31 d’ag. 2011

El festival GETXOPHOTO 2011 proposa mirar de front la vellesa en la seva 5ª edició

Foto: Peter Granser

Setembre arrenca amb la inauguració demà dijous de la 5ª edició del GETXOPHOTO 2011, un festival de fotografia documental que se celebra a Getxo (localitat guipuzcoana a 14 km de Bilbao i a només 5 hores en cotxe de Barcelona) que, després de cinc anys, es consolida com un dels esdeveniments fotogràfics anuals més importants.

Aquest any, el festival proposa mirar de front la vellesa. En aquests temps en què la joventut és el valor suprem i vivim d’esquenes a la gent gran, moltes vegades menystenim com viuen, estimen, es diverteixen, emmalalteixen o, fins i tot, moren els nostres avis. Els organitzadors del festival, però, volen demostrar que fer-se gran no és ni bo ni dolent, sinó simplement inevitable. Per això, Frank Kalero, comissari del Festival, a més de fundador de la revista OjodePez i director del Photo Meeting de Barcelona, ​​ha reunit a Getxo l'obra d'una vintena d'autors al voltant de la vellesa (entre els quals destaquen fotògrafs tan reconeguts com Michael Ackerman, Peter Granser i Ricky Dávila) i s'ha fixat com a objectiu mostrar les diverses facetes d'aquest període vital universal, donant visibilitat a algunes de les diverses experiències que tenen lloc en aquesta etapa de maduresa.

La gairebé vintena de treballs seleccionats per Kalero són molt variats i aborden la senectut des de molt diferents perspectives, encara que centrant-se en la tercera edat de l'estat del benestar. Convé recordar, però, que una gran part del planeta segueix immersa en una economia de subsistència, en la qual no existeixen ni jubilació, ni balls de saló, però on, paradoxalment, s'envelleix amb més dignitat.

Les exhibicions estaran exposades del 1 al 30 de setembre, principalment en l'eix que va des de la platja de Ereaga al Port Vell d'Algorta. La part alta de Getxo acollirà les exposicions en sales. Les activitats principals tindran lloc durant el primer cap de setmana del festival, de l'1 al 4 de setembre. Una de les més atractives és la visita guiada especial que recorre gairebé totes les exposicions a càrrec de Frank Kalero, comissari d'aquesta edició, acompanyat d'alguns dels fotògrafs convidats que comentaran la seva obra in situ.

La inauguració de demà dijous 1 de setembre comptarà amb la presència de Naomi Harris, autora de l'impactant reportatge sobre els swingers (intercanvis de parelles) als EUA; Steve Schofield, que ha retratat el món dels aficionats a la ciència ficció; el col.lectiu berlinès Mentalgassi i les seves intervencions urbanes; Andreas Meichsner amb les seves imatges sobre les vacances organitzades, i el català Txema Salvans amb un treball sobre l'oci als afores dels centres urbans. Finalment, la inauguració es tancarà amb una entrevista a Martin Parr.

Us deixo el vídeo del deliciós espot que l'agència Contrapunt de Barcelona ha realitzat per GETXOPHOTO. L’han titulat Res a perdre i l'ha dirigit la Laura Mañá, la directora de pel·lícules tan interessants com Morir en San Hilario. L’espot anima a aprofitar la vellesa per viure i fer el que un vol realment. Tenint en compte que tard o d'hora tots hi arribarem, val la pena que li donem una ullada per anar-hi pensant.


30 d’ag. 2011

Imatges que ja no ens commouen i el festival Visa pour l'Image

El País Semanal nº 1.822 del 28 d'agost de 2011

Escuro la darrera setmana de vacances llegint el dominical El País Semanal tombada a l’hamaca del jardí sota l’ombra d’un pi, un dels petits plaers que es poden assaborir a l’estiu. Fullejant-lo, arribo a la secció La Imagen, on cada setmana, el prolífic novel·lista i periodista Juan José Millás comenta una fotografia. No és ni molt menys un anàlisi tècnic de la imatge, sinó un comentari crític carregat d’ironia, acidesa i un punt d’humor sobre l’instant i els personatges que en ella s’hi representen. La imatge d’aquesta setmana, però, no dóna peu a gaires bromes. A la foto, un grup d’homes es disputa una bossa d’arròs. La imatge de Riccardo Gangale, de l’agència AP, està presa a Kenya des de dalt del camió d'ajuda humanitària que reparteix aliments, una perspectiva que Millás considera que “ja no ens commou”, per haver-la vist desenes de vegades. A mi, en canvi, em pertorba el suficient com per sentir-me de sobte incòmoda en el meu seient privilegiat.

És bona o dolenta aquesta foto?, es pregunta el periodista. La conclusió de Millás és que Gangale “no ha sabut contar les coses d’una altra manera, o sigui, que el primer que se li ha acudit al fotògraf és pujar al camió, que ve a ser el mateix que pujar-se al carro”. I afegeix: “De la mateixa manera que hi ha frases fetes que escoltem com qui sent ploure, hi ha fotografies que potser veiem però no mirem”. “Aquesta és una d’elles”, sentencia.

Millás té raó. Aquesta foto l’hem vista desenes de vegades. És una més de tantes imatges de crisis de fam a l’Àfrica, d’acord. Però afirmar que ja no ens commou és posar de manifest la inconsciència, indiferència i insensibilitat d’una societat abstreta en els seus propis dilemes. Les imatges captades des dels camions de les ONG que reparteixen aliments permeten fotografiar de front les múltiples i desesperades cares de la fam, perspectiva que malgrat que a Millás li sembli anodina, és molt més rotunda i contundent que l’oposada, és a dir, la dels voluntaris repartint els aliments fotografiats des de baix.

Però tot i que ens pugui semblar que aquesta foto ja l’hem vista abans, els fotògrafs han de deixar de fer-la? Han de buscar maneres més enginyoses, originals i, fins i tot, estètiques, de mostrar la realitat més cruel per a captar la nostra atenció i mirada? Per mi, la resposta és clara. És necessari que els fotògrafs continuïn fotografiant la fam per recordar-nos que continua existint, encara que no hi hagi maneres més originals i estètiques de mostrar-la. Perquè hi ha gent que ara mateix, a Somàlia, en ple segle XXI, continua morint de gana. Ens commoguin o no, imatges com la de dalt són necessàries per a donar fe i testimoni de les atrocitats del món. Necessitem veure per a conèixer i canviar les coses, encara que les múltiples cares de la fam, la guerra i la violència ja les haguem vist de sobres.

Ahir 29 d’agost va començar una nova edició del Visa pour l’Image, el festival de fotoperiodisme més compromés i important del món que des de fa 22 anys se celebra a Perpinyà. És probable que entre els treballs fotogràfics s’hi mostrin (ho desconec perquè encara no he mirat el programa. Estic de vacances!) reportatges sobre la catàstrofe de Fukushima. Tots tenim encara ben vives a la retina les imatges del terratrèmol d’Haití i el tsunami de Banda Aceh, però estic segura que les imatges del Japó ens ajudaran a reflexionar sobre coses tan rellevants com el perill nuclear o la fragilitat humana i mediambiental davant els despropòsits de la nostra superba civilització, encara que s'assemblin a les fotos d'anteriors desastres.

A tots els que creieu que la fotografia és “aquella tènue llum que modestament ens ajudarà a canviar les coses” (Eugene Smith dixit), espero trobar-vos a Perpinyà. Si hi aneu el darrer cap de setmana del festival, allí m’hi trobareu.

24 de jul. 2011

Com frenar l'epidèmia dels concursos de fotografia amb clàusulas abusives

Autor: Olivier Laurent / British Journal of Photography.

Una de les competències més deslleials que tenen els fotògrafs professionals d’aquest país són els concursos de fotografia amb clàusules abusives. Per què representen una competència deslleial? Doncs perquè moltes empreses, institucions públiques i privades o mitjans de comunicació han descobert que muntant un concurs de fotografia poden aconseguir un banc d’imatges baratíssim (el cost d’uns premis ridículs) amb el qual cobrir les seves necessitats de continguts, màrqueting o publicitat, amb la qual cosa ja no els cal encarregar a cap fotògraf professional cap treball fotogràfic. El fenomen, lluny de minvar, no para de créixer i multiplicar-se i té signes de convertir-se en una epidémia en tota regla, cosa que posa en perill la salut de la fotografia professional.

L’últim en encomanar-se del virus dels concursos abusius és ni més ni menys que el diari El País, un dels mitjans de referència que, sorprenentment, acaba de muntar un certamen fotogràfic pel seu suplement de viatges El Viajero. Una simple ullada a les seves bases ens alerta d’una clàusula absolutament inacceptable amb la qual el diari s’apodera dels drets de totes les imatges presentades a concurs per fer amb elles el que vulguin a cost cero. Us recordo que en els concursos de fotografia, qualsevol ús que no sigui la divulgació del concurs, hauria de ser pactat amb el fotògraf i remunerat.

Tal i com estan les coses, i mentre no trobem una vacuna per lliurar-nos del virus (la creació per part de l’administració d’un Registre Oficial de Concursos podria ser una bona solució), l’única sortida que tenim els professionals que ens dediquem a la fotografia és advertir a tots els fotògrafs i aficionats de les conseqüències negatives de participar en un concurs amb clàusules abusives, la principal i més greu, la pèrdua de tots els drets econòmics de les imatges presentades a concurs en benefici dels organitzadors. Com fer-ho? A la Asociación Española de Fotógrafos de Naturaleza (AEFONA) ho tenen clar i han muntat una comissió que estudia les bases dels concursos de fotografia de natura per a comunicar tan als fotògrafs com als organitzadors les possibles clàusules abusives o inadequades. Els concursos que compleixen amb unes normes dignes pels fotògrafs són acreditats mitjançant un logotip que l’associació ha creat que serveix de certificació de qualitat. Segons el Joan Manel Puig, el coordinador de la Comissió de Concursos, “d’aquesta manera ens sumem a les iniciatives ja existents que han anat sorgint a Internet, Facebook... etc, tractant de donar a aquesta causa un perfil més corporatiu i una posició més sòlida per defensar els nostres drets”. No seria possible que totes les agrupacions fotogràfiques, sindicats de fotògrafs i periodisme i escoles de fotografia copiessin la iniciativa o es coordinessin per a crear un distintiu amb el qual legitimar els concursos amb bases dignes? Tan difícil és?

Tal i com assegura el Joan Manel Puig, les xarxes socials i els blocs s’han convertit en eines molt poderoses per lluitar contra els concursos abusadors. Ho vam comprovar amb la Tercera Marató Fotogràfica de la FNAC de 2010. Gràcies a la denúncia que vam fer en uns quants blocs i a l’efecte eco que es va produir simultàniament tant a Facebook com a Twitter, el jurat del concurs format pels fotògrafs Iñaki Relanzon, Paco Elvira i Valentín Samá va dimitir en cadena i el concurs no va tenir la participació esperada. Per tant, a través dels blocs i les xarxes socials podem denunciar els abusos i, en conseqüència, exercir la pressió adequada per a que les entitats organitzadores reflexionin i corregeixin les bases dels concursos.

Això és el que ha fet el reconegut fotògraf Tino Soriano a través de Facebook: ha enviat una carta de queixa al diari El País exigint-los la rectificació de les bases del concurs de El Viajero. També des de Facebook s’ha programat una protesta a Twitter el proper dilluns 25 de juliol, de 8 a 14 hores. Tots els que hi tingueu un compte obert podeu escriure el següent twitt en el vostre perfil:

Las bases del concurso Memorias de un Verano de @ElViajero_Pais son totalmente abusivas. Se recomienda no participar #noconmisfotos

Podeu copiar-ho al vostre compte o bé retwittejar-ho cada hora. Serà una manera d’aconseguir que la nostra denúncia es converteixi en trending topic, o tema d’interès del moment, i d'exercir la pressió mediàtica necessària per a que els organitzadors del concurs ens escoltin i rectifiquin.

Vull recordar a tothom que, segons la Llei de la Propietat Intel.lectual, tots els fotògrafs, siguin professionals o no, tenim en exclusiva, pel sol fet de ser els autors de la nostra obra, una sèrie de drets de caràcter econòmic i moral sobre aquesta. El virus dels concursos de fotografia abusius intenta arrencar-nos-els. A les nostres mans està aturar aquesta epidèmia.

3 de jul. 2011

VEGAP, una entitat sense ànim de lucre al servei dels fotògrafs


Fa una setmana, el reconegut fotògraf de National Geographic Tino Soriano, va crear un grup al Facebook titulat 'Stop Cláusulas Abusivas a los Fotógrafos', amb l’objectiu de denunciar, donar a conèixer i compartir els principals abusos i dificultats amb que es troben els fotògrafs professionals. En pocs dies, el grup ha generat un intens debat al voltant dels problemes que travessen la professió, en el qual s’ha comentat reiteradament la necessitat de crear una organització que protegeixi i empari els drets i l’obra dels fotògrafs. Aquesta entitat, però, ja existeix, s’anomena VEGAP i és ben coneguda (i temuda) per les editorials i mitjans de comunicació, ja que és una societat que protegeix amb molt zel els interessos dels creadors visuals que hi estan subscrits.

La VEGAP és una entitat sense ànim de lucre creada el 1990 pel Ministeri de Cultura per a protegir i gestionar els drets de propietat intel·lectual dels autors visuals, entre els quals s’hi troben els fotògrafs, “fotoperiodistes inclosos”, segons m'ha explicat l’Anna Gallego, del departament de llicències de VEGAP.

L’entitat gestiona de forma col·lectiva els drets econòmics de les obres que es reutilitzen, en el cas dels fotògrafs, de les fotos que formen part del seu arxiu. Per tant, els encàrrecs i les primeres reproduccions, l’autor els negocia directament amb el client (aquí la VEGAP no té cap competència), però un cop publicades les imatges per primera vegada, l’entitat pot gestionar-ne les reutilitzacions.

Per a que la VEGAP gestioni els drets patrimonials de les imatges d’un fotògraf, prèviament cal que se'n faci soci. Qualsevol fotògraf, tingui l’especialitat que tingui, pot fer-se’n. El paraigua de la VEGAP és gran i acull a tothom. Nomès cal sol·licitar-ne l’admissió, signar un contracte i pagar-hi una única quota d’adhesió de 60€. La permanència a l’entitat no implica cap altre pagament, ja que es tracta d’una organització sense ànim de lucre. VEGAP gestiona els drets patrimonials que reconeix la Llei de la Propietat Intel·lectual a favor dels creadors visuals mitjançant la formalització d'un contracte d'adhesió amb el soci, que pot ser de tres tipus:

  • El fotògraf cedeix a l’entitat la gestió dels drets de totes les seves fotos d’arxiu i les que vagi produint.
  • El fotògraf cedeix totes les obres, exceptuant-ne les que ell designi.
  • El fotògraf nomès cedeix els drets d’unes fotos concretes.


Què significa cedir la gestió dels drets de les imatges a la VEGAP? Doncs que quan un client (editorial, mitjà de comunicació, etc.) vol fer ús d’una o varies imatges d’un fotògraf soci, l’entitat fa de mitjancera i s’encarrega d’autoritzar-ne la publicació, aplicar-hi unes tarifes de cessió dels drets (segons els usos de les imatges) i cobrar-les. Fins i tot, si les imatges han estat “robades” i publicades sense consentiment a qualsevol mitjà (incloent-hi Internet), la VEGAP té la capacitat legal de perseguir els infractors. Com diu l’Anna Gallego, del departament de llicències de VEGAP, “signar un contracte amb un client, negociar els preus de les imatges... són gestions feixugues que és millor que negociï l’entitat, ja que tenim la força de la gestió col·lectiva”. Actualment, VEGAP representa a l'estat espanyol els drets d'autor de més de 57.000 creadors visuals (molts d'ells consagrats), xifra que creix diàriament per la constant adhesió de nous socis en més de trenta-nou societats d'autor de tot el món amb les quals VEGAP té subscrits contractes de representació recíproca.

Un altre aspecte important a tenir en compte a l’hora de fer-se’n soci és que les tarifes que la VEGAP aplica per a la utilització de les obres han estat acordades de manera col·lectiva pels membres de l'entitat. Els imports que s’han establert són idèntics per a tots els autors en funció dels usos, tractant-los per igual d'acord amb allò que exigeix la Llei de la Propietat Intel·lectual.

Tot i que VEGAP també gestiona un extens banc d’imatges, no cal que els fotògrafs que se’n facin socis transfereixin físicament totes les seves fotos a l’entitat. En el cas que un client (editorial, mitjà de comunicació o empresa) demani a un soci de VEGAP unes imatges per a publicar, el fotògraf els les pot facilitar directament, però comunicant-ho immediatament a la VEGAP per a que s’encarreguin de la gestió econòmica dels drets. Periòdicament, l’entitat liquidarà a l’autor tots els drets que li ha gestionat i només li descomptarà les despeses d’administració que s’hagin produït.

Arribats a aquest punt, quines avantatges té fer-se soci de VEGAP, doncs? La principal és que pertànyer a una entitat que agrupa a més de 57.000 creadors visuals dóna una força que no té un fotògraf sol. Quantes vegades ens hem queixat de la manca d’unió i consens del col·lectiu fotogràfic? De la poca força que els fotògrafs poden exercir de manera individual davant un mitjà? De la nul·la capacitat de reacció davant la vulneració dels drets de propietat intel·lectual? VEGAP permet als autors superar aquestes dificultats, organitzar-se, rebre suport, i garantir i gestionar els seus drets d'una forma eficaç i gratuïta.

Tot i així, crec que, tal i com estan les coses, fer-se soci de VEGAP pot tenir efectes adversos en aquests moments de crisi, com, per exemple, que una editorial prefereixi publicar imatges d’un fotògraf que no en sigui soci per tal de negociar amb ell directament les condicions de la col·laboració i apretar-lo per aconseguir preus més baixos, una situació que s’evitaria si la gran majoria de professionals estiguessin sota el paraigua de la VEGAP.

28 de juny 2011

Dues fotos per a una portada del 'Descobrir'


Feia alguns mesos que no us mostrava el making of d’una portada del Descobrir, així que aquí teniu el de la darrera que ara mateix ja és al quiosc.

Com he explicat en posts anteriors, una de les coses més difícils de triar de qualsevol publicació és la foto de portada. En el cas del Descobrir, la majoria de les vegades pensem i planifiquem amb antelació aquesta imatge, tenint en compte que ha de respondre conceptualment a la tesi que plantegem en el reportatge central de la revista. No sempre és fàcil tirar endavant una idea preconcebuda, tal i com ja vam veure amb la foto de la portada del Vallespir, però en el darrer número, les coses han anat rodades.

En aquesta ocasió, ens hem desplaçat al Lluçanès, un paradís rural situat al cor de Catalunya on la vida encara es pot assaborir a poc a poc, al qual li hem dedicat les 50 pàgines del dossier central. Per il·lustrar la portada, volíem una imatge que evoqués calma i tranquil·litat, i se’ns va acudir que mostrar uns ciclistes recorrent en bicicleta els camins que voregen els incomptables camps de conreu de la comarca seria una bona idea. Per això li vam demanar al Joan Sales, director de la Burricleta (empresa del Lluçanès que lloga bicicletes elèctriques equipades amb alforges que recorden a les que duien els rucs), que ens deixés un parell de burricletes. El Joan s’hi va mostrar tan encantat que, fins i tot, es va oferir a fer de model i sortir a la foto com si fos un ciclista.

Així que, a l'igual que havíem fet amb les portades de Barcelona, el Vallespir i les Garrigues, el 24 de maig a primera hora, l’Òscar Rodbag (l'autor de l'excel·lent reportatge fotogràfic de tot el dossier central del Lluçanès), el Nil Solà (director d'art del Descobrir i excel·lent il·lustrador) i jo vam agafar el cotxe i ens en vam anar cap a Perafita, al bell mig de la comarca. Allí ens esperaven, a més del Joan Sales, el fotògraf Francesc Mas (que des de petit estiueja al Lluçanès i que molt amablement es va oferir a fer-nos de guia); el Pere Garet, propietari d'una explotació agrícola i ramadera protagonista d'un dels nostres articles, i l'Enric Pla, artista del ferro que també surt a les pàgines d'aquest número. Tots es van oferir a acompanyar-nos a trobar el millor lloc des d’on fer la foto de la nostra portada.

En arribar, el primer que vam fer va ser decidir quins llocs aniríem a veure. El Joan Sales (a la imatge, de cara) va portar el seu pick up carregat amb dues burricletes. L'acompanyava la Theresa Hansen, una companya de feina, que també faria de ciclista per a nosaltres. Foto: Maria Rosa Vila.

El Francesc Mas (centre) ens va guiar per tota la comarca buscant els millors enclavaments possibles. Aquí mostra al Nil i a l'Òscar les vistes des del santuari de la Mare de Déu dels Munts. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar i el Nil valoren una possible localització a la finca del Colomer, a Alpens. Foto: Maria Rosa Vila.

Durant tot el matí vam recórrer bona part del territori buscant possibles localitzacions. Les possibilitats eren múltiples, ja que el Lluçanès té uns paisatges magnífics, farcits de camps de conreus, turons amables i pobles preciosos. Com que el sol estava massa alt i projectava ombres molt dures, no vam poder prendre cap bona imatge i vam decidir esperar-nos a la tarda, quan la llum fos més càlida i vellutada. Al migdia, però, ja teníem clar que després de dinar faríem les fotos als dos llocs que millor funcionaven per la nostra portada: els camps de la finca del Colomer, a Alpens, i el santuari de la Mare de Déu dels Munts.

A les 5 de la tarda, doncs, ens vam dirigir cap a la primera localització.

L'Òscar i el Nil trien el tram del camí on s'hauran de col·locar els ciclistes. Gràcies al Pere Garet, els propietaris del Colomer ens van autoritzar a fer les fotos dins la seva finca. Foto: Maria Rosa Vila.

A més de transportar les burricletes, el pick up va resultar molt útil com a plataforma des de la qual prendre algunes imatges. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar comença a disparar les primeres fotos, sota l'atenta mirada del Nil. En aquell moment, la llum estava preciosa! Foto: Maria Rosa Vila.

Damunt el pick up, l'Òscar tenia una bona perspectiva dels ciclistes i del camí envoltat de blat. Foto: Maria Rosa Vila.

Una i una altra vegada, el Joan i la Theresa pedalegen amunt i avall seguint les instruccions de l'Òscar i el Nil. Foto: Maria Rosa Vila.

Inesperadament, el sol desapareix darrera uns núvols i l'Òscar es veu obligat a muntar el flaix i mesurar de nou la llum amb el fotòmetre. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar prepara el flaix i indica al Francesc Mas on ha de dirigir-ne la llum. A més de guia, el Francesc va exercir de solvent assistent de fotografia. Foto: Maria Rosa Vila.

El Pere Garet i la seva família no es van voler perdre cap detall de la sessió fotogràfica. Foto: Maria Rosa Vila.

Per fi, el sol torna a brillar! L'Òscar decideix canviar de perspectiva i fer algunes fotos des de l'altra banda del camí. Foto: Maria Rosa Vila.

El Nil i l'Òscar comproven a través de la pantalla de la càmera com estan quedant les imatges. Foto: Maria Rosa Vila.

Unes preses més, i la primera sessió de fotos ja s'haurà acabat. Fotos: Maria Rosa Vila.

Quan vam finalitzar aquesta primera tongada d'imatges, ràpidament vam recollir tot el material i vam sortir corrents cap a la segona localització, el santuari de la Mare de Déu dels Munts. El sol no trigaria a pondre's i calia donar-se pressa!

A banda i banda del santuari, s'hi poden veure unes vistes impressionants del Pedraforca i el Puigmal. Fotos: Maria Rosa Vila.

El Francesc Mas ajuda a l'Òscar Rodbag a muntar el flaix de nou. Foto: Maria Rosa Vila.

Una altra vegada, el Joan Sales, la Theresa Hansen i les burricletes es col·loquen davant l'objectiu. L'Òscar té la intenció de fotografiar-los mentre contemplen la posta de sol. Mentrestant, el Francesc subjecta el flaix. Foto: Maria Rosa Vila.

Per a la nostra sorpresa, el sol s'està ponent just darrera el Pedraforca. No ens ho podem creure! Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar utilitza un filtre degradat gris per enfosquir una mica el cel, que està massa encès i podria sortir cremat. Foto: Maria Rosa Vila.

Seguint les indicacions de l'Òscar, el Nil sosté un reflector que projecta la llum del sol sobre la parella, mentre el flaix els il·lumina lateralment. Foto: Maria Rosa Vila.

Els minuts esperant a que el sol es pongui darrere les muntanyes es fan eterns... Foto: Maria Rosa Vila.

Quan el sol està pràcticament darrera el Pedraforca, l'Òscar prem l'obturador de la càmera una i una altra vegada per aconseguir l'esperada foto. Foto: Maria Rosa Vila.

En acabar la sessió, el Joan i la Theresa no poden resistir la temptació de veure com han quedat les darreres imatges. Tots estem emocionadíssims. La posta de sol ha estat espectacular! Foto: Maria Rosa Vila.

Després de passar tot un dia cercant una bona imatge per a la nostra portada, al final n'havíem aconseguit dues! Des del meu punt de vista, ambdues són magnífiques i reflecteixen molt bé allò que volíem destacar: que el Lluçanès és un refugi de pau on el rellotge natural marca el ritme de les hores. Al final, però, només una imatge podia ser la foto de portada. Endevineu quina?



L'altra, la de la posta de sol que ens va enamorar a tots, l'hem utilitzada per obrir a doble pàgina el dossier central, gràcies a que l'Òscar també va fer unes quantes imatges horitzontals. Crec que ha quedat espectacular, oi? A vosaltres què us sembla?



Des d'aquí, vull donar les gràcies al Francesc Mas per la seva inestimable ajuda com a assistent i guia; al Pere Garet i l'Enric Pla per la seva generositat, i al Joan Sales i la Theresa Hansen,  per la seva paciència i amabilitat. Gràcies a ells, el Lluçanès ens ha enamorat!

D'esquerra a dreta, el Nil Solà, l'Òscar Rodbag, el Francesc Mas, l'Enric Pla i el Pere Garet. Foto: Maria Rosa Vila.