16 d’oct. 2011

Descobrir les claus del retrat de la mà de l'Òscar Rodbag

Foto: Òscar Rodbag.

Els bons retrats no són només imatges de persones, sinó que són interpretacions de la seva personalitat: en lloc de captar-ne l’apariència externa, els millors retrats revelen les seves peculiaritats i potser, fins i tot, els seus sentiments.

A vegades, les fotos espontànies d’amics i familiars poden tenir aquesta qualitat si la relació natural entre el fotògraf i el model es combina amb la tècnica de forma adecuada. Però un bon retrat és alguna cosa molt més difícil. El fotògraf ha d’establir ràpidament una aproximació bàsica a la personalitat del model i una confiança mútua. Cal decidir quin tipus d’entorn reforçarà el retrat i quina il·luminació serà la més adequada. Després haurà de trobar la pose més expressiva, aquella amb la qual el model se senti més a gust.

Per a mostrar com aconseguir retrats expressius, impactants i impecables, els dies 21, 22 i 28 d’octubre, el fotògraf Òscar Rodbag impartirà tres classes magistrals —que inclouen una sessió pràctica— sobre retrat en el tercer curs de fotografia organitzat per la revista Descobrir i l’escola superior de fotografia GrisArt.

Els que sigueu lectors habituals d’aquest bloc ja sabreu qui és l’Oscar Rodbag. A ell li devem alguns dels reportatges més impactants del Descobrir, com el que va realitzar sobre Formentera...


Barcelona...


o el Lluçanès, per posar tres exemples.


Tot i així, no em puc estar d’afirmar que l’Òscar Rodbag, a banda de ser un gran amic, és un dels fotògrafs més meravellosos que conec, sobretot per la passió que sent per la fotografia combinada amb una cordialitat i afabilitat aclaparadores que encomanen bon rotllo a tothom. Si a això hi afegim la seva imaginació desbordant, i un domini de la tècnica i la llum absoluts, no exagero gens si dic que ens trobem davant d’un dels millors fotògrafs del país i un artista en majúscules.

Encara queden places al seu curs de retrats. Us recomano vívament, ja que és una de les seves especialitats.

La inscripció la podeu fer a través de la web del Descobrir.

9 d’oct. 2011

Fotografiar paisatges astronòmics, un repte a l'abast de tothom

Foto: Manel Soria.

El cel nocturn està ple de sorpreses, meravelles i oportunitats úniques per fotografiar. Si a les imatges, a més, hi incloem algun element del paisatge (un arbre, un llac, un riu o un castell com el de la foto de dalt) que reflecteixi les subtils tonalitats del cel i la llum que proporcionen els astres (la celístia), les fotos guanyaran en atractiu i interès.

No és fàcil aconseguir bones fotografies astronòmiques, però, en part a causa de la contaminació lluminosa, en part per les dificultats tècniques que comporta l’ús de velocitats d’obturació lentes mentre els astres i la Terra es mouen. Per tal de conèixer-ne els secrets que ens permetin aconseguir imatges nocturnes espectaculars, el Manel Soria i el Jordi Busqué, dos dels fotògrafs amb més talent i experiència en astrofotografia, impartiran el cap de setmana del 22 al 23 d’octubre el seu Taller de Paisatge Astronòmic a Vacarisses (Barcelona), adreçat a tots els que ens agrada i emociona mirar el cel.

Foto: Jordi Busqué.

Com, on i quan podem fotografiar la Via Làctia? Què és una muntura equatorial, perquè serveix, quan és necessària i com s'usa? Com evitar que les estrelles surtin mogudes? Com fotografiar traces d'estrelles? Com pot ser que si la càmera gira, la Terra no es mogui? Què és un asteroide? Com s'han de processar aquestes fotos? Quan es veu la galàxia d'Andròmeda? Com és que les estrelles són de colors? Totes aquestes preguntes i moltes més les respondran àmpliament el Manel Soria i el Jordi Busqué en el seu taller.

Organitzat en col·laboració amb Objectiu Natura (l’Associació de Fotògrafs de Natura de Catalunya), tindrà una part teòrica (que es realitzarà dissabte matí i tarda, i diumenge al matí) i una part pràctica (la nit de dissabte a diumenge). El preu és de 220 euros. Hi ha un descompte del 20% per a totes aquelles persones que es matriculin abans del 17 d'octubre i pels socis d’Objectiu Natura que es matriculin en qualsevol data.

Foto: Manel Soria.

Per tal d’incentivar-ne la participació, l’organització ha convocat el Primer Concurs de Fotografia de Paisatge Astronòmic per a menors de 25 anys. Els concursants han d'enviar fins a tres imatges de paisatges astronòmics que transmetin l'emoció i atmosfera de les nits estrellades o que capturin objectes celestes d'interès, i destaquin per la seva originalitat, qualitat tècnica i compositiva. El guanyador del concurs podrà participar gratuïtament en el Taller de Paisatge Astronòmic, mentre els dos finalistes n'obtindran un 50% de descompte.

Tots els que vulgueu participar tant al taller com al concurs haureu d'enviar un email a paisaje.astronomico@gmail.com

Foto: Jordi Busqué.

Recordeu que, a més de fotògraf, el Manel Soria és doctor en ciència i les seves imatges han estat publicades en multitud de mitjans, incloent-hi la pàgina APOD de la NASA. Al Descobrir, sense anar més lluny, acaba de publicar-hi un reportatge sobre els cels de Menorca realment espectacular.

Pàgina d'obertura del reportatge del Manel Soria publicat al Descobrir d'octubre de 2011.

Per la seva banda, el Jordi Busqué és fotògraf professional i astrofísic, i els seus reportatges es publiquen regularment en algunes de les revistes més prestigioses del món, com l'edició nord-americana del National Geographic Magazine.

Ens veiem a Vacarisses!

4 d’oct. 2011

La Fábrica edita un nou Photobolsillo dedicat al fotoperiodista Emilio Morenatti

Els populars i assequibles Photobolsillo ja tenen un nou fotògraf que afegir a la col·lecció. L’editorial La Fàbrica acaba d’editar un nou número dedicat al multipremiat fotoperiodista Emilio Morenatti, amb una selecció de 65 fotografies preses entre 2004 i 2011 en les que el fotògraf, conscient de la ressonància del seu treball al voltant del món, mostra el seu olfacte privilegiat i el compromís amb una professió que té el poder de portar-nos a racons oblidats del planeta i que ell qualifica com un privilegi, malgrat els perills que comporta i que ha viscut en primera persona.

Recordem que al 2009, mentre viatjava «encastat» en un comboi de l'exèrcit nord-americà a l'Afganistan, Morenatti va patir un atemptat a causa del qual van haver d’amputar-li un peu. Malgrat tot, es va reincorporar al treball després de mesos de rehabilitació i el 2010 va ser finalista del premi Pulitzer juntament amb cinc fotògrafs de l'agència Associated Press, per la seva cobertura de la guerra a l'Afganistan.

Durant els últims anys, Morenatti ha viatjat a alguns dels països més castigats per la violència i la guerra. El seu treball com a reporter d'AP l'ha portat a plasmar la convulsa realitat del Pakistan, Palestina, Afganistan, Líbia, Haití i el Nepal. No obstant això, en lloc de cenyir-se al retrat de conflictes bèl.lics, ha intentat apropar l'objectiu de la seva càmera a la vida quotidiana donant un gir a la realitat, evitant els detalls escabrosos i fugint de la foto previsible.

© Emilio Morenatti.

Des de 1998, la Col.lecció Photobolsillo de La Fàbrica Editorial publica cuidades monografies dels fotògrafs espanyols més importants, en un format petit i assequible (13x18 cm). Dirigida per Chema Conesa (fotògraf, editor gràfic i sotsdirector del 'Magazine' del diari El Mundo), la col.lecció ha trencat amb la creença que els llibres de fotografia són un producte inassequible per al públic general. Per només han posat la millor fotografia a l'abast de qualsevol butxaca.

Fins al moment s'han editat 75 Photobolsillo d'autors com Francesc Català-Roca, Javier Vallhonrat, Cristina García Rodero, Agustí Centelles, Isabel Muñoz, Francisco Ontañón, Ouka Leele, Ramon Masats, Juantxu Rodríguez, Alberto García Alix, Xavier Miserachs, Chema Madoz, Colita, Jordi Socías, Gervasio Sánchez i Txema Salvans, entre molts altres. El proper volum, però, no estarà dedicat a un fotògraf de l'estat espanyol, sinó a l'extraordinari treball del francès Pierre Gonnord, un mestre del retrat amb majúscules.

1 d’oct. 2011

Dos treballs de 'street photography' d'una editora gràfica de viatges

Portal de l'Àngel de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Si sou observadors, us haureu adonat que a la capçalera d’aquest bloc he afegit algunes pestanyes noves. Una diu “Projectes personals” i dues més, “Carrers de llum” i “Entre setmana”. Les tres fan referència als dos projectes fotogràfics que estic construint des de fa uns mesos i que avui us presento.

Una de les imatges de 'Carrers de llum'. Foto: Maria Rosa Vila

Foto de la sèrie 'Entre setmana'. Maria Rosa Vila.

Cap dels dos projectes té a veure amb la fotografia que habitualment edito o realitzo pel Descobrir. Ni grans paisatges, ni natura, ni animals, ni patrimoni o tradicions, sinó més bé street photography. El primer, Carrers de llum, és un treball de fotografia eminentment urbana i humana, on exploro la quotidianitat dels carrers de Barcelona i altres llocs anònims del meu entorn, guiant-me per la llum, el color, el ritme i l’energia de la vida al carrer. Entre setmana, en canvi, és un projecte centrat en l’entorn reduït i acotat on cada dia passo moltes hores treballant-hi.

Cartell publicitari a la plaça de Catalunya de Barcelona. Pertany a la sèrie 'Carrers de llum'. Foto: Maria Rosa Vila.

Paret del vestíbul de l'empresa on treballo. La imatge pertany a 'Entre setmana'. Foto: Maria Rosa Vila

Ambdós estan realitzats amb la càmera del meu mòbil. Diu el Chase Jarvis, un fotògraf al que admiro (us recomano el seu Paris in red), que “la millor càmera és la que sempre portes a sobre”. En un post anterior ja us vaig comentar que sóc una àvida usuària d'un smartphone. Per tant, la càmera que hi duu incorporada sempre està al meu costat. No sé si és la millor del món, com diu Jarvis, però el que sí he descobert és que és la més discreta, ja que em permet passar desapercebuda i apropar-me a la gent sense que s’adonin. Com que té una funció per eliminar-ne el soroll del dispar quan prems l’obturador, fer fotos "robades" amb ella és fàcil.

Imatge "robada" al metro de Barcelona, de la sèrie "Carrers de llum". Foto: Maria Rosa Vila.

Els meus companys de redacció. Sèrie "Entre setmana". Foto: Maria Rosa Vila.

Així és com vaig començar a treballar en els dos projectes: jugant amb el meu HTC. Quan em vaig adonar que la seva càmera és la més discreta que he utilitzat mai, em permet fotografiar de manera instintiva i els colors que proporciona són densos i contrastats, em va fascinar. Si unim això a l’atracció que sempre he sentit per la street photography, el mòbil s’ha convertit per mi en una eina ideal per a practicar-la, ja que em permet fer composicions espontànies caçades al vol, inesperades i impredictibles, on la llum i el color són els protagonistes absoluts: la llum, quan és llampant i esclata en reflexos i ombres, i els colors, densos i carnals, sempre a la recerca d'una estètica dissonant de contrastos violents i rigorosa composició.

La font principal de Montjuïc de Barcelona. "Carrers de llum". Foto: Maria Rosa Vila.

La llum és capaç de transformar qualsevol objecte, per prosaic que sigui, en quelcom fascinant. Imatge de la sèrie "Entre setmana". Foto: Maria Rosa Vila.

No pretenc fotografiar grans esdeveniments, ni contar cap història, ni fotografiar cap ciutat, ni ser testimoni de res. Simplement m’agrada caminar i mirar, confiant en què de sobte i durant un instant els elements es reuniran en un tot i sorgirà la màgia. Simplement.

Instal·lacions de la nova Masia del Barça. Sèrie "Carrers de llum". Foto: Maria Rosa Vila.

L'edifici on treballo. De la sèrie "Entre setmana". Foto: Maria Rosa Vila.

Aquí us deixo unes quantes imatges d’ambdós projectes. Si us agraden, podeu clickar a les pestanyes de dalt i veure’n la resta.

19 de set. 2011

El Fotomercè torna a brillar amb l'expo d'Andoni Canela

L'Andoni Canela somriu satisfet durant el muntatge divendres passat de la seva exposició Fotomercè 2010 al palau de la Virreina de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Cada any per aquestes dates, coincidint amb l’inici de la festa major de Barcelona, l’Institut de Cultura de la ciutat munta al Palau de la Virreina l’exposició fotogràfica de la Mercè, on s’exhibeix l’obra del fotògraf convidat a fotografiar la festa major de l’any anterior, així com les imatges guanyadores del concurs Fotomercè realitzades per barcelonins anònims.

L’any passat, però, la mostra va generar gran malestar entre els fotògrafs professionals, ja que l’excel·lent reportatge de l’Àlex Garcia, fotògraf de la Vanguardia convidat per l’ajuntament a fer la crònica visual de la Mercè 2009, va ser arraconat a una sala aïllada, obscura i buida del Virreina Lab (l’antic espai Miserachs, a la planta baixa, al fons del palau, a l’esquerra), en unes condicions poc apropiades. No així les fotos guanyadores del concurs, que van exhibir-se a la sala principal, emmarcades i ben il·luminades.

Les imatges guanyadores del concurs Fotomercè 2009 es van exposar l'any passat a la sala gran del Virreina Lab. Mentres, l'exposició oficial de l'Àlex Garcia passava absolutament desapercebuda. Foto: Maria Rosa Vila.

La que havia de ser l’exposició estrella del Fotomercè de l’any passat va ser un desastre. En lloc de muntar una exposició de fotografies emmarcades com era d'esperar, l'Institut de Cultura va decidir canviar de concepte i mostrar el treball de l'Àlex Garcia mitjançant una projecció d'imatges que va resultar pobre i inapropiada. Ni la sala era la millor, ni estava ben senyalitzada (un trist paper arrugat sobre un faristol era l’únic cartell indicador que hi havia), ni el projector funcionava òptimament. Tampoc no hi havia cap referència al currículum de l'autor de les imatges. El resultat va ser tan desastrós, que pràcticament la mostra no va rebre visites.

Aquest era l'únic cartell que feia referència a l'exposició de l'Àlex Garcia, on ni tan sols s'indicava que es tractava de les fotos oficials de la Mercè 2009.

Mentre la sala principal estava plena de gom a gom, on es projectaven les fotos de l'Àlex Garcia no hi entrava ningú. Foto: Maria Rosa Vila.

Com ja vaig comentar en un post anterior, no estem parlant d’una mostra qualsevol, sinó d’un esdeveniment anual que al llarg de la seva història ha aglutinat als fotògrafs més reconeguts i prestigiosos del país. Tots els que ens dediquem a la fotografia professional ens preguntàvem: és aquesta la manera més òptima de difondre l’obra d’un fotògraf professional? És així com el Centre de la Imatge de la Virreina dóna suport als creadors?

Vist el que havia passat, el següent fotògraf convidat a fotografiar la Mercè 2010, l’Andoni Canela, no estava disposat a acceptar de cap manera les mateixes condicions. Per això va decidir plantar-se i exigir a l’organització que les seves fotos s’exhibissin de manera digna i ben visible. A banda, va declinar ser jurat del Fotomercè 2010 perquè les clàusules del concurs organitzat per l’Institut de Cultura de Barcelona eren abusives (tema que mereix sens dubte un altre post al respecte).

Afortunadament, Canela ha aconseguit els seus propòsits i ha muntat una exposició magnífica, que s'inaugura demà dimarts 20 de setembre a les 19’30 hores. Les seves fotos s’exhibiran a la sala principal del Virreina Lab, com ell volia, mentre que les del concurs s’exposaran a la sala on l’any passat llanguia la projecció de l’Àlex Garcia.

Muntatge de l'exposició de l'Andoni Canela a la sala principal del Virreina Lab, divendres per la tarda. Foto: Maria Rosa Vila.

A la sala lateral on l'any passat es projectava el treball de l'Àlex Garcia, s'hi exhibiran les imatges guanyadores del concurs Fotomercè 2010. Foto: Maria Rosa Vila.

Les quatre parets blanques de la sala principal acullen 19 còpies en paper Hahnemuhle, positivades per EGM i magníficament emmarcades a diferents mides (la de la paret del fons, ben gran, a un metre d’amplada). Les fotos han estat triades pel propi Canela. Són imatges al més pur estil street photography, on la llum i els enquadraments originals componen una visió pictòrica i colorista de la festa major de Barcelona que segurament sorprendrà a tothom, donat que Canela és un reconegut fotògraf de fauna, natura i paisatge i aquest treball suposa un gir de 180º en la seva trajectòria.

Un parell d'imatges de l'exposició de l'Andoni Canela del Fotomercè 2010. Foto: Maria Rosa Vila.

Està bé que la Virreina i l’Institut de Cultura de Barcelona hagin rectificat l’error de concepte i de posta en escena que va patir l’any passat el treball fotogràfic de l’Àlex Garcia. Era incomprensible que una mostra com la del Fotomercè, que al llarg de la seva història ha aglutinat als fotògrafs més reconeguts i prestigiosos del país (vegeu-ne el llistat dels darrers anys més avall), menyspreés el treball d'un fotògraf d'aquesta manera. Però el que vull destacar és que gràcies a la tenacitat de l’Andoni Canela i les protestes dels fotògrafs a través dels blocs i les xarxes socials, s’hagi aconseguit que l’exposició del Fotomercè torni a brillar amb tota intensitat. Una prova més de que quan la raó està de part nostra, quadrar-se per defensar els nostres interessos pot ser la millor manera d’aconseguir canviar les coses.

Aquests són els darrers fotògrafs que han estat fotocronistes de la festa de la Mercè. Més enllà del 2000 no he trobat cap més dada, a excepció de 1996:
  • 2010, Andoni Canela
  • 2009, Àlex Garcia
  • 2008, Carmen Secanella
  • 2007, Albert Bertran
  • 2006, David Airob
  • 2005, Jordi Bover
  • 2004, Txema Salvans
  • 2003, Tino Soriano
  • 2002, Paco Elvira
  • 2001, Consuelo Bautista
  • 1996, Leopoldo Pomés

18 de set. 2011

David Airob a Caja Azul: "No crec en la violència gratuïta, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar"

Foto: Marcelo Aurelio

Després de la teòrica i filosòfica ponència que el Pepe Baeza va pronunciar durant la cinquena edició de Caja Azul, li va tocar el torn al David Airob, fotògraf de La Vanguàrdia, editor gràfic del mateix diari durant tres anys i autor del bloc de referència The Wild Side.

Airob va començar la seva exposició pronunciant la frase de la pel·lícula Blade Runner “he vist coses que mai no creuríeu”, la qual cosa va provocar d'immediat que tot l’auditori l’escoltés amb gran expectació, a l’espera de conèixer de primera mà alguna confidència sucosa. Airob no va defraudar.

Foto: Marcelo Aurelio

Amb gran sentit de l’humor i locuacitat, va enumerar alguns dels problemes que pateix un editor gràfic quan treballa en un diari. El principal és que tothom (redactors i staff) opinen i diuen la seva respecte una fotografia, qüestionant constantment la feina de l’editor. “Hi ha una manca d’educació terrible lligada al desconeixement i la manca de cultura visual”, va assegurar. Segons Airob, “els redactors solen triar la foto òbvia. En canvi, un bon editor buscarà sempre la imatge diferent, original, que s’escapi del que ja hem vist”, per la qual cosa Airob creu que l’editor gràfic "és un plus de qualitat per a qualsevol publicació". “El dia que aconseguim que el redactor no entri en el que fa l’editor gràfic, canviaran moltes coses”, va sentenciar.

Un altre dels problemes que Airob va denunciar és la supremacia i tirania del disseny per damunt les imatges. “S’han posat de moda les fotos amb proporcions impossibles, en forma de tub o butifarra”, va assegurar Airob, i va criticar la màxima de “totes les fotos tenen tall” que postulen els dissenyadors que maqueten les pàgines del diari, ja que provoca que sovint dibuixin un espai panoràmic, per exemple, per a una foto que és vertical, i viceversa.

Foto: Marcelo Aurelio

Exhibint una bona varietat d'exemples projectats sobre una pantalla, Airob també va criticar l’excès de fotos en una mateixa pàgina (”millor una pàgina neta amb una foto gran i ben donada, que moltes fotos petites”), el siluetejat de personatges (“em recorden la revista SuperPop”) i que els diaris estiguin constantment pendents del telenotícies per decidir si donen un tema o no.

Però a banda de qüestions prosaiques, David Airob també va voler opinar sobre dilemes ètics i morals que afecten el fotoperiodisme, com el de les imatges que poden ferir la sensibilitat dels lectors. “No crec en la violència gratuïta -va assegurar-, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar i el lector que es molesti... Qui no vulgui mirar, que no miri”, va sentenciar. Airob creu que no es pot enganyar als lectors ni actuar amb hipocresia, “si no, estaríem censurant la realitat”, tot i considerar que els mitjans que aposten per la política del “tot s’hi val” cometen “un greu error”.

Foto: Marcelo Aurelio

Respecte a un altre dilema actual, el del retoc digital d’imatges, Airob va confessar que té molts dubtes al respecte, tot i que els límits els té clars: “no variar cap element de la imatge original”. Airob creu que si acceptem la fotografia en blanc i negre, que comporta veure la realitat “com els gossos”, perquè no hauríem d’acceptar altres maneres de veure la fotografia? “Enfosquir les cantonades o determinades zones de la imatge per a guiar la vista de l’espectador -en clara referència a Eugene Smith- s’ha fet tota la vida amb el blanc i negre”, va argumentar. “La fotografia està parint nous llenguatges visuals, nous discursos de color: HDR, vinyetejats, desaturacions... Personalment em decanto per qui no m’enganya amb la llum, el color..., però al final, crec que tot és una opció personal”, va sentenciar.

En síntesi, tot això i l’explicat en el post anterior és només un resum del que va donar de sí la cinquena edició de Caja Azul. Les ponències van ser això i molt més. Si algú lamenta d’haver-se-les perdut, sàpiga que l’organtizació les va gravar en vídeo i les penjarà pròximament a la seva web. Us n'informaré puntualment a través de Facebook i Twitter.

Al Marcelo Aurelio, el meu agraïment per la cessió de les imatges.

17 de set. 2011

Pepe Baeza a Caja Azul: "Hi ha fotògrafs que són veritables herois"

Foto: Marcelo Aurelio

Avui dissabte s’ha celebrat a Barcelona la 5ª edició de Caja Azul, l’espai de reflexió i debat al voltant de la fotografia documental creat pel recentment guardonat premi Godó de Fotoperiodisme 2010, Alfons Rodríguez, i els fotògrafs Rafa Pérez, Marcelo Aurelio, Godo Chillida, David MonfilFran Simó. L’edició d’avui tenia com a tema l’edició gràfica i per a parlar-ne Caja Azul ha comptat amb dos ponents de luxe: el Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, i el David Airob, fotògraf, editor gràfic de plantilla del mateix diari i autor de l'exitós bloc The Wild Side. La trobada s'ha realitzat a la sala principal del Pati Llimona i ha atret un bon grapat de fotògrafs, així com als editors gràfics Paco Elvira, Rafa Badia, Celeste Arroquy (de Piel de Foto) i jo mateixa, que no ens volíem perdre les explicacions dels dos referents de l'edició gràfica més importants d'aquest país. Crec que poques vegades s'ha pogut veure una concentració d'editors gràfics tan gran com avui. Tenint en compte que aquesta és una professió "minoritària", en paraules de Pepe Baeza, està clar que la convocatòria de Caja Azul ha estat un èxit.

Malgrat la reducció dràstica dels pressupostos destinats a fotografia i l’abandonament de la cultura visual que els mitjans estan practicant i que, segons el Pepe Baeza, “sembla que no té marxa enrere", els dos ponents segueixen defensant de forma vehement una fotografia documental i testimonial de qualitat a la premsa diària. Cada cop és més difícil, però, que els mitjans destinin recursos a produir reportatges documentals i per això Baeza considera que hi ha fotògrafs que són veritables “herois”, professionals que sense cap suport i fugint de les agendes dels mitjans (és a dir, d’allò que els diaris consideren noticiós) treballen en profunditat un reportatge valuós des del punt de vista social que probablement mai no serà publicat. Per això, Baeza recomana que els fotògrafs s’agrupin en col·lectius i busquin nous canals de difusió, tot i que no siguin remunerats, a l'espera de trobar algun dia un model econòmic viable per a una professió que, segons Baeza, realitza una funció social “imprescindible”.

Foto: Marcelo Aurelio

En la seva ponència, Baeza ha donat algunes pautes als fotògrafs documentalistes advertint-los d’allò que ell anomena “pensament estètic”. “Compte amb els dictats del poder estètic!”, ha clamat. Segons Baeza, hi ha fotògrafs que utilitzen la realitat per a crear una obra artística. “L’art contemporani està ple d’imatges de paisatges desolats i buïts, de persones sense contextualitzar, de fotos que queden molt bé penjades a la sala d’un consell d’administració...”, es lamentava. Segons Baeza, està bé que la fotografia documental investigui nous llenguatges artístics (HDR, desaturacions, vinyetejats, etc.), però prioritzant sempre la transmissió del missatge per damunt l'estètica de la imatge. “Una foto bella és més eficaç, segur, però els fotògrafs no deuen usar la realitat per a realitzar la seva obra, sinó que l’obra ha d’estar al servei de la realitat”. Segons l’editor gràfic del Magazine, no es tracta tant de renunciar a l’esteticisme, com de cercar un discurs visual profund i honest, on el valor testimonial estigui per damunt de tot, en clara sintonia amb allò que defensa Jean François Leroy, el director del festival Visa pour l’Image, al qual Baeza ha referenciat en nombroses ocasions.

Per a treballar, Baeza recomana que els fotògrafs no s’aïllin i ho facin assessorats o en col·laboració amb sociòlegs, antropòlegs, economistes..., experts que interpretin la realitat i que ajudin al fotògraf a triar el tema i l’enfoc, "una de les qüestions més importants d’un reportatge", segons Baeza. L’editor gràfic pot formar part d’aquest equip. “Pensar en equip és millor que decidir tot sol”, assegura. De la mateixa manera, abans de realitzar un reportatge, Baeza aconsella recollir el màxim d’informació i documentar-se bé. “Anar a un lloc sense saber-ne res és una indecència”, ha exclamat, i ha criticat a aquells fotògrafs que fins i tot presumeixen de no haver-se informat prèviament amb la justificació de que així no rebran cap influència.

Foto: Marcelo Aurelio

I ja en el debat final de Caja Azul, a la pregunta de si la premsa desapareixerà, Pepe Baeza ha respost que no mentre els anunciants considerin que el paper és un suport publicitari millor que Internet, cosa que de moment sembla que és així.

Respecte a la ponència del David Airob, com que ha estat igual o més llarga que la del Pepe, la deixo per un següent post. O sigui que... continuarà!

12 de set. 2011

Visa pour l’Image, un patiment necessari

Infants empresonats a l'Àfrica. Foto: Fernando Moleres.
Anar a veure el Visa pour l’Image comporta l’elevat risc de patir i arribar a casa sacsejat i commocionat per les imatges dels reportatges exhibits. Per molt que el Juan José Millás consideri que després de veure tantes vegades l’horror aquest "ja no ens commou", encara no han desaparegut de la meva retina les cares dels infants empresonats a l’Àfrica del Fernando Moleres; els malalts mentals oblidats als psiquiàtrics de la Xina vistos pel fotògraf de l’agència Magnum Lu Nan; els nens soldats somalís retratats per Ed Ou a Mogadiscio...

Alguns es preguntaran si és necessari i efectiu mostrar tanta barbàrie, tanta catàstrofe, tants conflictes any rera any. Fa un parell d’anys, un grup d’amics vam anar junts al Visa i una de les meves amigues va quedar tan commocionada davant la primera exposició que ja no va voler entrar a veure’n cap més. Es va passar tot el cap de setmana esperant-nos a fora de cada recinte. “És necessari veure tot això?”, preguntava. Ahir, un altre amic periodista em comentava que estava “cansat” de veure tants desastres i que considerava que el Visa s’hauria de renovar, evolucionar i obrir a temàtiques menys “dures” que les que mostra en cada edició.

Tot i el que puguin pensar algunes ànimes sensibles, sóc de l’opinió que el festival Visa pour l’Image és cada cop més necessari per a mostrar la barbàrie dels homes i la brutalitat de la natura. Ja fa molt temps que el fotoperiodisme ha perdut terreny a la premsa tradicional, que ha de buscar nous camins per fer-se visible. Els diaris han abandonat pràcticament la seva funció social crítica i de denúncia en favor d’interessos econòmics i polítics particulars.

Però som molts els que enyorem un periodisme de qualitat humana, veraç, honest i independent, amb el focus principal en les persones, especialment en els més febles, cada vegada més invisibles per als mitjans de comunicació tradicionals. El Visa, tot i les seves limitacions, compleix amb escreix aquesta funció de mostrar la realitat més difícil i oblidada, per més dura que sigui. I encara que el bombardeig d'imatges cruels i bàrbares pugui ferir la sensibilitat d’algunes persones, la seva difusió afina sensibilitats i consciències.

Com deia el meu professor de periodisme Josep Maria Casasús, “les fotos poden ser revulsives, no repulsives”.

31 d’ag. 2011

El festival GETXOPHOTO 2011 proposa mirar de front la vellesa en la seva 5ª edició

Foto: Peter Granser

Setembre arrenca amb la inauguració demà dijous de la 5ª edició del GETXOPHOTO 2011, un festival de fotografia documental que se celebra a Getxo (localitat guipuzcoana a 14 km de Bilbao i a només 5 hores en cotxe de Barcelona) que, després de cinc anys, es consolida com un dels esdeveniments fotogràfics anuals més importants.

Aquest any, el festival proposa mirar de front la vellesa. En aquests temps en què la joventut és el valor suprem i vivim d’esquenes a la gent gran, moltes vegades menystenim com viuen, estimen, es diverteixen, emmalalteixen o, fins i tot, moren els nostres avis. Els organitzadors del festival, però, volen demostrar que fer-se gran no és ni bo ni dolent, sinó simplement inevitable. Per això, Frank Kalero, comissari del Festival, a més de fundador de la revista OjodePez i director del Photo Meeting de Barcelona, ​​ha reunit a Getxo l'obra d'una vintena d'autors al voltant de la vellesa (entre els quals destaquen fotògrafs tan reconeguts com Michael Ackerman, Peter Granser i Ricky Dávila) i s'ha fixat com a objectiu mostrar les diverses facetes d'aquest període vital universal, donant visibilitat a algunes de les diverses experiències que tenen lloc en aquesta etapa de maduresa.

La gairebé vintena de treballs seleccionats per Kalero són molt variats i aborden la senectut des de molt diferents perspectives, encara que centrant-se en la tercera edat de l'estat del benestar. Convé recordar, però, que una gran part del planeta segueix immersa en una economia de subsistència, en la qual no existeixen ni jubilació, ni balls de saló, però on, paradoxalment, s'envelleix amb més dignitat.

Les exhibicions estaran exposades del 1 al 30 de setembre, principalment en l'eix que va des de la platja de Ereaga al Port Vell d'Algorta. La part alta de Getxo acollirà les exposicions en sales. Les activitats principals tindran lloc durant el primer cap de setmana del festival, de l'1 al 4 de setembre. Una de les més atractives és la visita guiada especial que recorre gairebé totes les exposicions a càrrec de Frank Kalero, comissari d'aquesta edició, acompanyat d'alguns dels fotògrafs convidats que comentaran la seva obra in situ.

La inauguració de demà dijous 1 de setembre comptarà amb la presència de Naomi Harris, autora de l'impactant reportatge sobre els swingers (intercanvis de parelles) als EUA; Steve Schofield, que ha retratat el món dels aficionats a la ciència ficció; el col.lectiu berlinès Mentalgassi i les seves intervencions urbanes; Andreas Meichsner amb les seves imatges sobre les vacances organitzades, i el català Txema Salvans amb un treball sobre l'oci als afores dels centres urbans. Finalment, la inauguració es tancarà amb una entrevista a Martin Parr.

Us deixo el vídeo del deliciós espot que l'agència Contrapunt de Barcelona ha realitzat per GETXOPHOTO. L’han titulat Res a perdre i l'ha dirigit la Laura Mañá, la directora de pel·lícules tan interessants com Morir en San Hilario. L’espot anima a aprofitar la vellesa per viure i fer el que un vol realment. Tenint en compte que tard o d'hora tots hi arribarem, val la pena que li donem una ullada per anar-hi pensant.


30 d’ag. 2011

Imatges que ja no ens commouen i el festival Visa pour l'Image

El País Semanal nº 1.822 del 28 d'agost de 2011

Escuro la darrera setmana de vacances llegint el dominical El País Semanal tombada a l’hamaca del jardí sota l’ombra d’un pi, un dels petits plaers que es poden assaborir a l’estiu. Fullejant-lo, arribo a la secció La Imagen, on cada setmana, el prolífic novel·lista i periodista Juan José Millás comenta una fotografia. No és ni molt menys un anàlisi tècnic de la imatge, sinó un comentari crític carregat d’ironia, acidesa i un punt d’humor sobre l’instant i els personatges que en ella s’hi representen. La imatge d’aquesta setmana, però, no dóna peu a gaires bromes. A la foto, un grup d’homes es disputa una bossa d’arròs. La imatge de Riccardo Gangale, de l’agència AP, està presa a Kenya des de dalt del camió d'ajuda humanitària que reparteix aliments, una perspectiva que Millás considera que “ja no ens commou”, per haver-la vist desenes de vegades. A mi, en canvi, em pertorba el suficient com per sentir-me de sobte incòmoda en el meu seient privilegiat.

És bona o dolenta aquesta foto?, es pregunta el periodista. La conclusió de Millás és que Gangale “no ha sabut contar les coses d’una altra manera, o sigui, que el primer que se li ha acudit al fotògraf és pujar al camió, que ve a ser el mateix que pujar-se al carro”. I afegeix: “De la mateixa manera que hi ha frases fetes que escoltem com qui sent ploure, hi ha fotografies que potser veiem però no mirem”. “Aquesta és una d’elles”, sentencia.

Millás té raó. Aquesta foto l’hem vista desenes de vegades. És una més de tantes imatges de crisis de fam a l’Àfrica, d’acord. Però afirmar que ja no ens commou és posar de manifest la inconsciència, indiferència i insensibilitat d’una societat abstreta en els seus propis dilemes. Les imatges captades des dels camions de les ONG que reparteixen aliments permeten fotografiar de front les múltiples i desesperades cares de la fam, perspectiva que malgrat que a Millás li sembli anodina, és molt més rotunda i contundent que l’oposada, és a dir, la dels voluntaris repartint els aliments fotografiats des de baix.

Però tot i que ens pugui semblar que aquesta foto ja l’hem vista abans, els fotògrafs han de deixar de fer-la? Han de buscar maneres més enginyoses, originals i, fins i tot, estètiques, de mostrar la realitat més cruel per a captar la nostra atenció i mirada? Per mi, la resposta és clara. És necessari que els fotògrafs continuïn fotografiant la fam per recordar-nos que continua existint, encara que no hi hagi maneres més originals i estètiques de mostrar-la. Perquè hi ha gent que ara mateix, a Somàlia, en ple segle XXI, continua morint de gana. Ens commoguin o no, imatges com la de dalt són necessàries per a donar fe i testimoni de les atrocitats del món. Necessitem veure per a conèixer i canviar les coses, encara que les múltiples cares de la fam, la guerra i la violència ja les haguem vist de sobres.

Ahir 29 d’agost va començar una nova edició del Visa pour l’Image, el festival de fotoperiodisme més compromés i important del món que des de fa 22 anys se celebra a Perpinyà. És probable que entre els treballs fotogràfics s’hi mostrin (ho desconec perquè encara no he mirat el programa. Estic de vacances!) reportatges sobre la catàstrofe de Fukushima. Tots tenim encara ben vives a la retina les imatges del terratrèmol d’Haití i el tsunami de Banda Aceh, però estic segura que les imatges del Japó ens ajudaran a reflexionar sobre coses tan rellevants com el perill nuclear o la fragilitat humana i mediambiental davant els despropòsits de la nostra superba civilització, encara que s'assemblin a les fotos d'anteriors desastres.

A tots els que creieu que la fotografia és “aquella tènue llum que modestament ens ajudarà a canviar les coses” (Eugene Smith dixit), espero trobar-vos a Perpinyà. Si hi aneu el darrer cap de setmana del festival, allí m’hi trobareu.

24 de jul. 2011

Com frenar l'epidèmia dels concursos de fotografia amb clàusulas abusives

Autor: Olivier Laurent / British Journal of Photography.

Una de les competències més deslleials que tenen els fotògrafs professionals d’aquest país són els concursos de fotografia amb clàusules abusives. Per què representen una competència deslleial? Doncs perquè moltes empreses, institucions públiques i privades o mitjans de comunicació han descobert que muntant un concurs de fotografia poden aconseguir un banc d’imatges baratíssim (el cost d’uns premis ridículs) amb el qual cobrir les seves necessitats de continguts, màrqueting o publicitat, amb la qual cosa ja no els cal encarregar a cap fotògraf professional cap treball fotogràfic. El fenomen, lluny de minvar, no para de créixer i multiplicar-se i té signes de convertir-se en una epidémia en tota regla, cosa que posa en perill la salut de la fotografia professional.

L’últim en encomanar-se del virus dels concursos abusius és ni més ni menys que el diari El País, un dels mitjans de referència que, sorprenentment, acaba de muntar un certamen fotogràfic pel seu suplement de viatges El Viajero. Una simple ullada a les seves bases ens alerta d’una clàusula absolutament inacceptable amb la qual el diari s’apodera dels drets de totes les imatges presentades a concurs per fer amb elles el que vulguin a cost cero. Us recordo que en els concursos de fotografia, qualsevol ús que no sigui la divulgació del concurs, hauria de ser pactat amb el fotògraf i remunerat.

Tal i com estan les coses, i mentre no trobem una vacuna per lliurar-nos del virus (la creació per part de l’administració d’un Registre Oficial de Concursos podria ser una bona solució), l’única sortida que tenim els professionals que ens dediquem a la fotografia és advertir a tots els fotògrafs i aficionats de les conseqüències negatives de participar en un concurs amb clàusules abusives, la principal i més greu, la pèrdua de tots els drets econòmics de les imatges presentades a concurs en benefici dels organitzadors. Com fer-ho? A la Asociación Española de Fotógrafos de Naturaleza (AEFONA) ho tenen clar i han muntat una comissió que estudia les bases dels concursos de fotografia de natura per a comunicar tan als fotògrafs com als organitzadors les possibles clàusules abusives o inadequades. Els concursos que compleixen amb unes normes dignes pels fotògrafs són acreditats mitjançant un logotip que l’associació ha creat que serveix de certificació de qualitat. Segons el Joan Manel Puig, el coordinador de la Comissió de Concursos, “d’aquesta manera ens sumem a les iniciatives ja existents que han anat sorgint a Internet, Facebook... etc, tractant de donar a aquesta causa un perfil més corporatiu i una posició més sòlida per defensar els nostres drets”. No seria possible que totes les agrupacions fotogràfiques, sindicats de fotògrafs i periodisme i escoles de fotografia copiessin la iniciativa o es coordinessin per a crear un distintiu amb el qual legitimar els concursos amb bases dignes? Tan difícil és?

Tal i com assegura el Joan Manel Puig, les xarxes socials i els blocs s’han convertit en eines molt poderoses per lluitar contra els concursos abusadors. Ho vam comprovar amb la Tercera Marató Fotogràfica de la FNAC de 2010. Gràcies a la denúncia que vam fer en uns quants blocs i a l’efecte eco que es va produir simultàniament tant a Facebook com a Twitter, el jurat del concurs format pels fotògrafs Iñaki Relanzon, Paco Elvira i Valentín Samá va dimitir en cadena i el concurs no va tenir la participació esperada. Per tant, a través dels blocs i les xarxes socials podem denunciar els abusos i, en conseqüència, exercir la pressió adequada per a que les entitats organitzadores reflexionin i corregeixin les bases dels concursos.

Això és el que ha fet el reconegut fotògraf Tino Soriano a través de Facebook: ha enviat una carta de queixa al diari El País exigint-los la rectificació de les bases del concurs de El Viajero. També des de Facebook s’ha programat una protesta a Twitter el proper dilluns 25 de juliol, de 8 a 14 hores. Tots els que hi tingueu un compte obert podeu escriure el següent twitt en el vostre perfil:

Las bases del concurso Memorias de un Verano de @ElViajero_Pais son totalmente abusivas. Se recomienda no participar #noconmisfotos

Podeu copiar-ho al vostre compte o bé retwittejar-ho cada hora. Serà una manera d’aconseguir que la nostra denúncia es converteixi en trending topic, o tema d’interès del moment, i d'exercir la pressió mediàtica necessària per a que els organitzadors del concurs ens escoltin i rectifiquin.

Vull recordar a tothom que, segons la Llei de la Propietat Intel.lectual, tots els fotògrafs, siguin professionals o no, tenim en exclusiva, pel sol fet de ser els autors de la nostra obra, una sèrie de drets de caràcter econòmic i moral sobre aquesta. El virus dels concursos de fotografia abusius intenta arrencar-nos-els. A les nostres mans està aturar aquesta epidèmia.

3 de jul. 2011

VEGAP, una entitat sense ànim de lucre al servei dels fotògrafs


Fa una setmana, el reconegut fotògraf de National Geographic Tino Soriano, va crear un grup al Facebook titulat 'Stop Cláusulas Abusivas a los Fotógrafos', amb l’objectiu de denunciar, donar a conèixer i compartir els principals abusos i dificultats amb que es troben els fotògrafs professionals. En pocs dies, el grup ha generat un intens debat al voltant dels problemes que travessen la professió, en el qual s’ha comentat reiteradament la necessitat de crear una organització que protegeixi i empari els drets i l’obra dels fotògrafs. Aquesta entitat, però, ja existeix, s’anomena VEGAP i és ben coneguda (i temuda) per les editorials i mitjans de comunicació, ja que és una societat que protegeix amb molt zel els interessos dels creadors visuals que hi estan subscrits.

La VEGAP és una entitat sense ànim de lucre creada el 1990 pel Ministeri de Cultura per a protegir i gestionar els drets de propietat intel·lectual dels autors visuals, entre els quals s’hi troben els fotògrafs, “fotoperiodistes inclosos”, segons m'ha explicat l’Anna Gallego, del departament de llicències de VEGAP.

L’entitat gestiona de forma col·lectiva els drets econòmics de les obres que es reutilitzen, en el cas dels fotògrafs, de les fotos que formen part del seu arxiu. Per tant, els encàrrecs i les primeres reproduccions, l’autor els negocia directament amb el client (aquí la VEGAP no té cap competència), però un cop publicades les imatges per primera vegada, l’entitat pot gestionar-ne les reutilitzacions.

Per a que la VEGAP gestioni els drets patrimonials de les imatges d’un fotògraf, prèviament cal que se'n faci soci. Qualsevol fotògraf, tingui l’especialitat que tingui, pot fer-se’n. El paraigua de la VEGAP és gran i acull a tothom. Nomès cal sol·licitar-ne l’admissió, signar un contracte i pagar-hi una única quota d’adhesió de 60€. La permanència a l’entitat no implica cap altre pagament, ja que es tracta d’una organització sense ànim de lucre. VEGAP gestiona els drets patrimonials que reconeix la Llei de la Propietat Intel·lectual a favor dels creadors visuals mitjançant la formalització d'un contracte d'adhesió amb el soci, que pot ser de tres tipus:

  • El fotògraf cedeix a l’entitat la gestió dels drets de totes les seves fotos d’arxiu i les que vagi produint.
  • El fotògraf cedeix totes les obres, exceptuant-ne les que ell designi.
  • El fotògraf nomès cedeix els drets d’unes fotos concretes.


Què significa cedir la gestió dels drets de les imatges a la VEGAP? Doncs que quan un client (editorial, mitjà de comunicació, etc.) vol fer ús d’una o varies imatges d’un fotògraf soci, l’entitat fa de mitjancera i s’encarrega d’autoritzar-ne la publicació, aplicar-hi unes tarifes de cessió dels drets (segons els usos de les imatges) i cobrar-les. Fins i tot, si les imatges han estat “robades” i publicades sense consentiment a qualsevol mitjà (incloent-hi Internet), la VEGAP té la capacitat legal de perseguir els infractors. Com diu l’Anna Gallego, del departament de llicències de VEGAP, “signar un contracte amb un client, negociar els preus de les imatges... són gestions feixugues que és millor que negociï l’entitat, ja que tenim la força de la gestió col·lectiva”. Actualment, VEGAP representa a l'estat espanyol els drets d'autor de més de 57.000 creadors visuals (molts d'ells consagrats), xifra que creix diàriament per la constant adhesió de nous socis en més de trenta-nou societats d'autor de tot el món amb les quals VEGAP té subscrits contractes de representació recíproca.

Un altre aspecte important a tenir en compte a l’hora de fer-se’n soci és que les tarifes que la VEGAP aplica per a la utilització de les obres han estat acordades de manera col·lectiva pels membres de l'entitat. Els imports que s’han establert són idèntics per a tots els autors en funció dels usos, tractant-los per igual d'acord amb allò que exigeix la Llei de la Propietat Intel·lectual.

Tot i que VEGAP també gestiona un extens banc d’imatges, no cal que els fotògrafs que se’n facin socis transfereixin físicament totes les seves fotos a l’entitat. En el cas que un client (editorial, mitjà de comunicació o empresa) demani a un soci de VEGAP unes imatges per a publicar, el fotògraf els les pot facilitar directament, però comunicant-ho immediatament a la VEGAP per a que s’encarreguin de la gestió econòmica dels drets. Periòdicament, l’entitat liquidarà a l’autor tots els drets que li ha gestionat i només li descomptarà les despeses d’administració que s’hagin produït.

Arribats a aquest punt, quines avantatges té fer-se soci de VEGAP, doncs? La principal és que pertànyer a una entitat que agrupa a més de 57.000 creadors visuals dóna una força que no té un fotògraf sol. Quantes vegades ens hem queixat de la manca d’unió i consens del col·lectiu fotogràfic? De la poca força que els fotògrafs poden exercir de manera individual davant un mitjà? De la nul·la capacitat de reacció davant la vulneració dels drets de propietat intel·lectual? VEGAP permet als autors superar aquestes dificultats, organitzar-se, rebre suport, i garantir i gestionar els seus drets d'una forma eficaç i gratuïta.

Tot i així, crec que, tal i com estan les coses, fer-se soci de VEGAP pot tenir efectes adversos en aquests moments de crisi, com, per exemple, que una editorial prefereixi publicar imatges d’un fotògraf que no en sigui soci per tal de negociar amb ell directament les condicions de la col·laboració i apretar-lo per aconseguir preus més baixos, una situació que s’evitaria si la gran majoria de professionals estiguessin sota el paraigua de la VEGAP.

28 de juny 2011

Dues fotos per a una portada del 'Descobrir'


Feia alguns mesos que no us mostrava el making of d’una portada del Descobrir, així que aquí teniu el de la darrera que ara mateix ja és al quiosc.

Com he explicat en posts anteriors, una de les coses més difícils de triar de qualsevol publicació és la foto de portada. En el cas del Descobrir, la majoria de les vegades pensem i planifiquem amb antelació aquesta imatge, tenint en compte que ha de respondre conceptualment a la tesi que plantegem en el reportatge central de la revista. No sempre és fàcil tirar endavant una idea preconcebuda, tal i com ja vam veure amb la foto de la portada del Vallespir, però en el darrer número, les coses han anat rodades.

En aquesta ocasió, ens hem desplaçat al Lluçanès, un paradís rural situat al cor de Catalunya on la vida encara es pot assaborir a poc a poc, al qual li hem dedicat les 50 pàgines del dossier central. Per il·lustrar la portada, volíem una imatge que evoqués calma i tranquil·litat, i se’ns va acudir que mostrar uns ciclistes recorrent en bicicleta els camins que voregen els incomptables camps de conreu de la comarca seria una bona idea. Per això li vam demanar al Joan Sales, director de la Burricleta (empresa del Lluçanès que lloga bicicletes elèctriques equipades amb alforges que recorden a les que duien els rucs), que ens deixés un parell de burricletes. El Joan s’hi va mostrar tan encantat que, fins i tot, es va oferir a fer de model i sortir a la foto com si fos un ciclista.

Així que, a l'igual que havíem fet amb les portades de Barcelona, el Vallespir i les Garrigues, el 24 de maig a primera hora, l’Òscar Rodbag (l'autor de l'excel·lent reportatge fotogràfic de tot el dossier central del Lluçanès), el Nil Solà (director d'art del Descobrir i excel·lent il·lustrador) i jo vam agafar el cotxe i ens en vam anar cap a Perafita, al bell mig de la comarca. Allí ens esperaven, a més del Joan Sales, el fotògraf Francesc Mas (que des de petit estiueja al Lluçanès i que molt amablement es va oferir a fer-nos de guia); el Pere Garet, propietari d'una explotació agrícola i ramadera protagonista d'un dels nostres articles, i l'Enric Pla, artista del ferro que també surt a les pàgines d'aquest número. Tots es van oferir a acompanyar-nos a trobar el millor lloc des d’on fer la foto de la nostra portada.

En arribar, el primer que vam fer va ser decidir quins llocs aniríem a veure. El Joan Sales (a la imatge, de cara) va portar el seu pick up carregat amb dues burricletes. L'acompanyava la Theresa Hansen, una companya de feina, que també faria de ciclista per a nosaltres. Foto: Maria Rosa Vila.

El Francesc Mas (centre) ens va guiar per tota la comarca buscant els millors enclavaments possibles. Aquí mostra al Nil i a l'Òscar les vistes des del santuari de la Mare de Déu dels Munts. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar i el Nil valoren una possible localització a la finca del Colomer, a Alpens. Foto: Maria Rosa Vila.

Durant tot el matí vam recórrer bona part del territori buscant possibles localitzacions. Les possibilitats eren múltiples, ja que el Lluçanès té uns paisatges magnífics, farcits de camps de conreus, turons amables i pobles preciosos. Com que el sol estava massa alt i projectava ombres molt dures, no vam poder prendre cap bona imatge i vam decidir esperar-nos a la tarda, quan la llum fos més càlida i vellutada. Al migdia, però, ja teníem clar que després de dinar faríem les fotos als dos llocs que millor funcionaven per la nostra portada: els camps de la finca del Colomer, a Alpens, i el santuari de la Mare de Déu dels Munts.

A les 5 de la tarda, doncs, ens vam dirigir cap a la primera localització.

L'Òscar i el Nil trien el tram del camí on s'hauran de col·locar els ciclistes. Gràcies al Pere Garet, els propietaris del Colomer ens van autoritzar a fer les fotos dins la seva finca. Foto: Maria Rosa Vila.

A més de transportar les burricletes, el pick up va resultar molt útil com a plataforma des de la qual prendre algunes imatges. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar comença a disparar les primeres fotos, sota l'atenta mirada del Nil. En aquell moment, la llum estava preciosa! Foto: Maria Rosa Vila.

Damunt el pick up, l'Òscar tenia una bona perspectiva dels ciclistes i del camí envoltat de blat. Foto: Maria Rosa Vila.

Una i una altra vegada, el Joan i la Theresa pedalegen amunt i avall seguint les instruccions de l'Òscar i el Nil. Foto: Maria Rosa Vila.

Inesperadament, el sol desapareix darrera uns núvols i l'Òscar es veu obligat a muntar el flaix i mesurar de nou la llum amb el fotòmetre. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar prepara el flaix i indica al Francesc Mas on ha de dirigir-ne la llum. A més de guia, el Francesc va exercir de solvent assistent de fotografia. Foto: Maria Rosa Vila.

El Pere Garet i la seva família no es van voler perdre cap detall de la sessió fotogràfica. Foto: Maria Rosa Vila.

Per fi, el sol torna a brillar! L'Òscar decideix canviar de perspectiva i fer algunes fotos des de l'altra banda del camí. Foto: Maria Rosa Vila.

El Nil i l'Òscar comproven a través de la pantalla de la càmera com estan quedant les imatges. Foto: Maria Rosa Vila.

Unes preses més, i la primera sessió de fotos ja s'haurà acabat. Fotos: Maria Rosa Vila.

Quan vam finalitzar aquesta primera tongada d'imatges, ràpidament vam recollir tot el material i vam sortir corrents cap a la segona localització, el santuari de la Mare de Déu dels Munts. El sol no trigaria a pondre's i calia donar-se pressa!

A banda i banda del santuari, s'hi poden veure unes vistes impressionants del Pedraforca i el Puigmal. Fotos: Maria Rosa Vila.

El Francesc Mas ajuda a l'Òscar Rodbag a muntar el flaix de nou. Foto: Maria Rosa Vila.

Una altra vegada, el Joan Sales, la Theresa Hansen i les burricletes es col·loquen davant l'objectiu. L'Òscar té la intenció de fotografiar-los mentre contemplen la posta de sol. Mentrestant, el Francesc subjecta el flaix. Foto: Maria Rosa Vila.

Per a la nostra sorpresa, el sol s'està ponent just darrera el Pedraforca. No ens ho podem creure! Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar utilitza un filtre degradat gris per enfosquir una mica el cel, que està massa encès i podria sortir cremat. Foto: Maria Rosa Vila.

Seguint les indicacions de l'Òscar, el Nil sosté un reflector que projecta la llum del sol sobre la parella, mentre el flaix els il·lumina lateralment. Foto: Maria Rosa Vila.

Els minuts esperant a que el sol es pongui darrere les muntanyes es fan eterns... Foto: Maria Rosa Vila.

Quan el sol està pràcticament darrera el Pedraforca, l'Òscar prem l'obturador de la càmera una i una altra vegada per aconseguir l'esperada foto. Foto: Maria Rosa Vila.

En acabar la sessió, el Joan i la Theresa no poden resistir la temptació de veure com han quedat les darreres imatges. Tots estem emocionadíssims. La posta de sol ha estat espectacular! Foto: Maria Rosa Vila.

Després de passar tot un dia cercant una bona imatge per a la nostra portada, al final n'havíem aconseguit dues! Des del meu punt de vista, ambdues són magnífiques i reflecteixen molt bé allò que volíem destacar: que el Lluçanès és un refugi de pau on el rellotge natural marca el ritme de les hores. Al final, però, només una imatge podia ser la foto de portada. Endevineu quina?



L'altra, la de la posta de sol que ens va enamorar a tots, l'hem utilitzada per obrir a doble pàgina el dossier central, gràcies a que l'Òscar també va fer unes quantes imatges horitzontals. Crec que ha quedat espectacular, oi? A vosaltres què us sembla?



Des d'aquí, vull donar les gràcies al Francesc Mas per la seva inestimable ajuda com a assistent i guia; al Pere Garet i l'Enric Pla per la seva generositat, i al Joan Sales i la Theresa Hansen,  per la seva paciència i amabilitat. Gràcies a ells, el Lluçanès ens ha enamorat!

D'esquerra a dreta, el Nil Solà, l'Òscar Rodbag, el Francesc Mas, l'Enric Pla i el Pere Garet. Foto: Maria Rosa Vila.