18 de març 2012

Klout, una eina útil per mesurar la nostra influència o el nostre ego?


Tots els que tingueu un compte de Facebook, Twitter, Linkedin, Google+, bloc, etc. probablement haureu sentit parlar de Klout, la nova eina de moda que porta de cap a tots els que d'una manera o una altra volem saber quin impacte tenen els nostres missatges a Internet. Pels qui no el conegueu, Klout és un servei gratuït que mesura la nostra rellevància, popularitat i capacitat d'influència a les xarxes socials.

Com funciona? Per començar, l'usuari s'ha d'identificar a la pàgina de Klout i connectar-la als seus comptes de Twitter, Facebook i Google+, donant a Klout permisos per conèixer la seva activitat en aquests mitjans socials. Després d'un primer anàlisi, es poden afegir altres xarxes com Linkedin (que s'utilitza per contactes professionals), YouTube (on s'analitza l'audiència, amics i gent que vota els vídeos) o diversos sistemes de blocs: WordPress, Blogger i Tumblr. Els comptes d'Instagram i FourSquare, si és que en teniu, també s'hi poden agregar.

Passats uns minuts, Klout proporciona ja les primeres dades, la principal, l'anomenada puntuació Klout, que és un valor global de 0 a 100. Si es consulta després de diversos dies, es poden veure gràfiques amb l'evolució d'aquesta xifra al llarg del temps. El sistema analitza els temes en què l'usuari és expert (sobre què escriu i és reconegut pels altres com 'expert') i mostra també sobre quins usuaris exerceix més influència, probablement perquè voten o retuitegen el material que comparteix.

Gràcies a que Klout ha aconseguit unificar els valors de més d'una desena d'eines veritablement rellevants, s'està guanyant a pols un lloc destacat en les nostres vides virtuals. Si fins fa no res la pregunta de moda era "quants followers tens?", ara és "quin és el teu Klout?".

Però, és Klout realment un índex objectiu per mesurar la nostrar influència? O és més una mesura d'ego social, fins i tot un joc, si tenim en compte que guanyar punts al Klout és possible realitzant unes quantes accions per millorar el nostre índex?

Objectivament, Klout calcula la nostra rellevància analitzant 35 variables que divideix en 3 categories. La fórmula que utilitzen els desenvolupadors, però, no la sabem ni està per enlloc. Les seves explicacions semblen rigoroses i coherents, però si he de ser sincera, tinc la impressió de què només hi ha una raó per la qual Klout ha arribat a ser tan popular: el nostre ego i la necessitat d'alimentar-lo. Ja no en tenim prou en saber el número de seguidors que tenim al Facebook. Ara necessitem veure constantment si el nostre Klout ha pujat un número més o no, i comparar-lo amb el dels nostres contactes.

El dia que vaig entrar a veure el meu per primera vegada, el Paco Elvira -que cada dia alimenta el seu bloc-, tenia un Klout 63, i una servidora -que fins fa ben poc va tenir el seu bloc quatre mesos mort d'inanició-, també. Per què passa això? No ho sé, però intueixo que perquè entre tots ens retroalimentem. Des que ho vaig comentar a la feina, la tonteria del Klout va córrer com la pólvora entre els meus companys, amb mi al capdavant, of course, i tots vam començar a regalar-nos punts els uns als altres. Ara ja en tinc 64, un punt per damunt del Paco, tot un regal a la meva estupidesa. Aquesta escala numèrica deu estar pensada perquè fins i tot els més tontos ens creguem algú!

Amb tot, no crec que Klout sigui un mal servei. Si hi enllacem totes les xarxes i eines socials que utilitzem, el recull de dades que ofereix pot donar-nos una idea instantània molt interessant de quin és el nostre paper i el dels nostres contactes en les comunitats virtuals.

Així que ja ho sabeu, qui tingui curiositat per veure la seva 'puntuació Klout', només ha d'entrar-hi i satisfer-la. Qui sap si s'endurà un massatge al seu ego.

16 de març 2012

'How to make a book with Steidl', un documental sobre com editar un llibre fotogràfic de luxe


Gerhard Steidl és un editor i impressor alemany que durant 40 anys ha estat combinant de forma brillant ambdues facetes per a produir els llibres dels fotògrafs més reconeguts del planeta. Utilitzant materials no convencionals i tècniques d'impressió innovadores, ha creat llibres de fotografia que sobrepassen l'àmbit de la mera producció editorial.

Cada pàgina que surt de la seva impremta de Göttingen -a dues hores al nord de Frankfurt, Alemanya- és revisada per ell personalment. El seu perfeccionisme i domini de l'art de la impressió l'han fet guanyar el màxim reconeixement internacional. Per això, fotògrafs com Martin Parr, Bruce Davidson, Susan Meiselas, Bill Brandt, Michel Comte i Robert Frank, entre d'altres, han decidit deixar en mans de Steidl la concepció i producció de la seva obra més important.

Ara, el documental How to make a book with Steidl, de Jörg Adolph i Gereon Wetzel, ens mostra el treball d'aquest gran mestre mentre col·laborava amb alguns dels fotògrafs més famosos del planeta, ja fos a Nova York, Londres, París, el desert de Catar o el seu estudi de Göttingen, on tot es gesta en el mateix lloc, des del naixement de la idea inicial de l'artista fins el llibre totalment acabat.

Un documental molt recomanable per a tots aquells fotògrafs que vulguin autoeditar-se un llibre i convertir-lo en un objecte d'art únic. El podreu trobar en DVD a la llibreria Kowasa de Barcelona per 17€ o comprant-lo a la seva web, en VO Anglès / Alemany i subtítols en castellà.

4 de març 2012

Plantar cara als contractes editorials abusius


Els grups editorials Hearts Magazines (Elle, Fotogramas, Ana Rosa, 10 minutos...) i RBA (El mueble, Lecturas, National Geographic, El Jueves...) han demanat als fotògrafs que hi col·laboren que signin un contracte mitjançant el qual cedeixen a les dues editores tots els drets econòmics de les seves imatges sense cap contrapartida econòmica. En el cas de Hearst, a més, l'obligació de signar el contracte va acompanyada d'una baixada de tarifes considerable.

Tant Hearst com RBA pretenen apoderar-se d'aquesta manera de les imatges dels fotògrafs col·laboradors per a poder reutilitzar-les tantes vegades com vulguin en totes les seves publicacions sense haver de tornar a pagar per elles i adquirint-ne l’exclussivitat dels drets, la qual cosa significa que les empreses podran vendre les imatges a terceres parts sense cap compensació econòmica pel fotògraf. Aquesta situació, lluny de ser excepcional, s’està generalitzant a casa nostra, com ja vam veure en el cas de G+J (editors de revistes com Cosmopolitan, Marie Claire, Mia i Muy Interesante, entre d'altres), que també van demanar als seus fotògrafs col·laboradors que signessin un contracte de renúncia dels seus drets d’autor.

Per si algú encara no és prou conscient de la gravetat d'aquests contractes editorials, recordem que tots els fotògrafs, siguin professionals o no, tenen en exclusiva, pel sol fet de ser autors de les seves fotos, una sèrie de drets de caràcter moral i econòmic. Els drets morals defineixen el respecte de la seva autoria sobre l’obra i, per tant, el deure de qualsevol editorial a fer-hi constar sempre el seu nom i que no es modifiqui l'obra sense el seu consentiment. Els drets morals són irrenunciables i intransferibles, i han de ser sempre respectats.

Pel que fa als drets econòmics, el fotògraf pot cedir-los, vendre'ls o adjudicar-los a altres parts, però sempre per escrit sense que això signifiqui que perd els drets morals. És a dir, cap editorial pot publicar ni reproduir en mitjans de difusió massiva imatges sense demanar-ne autorització expressa a l’autor i sense que aquest percebi els drets econòmics que estableixi.

Per tant, amb contractes com els presentats per Hearst, RBA i G+J als seus col·laboradors, no només s’abusa econòmicament del fotògraf (ja que no existeix una remuneració proporcional als usos cedits), sinó que aquest perd tots els drets i el control sobre on i com s’utilitzen les seves imatges.

Davant aquesta realitat, només hi ha una solució possible: plantar cara a les editorials de manera col·lectiva i no signar mai aquests contractes abusius i esclavistes. Signant aquests contractes editorials, se signa la sentència de mort de la professió. És important tenir present que les editorials necessiten els seus col·laboradors tant com aquests a les editorials, de manera que només actuant de forma col·lectiva els fotògrafs podran generar la suficient força per aconseguir contractes dignes. Això pot fer-se per mitjans no formals, donant a conèixer els abusos a través dels blocs i les xarxes socials, dues eines molt poderoses que tenim a l'abast.

Al Descobrir fa temps vam passar per un procés similar. La direcció de l’empresa va enviar una proposta de contracte als fotògrafs col·laboradors de la revista i aquests van decidir fer un front comú per pactar-ne les condicions. Finalment, l’acord va ser possible i beneficiós per ambdues parts, i avui en dia el Descobrir pot vanagloriar-se de ser una de les publicacions de més qualitat de tot el quiosc i de tenir una relació excel·lent amb els seus col·laboradors. A tots ens convé que així sigui. Fotògrafs i editores es necessiten mútuament perquè no tot es troba al Flickr ni es pot comprar a agències de microstock. La bona fotografia professional és avui tan o més necessària que mai. Només amb bona voluntat i diàleg és possible aconseguir acords profitosos per tots. Aquest és el camí.

Als fotògrafs que els preocupa que l’editor assigni el treball al següent col·laborador de la llista, els diria que és molt important no cedir a les pressions perquè si el sou del fotògraf es redueix encara més, tot el sector es veurà perjudicat, devaluant-se la fotografia i afectant finalment a la qualitat dels mitjans i les imatges.

Si les condicions d’un contracte no us semblen justes o hi teniu dubtes, el millor és buscar assessorament i unir-se a altres fotògrafs per a cercar-ne el suport, fomentar-ne la concienciació i exigir contractes més justos. Al grup Stop Cláusulas Abusivas a los Fotógrafos n'hi trobareu més de 5.000 ben conscienciats.

A les nostres mans està aturar els abusos. I si algú no ho té clar, potser hauria de plantejar-se canviar de professió.

19 de febr. 2012

Photographic Social Vision porta al CCCB quatre exposicions del festival Visa pour l'Image


Els que conegueu a la Sílvia Omedes sabreu que és una de les persones que més es desviu perquè en aquest país s'obrin nous canals de difusió per a la fotografia documental, ara que la premsa ja no dóna pràcticament cabuda a cap reportatge fotoperiodístic. Al capdavant de Photographic Social Vision, fundació privada sense ànim de lucre que des de fa deu anys destaca com a plataforma de suport al fotoperiodisme, la Sílvia és la artífex de què a Barcelona puguem veure des de fa set anys l'exposició del World Press Photo (superant afortunadament totes les adversitats econòmiques) i de que el treball de fotògrafs com Daniel Beltrà, guanyador del darrer Veolia Wildlife Photografer of the Year, arribi al gran públic.

Doncs bé, ara la nova fita de la Sílvia i l'equip de Photographic Social Vision és portar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)una part del Visa pour l'Image, el festival de fotoperiodisme més prestigiós del món que se celebra anualment a Perpinyà i que, juntament amb el World Press Photo, és un dels referents més importants de la fotografia internacional. Perquè us en feu una idea, només en l’última edició, va congregar més de 225.000 visitants, 3.000 professionals i 8.000 escolars.

Ara, per primera vegada en la història del festival, una selecció del Visa surt del seu espai habitual i arriba a Barcelona. Sota el títol 'Més Fotoperiodisme. Visa pour l´Image a Barcelona', el CCCB exposarà quatre mostres triades expressament del que s’ha viscut en tres continents al llarg del 2011:

  • El tsunami que va devastar l’est de l’illa del Japó al març. Una mirada col∙lectiva publicada per la revista Days Japan.
  • Les revolucions àrabs iniciades al febrer des d’Egipte fins al Iemen passant per Tunísia i Bahrain, captades per l’ull de Yuri Kozyrev (Agència NOOR).
  • Un sorprenent i colorista reportatge de Shaul Schwarz (Getty Images) sobre la narcocultura com a retrat de la societat que conviu amb i gràcies al narcotràfic a Mèxic.
  • I l'emotiu reportatge sobre la vida quotidiana d’una dona mutilada que lluita per sobreviure al camp en la Uganda postbèl∙lica. Un treball commovedor de Martina Bacigalupo (Agència VU’).

Quatre exposicions que permetran accedir i contemplar reportatges fets en profunditat, i apreciar la tasca de fotògrafs compromesos en documentar de manera sensible i veraç el nostre món. En aquest vídeo podeu veure'n una petita mostra del que es podrà contemplar al CCCB. Us asseguro que les 4 exposicions són de les millors que es podien veure el passat setembre a Perpinyà.

Sens dubte, l'arribada del Visa a Barcelona és una gran notícia que necessita de la nostra complicitat perquè la mostra sigui un èxit de públic. Seria magnífic que en uns anys Barcelona es convertís en la segona seu del festival i capital de la fotografia, “la tènue llum que modestament ens ajudarà a canviar les coses”.

'Més Fotoperiodisme. Visa pour l´Image' s'inaugura al CCCB el 29 de febrer a les 7 de la tarda i estarà oberta al públic de l'1 de març al 28 de maig.

12 de febr. 2012

Samuel Aranda, World Press Foto 2011: la plasmació del dolor per damunt l'originalitat

© Samuel Aranda.

Acabo de llegir a Facebook alguns comentaris crítics amb la foto de Samuel Aranda, guanyadora del World Press Photo 2011 atorgat ahir, que m'han fet bullir la sang i impulsat a escriure la primera entrada d'Enfocant dels darrers quatre mesos.

Alguns titllen la imatge de tòpica, previsible, de simple iconografia cristiana... Fins i tot de burgesa (?). Altres consideren que no està a l'altura d'altres Madones sofrents premiades anteriorment. I als que opinem que és una imatge valuosa ens consideren uns ignorants.

Opinar sobre una imatge documental en funció únicament de paràmetres artístics, buscant l'originalitat de l'obra per damunt de qualsevol altre criteri, és totalment erroni. El fotoperiodisme, per molt que hagi entrat ja a les galeries, no és art, és informació. Els arguments artístics haurien, en tot cas, de considerar-se secundaris. Sempre serà més important la plasmació del patiment humà que l'estètica o originalitat d'una foto, el fons que la forma.

Estic convençuda que l'esteticisme despista de les desgràcies del món. Ja ho he defensat en alguna altra ocasió. Davant d'una imatge bonica, la gent es fixa abans en què bona que és la foto que en l'horror que mostra. Hem de demanar als fotoperiodistes que prenguin imatges diferents, originals i boniques d'un conflicte pel simple fet que "això ja ho hem vist abans"? Els mitjans de comunicació han d'evitar donar les mateixes fotos encara que els conflictes siguin diferents? Els concursos han d'evitar premiar-les? Definitivament, no.>

Els posats de celebritats que omplen les pàgines dels dominicals sempre són els mateixos, les fotos de rodes de premsa, encaixades de mans, mítings polítics... Ningú no es queixa del fotoperiodisme de corbata que veiem cada dia en totes les pàgines dels diaris. Per què hem de demanar als fotoperiodistes que realitzin fotos diferents quan es tracta de desgràcies i conflictes?

La guerra no és un lloc on fer fotos originals i artístiques. La guerra és un horror, el més vergonyós de l'ésser humà. Treballar fent fotos en un conflicte i relacionar-se amb el dolor dels altres és molt dur, i el Samuel Aranda ha sabut acostar-se a aquest dolor amb respecte i compassió. Per això ha guanyat el World Press Photo 2011, per transmetre el dolor magistralment, sense artificis. Encara que ja l'hàgim vist altres vegades, tantes vegades.