9 de des. 2012

Fotos que ens recorden que la Terra no ens pertany



El desaparegut Galen Rowell, un dels meus fotògrafs de natura i paisatge de referència, tenia una teoria sobre la qual va escriure en nombrosos assajos fotogràfics. Deia que sense records seríem incapaços de percebre el món de manera associativa; que podríem contemplar-lo, sí, però amb una mirada perduda i buïda. Estudis científics demostren que els records, visuals o no, són sempre associatius. Per exemple, determinats olors i sons són tan associatius que quan els notem, immediatament evoquem sensacions viscudes.

Primer premi Montphoto 2012. Banderes d'oracions es retallen a la boira en un desagradable dia al pic Kalapatthar (5.550m), un dels millors llocs, per la seva proximitat, per contemplar l'Everest. Khumbu, Nepal.  Foto: Enrique López-Tapia de Inés.

Amb l'experiència visual passa el mateix. El nostre sistema ocular és tan sofisticat que pot provocar una resposta emocional només mirant la foto d'una persona estimada. Per això la fotografia té aquesta força i per això fotos tècnicament perfectes que no evoquin records i emocions intenses ens semblen avorrides.

Finalista categoria Subaquàtiques. A uns 20 metres de profunditat i després de diverses immersions, per fi va arribar l'esperat i proper trobada amb aquest corb marí pelàgic. Una frenètica persecució després del grup de roncadors i l'intent d'aïllar un exemplar per facilitar la seva captura, em va deixar aquest fantàstic instant de comportament animal. Foto: Cristòbal Serrano.

Com a editora gràfica he après que l'emoció es pot trobar en imatges de paradisos remots, però també en els ulls d'un llop o les ales d'una papallona. Que a mesura que passen els anys, els detalls dels nostres records s’esvaeixen i perden pes, i el nostre imaginari mental es torna més iconogràfic. Per això sempre busco i selecciono les imatges que capturen l’essència d’un moment significatiu del que s’ha estat testimoni, que mostren un món menys caòtic, difícil i accidentat del que veiem, un món simplificat i idealitzat. Instants perduts per sempre en el temps que la fotografia fixa en la nostra memòria, simplificant-los fins arribar-ne a l'essència.>

Primer premi categoria Món Animal. Pocs minuts després que el sol s'amagui, un elefant (loxodonata africana) Afegeix la llegenda es passeja al voltant d'un dels pocs punts d'aigua que es poden trobar en aquest àrid territori al final de l'època seca. Per sort, aquest exemplar encara no havia tingut l'honor de topar-se amb cap personatge de sang blava. Foto: Roger Rovira Rius.

La conservació del territori no és un instint natural de l'home. Hem transformat part del nostre món en un pantà tòxic, contaminat el sòl amb residus industrials, deforestat milers de quilòmetres quadrats, provocat els desastres nuclears de Txernòbil i Fukushima... La fotografia pot ser "aquella tènue llum que modestament”, com Eugene Smith apuntava, ens ajudi a recordar que la Terra no ens pertany, que som nosaltres els que li pertanyem.

Foto finalista categoria Món Animal. Un voltor comú busca aliment en l'interior de la caixa toràcica d'un gran mamífer, on prèviament havia estat col · locada una càmera fotogràfica camuflada. Van ser necessaris diversos intents fins aconseguir la fotografia desitjada. Foto: Jonathan Díaz Marbà.

Les fotos d'Inspirats per la Natura, el nou llibre del Montphoto 2012, un dels concursos internacionals de fotografia de natura més prestigiosos, així ho manifesten: imatges impactants, plenes d'esperança i d'urgència, que recullen l'èxtasi d'un moment, una arravatament, una esperança, un dolor, un record... Imatges que són una inspiració a protegir els paratges i éssers del planeta; que conviden a mirar, però també a recordar que tota la bellesa que percebem i tots els esforços que destinem a protegir el medi ambient són un pas més cap al descobriment i la conservació de tots els espais que fan de la Terra un món a preservar.

Primer premi categoria Muntanya. Bonic capvespre hivernal al Massís de Cotiella. Esperava amb ànsia l'aparició del cinturó de Venus quan vaig veure els prats encesos per les últimes llums prenent aquestes sinuoses formes. Foto: Pere Soler Isern.


Aquest text és una reflexió meva que trobareu a Inspirats per la Natura 2012, que ja és a la venda. Un gran llibre que podeu comprar directament a la web de Montphoto o clicant a l'anunci del costat.

26 de nov. 2012

Nou taller 'Com seleccionar i ordenar imatges i convertir-les en una història visual efectiva i estètica', el desembre a Vilassar



Molts fotògrafs que vénen a veure'm a la redacció del Descobrir m'expliquen que el que més els costa d'un reportatge és editar les fotos. Quines triar d'entre els milers d'imatges disparades? Com saber les que funcionaran? Com organitzar-les? Com explicar una història amb elles? Amb quantes imatges? En quin ordre? Com triar la foto d'obertura d'un reportatge? I la de tancament? Com evitar que ens falti una foto? Com aconseguir que el reportatge sigui estèticament potent?

Si volem que les nostres fotografies expliquin de manera efectiva una història, capturant l'atenció dels espectadors, haurem de saber seleccionar-les i ordenar-les. Si ho fem bé, podrem comunicar molt millor el nostre missatge, ja sigui en un reportatge que volem veure publicat, una exposició, un fotollibre, un multimèdia o un àlbum en una xarxa social.

En aquest taller...
  • Explicaré com passar de tenir una idea de reportatge o projecte fotogràfic a concretar-la correctament, planificar-la, desenvolupar-la i resoldre-la fins convertir-la en un bon treball fotogràfic.
  • Comentarem quines fotografies són indispensables per aconseguir-ho.
  • Us mostraré com seleccionar les que ens interessen, i com, en funció de les fotos que escollim, podrem explicar una història o una altra.
  • Per últim, donarem una ullada a les diferents maneres d'ordenar les fotos per aconseguir que una sèrie d'imatges soltes d'un aspecte de la realitat es converteixi en un discurs visual efectiu i estètic.
Tot això ho farem de manera molt pràctica, amb multitud d'exemples reals. Per això compto amb l'ajut del Manel Soria, que us explicarà l'edició gràfica des del punt de vista del fotògraf: com va plantejar alguns dels seus reportatges, amb quines dificultats s'hi va trobar i com les va resoldre.

Si creus que aquest és el taller que estaves esperant, aquestes són les dades:

Data: dissabte 15 de desembre de 2012
Horari: de 10 a 14h i de 16 a 20h, amb petit descans a la primera part
Lloc: Museu Arxiu de Vilassar de Dalt (vegeu Google Maps)

Professors:
  • Maria Rosa Vila. Editora gràfica, fotògrafa i periodista. Màster en Edició Gràfica de la UAB. Directora de Fotografia de la revista Descobrir, editora espanyola de la pàgina de l'APOD (Astronomy Picture of the Day) de la NASA al Facebook, i editora gràfica de diversos fotollibres.
  • Manel Soria. Fotògraf especialitzat en astrofotografia i natura. Ha publicat reportatges en diversos mitjans, i algunes de les seves imatges han estat APOD de la NASA. És, a més, doctor enginyer industrial i professor de la facultat d'Enginyeria Aeronàutica a la Universitat Politècnica de Catalunya. Autor del bloc Frikosal.

Preu del taller: 80€ o 100€ incloent-hi dinar al Restaurant El Teler. Si teniu el Carnet d’Amic d’Espaifotogràfic hi ha un descompte de 10€ en ambdós casos.

La inscripció al taller es formalitza en fer el corresponent pagament. El podeu fer immediatament mitjançant PayPal (pagament segur) que també us permet pagar amb targeta de crèdit encara que no en sigueu usuaris. Si ho preferiu, també podeu pagar fent un ingrés en el compte 0081 0379 88 0001142220 del Banc de Sabadell. Imprescindible indicar el nom i telèfon o email de contacte en el concepte de l’ingrés.

Us garantim que el taller serà molt didàctic i us resoldrà tots els dubtes i misteris de l'edició gràfica.

A veure qui s'anima i s'hi apunta. Serà un plaer veure'ns allà!

Nota. L'organització es reserva el dret d'anul·lar o modificar el taller per manca de participants.

13 de nov. 2012

Els 'model release', un formulari de cessió de drets d'imatge que tot fotògraf hauria de dur a la bossa

No, no els vaig demanar permís. Em demandaran?

Fotografiar persones en espais públics i privats sense el seu consentiment pot constituir un il·licit civil, tal i com vam veure en aquesta altra entrada. Què vol dir això? Doncs que si una persona se sent perjudicada en el seu dret a la imatge podria presentar una demanda per la via civil contra el fotògraf o el mitjà on la foto ha sortit publicada, i seria un jutge qui decidiria si s'ha produït un perjudici indemnitzable.

És per això que demanar a les persones que fotografiem que ens cedeixin el seu dret d'imatge és important per evitar demandes legals, sobretot en els casos en què volguem utilitzar la seva foto amb finalitats comercials o publicitàries. Aquesta cessió s'ha de realitzar sempre a través d'un document conegut com a model release, que diu que la persona fotografiada ha donat el seu consentiment per utilitzar la seva imatge.

Aquí teniu un exemple de model release que podeu utilitzar com a base per a crear el vostre propi formulari de cessió de drets:

Contracte de cessió de drets d'imatge
Per mitjà del present document, jo (nom del model) _______________________, amb DNI número _____________ atorgo a (nom del fotògraf) ________________, amb DNI número _____________ el dret i permís il·limitat i irrevocable per a captar, enregistrar, usar, reutilitzar, publicar, republicar i distribuir retrats fotogràfics o imatges de mi o en les quals jo estigui inclòs o inclosa, a través de qualsevol mitjà, sense límitació en el temps, per il·lustració, promoció, art, editorial, publicitat, comerç o qualsevol altre propòsit. 
Així mateix, cedeixo el dret a la meva pròpia imatge al fotògraf per tal que aquest pugui transmetre'l a tercers si és necessari, i acordo salvaguardar-lo a ell, els seus hereus, representants legals i totes les persones que actuïn sota el seu permís o autoritat o aquells pels qui ell o ella estigui actuant, de qualsevol reclamació per difamació, calúmnia, o invasió de la privacitat.
Per mitjà del present document també renuncio a qualsevol remuneració per drets a la meva pròpia imatge que puguin derivar de qualsevol utilització. 
Garanteixo que sóc major d'edat legal i tinc el dret d'acordar contractes en el meu propi nom. He llegit l'autorització, cessió, i acord anterior abans de la seva execució i estic totalment d'acord amb els seus continguts. Aquesta cessió de drets de la pròpia imatge ha de ser vinculant sobre mi i els meus hereus, els meus representants legals i els meus assignats.
Domicili _______________________
Email ________________________
Telèfon ________________________
Si la persona que hem fotografiat és un menor, sempre hem de tenir la cessió de drets, encara que sigui un parent nostre. En tots els casos, el document ha d'anar signat pel pare/mare o tutor legal.

Jo,  _______________________, amb DNI número _____________, com a pare / mare / tutor legal del menor que figura en aquest document, accepto totes les condicions del mateix a la mateixa data i lloc.

Tenir el model release de les persones que fotografiem protegeix al fotògraf i al mitjà de possibles demandes. Les demandes generalment argumenten que, com a conseqüència de la publicació de la seva imatge, la persona de la foto ha estat sotmesa a alguna situació compromesa, pèrdua de prestigi o posició social, etc. Per això qualsevol editorial, agència de premsa, agència de publicitat, etc, que sàpiguen el que estan fent (cosa no tan habitual com sembla), ens demanaran els model release. És habitual entre els fotògrafs portar aquests papers a la bossa preparats per omplir. Per exemple, si fem una foto de les Rambles de Barcelona on surt una persona que es pot reconèixer (no sé si les Rambles és un bon exemple perquè és molt difícil que només n'hi surti una, però en fi...), si després aquesta foto la utilitzem per a una campanya publicitària, la persona podria denunciar a l'agència de publicitat i al fotògraf, i exigir-ne una indemnització. Com evitar-ho? Doncs després de fer la foto, treient el paperet i demanant-li a la persona que hem fotografiat que ens agradaria tenir el seu permís per usar la foto que li hem fet. Si, ja sé que és molt complicat i que no sempre podrem, però així és com s'hauria de fer.

Quan no es necessiten els model release? Quan la persona surt d'esquenes o no se li veu prou la cara per reconèixer-la. O quan la foto que fem és per a cobrir una notícia d'actualitat (article 8.2 de la Llei 1/1982). Per això les revistes del cor ho publiquen tot en forma de notícies (excepte els reportatges pactats, és clar), perquè així no han de pagar drets per les fotos que fan al carrer.

I qui ens demanarà els model release? En la pràctica, només alguns editors veterans ben informarts i les agències de publicitat. Compte! Que no guanyem un euro amb la foto no significa que no haguem de demanar els drets d'imatge.

Tot i que sembli improbable que algú vagi a promoure un plet civil pel simple fet d'haver-li fet una foto sense permís, sempre és bona idea tenir a mà els model release. No està de més dur-los a sobre i, amb determinades fotos, cobrir-nos les espatlles.

31 d’oct. 2012

Per què molts fotògrafs prefereixen 500px a Flickr


Ja fa mesos que Flickr roman estancada, sense canvis, a excepció d'algunes característiques socials noves que s'hi han afegit recentment. El lloc sembla força antiquat, hi ha una quantitat creixent de correu no desitjat i mostrar-hi fotos grans és complicat.

Si vols mostrar les teves fotos amb la millor cara, quina pàgina creus que ho fa millor, aquesta o la de dalt?

Des de 2004, any en què es va fundar, desenes d'empreses han intentat fer-li la competència sense sort, excepte una que, tot i que va ser creada l'any 2003, no ha estat fins ara que ha aconseguit una gran popularitat gràcies al boca a boca, Twitter i Facebook. Es tracta de 500 px, un lloc que permet emmagatzemar, ordenar i vendre fotografies on line, i que resulta molt atractiu per la senzillesa de les seves eines per a construir portfolis professionals i la fàcil navegació per la interfície d'usuari. En els últims mesos, molts fotògrafs hi estan migrant els seus millors treballs. No té les mateixes característiques i funcionalitat que Flickr, però la nova plataforma fa molt bé una cosa: mostrar de manera molt visual i agradable les nostres imatges. 500px incorpora unes plantilles molt netes per a construir-hi portfolis professionals, independents de la galeria de fotos (amb més opcions per als subscriptors de pagament), que carreguen molt ràpid i que incorporen seccions de biografia i de contacte. De fet, això fa que sigui una gran solució per aquells fotògrafs emergents que volen mostrar el seu treball a editors gràfics i directors d'art de la millor manera possible.

Aquesta és una de les plantilles de portfolis que es poden triar en la versió gratuïta de 500px.

500px no és exactament un lloc per emmagatzemar fotos en gran quantitat, com Flickr, sinó una plataforma que dóna eines adequades per mostrar les nostres fotos de manera atractiva. Per això cal que triem les nostres millors imatges per penjar-les al lloc i no totes. De manera similar a Facebook i Twitter, a 500px podem seguir a altres fotògrafs, votar amb un "m'agrada" les seves imatges, deixar-hi comentaris i marcar-les com a favorites. Flickr també fa algunes d'aquestes coses, però no de forma tan senzilla. A més, igual que succeeix amb les xarxes socials de vídeo, a 500px tenim fàcilment a la nostra disposició el codi html que ens permet difondre una imatge en qualsevol lloc de la xarxa 'incrustant-la'.

I una cosa més: 500 px també incorpora un blog per usuari. Només crear-nos-hi un compte, ja tenim disponible un bloc per publicar-hi fotos i textos, una cosa que agrairan els que es veuen obligats a recórrer a Blogger, Wordpress o Tumblr per parlar de les seves fotos. Encara que el disseny no és precisament molt atractiu, ho compensa el que també tinguem a la nostra disposició un mur, com el de Facebook, per interactuar amb altres usuaris de 500px.

Joan Vendrell, de Naturpíxel, utilitza l'espai del bloc per mostrar-hi més fotos.

Una altra avantatge de 500px respecte a Flickr és que les fotos que pengem a 500px poden ser compartides per a ús personal, però no per a altres usos, ja que estan protegides contra la còpia. Si la majoria de les imatges que la gent penja a Flickr estan sota llicència Creative Commons, a 500 px si premem el botó dret del nostre ratolí sobre una foto ens apareix un missatge advertint-nos que la foto té el copyright del seu autor. A més, només podem veure-les en una única resolució de 900 píxels d'amplada, suficient com per apreciar les textures de la imatge original, però sense la qualitat suficient com perquè algú la guardi en el seu disc dur i la imprimeixi sense el nostre consentiment. Si ets un fotògraf que necessites guanyar diners a partir de les teves fotos i no t'agrada que ningú se les descarregui, 500px permet als seus usuaris vendre les seves imatges cobrant una comissió del 5% sobre totes les vendes. Els que comparteixen les seves imatges amb llicències Creative Commons és millor que usin un altre servei.

A dalt a la dreta es pot veure el preu i el tipus de còpia que l'autor ven d'aquesta foto.

Com molts llocs, 500 px té una versió gratuïta i una altra de pagament. El compte premium amb la càrrega il·limitada costa 49'95$ per any davant els 25$ de Flickr. Però amb la de 500px pots vincular la teva galeria a un domini personalitzat, un feed RSS, eliminar la marca de 500px del teu compte i connectar-la a Google Analytics per controlar millor el trànsit i l'activitat. En els darrers mesos han aparegut aplicacions per usar des de dispositius mòbils i fa pocs dies han creat un complement per utilitzar-lo amb Lightroom, dues coses que molts usuaris trobaven a faltar.

Tot i així, 500px també té alguns inconvenients:

  • La mida màxima de fitxer és de 30 MB. Els arxius més grans no es poden pujar.
  • El compte gratuït només permet pujar 20 fotografies per setmana en format JPG.
  • Només es poden pujar fins a 10 fotos al mateix temps.

En conclusió, no crec que 500px arribi a substituit a Flickr per a les masses. Els aficionats seguiran guardant-hi les seves fotos gràcies a la facilitat per publicar-les, el pes de la marca i el preu barat. En canvi, 500px està més pensada pels fotògrafs emergents i els nous talents. L'atracció i la difusió a través del boca a boca i les xarxes espero que esperonin a Flickr a millorar algunes de les seves característiques i en particular, la seva interfície d'usuari que, comparada amb la de 500px, està absolutament passada de moda.

29 d’ag. 2012

Mor Malcom Browne, l'autor d'una imatge històrica

© Malcom Browne

El fotògraf i periodista Malcolm Browne, autor de l'emblemàtica fotografia d'un monjo budista immolant-se al Vietnam el 1963, ha mort aquesta setmana. En tenia 81.

Browne va aconseguir el World Press Photo i el Pulitzer amb la foto de la tràgica protesta del monjo, que va impactar en l'opinió pública i va provocar que l'administració de John Fitzgerald Kennedy reconsiderés la seva política a l'Indoxina. Serveixi aquesta imatge com a record d'aquest gran fotògraf, compromès en documentar conflictes com la guerra del Vietnam i la del Golf.

8 d’ag. 2012

Com seleccionar i ordenar imatges, i convertir-les en una història visual efectiva i estètica


Molts fotògrafs que vénen a veure'm a la redacció del Descobrir m'expliquen que el que més els costa d'un reportatge és editar les fotos. Quines triar d'entre els milers d'imatges disparades? Com saber les que funcionaran? Com organitzar-les? Com explicar una història amb elles? Amb quantes imatges? En quin ordre? Com triar la foto d'obertura d'un reportatge? I la de tancament? Com evitar que ens falti una foto? Com aconseguir que el reportatge sigui estèticament potent?

Si volem que les nostres fotografies expliquin de manera efectiva una història, capturant l'atenció dels espectadors, haurem de saber seleccionar-les i ordenar-les. Si ho fem bé, podrem comunicar molt millor el nostre missatge, ja sigui en un reportatge que volem veure publicat, una exposició, un fotollibre, un multimèdia o un àlbum en una xarxa social.

  • Explicaré com passar de tenir una idea de reportatge o projecte fotogràfic a concretar-la correctament, planificar-la, desenvolupar-la i resoldre-la fins convertir-la en un bon treball fotogràfic.
  • Comentarem quines fotografies són indispensables per aconseguir-ho.
  • Us mostraré com seleccionar les que ens interessen, i com, en funció de les fotos que escollim, podrem explicar una història o una altra.
  • Per últim, donarem una ullada a les diferents maneres d'ordenar les fotos per aconseguir que una sèrie d'imatges soltes d'un aspecte de la realitat es converteixi en un discurs visual efectiu i estètic.

Tot això ho farem de manera molt pràctica, amb multitud d'exemples reals. Per això compto amb l'ajut dels fotògrafs Siqui Sánchez i Manel Soria, que us explicaran com van plantejar alguns dels seus reportatges, amb quines dificultats s'hi van trobar i com les van resoldre.

Si creus que aquest és el taller que estaves esperant, aquestes són les dades:

Data: dissabte 6 d'octubre de 2012
Horari: de 10 a 14h i de 16 a 20h
Lloc: Casa Elizalde, c/ València, 302, de Barcelona, a la sala Folch i Torres

Professors:
  • Maria Rosa Vila. Editora gràfica, fotògrafa i periodista. Màster en Edició Gràfica de la UAB. Directora de Fotografia de la revista Descobrir, editora espanyola de la pàgina de l'APOD (Astronomy Picture of the Day) de la NASA al Facebook, i editora gràfica de diversos fotollibres.
  • Manel Soria. Fotògraf especialitzat en astrofotografia i natura. Ha publicat reportatges en diversos mitjans, i algunes de les seves imatges han estat APOD de la NASA. És, a més, doctor enginyer industrial i professor de la facultat d'Enginyeria Aeronàutica a la Universitat Politècnica de Catalunya. Autor del bloc Frikosal.
  • Siqui Sánchez. Fotògraf editorial, industrial i publicitari, representat per Getty Images. Publica a The Guardian i New York Times, entre d'altres, i ha estat reconegut amb els premis LAUS i LUX. Ha publicat el llibre El Viaje Imposible, l'exposició del qual està viatjant actualment per Europa patrocinada per l'Institut Cervantes. Autor del projecte Toilet Planet.<

Preu del taller: 90€

Els que desitgeu apuntar-vos al taller heu d'omplir aquest formulari.

Us garantim que el taller serà molt didàctic i us resoldrà tots els dubtes i misteris de l'edició gràfica.

A veure qui s'anima i s'hi apunta. Serà un plaer veure'ns allà!

Nota. L'organització es reserva el dret d'anul·lar o modificar el taller per manca de participants.

8 de jul. 2012

Taller de Edición Gráfica para Fotógrafos


Muchos fotógrafos que vienen a verme a la redacción del Descobrir me cuentan que lo que más les cuesta de su trabajo (además de publicarlo y cobrarlo, claro ;) es seleccionar y ordenar sus fotos para construir un discurso visual potente y efectivo. Otros tienen el problema de que cuando se ponen a editar se dan cuenta de que les falta la foto que hubiera hecho que el reportaje quedara redondo.

Si queremos que nuestras imágenes cuenten de forma efectiva una historia, capturando la atención de los espectadores, deberemos saber seleccionarlas y ordenarlas. Alternar las previsibles con las imaginativas, los planos abiertos con los cerrados, los encuadres verticales con los horizontales... Si lo hacemos bien, podremos comunicar mucho mejor nuestro mensaje, ya sea un reportaje que queremos ver publicado, un fotolibro o un álbum en una red social.

El fin de semana del 20 al 22 de julio daré un Taller de Edición Gráfica para Fotógrafos cerca de Madrid en el que explicaré qué fotografías debemos hacer para lograr un buen trabajo fotográfico a partir de una idea o un encargo. También mostraré cómo se consigue que una serie de imágenes sueltas de un aspecto de la realidad se conviertan en un discurso visual efectivo y estético. Para ello, trabajaremos la edición gráfica de un reportaje que cada participante producirá en el mismo taller, comentaremos los trabajos, los editaremos y enseñaremos a mejorarlos.

Además de pasar un fin de semana juntos, podréis preguntarme todo aquello que siempre quisisteis preguntar a un editor gráfico y nunca pudisteis. Será un placer atenderos.

10 de juny 2012

'Universo', la nueva página en Facebook de APOD (Astronomy Picture of the Day), o cómo unir trabajo y afición

Un terceto de sagitario. Foto: Martin Pugh

El mundo de los hobbys es uno de los más curiosos y variopintos. Hay gente para todo: personas que en su tiempo de ocio encuentran el placer restaurando autobuses antiguos, adiestrando perros para rescatar personas sepultadas bajo unos escombros o fotografiando lagartijas, por poner tres ejemplos que conozco de cerca. Aunque yo no tengo mucho tiempo libre, confieso que también tengo una pasión oculta: averiguar qué ocurre en el cielo, tratando de responder a la pregunta ¿qué hay allá afuera en el espacio?

Mi afición viene de lejos. Ya de pequeña pasé muchas tardes llenando cuadernos con notas y dibujos de planetas, galaxias, constelaciones, estrellas, cometas y todo aquello que encontraba en la enciclopedia Espasa que el padre de mi vecina tenía en su despacho. En mi infantil ingenuidad soñaba que era astrofísica y que escribía un libro sobre el universo. Durante mi adolescencia, disfrutaba enormemente intentando descifrar el cielo cada vez que salía de excursión con un grupo de montaña, hasta que años más tarde encontré el éxtasis contemplando los cielos nocturnos en la Sierra de Guara, en el pre-Pirineo aragonés, y en la isla de La Palma, dos de los lugares más impresionantes que conozco. Si no habéis estado nunca, no sabéis lo que os perdéis.

La vida quiso que en lugar de dedicarme a las ciencias eligiera el camino de las letras, con lo que la idea de ser astrofísica se esfumó y me convertí en fotógrafa y periodista. Sin embargo, la afición por todo lo relacionado con el universo sigue latente, atenta siempre a todo eclipse o fenómeno astronómico que se produzca.

Hace poco más de cinco años, quiso la fortuna que empezara a trabajar como directora de fotografía en la revista Descobrir Catalunya, una de las publicaciones de geografía y viajes más serias y de mayor calidad que se editan en el país. En mi empeño por publicar las mejores fotos y reportajes fotográficos de los mejores fotógrafos, propuse a la dirección de la revista crear una sección de astronomía que fuera lo más divulgativa y atractiva posible. Conocía a grandes fotógrafos especializados en astrofotografía y mi objetivo era dar a conocer una obra poco conocida y con escasa difusión en los medios de comunicación. Mi director aceptó y allí surgió la oportunidad de unir profesión y afición:

Lluvia de estrellas. Foto: Fred Fruenjes.


Eclipse de luna. Foto: Juan Carlos Casado.

Menorca bajo las estrellas. Reportaje fotográfico de Manel Soria.

Circunpolar. Foto: Juan Carlos Casado.
Manchas solares. Foto: Eduardo García.
La luz zodiacal. Foto: Manel Soria.

Todo este rodeo viene a cuento para explicaros que hace unas semanas, el astrofísico norteamericano Robert Nemiroff, fundador y editor de APOD (Astronomy Picture of the Day, la prestigiosa web de la NASA que diariamente ofrece una imagen astronómica comentada por científicos astrónomos), me propuso que creara en Facebook la página de APOD en español bajo mi criterio de editora gráfica, cosa que como podéis imaginar me llenó de entusiasmo y en la que he estado trabajando en los últimos días con la ayuda de Robert y su equipo (de ahí que este post hoy lo escriba en castellano). La nueva página se llama Universo y hoy es su estreno oficial, tal y como viene anunciado en la web de APOD.

En Universo cada día encontraréis la foto del día (el apod, como se conoce popularmente) y una cuidada selección de imágenes escogidas por mí procedentes de Asterisk*, un foro creado también por Nemiroff, en donde los aficionados a la astronomía debaten y cuelgan sus fotos. El objetivo es que Universo contribuya a la difusión y divulgación de los misterios del cosmos a través de las mejores imágenes comentadas por científicos astrónomos, igual que he hecho y seguiré haciendo en el Descobrir. Por cierto, que en el próximo número de la revista, el de julio, vamos a publicar unas Mirades muy astronómicas de Manel Soria que no dudo que os van a encantar.

Espero que la nueva página de APOD en Facebook os despierte la misma afición, curiosidad y ánsias de saber que a mí. Y si os gusta hacer fotos del cielo, probad de enviarlas a Asterisk* Quién sabe si algún día alguna se convierte en un apod!

8 d’abr. 2012

Un canvi de look per Enfocant

Enfocant lluïa així de fosc en la seva anterior etapa.

Li feia falta. Fa quatre anys que Enfocant existeix i ja li tocava un nou pentinat, així que he passat per la perruqueria Blogger in Draft (literalment Blogger en esborrany), i li he fet un canvi de look més modern i lluminós.

Pels que no el conegueu, Blogger in Draft és una versió de Blogger que permet provar noves funcions i eines al nostre bloc i, abans d'aplicar-les, veure si hi funcionen i com quedarien. A Blogger in Draft trobem des de dissenys dinàmics a plantilles estàtiques que poden tenir dues i tres columnes (segons ens convingui) i imatges de fons classificades per temes (natura, textures, art, hobbies, negocis...), etc. El sistema permet modificar i previsualitzar l'amplada de les columnes, els colors i mides de les fonts tipogràfiques, el color del marc de les fotos... I moltes funcions més que permeten tunejar el nostre bloc i donar-li una aparença més personal o professional en molt poc temps.

Blogger in Draft permet triar un fons temàtic pel nostre bloc.

Per provar Blogger in Draft només cal anar a http://draft.blogger.com/ i entrar al sistema. Un cop decidits i aplicats els canvis en el disseny, aquests no afecten els articles, comentaris i continguts del bloc (excepte en el cas de les plantilles dinàmiques, que encara estan en procés de desenvolupament). Només hi canvia l'aparença. Per veure tot el que està actualment disponible a Blogger in Draft, podeu visitar el bloc http://bloggerindraft.blogspot.com/

No sé què en pensareu, però jo estic la mar de contenta. Crec que el bloc ha quedat més net i llegible, més guapo. O no?

27 de març 2012

Fotonature 2012, National Geographic, los editores gráficos, el último mohicano y el plus de calidad

Todos los ponentes del Fotonature 2012 al completo: empezando por arriba a la izquierda, Rafa Pérez, Javier Selva, Siqui Sánchez, Manel Soria, Tino Soriano, Todd James, Jane Menyawi, Rafael López-Monné y Hugo Rodríguez. Foto: Maria Rosa Vila.

Uno de los grandes alicientes que tienen los festivales y eventos fotográficos similares es el de que cualquiera puede acceder a los ponentes, charlar con ellos y hacerles preguntas. El Fotonature de La Palma no ha sido una excepción, sino todo lo contrario. Durante su celebración este fin de semana pasado -en el que hubo llenazo, qué bien-, los asistentes tuvimos la oportunidad de codearnos con ellos. Cierto es que, en mi caso, he podido hablar con todos durante los seis días que he pasado en La Palma ya que me enchufaron (una de las pocas ventajas de ser la editora gráfica del Descobrir, debo reconocerlo). Como a la mayoría les conozco desde hace años, Tino Soriano y Anna Oliver -directores del Fotonature- tuvieron la amabilidad de integrarme en el grupo de ponentes para que pudiera estar con ellos todo el tiempo. Por eso, desde aquí, quiero expresarles mi más sincero agradecimiento.

Además de Rafa Pérez (El Fotógrafo Viajero), Hugo Rodríguez, Manel Soria (Frikosal), Rafael López-Monné y Javier Selva, el Fotonature de este año trajo directamente de Estados Unidos a dos editores gráficos de National Geographic, Jane Menyawi y Todd James, que resultaron ser dos personas de lo más cercanas y accesibles. Teniendo en cuenta que una a veces se siente como el último mohicano de la edición gráfica de este país, os podéis imaginar las ganas que tenía de intercambiar impresiones con colegas que trabajan en una de las publicaciones más prestigiosas del mundo y uno de los referentes del Descobrir.

Las intervenciones de Jane Menyawi y Todd James necesitaron de la colaboración de un traductor. Foto: Maria Rosa Vila.

Y claro, cuando empezamos a hablar, las comparaciones fueron inevitables y odiosas. Sólo para empezar diré que actualmente y a pesar de la crisis, en National Geographic trabajan 10 editores gráficos. ¡10! Además, todos tienen un ayudante que comparten de dos en dos. O sea, que en total son 5 ayudantes para 10 editores.

En cuanto a los reportajes, los del National siguen haciendo las cosas a lo grande. Se preparan con dos años de antelación y se realizan en 8 semanas aproximadamente. Pero si el editor gráfico considera que el fotógrafo tiene que volver a hacer más fotos para concluir su reportaje, pues vuelve a enviarle, no importa si es a Shanghai, el Polo Norte o Afganistán, por citar tres ejemplos que Jane y Todd mostraron en sus respectivas ponencias.

Editan un total de 50.000 fotos por reportaje (¿os imagináis la cantidad de tiempo que tienen que invertir los editores mirando, seleccionando y descartando entre 50.000 fotos?) y trabajan codo a codo con el director de arte en el diseño de las páginas y en la elaboración del discurso visual (menos mal que en esto último, en el Descobrir lo hacemos igual), por lo que su papel en la redacción es de suma importancia, ya que tienen un gran peso en las decisiones editoriales.

Al igual que los anteriores ponentes, Todd James contestó algunas preguntas después de su ponencia. Foto: Maria Rosa Vila.

Y todo eso, ¿por qué, con qué objetivo? Todd me lo dijo muy claro: "Pues para lograr la excelencia en los contenidos y ofrecer a los lectores la máxima calidad", algo que hoy en día muy pocas editoriales y publicaciones entienden. En un mundo en el que los editores gráficos nos hemos convertido en una "especie en vías de extinción", en palabras de Todd, National Geographic se resiste a prescindir de ellos para garantizar el plus de calidad de sus reportajes e imágenes. ¿Es eso rentable? Parece que si. Pese a la ligera caída en el quiosco en Estados Unidos y el fracaso de la web, según reconoció Todd, las ediciones internacionales de National Geographic han aumentado las ventas y han sumado 100.000 nuevos suscriptores a la versión para Ipad, cifra que prevén que se incremente en 100.000 más en los próximos meses. Lo cual certifica que la calidad es la mejor arma para que una publicación sobreviva al tsunami de la crisis. ¿Se enterarán de una vez las editoriales y los medios de este país?

A Tino y a Anna, enhorabuena por el éxito de la tercera edición del Fotonature. Doy fe de que es un evento fotográfico de primera, que espero que dure muchos años. Y a los amigos de La Palma, gracias por todo y un fuerte abrazo. Este post lo he redactado en castellano en atención a vosotros.

18 de març 2012

Klout, una eina útil per mesurar la nostra influència o el nostre ego?


Tots els que tingueu un compte de Facebook, Twitter, Linkedin, Google+, bloc, etc. probablement haureu sentit parlar de Klout, la nova eina de moda que porta de cap a tots els que d'una manera o una altra volem saber quin impacte tenen els nostres missatges a Internet. Pels qui no el conegueu, Klout és un servei gratuït que mesura la nostra rellevància, popularitat i capacitat d'influència a les xarxes socials.

Com funciona? Per començar, l'usuari s'ha d'identificar a la pàgina de Klout i connectar-la als seus comptes de Twitter, Facebook i Google+, donant a Klout permisos per conèixer la seva activitat en aquests mitjans socials. Després d'un primer anàlisi, es poden afegir altres xarxes com Linkedin (que s'utilitza per contactes professionals), YouTube (on s'analitza l'audiència, amics i gent que vota els vídeos) o diversos sistemes de blocs: WordPress, Blogger i Tumblr. Els comptes d'Instagram i FourSquare, si és que en teniu, també s'hi poden agregar.

Passats uns minuts, Klout proporciona ja les primeres dades, la principal, l'anomenada puntuació Klout, que és un valor global de 0 a 100. Si es consulta després de diversos dies, es poden veure gràfiques amb l'evolució d'aquesta xifra al llarg del temps. El sistema analitza els temes en què l'usuari és expert (sobre què escriu i és reconegut pels altres com 'expert') i mostra també sobre quins usuaris exerceix més influència, probablement perquè voten o retuitegen el material que comparteix.

Gràcies a que Klout ha aconseguit unificar els valors de més d'una desena d'eines veritablement rellevants, s'està guanyant a pols un lloc destacat en les nostres vides virtuals. Si fins fa no res la pregunta de moda era "quants followers tens?", ara és "quin és el teu Klout?".

Però, és Klout realment un índex objectiu per mesurar la nostrar influència? O és més una mesura d'ego social, fins i tot un joc, si tenim en compte que guanyar punts al Klout és possible realitzant unes quantes accions per millorar el nostre índex?

Objectivament, Klout calcula la nostra rellevància analitzant 35 variables que divideix en 3 categories. La fórmula que utilitzen els desenvolupadors, però, no la sabem ni està per enlloc. Les seves explicacions semblen rigoroses i coherents, però si he de ser sincera, tinc la impressió de què només hi ha una raó per la qual Klout ha arribat a ser tan popular: el nostre ego i la necessitat d'alimentar-lo. Ja no en tenim prou en saber el número de seguidors que tenim al Facebook. Ara necessitem veure constantment si el nostre Klout ha pujat un número més o no, i comparar-lo amb el dels nostres contactes.

El dia que vaig entrar a veure el meu per primera vegada, el Paco Elvira -que cada dia alimenta el seu bloc-, tenia un Klout 63, i una servidora -que fins fa ben poc va tenir el seu bloc quatre mesos mort d'inanició-, també. Per què passa això? No ho sé, però intueixo que perquè entre tots ens retroalimentem. Des que ho vaig comentar a la feina, la tonteria del Klout va córrer com la pólvora entre els meus companys, amb mi al capdavant, of course, i tots vam començar a regalar-nos punts els uns als altres. Ara ja en tinc 64, un punt per damunt del Paco, tot un regal a la meva estupidesa. Aquesta escala numèrica deu estar pensada perquè fins i tot els més tontos ens creguem algú!

Amb tot, no crec que Klout sigui un mal servei. Si hi enllacem totes les xarxes i eines socials que utilitzem, el recull de dades que ofereix pot donar-nos una idea instantània molt interessant de quin és el nostre paper i el dels nostres contactes en les comunitats virtuals.

Així que ja ho sabeu, qui tingui curiositat per veure la seva 'puntuació Klout', només ha d'entrar-hi i satisfer-la. Qui sap si s'endurà un massatge al seu ego.

16 de març 2012

'How to make a book with Steidl', un documental sobre com editar un llibre fotogràfic de luxe


Gerhard Steidl és un editor i impressor alemany que durant 40 anys ha estat combinant de forma brillant ambdues facetes per a produir els llibres dels fotògrafs més reconeguts del planeta. Utilitzant materials no convencionals i tècniques d'impressió innovadores, ha creat llibres de fotografia que sobrepassen l'àmbit de la mera producció editorial.

Cada pàgina que surt de la seva impremta de Göttingen -a dues hores al nord de Frankfurt, Alemanya- és revisada per ell personalment. El seu perfeccionisme i domini de l'art de la impressió l'han fet guanyar el màxim reconeixement internacional. Per això, fotògrafs com Martin Parr, Bruce Davidson, Susan Meiselas, Bill Brandt, Michel Comte i Robert Frank, entre d'altres, han decidit deixar en mans de Steidl la concepció i producció de la seva obra més important.

Ara, el documental How to make a book with Steidl, de Jörg Adolph i Gereon Wetzel, ens mostra el treball d'aquest gran mestre mentre col·laborava amb alguns dels fotògrafs més famosos del planeta, ja fos a Nova York, Londres, París, el desert de Catar o el seu estudi de Göttingen, on tot es gesta en el mateix lloc, des del naixement de la idea inicial de l'artista fins el llibre totalment acabat.

Un documental molt recomanable per a tots aquells fotògrafs que vulguin autoeditar-se un llibre i convertir-lo en un objecte d'art únic. El podreu trobar en DVD a la llibreria Kowasa de Barcelona per 17€ o comprant-lo a la seva web, en VO Anglès / Alemany i subtítols en castellà.

4 de març 2012

Plantar cara als contractes editorials abusius


Els grups editorials Hearts Magazines (Elle, Fotogramas, Ana Rosa, 10 minutos...) i RBA (El mueble, Lecturas, National Geographic, El Jueves...) han demanat als fotògrafs que hi col·laboren que signin un contracte mitjançant el qual cedeixen a les dues editores tots els drets econòmics de les seves imatges sense cap contrapartida econòmica. En el cas de Hearst, a més, l'obligació de signar el contracte va acompanyada d'una baixada de tarifes considerable.

Tant Hearst com RBA pretenen apoderar-se d'aquesta manera de les imatges dels fotògrafs col·laboradors per a poder reutilitzar-les tantes vegades com vulguin en totes les seves publicacions sense haver de tornar a pagar per elles i adquirint-ne l’exclussivitat dels drets, la qual cosa significa que les empreses podran vendre les imatges a terceres parts sense cap compensació econòmica pel fotògraf. Aquesta situació, lluny de ser excepcional, s’està generalitzant a casa nostra, com ja vam veure en el cas de G+J (editors de revistes com Cosmopolitan, Marie Claire, Mia i Muy Interesante, entre d'altres), que també van demanar als seus fotògrafs col·laboradors que signessin un contracte de renúncia dels seus drets d’autor.

Per si algú encara no és prou conscient de la gravetat d'aquests contractes editorials, recordem que tots els fotògrafs, siguin professionals o no, tenen en exclusiva, pel sol fet de ser autors de les seves fotos, una sèrie de drets de caràcter moral i econòmic. Els drets morals defineixen el respecte de la seva autoria sobre l’obra i, per tant, el deure de qualsevol editorial a fer-hi constar sempre el seu nom i que no es modifiqui l'obra sense el seu consentiment. Els drets morals són irrenunciables i intransferibles, i han de ser sempre respectats.

Pel que fa als drets econòmics, el fotògraf pot cedir-los, vendre'ls o adjudicar-los a altres parts, però sempre per escrit sense que això signifiqui que perd els drets morals. És a dir, cap editorial pot publicar ni reproduir en mitjans de difusió massiva imatges sense demanar-ne autorització expressa a l’autor i sense que aquest percebi els drets econòmics que estableixi.

Per tant, amb contractes com els presentats per Hearst, RBA i G+J als seus col·laboradors, no només s’abusa econòmicament del fotògraf (ja que no existeix una remuneració proporcional als usos cedits), sinó que aquest perd tots els drets i el control sobre on i com s’utilitzen les seves imatges.

Davant aquesta realitat, només hi ha una solució possible: plantar cara a les editorials de manera col·lectiva i no signar mai aquests contractes abusius i esclavistes. Signant aquests contractes editorials, se signa la sentència de mort de la professió. És important tenir present que les editorials necessiten els seus col·laboradors tant com aquests a les editorials, de manera que només actuant de forma col·lectiva els fotògrafs podran generar la suficient força per aconseguir contractes dignes. Això pot fer-se per mitjans no formals, donant a conèixer els abusos a través dels blocs i les xarxes socials, dues eines molt poderoses que tenim a l'abast.

Al Descobrir fa temps vam passar per un procés similar. La direcció de l’empresa va enviar una proposta de contracte als fotògrafs col·laboradors de la revista i aquests van decidir fer un front comú per pactar-ne les condicions. Finalment, l’acord va ser possible i beneficiós per ambdues parts, i avui en dia el Descobrir pot vanagloriar-se de ser una de les publicacions de més qualitat de tot el quiosc i de tenir una relació excel·lent amb els seus col·laboradors. A tots ens convé que així sigui. Fotògrafs i editores es necessiten mútuament perquè no tot es troba al Flickr ni es pot comprar a agències de microstock. La bona fotografia professional és avui tan o més necessària que mai. Només amb bona voluntat i diàleg és possible aconseguir acords profitosos per tots. Aquest és el camí.

Als fotògrafs que els preocupa que l’editor assigni el treball al següent col·laborador de la llista, els diria que és molt important no cedir a les pressions perquè si el sou del fotògraf es redueix encara més, tot el sector es veurà perjudicat, devaluant-se la fotografia i afectant finalment a la qualitat dels mitjans i les imatges.

Si les condicions d’un contracte no us semblen justes o hi teniu dubtes, el millor és buscar assessorament i unir-se a altres fotògrafs per a cercar-ne el suport, fomentar-ne la concienciació i exigir contractes més justos. Al grup Stop Cláusulas Abusivas a los Fotógrafos n'hi trobareu més de 5.000 ben conscienciats.

A les nostres mans està aturar els abusos. I si algú no ho té clar, potser hauria de plantejar-se canviar de professió.

19 de febr. 2012

Photographic Social Vision porta al CCCB quatre exposicions del festival Visa pour l'Image


Els que conegueu a la Sílvia Omedes sabreu que és una de les persones que més es desviu perquè en aquest país s'obrin nous canals de difusió per a la fotografia documental, ara que la premsa ja no dóna pràcticament cabuda a cap reportatge fotoperiodístic. Al capdavant de Photographic Social Vision, fundació privada sense ànim de lucre que des de fa deu anys destaca com a plataforma de suport al fotoperiodisme, la Sílvia és la artífex de què a Barcelona puguem veure des de fa set anys l'exposició del World Press Photo (superant afortunadament totes les adversitats econòmiques) i de que el treball de fotògrafs com Daniel Beltrà, guanyador del darrer Veolia Wildlife Photografer of the Year, arribi al gran públic.

Doncs bé, ara la nova fita de la Sílvia i l'equip de Photographic Social Vision és portar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)una part del Visa pour l'Image, el festival de fotoperiodisme més prestigiós del món que se celebra anualment a Perpinyà i que, juntament amb el World Press Photo, és un dels referents més importants de la fotografia internacional. Perquè us en feu una idea, només en l’última edició, va congregar més de 225.000 visitants, 3.000 professionals i 8.000 escolars.

Ara, per primera vegada en la història del festival, una selecció del Visa surt del seu espai habitual i arriba a Barcelona. Sota el títol 'Més Fotoperiodisme. Visa pour l´Image a Barcelona', el CCCB exposarà quatre mostres triades expressament del que s’ha viscut en tres continents al llarg del 2011:

  • El tsunami que va devastar l’est de l’illa del Japó al març. Una mirada col∙lectiva publicada per la revista Days Japan.
  • Les revolucions àrabs iniciades al febrer des d’Egipte fins al Iemen passant per Tunísia i Bahrain, captades per l’ull de Yuri Kozyrev (Agència NOOR).
  • Un sorprenent i colorista reportatge de Shaul Schwarz (Getty Images) sobre la narcocultura com a retrat de la societat que conviu amb i gràcies al narcotràfic a Mèxic.
  • I l'emotiu reportatge sobre la vida quotidiana d’una dona mutilada que lluita per sobreviure al camp en la Uganda postbèl∙lica. Un treball commovedor de Martina Bacigalupo (Agència VU’).

Quatre exposicions que permetran accedir i contemplar reportatges fets en profunditat, i apreciar la tasca de fotògrafs compromesos en documentar de manera sensible i veraç el nostre món. En aquest vídeo podeu veure'n una petita mostra del que es podrà contemplar al CCCB. Us asseguro que les 4 exposicions són de les millors que es podien veure el passat setembre a Perpinyà.

Sens dubte, l'arribada del Visa a Barcelona és una gran notícia que necessita de la nostra complicitat perquè la mostra sigui un èxit de públic. Seria magnífic que en uns anys Barcelona es convertís en la segona seu del festival i capital de la fotografia, “la tènue llum que modestament ens ajudarà a canviar les coses”.

'Més Fotoperiodisme. Visa pour l´Image' s'inaugura al CCCB el 29 de febrer a les 7 de la tarda i estarà oberta al públic de l'1 de març al 28 de maig.

12 de febr. 2012

Samuel Aranda, World Press Foto 2011: la plasmació del dolor per damunt l'originalitat

© Samuel Aranda.

Acabo de llegir a Facebook alguns comentaris crítics amb la foto de Samuel Aranda, guanyadora del World Press Photo 2011 atorgat ahir, que m'han fet bullir la sang i impulsat a escriure la primera entrada d'Enfocant dels darrers quatre mesos.

Alguns titllen la imatge de tòpica, previsible, de simple iconografia cristiana... Fins i tot de burgesa (?). Altres consideren que no està a l'altura d'altres Madones sofrents premiades anteriorment. I als que opinem que és una imatge valuosa ens consideren uns ignorants.

Opinar sobre una imatge documental en funció únicament de paràmetres artístics, buscant l'originalitat de l'obra per damunt de qualsevol altre criteri, és totalment erroni. El fotoperiodisme, per molt que hagi entrat ja a les galeries, no és art, és informació. Els arguments artístics haurien, en tot cas, de considerar-se secundaris. Sempre serà més important la plasmació del patiment humà que l'estètica o originalitat d'una foto, el fons que la forma.

Estic convençuda que l'esteticisme despista de les desgràcies del món. Ja ho he defensat en alguna altra ocasió. Davant d'una imatge bonica, la gent es fixa abans en què bona que és la foto que en l'horror que mostra. Hem de demanar als fotoperiodistes que prenguin imatges diferents, originals i boniques d'un conflicte pel simple fet que "això ja ho hem vist abans"? Els mitjans de comunicació han d'evitar donar les mateixes fotos encara que els conflictes siguin diferents? Els concursos han d'evitar premiar-les? Definitivament, no.>

Els posats de celebritats que omplen les pàgines dels dominicals sempre són els mateixos, les fotos de rodes de premsa, encaixades de mans, mítings polítics... Ningú no es queixa del fotoperiodisme de corbata que veiem cada dia en totes les pàgines dels diaris. Per què hem de demanar als fotoperiodistes que realitzin fotos diferents quan es tracta de desgràcies i conflictes?

La guerra no és un lloc on fer fotos originals i artístiques. La guerra és un horror, el més vergonyós de l'ésser humà. Treballar fent fotos en un conflicte i relacionar-se amb el dolor dels altres és molt dur, i el Samuel Aranda ha sabut acostar-se a aquest dolor amb respecte i compassió. Per això ha guanyat el World Press Photo 2011, per transmetre el dolor magistralment, sense artificis. Encara que ja l'hàgim vist altres vegades, tantes vegades.