28 d’oct. 2014

Primeres fotos amb la nova OM-D E-M1 d'Olympus


Ho confesso, tinc el lleig costum de no mirar-me els manuals d'instruccions sempre que estreno càmera, amb la qual cosa les meves primeres passes acostumen a estar plenes de desastres i errors. Com amb aquesta imatge, en què vaig disparar a 3200 ISO a ple sol. Sort que la càmera és una meravella i gairebé ni es nota el gra. Tot i així, avui ja m'he baixat el manual. És que no aprenc!!!!

Olympus E-M1 + M.ZUIKO 12-40 2.8

Menys és més, també per a Sebastião Salgado


Vista i gaudida l'exposició de Sebastião Salgado al Caixafòrum de Barcelona, no vaig poder evitar, però, que la meva vena d'editora gràfica es fixés en alguns detalls que impedeixen que pugui atorgar el meu modest 10 a Gènesi.

Malgrat ser una producció impressionant, l'obra de Salgado peca del defecte de molts treballs fotogràfics, a saber: l'excessiu nombre d'imatges. No cal exhibir tantes cues de balena ni pingüins, ni tantes vistes aèries de l'Amazònia, per molt boniques que siguin les fotos. És molt més efectiu i rotund mostrar una sola imatge que 5 d'un mateix element. En edició gràfica, la redundància només funciona en comptades ocasions, per la qual cosa el lema menys és més hauria de ser dogma, però és un fet comú que la majoria de fotògrafs col·loquen en tots els seus projectes un excessiu nombre d'imatges pel simple fet que els costa renunciar a una foto que els agrada molt, cosa que moltes vegades perjudica la contundència del discurs.

Cal destacar especialment el tema dels textos que acompanyen les fotos: en lloc de posar el mateix en diverses imatges, l'exposició hagués aconseguit l'excel·lència si cada text expliqués coses diferents i complementàries. Imperdonable, a més, que en un parell de fotos s'esmentin els colors dels elements que apareixen a les imatges (l'aigua d'un riu i les plomes d'uns papagais) per la frustració que produeix en l'espectador el fet de no poder visualitzar-los en un treball en blanc i negre. Francament, hauria estat millor que el text expliqués altres coses.

Tanmateix, no puc negar que vaig gaudir de la visita, així que us recomano que no us la perdeu.

22 d’oct. 2014

El miracle d'explicar una història en una sola foto

Que difícil és per a un fotògraf explicar una història en una sola foto. El mateix Cartier-Bresson ho deia. No obstant això, de vegades el miracle passa i per això aquestes fotos són tan valuoses. Mireu si no aquesta senzilla i honesta imatge, lliure d'artificis estètics, de Gerald Waller, publicada en Life en 1946, d'un orfe austríac. Ni tan sols necessita un peu de foto.

© Gerald Waller

Aquest matí, però, l'activista José Palazón, de l'ONG Prodein que vetlla pels drets dels immigrants a Melilla, ho ha aconseguit també immortalitzant un grup de subsaharians que intentava saltar la tanca que separa l'enclau espanyol d'Àfrica, al costat d'uns jugadors del camp de golf situat al costat del centre d'internament d'estrangers que continuaven jugant impassibles el seu partit. Una imatge de contrastos per agitar les nostres consciències. Chapeau!

© José Palazón

24 de març 2014

Obert a tothom l'arxiu Municipal de Nova York, amb 870.000 fotos


Per passar-hi hores i hores mirant i remenant: l'Arxiu Municipal de Nova York ha penjat a la xarxa 870.000 de les millors fotos que es conserven de la ciutat des de 1800, incloses fotos policials. Hi ha autèntiques joies ocultes i fins i tot pòsters. De totes les fotos es poden adquirir els drets de reproducció i fins i tot còpies en paper en tres mides diferents. Una meravella d'arxiu, anem!

New York City Department of Records

15 de gen. 2014

Les sorprenents fotos animades de Jamie Beck


Són molt més que una foto fixa. La Jamie Beck, una fotògrafa novaiorquesa especialitzada en moda, i la seva parella Kevin Burg, un dissenyador web amb experiència en gràfics en moviment, han creat uns singulars GIF animats que han batejat amb el nom de "cinemagraphs", pensats per veure’ls en pantalla. Fins ara, els GIF animats només eren una sèrie d'imatges de baixa qualitat (normalment dibuixos i il·lustracions de menys de 256 colors) que, mostrades en seqüència, s’utilitzaven especialment per a crear icones, botons i banners. Però els GIF de la Jamie Beck són tot el contrari a una construcció irrellevant.

A una foto fixa, Beck i Burg hi afegeixen moviment, però només a una zona concreta. Per a fer-ho, disparen un seguit d'imatges seguides i n'aïllen una part per a capturar un moviment determinat. A partir d'aquí, construeixen un bucle d’imatges fixes seqüenciades en ràpida successió. Segons Beck, l'edició és absolutament manual i varia molt d'unes imatges a altres. Per les més complicades, perden fins i tot un dia editant-les mentre que per les més simples, el temps que hi dediquen és de 3 a 4 hores.

El resultat són unes fotografies màgiques i fascinants que captiven la mirada de l’espectador i la mantenen hipnotitzada durant minuts a l’espera d'atrapar uns ulls que parpellegen, uns cabells que es mouen, un taxi que passa o el fum que s'escapa d'un carret de hot dogs que quasi es poden ensumar.