24 de jul. 2011

Com frenar l'epidèmia dels concursos de fotografia amb clàusulas abusives

Autor: Olivier Laurent / British Journal of Photography.

Una de les competències més deslleials que tenen els fotògrafs professionals d’aquest país són els concursos de fotografia amb clàusules abusives. Per què representen una competència deslleial? Doncs perquè moltes empreses, institucions públiques i privades o mitjans de comunicació han descobert que muntant un concurs de fotografia poden aconseguir un banc d’imatges baratíssim (el cost d’uns premis ridículs) amb el qual cobrir les seves necessitats de continguts, màrqueting o publicitat, amb la qual cosa ja no els cal encarregar a cap fotògraf professional cap treball fotogràfic. El fenomen, lluny de minvar, no para de créixer i multiplicar-se i té signes de convertir-se en una epidémia en tota regla, cosa que posa en perill la salut de la fotografia professional.

L’últim en encomanar-se del virus dels concursos abusius és ni més ni menys que el diari El País, un dels mitjans de referència que, sorprenentment, acaba de muntar un certamen fotogràfic pel seu suplement de viatges El Viajero. Una simple ullada a les seves bases ens alerta d’una clàusula absolutament inacceptable amb la qual el diari s’apodera dels drets de totes les imatges presentades a concurs per fer amb elles el que vulguin a cost cero. Us recordo que en els concursos de fotografia, qualsevol ús que no sigui la divulgació del concurs, hauria de ser pactat amb el fotògraf i remunerat.

Tal i com estan les coses, i mentre no trobem una vacuna per lliurar-nos del virus (la creació per part de l’administració d’un Registre Oficial de Concursos podria ser una bona solució), l’única sortida que tenim els professionals que ens dediquem a la fotografia és advertir a tots els fotògrafs i aficionats de les conseqüències negatives de participar en un concurs amb clàusules abusives, la principal i més greu, la pèrdua de tots els drets econòmics de les imatges presentades a concurs en benefici dels organitzadors. Com fer-ho? A la Asociación Española de Fotógrafos de Naturaleza (AEFONA) ho tenen clar i han muntat una comissió que estudia les bases dels concursos de fotografia de natura per a comunicar tan als fotògrafs com als organitzadors les possibles clàusules abusives o inadequades. Els concursos que compleixen amb unes normes dignes pels fotògrafs són acreditats mitjançant un logotip que l’associació ha creat que serveix de certificació de qualitat. Segons el Joan Manel Puig, el coordinador de la Comissió de Concursos, “d’aquesta manera ens sumem a les iniciatives ja existents que han anat sorgint a Internet, Facebook... etc, tractant de donar a aquesta causa un perfil més corporatiu i una posició més sòlida per defensar els nostres drets”. No seria possible que totes les agrupacions fotogràfiques, sindicats de fotògrafs i periodisme i escoles de fotografia copiessin la iniciativa o es coordinessin per a crear un distintiu amb el qual legitimar els concursos amb bases dignes? Tan difícil és?

Tal i com assegura el Joan Manel Puig, les xarxes socials i els blocs s’han convertit en eines molt poderoses per lluitar contra els concursos abusadors. Ho vam comprovar amb la Tercera Marató Fotogràfica de la FNAC de 2010. Gràcies a la denúncia que vam fer en uns quants blocs i a l’efecte eco que es va produir simultàniament tant a Facebook com a Twitter, el jurat del concurs format pels fotògrafs Iñaki Relanzon, Paco Elvira i Valentín Samá va dimitir en cadena i el concurs no va tenir la participació esperada. Per tant, a través dels blocs i les xarxes socials podem denunciar els abusos i, en conseqüència, exercir la pressió adequada per a que les entitats organitzadores reflexionin i corregeixin les bases dels concursos.

Això és el que ha fet el reconegut fotògraf Tino Soriano a través de Facebook: ha enviat una carta de queixa al diari El País exigint-los la rectificació de les bases del concurs de El Viajero. També des de Facebook s’ha programat una protesta a Twitter el proper dilluns 25 de juliol, de 8 a 14 hores. Tots els que hi tingueu un compte obert podeu escriure el següent twitt en el vostre perfil:

Las bases del concurso Memorias de un Verano de @ElViajero_Pais son totalmente abusivas. Se recomienda no participar #noconmisfotos

Podeu copiar-ho al vostre compte o bé retwittejar-ho cada hora. Serà una manera d’aconseguir que la nostra denúncia es converteixi en trending topic, o tema d’interès del moment, i d'exercir la pressió mediàtica necessària per a que els organitzadors del concurs ens escoltin i rectifiquin.

Vull recordar a tothom que, segons la Llei de la Propietat Intel.lectual, tots els fotògrafs, siguin professionals o no, tenim en exclusiva, pel sol fet de ser els autors de la nostra obra, una sèrie de drets de caràcter econòmic i moral sobre aquesta. El virus dels concursos de fotografia abusius intenta arrencar-nos-els. A les nostres mans està aturar aquesta epidèmia.

3 de jul. 2011

VEGAP, una entitat sense ànim de lucre al servei dels fotògrafs


Fa una setmana, el reconegut fotògraf de National Geographic Tino Soriano, va crear un grup al Facebook titulat 'Stop Cláusulas Abusivas a los Fotógrafos', amb l’objectiu de denunciar, donar a conèixer i compartir els principals abusos i dificultats amb que es troben els fotògrafs professionals. En pocs dies, el grup ha generat un intens debat al voltant dels problemes que travessen la professió, en el qual s’ha comentat reiteradament la necessitat de crear una organització que protegeixi i empari els drets i l’obra dels fotògrafs. Aquesta entitat, però, ja existeix, s’anomena VEGAP i és ben coneguda (i temuda) per les editorials i mitjans de comunicació, ja que és una societat que protegeix amb molt zel els interessos dels creadors visuals que hi estan subscrits.

La VEGAP és una entitat sense ànim de lucre creada el 1990 pel Ministeri de Cultura per a protegir i gestionar els drets de propietat intel·lectual dels autors visuals, entre els quals s’hi troben els fotògrafs, “fotoperiodistes inclosos”, segons m'ha explicat l’Anna Gallego, del departament de llicències de VEGAP.

L’entitat gestiona de forma col·lectiva els drets econòmics de les obres que es reutilitzen, en el cas dels fotògrafs, de les fotos que formen part del seu arxiu. Per tant, els encàrrecs i les primeres reproduccions, l’autor els negocia directament amb el client (aquí la VEGAP no té cap competència), però un cop publicades les imatges per primera vegada, l’entitat pot gestionar-ne les reutilitzacions.

Per a que la VEGAP gestioni els drets patrimonials de les imatges d’un fotògraf, prèviament cal que se'n faci soci. Qualsevol fotògraf, tingui l’especialitat que tingui, pot fer-se’n. El paraigua de la VEGAP és gran i acull a tothom. Nomès cal sol·licitar-ne l’admissió, signar un contracte i pagar-hi una única quota d’adhesió de 60€. La permanència a l’entitat no implica cap altre pagament, ja que es tracta d’una organització sense ànim de lucre. VEGAP gestiona els drets patrimonials que reconeix la Llei de la Propietat Intel·lectual a favor dels creadors visuals mitjançant la formalització d'un contracte d'adhesió amb el soci, que pot ser de tres tipus:

  • El fotògraf cedeix a l’entitat la gestió dels drets de totes les seves fotos d’arxiu i les que vagi produint.
  • El fotògraf cedeix totes les obres, exceptuant-ne les que ell designi.
  • El fotògraf nomès cedeix els drets d’unes fotos concretes.


Què significa cedir la gestió dels drets de les imatges a la VEGAP? Doncs que quan un client (editorial, mitjà de comunicació, etc.) vol fer ús d’una o varies imatges d’un fotògraf soci, l’entitat fa de mitjancera i s’encarrega d’autoritzar-ne la publicació, aplicar-hi unes tarifes de cessió dels drets (segons els usos de les imatges) i cobrar-les. Fins i tot, si les imatges han estat “robades” i publicades sense consentiment a qualsevol mitjà (incloent-hi Internet), la VEGAP té la capacitat legal de perseguir els infractors. Com diu l’Anna Gallego, del departament de llicències de VEGAP, “signar un contracte amb un client, negociar els preus de les imatges... són gestions feixugues que és millor que negociï l’entitat, ja que tenim la força de la gestió col·lectiva”. Actualment, VEGAP representa a l'estat espanyol els drets d'autor de més de 57.000 creadors visuals (molts d'ells consagrats), xifra que creix diàriament per la constant adhesió de nous socis en més de trenta-nou societats d'autor de tot el món amb les quals VEGAP té subscrits contractes de representació recíproca.

Un altre aspecte important a tenir en compte a l’hora de fer-se’n soci és que les tarifes que la VEGAP aplica per a la utilització de les obres han estat acordades de manera col·lectiva pels membres de l'entitat. Els imports que s’han establert són idèntics per a tots els autors en funció dels usos, tractant-los per igual d'acord amb allò que exigeix la Llei de la Propietat Intel·lectual.

Tot i que VEGAP també gestiona un extens banc d’imatges, no cal que els fotògrafs que se’n facin socis transfereixin físicament totes les seves fotos a l’entitat. En el cas que un client (editorial, mitjà de comunicació o empresa) demani a un soci de VEGAP unes imatges per a publicar, el fotògraf els les pot facilitar directament, però comunicant-ho immediatament a la VEGAP per a que s’encarreguin de la gestió econòmica dels drets. Periòdicament, l’entitat liquidarà a l’autor tots els drets que li ha gestionat i només li descomptarà les despeses d’administració que s’hagin produït.

Arribats a aquest punt, quines avantatges té fer-se soci de VEGAP, doncs? La principal és que pertànyer a una entitat que agrupa a més de 57.000 creadors visuals dóna una força que no té un fotògraf sol. Quantes vegades ens hem queixat de la manca d’unió i consens del col·lectiu fotogràfic? De la poca força que els fotògrafs poden exercir de manera individual davant un mitjà? De la nul·la capacitat de reacció davant la vulneració dels drets de propietat intel·lectual? VEGAP permet als autors superar aquestes dificultats, organitzar-se, rebre suport, i garantir i gestionar els seus drets d'una forma eficaç i gratuïta.

Tot i així, crec que, tal i com estan les coses, fer-se soci de VEGAP pot tenir efectes adversos en aquests moments de crisi, com, per exemple, que una editorial prefereixi publicar imatges d’un fotògraf que no en sigui soci per tal de negociar amb ell directament les condicions de la col·laboració i apretar-lo per aconseguir preus més baixos, una situació que s’evitaria si la gran majoria de professionals estiguessin sota el paraigua de la VEGAP.

28 de juny 2011

Dues fotos per a una portada del 'Descobrir'


Feia alguns mesos que no us mostrava el making of d’una portada del Descobrir, així que aquí teniu el de la darrera que ara mateix ja és al quiosc.

Com he explicat en posts anteriors, una de les coses més difícils de triar de qualsevol publicació és la foto de portada. En el cas del Descobrir, la majoria de les vegades pensem i planifiquem amb antelació aquesta imatge, tenint en compte que ha de respondre conceptualment a la tesi que plantegem en el reportatge central de la revista. No sempre és fàcil tirar endavant una idea preconcebuda, tal i com ja vam veure amb la foto de la portada del Vallespir, però en el darrer número, les coses han anat rodades.

En aquesta ocasió, ens hem desplaçat al Lluçanès, un paradís rural situat al cor de Catalunya on la vida encara es pot assaborir a poc a poc, al qual li hem dedicat les 50 pàgines del dossier central. Per il·lustrar la portada, volíem una imatge que evoqués calma i tranquil·litat, i se’ns va acudir que mostrar uns ciclistes recorrent en bicicleta els camins que voregen els incomptables camps de conreu de la comarca seria una bona idea. Per això li vam demanar al Joan Sales, director de la Burricleta (empresa del Lluçanès que lloga bicicletes elèctriques equipades amb alforges que recorden a les que duien els rucs), que ens deixés un parell de burricletes. El Joan s’hi va mostrar tan encantat que, fins i tot, es va oferir a fer de model i sortir a la foto com si fos un ciclista.

Així que, a l'igual que havíem fet amb les portades de Barcelona, el Vallespir i les Garrigues, el 24 de maig a primera hora, l’Òscar Rodbag (l'autor de l'excel·lent reportatge fotogràfic de tot el dossier central del Lluçanès), el Nil Solà (director d'art del Descobrir i excel·lent il·lustrador) i jo vam agafar el cotxe i ens en vam anar cap a Perafita, al bell mig de la comarca. Allí ens esperaven, a més del Joan Sales, el fotògraf Francesc Mas (que des de petit estiueja al Lluçanès i que molt amablement es va oferir a fer-nos de guia); el Pere Garet, propietari d'una explotació agrícola i ramadera protagonista d'un dels nostres articles, i l'Enric Pla, artista del ferro que també surt a les pàgines d'aquest número. Tots es van oferir a acompanyar-nos a trobar el millor lloc des d’on fer la foto de la nostra portada.

En arribar, el primer que vam fer va ser decidir quins llocs aniríem a veure. El Joan Sales (a la imatge, de cara) va portar el seu pick up carregat amb dues burricletes. L'acompanyava la Theresa Hansen, una companya de feina, que també faria de ciclista per a nosaltres. Foto: Maria Rosa Vila.

El Francesc Mas (centre) ens va guiar per tota la comarca buscant els millors enclavaments possibles. Aquí mostra al Nil i a l'Òscar les vistes des del santuari de la Mare de Déu dels Munts. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar i el Nil valoren una possible localització a la finca del Colomer, a Alpens. Foto: Maria Rosa Vila.

Durant tot el matí vam recórrer bona part del territori buscant possibles localitzacions. Les possibilitats eren múltiples, ja que el Lluçanès té uns paisatges magnífics, farcits de camps de conreus, turons amables i pobles preciosos. Com que el sol estava massa alt i projectava ombres molt dures, no vam poder prendre cap bona imatge i vam decidir esperar-nos a la tarda, quan la llum fos més càlida i vellutada. Al migdia, però, ja teníem clar que després de dinar faríem les fotos als dos llocs que millor funcionaven per la nostra portada: els camps de la finca del Colomer, a Alpens, i el santuari de la Mare de Déu dels Munts.

A les 5 de la tarda, doncs, ens vam dirigir cap a la primera localització.

L'Òscar i el Nil trien el tram del camí on s'hauran de col·locar els ciclistes. Gràcies al Pere Garet, els propietaris del Colomer ens van autoritzar a fer les fotos dins la seva finca. Foto: Maria Rosa Vila.

A més de transportar les burricletes, el pick up va resultar molt útil com a plataforma des de la qual prendre algunes imatges. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar comença a disparar les primeres fotos, sota l'atenta mirada del Nil. En aquell moment, la llum estava preciosa! Foto: Maria Rosa Vila.

Damunt el pick up, l'Òscar tenia una bona perspectiva dels ciclistes i del camí envoltat de blat. Foto: Maria Rosa Vila.

Una i una altra vegada, el Joan i la Theresa pedalegen amunt i avall seguint les instruccions de l'Òscar i el Nil. Foto: Maria Rosa Vila.

Inesperadament, el sol desapareix darrera uns núvols i l'Òscar es veu obligat a muntar el flaix i mesurar de nou la llum amb el fotòmetre. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar prepara el flaix i indica al Francesc Mas on ha de dirigir-ne la llum. A més de guia, el Francesc va exercir de solvent assistent de fotografia. Foto: Maria Rosa Vila.

El Pere Garet i la seva família no es van voler perdre cap detall de la sessió fotogràfica. Foto: Maria Rosa Vila.

Per fi, el sol torna a brillar! L'Òscar decideix canviar de perspectiva i fer algunes fotos des de l'altra banda del camí. Foto: Maria Rosa Vila.

El Nil i l'Òscar comproven a través de la pantalla de la càmera com estan quedant les imatges. Foto: Maria Rosa Vila.

Unes preses més, i la primera sessió de fotos ja s'haurà acabat. Fotos: Maria Rosa Vila.

Quan vam finalitzar aquesta primera tongada d'imatges, ràpidament vam recollir tot el material i vam sortir corrents cap a la segona localització, el santuari de la Mare de Déu dels Munts. El sol no trigaria a pondre's i calia donar-se pressa!

A banda i banda del santuari, s'hi poden veure unes vistes impressionants del Pedraforca i el Puigmal. Fotos: Maria Rosa Vila.

El Francesc Mas ajuda a l'Òscar Rodbag a muntar el flaix de nou. Foto: Maria Rosa Vila.

Una altra vegada, el Joan Sales, la Theresa Hansen i les burricletes es col·loquen davant l'objectiu. L'Òscar té la intenció de fotografiar-los mentre contemplen la posta de sol. Mentrestant, el Francesc subjecta el flaix. Foto: Maria Rosa Vila.

Per a la nostra sorpresa, el sol s'està ponent just darrera el Pedraforca. No ens ho podem creure! Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar utilitza un filtre degradat gris per enfosquir una mica el cel, que està massa encès i podria sortir cremat. Foto: Maria Rosa Vila.

Seguint les indicacions de l'Òscar, el Nil sosté un reflector que projecta la llum del sol sobre la parella, mentre el flaix els il·lumina lateralment. Foto: Maria Rosa Vila.

Els minuts esperant a que el sol es pongui darrere les muntanyes es fan eterns... Foto: Maria Rosa Vila.

Quan el sol està pràcticament darrera el Pedraforca, l'Òscar prem l'obturador de la càmera una i una altra vegada per aconseguir l'esperada foto. Foto: Maria Rosa Vila.

En acabar la sessió, el Joan i la Theresa no poden resistir la temptació de veure com han quedat les darreres imatges. Tots estem emocionadíssims. La posta de sol ha estat espectacular! Foto: Maria Rosa Vila.

Després de passar tot un dia cercant una bona imatge per a la nostra portada, al final n'havíem aconseguit dues! Des del meu punt de vista, ambdues són magnífiques i reflecteixen molt bé allò que volíem destacar: que el Lluçanès és un refugi de pau on el rellotge natural marca el ritme de les hores. Al final, però, només una imatge podia ser la foto de portada. Endevineu quina?



L'altra, la de la posta de sol que ens va enamorar a tots, l'hem utilitzada per obrir a doble pàgina el dossier central, gràcies a que l'Òscar també va fer unes quantes imatges horitzontals. Crec que ha quedat espectacular, oi? A vosaltres què us sembla?



Des d'aquí, vull donar les gràcies al Francesc Mas per la seva inestimable ajuda com a assistent i guia; al Pere Garet i l'Enric Pla per la seva generositat, i al Joan Sales i la Theresa Hansen,  per la seva paciència i amabilitat. Gràcies a ells, el Lluçanès ens ha enamorat!

D'esquerra a dreta, el Nil Solà, l'Òscar Rodbag, el Francesc Mas, l'Enric Pla i el Pere Garet. Foto: Maria Rosa Vila.

19 de juny 2011

"No tenim pressupost", una frase de moda


Els mitjans digitals ja no són els únics que demanen fotos gratis. Tampoc les editorials i alguns diaris que pretenen que els fotògrafs els regalin les fotos dels reportatges. Ni les entitats públiques o privades que organitzen concursos de fotografia amb l’ànim de fer-se amb un banc d’imatges gratuït amb el qual cobrir les seves necessitats publicitàries i de màrqueting. La idea que les imatges no costen res i que, per tant, no cal destinar-hi un pressupost en cap projecte o acció, s’escampa per tot arreu com una taca d’oli i arriba fins i tot a l'administració. Un parell d’exemples són suficients per adonar-nos-en.

Recentment, a un fotògraf freelance, un diari li ha encarregat un reportatge sobre el dia a dia d’uns funcionaris de l'administració pública. Per a fer-lo, el fotògraf ha comptat amb la col·laboració i les màximes facilitats de tota l’organització.

Una vegada que el fotògraf estava sobre el terreny, una periodista del gabinet de premsa de l’organisme li va demanar molt amablement si podia cedir-los les fotos, no només les que publicaria al diari, sinó totes les del reportatge, per a usos institucionals (calendaris, publicacions internes, web, etc). Quan el fotògraf li va preguntar quines eren les condicions econòmiques, la periodista li va respondre amb una de les frases que estan més de moda: “no tenim pressupost”. El fotògraf, de bona fe i en compensació per les facilitats que li havien proporcionat, es va comprometre a cedir-los només algunes imatges gratuïtament, amb la condició que no en fessin ús abans de la publicació del reportatge i que sempre n’indiquessin el nom de l’autor. Això últim va sorprendre molt la periodista, ja que, segons ella, no acostumaven a signar les fotos que utilitzaven.

L’altre cas, una mica més extrem, és el d’un fotògraf a qui li vaig encarregar que fes unes fotos de diverses sales d’un museu municipal per a un reportatge del Descobrir. Quan va anar-hi, els del museu li van dir que només li deixarien fer les fotos si després els cedia gratuïtament les imatges. Ni tan sols es van molestar en utilitzar l’excusa de la manca de pressupost. Directament li van deixar clar que havia de cedir-los les imatges si volia fer les fotos. Com que el fotògraf s’hi va negar, al final vam haver de buscar una alternativa i publicar unes altres imatges en el reportatge del Descobrir.

Quines conclusions podem extreure d’ambdós casos? Personalment, crec que la cessió gratuïta sempre va en contra dels interessos de la professió. Tot i que en el primer exemple el fotògraf ja ha cobrat la seva feina per part del mitjà, no hauria d’haver regalat els drets de reproducció de les imatges a terceres parts. Favors com aquests promouen que les institucions i empreses s’habituïn a demanar-los i, per tant, no devem ajudar-los a que s’acostumin. Entre regalar i no regalar, la decisió del segon fotògraf em sembla, doncs, la més encertada. Tot i així, en situacions com aquestes, abans de dir “no” seria comprensible oferir un descompte sobre les nostres tarifes a qui ens demani fotos i "arreglar-los" el preu, de la mateixa manera que altres professionals fan preus d’amic en compromisos molt puntuals.

En lloc de respectar escrupulosament els drets d’autor (inclosos els econòmics), moltes vegades l’administració és la primera que busca apoderar-se gratuïtament d’uns drets que no són seus. Ho hem vist moltes vegades en molts concursos de fotografia. Malaurament, els fotògrafs no tenim una SGAE que ens protegeixi o defensi. Per tant, som nosaltres mateixos els que hem de vetllar pels nostres interessos i “educar” a empreses i institucions en el valor i respecte a la propietat intel·lectual. No fer-ho és abonar el terreny de la devaluació de les imatges, el menyspreu i la gratuïtat.

9 de juny 2011

Txernòbil, vist amb els ulls d’Igor Kostin, el fotoperiodista que va documentar heròicament el desastre nuclear

Ara que l’energia nuclear torna a ser motiu de debat a causa de l’accident de Fukushima, s'acaben de complir 25 anys de la catàstrofe de la central de Txernòbil. Aprofitant l’efemèride, l'editorial Efadós acaba d’editar el llibre Txernòbil. Confessions d'un reporter, d'Igor Kostin, un fotògraf de l’agència de premsa Nóvosti que des del primer dia es va exposar a la radioactivitat per a mostrar a la humanitat el desastre nuclear. Va ser el fotògraf que va aconseguir capturar la instantània que donaria la volta al món, l'única prova patent de l'estat en què va quedar la central de Txernòbil el mateix dia de l’explosió. Unes hores després del sinistre i gairebé sense protecció, va sobrevolar en helicòpter el reactor rebentat que no parava de fumejar, i el va fotografiar. Les altes radiacions van velar totes les imatges menys una, l'única que va “sobreviure” d'aquell rodet, una foto esfereïdora i granulosa a causa de la radioactivitat.

Aquesta és la primera i única imatge que hi ha del dia de l'explosió del quart reactor de la central de Txernòbil. Com es pot comprovar, la imatge està granulada a causa de les altes radiacions. Tal i com relata l'Igor Kostin al seu llibre, la resta de fotografies que hi havia al rodet van sortir negres.

Sorprès per la magnitud de la tragèdia i el silenci de les autoritats, Igor Kostin va decidir testimoniar les conseqüències de la catàstrofe. Durant vint anys, va viatjar regularment a Ucraïna ignorant les més que probables seqüeles a les continues exposicions radioactives, i es va mimetitzar amb els liquidadors, viatjant als pobles situats al voltant de la central, vestint-se amb vestits de plom, pujant a helicòpters, camions i tancs per arribar a llocs on estava prohibit anar-hi... Tot això per a documentar la realitat que va viure Txernòbil, plena d’experiències personals punyents: herois obligats a ser-ho a la força, gent que va morir o que portarà sempre endins la creu del mal, liquidadors als quals se’ls va encomanar la descomunal tasca de neutralitzar les emanacions radioactives, descontaminar la zona, construir el sarcòfag del reactor, retirar-ne les restes...; gent obligada a desplaçar-se que va viure la destrucció del seu medi natural; gent que ho va perdre tot... Fins i tot, gent que es va negar a marxar i va optar per una vida assilvestrada dins l’univers de la contaminació, lluny de la civilització.

Alguns liquidadors fotografiats per Igor Kostin es desplacen en autobús cap a la central protegits només amb màscares i monos de cotó.

En aquesta altra foto de Kostin, dos liquidadors amb respiradors que anomenaven "morros de porc", vestits per protegir-se d'una guerra química però no contra les radiacions, mesuren amb comptadors arcaics els nivells de radiació d'un camp, dins la zona prohibida de 30 quilòmetres, amb l'objectiu d'estudiar les mutacions genètiques de les plantes.

Retrat de l'Igor Kostin, a qui el Washington Post va anomenar "l'home llegendari", testimoni capital de la catàstrofe de Txernòbil.

Per no oblidar les dimensions i conseqüències d’accidents tan terribles com els de Txernòbil i Fukushima, cal veure el llibre de l'Igor Kostin. A més de representar un homenatge a les víctimes i als herois, les paraules i imatges de Kostin ens fan comprendre que la dimensió temporal d'una catàstrofe nuclear sobrepassa qualsevol escala humana; ens adverteixen que la recerca insaciable d’energia en nom d’un consum desenfrenat només ens porta a la perdició, i que la seguretat de la humanitat i la protecció del medi ambient haurien de ser prioritats d’importància planetària.

El llibre està editat en català en dues versions: amb tapes dures o enquadernació rústica. La primera costa 30€ i la segona, 18’05. El podeu comprar aquí.

Un darrer apunt: malgrat haver estat exposat a dosis de radiació altíssimes i patir-ne les conseqûències, afortunadament el 27 de desembre passat Igor Kostin va complir 74 anys.

L'Igor Kostin sosté a la mà un llibre on apareix una imatge seva d'una de les seves freqüents hospitalitzacions. Foto: Vaclav Vasku.