26 de des. 2009

Les noves portades conceptuals de Descobrir Catalunya

Pels qui no coneixeu la revista on treballo, Descobrir Catalunya, us diré que és una publicació de viatges que ofereix cada mes un dossier central de més de 50 pàgines dedicat a un territori concret dels països catalans (una comarca, una ciutat, una vall, un massís, etc.), a més de tres reportatges variats sobre fauna, natura, paisatge o tradicions, per posar uns quants exemples. Doncs bé, la foto de portada sempre correspon al tema central. Fins ara, aquesta foto la triàvem entre totes les imatges del dossier central que havíem encarregat prèviament a un fotògraf (si hi esteu interessats, en aquest altre post podeu llegir com es realitza un dossier central). Normalment era una foto que no havíem planificat prèviament. Simplement buscàvem entre totes les imatges que ens havia subministrat el fotògraf la foto que encaixés millor en la tesi del tema central i en la qual hi hagués espai suficient per a la capçalera, els títols, subtítols i demés elements de la portada. Per exemple, si la tesi del dossier central del número que dedicàvem al Port de Tortosa-Beseit era que aquest massís és una terra d'aigua on poder remullar-se a l'estiu, la imatge que havíem de buscar i triar era una foto on hi sortís aigua.



Des de fa uns mesos, però, hem canviat de plantejament i hem començat a treballar en una portada més conceptual, és a dir, a pensar en la foto de portada abans de fer l'encàrrec del reportatge fotogràfic interpretant la tesi del dossier central. La darrera portada de Descobrir Catalunya n'és un bon exemple.

En el número de gener que estarà als quioscos a partir del 29 de desembre, el dossier central està dedicat a la ciutat de Barcelona. Des del principi vam pensar en com hauria de ser la foto que il·lustrés la portada, però ens resultava molt difícil imaginar una imatge diferent de Barcelona, lluny dels tòpics que tothom coneix. Vam donar-hi moltes voltes i vam parlar-ho també amb l'Òscar Rodbag, el fotògraf a qui li vam encarregar el reportatge fotogràfic del dossier central. A l'Òscar se li va acudir la idea que a la foto hi sortís un cotxe espectacular i ubicar-lo en un carrer principal de la ciutat. Però després de nombroses gestions, no vam aconseguir trobar cap vehicle que fos suficientment especial. Quan ja pensàvem que havíem de canviar d'idea, se'ns va acudir substituir el cotxe espectacular per un taxi de Barcelona d'aquells d'estil londinenc. Em vaig posar en contacte amb l'Institut Municipal del Taxi i ràpidament vam aconseguir localitzar un taxista propietari d'un London Taxi (que és així com s'anomenen) que amablement es va mostrar disposat a col·laborar amb nosaltres (previ pagament, és clar).

Un cop teníem el taxi, havíem de decidir on fer la foto. Com que la tesi del dossier central era mostrar la Barcelona que no surt a les guies, vam decidir que un bon lloc seria la zona del Fòrum, la zona més nova de la ciutat. Ens interessava mostrar el contrast entre la Barcelona més contemporània i desconeguda i el taxi barceloní més clàssic com a icona identificativa de la ciutat.

En aquestes fotos podeu veure alguns moments de la sessió fotogràfica i la portada final.

El fotògraf Òscar Rodbag i el seu assistent, el Leo, a la cruïlla entre el passeig del Taulat i l'avinguda Diagonal de Barcelona, al costat de l'edifici del Fòrum. Foto: Maria Rosa Vila

L'Òscar Rodbag i el director d'art de Descobrir Catalunya, Nil Solà. Foto: Maria Rosa Vila

El Leo, l'assistent de l'Òscar, subjecta un reflector per il·luminar el taxi que està situat enmig del passeig del Taulat de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila

Aquest és el resultat final. Endevineu qui està travessant el carrer darrere el taxi?

A la pàgina de Descobrir Catalunya del Facebook podreu veure totes les portades de la segona època de la revista.

21 de des. 2009

Qui posa el preu a una foto?

La setmana passada em va trucar un fotògraf de Barcelona per oferir-me un parell de reportatges. Abans, però, vam fer un repàs molt ràpid de l'estat de la professió i de les moltes coses que s'havien parlat a les jornades del Tino Soriano a la Garriga. Per il·lustrar-me de com de malament estan les coses, el fotògraf em va comentar que fa uns dies, una editorial prou important i coneguda de Barcelona especialitzada en llibres de fotografia li va demanar un grapat d'imatges i li va oferir 24 euros per foto. El més sorprenent és que l'any passat li havien pagat 48 euros per cada imatge que li van comprar per a un altre llibre, és a dir, el doble del que li acabaven d'oferir. Un 50% menys en un any! El meu amic estava indignat.

Com que pel nou llibre l'editorial també necessitava fotos de dos fotògrafs més, el meu amic va decidir trucar-los per saber què en pensaven i proposar-los que es posessin els tres d'acord en reclamar a l'editorial el mateix preu de l'any anterior. Però la idea de fer força tots plegats no va funcionar: "Els dos van decidir acceptar el que ens oferia l'editorial -em va comentar disgustat- perquè consideraven que era millor cobrar poc però vendre unes quantes imatges, que no vendre res”. Així que els tres van acceptar els miserables 24 euros per foto.

Un altre exemple sobre tarifes i fotos, també de la setmana passada: a un fotògraf molt conegut, una empresa editora li va comprar quatre fotos per a un calendari de sobretaula del 2010 d'aquests que es regalen a finals d'any. Per cada imatge li van oferir 100 euros, que era el pressupost per foto. Davant l'oferta, el fotògraf en qüestió va considerar que la seva feina no estava recompensada dignament argumentant que en el tarifari del Sindicat de la Imatge de la Upifc el preu estipulat per a un calendari és de 399,78 € euros, més del triple del que li estaven oferint. El tarifari de la Upifc és un llistat de preus exhaustiu que recull gairebé tot l'imaginable que es pot fer en fotografia, i indica quin és l’import mínim que els fotògrafs haurien de cobrar per a cada treball (al marge de despeses, transports, IVA, impostos, etc). Com que les quatre fotos eren molt bones i les necessitaven urgentment, l'empresa editora va arribar a un acord amb el fotògraf i van pactar el doble del que li havien, ofert, és a dir, 200€ per foto.

Dels dos exemples anteriors se'n dedueixen dues qüestions. La primera i principal és que les empreses editores no tenen en consideració les tarifes de la Upifc ni el que és pitjor, tampoc pregunten als fotògrafs quin és el preu de la seva feina. Simplement decideixen de manera unilateral què pagaran per una foto (sempre el preu més baix possible, of course) amb la convicció de que el fotògraf acceptarà qualsevol preu o que, si no ho fa, sempre en trobaran un altre, professional o no, disposat a fer-ho. Amb l'era digital, el panorama fotogràfic ha canviat de dalt a baix. La democratització de la fotografia ha propiciat un intrusisme creixent, amb milions de fotos d'aficionats circulant per Internet, que són la causa de la banalització i devaluació de la fotografia professional. Hi ha tants fotògrafs i tantes fotos al mercat que l'oferta supera la demanda i, en conseqüència, els preus baixen en picat. Els barems de la Upifc, doncs, s'han quedat en un mer llistat de preus orientatius absolutament irreals i desproporcionats en un mercat lliure basat en la llei de l'oferta i la demanda on cadascú va a la seva i fa el que pot...

L'altre qüestió important és que si el fotògraf de les 4 fotos del calendari no hagués valorat la seva feina tal i com ell considerava just, i no hagués negociat i reclamat el que li pertocava, li haurien pagat bastant menys (que és el que al final ha passat amb els tres fotògrafs del primer exemple, que han cobrat menys per no haver negociat). La consciència social del que val una foto s'ha transformat, s'ha modificat a la baixa de tal manera que ara no se li dóna a la imatge el valor que tenia abans. Per tant, són els mateixos fotògrafs els que haurien de tenir aquesta consciència. I aquí està el quid de la qüestió. Si els fotògrafs no valoren econòmicament la seva feina com ells creuen que s'hauria de valorar, si no la saben vendre de manera digna, la fotografia mai recuperarà el valor que li correspon i s'acabarà la professió. Estaran sempre a expenses de les decisions que marqui el mercat. I el mercat ja sabem que cada cop va més a la baixa. Si deixen que siguin els mitjans i els clients els que donin valor al treball fotogràfic, estan perduts.

En el panorama actual, les tarifes de la Upifc potser són excessives, però si tots els fotògrafs decidissin que aquests són els preus dignes per a la seva feina i apliquessin el “no per sota” que proposa el sindicat, les empreses no tindrien més remei que claudicar i destinar un pressupost més gran a les imatges que necessiten. Cal un pacte urgent de tots els fotògrafs, un pacte de tarifes mínimes reals ja. Si no, la professió acabarà desapareixent.

13 de des. 2009

Fotoperiodisme multimèdia: una altra manera de contar històries

La nit del passat 21 de setembre, Monir Alyatim va ser assassinat durant un robatori al supermercat on treballava de la ciutat nord-americana de Flint, a Michigan.
John Adkisson, un estudiant de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Carolina del Nord a Chapel Hill, va voler explicar el drama al qual s'enfrontaven l'esposa de Alyatim i els seus dos fills petits, i per això va fer-ne un reportatge multimèdia combinant fotografia, so i vídeo. Amb aquest treball, Adkisson va guanyar el premi a la millor història multimèdia del Seminari de Fotoperiodisme d'Atlanta.
“They Stole So Much More”, títol del reportatge, és un excel·lent exercici de periodisme, una història molt ben contada, propera i commovedora, que reflexiona sobre la inutilitat d'una mort, el dolor, la valentia personal i l'esperança.
Però més enllà de la història, crec que l'ús del llenguatge multimèdia que ha utilitzat John Adkisson ens pot fer reflexionar sobre les possibilitats múltiples que ofereix la combinació de mitjans i els nous camins que s'obren per a la fotografia en l'era multimèdia. Per cert, en la seva pàgina web veureu que Adkisson s'autodefineix com a "periodista visual".

Les escoles de fotografia d'aquí ensenyen també aquestes noves maneres de contar històries?

Us deixo amb el vídeo. Espero que us agradi i sigui una bona font d'inspiració.

4 de des. 2009

Un nou model de premsa és possible?

Alguna cosa s’està movent.

Estic subscrita a unes quantes newsletter relacionades amb els mitjans de comunicació, i raro és el dia que no llegeixo notícies que tinguin a veure amb noves estratègies de la premsa per a sortir de la crisi. Aquests són alguns exemples del que he pogut llegir aquesta setmana:



  • També l’agència EFE intenta fer alguna cosa per frenar la crisi i acaba de llançar Attributor, una eina informàtica contra el conegut "copia i enganxa" a la xarxa per evitar la pirateria de continguts. Attributor permetrà als clients d'EFE (els diaris i la resta de mitjans de comunicació), fer un seguiment a Internet de la informació que generen i lluitar de manera eficient contra la còpia no autoritzada. Segons l'agència, els continguts piratejats suposen milions d'euros de pèrdues en ingressos pels productors de continguts.
  • Per últim, Apple ha desenvolupat una tecnologia per obligar els usuaris a veure la publicitat. La companyia ha patentat un dispositiu que no només desplega anuncis sinó que, a més, força l'espectador a prestar-hi atenció. Ho aconsegueix, per exemple, congelant la imatge fins que l'usuari fa clic a un botó o respon a una pregunta. Els seus creadors sostenen que permetrà que els consumidors (o sigui, els lectors) llegeixin els diaris de forma gratuïta a canvi d'acceptar utilitzar aquest programa de publicitat forçosa.

Aquestes notícies són l'evidència de la crisi sense precedents que travessen els diaris, conseqüència del suïcidi massiu que la premsa va cometre quan va decidir que el contingut que costava tants diners de produir havia de ser gratuït a Internet. La caiguda del negoci ha estat tan vertiginosa, que ara els diaris busquen desesperadament solucions com les comentades a dalt que reverteixin aquesta situació, en un intent d'evitar el que ha passat amb la indústria musical.

Però el cobrament i la publicitat són les úniques vies per salvar el periodisme? La premsa "només" necessita trobar un nou model econòmic per a sortir de la crisi?

Crec que és de calaix que el periodisme ha de cobrar pels continguts originals si vol sobreviure. No crec que cap organització periodística aconsegueixi fer-ho com una entitat independent i rendible només amb la publicitat. Però també crec que els periòdics convincents són més necessaris que mai, i només tindran viabilitat comercial si generen continguts originals, atractius, inèdits i en profunditat. Voler cobrar per la mateixa notícia que ofereixen tots té poques possibilitats d'èxit, tan a Internet com al paper. El que té valor no és la notícia que dóna tothom, sinó els continguts millors i diferents. Amb les eines i les estratègies de sempre crec que els diaris tradicionals estan condemnats a la desaparició. Per tant, cal reinventar l'acostament als lectors a través de productes inèdits, atractius i de qualitat.

Això que per mi és tan evident, sembla que de moment només ho tenen clar uns pocs editors. Murdoch ja ho està fent i està veient com la subscripció a The Wall Street Journal si funciona, un mitjà amb continguts excel·lents.

També els editors del nou diari portugués "i" han apostat per un canvi d'estratègia partint de la idea que els lectors ja estan ben informats a través d'altres mitjans i saben molt bé què està passant. Per tant, la gent ja no està interessada en les seccions tradicionals que componen un diari, sinó que el que els interessa és que algú els organitzi la informació. Segons els editors de "i", en el model de premsa actual els periodistes han d'emplenar les seccions, com la de política, tot i que no hi hagi res que interessi al lector. El diari “i” aposta per canviar aquest model i estructurar el periòdic en quatre seccions grans que responen a quatre conceptes diferents: pensar, saber, entendre i sentir. També li donen molta importància al disseny, als continguts originals i ben treballats... i a la fotografia de qualitat! El resultat? En tres mesos, la difusió del diari ha passat d'11.000 a 16.000 exemplars.

A algú li queden dubtes de quin és el camí per sobreviure? A mi no.

29 de nov. 2009

L'Àfrica més bella i salvatge de Nick Brandt


En general, els fotògrafs de fauna posen l'èmfasi en capturar imatges d'animals salvatges en plena acció per reflectir el costat més impactant i cruel de la vida animal. El fotògraf Nick Brandt, però, n'és una excepció. Les seves imatges de bèsties salvatges a l'Àfrica són com retrats d'estudi idíl·lics i romàntics. Evitant l'ús de teleobjectius, Brandt fotografia lleons, elefants i girafes a pocs metres de distància en actitud tranquil·la i reposada, envoltats de cel i natura, i dotant-los d'un àuria mística única.


El resultat són unes imatges en blanc i negre d'una bellesa pictòrica corprenedora que ens connecten íntimament amb una natura tràgicament en perill d'extinció.

Aquest magnífic treball ha estat publicat en un llibre de fotografies titulat "On This Hearth", per Chronicle Books l'octubre de 2005, amb pròleg de la primatòloga Jane Goodall, coneguda arreu del món pels seus estudis sobre la socialització del ximpanzé. Es pot adquirir a la llibreria Kowasa per 39 €. Actualment, l'obra de Brandt també es pot contemplar a la Young Gallery de Brussel·les.

16 de nov. 2009

El dilema moral del fotoperiodisme


Avui he rebut per email un d’aquells vídeos que s'escampen per internet com la pólvora, que ha resultat ser un interessantíssim curtmetratge sobre el dilema moral que es veuen obligats a afrontar els fotoperiodistes, principalment en conflictes bèl.lics, quan han de fotografiar la mort. A One Hundredth of a second (una centèsima de segon), una fotògrafa de guerra s'enfronta a una disjuntiva terrible: ajudar a una nena que està en perill mortal o no involucrar-se i seguir fent la seva feina.


El curt va ser escrit i dirigit al 2006 per la cineasta Susan Jacobson, i ha estat premiat en diversos festivals, com el de Manhattan. En el vídeo, que dura cinc minuts, Jacobson intenta fer-nos meditar sobre els límits del fotoperiodisme i l'horror que hi ha darrere d'algunes imatges.

D'exemples terribles, en el fotoperiodisme n'hi ha uns quants:


la foto de la nena sudanesa amb el voltor a l'aguait, de Kevin Carter...


la del presoner del Vietcong, d’Eddie Adams...


la del nen plorant intentant despertar la seva mare malalta, de Javier Bauluz...

Les tres, premiades precisament amb el Pulitzer. Al respecte de la seva imatge, el Javier Bauluz ha confessat en alguna ocasió que va rebre dures crítiques i acusacions, fins i tot de ser en part responsable de la mort del nen. Recordo que fa quatre anys, en un curs d'edició gràfica a la UAB, Bauluz va parlar de les situacions límit en què es troben a vegades els fotoperiodistes, i va assegurar que el sentiment que els produeixen és d'una impotència total. Moltes vegades la presència d'una càmera provoca que determinades situacions no arribin a produir-se (per exemple, que un soldat pegui a un detingut), però també poden provocar l'efecte contrari, com en el cas del presoner del Vietcong. Bauluz opinava que aquestes situacions s'intueixen i davant d'elles molts fotògrafs decideixen deixar la seva càmera al terra per evitar ser utilitzats. Però tot i així, Bauluz va voler deixar ben clar quins són els seus principis: "Davant un cotxe accidentat amb nens a dins i a punt d'explotar, primer sóc persona i després fotoperiodista".

Us deixo amb el vídeo, a veure què us sembla. A mi m'ha encantat.

9 de nov. 2009

Existeix mimetisme en el fotoperiodisme actual?

El Trafic s'ha acabat. Després de cinc dies de projeccions, debats, tallers de fotografia, conferències, etc., la tercera edició del certamen organitzat pel Centre de Fotografia Documental de Barcelona, ha tancat les portes amb un bon poder de convocatòria entre els fotògrafs, professors de fotografia, alumnes i gent vinculada a la imatge. El hall del CCCB ha resultat un espai de trobada excel·lent pels qui ens hi dediquem i una bona oportunitat de compartir experiències amb col·legues i amics, però si un dels objectius del festival és posar en contacte la fotografia documental amb un públic ampli i heterogeni, la cosa no acaba de funcionar. Probablement el festival necessitaria que les institucions li donessin l'impuls que es mereix ampliant el pressupost i realitzant accions de comunicació i de màrqueting més intenses als grans mitjans de comunicació. Esperem que en les properes edició la cosa canviï. De les propostes que s’han vist al Trafic, jo destacaria alguns interessants i originals treballs fotogràfics com “Rainbow country”, de Mattia Insolera (World Press Photo d'enguany) sobre el col·lectiu gai; "For sale" d'Elisenda Pons, sobre les conseqüències de la crisi econòmica als Estats Units, i el reportatge sobre les víctimes del Yak-42 d'Eugeni Gay i Elisabet González.

Rainbow country, de Mattia Insolera

For sale, d'Elisenda Pons

Yak-42, d'Eugeni Gay i Elisabet González

Al costat d'aquests treballs de fotògrafs consolidats i alguns emergents, el dissabte s’hi van projectar també les imatges que havien realitzat durant les classes els alumnes dels tallers de fotografia de Magnum. I aquí justament una cosa em va cridar l'atenció: la majoria eren treballs que imitaven la mirada, l'estil, els temes, les idees i fins i tot l’estètica de cadascún dels conductors dels tallers. El cas més evident va ser el dels alumnes de Bruce Gilden. La majoria de les imatges eren un exercici de copiar els poderosos retrats en blanc i negre que han fet famós el fotògraf de Magnum.

Probablement això no tingui molta importància en el cas d'uns tallers de fotografia, i fins i tot es pot considerar normal que els alumnes s'identifiquin amb la tècnica i l'estil del mestre, però no he pogut evitar relacionar-ho amb el que vaig llegir fa uns dies en el bloc del fotògraf Roger Llonch, en el qual recomanava un article de Stephen Mayes (membre del jurat del World Press Photo durant molts anys) en què afirmava que el fotoperiodisme s’intenta perpetuar a base d’autoimitar-se una vegada i una altra. La tesi de Mayes després de visionar al llarg de 10 anys quasi 500.000 imatges que s'han presentat al concurs, és que el fotoperiodisme es copia a si mateix en lloc d'observar el món en tota la seva amplitud i complexitat per a interpretar-lo. Segons Mayes, això es fa evident sobretot en el World Press Photo, on cada any els guanyadors estimulen a una legió d'imitadors (en estil i contingut) i cada any, el jurat es sorprèn per la repetició de temes i la manca de varietat en la cobertura. “El 90% de les fotos fan referència al 10% del món”.

Tinc la impressió que hi ha milers de reportatges fotogràfics que no es faran mai perquè els fotoperiodistes d'alguna manera senten la necessitat de perseguir les mateixes històries. Els de Magnum, però també algunes de les projeccions que s'han vist al Trafic, en certa manera posen de manifest el mimetisme que pateix part del documentalisme actual. Ruanda, Cambodja, Bangkok... Alguns reportatges estaven enfocats a llocs coneguts, redundaven en problemes similars des de punts de vista i perspectives idèntiques a altres que encara mantenim frescos a la retina (el treball de Manu Ocaña sobre els discapacitats amb pròtesi per culpa de l'explosió d'una mina recordava molt al de Pep Bonet a “Faith in Chaos”, per exemple, o a les imatges de Gervasio Sánchez a Kabul) i donaven molta importància a l’estètica de la imatge.

Mark Power, un dels fotògrafs de Magnum que ha estat aquests dies al Trafic, també s’ha adonat d’això. Segons Power, la situació del fotoperiodisme actual, en un context on tothom té una càmera de fotos, hauria d'estimular els fotògrafs a interessar-se més per les idees. Jo hi afegiria que tampoc haurien d'abusar de l'esteticisme. Valorar primer el talent estètic d'una imatge abans de percebre les atrocitats que s’hi mostren despisten de la realitat del món. Per mi sempre serà més important la plasmació del patiment de la gent que l'estètica de la foto. Perquè, què ens interessa de la fotografia documental? El valor informatiu de la imatge o el valor estètic? El Mark Power ho va deixar ben clar en la seva conferència del dijous passat: “El fotògraf actual hauria d'atribuir un espai més important al pensament que a l'ull que mira”.

Doncs això. Algú no hi està

A Roger Llonch, mil gràcies per la recomanació.

4 de nov. 2009

Jornada de fotoperiodisme a la Garriga. Algunes pistes sobre com viure de la fotografia al segle XXI

Foto: Tino Soriano

A aquestes alçades, segur que pràcticament tots ja deveu estar al corrent de com va anar la jornada de fotoperiodisme que el Tino Soriano va organitzar el dissabte passat a la Garriga. En aquest sentit, no vull extendre'm-hi perquè tant el Paco Elvira, el Siqui Sánchez, el Fran Simó i el Tino Soriano han publicat uns resums fantàstics en els seus blocs (que si no heu llegit, us recomano vivament que us els mireu abans de seguir) i no té sentit que jo faci aquí el mateix. Però si que m'agradaria deixar constància que la jornada va ser extraordinària, no només per la quantitat de idees que s'hi van debatre, com per la qualitat dels ponents i la nombrosa participació d'assistents. Crec que poques vegades, un grup tan ampli de professionals de la fotografia han tingut l'oportunitat de reunir-se per parlar d'allò que els apassiona i alhora els preocupa en un ambient de tanta cordialitat (quasi festiu, diria jo). I això, gràcies al Tino Soriano, artífex organitzatiu de la jornada i gran amfitrió. Així doncs, en aquest post només pretenc extreure alguna conclusió del més important que es va comentar a la reunió, que il·lumini encara més, si és possible, un camí ple d'incògnites.


Una de les primeres idees que van quedar més clares és que per viure de la fotografia al segle XXI, el fotògraf professional (aquell que fa reportatges industrials, comercials, publicitaris, gastronòmics, de viatges, etc.) ha de ser capaç de fer una fotografia que cap client pugui realitzar per ell mateix. En un moment en què la fotografia s'ha democratitzat, en què tothom té una càmera i fa fotos i per tant és un potencial competidor, el fotògraf professional ha de ser capaç de fer allò que ningú més pugui fer. Per això, és indispensable saber vendre la pròpia feina, i si cal, fins i tot ser “una mica comediant”, segons va argumentar el fotògraf Siqui Sánchez, un dels ponents. En aquest sentit, en Siqui va recomanar que els fotògrafs que es dediquen a la fotografia industrial, publicitària i comercial, impressionin els seus futurs clients amb un bon equip fotogràfic perquè, segons ell, tenir una càmera millor que la del client, amb més megapíxels, i un grapat d'extres (flaixos, llums, reflectors, etc.) pot ajudar a que el client no cregui que les fotos se les pot fer ell mateix. “Hem de transmetre-li la certesa que li podem oferir una fotografia diferent”, va sentenciar.

Una altra idea important és que els fotògrafs han d'adquirir suficients habilitats per desenvolupar altres tasques que no siguin estrictament fotogràfiques. El treball del fotògraf professional és una barreja de creació, investigació, treball de camp, logística, diplomàcia, transport d'equip, fotografia, edició... i per això cal saber comptabilitat, màrqueting, relacions públiques... Segons en Siqui Sánchez, “fer fotos només suposa entre un 5 i un 10% del treball”. La resta del temps cal dedicar-lo a altres coses.


Per a ser més competitius encara, els que ens dediquem a la fotografia hauríem d'estar al corrent de les últimes tecnologies relatives a càmeres, software i suports que apareixen al mercat, tal i com ens va suggerir l'expert en imatge digital Hugo Rodríguez (si seguiu la seva web de manera habitual ho aconseguireu, us ho asseguro), i obrir-nos a noves possibilitats creatives, com el vídeo. També és molt important que els fotògrafs estiguin connectats a les principals xarxes socials que existeixen a internet (Facebook, Twitter, Linkedin...) per aprofitar les múltiples possibilitats que ofereixen per fer i mantenir contactes (amb fotògrafs, editors gràfics, directors d'art, clients...) i estar al dia del que passa al voltant de la professió. Els blocs també poden ser una bona eina de difusió de la nostra feina, com bé va defensar Fran Simó de Barcelona Photobloggers, en l'apassionat debat que va mantenir amb el Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, al voltant de la credibilitat dels blocs.
A internet es poden trobar també agències on vendre les nostres fotos, i empreses especialitzades en oferir serveis per a fotògrafs professionals que ens ajudin a tenir una presència destacada a internet. Joan Vendrell, expert en tecnologia i autor del bloc Naturpixel, ens en va recomanar una anomenada Photoshelter.S'encarreguen de construir la nostra pàgina web, posicionar-la a la xarxa, emmagatzemar les nostres fotos, realitzar i vendre impressions digitals de les nostres imatges, etc. etc. I tot això, per uns 300 dólars l'any (l'empresa és nord-americana).


Respecte a la fotografia documental, una de les conclusions de la ponència del Pepe Baeza (la més teòrica de la jornada) és que el fotoperiodista no pot ser un aficionat, sinó una persona honesta amb una bona cultura visual, esperit crític i voluntat d'informar l'opinió pública. El gran repte, segons Baeza, està en trobar nous i adequats canals de difusió que tinguin en compte que la informació és un servei públic i un dret com la cultura. Actualment existeixen pocs canals on difondre el treball fotoperiodístic i cada cop és més difícil aconseguir finançament pels projectes que s'aproximen a la realitat més dura i requereixen més temps. Segons Baeza, “sempre hi haurà dificultats perquè els poders econòmics i polítics sempre posaran entrebancs a la fotografia de denúncia, ja que té la capacitat d'influir en el pensament de la gent i un gran poder de transformació”. “Caldria que les administracions, les organitzacions no governamentals i entitats públiques o privades s'impliquessin i apostessin per la fotografia documental”, va demanar Baeza, asegurant que “la informació ha d'estar en bones mans. Necessitem un pacte de credibilitat”.

En aquesta línia, Photographic Social Vision n'és un bon exemple. És una entitat sense ànim de lucre que ajuda els fotoperiodistes a tirar endavant projectes fotogràfics documentals i de denúncia, assessorant-los i ajudant-los a publicar i exposar els seus treballs. No sempre, però, troben fàcilment recursos econòmics per tirar endavant tots els seus projectes, com bé va explicar la seva directora Sílvia Omedes.


I aquest crec que és el moll de l'os de tot el que està passant: mentre la premsa i les agències de fotografia no trobin la manera de guanyar diners (sobre tot a internet), mentre no existeixi una alternativa viable als mitjans de comunicació establerts, aquesta professió estarà condemnada a la precarietat i la manca de recursos. El gran repte al qual ens enfrontem és trobar un model de negoci que permeti als fotògrafs treballar i viure de la seva feina que impedeixi que la fotografia documental desaparegui. Mentre l'actual model de premsa (en paper i on line) es regeixi per estrictes criteris econòmics i de rendibilitat, el futur del fotoperiodisme serà miserable. Mentrestant, i per no decaure, cal que siguem creatius, mantinguem la il·lusió i posem en pràctica algunes de les idees que van sorgir a la Garriga.

29 d’oct. 2009

De la fotografia al vídeo documental: l'exemple de Yassine Ouhilal

Els grans fotògrafs de natura es distingeixen per tenir un neguit que els empeny a deixar una i una altra vegada les comoditats i la seguretat de la vida civilitzada i seguir el seu propi camí interior. No és estrany, doncs, que un gran nombre d'alpinistes, submarinistes i aventurers s'hagin convertit en fotògrafs professionals. Aquest és el cas d'en Yassine (Yazzy) Ouhilal, un canadenc que ha esdevingut un dels fotògrafs de surf més famosos del món gràcies a que des de la seva adolescència s'ha dedicat en cos i ànima a les seves dues passions, la fotografia i el surf.

Durant els darrers 10 anys, Yazzy ha capturat per a nombroses revistes i empreses imatges sorprenents i captivadores de surfistes en acció en els llocs més remots i inexplorats del planeta. Ara ha donat un pas més enllà i, després de passar per una escola de cinema, acaba d'estrenar el seu primer documental sobre surf a l'Àrtic filmat íntegrament amb la Canon 5D Mark II, la nova rèflex digital que permet fer fotografies i vídeo d'alta definició. Segons Yazzy, per a ell el cinema és una progressió natural. “Ara, gràcies a la tecnologia, la línia que hi ha entre la fotografia i el cinema és cada vegada més prima -assegura-. Amb la tecnologia d'avui es poden produir alguns treballs molt interessants i autèntics”. És aquest un exemple de l'evolució que experimentarà la fotografia pròximament, empenyent els límits per dissoldre la línia que la separa del vídeo?

Aquí teniu el vídeo de Yassine Ouhilal per si li voleu donar una ullada.

25 d’oct. 2009

Trafic munta a Barcelona uns tallers de fotografia amb alguns dels millors fotògrafs de Magnum

La tercera edició de Trafic, organitzada pel Centre de Fotografia Documental de Barcelona, ja escalfa motors.
Trafic és un festival de fotografia documental que posa en contacte el públic amb la realitat filtrada per la mirada de fotògrafs reconeguts i emergents, i narrada en clau d'opinió i compromís. En aquesta ocasió, i sota el lema Mirar/Narrar, el certamen pretén mostrar-nos, a través de la fotografia, una mirada carregada d'empatia com a enllaç de comunicació entre éssers distants.

Durant 5 dies, del 4 al 8 de novembre, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) seran els escenaris que acolliran un bon grapat de projeccions de fotografies (com les de Leopoldo Pomés i Christian Maury), debats (com els de Colita i el col·lectiu Ruido), la presentació de la nova revista de fotografia documental 'Piel de Foto', les projeccions d'autors emergents, i els tallers de fotografia documental i les conferències de Magnum. Aquests tallers són, sens dubte, un dels principals atractius del programa, ja que no tots els dies es té l'oportunitat d'aprendre i perfeccionar la tècnica fotogràfica de la mà de sis fotògrafs de l'agència Magnum com Antoine D'Agata, Chien-Chi Chang, Bruce Gilden, Carl De Keyzer, Mark Power i Chris Steele-Perkins.


Els tallers es realitzaran del 3 al 7 de novembre al CCCB i a l'IEFC, i estan dirigits a fotògrafs que ja tinguin una bona comprensió de les tècniques fotogràfiques. Cada taller estarà integrat per 12 participants, que treballaran de forma intensiva durant cinc dies, en què hi haurà revisions diàries de la feina, crítiques de grup i sessions d'edició. Amb la guia dels sis mestres de la fotografia, els assistents a cada taller gaudiran d'un ambient professional en què se'ls conduirà a treballar donant prioritat al desenvolupament del seu propi llenguatge creatiu. L'objectiu és potenciar la identitat fotogràfica de cada participant i les seves habilitats per poder competir en el mercat de treball.


Els tallers s'impartiran en anglès, però hi haurà traductors al castellà. Els participants hauran de documentar aspectes o històries de la ciutat de Barcelona i dels seus voltants i aplicar el seu estil fotogràfic personal durant tota la feina.
Durant la seva estada a Barcelona, i en el marc de la programació vespertina de Trafic, els 6 fotògrafs de Magnum mostraran el seu treball en una presentació audiovisual al CCCB. A més, els tallers culminaran amb una projecció dels treballs realitzats pels participants durant el curs i la publicació de llibres.

En definitiva, els tallers de Magnum a Barcelona són una experiència única i una oportunitat excepcional per a aquells fotògrafs que tinguin ganes de perfeccionar el seu treball i aprendre sota la direcció de professionals de renom.

Totes les activitats de Trafic són d'entrada gratuïta, exceptuant els tallers de Magnum. Sobre els tallers, podeu demanar més informació al Centre de Fotografia Documental de Barcelona, info@lafotobcn.org i a Magnum Workshop Barcelona.

19 d’oct. 2009

Ja és a la venda 'A Barcelona', el treball fotografic més poètic de Rafa Badia


Recordeu que fa unes setmanes us vaig comentar que el fotògraf i editor gràfic Rafa Badia estava a punt de publicar el seu llibre 'A Barcelona'? (si no us en recordeu, podeu mirar el post que vaig escriue’n al respecte). Doncs bé, dijous passat el Rafa em va convidar a presentar-lo, acabat de sortir d’impremta, a la llibreria Altaïr de Barcelona.


Durant la presentació, davant uns 50 amics, fotògrafs, alumnes i familiars seus, vaig tenir l’oportunitat de pronunciar unes paraules que més o menys venien a dir que 'A Barcelona', publicat per Arola Editors, és un llibre sorprenent i únic perquè fusiona dues vocacions (la fotografia i la poesia), d'una mateixa persona, en aquest cas el Rafa Badia: el Rafa Badia fotògraf i el Rafa Badia poeta. Dos talents que són dues manifestacions de la seva personalitat creativa absolutament polièdrica.

El Rafa Badia i jo, durant la presentació del seu llibre a la llibreria Altaïr.
Foto: Mònica Tudela.

El llibre mostra una fotografia de carrer feta de moments fugissers senzills i irrepetibles, amb la ciutat de Barcelona com a teló de fons. En Rafa Badia ha captat amb la seva mirada totalment subjectiva aquests instants senzills i anecdòtics de la vida quotidiana al carrer. La seva fotografia, filla espiritual de l'instant decisiu de Cartier Bresson i la subjectivitat de Robert Frank, ni transgredeix ni denuncia. Podríem dir que el treball del Rafa s'inscriu dins el documentalisme més íntim, aquell que ofereix imatges extretes de la realitat quotidiana tamisada per la subjectivitat d'una mirada, la seva, que sap triar allò que és anecdòtic i senzill, però alhora excepcional.

Foto: Mònica Tudela


La llum, la composició i el color són determinants en aquesta obra: la llum, incidint en la gent i en el paisatge urbà de Barcelona; la composició, rigorosa, intuïtiva i en el mateix instant en què Badia prem l'obturador; i els colors, nets, brillants i saturats. I tot això, fotografiant com un Cartier-Bresson del segle XXI, amb una càmera analògica i un objectiu de 50 mm. En plena era digital, aquesta seria per mi una altra de les virtuts del treball de Rafa Badia: l'absència total de tecnicismes i de noves tecnologies. Ni càmeres digitals, ni reenquadraments, ni Photoshops, ni retocs. Les fotos que podreu contemplar en el seu magnífic llibre són diapositives úniques que s'han passat al paper tal qual, sense trampa ni cartró. No han estat ni reenquadrades, ni retocades, fidels com són a un estil, el d'utilitzar l'enquadrament sencer, fruit del reflex compositiu pur i intuïtiu de Badia.

'A Barcelona' és, a més, un compendi de jocs de paraules i imatges que expliquen 80 “instants robats”, com ell mateix diu. En el llibre, Badia ens explica cada foto amb un poema, i en fer-ho, tot adquireix una nova dimensió, en una simbiosi on els poemes són molt fotogràfics i les fotografies són com versos en una col·lecció de poemes visuals. En els poemes, en Rafa Badia ens dóna “la raó / que justifica la foto”, com ell diu en un vers. Per ell, qualsevol cosa pot ser una altra i l’explicació la trobarem en el poema. Els seus poemes estan plens de metàfores, de comparacions, de fantasies amb símils suggeridors i voluptuosos.



Un exemple: la monumental bastida al carrer Rocafort recoberta d’una lona amb el retrat gegantí d’una noia, li ha despertat la imaginació al Rafa Badia, i en el poema, ha convertit la noia en Gulliver a Lil·liput, amb tots els lil·liputencs passejant-li pels braços mentre emergeix del terra.

'A Barcelona' és la tercera entrega de He mirat aquesta terra una col·lecció de llibres de fotografia que ofereix una visió artística del territori català, publicada per Arola Editors. El podeu comprar a un preu de 30€.

15 d’oct. 2009

Els excessos en el retoc fotogràfic

Donant una ullada al Flickr, el lloc web que permet pujar i organitzar fotografies digitals i que funciona com una xarxa social, un se n’adona que actualment hi ha una tendència molt marcada entre els fotògrafs amateurs, però també entre alguns professionals, d’utilitzar la tècnica HDR, que proporciona a les fotografies un aspecte molt realista.

Per si no n’esteu al cas, l’HDR (High Dynamic Range) és un tractament digital de la imatge que imita la percepció de l'ull humà, buscant l'exposició correcta tant a les zones molt il.luminades com a les molt fosques, igual que fa l'iris quan s'adapta a diferents lluminositats. A diferència de l'ull humà, les càmeres fotogràfiques no tenen aquesta qualitat, i el que fa el fotòmetre és mesurar la lluminositat i fer-ne la mitjana, pel que és comú tenir zones molt il.luminades i zones molt fosques. La tècnica de l’HDR intenta rectificar aquest defecte proporcionant a les imatges una alta definició, una especial nitidesa i detall.

El cert és que a mi, més que realista, la fotografia tractada amb HDR (si no es realitza amb mesura) em sembla força artificial, amb un efecte “harrypoter” poc creïble i irreal (tota una paradoxa, tenint en compte que el que busca l’HDR precisament és donar un aspecte hiperrealista a la imatge). Amb l’HDR, és fàcil que una imatge arribi a ser espectacular encara que originalment sigui mediocre. Així doncs, no és estrany que en plena era digital, alguns fotògrafs estiguin temptats a prendre dreceres per aconseguir un impacte visual a base de retocar les seves imatges de manera ostentosa i poc mesurada.

Personalment, crec que tots els fotògrafs de natura i paisatge haurien de compartir la responsabilitat de mostrar les imatges de les veritats de les quals han estat testimonis sense trampa ni cartró, ja que totes les fotografies rellevants que puguem contemplar del món natural impliquen una confiança sagrada entre el fotògraf i el públic. I tu, què n’opines?

14 d’oct. 2009

Un fotògraf nascut al Flickr

Flickr és una plataforma de llançament per a una bona colla de fotògrafs amateurs que somien en arribar algun dia a la fotografia professional. Lars van de Goor, un holandès nascut a Amsterdam el 1964, n’és un. Al març de 2007 va començar a fer fotos de natura i a penjar-les al seu compte de Flickr, aconseguint rècords espectaculars de visites i comentaris.

Ara, Van de Goor ha donat el salt des de Flickr per iniciar una carrera artística que s’ha materialitzat en un llibre que recull una selecció de fotografies de boscos espectaculars, que es pot adquirir a través de Blurb.com, web des del qual es poden comprar les seves fotografies.

Les imatges de Van de Goor estan determinades per uns paisatges suggeridors, on la perspectiva, els punts de fuga més enllà de l’infinit, l’equilibri de formes i el rigor compositiu hi tenen un protagonisme molt important. Els colors intensos i les llums etèries els aconsegueix gràcies a un retoc fotogràfic mesurat i efectiu.

7 d’oct. 2009

Previsualitzar abans de fotografiar

© Marc Adamus
Previsualitzar una imatge és molt més que limitar-se a sentir i acceptar de manera inconscient el que hi ha davant els nostres ulls. És anar més enllà del que podem observar directament. És capturar un instant, quan la llum, el paisatge i els elements que hi apareixen en ell es reuneixen en un tot, i traduir de manera instantània aquesta realitat a l'idioma propi i interior.

Previsualitzar significa analitzar allò que encara no hem percebut des de diferents possibilitats i perspectives: per exemple, buscant l'angle amagat de l'altra banda de la cadira o aquella perspectiva en la qual no havíem caigut i que convertiria una imatge mediocre en una fotografia estupenda. Sense una previsualització analítica, dues fotos realitzades des de posicions de la càmera que estiguessin una a un pas de l'altra bé podrien semblar que estiguessin fetes en planetes diferents.

La previsualització també significa buscar conscientment els extrems d'una situació: el punt més perfecte d'un prat, la mirada més ferotge d'un llop, l'angle més impressionant d'una paret d'escalada, el millor somriure d'un nen... Fixeu-vos en la foto de dalt d'en Marc Adamus, on el fotògraf ha previsualitzat un eix on hi conflueixen els arcs i la figura humana al centre de la imatge del Arches National Park.

Creant imatges de manera activa a partir d'una previsualització, els bons fotògrafs aconsegueixen reflectir la pròpia experiència amb la natura expressant-se des de dins cap a enfora, deixant que flueixi la seva creativitat.

30 de set. 2009

Algunes pistes sobre com viure de la fotografia i no morir en l'intent

Si ets fotògraf i estàs preocupat per la profunda crisi que travessa la professió, la precarització de la feina, la baixada de preus i dels encàrrecs, etc, etc, ara tens l’oportunitat de debatre amb alguns dels millors professionals de la fotografia sobre el futur de la professió. Una trentena d’experts, liderats pel fotògraf Tino Soriano, es reuniran el cap de setmana del 31 d’octubre i 1 de novembre a la Garriga (Barcelona) per parlar i debatre sobre com ha de ser el fotògraf del segle XXI, quines són les habilitats que ha d’adquirir i les estratègies que ha de desenvolupar de cara al futur. La reunió està organitzada per la Fundació Universitària Martí l’Humà i la Generalitat de Catalunya. El preu és de 50€ (+ 20€ dinar, optatiu). Com que les places són limitades, cal fer una inscripció prèvia enviant un correu a info@fumh.cat.

Els debats programats i els ponents són els següents:
Entre els assistents han confirmat la seva assistència experts com Joan Fontcuberta (Premi Nacional de Fotografia), Walter Astrada World Press Photo 2009, Enric Galve (President de SONIMAG i director dels laboratoris EGM), Carlos Pérez de Rozas (Universitat Pompeu Fabra), Andoni Canela (National Geographic), Manel Úbeda (director de IDEP), Maria Rosa Vila (editora gràfica de Descobrir Catalunya, Paco Elvira (fotògraf i professor de la UAB), Gabriel Brau (fotògraf i organitzador de Donosti Imagen), Jordi Rovira (director de la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya), Jordi Ribó (fotògraf), Lluís Salom (director de la UPIFC - Sindicat de la Imatge), Xevi Jaime (AFT), Pere Pons (fototalleres.org), Carlos Martín (professor expert en blocs), Gema Darbo (fotògrafa), Maria Abras (fotògrafa i coordinadora del projecte), Isaac Freijo (fotògraf i coordinador del projecte), Frederic Garrido (A. F. Berga), Jaume Badia (AFOCER), Paco Membrives (Montphoto), Sergio Ruíz (revista Capçalera), Núria Gras (fotògrafa i coordinadora d’estudis), Cesc Casanova (Fotocine Casanova) i Albert Masó (National Geographic).

Tot això i més, per intentar il·luminar un futur ple d’incerteses. No us ho perdeu.

29 de set. 2009

Les filles de Zapatero i els drets dels menors


La difusió de la foto de les filles de Zapatero posant amb els seus pares i els Obama, ha provocat un encès debat sobre si la foto havia de ser difosa o no, i planteja una sèrie d’interrogants:

  • Fins ara, el president Zapatero sempre havia protegit la privacitat i el dret a la imatge de les seves filles. L’ha violada duent-les a veure l’Obama i deixant que fossin fotografiades envoltades de la seva família, amb el president nord-americà i la seva dona?
  • Perden ara la intimitat les filles de Zapatero per sortir en una foto amb els Obama?
  • El dret a la intimitat es perd fins i tot quan la pròpia persona s'exposa als mitjans?
  • Si els pares no volen que es facin públiques fotos de les seves filles no haurien d'evitar exposar-les als objectius dels centenars de càmeres acreditades a la 'setmana gran' de l'ONU?
  • Què podia fer el matrimoni Zapatero si la Casa Blanca publicava (com ha publicat) la foto oficial de les seves filles amb els Obama?
  • Si un mitjà de comunicació té una foto com aquesta, pot publicar-la tot i que els pares hagin fet una petició explícita perquè les seves filles menors no apareguin en els mitjans?
  • Té sentit no publicar la foto quan ja circula impunement per internet?
  • La publicació de les imatges suposa una violació dels drets que protegeix la llei del menor?

Són moltes les preguntes que sorgeixen al voltant de la famosa foto. El dret a la intimitat i la pròpia imatge dels menors està protegit per la Llei de Dret a l'Honor (art. 3). Segons la llei, la intimitat de les nenes ha de quedar preservada, fins i tot en un viatge oficial, si no hi ha consentiment exprés dels pares. L'Agència Efe va justificar així la seva decisió de no distribuir les fotos de Zapatero i les seves filles, precisament amb el pretext que no tenia un consentiment exprés dels pares, d’en Zapatero en aquest cas. Per aquesta raó, el departament d'estat nord-americà també va prendre la decisió de retirar de la seva pàgina web la foto del posat familiar amb els Obama que va fer al museu Metropolitan de Nova York durant una recepció oficial, obligat per una llei de l’estat espanyol que l’administració espanyola ha fet complir al govern nord-americà. És el mateix argument que han seguit la majoria de diaris, que no han publicat la foto, tot i que la necessitat informativa ha fet que molts publiquessin les imatges de les portades dels diaris que sí van donar-la, com El Mundo i Abc.

Legalment no hi ha dubte.

Però jo em pregunto, i el dret a la imatge de la resta de menors? Els mitjans i les agències com Efe distribueixen sovint fotografies de nens sense preservar-ne pas la seva intimitat. És habitual en tot tipus d'informacions i reportatges, especialment en els dedicats a la pobresa, el subdesenvolupament, marginació, problemes socials, etc. És legítim mostrar a aquests nens i no fer-ho amb els dels famosos o càrrecs públics? Moltes fotos de tragèdies no estarien encara a la retina de l'opinió pública si el rostre aterrit i plorós d'un nen no hagués estremit al públic.

Crec que tot fotoperiodista i tots els mitjans de comunicació s'haurien de preguntar sempre si és necessari i valuós per a la informació el publicar la foto d’un menor, i valorar-ne les conseqüències. Personalment crec que en el cas dels menors fills de famosos i personatges públics, només el morbo i el sensacionalisme es converteixen en un imperatiu informatiu per a determinades publicacions del cor. Amb el pretext que són personatges atractius i fascinants, aclaparen l’atenció dels mitjans. Resulta, però, inacceptable que formin part de la informació periodística en detriment d’altres temes menys superficials i frívols, si no és que la informació involucri directament al menor. Aquí hi ha alguna cosa que falla.

16 de set. 2009

Per què ens emocionen algunes fotos?

Com és que hi ha fotos que tècnicament són perfectes però que ens resulten avorrides?

El desaparegut Gallen Rowell, un dels fotògrafs de natura i paisatge més reconeguts, tenia una teoria sobre la qual va escriure en nombrosos assajos fotogràfics. Deia que sense records seríem incapaços de percebre el món de manera associativa. És a dir, podríem contemplar-lo, però amb una mirada perduda. Estudis científics demostren que els records, visuals o no, són sempre associatius. Per exemple, determinades olors i determinats sons són tan associatius que quan els notem, immediatament ens evoquen sensacions del passat.

Doncs bé, amb l'experiència visual sembla que passa el mateix. El nostre sistema visual es tan sofisticat que pot provocar una resposta emocional només mirant la foto d'una persona estimada. Per això la fotografia té aquesta força i per això fotos tècnicament perfectes que no evoquin records intensos ens semblen avorrides.

La foto de Robert Capa, lleugerament desenfocada, d'un soldat nedant el dia D és sens dubte una de les millors fotografies de la història no per la seva qualitat tècnica, sinó perquè serveix de clau mestra d'un enorme magatzem d'imaginació i emocions sobre un gran esdeveniment del segle XX.

Segons Rowell, la nostra memòria simplifica la informació visual fins deixar-la en allò que és essencial. A mesura que passen els anys, els detalls perden pes i el nostre imaginari mental es torna més iconogràfic. Per això, el més important per a un fotògraf és capturar un moment significatiu del que s'ha estat testimoni de tal manera que es comuniqui l'essència als altres. Per això també, les millors fotos de natura són les que mostren un món menys caòtic, difícil i accidentat que el que veiem, un món simplificat e idealitzat.

10 de set. 2009

Un cap de setmana a la festa major del fotoperiodisme

El cap de setmana passat vaig visitar, com cada any de manera puntual i ineludible, el festival Visa pour l’Image. He de dir que per a mi, anar a Perpinyà és sempre una festa major perquè hi vaig acompanyada de bons amics i faig una de les coses que més m’agraden, que és veure exposicions de fotografia. Enguany, malgrat la crisi del fotoperiodisme, el Visa no m'ha decebut. Aquestes són algunes de les meves impressions:
  • El festival segueix omplint de gom a gom les exposicions i les sales, la qual cosa demostra que la gent no ha perdut l'interès per aquest tipus de temes i reportatges, ben al contrari. Per fortuna, el públic encara s'interessa per la història del món, malgrat que els grans mitjans de comunicació dediquin cada cop menys esforços a mostrar-la, en favor d'una actualitat més superficial i frívola.
Couvent des Minimes. Foto: Maria Rosa Vila

  • Tot i així, la crisi del fotoperiodisme s’ha fet patent en el fet que enguany hi ha hagut un augment de les exposicions retrospectives i homenatges (com les d'Abbas, David Burnett, François de Mulder, François Le Diascorn, Stanley Greene, Steve McCurry) en detriment de reportatges més actuals, menys nombrosos del que era habitual.
  • M'ha sorprès gratament comprovar que en la present edició hi ha hagut més exposicions de dones fotoperiodistes que en altres anys.
  • L'exposició que més he gaudit és precisament la de la fotorreportera Brenda Ann Kenneally, titulada Upstate Girls. Què va ser de Collar City, sobre el dia a dia de sis dones de classe obrera americana que viuen a Troy, prop de Nova York, una ciutat prototip de la revolució industrial als Estats Units. Malgrat viure en el país dels somnis i les oportunitats, mai no han aconseguit millorar la seva qualitat de vida. Kenneally ha treballat durant cinc anys en aquest reportatge, realitzat des d’una perspectiva femenina que explora en profunditat els aspectes afectius i psicològics de la misèria, pel qual ha estat guardonada amb el Premi Canon de la Dona Fotoperiodista i el World Press Photo.
Upstate Girls. Què va ser de Collar City. Foto: Brenda Ann Kenneally

  • M'agradaria destacar també l'exposició de la Callie Shell sobre l’epopeia de Barack Obama per a la revista 'Time', on sorprèn veure-hi fotos de l'Obama quan encara no era ni candidat a la presidència dels Estats Units, en una clara aposta de la fotògrafa pel seguiment del polític. El reportatge de Luca Catalano Gonzaga sobre el treball infantil al Nepal també mereix especial atenció. Absolutament corprenent.
Exposició Barack Obama. Foto: Callie Shell

Exposició sobre l'explotació infantil al Nepal. Foto: Luca Catalano Gonzaga
  • El reportatge que ha realitzat la fotògrafa francesa Sarah Caron per l’agència Polaris sobre els talibans resulta sorprenent. És increïble que una dona occidental s’hi hagi pogut apropar tant.
  • Les projeccions nocturnes de reportatges fotogràfics en pantalla gegant i amb música de fons a la plaça de la República són una manera magnífica de tancar una jornada fotogràfica al Visa. L'afluència de públic, com a les exposicions, ha estat formidable.
La plaça de la República de Perpinyà, abans de les projeccions audivisuals del Visa. Foto: Maria Rosa Vila
  • L'oportunitat de veure de prop i conèixer alguns dels millors fotògrafs del món és un dels grans al·licients del Visa. Dissabte passat, Steve McCurry signava llibres al Couvent des Minimes envoltat d'un núvol de persones. Diumenge, però, era possible ensopegar amb ell pels passadissos del convent, aturant-se a petar la xerrada amb qui li ho demanés. Els meus amics i jo no ens en vam poder resistir i vam destrossar la nostra butxaca comprant-nos cada un el seu llibre 'The unguarded moment'. I ens el va dedicar a tots!
Steve McCurry, envoltat de gent, durant la signatura de llibres. Foto: Maria Rosa Vila
Després d'una bona estona de cua, l'Steve McCurry signa el meu llibre. Foto: Mònica Tudela
Pels passadissos del Couvent des Minimes, vam ensopegar amb McCurry i li vam demanar de fer-nos-hi aquesta foto. A la imatge i d'esquerra a dreta, els amics Pau Miranda, la Carme Escales, la Mònica Tudela, l'Steve McCurry i jo
  • Passejar i perdre's pels carrerons de Perpinyà, entrar als magnífics edificis històrics oberts al públic només pel Visa i seure després a la terrassa d’un cafè a prendre un noissette deixant-se acaronar pel dolç sol de setembre és un plaer tan gran com el de visitar les exposicions. Una delícia!

8 de set. 2009

El geni fugaç de Francesca Woodman


La fotògrafa Francesca Woodman només tenia 23 anys quan el 1981 es va suïcidar saltant de la finestra del seu apartament a Nova York. El seu llegat és una obra de 800 fotos d'una intensitat tan extraordinària que amb la seva mort Woodman es va convertir en un mite i una fotògrafa de culte.

Ara, si aneu a Madrid, teniu l'oportunitat de veure'n una exposició a La Fàbrica Galeria. La mostra està formada per 15 fotografies en blanc i negre i la projecció d’un video que mostra com l’artista prepara algunes de les seves fotos, en un exemple de procés creatiu.

L'obra de Woodman (Denver, 1958-Nova York, 1981) està centrada preferentment en el seu propi cos, habitualment nu. Les imatges, misterioses i de caràcter autobiogràfic, retraten la soledat, l'oblit i el pas del temps.

Va realitzar els seus primers treballs quan només tenia 13 anys, adoptant un estil propi característic, en blanc i negre i format quadrat. Més tard, es va identificar amb el surrealisme i el futurisme per a retratar la decadència, manifesta en les parets nues i els objectes antics que també van començar a poblar els seus treballs i que conformen uns ambients buits, durs i opressius.

Li fascinava la forma en què la fotografia pot distorsionar l’aparença del cos humà fins a fer-lo semblar una aparició, etèria i indefinida. Tot i que ella apareix sempre a les seves fotos, mai sembla que hi estigui present. La seva obra expressa intimitat, desassossec, por i angoixa, sempre indagant l'absència del cos.

Francesca Woodman només va realitzar dues úniques exposicions individuals, les dues a Roma. A la seva tornada a Nova York es va embarcar en projectes més ambiciosos, incloent-hi el disseny de noves exposicions i de diversos llibres sobre la seva obra, que suma unes 800 fotos. Tot i així, va morir el 1981 amb 23 anys saltant de la finestra del seu apartament. Aquell dia va néixer una llegenda i una figura de culte.

L'exposició de La Fábrica romandrà oberta fins al 24 octubre 2009, al carrer Alameda, 9. Si heu de viatjar a Madrid, jo no me la perdria.

7 de set. 2009

Tots els concursos fotogràfics en un sol clic

Si estàs pensant en participar en algun concurs de fotografia però no saps quin, aquí tens una web molt pràctica que et pot ajudar a decidir: concursosdefotografia.com. La web recull un llistat molt complert de la majoria de concursos fotogràfics que es celebren a l’estat espanyol, classificats per dates. També s'hi poden fer recerques per paraules clau, per exemple indicant-hi la temàtica que ens interessa (natura, fauna, fotoperiodisme...).

El llistat més exhaustiu és el dels concursos espanyols, però també n’hi pots trobar els internacionals més importants. De cadascún, s’hi poden consultar les bases i els premis.

Espero que et sigui d’ajuda. Bona sort!

3 de set. 2009

Mor assassinat el fotoperiodista Christian Poveda

Avui el fotoperiodisme està de dol. El fotògraf i realitzador de documentals Christian Poveda va ser assassinat ahir a trets en una carretera al nord de El Salvador. Poveda, que tenia 54 anys i era d'origen espanyol, ens va impressionar a tots amb el seu treball sobre les bandes juvenils violentes de El Salvador, que l’any passat va exhibir el festival de fotografia Visa pour l’Image a Perpinyà. Precisament el dia 30 s’estrena a França el documental titulat 'La vida loca' que Poveda va realitzar al 2008, i que narra la vida dels “maras”, un grup de joves salvadorencs, tatuats de cap a peus, que es dediquen al tràfic de drogues i les extorsions, i que sembren el terror a tota l'Amèrica Central fent prova d'una extrema violència.

Durant el rodatge del documental, Poveda va ser testimoni de set homicids, tres d’ells de protagonistes de la seva producció. "Tothom li deia que era perillós. Ell deia que no corria cap risc. Era feliç que la seva pel·lícula sortís per fi al setembre, un reconeixement al seu treball després de nombrosos anys", ha declarat Jean-François Leroy, el director i fundador de Visa pour l'Image.

Un gran professional i una gran pèrdua pel fotoperiodisme, si senyor.

2 de set. 2009

Les millors fotos de natura, a concurs!

Si ets amant de la fotografia i la natura, ara tens l’oportunitat de demostrar el teu talent i creativitat participant en el Concurs de Fotografia Naturalista de l’Associació de Naturalistes de Girona, que després de 22 edicions s’ha consolidat com un dels més veterans i prestigiosos del país.

El concurs acaba d’iniciar el periode d’inscripció i recepció de fotos i està obert a fotògrafs aficionats i professionals. Consta de quatre categories: General; Aigua, Natura i Costa Brava; Foto Denúncia, i Socis Naturalistes, i té com a objectiu difondre fotogràficament els valors del món natural.

Com a novetat, enguany el concurs només accepta imatges en format digital. Les inscripcions es poden fer fins el 31 d’octubre de 2009 a través del portal de l’associació, on també es poden consultar les bases, els premis (el principal, de 1.000€) i veure les fotografies guanyadores d’edicions anteriors.

Les fotografies premiades s’exposaran a finals d'any al Centre Cultural La Mercè de Girona.