30 d’ag. 2009

Una bona manera de reincorporar-nos

Després de la desconnexió de les vacances, els amants de la fotografia tenim l'oportunitat de reintegrar-nos a la societat assistint al més important festival internacional de fotoperiodisme, el Visa pour l'Image, que s'acaba d'estrenar aquest cap de setmana a Perpinyà.

Fins el 13 de setembre, i a només dues hores per carretera des de Barcelona, podreu passejar pels edificis més emblemàtics i històrics de la ciutat i gaudir d'una trentena d'exposicions de fotografia que mostren reportatges realitzats per fotoperiodistes d’arreu del món sobre les guerres a l'Iraq, Afganistan, Gaza o Kivu Nord (República Democràtica del Congo) i les seves tràgiques conseqüències; el canvi presidencial als EUA, de George Bush a Barack Obama; la violència viscuda a Madagascar, les bandes juvenils de Guatemala i el caos mexicà de la droga, entre d'altres.

D'aquesta manera, Perpinyà torna a convertir-se en testimoni de tot allò que ara és tan difícil de veure publicat als diaris i en cita ineludible per aquells que practiquen i segueixen de prop el fotoperiodisme.

Si hi aneu el proper cap de setmana, allí m'hi trobareu.

1 d’ag. 2009

Desconnecto...


...d'encàrrecs, fotos, reunions, pàgines per maquetar, ordinador, internet, fotògrafs, companys de feina... de no veure el sol, de no tenir temps, del cansament, de la son... de casos de corrupció, d'atemptats terroristes, dels polítics...
Me'n vaig de vacances! Fins el setembre, tanco la paradeta a partir de... 3... 2... 1... Ja!

Que tingueu un bon estiu!

31 de jul. 2009

Sense imatges

"Els nostres metges van als llocs on els fotògrafs no hi són.
El que hauries d'estar veient és una imatge d'un metge de MSF a Somàlia, traient la metralla de la cara d'un nen de cinc anys. Però no hi havia cap fotògraf allà. Això és perquè molta de la gent que més desesperadament necessita ajuda mèdica es troba en llocs oblidats pels mitjans de comunicació. Països on guerres civils, desastres naturals i malalties han matat a milers de persones. Però només perquè les càmeres no hi arribin no vol dir que nosaltres no hi arribem. I amb el teu ajut, els nostres metges i infermeres poden salvar vides en els llocs més abandonats. Si us plau visita www.msf.org.uk/ per donar el teu suport".


Mai la manca d'una imatge ha estat tan il·lustrativa de quina és la situació actual de la premsa en general i del fotoperiodisme en particular. L'anunci de Metges Sense Fronteres (el pots veure més gran clicant aquí) posa en evidència, una vegada més, que l'època daurada del fotoperiodisme, dels grans reportatges i d'un grapat d'agències cèlebres enviant fotògrafs als punts més conflictius del món podria estar arribant a la seva fi. La situació de l'agència francesa Gamma, que acaba de declarar suspensió de pagaments, n'és una bona mostra.

Fundada el 1966 per Raymond Depardon y Gilles Caron, Gamma es va fer famosa documentant esdeveniments com el Maig del 68 i la guerra del Vietnam. Gràcies a una generació daurada de fotoperiodistes francesos, les seves imatges van ser guardonades i publicades en revistes com 'Paris Match' i en diaris de tot el món. Actualment tenia 55 empleats, 14 dels quals eren fotògrafs.
Ara, la direcció de Gamma ha decidit mantenir només les seccions que tenen pocs costos i generen diners, com la de producció i venda de fotos de celebritats, i oblidar-se dels conflictes que passen al món. Amb la competència d'Internet, les cadenes de televisió desafiant als mitjans gràfics tradicionals i uns diaris dirigits per professionals del màrqueting enlloc de periodistes, Gamma intenta adaptar-se a les demandes del nou model empresarial de la premsa.

El més trist és que la profunda crisi d'identitat gràfica dels diaris, en particular en la seva relació amb la fotografia, no només posa en perill el fotoperiodisme com a professió, sinó també l'existència mateixa -i el sentit- de la premsa impresa, a la que ara per ara li preocupa més el comerç que el contingut del que publica. El més inacceptable és que els ciutadans haguem de pagar 1,10 euros per trobar a la portada de qualsevol diari la imatge dels culs de Carla Bruni i Letizia Ortiz que ja vam veure el dia anterior a les notícies de la televisió. En certa manera és una estafa. Com hem arribat a això?

I després s'estranyen que la gent no compri diaris...

12 de jul. 2009

Qui s'amaga darrera d'un anunci de contactes?



"Young bi couple searching for the same. We are are young good-looking outgoing couple. Both of us are down for pretty much anything. We are looking for single bisexual guys or girls or bisexual couples who are good-looking, in shape, under the age of 30, and clean".

Alguna vegada us ha picat la curiositat de saber qui s'amaga darrera d'un anunci de classificats? Al fotògraf Mark Andrew, si. Després de seguir durant un temps la Craigslist, una popular pàgina de contactes americana, el gener de 2009 Andrew va tenir la idea de contestar alguns anuncis i demanar a les persones que els havien posat si podia fotografiar-les. Sorprenentment, moltes van acceptar-hi. Tant és així, que ja en porta fotografiades unes 50, i el projecte no para de créixer.

Així va néixer De-classified, una sèrie de retrats de persones anònimes que tenen en comú haver escrit un anunci de contactes. Aquí hi trobarem sobretot gent a la recerca de sexe, però també persones que volen conèixer un amic o l'amor de la seva vida, cadascuna fotografiada en el seu entorn més familiar. El resultat és un treball molt explícit, on cada retrat va acompanyat del text de l'anunci i dels comentaris que els internautes poden deixar-hi. Una mostra de la increïble varietat d'emocions, necessitats i carències que pateix l'ésser humà.

9 de jul. 2009

La importància de tenir un bon arxiu fotogràfic

A la revista Descobrir Catalunya, la majoria de reportatges fotogràfics que hi publiquem són inèdits perquè els encarreguem als fotògrafs que col·laboren amb nosaltres. Aquesta és una característica que ens diferencia de la competència. Publiquem fotos que han estat fetes expressament per a nosaltres perquè ens agrada apostar per la qualitat, pel treball d’autor i per fer que cada reportatge tingui la mirada de cada fotògraf.

Tot i així, algunes de les fotos que publiquem també són d’arxiu. Avui parlaré precisament d’aquestes. Són poques i normalment serveixen per il·lustrar seccions fixes de la revista. Imatges sorprenents, fotos de natura i fauna, etc, etc., cada mes em toca recórrer a la meva agenda de fotògrafs i demanar-los per email que mirin en els seus arxius si tenen, per exemple, una foto d’un eclipsi de lluna, de la muntanya del Canigó vista des de Marsella, o d’una granota en perill d’extinció.

Amb això voldria remarcar la importància que hauria de tenir per a un fotògraf freelance el anar creant, ampliant i millorant el seu propi arxiu fotogràfic. De la bona organització i gestió de les seves fotos poden dependre bona part dels seus futurs ingressos econòmics. Fa uns mesos, el fotògraf Ramon Manent, especialitzat en la fotografia d’obres d’art i patrimoni i amb un arxiu de més de 300.000 imatges que cada dia creix, em va dir: “Tu, que t’entrevistes amb tants fotògrafs joves que comencen i venen a veure’t, anima’ls a que es construeixin un bon arxiu, perquè amb els anys, si saben treure-li profit, podran viure d'ell”. I crec que té raó. I més ara, que tantes revistes publiquen fotos d’arxiu!

Quan un editor gràfic busca una foto concreta, normalment la demana a aquell fotògraf que creu que pot tenir-la. És en aquest moment quan el fotògraf ha de remenar el seu arxiu fotogràfic amb diligència per localitzar la foto. La rapidesa és una virtut que els editors gràfics valorem de manera especial perquè normalment sempre tenim molta pressa. Per això cal que el fotògraf tingui un arxiu de fotos ben organitzat, datat i identificat amb les dades de localització dels llocs fotografiats. Una bona manera d’organitzar el material fotogràfic és utilitzant un programa de creació de bases de dades tipus Filemaker que permeti indexar les fotos per paraules clau, fer recerques i ordenacions ràpides i obtenir llistats en format pdf de les fotos que cerquem com si fossin fulls de contacte. Així quan, per exemple, un editor gràfic ens demani fotos de boscos a la tardor, introduint les paraules clau “boscos” i “tardor” obtindrem un llistat pdf amb les imatges que ens interessen i amb les dades de localització corresponents que podrem enviar a l’editor gràfic.

A més, totes les fotos haurien de tenir ben emplenades les metadades (la file info de Photoshop) per a que puguin ésser consultades en qualsevol moment.

Així, les possibilitats de veure publicada una foto es multipliquen.

3 de jul. 2009

La Fàbrica aterra a Barcelona amb una galeria, llibreria i restaurant

La Fàbrica, l'empresa de gestió cultural fundada a Madrid el 1994 coneguda per organitzar el certamen PhotoEspaña, editar revistes de culte com 'Matador' i la col·lecció de llibres de fotografia Photobolsillo, ha obert una seu a Barcelona, al carrer Tapioles 53, que acull una galeria de fotografia, una llibreria i la societat gastronòmica Tapioles 53.

En una antiga fàbrica de paraigües del Poble Sec convenientment rehabilitada, La Fàbrica ha arribat a Barcelona amb ganes de revolucionar el panorama artístic de la ciutat i convertir-se en una referència pels amants de la fotografia. Per començar, proposen un estil trencador de galeria, llibreria i restaurant, tot en un, on fer presentacions de llibres, inauguracions d'exposicions i trobades amb fotògrafs.

La llibreria conté tot el fons bibliogràfic de La Fàbrica Editorial, inclosos els populars Photobolsillos (12'50€), que s'hi poden trobar en un antic moble metàl·lic de carter, a la sala central. A l'altell es poden adquirir títols d'editorials internacionals de fotografia i art com Steidl, Phaidon i Trolley Books. I també les revistes que edita La Fàbrica, com la de viatges Room (5 euros) i l'emblemàtica Matador (60€).

A banda, la galeria organitza exposicions de fotografia documental com la que es pot veure aquests dies fins el 31 de juliol, “La seda trencada”, de Juan Manuel Castro Prieto, un fotògraf que, a més, està considerat per molts el millor copista actual. Ell és qui realitza les còpies de les fotos de Chema Madoz, Cristina Garcia Rodero o Gervasio Sánchez, per exemple. En aquest treball fotogràfic, Castro Prieto ha volgut captar el pas del temps mitjançant unes fotos que ha realitzat en un pis de Madrid, on es conserva un dels conjunts més importants de pintura espanyola del segle XIX.

Un altre dels atractius del nou espai és que s'hi poden comprar fotografies emmarcades a un preu de 90€, firmades pels autors, ideals per a col·leccionistes o per fer-hi un regal. I per últim, gaudir d'un esmorzar, dinar o sopar envoltat de llibres i fotos en el cafè-restaurant regentat per una australiana, la Sarah Stothart.

30 de juny 2009

L'enyor d'una editora gràfica

Després de llegir l’interessant article sobre fotos al carrer(street photography) de Paco Elvira, em va venir una forta enyorança de la meva època de fotògrafa de premsa, quan la meva jornada laboral discorria precisament al carrer. Vaig sentir la imperiosa necessitat d’agafar la càmera i sortir a fer-hi fotos per pur plaer. Per això he aprofitat aquests dies que a Sant Cugat del Vallès (el meu poble d’adopció) era festa major, per agafar la meva Nikon D80 i intentar capturar el ritme festiu d’alguns dels principals esdeveniments i el tarannà bulliciós de la ciutat. I és que una festa major està plena de bons estímuls visuals, de llum i color. El resultat el podeu veure aquí, però també a la galeria d’imatges que avui ha publicat El Periódico de Catalunya amb les meves fotos.

19 de juny 2009

Tallers per conèixer els millors fotògrafs


Del 16 al 19 de juliol pròxims, qui vulgui conèixer de prop l’obra d’alguns dels millors fotògrafs espanyols de referència, podrà fer-ho a les III Jornades de Fotografia Documental de la Garriga.
Tino Soriano, fotògraf de National Geographic guardonat amb un primer premi World Press Photo; José Manuel Navia, autor de nombrosos llibres i exposicions fotogràfiques, i l’editor gràfic de La Vanguardia, Pepe Baeza, aproparan el treball dels grans fotògrafs a tots els assistents, en un ambient distès i proper. El conductor de les jornades serà el Carlos Pérez de Rozas, que fou director d’art de La Vanguàrdia durant vint anys.

Des de 2007, la Fundació Universitària Martí l’Humà organitza aquestes jornades de caire intel·lectual dirigides a fotògrafs professionals o aficionats a la fotografia que desitgin aprofundir en la seva formació i ampliar la seva cultura visual. Enguany es celebraran del 16 al 19 de juliol al Centre Pilot de Suport a la Innovació Can Ramos, c/ Figueral 59, 08530 La Garriga (Barcelona). El preu dels tallers és de 200€. Més informació a www.fumh.cat/foto2009/indexc.html o al telèfon 938 605 060.

17 de juny 2009

Vull ser editor gràfic, què puc fer?

La setmana passada, una persona que signava amb el nom d'Agnès va deixar a 'Enfocant' un comentari a l'article Què dimonis és un editor gràfic, demanant-me on podria formar-se en l'edició d'imatges i preguntant-me directament on vaig aprendre'n. No em va deixar gaire clar a quin tipus d'edició gràfica es referia, si a la que ha de fer qualsevol fotògraf davant del seu propi treball fotogràfic o si, pel contrari, es referia a la professió d'editor gràfic. Ambdues qüestions m'han fet pensar en les dificultats que es presenten quan algú decideix dedicar-se professionalment i des d’un principi a l'edició gràfica.

Per on començar? Quins estudis, reglats o no, existeixen per adquirir-ne una formació sòlida? Quines aptituds són necessàries? Quins coneixements? Doncs bé, em sap greu haver d’afirmar que actualment les possibilitats de formació són francament escasses.

No sempre va ser així, però. Fa uns anys, a Barcelona es va produir una excepció, un petit oasi enmig d'aquest desert. Conscients de les dificultats de trobar línies de formació específica, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, el Pepe Baeza, juntament amb l'Eduard Bertran, ambdós professors titulars de fotografia de la UAB, van tenir la genial idea de muntar el primer màster d'edició gràfica que s'ha realitzat mai a Catalunya. Un curs universitari per formar expressament professionals de l'edició gràfica. Era l'any 2005 i el màster va resultar extraordinari, un luxe de curs, tant pels continguts com per la qualitat i quantitat de professionals que hi van participar. Al llarg d’un any, més de 70 professionals (editors gràfics com el Chema Conesa del diari El Mundo; directors d’art com el Carlos Pérez de Rozas de La Vanguardia; fotògrafs com el Javier Bauluz, premi Pulitzer 1995, el Gervasio Sánchez o la Cristina Garcia Rodero; editors com el Leopoldo Blume, director de l’editorial Blume, directors de festivals de fotografia, comissaris d’exposicions, etc. etc.) van passar per les aules de la UAB per transmetre les seves experiències i coneixements als alumnes. També els més destacats teòrics del món fotogràfic van aportar el seu punt de vista sobre el futur de la imatge a la premsa i els mitjans; es van revisar de manera exhaustiva els continguts visuals de les capçaleres més destacades de la premsa, l’edició de llibres de fotografia, la crítica i el comissariat d’exposicions, l’organització de certamens i trobades fotogràfiques, etc. etc.

Aquell curs de somni, malauradament i de manera inexplicable, no ha tingut continuïtat. Actualment no existeix res que s’hi assembli. Qui vulgui ser editor gràfic i treballar en algun mitjà de comunicació no trobarà cap lloc on adquirir aquesta formació integral específica tan desitjable. No existeixen estudis reglats que proporcionin una formació teòrica i pràctica als futurs editors gràfics. Només els alumnes universitaris que passen per algun curs de fotoperiodisme poden tenir la sort de rebre alguna noció sobre edició gràfica. La resta d’interessats s’haurà de conformar amb alguns tallers específics impartits per institucions com l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya i escoles com la del col·lectiu Ruido de Barcelona, on es pot aprendre a editar el propi treball fotogràfic. En aquests cursos ensenyen a ordenar i seleccionar les imatges d'un reportatge segons diferents criteris (narratius, geogràfics, de color, etc.) per tal de construir un discurs efectiu. És a dir, ensenyen com passar de tenir un grapat d’imatges en “brut” a explicar una història amb fotografies de manera efectiva i amb capacitat comunicativa. Els cursos solen incloure conceptes teòrics, l'estudi de reportatges d’autors reconeguts que han estat publicats i exercicis pràctics com l'edició d’un reportatge per a una revista. Estan destinats no tan sols a fotògrafs, sinó també a professionals de l'àmbit de la publicació (editors gràfics, directors d’art, maquetistes...), que treballin en fotografia documental i/o reportatge.

Davant d’aquesta situació tan precària i irregular, als futurs editors gràfics no els queda una altra opció que la de complementar la seva formació de manera autodidacta. A grans trets, qui vulgui convertir-se en editor gràfic hauria de saber quin tipus d’imatges requereixen els diferents àmbits de la premsa, quina relació hi ha entre els continguts visuals i els models periodístics vigents, quines són les fonts a les que pot recórrer per a obtenir les imatges (en funció de la seva especialitat, és clar) i com desenvolupar reportatges visuals originals a partir del coneixement de l’ús tradicional de la imatge en la premsa al llarg de la seva història.

Per a tot això, primer de tot cal ser un apassionat de la fotografia i conèixer el treball dels fotògrafs més rellevants, veure moltes fotos, exposicions, llibres de fotografia, publicacions... per tal de dominar la cultura visual del nostre temps i desenvolupar un criteri propi. Un criteri que ens guiï a l’hora d’exercir d’editors gràfics amb el màxim rigor, bàsicament en la premsa, però també en altres àrees com l’edició de llibres i el comissariat d’exposicions.

8 de juny 2009

'Ligeramente desenfocado', un llegat per a la història de Robert Capa

La Fábrica, la coneguda editorial de llibres fotogràfics, acaba de publicar per primera vegada en castellà 'Ligeramente desenfocado', unes memòries sobre la Segona Guerra Mundial d'un dels fotògrafs més influents de la història de la fotografia i fundador de l'agencia Magnum, el Robert Capa.

A 'Ligeramente desenfocado' trobareu més de 130 imatges preses per Capa entre 1941 i 1945 acompanyades pels textos que el fotògraf va escriure sobre la Segona Guerra Mundial. Entre les fotos hi ha les que va realitzar durant l'històric desembarcament de Normandia.

Robert Capa va arribar a Europa el 1941 amb un projecte fotoperiodístic sota el braç encarregat pel diari nord-americà 'Colliers'. Havia de cobrir els esdeveniments bèl·lics i per això va començar a redactar un quadern on recolliria aquells successos.

Durant quatre anys, Capa va viatjar al llarg i ample d'un continent en lluita, documentant la guerra des de la perspectiva d'homes i dones de les forces aliades amb qui va travar amistat. Les seves instantànies, aconseguides gràcies a la seva càmera "atrapa emocions", i els seus textos són, 50 anys després, un document històric únic.

El llibre es completa amb els textos de Richard Whelan, autor de 'Robert Capa: A Biography', i de Cornell Capa, germà menor del fotògraf, distingit periodista gràfic i fundador de l'International Center of Photography de Nova York. El llibre ja és a la venda a un preu de 26€.

6 de juny 2009

La fotografia més humana de Tino Soriano


Tot i que ja han passat tres setmanes des de la seva aparició, no vull deixar de comentar i recomanar el nou llibre que el fotògraf de National Geographic, Tino Soriano, acaba de donar a llum. 'Conectados a la vida' és un extens i commovedor fotorreportatge que mostra el dia a dia dels malalts renals i del personal sanitari que s'encarrega de tractar-los.

Durant un any i mig, Tino Soriano i el periodista Jordi Rovira van visitar més d'una desena d'hospitals i centres de diàlisi de tot l'estat espanyol, i van parlar i fotografiar centenars de malalts, metges i infermeres per mostrar quines són les seves preocupacions i esperances i quin és l'impacte d'aquesta malaltia en la vida dels qui la pateixen.

En la mateixa línia humanista, respectuosa i sincera d'anteriors treballs fotogràfics de Soriano, com 'Latidos en un hospital' o 'La batalla contra el càncer', 'Conectados a la vida' és un recull, al més pur estil fotoperiodístic, de 150 fotografies en blanc i negre lliures de tecnicismes i excessos estètics, que emocionen per la seva empatia, intensitat, sensibilitat i optimisme.

El llibre no es pot trobar a les llibreries, però una versió impresa es repartirà gratuïtament a tots els serveis de Nefrologia dels hospitals espanyols. Tot i així, us el podeu baixar gratuïtament des de la web de Tino Soriano. No us el perdeu!

1 de juny 2009

Jean François Leroy: "Els fotoperiodistes no poden sobreviure a l'hecatombe de la premsa"

El director de Visa pour l'Image afirma: "Ens trobem en una època de transició i haurem de trobar altres maneres de difondre les fotografies. És urgent dissenyar les bases d’un nou model econòmic que permeti als fotògrafs seguir produint".

Foto: John McDermott

És el fotògraf de premsa una espècie en perill d'extinció? Si internet multiplica la projecció del seu treball, per què l'infravalora? Anem cap a un model de fotoperiodisme multimèdia cada vegada més precari? El director de Visa pour l'Imatge Jean François Leroy, en una entrevista realitzada pels periodistes Caroline Laurent i Lucas Menget, membres del seu equip, analitza aquestes i d'altres questions que amenacen el present i el futur del periodisme gràfic. I ho fa des d'aquesta prestigiosa talaia que suposa el festival de Perpinyà.

Des del Visa pour l’Image de l'any passat, els diaris Los Angeles Times i el Chicago Tribune han fet fallida; el Boston Globe córre el perill de tancar d’aquí a poc... La premsa no ha passat mai per tan mal moment. Creu que els fotògrafs de premsa encara poden sobreviure a aquesta hecatombe? 
La meva resposta és rotunda: no. En dir això, no pretenc ser el guardià d’un parc de dinosaures, i Visa pour l’Image no serà el seu cementiri. Però aquesta és la realitat. Pel que estic veient mentre preparo l’edició 2009 del Visa, estem tenint moltes dificultats a l’hora de trobar temes per omplir les nostres sis vetllades de projecció i muntar trenta exposicions. Resulta trist. No ens havia passat mai en els vint-i-un anys d’existència del festival.  

Si els fotógrafs ja no poden viure de la premsa, de quines solucions disposen per seguir dedicant-se decentment a la seva professió? 
Potser dedicar-se a l’edició. Està molt bé i resulta gratificant. Però quan aconsegueixen publicar un llibre, si venen 3.000 exemplars ja és molt i no els aporta gran cosa. Una altra sortida són les exposicions. També estan molt bé. Però no els hi aporten gaire tampoc. Hauran d’inventar-se noves maneres de difondre la seva obra. Divulgar-la està molt bé, però també han de poder viure de la seva professió!

Creu que la divulgació de les obres a internet podria ser una solució? 
No, tal i com estan les coses. Hem de recordar que internet no aporta res a aquests autors. Em sap greu però internet, de moment, no representa un model econòmic que substitueixi la premsa com a modus vivendi dels fotògrafs. És una realitat. L’any passat, quan vam celebrar el vintè aniversari de Visa pour l’Image, vam rebre una quarantena de peticions de gent que volia publicar fotos projectades o exposades a Perpinyà. Però sempre de manera gratuïta! Ens diuen que l’economia de la premsa va passant del format paper a la web. El problema és que això succeeix sense cap benefici per als productors d’imatges. 

Podem dir que la producció multimèdia està de moda? 
Sí. Está molt de moda, tothom vol fer multimèdia. “Ja que fas fotos, fes-me també un vídeo, uns testimonis i posa’m una mica de so, que això quedarà molt bé a la web”. Però el fet que un fotògraf faci multimèdia, no significa que aconsegueixi el finançament per poder seguir produint. I aquí és on rau el veritable problema. 

No creu que Visa pour l’Image hauria de ser precursor i conseller en aquest nou àmbit i definir un marc amb regles sobre l‘explotació i difusió del fotoperiodisme a internet?
Això forma part d’un debat sobre el que s’ha de reflexionar. Per això tenim el projecte de crear un premi al millor documental web a Visa pour l’Image, amb la col·laboració de France 24. Això sí, no per posar catorze fotos en un diaporama amb les Quatre Estacions de Vivaldi de fons fas multimèdia. Per tant, també en aquest àmbit queda molt per innovar. 

Segons vostè, quines són les condicions indispensables per fer un bon documental web?
Exactament les mateixes que per fer un bon reportatge fotogràfic en format paper. És a dir, la recerca de la qualitat i l’exigència respecte al fons i la forma. Necessites unes bones fotos, un bon vídeo, unes bones entrevistes i, sobretot, tenir un propòsit. No és suficient oferir una dimensió o un embolcall multimèdia amb so, vídeo i comentaris. Si el teu propòsit és nul en el seu origen, el teu reportatge al final serà nul. Rebo multimèdia cada dia, arxius on em posen dotze fotos seguides sense cap ni peus, amb música de fons creada per a l’ocasió. O amb comentaris convencionals buits de contingut. Això no té cap interès ni cap sentit!

Vol dir això que Visa pour l’Image intentarà definir les bases del treball periodístic difós a l’àmbit multimèdia?
Aquesta ha estat sempre la intenció bàsica del nostre festival. Sempre hem afirmat, i seguirem fent-ho, que el fons és sempre més important que la forma. I és clar que sí, Visa pour l’Image hauria de ser un espai on s’imposessin noves normes respecte a internet. És un repte molt interessant! 

Creu que amb tota aquesta lluita per aconseguir el millor acord al preu més baix, especialment a internet, s’està incrementant la precarietat laboral dels fotògrafs? 
Li explicaré una història recent sobre un jove fotògraf que participa en un concurs de fotografia. Guanya un premi, i una agència de publicitat es posa en contacte amb ell i li diu: “La seva foto premiada és exactament allò que busquem per al nostre client, es correspon amb els colors, amb la identitat corporativa, etc. Li comprem per 9.500 euros.” El jove fotògraf respon: “Deixi’m fer un parell de trucades abans de decidir-me…” Òbviament, per 9.500 euros tothom li va dir que la vengués. Torna a trucar a l’agència de publicitat al dia següent, on li diuen: “Hem canviat de parer.” Demana explicacions i, de fet, el que havia succeït era el següent: el jove fotògraf havia posat les seves fotos en una agència lliure de drets i d’accés lliure. Mentre reflexionava sobre si acceptar l'oferta, en menys de 24 hores, l’agència de publicitat havia localitzat la famosa foto a internet i... se l’havia descarregat per 1 euro! El pobre noi havia perdut 9.499 euros. Doncs jo li dic: “Ho tens merescut. Et penses que posant les teves fotos en una web gratuïta et trucaran de National Geographic i Geo dient-te: “És vostè genial, l’enviem a Borneo a fer un reportatge de 15 pàgines i la portada”? La resposta és “no, les teves fotos se les estan descarregant per 1 euro”.

Aquest dèficit de bons temes de fotoperiodisme que vostè troba a faltar aquest any, és tan sols atribuïble als diaris? 
Fa deu anys, un fotògraf que marxava a iniciativa pròpia trobava sempre un diari on publicar, si aconseguia un bon reportatge. Avui dia, això ja no és així. Actualment, s’ha de tenir molta empenta per llençar-se sol a l’aventura, sense el suport d’un diari i fer un reportatge a fons. Encara que et comprin el reportatge després. Les tarifes s’han dividit per 4 en deu anys.

Un fotògraf molt jove arriba demà al seu despatx i li diu : “Vull dedicar-me a la fotografia". Quins consells li donaria?
A priori, intentaria orientar-lo cap a una altra cosa… Aquesta professió s’ha tornat molt complicada. Però alhora, quan descobreixo obres com la de Massimo Berruti al Pakistan, em quedo bocabadat. Clàssic, eficaç, fort… No té ni 30 anys, però té una maduresa visual impressionant. És just el tipus de fotògraf a qui Visa pour l’Image desitja donar suport! Així que: Munem Wasif l’any passat, Berruti actualment... Encara tinc motius per creure i tenir fe!

Aleshores, ja no hi ha informació possible? En tot cas, no a través de la fotografia. Tots som conscients que la premsa que hem estimat i defensat ja no existeix. Ens trobem en una època de transició i haurem de trobar altres maneres de difondre les fotografies. I és urgent dissenyar les bases d’un nou model econòmic que permeti als fotògrafs seguir produint. Malauradament, ja hem passat a una altra fase, perquè considero que els diaris ja mai tornaran a mans dels periodistes.

28 de maig 2009

La Formentera màgica d'Òscar Rodbag

Avui surt als quioscos el número de juny de la revista Descobrir Catalunya amb un dossier central dedicat a Formentera. El reportatge fotogràfic li vam encarregar fa unes setmanes a l'Òscar Rodbag, un fotògraf amb una llarga trajectòria en fotografia de viatges, fotoperiodisme, moda, publicitat i gastronomia.

L'encàrrec que li vam fer era molt especial. Volíem oferir als lectors una imatge de la Formentera més autèntica i inèdita, lluny de la que estem acostumats a veure en tantes revistes i catàlegs de viatges. Estàvem segurs que l'Òscar Rodbag era el fotògraf ideal per tirar endavant el projecte, no només perquè és el paradigma del fotògraf tot terreny, sinó perquè té la capacitat de convertir en espectacle qualsevol imatge.

Durant 10 dies intensos, Rodbag va recórrer tota l'illa fotografiant-ne el mar, la costa, el camp, la vida rural, els costums, la gent... I tot en un temps rècord si tenim en compte que per a realitzar els nostres reportatges centrals els fotògrafs solen disposar de 2 o 3 mesos, ja que els encàrrecs són extensos en quant a temes i complicats en la realització. Malgrat aquesta mancança evident de temps, el reportatge fotogràfic de l'Òscar Rodbag ha resultat impressionant.

Després de passar pel sedàs de la seva habilitat i imaginació, Rodbag ha aconseguit unes imatges de Formentera plenes de màgia, gràcies a uns enquadraments originals i un control absolut de la llum i els temps d'exposició. De dia ha estat capaç de descobrir la bellesa i l'encant que s'amaga darrera de cada objecte utilitzant reflectors per sobre-il·luminar els detalls -com per exemple, la porta d'una casa rural-. Al vespre, ha "pintat" subjectes i paisatges amb el llum d'una llanterna o els fars dels cotxes, aconseguint que el famós far del Cap de Barbaria, les figueres estalonades o les salines de Formentera adquirissin una nova dimensió.

En el reportatge de Rodbag també hi ha panoràmiques immenses, construïdes a partir d’una seqüència de fotos consecutives...

...i retrats de gent relaxada, tranquil·la i somrient sempre contextualitzats en el seu entorn més proper.


De moment, aquí teniu un breu aperitiu del reportatge de l'Òscar Rodbag per a que aneu obrint boca.

La resta la trobareu al quiosc. Jo de vosaltres no me'l perdria.

24 de maig 2009

L'erotisme elegant i surreal de Mariano Vargas

El fotògraf Mariano Vargas ha adquirit un merescut renom gràcies als seus retrats eròtics. Aliè a les modes, Vargas fotografia enigmàtiques i angelicals dones que exhibeixen el seu erotisme torbador i elegant posant en escenaris en els quals es barregen elements contemporanis amb estètiques renaixentistes.

En els retrats de Vargas hi destaquen, sobretot, les mirades juganeres, sensuals i pícares de les models, fruit de l'empatia que aconsegueix el fotògraf, i una cuidada posta en escena, on el llenguatge del cos a través de la postura, el vestuari, l'entorn i l'ambientació hi tenen una importància fonamental. Amb una tècnica impecable i un sentit de la composició acadèmic derivat d'antics models de la pintura occidental, les fotos de Vargas combinen amb èxit tradició i modernitat.

L'obra de Mariano Vargas ha rebut nombrosos i importants premis, com el Erotic Book Awards de 2003. A més, l'editorial Taschen el considera un dels 100 millors fotògrafs eròtics del segle XX.

Actualment i fins el 5 de juliol, la Galeria ARTGN exhibeix una mostra dels retrats de Vargas a l'exposició 'Soltanto Madonna', emmarcada en el festival de fotografia SCAN 2009 de Tarragona.

18 de maig 2009

Visa pour l'Image, l'últim reducte del fotoperiodisme?

El festival de fotoperiodisme Visa pour l'Image de Perpinyà ja escalfa motors. En un ambient de preocupació per la situació de la premsa en general i del fotoperiodisme en particular, dijous passat es va presentar a la Delegació de Perpinyà a Barcelona la programació de la 21ena. edició, que enguany es celebrarà del 29 d'agost al 13 de setembre. La primera setmana, però, està reservada, com sempre, només als professionals.

El festival d'enguany s'emmarca dins d'un any negre pel fotoperiodisme, un moment crític on convergeixen una crisi financera galopant i una complexa i multifactorial crisi dels diaris que ja fa uns anys que es veia venir però que tot i així ens ha agafat desprevinguts, provocant dràstiques reduccions de plantilla i el tancament de rotatius centenaris. Fa només uns dies, el Rocky Mountain News de Denver, fundat el 1859 i guardonat amb uns quants premis Pulitzer, acaba de tancar a només 55 dies del seu 150è. aniversari; Los Angeles Times i el Chicago Tribune han fet fallida, i aquí els diaris La Vanguardia i El Periódico estan duent a terme dolorosos expedients de regulació d'ocupació.

La situació actual del fotoperiodisme a les redaccions és, per tant, complicadíssima. Si tenim en compte que la majoria de diaris pertanyen a grups mediàtics dirigits per potents grups empresarials i financers que únicament es regeixen per interessos de rendibilitat màxima, no és estrany que les plantilles de fotògrafs s'estiguin reduint a la mínima expressió. La majoria de diaris prefereixen pagar a determinades agències de fotografia un preu rodó que inclogui els drets de reproducció de totes les fotos que el diari necessiti. Un abonament anual a AP (Associated Press), per exemple, costa uns 15.000 euros. Evidentment, és molt més barat que enviar a uns quants fotògrafs a cobrir diferents esdeveniments i conflictes.

Per tant, prácticament ja no s'encarreguen reportatges fotogràfics i se'n compren ben pocs. Segons el director de Visa pour l'Image i expert en fotoperiodisme contemporani Jean François Leroy, més del 75% dels fotorreportatges actuals els compren només les ONG. No és estrany, doncs, que tots els diaris s'assemblin tant, que tots donin pràcticament les mateixes fotos, totes convencionals... justament en un moment en què tenim accés a infinitat d'imatges. Quina gran paradoxa! La informació ha passat de cobrir-se a il·lustrar-se, la qual cosa amaga un greu problema de concepte, ja que les fotos en lloc d'informar només compleixen una funció il·lustrativa.

Recordo que en el màster d'edició gràfica que vaig realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona fa tres anys, Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, ens comentava que amb els anys s'ha anat imposant als diaris un model periodístic relativament estàndard que ha renunciat a la seva essència i la seva responsabilitat social per la pressió de la publicitat i la maximització de la rendibilitat. En aquest context, qui pot seguir produint un tema de debò, en profunditat, prenent-se temps per quedar-se en un lloc, observar, treballar per comprendre... En definitiva, ser pe-rio-dis-ta?, es pregunta el director de Visa pour l'image. Qui informarà amb tot el rigor i profunditat sobre els conflictes, catàstrofes, situacions d'injustícia, de vulneració dels drets humans que es produeixen en el món? Serà Perpinyà l'últim refugi dels fotoperiodistes? Leroy creu que ben al contrari, el Visa pour l'image ha de servir per demostrar que, malgrat les adversitats, segueix existint una producció de qualitat. “Seguirem lluitant amb aquells que volen seguir creient en el periodisme de qualitat. Més que un desig, és un jurament!”.

13 de maig 2009

Les conseqüències de la crisi a través de les fotos de Dorothea Lange

Dorothea Lange és una de les fotoperiodistes més destacades i influents de la història gràcies a les seves fotografies sobre la Gran Depressió als Estats Units. A ella li devem algunes de les imatges més icòniques del segle XX, com la foto d'una mare immigrant amb els seus fills recolzats a les espatlles amagant les cares i un bebé a la falda, un dels símbols del crac del 29.

Ara que la història es repeteix per culpa d'una nova crisi econòmica, el Museo Colecciones ICO de Madrid exposa "Dorothea Lange. Els Anys decisius", una mostra organitzada per PhotoEspaña que ofereix prop de 140 fotografies d'una etapa fonamental en la carrera de Lange, entre 1930 i 1940, període en què va documentar els projectes de la "Farm Security Administration", retratant la situació difícil per la qual travessava el seu país. L'exposició documenta una època dura de la història americana a través de fotografies d'una gran bellesa, on les persones són les grans protagonistes. Lange sabia emmarcar els personatges enmig de les masses, utilitzant els recursos de la Nova Visió per aconseguir imatges potents, moltes d'elles de gran bellesa plàstica, més enllà del seu caràcter documental.

L'exposició estarà oberta al públic des de el 4 de juny fins al 26 de juliol fins el 26 de juliol, al carrer Zorrilla, número 3 de Madrid. Una bona oportunitat per gaudir i reflexionar.

8 de maig 2009

Emilio Morenatti guanya el Fotopres 2009

Emilio Morenatti, al costat d'una de les fotografies del reportatge 'Violència de gènere a Pakistan'. (Foto: Cata Zambrano, diari 'El Mundo')

Emilio Morenatti ha rebut avui el primer premi FotoPres 09, dotat amb 19.000 euros, per la sèrie de fotografies de dones pakistaneses que, víctimes de la violència de gènere, han sofert un atac amb àcid que ha desfigurat els seus rostres de per vida.

La sèrie, titolada "Violència de gènere a Pakistan", és un recorregut per les històries de deu dones pakistaneses que mostren la cara més cruel de l'home.

Per Morenatti, aquest treball ha estat "un gran repte" en el qual ha comptat amb l'ajuda desinteressada d'una ONG que li ha facilitat el contacte amb les víctimes per tot Pakistan, una tasca tant de recerca com de generar la confiança de les dones perquè acceptessin deixar-se fotografiar, en un país en que no és gens fàcil fer fotos a les dones. "Algunes vegades fallava l'intent, fins i tot després d'haver recorregut centenars de quilòmetres fins a les seves cases. En altres ocasions ens convidaven i teníem un gran rebuda ", ha comentat el fotògraf.

Els seus són retrats amb història, de dones que miren amb valentia la càmera tot i les seqüeles d'haver estat agredides amb àcid per disputes familiars o pel rebuig a pretendents matrimonials. Fotografies improvisades, realitzades sempre en els domicilis de les dones, i amb llum natural.

El segon premi FotoPres 09, dotat amb 13.000 euros, ha estat pel reportatge del fotògraf Walter Astrada "Violència postelectoral a Kenya", que va realitzar el 2008 durant el caos i l'escalada de violència que va viure el país africà després de les eleccions presidencials de gener.

El tercer premi de 10.000 euros ha estat per Alfonso Moral pel fotorreportatge "Líban, entre mar i foc", una sèrie de fotografies preses entre 2005 i 2007, on Moral treballa dos conceptes: la calma del mar i la violència de la terra.

El premi FotoPres concedit per l'Obra Social "la Caixa", és un certamen biennal que des de 1982 reconeix el treball dels fotoperiodistes, i a partir de 1993 també atorga sis beques a fotògrafs per a la realització de projectes documentals.

Un cap de setmana molt fotogràfic

Aquest cap de setmana, els afeccionats o professionals de la fotografia podran gaudir d'una gran varietat de festivals i mostres repartides per tot el territori. Els més propers són el festival SCAN 2009 de Tarragona i el Fotomaig '09 de Sitges. El primer (del qual ja n'he parlat en un anterior post) es celebra del 7 al 17 de maig i inclou tretze exposicions i la mostra 'Talent latent' d'artistes emergents; el simposi 'Instantànies de la teoria de la fotografia', i el diàleg 'La imatge en conflicte'. Al Fotomaig de Sitges, al llarg de 15 dies, 170 fotògrafs exposen més de 700 fotografies a nou sales del municipi, on a més es celebraran altres activitats paral·leles, com projeccions audiovisuals, conferències i l'entrega de premis dels concursos.

Més enllà del principat, a Madrid obre les seves portes la primera edició de Madridfoto, una fira especialitzada en fotografia que té vocació de convertir-se en un referent mundial, juntament amb el festival PhotoEspaña, i a l'estil de París Photo o Miami Photo. L'objectiu de Madridfoto és mostrar una àmplia panoràmica de la fotografia contemporània i promoure un nou col·leccionisme més accessible que pot començar, per exemple, per la compra d'un llibre. En aquesta primera edició que se celebra a Ifema del 7 al 10 de maig, Madridfoto compta amb 47 galeries de 12 països que exhibeixen les obres de més de 230 artistes. Així es poden trobar fotos de Robert Mapplethorrpe, Silvia Plachy, Rineke Dijkstra, Alberto García Alix, Antoni Muntadas, Chema Madoz o Cristina García Rodero.
I a Sevilla, arrenca també el II Festival de Fotografia SevillaFoto09 amb la inauguració de l'exposició 'Darfur. Imatges contra la impunitat', de Linsey Addario, Stanley Greene i Alvaro Ybarra Zabala al Centre de les Arts de la capital sevillana, i continuarà la seva programació fins el proper 7 de juny amb l'organització de 12 exposicions, quatre trobades amb professionals, cinc tallers, projeccions, estudis de fotografia, rutes fotogràfiques i la participació de 116 artistes.

El festival sevillà també aglutina quatre trobades professionals que tindran com a seu la Universitat Internacional d'Andalusia. Així, l'11 de maig la cita és amb José Manuel Navia, el 12 de maig amb Miguel Trillo, el 13 de maig amb Pep Bonet i el 14 de maig amb Javier Bauluz.

Per últim, Àvila acull fins el 7 de juny 83 fotografies impactants sobre la fauna i la flora de tot el món, dins l'exposició 'Fotògrafs a la Natura', organitzada per la Junta de Castella i Lleó en col·laboració amb l'Ajuntament. Són un recull de les millors imatges presentades i premiades en el 34è. concurs internacional Wildlife Photographer of the Year, organitzat pel Museu d'Història Natural de Londres i la revista britànica de naturalesa BBC Wildlife, al qual van concórrer més de 32.300 imatges procedents de 82 països.

7 de maig 2009

El cotxe i la fotografia, una bona simbiosi

Quina relació hi ha entre els cotxes i la fotografia? Per respondre a aquesta qüestió, la revista Exit dedica el seu número 34, de venda ja als quioscs, a mostrar que el cotxe, la màquina per excel·lència, és un dels protagonistes essencials en la història de la fotografia.

Des del seu naixement, en paral·lel amb el de la fotografia, el cotxe planteja una sèrie de temes que la fotografia, millor que cap altra expressió artística, ha sabut reflectir. Aquest número d'Exit s'ha estructurat tenint en compte alguns d'aquests temes: la relació del cotxe amb l'individu, amb la carretera, la velocitat, el paisatge urbà, els accidents... I tot des d'un punt de vista fotogràfic. Per exemple, mentre l'article principal analitza la trajectòria de l'automòbil com a tema en les arts plàstiques (des de Da Vinci, passant pels futuristes, l'art pop dels anys 60, la cultura de la customització i els artistes contemporanis d'avui), un altre article mostra com els fotògrafs han adoptat l'automòbil com a tema fins a convertir-lo en un símbol que forma part de la iconografia de la ciutat moderna.

Exit és una revista trimestral, temàtica i bilingüe (espanyol / anglès) editada per Rosa Olivares y Asociados, SL (Madrid), dedicada a les arts visuals actuals més característiques, sobre tot a la fotografia.

5 de maig 2009

Paisatges gelats per meditar


Icebergs, cel i oceà. Res més. El fotògraf canadenc David Burdeny s'ha passat els dos darrers anys recorrent els racons més remots i inaccessibles d'ambdós casquets polars per fotografiar els paisatges de gel de Groenlàndia, Islàndia i l'Antàrtida, amenaçats pel turisme, el canvi climàtic, la indústria i la recerca de petroli.

En les seves imatges de gran format i grans dimensions, on el color esdevé pràcticament monocrom, el fotògraf juga amb l'escala, la perspectiva i la distància dels elements, i els llargs temps d'exposició. El resultat és una fotografia inquietant, minimalista i molt estètica que convida a la meditació, capaç de transmetre la calma, bellesa i serenitat dels fràgils paisatges congelats.

Gran part de l'obra de David Burdeny es pot veure aquests dies exposada a la Young Gallerie de Brussel·les. Per sort, també es pot contemplar a la seva pàgina web.

1 de maig 2009

Els primers 100 dies d'Obama a la Casa Blanca

Interessant reportatge fotogràfic de la fotoperiodista Callie Shell sobre els primers històrics 100 dies del president Barack Obama al front de la presidència dels Estats Units, en exclusiva per la revista 'Time'.

El reportatge mostra el rerefons de la vida del mandatari a la Casa Blanca des del primer dia, en les seves primeres reunions al despatx oval, recorrent les estances de la nova residència, en les recepcions oficials, en dinars informals, amb les seves filles després de l'escola, amb la seva dona...

Una part del reportatge es pot veure en paper al número de 'Time' del 4 de maig (ja als quioscs), però a la web de la revista hi trobareu el reportatge complert amb 101 imatges.

26 d’abr. 2009

El festival SCAN 2009 transforma Tarragona en la capital de la fotografia

El proper 7 de maig s'inaugura a Tarragona la segona edició del festival de fotografia SCAN 2009. Un dels objectius del festival és difondre els treballs fotogràfics d'autors i autores novells a través de la mostra Talent Latent, que es podrà visitar al Mercat Central de Tarragona (a la foto) des del 7 de maig fins el 5 de juliol. A més, la resta de museus i centres culturals de la ciutat oferiran 14 exposicions fotogràfiques amb treballs de gran qualitat que completaran la proposta de Talent Latent.

A banda, el festival també tractarà la vessant teòrica de la imatge a través de xerrades, simposis, tallers i conferències. L'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, Pepe Baeza; el fotoperiodista Clemente Bernad i l'ex-director de Le Monde Diplomatique Ignacio Ramonet, debatran de manera virtual sobre la funció documental de la fotografia. El diàleg es podrà seguir per internet, però la conversa presencial entre els tres protagonistes tindrà lloc el 13 de maig al Teatre Metropol de Tarragona.

El dijous 14 de maig començarà el Simposi 'Instantànies de la teoria de la fotografia'. Durant tres dies s'analitzarà l'essència de la fotografia i la seva teoria. Les ponències tindran lloc a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. El Simposi, dirigit per Pedro Vicente Mullor, no només pretén ser un marc de debat per explorar l'estat, funció, usos, aplicacions i futur de la teoria de la fotografia, sinó també explorar el pensament contemporani i la necessitat de trobar noves fórmules d'entendre la fotografia i la seva relació amb el món.

Per la seva banda, l'Escola d'Art i Disseny de Tarragona oferirà la master class fotogràfica 'Territoris, ciutats, senyores i supermanes' que impartirà el fotògraf Jordi Bernadó. El curs teoricopràctic té com a tema l'anàlisi i la mirada sobre el territori des d'una perspectiva artística i de pensament contemporani.

Per últim, la Biblioteca Pública de Tarragona s'uneix a SCAN per oferir les conferències 'Fotografia d'arquitectura: una literatura gràfica', a càrrec de Lluís Casals, fotògraf d'arquitectura, i 'Què és un llibre de fotografia. Disseny i gestió d'una col lecció de llibres de fotografia', a càrrec d'Antonio Ansón, professor a la Universitat de Saragossa, assagista de literatura, cinema i art. En aquestes conferències s'analitzaran els nexes que uneixen la fotografia amb l'arquitectura i la literatura, respectivament.

Per assistir a qualsevol d'aquestes jornades, cal fer una inscripció prèvia a inscripcions@scan.cat. I si vols rebre informació de SCAN, posa-t'hi en contacte a través de scan@scan.cat. També pots consultar el programa.

21 d’abr. 2009

Els emotius retrats d'una fotògrafa controvertida

La setmana passada, el meu company de feina i director d'art de Descobrir Catalunya, Nil Solà, em va mostrar el treball d'una fotògrafa controvertida que ha adquirit notorietat gràcies als seus retrats hiperrealistes de celebritats, animals i nens. Es tracta de la canadenca Jill Greenberg, una de les fotògrafes comercials amb més èxit als Estats Units, com demostra el seu currículum, que inclou campanyes publicitàries per a Microsoft, Dreamworks o Sony; i portades de revistes com Newsweek, Harper's o Time.

Precisament un dels seus treballs més coneguts i polèmics és el que va realitzar a partir dels retrats d'una trentena de nens plorant. L'any 2006 va fotografiar a 35 criatures de dos i tres anys (entre elles, el seu fill). Durant les sessions fotogràfiques, va col·locar cada nen amb el tors nu i sense maquillatge contra un fons blau cel, els va il·luminar i els va donar una piruleta. Després els la va treure. La majoria dels nens van començar a plorar i bramar, moment que Greenberg va aprofitar per fer-los les fotos.

Amb els gemecs i els plors dels nens, Greenberg pretenia descriure la ràbia i la impotència que sentia respecte la situació política i social d'Estats Units durant l'era Bush. Els nens representaven la societat nord-americana indefensa en un ambient opressiu, una metàfora sobre les conseqüències nefastes de l'administració de l'anterior president nord-americà. El treball, que va titular 'End Times' (la fi dels temps), el va exposar a la galeria de Paul Kopeikin de Los Àngeles, una de les més influents en quant a tendències emergents en art.

Al marge del debat de si és lícit o no fer fotos utilitzant mètodes poc ortodoxes i arguments polítics agafats pels pèls, el cert és que tant els retrats de persones com d'animals de Greenberg són absolutament fascinants. En aquest sentit, el seu treball sobre els micos és el més sorprenent. Mitjançant una il·luminació acurada, un retoc digital efectista i el bon ull per captar qualsevol tipus de gest, Jill Greenberg aconsegueix sorprendre l'espectador amb un catàleg d'expressions increïblement humanes, i és capaç de provocar i despertar les emocions del públic que, al cap i a la fi, és el que importa.

Gràcies Nil 8-)

4 d’abr. 2009

Els poemes visuals més inspirats de Rafa Badia

Estic segura que la majoria dels fotògrafs que han passat per les escoles de fotografia barcelonines en els darrers anys han estat alumnes seus. També quasi tots els professionals especialitzats en la fotografia de viatges el coneixen prou bé, doncs durant molts anys ha estat editor gràfic de les revistes Descobrir Catalunya, Altaïr, Viatges National Geographic, del suplement de viatges de El País i de El País Aguilar. M'estic referint al Rafa Badia, un apassionat de la fotografia amb majúscules.

I és que, a banda de la seva activitat docent i editorial, Badia s'ha consagrat en cos i ànima a la realització d'un gran fresc en color de la Barcelona més popular i humana. Un projecte de llarg recorregut, fet amb temps, on Badia ha adoptat el ritme ideal per a captar l'evolució de l'espai urbà barceloní fotografiant escenes de la vida quotidiana amb la ciutat de Barcelona com a teló de fons.

Des de fa 14 anys, acompanyat sempre de la seva càmera analògica Nikon FM2 i un objectiu de 50 mm, Badia passeja pel centre de la ciutat i fotografia tot allò que li crida l'atenció i el sorprèn: aparadors de botigues, maniquís, terrasses de cafès, grafitis, anuncis publicitaris, objectes abandonats al carrer... La llum i la gent, però, són els elements determinants de la seva obra, la seva gran obsessió, allò que més l'emociona i motiva a prémer l'obturador.

El Rafa Badia no transgredeix ni denuncia, ni tan sols produeix una obra propera a cap moda, ni experimenta amb les noves tecnologies. El seu treball s'inscriu dins el documentalisme més intimista i subjectiu, aquell que ofereix imatges tretes de la realitat quotidiana tamisada per la subjectivitat d'una mirada que sap triar allò que és anecdòtic i senzill, però alhora excepcional. Es tracta d'una fotografia pura, que segueix la tradició de la fotografia parisenca de postguerra i la fotografia de carrer americana dels anys 60, feta de moments senzills immortalitzats per aquest fotògraf tan sensible al vincle que uneix secretament les persones amb el paisatge.

El resultat d'aquest treball excepcional (una selecció d'unes 2.000 diapositives d'un total de 20.000) és una obra molt poètica, on cada imatge és com una estrofa en una col·lecció de poemes visuals. I és que el Rafa Badia, a més de fer fotos, també escriu poesia. “Els meus poemes són molt fotogràfics i les meves fotografies, molt poètiques", assegura. No és estrany, doncs, que estigui a punt de publicar un llibre amb 80 de les seves fotos acompanyades de 80 poemes escrits per ell mateix que es titularà, com no podia ser d'una altra manera, 'A Barcelona'.

2 d’abr. 2009

Un fotògraf estel·lar a l'Empordà

Fa uns dies, el meu company de redacció Òscar Marin (qui, per cert, és l'autor d'un bloc de cinema magnífic que crea addicció) va trobar una web de fotografia sorprenent i me'n va passar l'enllaç perquè hi donés una ullada. La pàgina s'anomena 'Tierra y Estrellas' i conté desenes d'imatges espectaculars d'estels, aurores boreals, eclipsis, galàxies i tota mena de fenòmens astronòmics d'arreu del món. L'autor és el fotògraf Juan Carlos Casado, un apassionat de l'astrefotografia, una especialitat que consisteix a prendre imatges dels cossos del cel de tal manera que la càmera aconsegueixi captar el pas del temps i la llum, allò que l'observació directa de l'ull humà no percebria mai.

Veí de Figueres (Alt Empordà), Casado és un dels trenta fotògrafs que formen part del prestigiós i selecte grup The World At Night, un projecte mundial que pretén fotografiar els més bells i històrics esdeveniments astronòmics. Respecte a aquesta qüestió, en un recent reportatge publicat pel diari La Vanguardia, Casado explica: “He vist i he fotografiat coses que no es repetiran fins molts anys després de que jo no sigui en aquest món, com el pas de Venus per davant del Sol l'any 2004. Només havia passat l'any 1882 i no serà visible a Europa fins el 2117. L'any 1997, vaig fotografiar el cometa Hale-Bopp, que no tornarà a acostar-se a la Terra fins l'any 4390. Això em fa pensar sobre la vida, la relativitat de l'existència, els cicles naturals... Quan fotografio estels a milions d'anys llum de distància, trec la conclusió que no som res”.

Les impressionants imatges de Juan Carlos Casado, una barreja de cel i paisatge, són el resultat d'una sabia combinació de ciència, tècnica, aventura, paciència i art. No és estrany, doncs, que la NASA hagi seleccionat trenta vegades les seves imatges per l'Astronomy Picture of the Day. O que una de les seves obres es trobi a la seu de la Unesco. A banda, Casado també ha publicat un bon grapat de llibres, i en revistes com National Geographic. Aquesta primavera veurà la llum el seu darrer llibre titulat 'Fotografiando el infinito', i la meva revista, Descobrir Catalunya, publicarà una foto seva en el proper número de juliol.

Si esteu interessats en conèixer de prop el món de l'astrefotografia, a finals de juny Juan Carlos Casado n'impartirà un curs teòric i pràctic a l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC), de Barcelona. Una bona oportunitat d'introduir-vos en una especialitat estel·lar.

31 de març 2009

Nova York es queda orfe sense Helen Levitt

Estic convençuda que Nova York és la ciutat més fotografiada del planeta. De fet, ja he assenyalat en aquest bloc a uns quants fotògrafs (Paul Strand, Richard Howe,Weegee...), que han centrat tota o bona part de la seva obra en la ciutat dels gratacels.

Però Helen Levitt és sens dubte una de les fotògrafes que, al marge del fotoperiodisme, més i millor ha documentat la vida quotidiana als carrers de Manhattan. Per això, la seva aportació a la història de la fotografia del segle XX és indubtable. Malauradament, però, la veterana Levitt acaba de morir als 95 anys.

Durant anys, Levitt va passejar pels barris novaiorquesos per capturar escenes fugaces de la vida de la gent al carrer. De fet, pràcticament mai no va sortir de la ciutat. Els protagonistes de les seves instantànies van ser sempre els vianants, sobretot els nens, d'aquí que parlar de l'obra de Helen Levitt és esmentar les seves imatges de la gent més menuda. Entre elles hi destaquen dues fotografies en blanc i negre de finals dels anys 30 i principis dels 40: la instantània de tres nens que surten de casa per demanar caramels per la festa de Halloween (primera foto de dalt) i la de quatre nenes que caminen per la vorera seguint amb la mirada cinc bombolles de sabó que ascendeixen melòdicament per l'aire (segona foto). Tot plegat, unes imatges sensibles i plenes de màgia que, en l'actualitat, han esdevingut documents històrics que testimonien un temps en què la gent gaudia d’una vida al carrer i unes diversions que ja han desaparegut.

El conjunt d’aquest treball de Helen Lewitt sobre Nova York està recollit en tres llibres: 'In the Street: Chalk Drawings and Messages 1938-1948' (1987), 'Crosstown' (2001) i 'Here and There' (2003).

29 de març 2009

El miracle de ser nena i sobreviure a la Xina més arcaica

Axelle de Russé és una fotògrafa francesa coneguda perquè al 2007 va guanyar el Premi Canon de l'Associació Francesa de Dones Periodistes (la AFJ) i al 2008 va exposar al festival Visa pour l'Image de Perpinyà un interessant reportatge sobre el fenomen de les noves concubines xineses.

Doncs bé, sense abandonar la Xina, De Russé ha realitzat un altre treball sobre dones, en aquest cas, aquelles que els seus pares van intentar assassinar quan van néixer, però miraculosament van salvar la vida i van sobreviure a l'infanticidi sistemàtic al qual són condemnades milers de nenes xineses pel simple fet de ser-ho.

Tal i com De Russé explica a la seva web, la política de fill únic que des de fa uns anys s'aplica a la Xina, provoca que moltes famílies prefereixin tenir un nen a una nena perquè ell serà el que en un futur es farà càrrec dels pares quan siguin vells. En aquest context, no és estrany que a les àrees rurals, la taxa d'infanticidi femení sigui molt elevada. Es calcula que a la Xina, on la proporció actual és de 100 dones per cada 106 homes, hi manquen 40 milions de dones.

En un llenguatge rigorós, directe i lliure d'esteticismes, De Russé ha retratat algunes dones supervivents d'aquest holocaust per posar cara i ulls a unes xifres abstractes i esgarrifoses.

25 de març 2009

Reuters publica el segon volum de 'Our World Now'

L'agència Reuters acaba de publicar en anglès el segon volum de 'Our World Now', una recopilació de les millors fotografies de notícies distribuïdes per l'agència al llarg de 2008. La selecció inclou 370 imatges realitzades per 188 excel·lents fotògrafs de 60 nacionalitats.

Per fer la tria, el cap de fotografia Ayperi Karabuda Ecer (antic cap d'edició de l'agència Magnum de París) explica en el blog dels fotògrafs de Reuters que van empaperar literalment les parets de la sala de reunions i els despatxos de l'oficina de Londres amb les imatges i les maquetes de les pàgines del llibre. Les oficines de Reuters deuen ser ben grans, doncs, com per poder encabir totes les imatges, tenint en compte que cada dia l'agència produeix unes 1.700 fotos.

El llibre, que documenta amb imatges la història i la memòria més recent, sortirà publicat en castellà el proper mes d'abril editat per Electa.

Una bona opció per regalar per Sant Jordi, no?

17 de març 2009

El bon humor d'un il·lusionista de la fotografia

Matt Stuart és un fotògraf anglès fascinat per la gent, que quan surt al carrer no espera que passi alguna cosa per fotografiar-la, sinó que en certa manera la provoca.

Equipat amb una Leica i molta paciència, busca la perspectiva i l'enquadrament adequats per fotografiar qualsevol situació corrent i anodina i convertir-la en una gran foto. La majoria de les seves imatges són il·lusions òptiques. Persones, situacions i objectes aparentment dispersos i sense connexió, en un determinat moment i des d'una determinada perspectiva encaixen davant l'ull fotogràfic de Stuart creant curioses coincidències.





Tot i que algunes imatges sembla que estiguin preparades, el conjunt del treball de Stuart és brillant, divertit i original, i demostra que quan hi ha talent i sentit de l'humor, no calen tecnicismes.



Us recomano vivament que mireu totes i cadascuna de les fotos de la seva galeria perquè són magnífiques i us encantaran. I si voleu saber com van sorgir algunes de les seves fotos, en aquest blog el mateix Stuart us ho explicarà.

També us deixo l'enllaç de In-public, un grup de fotògrafs especialitzats en fotografia de carrer, on hi trobareu més informació sobre el Matt Stuart.

11 de març 2009

Viure en un convent en ple segle XXI

Com és la vida dins d’un convent que viu seguint regles medievals en ple segle XXI? I qui tria viure aquest tipus de vida? Per contestar aquestes i altres preguntes, el fotògraf Chris Maluszynski es va haver de guanyar la confiança d’11 germanes del convent catòlic de Santa Birgitta, a Vadstena, Suècia, i passar dos anys documentant el dia a dia de la comunitat religiosa, seguidora de la regla de Sant Benet.

El resultat ha estat recollit en un llibre anomenat Sisters publicat a Suècia el 2003. El llibre conté unes 60 fotos en blanc i negre amb comentaris de la Mare Karis, abadessa del convent. Està dividid en dos capítols: el primer documenta la vida diària de les monges; el segon, tracta sobre el viatge a Roma que les germanes van realitzar per celebrar el 700è. aniversari del naixement de Santa Birgitta (2003), fundadora de l’orde.

El treball de Maluszynski, molt estètic, transmet amb respecte i humor un sentiment d’alegria, que coincideix plenament amb el que, segons el propi Chris, va sentir dins el convent mentre realitzava el reportatge amb les germanes.

Chris Maluszynski (1975) va néixer a Varsòvia, Polònia, però va créixer a Suècia. Ha treballat als més importants diaris suecs i ha guanyat nombrosos premis de fotografia, com el Swedish Picture of The Year Award de 1999, 2001 y 2003. A la pàgina de Verve Photo, trobareu més informació sobre alguns reportatges notables que Maluszynski ha realitzat als Estats Units. També podeu veure més treballs seus a l’agència de fotoperiodisme Moment.

9 de març 2009

Icones abandonades sota la lluna














Troy Paiva és un fotògraf nord-americà que des de 1989 desenvolupa un projecte molt personal: busca objectes, vehicles i edificis vells abandonats en mig de paratges solitaris i polsegosos, els “pinta” amb llums de colors i els fotografia de nit a la llum de la lluna plena. En Paiva, però, no tria qualsevol objecte ni paisatge, només aquells que formen part de la iconografia americana del segle XX, aquella que tots coneixem a través de les pel·lícules.

Per trobar allò que vol fotografiar, Paiva ha hagut d'explorar durant anys el desert de l'oest americà buscant tota mena de ferralla, cases mòbils, cotxes antics, cadires, cartells, edificis, avions i, fins i tot, pobles fantasma, amb l'únic objectiu d'il·luminar-los amb llums de colors i fotografiar-los sota la lluna.

La il·luminació la realitza mitjançant llanternes o flaixos estratègicament situats emmascarats com els focus d'un teatre, que “pinten” les imatges durant l'exposició. L'efecte aconsegueix reanimar aquests escenaris mentre la lluna tenyeix d'irrealitat els objectes i paisatges. Les exposicions lentes de la càmera d'en Paiva també enregistren els estels girant en espiral i els moviments dels núvols. El resultat de tot plegat és Lost America, un treball que recull unes imatges sorprenents, inquietants i futuristes, i que constitueixen una excel·lent manera d'examinar l'evolució de la cultura moderna urbana americana a través de les seves ruïnes. El treball de Troy Paiva ha estat publicat en dos llibres: Lost America, el 2003 i Night Vision, el 2008, que es poden adquirir a la seva pàgina web.

5 de març 2009

Què dimonis és un editor gràfic

Fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre canvi climàtic al Col·legi de Periodistes de Barcelona. Un dels ponents era un amic meu periodista a qui no veia des de feia molts anys. Entre els assistents hi havia també un antic company de facultat al qual li havia perdut la pista. Ens vam saludar i, quan em va preguntar a què em dedicava, li vaig contestar: “Sóc editora gràfica”. “Així, doncs, et vas desviar cap el camp del disseny gràfic, no?”, em va contestar. Vaig haver d'aclarir-li que no, que jo de disseny gràfic no en tinc ni idea i que el meu treball es centra en la fotografia. Acabada la conferència, el meu amic ponent i jo ens vam saludar i, al cap d'una estona, em va fer la temuda pregunteta: “Editora gràfica?”. Cara de sorpresa i estranyesa. “I què és una editora gràfica?”. Aquesta anècdota recent, que es repeteix una i una altra vegada, il·lustra com és de desconeguda aquesta professió, fins i tot pels periodistes i companys dels mitjans de comunicació. Possiblement el concepte d'editor gràfic no ajudi gaire a entendre de què es tracta, ja que dóna peu a errors i confusions. El Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, proposa un altre nom molt més clar, el d'editor d'imatges. La meva opinió és que també seria adient parlar d'editor de fotos o fotoeditor, a la manera dels mitjans de comunicació nord-americans que tenen la figura del photoeditor.

L'editor gràfic, editor d'imatges o fotoeditor és, en teoria, el responsable dels continguts visuals d'un projecte visual (diari, revista, llibre, audiovisual...), que vetlla per a que el treball del fotògraf tingui la millor rellevància i transcendència. Seria l'equivalent al comissari d'una exposició. Tot i així, per a que això fos possible, l'editor gràfic hauria de tenir la categoria d'un director d'art o equivalent per tal de tenir llibertat d'acció i decisió. En la pràctica, però, l'editor gràfic és qui tradueix i interpreta les fotos del fotògraf, i ofereix aquest treball al director d'art.

En el meu cas, com a editora gràfica de la revista Descobrir Catalunya, la meva feina consisteix en tenir i ampliar una bona agenda de fotògrafs, encarregar-los els reportatges fotogràfics de la revista segons les seves especialitats i els nostres interessos, gestionar els encàrrecs, cercar altres imatges en arxius, bancs d'imatges, editorials..., organitzar les fotos i seleccionar-les, i participar en la construcció del discurs fotogràfic de la revista (reportatges i altres seccions) en estreta col·laboració amb el director d'art. Al final, però, les darreres decisions sobre els continguts visuals de la publicació estan repartides entre el director, el director d'art i l'editor gràfic.

En definitiva, l'editor gràfic és aquell professional que, amb un criteri clar construït a partir d'una bona cultura visual, és capaç de contar històries de manera estètica i efectiva. Per fer això, cal haver vist moltes fotos. I com diu el Pepe Baeza, “una bona edició pot salvar un treball fotogràfic mediocre, però una mala edició por enfonsar el millor reportatge”.