1 d’oct. 2011

Dos treballs de 'street photography' d'una editora gràfica de viatges

Portal de l'Àngel de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Si sou observadors, us haureu adonat que a la capçalera d’aquest bloc he afegit algunes pestanyes noves. Una diu “Projectes personals” i dues més, “Carrers de llum” i “Entre setmana”. Les tres fan referència als dos projectes fotogràfics que estic construint des de fa uns mesos i que avui us presento.

Una de les imatges de 'Carrers de llum'. Foto: Maria Rosa Vila

Foto de la sèrie 'Entre setmana'. Maria Rosa Vila.

Cap dels dos projectes té a veure amb la fotografia que habitualment edito o realitzo pel Descobrir. Ni grans paisatges, ni natura, ni animals, ni patrimoni o tradicions, sinó més bé street photography. El primer, Carrers de llum, és un treball de fotografia eminentment urbana i humana, on exploro la quotidianitat dels carrers de Barcelona i altres llocs anònims del meu entorn, guiant-me per la llum, el color, el ritme i l’energia de la vida al carrer. Entre setmana, en canvi, és un projecte centrat en l’entorn reduït i acotat on cada dia passo moltes hores treballant-hi.

Cartell publicitari a la plaça de Catalunya de Barcelona. Pertany a la sèrie 'Carrers de llum'. Foto: Maria Rosa Vila.

Paret del vestíbul de l'empresa on treballo. La imatge pertany a 'Entre setmana'. Foto: Maria Rosa Vila

Ambdós estan realitzats amb la càmera del meu mòbil. Diu el Chase Jarvis, un fotògraf al que admiro (us recomano el seu Paris in red), que “la millor càmera és la que sempre portes a sobre”. En un post anterior ja us vaig comentar que sóc una àvida usuària d'un smartphone. Per tant, la càmera que hi duu incorporada sempre està al meu costat. No sé si és la millor del món, com diu Jarvis, però el que sí he descobert és que és la més discreta, ja que em permet passar desapercebuda i apropar-me a la gent sense que s’adonin. Com que té una funció per eliminar-ne el soroll del dispar quan prems l’obturador, fer fotos "robades" amb ella és fàcil.

Imatge "robada" al metro de Barcelona, de la sèrie "Carrers de llum". Foto: Maria Rosa Vila.

Els meus companys de redacció. Sèrie "Entre setmana". Foto: Maria Rosa Vila.

Així és com vaig començar a treballar en els dos projectes: jugant amb el meu HTC. Quan em vaig adonar que la seva càmera és la més discreta que he utilitzat mai, em permet fotografiar de manera instintiva i els colors que proporciona són densos i contrastats, em va fascinar. Si unim això a l’atracció que sempre he sentit per la street photography, el mòbil s’ha convertit per mi en una eina ideal per a practicar-la, ja que em permet fer composicions espontànies caçades al vol, inesperades i impredictibles, on la llum i el color són els protagonistes absoluts: la llum, quan és llampant i esclata en reflexos i ombres, i els colors, densos i carnals, sempre a la recerca d'una estètica dissonant de contrastos violents i rigorosa composició.

La font principal de Montjuïc de Barcelona. "Carrers de llum". Foto: Maria Rosa Vila.

La llum és capaç de transformar qualsevol objecte, per prosaic que sigui, en quelcom fascinant. Imatge de la sèrie "Entre setmana". Foto: Maria Rosa Vila.

No pretenc fotografiar grans esdeveniments, ni contar cap història, ni fotografiar cap ciutat, ni ser testimoni de res. Simplement m’agrada caminar i mirar, confiant en què de sobte i durant un instant els elements es reuniran en un tot i sorgirà la màgia. Simplement.

Instal·lacions de la nova Masia del Barça. Sèrie "Carrers de llum". Foto: Maria Rosa Vila.

L'edifici on treballo. De la sèrie "Entre setmana". Foto: Maria Rosa Vila.

Aquí us deixo unes quantes imatges d’ambdós projectes. Si us agraden, podeu clickar a les pestanyes de dalt i veure’n la resta.

19 de set. 2011

El Fotomercè torna a brillar amb l'expo d'Andoni Canela

L'Andoni Canela somriu satisfet durant el muntatge divendres passat de la seva exposició Fotomercè 2010 al palau de la Virreina de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Cada any per aquestes dates, coincidint amb l’inici de la festa major de Barcelona, l’Institut de Cultura de la ciutat munta al Palau de la Virreina l’exposició fotogràfica de la Mercè, on s’exhibeix l’obra del fotògraf convidat a fotografiar la festa major de l’any anterior, així com les imatges guanyadores del concurs Fotomercè realitzades per barcelonins anònims.

L’any passat, però, la mostra va generar gran malestar entre els fotògrafs professionals, ja que l’excel·lent reportatge de l’Àlex Garcia, fotògraf de la Vanguardia convidat per l’ajuntament a fer la crònica visual de la Mercè 2009, va ser arraconat a una sala aïllada, obscura i buida del Virreina Lab (l’antic espai Miserachs, a la planta baixa, al fons del palau, a l’esquerra), en unes condicions poc apropiades. No així les fotos guanyadores del concurs, que van exhibir-se a la sala principal, emmarcades i ben il·luminades.

Les imatges guanyadores del concurs Fotomercè 2009 es van exposar l'any passat a la sala gran del Virreina Lab. Mentres, l'exposició oficial de l'Àlex Garcia passava absolutament desapercebuda. Foto: Maria Rosa Vila.

La que havia de ser l’exposició estrella del Fotomercè de l’any passat va ser un desastre. En lloc de muntar una exposició de fotografies emmarcades com era d'esperar, l'Institut de Cultura va decidir canviar de concepte i mostrar el treball de l'Àlex Garcia mitjançant una projecció d'imatges que va resultar pobre i inapropiada. Ni la sala era la millor, ni estava ben senyalitzada (un trist paper arrugat sobre un faristol era l’únic cartell indicador que hi havia), ni el projector funcionava òptimament. Tampoc no hi havia cap referència al currículum de l'autor de les imatges. El resultat va ser tan desastrós, que pràcticament la mostra no va rebre visites.

Aquest era l'únic cartell que feia referència a l'exposició de l'Àlex Garcia, on ni tan sols s'indicava que es tractava de les fotos oficials de la Mercè 2009.

Mentre la sala principal estava plena de gom a gom, on es projectaven les fotos de l'Àlex Garcia no hi entrava ningú. Foto: Maria Rosa Vila.

Com ja vaig comentar en un post anterior, no estem parlant d’una mostra qualsevol, sinó d’un esdeveniment anual que al llarg de la seva història ha aglutinat als fotògrafs més reconeguts i prestigiosos del país. Tots els que ens dediquem a la fotografia professional ens preguntàvem: és aquesta la manera més òptima de difondre l’obra d’un fotògraf professional? És així com el Centre de la Imatge de la Virreina dóna suport als creadors?

Vist el que havia passat, el següent fotògraf convidat a fotografiar la Mercè 2010, l’Andoni Canela, no estava disposat a acceptar de cap manera les mateixes condicions. Per això va decidir plantar-se i exigir a l’organització que les seves fotos s’exhibissin de manera digna i ben visible. A banda, va declinar ser jurat del Fotomercè 2010 perquè les clàusules del concurs organitzat per l’Institut de Cultura de Barcelona eren abusives (tema que mereix sens dubte un altre post al respecte).

Afortunadament, Canela ha aconseguit els seus propòsits i ha muntat una exposició magnífica, que s'inaugura demà dimarts 20 de setembre a les 19’30 hores. Les seves fotos s’exhibiran a la sala principal del Virreina Lab, com ell volia, mentre que les del concurs s’exposaran a la sala on l’any passat llanguia la projecció de l’Àlex Garcia.

Muntatge de l'exposició de l'Andoni Canela a la sala principal del Virreina Lab, divendres per la tarda. Foto: Maria Rosa Vila.

A la sala lateral on l'any passat es projectava el treball de l'Àlex Garcia, s'hi exhibiran les imatges guanyadores del concurs Fotomercè 2010. Foto: Maria Rosa Vila.

Les quatre parets blanques de la sala principal acullen 19 còpies en paper Hahnemuhle, positivades per EGM i magníficament emmarcades a diferents mides (la de la paret del fons, ben gran, a un metre d’amplada). Les fotos han estat triades pel propi Canela. Són imatges al més pur estil street photography, on la llum i els enquadraments originals componen una visió pictòrica i colorista de la festa major de Barcelona que segurament sorprendrà a tothom, donat que Canela és un reconegut fotògraf de fauna, natura i paisatge i aquest treball suposa un gir de 180º en la seva trajectòria.

Un parell d'imatges de l'exposició de l'Andoni Canela del Fotomercè 2010. Foto: Maria Rosa Vila.

Està bé que la Virreina i l’Institut de Cultura de Barcelona hagin rectificat l’error de concepte i de posta en escena que va patir l’any passat el treball fotogràfic de l’Àlex Garcia. Era incomprensible que una mostra com la del Fotomercè, que al llarg de la seva història ha aglutinat als fotògrafs més reconeguts i prestigiosos del país (vegeu-ne el llistat dels darrers anys més avall), menyspreés el treball d'un fotògraf d'aquesta manera. Però el que vull destacar és que gràcies a la tenacitat de l’Andoni Canela i les protestes dels fotògrafs a través dels blocs i les xarxes socials, s’hagi aconseguit que l’exposició del Fotomercè torni a brillar amb tota intensitat. Una prova més de que quan la raó està de part nostra, quadrar-se per defensar els nostres interessos pot ser la millor manera d’aconseguir canviar les coses.

Aquests són els darrers fotògrafs que han estat fotocronistes de la festa de la Mercè. Més enllà del 2000 no he trobat cap més dada, a excepció de 1996:
  • 2010, Andoni Canela
  • 2009, Àlex Garcia
  • 2008, Carmen Secanella
  • 2007, Albert Bertran
  • 2006, David Airob
  • 2005, Jordi Bover
  • 2004, Txema Salvans
  • 2003, Tino Soriano
  • 2002, Paco Elvira
  • 2001, Consuelo Bautista
  • 1996, Leopoldo Pomés

18 de set. 2011

David Airob a Caja Azul: "No crec en la violència gratuïta, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar"

Foto: Marcelo Aurelio

Després de la teòrica i filosòfica ponència que el Pepe Baeza va pronunciar durant la cinquena edició de Caja Azul, li va tocar el torn al David Airob, fotògraf de La Vanguàrdia, editor gràfic del mateix diari durant tres anys i autor del bloc de referència The Wild Side.

Airob va començar la seva exposició pronunciant la frase de la pel·lícula Blade Runner “he vist coses que mai no creuríeu”, la qual cosa va provocar d'immediat que tot l’auditori l’escoltés amb gran expectació, a l’espera de conèixer de primera mà alguna confidència sucosa. Airob no va defraudar.

Foto: Marcelo Aurelio

Amb gran sentit de l’humor i locuacitat, va enumerar alguns dels problemes que pateix un editor gràfic quan treballa en un diari. El principal és que tothom (redactors i staff) opinen i diuen la seva respecte una fotografia, qüestionant constantment la feina de l’editor. “Hi ha una manca d’educació terrible lligada al desconeixement i la manca de cultura visual”, va assegurar. Segons Airob, “els redactors solen triar la foto òbvia. En canvi, un bon editor buscarà sempre la imatge diferent, original, que s’escapi del que ja hem vist”, per la qual cosa Airob creu que l’editor gràfic "és un plus de qualitat per a qualsevol publicació". “El dia que aconseguim que el redactor no entri en el que fa l’editor gràfic, canviaran moltes coses”, va sentenciar.

Un altre dels problemes que Airob va denunciar és la supremacia i tirania del disseny per damunt les imatges. “S’han posat de moda les fotos amb proporcions impossibles, en forma de tub o butifarra”, va assegurar Airob, i va criticar la màxima de “totes les fotos tenen tall” que postulen els dissenyadors que maqueten les pàgines del diari, ja que provoca que sovint dibuixin un espai panoràmic, per exemple, per a una foto que és vertical, i viceversa.

Foto: Marcelo Aurelio

Exhibint una bona varietat d'exemples projectats sobre una pantalla, Airob també va criticar l’excès de fotos en una mateixa pàgina (”millor una pàgina neta amb una foto gran i ben donada, que moltes fotos petites”), el siluetejat de personatges (“em recorden la revista SuperPop”) i que els diaris estiguin constantment pendents del telenotícies per decidir si donen un tema o no.

Però a banda de qüestions prosaiques, David Airob també va voler opinar sobre dilemes ètics i morals que afecten el fotoperiodisme, com el de les imatges que poden ferir la sensibilitat dels lectors. “No crec en la violència gratuïta -va assegurar-, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar i el lector que es molesti... Qui no vulgui mirar, que no miri”, va sentenciar. Airob creu que no es pot enganyar als lectors ni actuar amb hipocresia, “si no, estaríem censurant la realitat”, tot i considerar que els mitjans que aposten per la política del “tot s’hi val” cometen “un greu error”.

Foto: Marcelo Aurelio

Respecte a un altre dilema actual, el del retoc digital d’imatges, Airob va confessar que té molts dubtes al respecte, tot i que els límits els té clars: “no variar cap element de la imatge original”. Airob creu que si acceptem la fotografia en blanc i negre, que comporta veure la realitat “com els gossos”, perquè no hauríem d’acceptar altres maneres de veure la fotografia? “Enfosquir les cantonades o determinades zones de la imatge per a guiar la vista de l’espectador -en clara referència a Eugene Smith- s’ha fet tota la vida amb el blanc i negre”, va argumentar. “La fotografia està parint nous llenguatges visuals, nous discursos de color: HDR, vinyetejats, desaturacions... Personalment em decanto per qui no m’enganya amb la llum, el color..., però al final, crec que tot és una opció personal”, va sentenciar.

En síntesi, tot això i l’explicat en el post anterior és només un resum del que va donar de sí la cinquena edició de Caja Azul. Les ponències van ser això i molt més. Si algú lamenta d’haver-se-les perdut, sàpiga que l’organtizació les va gravar en vídeo i les penjarà pròximament a la seva web. Us n'informaré puntualment a través de Facebook i Twitter.

Al Marcelo Aurelio, el meu agraïment per la cessió de les imatges.

17 de set. 2011

Pepe Baeza a Caja Azul: "Hi ha fotògrafs que són veritables herois"

Foto: Marcelo Aurelio

Avui dissabte s’ha celebrat a Barcelona la 5ª edició de Caja Azul, l’espai de reflexió i debat al voltant de la fotografia documental creat pel recentment guardonat premi Godó de Fotoperiodisme 2010, Alfons Rodríguez, i els fotògrafs Rafa Pérez, Marcelo Aurelio, Godo Chillida, David MonfilFran Simó. L’edició d’avui tenia com a tema l’edició gràfica i per a parlar-ne Caja Azul ha comptat amb dos ponents de luxe: el Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, i el David Airob, fotògraf, editor gràfic de plantilla del mateix diari i autor de l'exitós bloc The Wild Side. La trobada s'ha realitzat a la sala principal del Pati Llimona i ha atret un bon grapat de fotògrafs, així com als editors gràfics Paco Elvira, Rafa Badia, Celeste Arroquy (de Piel de Foto) i jo mateixa, que no ens volíem perdre les explicacions dels dos referents de l'edició gràfica més importants d'aquest país. Crec que poques vegades s'ha pogut veure una concentració d'editors gràfics tan gran com avui. Tenint en compte que aquesta és una professió "minoritària", en paraules de Pepe Baeza, està clar que la convocatòria de Caja Azul ha estat un èxit.

Malgrat la reducció dràstica dels pressupostos destinats a fotografia i l’abandonament de la cultura visual que els mitjans estan practicant i que, segons el Pepe Baeza, “sembla que no té marxa enrere", els dos ponents segueixen defensant de forma vehement una fotografia documental i testimonial de qualitat a la premsa diària. Cada cop és més difícil, però, que els mitjans destinin recursos a produir reportatges documentals i per això Baeza considera que hi ha fotògrafs que són veritables “herois”, professionals que sense cap suport i fugint de les agendes dels mitjans (és a dir, d’allò que els diaris consideren noticiós) treballen en profunditat un reportatge valuós des del punt de vista social que probablement mai no serà publicat. Per això, Baeza recomana que els fotògrafs s’agrupin en col·lectius i busquin nous canals de difusió, tot i que no siguin remunerats, a l'espera de trobar algun dia un model econòmic viable per a una professió que, segons Baeza, realitza una funció social “imprescindible”.

Foto: Marcelo Aurelio

En la seva ponència, Baeza ha donat algunes pautes als fotògrafs documentalistes advertint-los d’allò que ell anomena “pensament estètic”. “Compte amb els dictats del poder estètic!”, ha clamat. Segons Baeza, hi ha fotògrafs que utilitzen la realitat per a crear una obra artística. “L’art contemporani està ple d’imatges de paisatges desolats i buïts, de persones sense contextualitzar, de fotos que queden molt bé penjades a la sala d’un consell d’administració...”, es lamentava. Segons Baeza, està bé que la fotografia documental investigui nous llenguatges artístics (HDR, desaturacions, vinyetejats, etc.), però prioritzant sempre la transmissió del missatge per damunt l'estètica de la imatge. “Una foto bella és més eficaç, segur, però els fotògrafs no deuen usar la realitat per a realitzar la seva obra, sinó que l’obra ha d’estar al servei de la realitat”. Segons l’editor gràfic del Magazine, no es tracta tant de renunciar a l’esteticisme, com de cercar un discurs visual profund i honest, on el valor testimonial estigui per damunt de tot, en clara sintonia amb allò que defensa Jean François Leroy, el director del festival Visa pour l’Image, al qual Baeza ha referenciat en nombroses ocasions.

Per a treballar, Baeza recomana que els fotògrafs no s’aïllin i ho facin assessorats o en col·laboració amb sociòlegs, antropòlegs, economistes..., experts que interpretin la realitat i que ajudin al fotògraf a triar el tema i l’enfoc, "una de les qüestions més importants d’un reportatge", segons Baeza. L’editor gràfic pot formar part d’aquest equip. “Pensar en equip és millor que decidir tot sol”, assegura. De la mateixa manera, abans de realitzar un reportatge, Baeza aconsella recollir el màxim d’informació i documentar-se bé. “Anar a un lloc sense saber-ne res és una indecència”, ha exclamat, i ha criticat a aquells fotògrafs que fins i tot presumeixen de no haver-se informat prèviament amb la justificació de que així no rebran cap influència.

Foto: Marcelo Aurelio

I ja en el debat final de Caja Azul, a la pregunta de si la premsa desapareixerà, Pepe Baeza ha respost que no mentre els anunciants considerin que el paper és un suport publicitari millor que Internet, cosa que de moment sembla que és així.

Respecte a la ponència del David Airob, com que ha estat igual o més llarga que la del Pepe, la deixo per un següent post. O sigui que... continuarà!

12 de set. 2011

Visa pour l’Image, un patiment necessari

Infants empresonats a l'Àfrica. Foto: Fernando Moleres.
Anar a veure el Visa pour l’Image comporta l’elevat risc de patir i arribar a casa sacsejat i commocionat per les imatges dels reportatges exhibits. Per molt que el Juan José Millás consideri que després de veure tantes vegades l’horror aquest "ja no ens commou", encara no han desaparegut de la meva retina les cares dels infants empresonats a l’Àfrica del Fernando Moleres; els malalts mentals oblidats als psiquiàtrics de la Xina vistos pel fotògraf de l’agència Magnum Lu Nan; els nens soldats somalís retratats per Ed Ou a Mogadiscio...

Alguns es preguntaran si és necessari i efectiu mostrar tanta barbàrie, tanta catàstrofe, tants conflictes any rera any. Fa un parell d’anys, un grup d’amics vam anar junts al Visa i una de les meves amigues va quedar tan commocionada davant la primera exposició que ja no va voler entrar a veure’n cap més. Es va passar tot el cap de setmana esperant-nos a fora de cada recinte. “És necessari veure tot això?”, preguntava. Ahir, un altre amic periodista em comentava que estava “cansat” de veure tants desastres i que considerava que el Visa s’hauria de renovar, evolucionar i obrir a temàtiques menys “dures” que les que mostra en cada edició.

Tot i el que puguin pensar algunes ànimes sensibles, sóc de l’opinió que el festival Visa pour l’Image és cada cop més necessari per a mostrar la barbàrie dels homes i la brutalitat de la natura. Ja fa molt temps que el fotoperiodisme ha perdut terreny a la premsa tradicional, que ha de buscar nous camins per fer-se visible. Els diaris han abandonat pràcticament la seva funció social crítica i de denúncia en favor d’interessos econòmics i polítics particulars.

Però som molts els que enyorem un periodisme de qualitat humana, veraç, honest i independent, amb el focus principal en les persones, especialment en els més febles, cada vegada més invisibles per als mitjans de comunicació tradicionals. El Visa, tot i les seves limitacions, compleix amb escreix aquesta funció de mostrar la realitat més difícil i oblidada, per més dura que sigui. I encara que el bombardeig d'imatges cruels i bàrbares pugui ferir la sensibilitat d’algunes persones, la seva difusió afina sensibilitats i consciències.

Com deia el meu professor de periodisme Josep Maria Casasús, “les fotos poden ser revulsives, no repulsives”.