27 de des. 2010

Una jornada de fotografia de paisatge imprescindible per a descobrir-ne les claus


Segur que molts ja els coneixeu perquè tenen dos dels blocs més inspirats i amb més seguidors fidels (entre ells, jo mateixa). Són el Manel Soria (àlies Dr. Frikosal) i el Jordi Busqué que, a més de blocaires, comparteixen amistat i dues grans passions (potser alguna més, però jo no n’estic al cas): l’amor per les estrelles i la fotografia.

Doncs bé, aquests dos homes inquiets que han publicat les seves imatges als millors mitjans, han tirat pel dret i junts han creat un projecte que han batejat amb el suggeridor i estel·lar nom de Celístia, des del qual volen promoure la fotografia més autèntica, aquella que es basa en l'experiència personal en contraposició a la fotografia retocada i “creada” davant de l'ordinador. I comencen fort!

Una de les fotos del reportatge sobre els mennonites de Bolívia que Jordi Busqué ha publicat al EPS, entre d'altres mitjans.

Una imatge espectacular de la Via Làctia damunt d'un moai que el Manel Soria va realitzar a l'illa de Pasqua.

El proper dissabte 15 de gener, el Manel Soria i el Jordi Busqué han muntat un primer debat (la idea és que n'hi hagi molts més) titulat Fotografia de paisatge: de la visió inicial a la foto impresa, en què diversos professionals disseccionaran fotografies i analitzaran la multitud de factors que afecten la seva qualitat.

A la taula rodona hi participaran:
- El dissenyador gràfic Albert Buendía, que parlarà d'alguns detalls que normalment s'escapen a l'ull del profà però que són importants a l'hora de construir una imatge.
- Sis fotògrafs paisatgistes de primera línia: l’Albert Masó, Francesc Muntada, Jep Flaqué, Joan Guillamat, Manel Soria i Jordi Busqué, que mostraran el procés pel qual van arribar a les seves imatges finals en la naturalesa i la manera com processar els arxius RAW.
- L'impressor José Joaquín Moreno explicarà com treure el màxim partit a l'hora d'imprimir una fotografia.
- I servidora (si, ho heu llegit bé, el Jordi i el Manel han comès la temeritat de convidar-m’hi), que parlaré dels diferents criteris a l'hora de valorar una fotografia de paisatge.

Per organitzar la trobada, que tindrà lloc a la magnífica sala Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, al carrer del Carme, 47 de Barcelona, Celístia compta amb la col·laboració de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura i Objectiu Natura. L'entrada és gratuïta, però cal reservar plaça prèviament enviant un email a celistia.foto@gmail.com

La cosa promet ser molt didàctica i interessant. Jo, de vosaltres, no me la perdria!

26 de des. 2010

Brent Clark, el fotògraf que ha convertit el Nadal en un projecte fotogràfic

Un avi disfressat de Pare Noel espera que la seva néta s'acosti a la gasolinera per donar-li una sorpresa. Foto: Brent Clark.

Brent Clark és un fotògraf que va néixer i viu a Carolina del Nord, un dels estats nord-americans on abunden les botigues d’objectes nadalencs obertes tot l'any que a l’estiu s'omplen de clients vestits amb xancletes i màniga curta.

Sense sortir pràcticament de casa, com aquell qui diu, Clark ha realitzat un projecte titulat Season’s Greetings per a documentar les representacions físiques i estètiques del Nadal a la seva terra, la qual cosa demostra que moltes vegades no cal anar-se’n gaire lluny per a fotografiar bons temes.

Atret per la bellesa lluminosa i imaginativa amb què els habitants de Carolina del Nord guarneixen les seves cases, Clark mostra a través de les seves fotos com el Nadal s'ha convertit, en gran mesura, en una festa laica, kitsch i comercial.


Un Pare Noel damunt una avioneta decora els exteriors d'una empresa a Wilmington, Carolina del Nord. Foto: Brent Clark.

Burn, la revista digital de fotografia documental dirigida pel fotògraf de la Agència Magnum David Alan Harvey per a donar a conèixer el treball de fotògrafs emergents, li dedica la darrera galeria Works in Progress.


Un vell graner a Chapel Hill, Carolina del Nord. Foto: Brent Clark.

Segurament no existeix millor moment per gaudir del treball fotogràfic de Brent Clark que aquestes dates. Ni per desitjar-vos unes bones festes. Així doncs, espero que passeu un molt Bon Nadal!

19 de des. 2010

'Descobrir Catalunya' inaugura una exposició plena d'emocions


Per fi va arribar el gran dia! Després de molts mesos d’intensa feina, el dijous passat tot l'equip del Descobrir vam inaugurar l’exposició El país de les emocions. 150 números de la revista Descobrir Catalunya.

Des del passat 16 de desembre, la revista de viatges líder a Catalunya (segons les darreres dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, ja tenim 57.000 lectors ) i la més veterana de les publicacions escrites en català ocupa dues sales del primer pis del Palau Robert de Barcelona per oferir un viatge pels seus 150 números i 13 anys d’història. Feia goig veure com a les set de la tarda, el vestíbul del Palau Robert estava ple a vessar.

El vestíbul del Palau Robert durant la inauguració de l'exposició. Foto: Maria Rosa Vila.

Moltíssims amics i col·laboradors no es van perdre la inauguració i van voler acompanyar-nos en un moment tan important per a nosaltres, entre ells una enorme representació de fotògrafs. Allí estaven la Consol Bancells, el Tino Soriano, Francesc Muntada, Jaume Balanyà, Rosina Ramírez, Manel Úbeda, Roger Rovira, Manel Soria, Nati Martínez, Jordi Busqué, Siqui Sánchez, Paco Elvira, Òscar Rodbag, Quim Roser, Rafael López-Monné, Jordi Bas, Tolo Balaguer, Alfons Rodríguez, Xavi Gómez, Rafa Pérez, Paul Palau, Francesc Tur, David Monfil, Josep Cano, Joan Pujol Creus, David Datzira, Gary Manrique i els amics de Barcelona Photobloggers Fran Simó i Marcelo Aurelio, entre d'altres.

D'esquerra a dreta, els fotògrafs Manel Soria, Siqui Sánchez, Rafael López-Monné, Tino Soriano i Jaume Balaguer. Foto: Maria Rosa Vila

Els companys de Catalunya Ràdio van aprofitar que la Consol Bancells era a la inauguració per entrevistar-la i preguntar-li pel seu darrer llibre. Foto: Maria Rosa Vila

Dos dels grans fotògrafs d'aquest país, col·laboradors del Descobrir des dels seus inicis, el Tino Soriano i el Jaume Balanyà. Foto: Maria Rosa Vila.

El Rafael López-Monné i el Jordi Bas van demostrar el seu bon humor bromejant sobre les seves respectives estatures. Foto: Maria Rosa Vila.

D'esquerra a dreta, el Rafa Pérez, Marcelo Aurelio, Alfons Rodríguez, Fran Simó, David Monfil i Marco Ansaloni. Foto: Maria Rosa Vila.

El Siqui Sánchez, la Nati Martínez i el Manel Soria tampoc es van perdre la inauguració. Al fons, el Quim Roser. Foto: Maria Rosa Vila.

Tal i com va explicar la comissària de la mostra, la Cristina Masanés, l’exposició no és un recorregut cronològic per la història del Descobrir, sinó que està dividida en set àmbits que aborden diferents aspectes de l'ideari i la manera de fer de la revista. L’itinerari s'inicia amb 'Un país fotogènic', on les imatges són com finestres obertes als paisatges, la fauna, la natura i les essències del nostre territori.

Un dels àmbits de l'exposició, on les fotos són les grans protagonistes. Foto: Maria Rosa Vila.

A l’apartat 'Amunt i avall', uns senyals de trànsit inclouen frases de les plomes més reconegudes del país extretes dels milers de pàgines publicades per la revista al llarg de 13 anys.

L'àmbit dels senyals de trànsit. Foto: Maria Rosa Vila.

En una altra pared, l’àmbit 'Els secrets de la mirada' explica, mitjançant una infografia i un collage, com es construeix un reportatge i com és possible que en 13 anys no se’ns esgotin els temes. Com va comentar el Joan Morales, director del Descobrir, "la revista demostra que es pot viatjar sense anar a l'estranger perquè aquí hi ha tot un país per descobrir i gaudir-ne".

Aquesta és la infografia que il·lustra pas a pas com fem un reportatge.

L’àmbit 'Un viatge complet' recull els reportatges més destacats, mentre que en un altre apartat s'amaguen les 150 portades de la revista que el visitant ha d’anar descobrint mica en mica.

Els fotògrafs Tolo Balaguer (que va venir a la inauguració expressament des de Mallorca) i el Manel Soria, al costat d'algunes de les portades de la revista que cal "descobrir" d'una en una. Foto: Maria Rosa Vila.

L’exposició també ret homenatge a les persones anònimes que han aparegut a les pàgines del Descobrir al llarg dels 150 números i al miler llarg de col·laboradors (entre periodistes, escriptors, fotògrafs, il·lustradors, experts, etc. etc.) que han participat en l’elaboració i els continguts de la revista al llarg dels anys. Dos plafons plens de noms i cognoms ordenats alfabèticament permeten adonar-nos de l'enorme capital humà que ha contribuït a la construcció i creixement de la revista i la categoria dels que hi han col·laborat.

La comissària de l'exposició, la Cristina Masanés; el director general de Difusió Corporativa de la Generalitat, el Jordi Fortuny, i el director de Descobrir Catalunya, el Joan Morales, en un moment de la inauguració. Al darrera podeu veure un dels plafons amb els noms de tots els professionals que han col·laborat en el Descobrir al llarg dels 150 números.

Al final de la mostra hi ha també una pantalla de plasma on s’hi poden veure imatges de la càmera web instal·lada a la redacció i deixar comentaris al portal Descobrir.cat

Aquí, l'Òscar Marin, el Nil Solà, el Joan Morales i l'Elena Cuesta, companys de la redacció del Descobrir, proven les funcions de la pantalla de plasma que hi ha instal·lada a l'exposició. Foto: Maria Rosa Vila.

Després d'una inauguració com la que vam viure dijous, plena d'amics i bon humor, no és estrany que tota la redacció del Descobrir estiguéssim molt emocionats, en total sintonia amb l'exposició. No en va la mostra es titula'El País de les emocions'!

Una bona colla de col·legues: d'esquerra a dreta, David Datzira, Rosina Ramírez, Òscar Rodbag, Maria Rosa Vila, Siqui Sánchez, Tino Soriano, Alfons Rodríguez, David Monfil, Fran Simó i Marco Ansaloni. Ajupit a terra, el Rafa Pérez. Foto: Marcelo Aurelio.

El país de les emocions. 150 números de la revista Descobrir Catalunya es pot veure al Palau Robert de Barcelona fins el 31 de març de 2011. L'horari és de dilluns a dissabte, de 10 a 19 hores, i els diumenges, de 10 a 14'3o. Jo, de vosaltres, no me la perdria!

13 de des. 2010

És ètic que el fotoperiodisme entri a les galeries d'art?

Fa unes setmanes, la galeria Valid Foto celebrava el seu primer aniversari exhibint una part del seu fons fotogràfic. Entre les 54 obres exposades d'autors tan dispars com Ariadna Arnés, Colita, Xavier Miserachs, Humberto Ribas, Leopoldo Pomés, Penti Sammallathi, Gilbert Garcin, August Sander i Mark Selinger (entre d’altres), i havia una foto de la Nina Berman guanyadora del primer premi del World Press Photo 2007 en la categoria de retrats. La imatge mostrava el retrat d'un marine nord-americà terriblement desfigurat a causa d’un atac suïcida a l’Iraq, al costat de la seva jove i bonica esposa (amb cara de circumstàncies) el dia del seu casament (a l'esquerra).

Mitja hora abans de la inauguració de l'exposició, el Paco Elvira (el primer en arribar-hi) em va presentar al Brauli Teixidó, propietari de la galeria juntament amb el Fernando Peracho, i ambdós em van preguntar (el Paco i el Brauli) què opinava sobre el fet que una galeria comercial exhibís una foto com aquella. Teixidó sostenia que la història de l’art està plena de pintures truculentes, morboses i violentes com les que mostren amb tota crueltat i detall el martiri dels sants catòlics. Quina diferència hi ha, doncs -es preguntava-, entre una pintura d’una batalla i una fotografia d’un conflicte bèl·lic? Per què si algú vol adquirir una fotografia d’un esdeveniment actual, per cruel o terrible que sigui, no ha de poder comprar-la? Col·leccionista o no, segons Teixidó, la compra d’una imatge d’aquestes característiques es tan legítima com la d’una foto de paisatge, per posar un exemple.

La foto de la Nina Berman que s'ha exhibit aquests dies a la galeria Valid Foto de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Està clar que el fotoperiodisme està buscant canals alternatius a la premsa, donat que aquesta ha cedit l’espai que li havia destinat a altres continguts més barats i menys qüestionats per la publicitat, els vaig respondre. I els circuits artístics són una clara possibilitat per a difondre les realitats polítiques actuals i de compromís social. Recordo que fa dos anys, l’artista colombià Fernando Botero va exposar algunes obres de la seva famosa sèrie sobre Abu Ghraib a la galeria d’art The Meridian Gallery de San Francisco, en una exposició col·lectiva anomenada “Art of democracy: War and Empire” que tenia com a tema l'estat de la democràcia als Estats Units i l'ocupació militar permanent a l'Iraq i l'Afganistan. Si en lloc de pintures haguessin estat fotos, hi hauria hagut alguna diferència?

Fernando Botero, Abu Ghraib 50, 2005.

Honestament opino que el fotoperiodisme pot complir el seu paper de testimoni i memòria per transformar el món, també des de les sales d'exposicions i els museus. Des de sempre, l’art ha estat una eina de transmissió d’un missatge, una utopia o un diagnòstic, i per tant, pot ser un circuit plenament legítim per a difondre el fotoperiodisme, tot i que menys massiu. Això significa, doncs, que tota fotografia documental té cabuda en una galeria d’art? (no oblidem que una galeria no és un museu encara que comparteixi amb ells algunes funcions, sinó un negoci de compravenda d’obres d’art).

Sense coincidir de ple en allò que un dia el director del Visa pour l’Image, Jean François Leroy, va comentar en una classe magistral, respecte a que comerciar imatges de la misèria del món és una obscenitat i qui les compra, un pervertit, sincerament li vaig confesar a Brauli Teixidor que se’m fa difícil imaginar les 4 insofribles fotos de la lapidació d’un home a Somàlia que podíem veure aquest any a l’exposició del World Press Photo 2010 penjades a la seva galeria i els arguments o motius que algú podria tenir per comprar-les.

Foto guanyadora del segon premi World Press Photo 2010 de la categoria de sèries, de Farah Abdi Warsameh per The Associated Press.

8 de des. 2010

Una portada estel·lar per ‘Descobrir Catalunya’


Quan el 4 de novembre, el fotògraf Jordi Bas, el director d’art del Descobrir Nil Solà (qui, per cert, també és un gran il·lustrador) i jo vam quedar per fer la foto de portada del número de desembre, ja dúiem en ment fotografiar una cabana de pedra seca per il·lustrar el número dedicat a les Garrigues, una comarca que en principi ens semblava “difícil” per una portada (després ens adonaríem del contrari). Per què créiem que era “difícil”? Doncs perquè no és d’aquells territoris humits, dominats per una vegetació espessa i amable, visualment agraïts, sinó que és una terra de conreus de secà, feréstega i amb poca aigua, on la pedra en sec n’és la reina. Havíem, doncs, de buscar els valors afegits d’aquella terra aparentment inhòspita. I els vam trobar: uns horitzons amplíssims on contemplar-hi postes de sol espectaculars i un cel tan net i transparent que de nit s’omple de milions d’estrelles. Si voleu saber com ho vam descobrir, seguiu llegint, sisplau.

Com us deia, el dijous 4 de novembre ens vam trobar el Jordi, el Nil i jo a la Masia Salat, un restaurant de carretera prop de les Borges Blanques. Allí, el Jordi Bas (el fotògraf a qui havia encarregat el reportatge fotogràfic de tot el dossier central de les Garrigues), mapa en mà, ens va assenyalar quines eren les cabanes de pedra seca més boniques que podríem fotografiar que havia descobert després d’un mes de fer fotos per tota la comarca, i vam triar-ne la primera, enmig d’un camp d’oliveres a prop del poble de la Floresta.

La cabana protagonista d'aquesta història. Foto: Maria Rosa Vila.
La primera cabana estava sota un pi, l'arbre més alt de la imatge. Després ens vam adonar que la majoria de cabanes també estaven al costat de pins. Foto: Maria Rosa Vila.

Les oliveres tenien les branques ben plenes d'olives, encara de color groc i vermell. Foto: Maria Rosa Vila

Com que per arribar-hi calia anar per camins sense asfaltar, vam deixar aparcat el meu cotxe davant la masia Salat i vam pujar els tres al 4 x 4 del Jordi.

Dins el cotxe del Jordi Bas, fotografiant el paisatge. Foto: Maria Rosa Vila.

Quan vam arribar a la primera cabana, vam comprovar que la llum era prou bona com per fer les primeres fotos des de diferents perspectives.

El Jordi Bas carrega amb la càmera i el trípode buscant la millor perspectiva de la cabana. Foto: Maria Rosa Vila.

Com que no vam recordar-nos de portar-hi una escala, al Jordi se li va acudir pujar al sostre del seu tot terreny per fer-hi algunes fotos des d’un punt de vista més elevat. La idea era aconseguir fotografiar amb claredat les roderes que havia deixat el cotxe com a caminet que conduís la vista cap a la cabana.

Als cotxes també s'els anoma "utilitaris", precisament perquè són molts útils, fins i tot quan no tens una escala a prop. Foto: Maria Rosa Vila.

Després d’unes quantes fotos, vam decidir agafar de nou el cotxe i visitar un parell més de cabanes, però no acabaven de convèncer-nos, fins que vam arribar a la de Cal Quintillà, prop de les Borges Blanques, una magnífica cabana de volta de dos pisos.

Algunes cabanes estan senyalitzades amb cartells com aquest. Foto: Maria Rosa Vila.

La majoria de les cabanes de les Garrigues es van construir mitjançant la tècnica ancestral de la pedra en sec al segle XIX per aixoplugar els pagesos i els animals de tir, ja que són calentes a l’hivern i fresques a l’estiu. Com a curiositat, el 82% de les que hi ha a les Garrigues són de volta, és a dir, tenen el sostre en forma d’arc de mig punt.

Aquesta cabana té, a més, un pati al davant amb el terra enrejolat. Foto: Maria Rosa Vila.

Allí vam trobar-nos amb el propietari d’aquelles terres, l’Antonio Quintillà, qui molt amablement ens va mostrar la cabana per dins.

L'Antonio Quintillà ens va ensenyar com de gran era la clau que obre la porta de la cabana. Foto: Maria Rosa Vila.

Els gairebé 5 metres d’alçària de la construcció permetien disposar d’un altell (avui només n’hi queden les bigues) i un finestró. A més, la cabana té llar de foc, armaris encastats i una gran pica de pedra. Tot un luxe!

Tot i que la imatge està lleugerament trepidada (la vaig fer a pols), a la foto podeu veure clarament la volta de canó. Foto: Maria Rosa Vila.

Mentre el Jordi feia fotos, l'Antonio Quintillà ens va explicar un munt d'històries sobre la seva terra. Foto: Maria Rosa Vila.

El Jordi Bas va disparar un munt de fotos de Cal Quintillà des de diferents perspectives. Foto: Maria Rosa Vila.

Després de fotografiar els exteriors de Cal Quintillà, ja havia arribat l’hora de dinar, així que vam tornat a la masia Salat, el nostre campament base, a gaudir d’un menú boníssim a molt bon preu. Mentre dinàvem, vam pensar que potser podríem provar de fer un altre tipus de foto per la portada. El Nil i jo recordàvem haver vist una imatge d’un penya-segat espectacular que el Jordi havia fotografiat pel reportatge del dossier central, així que per la tarda vam tornar a consultar el mapa per veure com anar a la nostra propera parada: la serra de Matalescabres, entre els municipis de Bovera i la Granadella, una zona de turons i pendents pronunciats.

El mapa del Jordi Bas estava ple d'anotacions i fletxetes, després de tot un mes donant voltes per les Garrigues per fer el reportatge fotogràfic del dossier central de desembre. Foto: Maria Rosa Vila.

Després de quilòmetres i quilòmetres pujant i baixant per carreteres sinuoses, i amb un mareig de mil dimonis, deu minuts abans de la posta de sol vam arribar al barranc que el Jordi havia fotografiat dies abans pel nostre reportatge, un precipici vertical de desenes de metres. De seguida vaig entendre per què li deien Matalescabres...

Les vistes des de Matalescabres eren impressionants. Foto: Maria Rosa Vila.

El Jordi i el Nil es van col·locar ben arran el precipici. Foto: Maria Rosa Vila.

Aprofitant aquella hora meravellosa en què tot adquireix una pàtina ambre, vam cercar el millor enquadrament per fer-hi la foto.

El Nil comprova que l'enquadrament funcioni com a possible foto de portada. Foto: Maria Rosa Vila.

Però a la imatge hi faltava algun element que donés la dimensió exacta del paisatge, així que el Jordi i el Nil em van demanar que fes de model i m’assagués a la vora del precipici. Menys mal que no tinc vertigen...

Perquè una foto funcioni per la portada ha de ser molt neta, tenir pocs elements i suficient aire perquè hi càpiguen la capçalera, títols, subtítols, etc. etc. Aquesta funcionava. Foto: Jordi Bas.

Deu minuts després, just quan vam acabar de fer la darrera foto, el sol es va pondre darrera el turó que teníem al davant. Va ser espectacular!

De tornada a les Borges Blanques, vam decidir provar de fer la foto de la primera cabana, però de nit, amb el cel estrellat al damunt. Intuïem que amb la poca contaminació lumínica dels voltants, podríem veure un cel increïble. I no ens equivocàvem...

Ja era negra nit quan vam recollir el meu cotxe que encara estava aparcat a la masia Salat i ens vam dirigir cap a la primera cabana. Allà, a les fosques, enmig d’un camp d’oliveres apartat de la civilització, amb l’única companyia d’algun conill atrevit (n’hi ha a dotzenes, segons els pagesos, són una veritable plaga) i amb un fred que pelava, el Jordi va tornar a pujar al sostre del seu cotxe per fer-hi la foto, però la imatge resultant no ens funcionava.

Aquí el Jordi torna a estar damunt el sostre del seu útil tot terreny. Foto: Maria Rosa Vila.

Ràpidament vam canviar d'estratègia. Com que volíem aconseguir que la cabana sortís il·luminada sota un cel farcit d’estrelles, vam fer el següent:
  • Vam aparcar el meu cotxe entre dues oliveres a uns deu metres davant de la cabana per il·luminar-la frontalment amb els llums del vehicle.
  • El cotxe del Jordi el vam col·locar al mateix lloc que al matí, a l’esquerra de la cabana i a uns 50 metres, per il·luminar-la des de lluny.
  • Amb dues llanternes (una del Jordi i una altra meva), vam “pintar” amb llums els arbres dels voltants i el taulat de la cabana.

El Jordi va calcular que necessitaríem una exposició de 4 minuts. Vam decidir que el Nil s’encarregaria de donar-li a l’obturador i, amb el mòbil, cronometraria el temps que el Jordi i jo hauríem de pintar els arbres i la casa amb les llanternes.

Durant quasi una hora, vam fer-hi diverses proves, intentant aconseguir la foto bona. Però hi havia uns quants detalls que calia polir. Al principi vam haver de canviar els llums curts dels vehicles pels de posició perquè la llum que hi projectaven era massa intensa i la imatge de la cabana sortia cremada. També vam haver de repetir unes quantes fotos més perquè el rastre de la meva llanterna va quedar imprès a les imatges per culpa d’haver enfocat el feix de llum cap a l’objectiu de la càmera. Però mica en mica vam anar corregint tots aquests detalls fins que, cap a les 9 del vespre, vam aconseguir la foto perfecta. Us prometo que l’emoció que vam sentir els tres en aquell moment va ser immensa!

Dies després, quan el Nil ja havia dissenyat la portada amb la foto del cel estrellat, se’ns va acudir donar-li el toc final. Vaig enviar-li un email a l’amic Jordi Busqué, que a més d'excel·lent fotògraf és astrofísic, i li vaig demanar si podia indicar-me el nom d’alguna estrella que aparegués a la imatge. I em va assenyalar l’estrella polar, que pràcticament es trobava al damunt de la cabana, així que el Nil la va marcar a la portada i va afegir-hi el nom i una fletxeta.

I aquest és el resultat final! No creieu que és una imatge estel·lar que sembla arrencada d’un pessebre, molt adient per un número de desembre?



Des d’aquí vull donar-li de nou les gràcies al Jordi Busqué per haver-nos ajudat a trobar l’estrella polar de la foto. Com explicava en un altre post, les portades del Descobrir són una feina en equip!

29 de nov. 2010

Pot un fotògraf convertir-se en un gran fotògraf sense tenir referents visuals o teòrics?

La fotògrafa Diane Arbus, un dels referents que han influït en l'obra del fotògraf Rafa Badia.

La setmana passada, vaig tenir el plaer d'assistir a la conferència que el meu amic Rafa Badia, fotògraf i professor de fotografia (de qui ja he parlat en més d'un post), va donar a la casa Golferichs de Barcelona. A més de mostrar-hi les millors fotos del seu projecte 'A Barcelona', el Rafa va fer un recorregut en paral.lel per la seva biografia com a fotògraf i pels autors que des de petit l'han influït i guiat en la seva trajectòria, començant per un grapat de clàssics entre els quals es troben els imprescindibles Edward Weston, Henri Cartier-Bresson, Robert Doisneau o Diane Arbus, i acabant per autors contemporanis com José Manuel Navia, Alberto García-Alix o Nils Jorgensen. En la seva exposició, el Rafa va remarcar que tot i que admirava l'obra de centenars d’altres fotògrafs, només aquests l’havien influït de manera decisiva en la seva pròpia manera de mirar i apropar-se a la fotografia.

La conferència de Rafa Badia em va fer recordar unes paraules que en Manel Úbeda, fotògraf i director d'Idep, va dir com a ponent de la primera edició de Caja Azul, en què revelava que havia detectat una manca evident de referents fotogràfics de molts alumnes de fotografia (podeu veure la seva ponència completa en aquest vídeo):
"Quan parlem amb estudiants de primer de fotografia ensopeguem amb una evidència tremenda: aquests, en general, no tenen referents. Una situació que no és extrapolable a cap altre mitjà. Una criatura a qui li agrada el futbol amb pocs anys té els seus ídols. Qualsevol aficionat al bàsquet sap perfectament quins jugadors espanyols estan en aquests moments a la NBA. Qualsevol aficionat al motor sap quin pilot hi ha a la F1, amb quina escuderia i quin cotxe condueix. En canvi, sorprenentment, la majoria d'estudiants de primer de fotografia no saben qui és qui en el món de la fotografia, però manifesten que els agrada la fotografia. És a dir, vindria a ser com el que li agrada la muntanya però no va mai a la muntanya."
Com a editora gràfica que al llarg dels anys ha rebut la visita de desenes de fotògrafs, puc assegurar-vos que les afirmacions del Manel Úbeda no són gens exagerades. He conegut uns quants fotògrafs novells (i alguns, no tant novells) que treballen seguint el seu instint sense conèixer ni els successius moviments fotogràfics, ni quins són els seus màxims exponents, ni la teoria del color de Joseph Albers, ni els dictats compositius de la secció àuria, ni la regla dels terços.

Pot un fotògraf, doncs, convertir-se en un gran fotògraf sense tenir a penes referents ni guardar imatges a la retina? Pot dominar qualsevol gènere fotogràfic sense fer-se preguntes ni teoritzar? Pot crear, expressar-se o innovar sense tenir uns marcs de referència?

Jo crec que no. Si considerem que un referent és un model teòric, ideològic, intel.lectual, estètic o visual, només des del coneixement podrem superar-lo i anar més enllà d'aquest paradigma fins aconseguir una altra fita i generar un nou model.

Per tant, en un moment en que la tecnologia permet que tothom pugui fer bones fotografies, tenir bons referents fotogràfics és avui, més que mai, el plus o valor afegit que distingeix al veritable artista dels que simplement fan fotos. Entre un fotògraf i la seva foto, hi ha un munt de decisions a prendre. Els referents fotogràfics poden ajudar-nos a descobrir i decidir quin estil, temàtica, llenguatge o tractament volem desenvolupar per a generar un llenguatge propi.

Conèixer l'obra d'altres autors, educar la mirada i adquirir una bona cultura teòrica i visual crec que són el primer pas per a crear, innovar i posicionar-nos, la millor manera de construir un discurs propi recolzat en els que van ser una frontissa, un punt d'inflexió en la fotografia, que van marcar un abans i un després.

En definitiva, saber d'on venim per a decidir a on volem anar.

21 de nov. 2010

Què diu la llei sobre els drets d’imatge de les persones que surten en una foto

Foto del Santiago Garcés apareguda al número 5 de la revista Ojo de Pez.

Com vam veure en el post anterior, els fotògrafs ens trobem moltes vegades amb el dubte de si cal demanar permís a la gent que fotografiem en un espai públic, o si podem reproduir o publicar fotos de persones a qui no els hem demanat expressament el seu consentiment. La millor manera de sortir de dubtes i saber quins són els nostres límits és veient què diu la llei al respecte.

Pels que tingueu temps i ganes, us recomano que llegiu la Llei Orgànica 1 / 1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar, i a la pròpia imatge. Aquesta llei i l’article 18.1 de la Constitució espanyola especifiquen que tota persona té el dret fonamental de preservar la seva imatge i intimitat.

Resumint molt, la llei intenta evitar que la imatge de persones anònimes sense projecció pública sigui captada de manera reconeixible, reproduïda o publicada sense el seu consentiment (article 7.5), facultat que només l’interessat pot exercir. Per tant, tècnicament SEMPRE hauríem de demanar autorització a la persona que està davant el nostre objectiu (és a dir, durant la captació de la foto), però també quan volguéssim reproduir-la o publicar-la. Si no ho fem, estem violant el seu dret a la imatge i cometent una infracció. Com que la captació, reproducció i publicació són tres actes diferents, pot ser que una persona ens autoritzi a fer-li la foto, però no a reproduir-la o publicar-la. Per tant, cal demanar-li autorització per les tres coses.

Com que el dret a la imatge entra moltes vegades en conflicte o contradicció amb els drets a la informació i la llibertat d’expressió (reconeguts també per la Constitució), la llei contempla algunes excepcions (article 8.2) que alleugen en part el problema als fotògrafs. Segons la llei, es poden fotografiar, reproduir o publicar sense permís explícit imatges de:

  • Persones que exerceixen càrrecs públics o una professió de notorietat amb projecció pública, quan la seva imatge es capturada en un acte públic o en llocs oberts al públic amb finalitat informativa. Altres usos, com els publicitaris i comercials, requeriran sempre el seu consentiment.
  • Persones que apareixen de manera accessòria en una foto sobre un succés o esdeveniment públic d’actualitat.

Aquest darrer punt és molt important, ja que segons la llei, prevaleix el dret a la informació d’actualitat per damunt el dret a la imatge quan aquesta es capta amb finalitats informatives. Tot i així, segons l’advocat especialitzat en drets d’imatge Enric Enrich, no totes les fotos d’actualitat o informatives es poden publicar sempre sense el consentiment exprés de les persones accessòries que hi poden aparèixer. Veiem-ne un exemple.

Imaginem per un moment que som al Festival Internacional de Cinema Eròtic de Barcelona i que realitzem la foto que il·lustra aquest post. A la imatge hi apareixen moltes persones a les quals evidentment no hem pogut demanar permís. Si la foto surt al dia següent en qualsevol diari, en tractar-se d’un fet noticiós i d’actualitat no hi haurà cap problema en què la publiquem sense el consentiment explícit de cadascuna de les persones que hi apareixen. En canvi, si decidíssim publicar-la un any més tard en una revista com Ojo de Pez en un reportatge atemporal (com va passar amb aquesta imatge) sí que hauríem de tenir l’autorització expressa de les persones que hi surten, ja que la justificació d’informació d’actualitat ja no existiria i alguna de les persones de la foto podria sentir-se perjudicada.

Per tant, en casos com aquest, Enrich recomana demanar sempre permís per escrit (no cal que sigui un contracte, pot ser un document signat o model release), però, si això no és possible, el fotògraf haurà de valorar en cada cas el risc que pot comportar publicar una foto sense el consentiment de les persones que hi apareixen. Quantes possibilitats hi ha que algun dels fotografiats se n’assabenti? I que ens denunciï? En funció de si el risc és alt o baix, el fotògraf haurà de decidir si publica la imatge o no, o si prefereix, per exemple, pixelar-ne les cares, ja que, segons Enrich, la infracció només es comet quan es pot identificar a una persona. Si no s’identifica, no hi ha infracció. Així doncs, el Santiago Garcés, el fotògraf de la foto de dalt, va decidir arriscar-se i publicar-la.

I què passa si algú ens denuncia? Doncs que la persona afectada pot demanar-nos una indemnització i que retirem de la circul·lació la foto en qüestió. Determinar quan es comet una infracció no és gens fàcil, ja que el judge ha de decidir quin dret ha de prevaldre, si el dret a la informació o el dret a la intimitat, i s’ha d’estudiar cas per cas. La Llei Orgànica 1 / 1982 de 5 de maig reconeix, però, la possibilitat que la persona perjudicada demani una indemnització dins un termini de quatre anys, i la retirada de la imatge. Si la foto l’hem publicat a Internet, el problema serà mínim, però si apareix en un llibre, per exemple, fer-ne desaparèixer la imatge pot ser enormement complicat i costós.

En definitiva, ens agradi o no, amb la llei a la mà, cada cop que captem, reproduïm o publiquem la imatge reconeixible d’una persona al carrer, en un espai públic o àmbit privat sense el seu consentiment, llevat de les excepcions previstes per la llei a l’article 8.2, estem atemptant contra un dret fonamental i cometent una infracció. Conèixer quins són els nostres límits ens pot evitar costosos disgustos, així que millor que anem en compte!

12 de nov. 2010

Algunes preguntes sobre fotos que es publiquen sense el consentiment de qui surt fotografiat


Va passar quan vivia i treballava a Tarragona, a finals dels 80. Normalment, sempre portava a la bossa la meva Pentax, i aquell dia, quan vaig veure un home estès sobre l'asfalt de la Rambla Nova enmig d’un caos de trànsit no m'ho vaig pensar dues vegades. Primer vaig anar corrents a veure si podia ajudar-lo, però ja hi havia dues persones (un home i una dona) atenent-lo i un bon nombre de curiosos arremolinats a l'artèria principal de la ciutat, així que vaig optar per prendre unes quantes fotos. Treballava com a fotògrafa de plantilla al diari Catalunya Sud de Tarragona (ja desaparegut), l’home acabava de ser atropellat i la notícia amb la foto podia omplir un bon espai a les pàgines de local. No atropellaven cada dia a algú en una ciutat que aleshores comptava amb 90.000 habitants!

Vaig arribar a la redacció amb el meu rodet a la mà (llavors no existien les digitals), i me’n vaig anar directe al laboratori a revelar-lo.

L’endemà, a les pàgines de successos, la meva foto de l’accidentat il·lustrava la notícia de l’atropellament. Ocupava un espai petit, a peu de pàgina, ja que la persona a qui havien atropellat no havia mort i això, malauradament, sempre sol marcar la diferència en l'extensió d’una notícia.

Quan jo ja estava ficada en noves històries, em van avisar que tenia una visita a la recepció del diari. Allí em vaig trobar amb una parella que venia a veure'm absolutament indignada. Volien dir-me que estaven disposats a denunciar-me per la foto de l'atropellament.

"Sou familiars del ferit?", els vaig preguntar."No. Som els que l’estàvem ajudant", van contestar. "Ja, i doncs???", els vaig inquirir perplexa.

Aleshores els dos van començar a explicar-me que eren amics... bons amics... més que bons amics... tant que no podien sortir junts en una foto perquè ni un ni l'altre havien d'estar allà en aquell moment, i molt menys junts, encara que fos realitzant una bona acció.

Em vaig excusar, encara que no sé ben bé per què, però els vaig dir que ja no podia fer-hi res. La foto ja havia sortit publicada. En defensa meva, els vaig al·legar que quan vaig fer les fotos no sabia que els dos estaven casats (cadascun amb la seva respectiva parella). A més, en el moment dels fets ells estaven a la via pública, a l'epicentre d'una notícia.

No em van denunciar ni tampoc vaig tornar a saber res més dels dos amics. Una llàstima. Sempre m’he preguntat si van acabar junts o si aquell episodi els va separar definitivament.

Aquesta història tan llunyana (a dalt podeu veure una foto d'aquella època, allà pel 1986, on surto al laboratori del diari amb el meu company Quico) m'ha vingut a la memòria després de rebre a la redacció del Descobrir l'email d'una lectora. Resulta que recentment ha vist publicada una foto seva en un exemplar del número dedicat al Vallespir, on hi surten ella i la seva parella (en aquest cas són parella-parella) comprant pa en una parada a l'aire lliure del mercat de Ceret. La lectora, advocada de professió, ens ha enviat un email queixant-se pel fet que el fotògraf no els hagués preguntat a ella i el seu acompanyant si volien sortir o no a la revista, apel·lant al seu dret a la imatge.

Al mig de la foto que apareix a la dreta d'aquesta doble pàgina surt la dona que s'ha queixat perquè la van fotografiar sense el seu consentiment.

Creieu que els protagonistes de les dues anècdotes tenien dret a queixar-se? I a denunciar-nos? I els fotògrafs, hauríem d’haver-los demanat permís quan vam fer les fotos?

Com us sentiríeu si un dia obríssiu una revista o un diari i us trobéssiu publicada una foto on hi sortíssiu vosaltres sense que ningú us hagués demanat permís? Us importaria? Us molestaria?

Malauradament, tots els negatius de la meva etapa com a fotògrafa al diari Catalunya Sud els vaig perdre quan vaig fer la mudança de Tarragona a Barcelona, així que no us puc mostrar la foto de l’atropellat on sortia la parella amiga. Una llàstima que em dol en l’ànima!

8 de nov. 2010

La resolució de l'enigma de la foto del cotxe (2ª part)

Foto: Jordi Bas

Per explicar com està feta la fotografia de dalt i, sobre tot, per què està feta d'una manera i no d'una altra, crec que el millor és que el mateix Jordi Bas, l’artífex de la imatge, ho expliqui. Amablement ahir em va enviar un email detallat, així que aquí teniu la seva explicació:
"Abans que res cal dir que l'aparició dels llums de marxa enrere és, en principi, un efecte col·lateral no desitjat, que no buscava. Vaja, un error... o potser no, que si no, no estaríem aquí fent-la petar, oi?

La primera foto que vaig fer era senzillament del rètol amb el cel ennuvolat al capvespre. Però com diuen en Rafa Badia, en Jaume Balañà i l'Oriolphoto, a vegades cal muntar el numeret per donar una mica de vidilla a la imatge I vaig pensar fer-hi aparèixer un cotxe amb l'estela de llums al darrera. Fàcil: una exposició llarga i un cop de flaix a la segona cortineta... Hauria anat tot bé si no fos perquè necessitava l'únic flaix que duia per donar una mica de llum al cartell (amb un altre flaix potser hauria pogut il·luminar el cotxe i el resultat hagués estat semblant al final, però no va ser el cas).

Per tant, tenint en compte que només tenia un flaix, així és com vaig pensar fer la foto:

1.- Aparcar el cotxe fora de l'enquadrament.
2.- Posar els següents paràmetres a la càmera: a) Temporitzador a 30 segons per donar temps a anar fins al cotxe. b) Temps d'exposició llarg de 8 segons. c) Sincronització del flaix a la primera cortineta (si, si, a la primera i no a la segona).
3.- Accionar la càmera i anar a seure al cotxe amb el motor en marxa.
4.- Quan es disparés la foto (ho sabria per la sincronització a la primera cortineta), hauria de fer dues coses més: a) entrar amb el cotxe a l'enquadrament de la imatge i conduir cap endavant durant 2-3 segons perquè la càmera captés l'estela dels llums (si així hagués funcionat, no hi hauria hagut llums de marxa enrere). b) aturar el cotxe i esperar que s'acabés de disparar la foto (3-4 segons). El cotxe hauria sortit a la imatge com un fantasma
".

I així ho va fer, però després de vàries proves no va aconseguir sincronitzar la càmera, els moviments del cotxe, els llums i tot plegat, així que va optar per fer la foto al revés, és a dir, començant pel final: primer amb el cotxe aparcat i al cap de 4 segons, fer-lo sortir de l'enquadrament fent marxa enrere.... Seguiu llegint, sisplau.
“Em semblava que seria més senzill. Per tant:

1.- Vaig deixar el cotxe aparcat on semblava que era el punt final de la seva trajectòria.
2.- Vaig accionar la càmera amb els paràmetres que he comentat abans (retard de 30 segons, velocitat d’obturació de 8 segons, sincronització del flaix a la primera cortineta....).
3.- Vaig anar cap al cotxe i un cop al volant, em vaig esperar que es disparés la càmera (ho vaig saber quan vaig veure pel retrovisor que es disparava el flaix).
4.- Vaig comptar mentalment 4 o 5 segons per donar temps a que el cotxe quedés impressionat a la fotografia.
5.- Vaig tirar marxa enrere per captar la trajectòria dels llums... fins sortir de l'enquadrament abans que s'acabés de disparar la foto.

Al segon intent, vaig aconseguir la foto que us ha ensenyat la Maria Rosa”.

Segons les metadades que proporciona la càmera, la primera foto (la del cartell sol, on el Jordi es va adonar que quedaria millor si hi sortia un cotxe amb llumetes) la va fer a les 21:07 i la bona, a les 21:20. Tot pensat i fet en només 13 minuts!

Després de la seva pormenoritzada explicació, el Jordi Bas també dedica el seu email a respondre alguns comentaris que vau deixar a l’anterior post:
“David Airob, gràcies per això de la imatge excel lent. I si, té algun retoc digital. Bàsicament s'ha "refredat" selectivament el cel treient-li saturació i una mica de blau en la corba de nivells.

Jaime Capote, les teves observacions són, en part, molt bones. Efectivament hi ha tres llums que no deixen estela (no una) i són les llums de fre (la de dalt al mig del vidre posterior i les dues petites al costat de la matrícula). No en deixen perquè només s'encenen un moment quan el cotxe està aturat mentre trepitjo el fre perquè el cotxe no retrocedeixi (estem en pujada), però estan apagats quan el cotxe va marxa enrere (ja que no estic frenant). Això de "la llum vermella de banda i banda del cotxe té dues esteles: un més intensa de la frenada i una altra més tènue de la vermella normal durant la marxa enrere" no ho has vist bé (deu ser per la mida de la foto). Però l'observació de la llum de marxa enrere és bona.

Alberto Tallón (i Jaime Capote també) les teves apreciacions sobre la sincronització de les cortinetes són correctes... però aquí no tenen lloc ja que el cotxe no s'il·lumina amb cap flaix. Només el cartell. I a aquest li és igual perquè s'està quiet tota l'estona. La sincronització a la primera cortineta és simplement per saber des de dins del cotxe en quin moment s'obre l'obturador.

Jaume Cusidó... potser podria haver estat així, però per una casualitat d'aquelles d'una entre un milió, que les esteles del cotxe que vingués de cara coincidissin amb els llums del cotxe just al lloc on està aturat ja seria moooolta casualitat, no?

Jaume Balanyà, des de Daytona con amor. Però això que expliques encara no ho entenc ara (ho deixo pels que en sabeu, jo no arribo a pensar tant)”.

I per acabar, el Jordi Bas remata el seu email amb un...
“...and the winner is...
...en Roger Llonch, que és qui s’hi ha acostat més. Pots passar per Can Vila qualsevol dia en horari laboral a buscar el pernil. En Quim Roser també s'hi ha acostat força (per tu una mortadela d'olives).”


Bé, això és tot. Com diu el Jordi Bas, ha estat entretingut això de jugar al CSI, oi? Segur que tots hem après alguna cosa.

5 de nov. 2010

L'enigma de la foto del cotxe (1ª part)

Foto: Jordi Bas

Estava editant aquesta setmana un reportatge fotogràfic del Jordi Bas sobre la comarca de les Garrigues, triant les fotos que aniran a doble pàgina en el proper número de la revista, quan em va cridar l’atenció la imatge del cotxe que il·lustra aquest post. La foto em va semblar especialment suggeridora del que és aquella terra, una zona remota i poc coneguda de Catalunya, amb aires de far west i ressons d’altres temps.

De la foto m’agrada el senyal de trànsit rovellat amb error tipogràfic inclòs (Aitona no s’escriu amb “y” sinó amb “i”), el cel dramàtic i l’estela de llums de colors al darrera del cotxe. Però va ser aquí on em vaig adonar que alguna cosa no quadrava: juntament amb els fils de llums vermells, a la foto apareix també una estela de llums blanques, les que s’encenen quan poses la marxa enrere del vehicle. Com és possible?

En teoria, per a que surti una estela de llums darrera d’un cotxe, cal que el vehicle estigui circulant cap endavant i disparar l’obturador a velocitat lenta. Per tant, no és possible que la marxa enrere estigui posada a menys que el cotxe es deixi caure per la inèrcia per un pendent, cosa que aquí no hi ha. A més, en aquests tipus de fotos realitzades a velocitats lentes, el cotxe no surt mai nítid, sinó que apareix mogut i desenfocat.

Si el cotxe circul·lava cap a endavant, com és possible, doncs, que a la foto surti el cotxe enfocat i les dues esteles al darrera al mateix temps, la vermella d’anar cap endavant i la blanca de la marxa enrere?

La resposta, pròximament.