8 d’abr. 2012

Un canvi de look per Enfocant

Enfocant lluïa així de fosc en la seva anterior etapa.

Li feia falta. Fa quatre anys que Enfocant existeix i ja li tocava un nou pentinat, així que he passat per la perruqueria Blogger in Draft (literalment Blogger en esborrany), i li he fet un canvi de look més modern i lluminós.

Pels que no el conegueu, Blogger in Draft és una versió de Blogger que permet provar noves funcions i eines al nostre bloc i, abans d'aplicar-les, veure si hi funcionen i com quedarien. A Blogger in Draft trobem des de dissenys dinàmics a plantilles estàtiques que poden tenir dues i tres columnes (segons ens convingui) i imatges de fons classificades per temes (natura, textures, art, hobbies, negocis...), etc. El sistema permet modificar i previsualitzar l'amplada de les columnes, els colors i mides de les fonts tipogràfiques, el color del marc de les fotos... I moltes funcions més que permeten tunejar el nostre bloc i donar-li una aparença més personal o professional en molt poc temps.

Blogger in Draft permet triar un fons temàtic pel nostre bloc.

Per provar Blogger in Draft només cal anar a http://draft.blogger.com/ i entrar al sistema. Un cop decidits i aplicats els canvis en el disseny, aquests no afecten els articles, comentaris i continguts del bloc (excepte en el cas de les plantilles dinàmiques, que encara estan en procés de desenvolupament). Només hi canvia l'aparença. Per veure tot el que està actualment disponible a Blogger in Draft, podeu visitar el bloc http://bloggerindraft.blogspot.com/

No sé què en pensareu, però jo estic la mar de contenta. Crec que el bloc ha quedat més net i llegible, més guapo. O no?

27 de març 2012

Fotonature 2012, National Geographic, los editores gráficos, el último mohicano y el plus de calidad

Todos los ponentes del Fotonature 2012 al completo: empezando por arriba a la izquierda, Rafa Pérez, Javier Selva, Siqui Sánchez, Manel Soria, Tino Soriano, Todd James, Jane Menyawi, Rafael López-Monné y Hugo Rodríguez. Foto: Maria Rosa Vila.

Uno de los grandes alicientes que tienen los festivales y eventos fotográficos similares es el de que cualquiera puede acceder a los ponentes, charlar con ellos y hacerles preguntas. El Fotonature de La Palma no ha sido una excepción, sino todo lo contrario. Durante su celebración este fin de semana pasado -en el que hubo llenazo, qué bien-, los asistentes tuvimos la oportunidad de codearnos con ellos. Cierto es que, en mi caso, he podido hablar con todos durante los seis días que he pasado en La Palma ya que me enchufaron (una de las pocas ventajas de ser la editora gráfica del Descobrir, debo reconocerlo). Como a la mayoría les conozco desde hace años, Tino Soriano y Anna Oliver -directores del Fotonature- tuvieron la amabilidad de integrarme en el grupo de ponentes para que pudiera estar con ellos todo el tiempo. Por eso, desde aquí, quiero expresarles mi más sincero agradecimiento.

Además de Rafa Pérez (El Fotógrafo Viajero), Hugo Rodríguez, Manel Soria (Frikosal), Rafael López-Monné y Javier Selva, el Fotonature de este año trajo directamente de Estados Unidos a dos editores gráficos de National Geographic, Jane Menyawi y Todd James, que resultaron ser dos personas de lo más cercanas y accesibles. Teniendo en cuenta que una a veces se siente como el último mohicano de la edición gráfica de este país, os podéis imaginar las ganas que tenía de intercambiar impresiones con colegas que trabajan en una de las publicaciones más prestigiosas del mundo y uno de los referentes del Descobrir.

Las intervenciones de Jane Menyawi y Todd James necesitaron de la colaboración de un traductor. Foto: Maria Rosa Vila.

Y claro, cuando empezamos a hablar, las comparaciones fueron inevitables y odiosas. Sólo para empezar diré que actualmente y a pesar de la crisis, en National Geographic trabajan 10 editores gráficos. ¡10! Además, todos tienen un ayudante que comparten de dos en dos. O sea, que en total son 5 ayudantes para 10 editores.

En cuanto a los reportajes, los del National siguen haciendo las cosas a lo grande. Se preparan con dos años de antelación y se realizan en 8 semanas aproximadamente. Pero si el editor gráfico considera que el fotógrafo tiene que volver a hacer más fotos para concluir su reportaje, pues vuelve a enviarle, no importa si es a Shanghai, el Polo Norte o Afganistán, por citar tres ejemplos que Jane y Todd mostraron en sus respectivas ponencias.

Editan un total de 50.000 fotos por reportaje (¿os imagináis la cantidad de tiempo que tienen que invertir los editores mirando, seleccionando y descartando entre 50.000 fotos?) y trabajan codo a codo con el director de arte en el diseño de las páginas y en la elaboración del discurso visual (menos mal que en esto último, en el Descobrir lo hacemos igual), por lo que su papel en la redacción es de suma importancia, ya que tienen un gran peso en las decisiones editoriales.

Al igual que los anteriores ponentes, Todd James contestó algunas preguntas después de su ponencia. Foto: Maria Rosa Vila.

Y todo eso, ¿por qué, con qué objetivo? Todd me lo dijo muy claro: "Pues para lograr la excelencia en los contenidos y ofrecer a los lectores la máxima calidad", algo que hoy en día muy pocas editoriales y publicaciones entienden. En un mundo en el que los editores gráficos nos hemos convertido en una "especie en vías de extinción", en palabras de Todd, National Geographic se resiste a prescindir de ellos para garantizar el plus de calidad de sus reportajes e imágenes. ¿Es eso rentable? Parece que si. Pese a la ligera caída en el quiosco en Estados Unidos y el fracaso de la web, según reconoció Todd, las ediciones internacionales de National Geographic han aumentado las ventas y han sumado 100.000 nuevos suscriptores a la versión para Ipad, cifra que prevén que se incremente en 100.000 más en los próximos meses. Lo cual certifica que la calidad es la mejor arma para que una publicación sobreviva al tsunami de la crisis. ¿Se enterarán de una vez las editoriales y los medios de este país?

A Tino y a Anna, enhorabuena por el éxito de la tercera edición del Fotonature. Doy fe de que es un evento fotográfico de primera, que espero que dure muchos años. Y a los amigos de La Palma, gracias por todo y un fuerte abrazo. Este post lo he redactado en castellano en atención a vosotros.

18 de març 2012

Klout, una eina útil per mesurar la nostra influència o el nostre ego?


Tots els que tingueu un compte de Facebook, Twitter, Linkedin, Google+, bloc, etc. probablement haureu sentit parlar de Klout, la nova eina de moda que porta de cap a tots els que d'una manera o una altra volem saber quin impacte tenen els nostres missatges a Internet. Pels qui no el conegueu, Klout és un servei gratuït que mesura la nostra rellevància, popularitat i capacitat d'influència a les xarxes socials.

Com funciona? Per començar, l'usuari s'ha d'identificar a la pàgina de Klout i connectar-la als seus comptes de Twitter, Facebook i Google+, donant a Klout permisos per conèixer la seva activitat en aquests mitjans socials. Després d'un primer anàlisi, es poden afegir altres xarxes com Linkedin (que s'utilitza per contactes professionals), YouTube (on s'analitza l'audiència, amics i gent que vota els vídeos) o diversos sistemes de blocs: WordPress, Blogger i Tumblr. Els comptes d'Instagram i FourSquare, si és que en teniu, també s'hi poden agregar.

Passats uns minuts, Klout proporciona ja les primeres dades, la principal, l'anomenada puntuació Klout, que és un valor global de 0 a 100. Si es consulta després de diversos dies, es poden veure gràfiques amb l'evolució d'aquesta xifra al llarg del temps. El sistema analitza els temes en què l'usuari és expert (sobre què escriu i és reconegut pels altres com 'expert') i mostra també sobre quins usuaris exerceix més influència, probablement perquè voten o retuitegen el material que comparteix.

Gràcies a que Klout ha aconseguit unificar els valors de més d'una desena d'eines veritablement rellevants, s'està guanyant a pols un lloc destacat en les nostres vides virtuals. Si fins fa no res la pregunta de moda era "quants followers tens?", ara és "quin és el teu Klout?".

Però, és Klout realment un índex objectiu per mesurar la nostrar influència? O és més una mesura d'ego social, fins i tot un joc, si tenim en compte que guanyar punts al Klout és possible realitzant unes quantes accions per millorar el nostre índex?

Objectivament, Klout calcula la nostra rellevància analitzant 35 variables que divideix en 3 categories. La fórmula que utilitzen els desenvolupadors, però, no la sabem ni està per enlloc. Les seves explicacions semblen rigoroses i coherents, però si he de ser sincera, tinc la impressió de què només hi ha una raó per la qual Klout ha arribat a ser tan popular: el nostre ego i la necessitat d'alimentar-lo. Ja no en tenim prou en saber el número de seguidors que tenim al Facebook. Ara necessitem veure constantment si el nostre Klout ha pujat un número més o no, i comparar-lo amb el dels nostres contactes.

El dia que vaig entrar a veure el meu per primera vegada, el Paco Elvira -que cada dia alimenta el seu bloc-, tenia un Klout 63, i una servidora -que fins fa ben poc va tenir el seu bloc quatre mesos mort d'inanició-, també. Per què passa això? No ho sé, però intueixo que perquè entre tots ens retroalimentem. Des que ho vaig comentar a la feina, la tonteria del Klout va córrer com la pólvora entre els meus companys, amb mi al capdavant, of course, i tots vam començar a regalar-nos punts els uns als altres. Ara ja en tinc 64, un punt per damunt del Paco, tot un regal a la meva estupidesa. Aquesta escala numèrica deu estar pensada perquè fins i tot els més tontos ens creguem algú!

Amb tot, no crec que Klout sigui un mal servei. Si hi enllacem totes les xarxes i eines socials que utilitzem, el recull de dades que ofereix pot donar-nos una idea instantània molt interessant de quin és el nostre paper i el dels nostres contactes en les comunitats virtuals.

Així que ja ho sabeu, qui tingui curiositat per veure la seva 'puntuació Klout', només ha d'entrar-hi i satisfer-la. Qui sap si s'endurà un massatge al seu ego.

16 de març 2012

'How to make a book with Steidl', un documental sobre com editar un llibre fotogràfic de luxe


Gerhard Steidl és un editor i impressor alemany que durant 40 anys ha estat combinant de forma brillant ambdues facetes per a produir els llibres dels fotògrafs més reconeguts del planeta. Utilitzant materials no convencionals i tècniques d'impressió innovadores, ha creat llibres de fotografia que sobrepassen l'àmbit de la mera producció editorial.

Cada pàgina que surt de la seva impremta de Göttingen -a dues hores al nord de Frankfurt, Alemanya- és revisada per ell personalment. El seu perfeccionisme i domini de l'art de la impressió l'han fet guanyar el màxim reconeixement internacional. Per això, fotògrafs com Martin Parr, Bruce Davidson, Susan Meiselas, Bill Brandt, Michel Comte i Robert Frank, entre d'altres, han decidit deixar en mans de Steidl la concepció i producció de la seva obra més important.

Ara, el documental How to make a book with Steidl, de Jörg Adolph i Gereon Wetzel, ens mostra el treball d'aquest gran mestre mentre col·laborava amb alguns dels fotògrafs més famosos del planeta, ja fos a Nova York, Londres, París, el desert de Catar o el seu estudi de Göttingen, on tot es gesta en el mateix lloc, des del naixement de la idea inicial de l'artista fins el llibre totalment acabat.

Un documental molt recomanable per a tots aquells fotògrafs que vulguin autoeditar-se un llibre i convertir-lo en un objecte d'art únic. El podreu trobar en DVD a la llibreria Kowasa de Barcelona per 17€ o comprant-lo a la seva web, en VO Anglès / Alemany i subtítols en castellà.

4 de març 2012

Plantar cara als contractes editorials abusius


Els grups editorials Hearts Magazines (Elle, Fotogramas, Ana Rosa, 10 minutos...) i RBA (El mueble, Lecturas, National Geographic, El Jueves...) han demanat als fotògrafs que hi col·laboren que signin un contracte mitjançant el qual cedeixen a les dues editores tots els drets econòmics de les seves imatges sense cap contrapartida econòmica. En el cas de Hearst, a més, l'obligació de signar el contracte va acompanyada d'una baixada de tarifes considerable.

Tant Hearst com RBA pretenen apoderar-se d'aquesta manera de les imatges dels fotògrafs col·laboradors per a poder reutilitzar-les tantes vegades com vulguin en totes les seves publicacions sense haver de tornar a pagar per elles i adquirint-ne l’exclussivitat dels drets, la qual cosa significa que les empreses podran vendre les imatges a terceres parts sense cap compensació econòmica pel fotògraf. Aquesta situació, lluny de ser excepcional, s’està generalitzant a casa nostra, com ja vam veure en el cas de G+J (editors de revistes com Cosmopolitan, Marie Claire, Mia i Muy Interesante, entre d'altres), que també van demanar als seus fotògrafs col·laboradors que signessin un contracte de renúncia dels seus drets d’autor.

Per si algú encara no és prou conscient de la gravetat d'aquests contractes editorials, recordem que tots els fotògrafs, siguin professionals o no, tenen en exclusiva, pel sol fet de ser autors de les seves fotos, una sèrie de drets de caràcter moral i econòmic. Els drets morals defineixen el respecte de la seva autoria sobre l’obra i, per tant, el deure de qualsevol editorial a fer-hi constar sempre el seu nom i que no es modifiqui l'obra sense el seu consentiment. Els drets morals són irrenunciables i intransferibles, i han de ser sempre respectats.

Pel que fa als drets econòmics, el fotògraf pot cedir-los, vendre'ls o adjudicar-los a altres parts, però sempre per escrit sense que això signifiqui que perd els drets morals. És a dir, cap editorial pot publicar ni reproduir en mitjans de difusió massiva imatges sense demanar-ne autorització expressa a l’autor i sense que aquest percebi els drets econòmics que estableixi.

Per tant, amb contractes com els presentats per Hearst, RBA i G+J als seus col·laboradors, no només s’abusa econòmicament del fotògraf (ja que no existeix una remuneració proporcional als usos cedits), sinó que aquest perd tots els drets i el control sobre on i com s’utilitzen les seves imatges.

Davant aquesta realitat, només hi ha una solució possible: plantar cara a les editorials de manera col·lectiva i no signar mai aquests contractes abusius i esclavistes. Signant aquests contractes editorials, se signa la sentència de mort de la professió. És important tenir present que les editorials necessiten els seus col·laboradors tant com aquests a les editorials, de manera que només actuant de forma col·lectiva els fotògrafs podran generar la suficient força per aconseguir contractes dignes. Això pot fer-se per mitjans no formals, donant a conèixer els abusos a través dels blocs i les xarxes socials, dues eines molt poderoses que tenim a l'abast.

Al Descobrir fa temps vam passar per un procés similar. La direcció de l’empresa va enviar una proposta de contracte als fotògrafs col·laboradors de la revista i aquests van decidir fer un front comú per pactar-ne les condicions. Finalment, l’acord va ser possible i beneficiós per ambdues parts, i avui en dia el Descobrir pot vanagloriar-se de ser una de les publicacions de més qualitat de tot el quiosc i de tenir una relació excel·lent amb els seus col·laboradors. A tots ens convé que així sigui. Fotògrafs i editores es necessiten mútuament perquè no tot es troba al Flickr ni es pot comprar a agències de microstock. La bona fotografia professional és avui tan o més necessària que mai. Només amb bona voluntat i diàleg és possible aconseguir acords profitosos per tots. Aquest és el camí.

Als fotògrafs que els preocupa que l’editor assigni el treball al següent col·laborador de la llista, els diria que és molt important no cedir a les pressions perquè si el sou del fotògraf es redueix encara més, tot el sector es veurà perjudicat, devaluant-se la fotografia i afectant finalment a la qualitat dels mitjans i les imatges.

Si les condicions d’un contracte no us semblen justes o hi teniu dubtes, el millor és buscar assessorament i unir-se a altres fotògrafs per a cercar-ne el suport, fomentar-ne la concienciació i exigir contractes més justos. Al grup Stop Cláusulas Abusivas a los Fotógrafos n'hi trobareu més de 5.000 ben conscienciats.

A les nostres mans està aturar els abusos. I si algú no ho té clar, potser hauria de plantejar-se canviar de professió.