18 de set. 2011

David Airob a Caja Azul: "No crec en la violència gratuïta, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar"

Foto: Marcelo Aurelio

Després de la teòrica i filosòfica ponència que el Pepe Baeza va pronunciar durant la cinquena edició de Caja Azul, li va tocar el torn al David Airob, fotògraf de La Vanguàrdia, editor gràfic del mateix diari durant tres anys i autor del bloc de referència The Wild Side.

Airob va començar la seva exposició pronunciant la frase de la pel·lícula Blade Runner “he vist coses que mai no creuríeu”, la qual cosa va provocar d'immediat que tot l’auditori l’escoltés amb gran expectació, a l’espera de conèixer de primera mà alguna confidència sucosa. Airob no va defraudar.

Foto: Marcelo Aurelio

Amb gran sentit de l’humor i locuacitat, va enumerar alguns dels problemes que pateix un editor gràfic quan treballa en un diari. El principal és que tothom (redactors i staff) opinen i diuen la seva respecte una fotografia, qüestionant constantment la feina de l’editor. “Hi ha una manca d’educació terrible lligada al desconeixement i la manca de cultura visual”, va assegurar. Segons Airob, “els redactors solen triar la foto òbvia. En canvi, un bon editor buscarà sempre la imatge diferent, original, que s’escapi del que ja hem vist”, per la qual cosa Airob creu que l’editor gràfic "és un plus de qualitat per a qualsevol publicació". “El dia que aconseguim que el redactor no entri en el que fa l’editor gràfic, canviaran moltes coses”, va sentenciar.

Un altre dels problemes que Airob va denunciar és la supremacia i tirania del disseny per damunt les imatges. “S’han posat de moda les fotos amb proporcions impossibles, en forma de tub o butifarra”, va assegurar Airob, i va criticar la màxima de “totes les fotos tenen tall” que postulen els dissenyadors que maqueten les pàgines del diari, ja que provoca que sovint dibuixin un espai panoràmic, per exemple, per a una foto que és vertical, i viceversa.

Foto: Marcelo Aurelio

Exhibint una bona varietat d'exemples projectats sobre una pantalla, Airob també va criticar l’excès de fotos en una mateixa pàgina (”millor una pàgina neta amb una foto gran i ben donada, que moltes fotos petites”), el siluetejat de personatges (“em recorden la revista SuperPop”) i que els diaris estiguin constantment pendents del telenotícies per decidir si donen un tema o no.

Però a banda de qüestions prosaiques, David Airob també va voler opinar sobre dilemes ètics i morals que afecten el fotoperiodisme, com el de les imatges que poden ferir la sensibilitat dels lectors. “No crec en la violència gratuïta -va assegurar-, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar i el lector que es molesti... Qui no vulgui mirar, que no miri”, va sentenciar. Airob creu que no es pot enganyar als lectors ni actuar amb hipocresia, “si no, estaríem censurant la realitat”, tot i considerar que els mitjans que aposten per la política del “tot s’hi val” cometen “un greu error”.

Foto: Marcelo Aurelio

Respecte a un altre dilema actual, el del retoc digital d’imatges, Airob va confessar que té molts dubtes al respecte, tot i que els límits els té clars: “no variar cap element de la imatge original”. Airob creu que si acceptem la fotografia en blanc i negre, que comporta veure la realitat “com els gossos”, perquè no hauríem d’acceptar altres maneres de veure la fotografia? “Enfosquir les cantonades o determinades zones de la imatge per a guiar la vista de l’espectador -en clara referència a Eugene Smith- s’ha fet tota la vida amb el blanc i negre”, va argumentar. “La fotografia està parint nous llenguatges visuals, nous discursos de color: HDR, vinyetejats, desaturacions... Personalment em decanto per qui no m’enganya amb la llum, el color..., però al final, crec que tot és una opció personal”, va sentenciar.

En síntesi, tot això i l’explicat en el post anterior és només un resum del que va donar de sí la cinquena edició de Caja Azul. Les ponències van ser això i molt més. Si algú lamenta d’haver-se-les perdut, sàpiga que l’organtizació les va gravar en vídeo i les penjarà pròximament a la seva web. Us n'informaré puntualment a través de Facebook i Twitter.

Al Marcelo Aurelio, el meu agraïment per la cessió de les imatges.

17 de set. 2011

Pepe Baeza a Caja Azul: "Hi ha fotògrafs que són veritables herois"

Foto: Marcelo Aurelio

Avui dissabte s’ha celebrat a Barcelona la 5ª edició de Caja Azul, l’espai de reflexió i debat al voltant de la fotografia documental creat pel recentment guardonat premi Godó de Fotoperiodisme 2010, Alfons Rodríguez, i els fotògrafs Rafa Pérez, Marcelo Aurelio, Godo Chillida, David MonfilFran Simó. L’edició d’avui tenia com a tema l’edició gràfica i per a parlar-ne Caja Azul ha comptat amb dos ponents de luxe: el Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, i el David Airob, fotògraf, editor gràfic de plantilla del mateix diari i autor de l'exitós bloc The Wild Side. La trobada s'ha realitzat a la sala principal del Pati Llimona i ha atret un bon grapat de fotògrafs, així com als editors gràfics Paco Elvira, Rafa Badia, Celeste Arroquy (de Piel de Foto) i jo mateixa, que no ens volíem perdre les explicacions dels dos referents de l'edició gràfica més importants d'aquest país. Crec que poques vegades s'ha pogut veure una concentració d'editors gràfics tan gran com avui. Tenint en compte que aquesta és una professió "minoritària", en paraules de Pepe Baeza, està clar que la convocatòria de Caja Azul ha estat un èxit.

Malgrat la reducció dràstica dels pressupostos destinats a fotografia i l’abandonament de la cultura visual que els mitjans estan practicant i que, segons el Pepe Baeza, “sembla que no té marxa enrere", els dos ponents segueixen defensant de forma vehement una fotografia documental i testimonial de qualitat a la premsa diària. Cada cop és més difícil, però, que els mitjans destinin recursos a produir reportatges documentals i per això Baeza considera que hi ha fotògrafs que són veritables “herois”, professionals que sense cap suport i fugint de les agendes dels mitjans (és a dir, d’allò que els diaris consideren noticiós) treballen en profunditat un reportatge valuós des del punt de vista social que probablement mai no serà publicat. Per això, Baeza recomana que els fotògrafs s’agrupin en col·lectius i busquin nous canals de difusió, tot i que no siguin remunerats, a l'espera de trobar algun dia un model econòmic viable per a una professió que, segons Baeza, realitza una funció social “imprescindible”.

Foto: Marcelo Aurelio

En la seva ponència, Baeza ha donat algunes pautes als fotògrafs documentalistes advertint-los d’allò que ell anomena “pensament estètic”. “Compte amb els dictats del poder estètic!”, ha clamat. Segons Baeza, hi ha fotògrafs que utilitzen la realitat per a crear una obra artística. “L’art contemporani està ple d’imatges de paisatges desolats i buïts, de persones sense contextualitzar, de fotos que queden molt bé penjades a la sala d’un consell d’administració...”, es lamentava. Segons Baeza, està bé que la fotografia documental investigui nous llenguatges artístics (HDR, desaturacions, vinyetejats, etc.), però prioritzant sempre la transmissió del missatge per damunt l'estètica de la imatge. “Una foto bella és més eficaç, segur, però els fotògrafs no deuen usar la realitat per a realitzar la seva obra, sinó que l’obra ha d’estar al servei de la realitat”. Segons l’editor gràfic del Magazine, no es tracta tant de renunciar a l’esteticisme, com de cercar un discurs visual profund i honest, on el valor testimonial estigui per damunt de tot, en clara sintonia amb allò que defensa Jean François Leroy, el director del festival Visa pour l’Image, al qual Baeza ha referenciat en nombroses ocasions.

Per a treballar, Baeza recomana que els fotògrafs no s’aïllin i ho facin assessorats o en col·laboració amb sociòlegs, antropòlegs, economistes..., experts que interpretin la realitat i que ajudin al fotògraf a triar el tema i l’enfoc, "una de les qüestions més importants d’un reportatge", segons Baeza. L’editor gràfic pot formar part d’aquest equip. “Pensar en equip és millor que decidir tot sol”, assegura. De la mateixa manera, abans de realitzar un reportatge, Baeza aconsella recollir el màxim d’informació i documentar-se bé. “Anar a un lloc sense saber-ne res és una indecència”, ha exclamat, i ha criticat a aquells fotògrafs que fins i tot presumeixen de no haver-se informat prèviament amb la justificació de que així no rebran cap influència.

Foto: Marcelo Aurelio

I ja en el debat final de Caja Azul, a la pregunta de si la premsa desapareixerà, Pepe Baeza ha respost que no mentre els anunciants considerin que el paper és un suport publicitari millor que Internet, cosa que de moment sembla que és així.

Respecte a la ponència del David Airob, com que ha estat igual o més llarga que la del Pepe, la deixo per un següent post. O sigui que... continuarà!

12 de set. 2011

Visa pour l’Image, un patiment necessari

Infants empresonats a l'Àfrica. Foto: Fernando Moleres.
Anar a veure el Visa pour l’Image comporta l’elevat risc de patir i arribar a casa sacsejat i commocionat per les imatges dels reportatges exhibits. Per molt que el Juan José Millás consideri que després de veure tantes vegades l’horror aquest "ja no ens commou", encara no han desaparegut de la meva retina les cares dels infants empresonats a l’Àfrica del Fernando Moleres; els malalts mentals oblidats als psiquiàtrics de la Xina vistos pel fotògraf de l’agència Magnum Lu Nan; els nens soldats somalís retratats per Ed Ou a Mogadiscio...

Alguns es preguntaran si és necessari i efectiu mostrar tanta barbàrie, tanta catàstrofe, tants conflictes any rera any. Fa un parell d’anys, un grup d’amics vam anar junts al Visa i una de les meves amigues va quedar tan commocionada davant la primera exposició que ja no va voler entrar a veure’n cap més. Es va passar tot el cap de setmana esperant-nos a fora de cada recinte. “És necessari veure tot això?”, preguntava. Ahir, un altre amic periodista em comentava que estava “cansat” de veure tants desastres i que considerava que el Visa s’hauria de renovar, evolucionar i obrir a temàtiques menys “dures” que les que mostra en cada edició.

Tot i el que puguin pensar algunes ànimes sensibles, sóc de l’opinió que el festival Visa pour l’Image és cada cop més necessari per a mostrar la barbàrie dels homes i la brutalitat de la natura. Ja fa molt temps que el fotoperiodisme ha perdut terreny a la premsa tradicional, que ha de buscar nous camins per fer-se visible. Els diaris han abandonat pràcticament la seva funció social crítica i de denúncia en favor d’interessos econòmics i polítics particulars.

Però som molts els que enyorem un periodisme de qualitat humana, veraç, honest i independent, amb el focus principal en les persones, especialment en els més febles, cada vegada més invisibles per als mitjans de comunicació tradicionals. El Visa, tot i les seves limitacions, compleix amb escreix aquesta funció de mostrar la realitat més difícil i oblidada, per més dura que sigui. I encara que el bombardeig d'imatges cruels i bàrbares pugui ferir la sensibilitat d’algunes persones, la seva difusió afina sensibilitats i consciències.

Com deia el meu professor de periodisme Josep Maria Casasús, “les fotos poden ser revulsives, no repulsives”.

31 d’ag. 2011

El festival GETXOPHOTO 2011 proposa mirar de front la vellesa en la seva 5ª edició

Foto: Peter Granser

Setembre arrenca amb la inauguració demà dijous de la 5ª edició del GETXOPHOTO 2011, un festival de fotografia documental que se celebra a Getxo (localitat guipuzcoana a 14 km de Bilbao i a només 5 hores en cotxe de Barcelona) que, després de cinc anys, es consolida com un dels esdeveniments fotogràfics anuals més importants.

Aquest any, el festival proposa mirar de front la vellesa. En aquests temps en què la joventut és el valor suprem i vivim d’esquenes a la gent gran, moltes vegades menystenim com viuen, estimen, es diverteixen, emmalalteixen o, fins i tot, moren els nostres avis. Els organitzadors del festival, però, volen demostrar que fer-se gran no és ni bo ni dolent, sinó simplement inevitable. Per això, Frank Kalero, comissari del Festival, a més de fundador de la revista OjodePez i director del Photo Meeting de Barcelona, ​​ha reunit a Getxo l'obra d'una vintena d'autors al voltant de la vellesa (entre els quals destaquen fotògrafs tan reconeguts com Michael Ackerman, Peter Granser i Ricky Dávila) i s'ha fixat com a objectiu mostrar les diverses facetes d'aquest període vital universal, donant visibilitat a algunes de les diverses experiències que tenen lloc en aquesta etapa de maduresa.

La gairebé vintena de treballs seleccionats per Kalero són molt variats i aborden la senectut des de molt diferents perspectives, encara que centrant-se en la tercera edat de l'estat del benestar. Convé recordar, però, que una gran part del planeta segueix immersa en una economia de subsistència, en la qual no existeixen ni jubilació, ni balls de saló, però on, paradoxalment, s'envelleix amb més dignitat.

Les exhibicions estaran exposades del 1 al 30 de setembre, principalment en l'eix que va des de la platja de Ereaga al Port Vell d'Algorta. La part alta de Getxo acollirà les exposicions en sales. Les activitats principals tindran lloc durant el primer cap de setmana del festival, de l'1 al 4 de setembre. Una de les més atractives és la visita guiada especial que recorre gairebé totes les exposicions a càrrec de Frank Kalero, comissari d'aquesta edició, acompanyat d'alguns dels fotògrafs convidats que comentaran la seva obra in situ.

La inauguració de demà dijous 1 de setembre comptarà amb la presència de Naomi Harris, autora de l'impactant reportatge sobre els swingers (intercanvis de parelles) als EUA; Steve Schofield, que ha retratat el món dels aficionats a la ciència ficció; el col.lectiu berlinès Mentalgassi i les seves intervencions urbanes; Andreas Meichsner amb les seves imatges sobre les vacances organitzades, i el català Txema Salvans amb un treball sobre l'oci als afores dels centres urbans. Finalment, la inauguració es tancarà amb una entrevista a Martin Parr.

Us deixo el vídeo del deliciós espot que l'agència Contrapunt de Barcelona ha realitzat per GETXOPHOTO. L’han titulat Res a perdre i l'ha dirigit la Laura Mañá, la directora de pel·lícules tan interessants com Morir en San Hilario. L’espot anima a aprofitar la vellesa per viure i fer el que un vol realment. Tenint en compte que tard o d'hora tots hi arribarem, val la pena que li donem una ullada per anar-hi pensant.


30 d’ag. 2011

Imatges que ja no ens commouen i el festival Visa pour l'Image

El País Semanal nº 1.822 del 28 d'agost de 2011

Escuro la darrera setmana de vacances llegint el dominical El País Semanal tombada a l’hamaca del jardí sota l’ombra d’un pi, un dels petits plaers que es poden assaborir a l’estiu. Fullejant-lo, arribo a la secció La Imagen, on cada setmana, el prolífic novel·lista i periodista Juan José Millás comenta una fotografia. No és ni molt menys un anàlisi tècnic de la imatge, sinó un comentari crític carregat d’ironia, acidesa i un punt d’humor sobre l’instant i els personatges que en ella s’hi representen. La imatge d’aquesta setmana, però, no dóna peu a gaires bromes. A la foto, un grup d’homes es disputa una bossa d’arròs. La imatge de Riccardo Gangale, de l’agència AP, està presa a Kenya des de dalt del camió d'ajuda humanitària que reparteix aliments, una perspectiva que Millás considera que “ja no ens commou”, per haver-la vist desenes de vegades. A mi, en canvi, em pertorba el suficient com per sentir-me de sobte incòmoda en el meu seient privilegiat.

És bona o dolenta aquesta foto?, es pregunta el periodista. La conclusió de Millás és que Gangale “no ha sabut contar les coses d’una altra manera, o sigui, que el primer que se li ha acudit al fotògraf és pujar al camió, que ve a ser el mateix que pujar-se al carro”. I afegeix: “De la mateixa manera que hi ha frases fetes que escoltem com qui sent ploure, hi ha fotografies que potser veiem però no mirem”. “Aquesta és una d’elles”, sentencia.

Millás té raó. Aquesta foto l’hem vista desenes de vegades. És una més de tantes imatges de crisis de fam a l’Àfrica, d’acord. Però afirmar que ja no ens commou és posar de manifest la inconsciència, indiferència i insensibilitat d’una societat abstreta en els seus propis dilemes. Les imatges captades des dels camions de les ONG que reparteixen aliments permeten fotografiar de front les múltiples i desesperades cares de la fam, perspectiva que malgrat que a Millás li sembli anodina, és molt més rotunda i contundent que l’oposada, és a dir, la dels voluntaris repartint els aliments fotografiats des de baix.

Però tot i que ens pugui semblar que aquesta foto ja l’hem vista abans, els fotògrafs han de deixar de fer-la? Han de buscar maneres més enginyoses, originals i, fins i tot, estètiques, de mostrar la realitat més cruel per a captar la nostra atenció i mirada? Per mi, la resposta és clara. És necessari que els fotògrafs continuïn fotografiant la fam per recordar-nos que continua existint, encara que no hi hagi maneres més originals i estètiques de mostrar-la. Perquè hi ha gent que ara mateix, a Somàlia, en ple segle XXI, continua morint de gana. Ens commoguin o no, imatges com la de dalt són necessàries per a donar fe i testimoni de les atrocitats del món. Necessitem veure per a conèixer i canviar les coses, encara que les múltiples cares de la fam, la guerra i la violència ja les haguem vist de sobres.

Ahir 29 d’agost va començar una nova edició del Visa pour l’Image, el festival de fotoperiodisme més compromés i important del món que des de fa 22 anys se celebra a Perpinyà. És probable que entre els treballs fotogràfics s’hi mostrin (ho desconec perquè encara no he mirat el programa. Estic de vacances!) reportatges sobre la catàstrofe de Fukushima. Tots tenim encara ben vives a la retina les imatges del terratrèmol d’Haití i el tsunami de Banda Aceh, però estic segura que les imatges del Japó ens ajudaran a reflexionar sobre coses tan rellevants com el perill nuclear o la fragilitat humana i mediambiental davant els despropòsits de la nostra superba civilització, encara que s'assemblin a les fotos d'anteriors desastres.

A tots els que creieu que la fotografia és “aquella tènue llum que modestament ens ajudarà a canviar les coses” (Eugene Smith dixit), espero trobar-vos a Perpinyà. Si hi aneu el darrer cap de setmana del festival, allí m’hi trobareu.