3 de març 2011

De vacances a Pakistan


Amics, us comunico que els propers dies no estaré per aquí. Me’n vaig lluny, a Pakistan. No, no hi vaig a fer cap portada del Descobrir ni a buscar localitzacions fotogràfiques per un reportatge de la revista ni a treballar de fotoperiodista, sinó que hi vaig de vacances, a desconnectar i carregar piles. Ja sé que no serà com anar a un balneari o a un resort del Carib, però em ve molt de gust canviar de paisatge i de vida durant uns dies. Prometo tornar fresca i amb ganes de seguir donant canya ;-)

Per tant, durant els propers dies, no penjaré cap post nou al bloc, però com que m’emporto l’ordinador i la càmera, si tinc connexió ja penjaré alguna coseta al Facebook i al Twitter. Mentrestant, si teniu mono d’Enfocant ;-) us recomano que aprofiteu per rellegir algun dels posts més celebèrrims de la temporada... o que comenceu pels primers que vaig publicar al 2008... o que visiteu els blocs que segueixo... o les webs dels meus fotògrafs favorits... Tot ho teniu localitzat a les columnes laterals de la dreta.

Espero veure-us a tots a la tornada. Me’n vaig de vacances!!! A partir de... 3... 2... 1... Ja! Fins aviat!

28 de febr. 2011

Un diari demana a una fotògrafa que els regali el seu reportatge

Si, ja sé que potser estic massa pesada amb el tema dels abusos, però és que hi ha coses que clamen al cel i crec que és convenient i necessari parlar-ne per prendre consciència de fins a quin punt alguns mitjans de comunicació ignoren i menyspreen l’ètica periodística i el codi deontològic.

En aquest cas que us vull explicar, seguint el meu consell, la persona perjudicada ha intentat fer una denúncia al Col·legi de Periodistes i el Sindicat de la Upifc, però com que no ha funcionat, m’he decidit a publicar-ho a Enfocant, a veure si com a mínim el cas serveix per analitzar i reflexionar sobre la qüestió.

M’explico: arran el post que vaig escriure fa uns dies titulat Fotos gratis? No gràcies! sobre com alguns mitjans de comunicació i editorials pretenen publicar imatges sense pagar ni un duro, vaig rebre un email de la Maria Flores, una fotògrafa que està començant, en què em deia: “Sembla que m'hagis llegit el pensament, aquest cap de setmana et volia enviar un email per explicar-te un cas que m'havia passat i veure si com a editora gràfica em podies dir el que pensaves...”.

I m’explica el següent: a finals de novembre, la Maria va enviar un email al director d’un suplement dominical d’un diari de Barcelona oferint-li un reportatge fotogràfic sobre teràpies assistides amb animals. Al cap d’una setmana, el director del setmanari li va contestar que les fotos estaven molt bé, però que no tenien pressupost per pagar col·laboracions que no havien sol·licitat. “Si, per alguna raó, t'interessa igualment continuar parlant, m'ho dius i llavors veurem si hi ha possibilitat d'adaptar-ho en un reportatge. Però hi insisteixo: sense contrapartida econòmica”, li va proposar.

Una de les imatges del reportatge sobre teràpies assistides amb animals realitzat per la Maria Flores.

La Maria va dubtar: “Ja que no podien pagar els reportatges que no havien encarregat, vaig estar dubtant del que havia de fer -m’explica la Maria en el seu email-. [...] Fent la consulta a la Sílvia Omedes (la presidenta de Photographic Social Vision), em diu que publiqui, ja que la cosa no està fàcil... Els hi escric un email dient-los que si, i la resposta que rebo és: has trigat massa i ja l'hem fet nosaltres, hem demanat fotos a una fundació que és dedica a això i t'adjuntem el pdf perquè el vegis... ho sento, has tardat molt en respondre...”.

Després de comprovar que el que explicava la Maria coincidia amb totes les còpies dels emails que em va facilitar, estudio el cas i arribo a la conclusió que s'han produït dues irregularitats:
  • La primera, que un diari de pagament proposa la possibilitat de publicar unes fotos a una fotògrafa sense pagar-li res a canvi.
  • La segona, que el diari publica el reportatge que la Maria els havia ofert dies enrere, però amb unes fotos cedides gratuïtament per una fundació, abans que la fotògrafa es decidís a acceptar o no les condicions del diari, trepitjant-li el tema i rebentant-li qualsevol possibilitat de publicar-lo en un altre mitjà.

Com ambdues qüestions em van semblar molt greus, li vaig recomanar a la Maria que es posés en contacte amb el Col·legi de Periodistes. Encara que no aconseguís cap reparació ni benefici directe, la seva denúncia serviria per advertir a la professió d’unes pràctiques absolutament reprobables des del punt de vista de l’ètica periodística. La Maria em va fer cas, però el col·legi va derivar el tema al Sindicat de la Imatge de la Upifc, el qual li va respondre que no hi havia res a fer amb el tema, ja que ella havia acceptat “regalar la feina”.

És cert que la fotògrafa finalment va decidir que era millor publicar i no cobrar res abans que no publicar, però crec que la Upifc ha obviat un fet molt més greu i important: que el diari hagi proposat a una fotògrafa publicar una feina sense cap remuneració ni contrapartida econòmica. Al cap i a la fi, la decisió de la Maria era comprensible en el context difícil del fotògraf que s’està iniciant en la professió i vol començar a publicar sigui com sigui per a guanyar experiència i reputació. En canvi, és inexplicable que un diari de referència no respecti la norma que tota feina periodística té un cost i un valor econòmic.

Em pregunto si aquesta és una nova política del diari davant els col·laboradors o si ha estat una decisió aïllada d'una persona en concret. També, si aquestes invitacions a publicar de manera gratuïta són un fenomen emergent que s’està produint en més mitjans de comunicació. El que si està clar és que amb aquesta actitud, tots els mitjans que publiquin fotos gratis estan condemnant a la fotografia de premsa (la baula més feble de tota l’estructura periodística) a la precarietat i la pobresa.

En fi, el proper post prometo parlar d'un altre tema.

20 de febr. 2011

El contrasentit: de Magritte a Madoz passant per Brossa

"Fe eclesiàstica", 1994. Brossa era un anticlericalista. En aquest poema els bitllets fan de punt d'un llibre sagrat.

Quan l'altra dia en un post anterior plantejava la qüestió de si el treball de Chema Madoz era fotografia o escultura, en Josep Fàbrega va apuntar en un comentari que totes les obres de Madoz podrien estar fetes per Magritte, Joan Brossa o Duchamp. Em va semblar curiós observar com es poden establir relacions entre artistes de temps molt distants, però que han treballat territoris similars. En alguns casos, les coincidències són evidents i està clar que uns han influït en els altres. Però, és possible que dos artistes arribin a plantejaments intel·lectuals i solucions similars sense que tinguin consciència del que altres han fet?

L'obra de Chema Madoz podria semblar una illa solitària en el panorama fotogràfic actual, però tal i com apuntava Josep Fàbrega, és una península amb múltiples connexions. La més evident, sens dubte, seria en Joan Brossa, un poeta visual amb qui Madoz comparteix un tractament de les imatges molt potent i la creació d'objectes on conviuen dues realitats diferents jugant amb la idea del "contrasentit".

Foto: Chema Madoz.


Hi ha infinitat d'artistes, però, que treballen aquest concepte del contrasentit amb diferents llenguatges i que arriben a conclusions molt properes a Madoz i Brossa:

Felipe Barbosa, mitjançant un osset de peluix confeccionat amb petards, posa de manifest dues realitats diferents i aparentment antagòniques: l'amor i la violència...

Foto: Felipe Barbosa.


O Walter Martin i Paloma Muñoz, que amb la foto del bressol elevat posen de relleu la idea de risc...

Foto: Walter Martin i Paloma Muñoz.


O l'il·lustrador Isidro Ferrer i el seu potent tractament gràfic...

Il·lustració d'Isidro Ferrer.


O l'artista libanesa Mona Hatoum i el seu paravent en forma de ratllador...

Obra de Mona Hatoum.


El contrasentit també es posa de manifest mitjançant unions impossibles que provoquen la inutilitat de l'objecte, com les dues sabates unides amb els cordons creuats de Madoz...

Foto: Chema Madoz.


O el rellotge amb múltiples busques de Joan Brossa...

Foto: Joan Brossa.


Per últim, una altra plasmació del contrasentit seria la hibridació de dues realitats o objectes, com les sabates convertides en peus de Magritte.


Pintura de Magritte.


En definitiva, diferents perspectives i llenguatges per explicar el mateix. L'art està ple d'autors que exploren territoris molts propers, com el de la paradoxa i la transgressió de la realitat, que provoquen emocions idèntiques amb diferents solucions. Tot i així, l'obra de Madoz no és menys genuïna que la de Brossa o Magritte pel fet que sigui tan propera i provoqui reaccions similars. Cadascún ha arribat a conclusions pròximes des de la seva pròpia perspectiva i llenguatge. En això consisteix la grandesa de l'art, no?

13 de febr. 2011

Fotos gratis? No, gràcies!

Article de Jordi Rovira publicat al Capçalera 149.

Fa uns dies, el periodista Jordi Rovira plantejava en un article titulat “La revolució dels píxels en la fotografia”, publicat a la revista Capçalera, que en els mitjans de comunicació s’està instal·lant la cultura de la gratuïtat propiciada per l’oferta massiva d’imatges a través d’Internet.

Doncs bé, recentment, la meva amiga Mònica Tudela, periodista i fotògrafa que té un compte a Flickr on penja les fotos que fa en els seus múltiples viatges, ha comprovat en primera persona en què consisteix aquesta "cultura de la gratuïtat”. Una editorial holandesa li va enviar un email en què amablement li demanaven si podien utilitzar una foto seva que havien vist a Flickr per a publicar-la a les versions impresa i electrònica d’una guia de viatges que estaven elaborant de Dubai. A l’email, en cap cas feien esment a cap compensació econòmica per l’ús de la foto, ni molt menys li preguntaven quin era el preu per a poder utilitzar la imatge amb finalitats comercials. Això si, com a gentilesa i gran concessió, li deien que posarien el seu nom al costat de la imatge.

Aquesta és la carta que l’editorial dels Països Baixos li va enviar:
Dear Monica,
My name is XXXXXXXXXXX and I am an editor at CityZapper, a Dutch publisher. We produce printing-on-demand cityguides, iPhone applications and a website. We're in the process of updating our cityguide about Dubai.
In our research, we were not able to get in touch with Allah Din Shoes for a picture. On Flickr we found your picture, which would be a perfect visual image to go with our informational piece.
Unfortunately for us, your picture carries the symbol of ‘all rights reserved’. Now we would like to ask if you would be ok with us using the picture? It will be used commercially, and your (real) name The following picture is the picture we would like to use:
The picture I would like to use is: www.flickr.com/photos/monidreams/4338450019/
I hope to hear from you soon!
Kind regards,
Xxxxxxxxxx, Editor Cityzapper


I aquesta és la foto que volien publicar...

Foto: Mònica Tudela.

No és la primera vegada, però, que els mitjans intenten apropiar-se d’una foto de la Mònica Tudela per publicar-la. L’agost passat, una revista digital, el cafebabel.com, es va posar en contacte amb ella per comunicar-li que havien agafat una foto seva per il·lustrar una informació. La imatge se l’havien baixat també del Flickr sense el seu consentiment i sense pagar-li ni un euro. La sorpresa de la Mònica va ser majúscula quan va veure que la imatge havia estat utilitzada per il·lustrar un article titulat Cataluña contra los toros: ¿la prohibición de lo español?, quan en realitat es tractava d’una foto de la manifestació del 10 de juliol a Barcelona en defensa de l’Estatut.

La imatge que la revista digital cafebabel.com va publicar sense permís. Foto: Mònica Tudela.

Immediatament, la Mònica els va demanar que retiressin la imatge, cosa que van fer al dia següent. Des de aleshores, totes les fotos que penja al seu Flickr tenen la marca de “tots els drets reservats”.

Crec que les dues anècdotes il·lustren molt bé el fenomen que el Jordi Rovira apunta en el seu article del Capçalera. En un moment en què l’oferta massiva d’imatges arriba a magnituds inabastables (segons dades publicades a l’article, al 2010 al món hi havia més de 130 milions de càmeres digitals, més de 5.000 milions de telèfons mòbils -molts d'ells amb càmera incorporada- i 15.000 milions d’imatges penjades al Facebook, a més de 40 milions d'usuaris de Flickr que poden vendre les seves fotos a través de l'agència Getty per cinc euros la imatge), no és estrany que el valor de la fotografia hagi caigut en picat fins arribar a aquesta cultura de la gratuïtat que s'ha instal·lat entre els internautes i, el que és pitjor, entre les empreses generadores de continguts digitals.

Com diu el fotògraf Gervasio Sánchez en un article publicat al portal Quesabesde, “no pot ser que tot el que es publiqui a Internet sigui gratuït o es pagui miserablement. No és possible que tots els mitjans digitals plorin perquè se’ls doni material de manera gratuïta. Mai en la meva vida havia regalat fotografies. Estem jugant amb foc, ja que hem creat la il·lusió que tot és gratuït”. El més trist, però, és que no sols els mitjans digitals menystenen les imatges i demanen fotos de franc, sinó que, com veiem en l’email que va rebre la Mònica Tudela, també els mitjans impresos s’apunten a la moda de cercar continguts gratuïts.

Afortunadament, la Mònica, fidel als seus principis, va dir “no” a les pretensions de l’editorial holandesa i els va contestar això:

Hello Mr. XXXXXXXXX. Thank you for your kind e-mail asking for permision to publish my picture. I am really sorry but I have to say 'no' to you.I understand it's not easy to contact with Allah Din Shoes, in Dubai, as they are a small shop, but I also work in the newspaper and editorial market in my country and I really don't feel comfortable using my images for commercial purposes for free. Sorry about that, and I hope you can find another image.
Mònica

Fer continguts costa diners i fer fotos, també. A les nostres mans està evitar que els mitjans s’aprofitin comercialment de la nostra feina sense donar-nos res a canvi. Encara que ens faci molta il·lusió veure una foto nostra publicada, cal posar sempre un preu a les nostres imatges i exigir que se’ns compensi econòmicament per elles. El contrari fa mal a la fotografia perquè la devalua i menysprea. Gestos individuals com el de la Mònica ajuden a revaloritzar-la i encoratgen a altres fotògrafs i aficionats a fer el mateix.

Així que, fotos gratis? No, gràcies!

3 de febr. 2011

Nova York segueix inspirant els fotògrafs: els passos de vianants de Florian Bohm


Nova York sempre ha estat una de les ciutats més fotografiades del planeta. Henri Cartier-Breson, Walter Evans, Helen Levitt, Saul Leiter, Lee Friedlander, Alfred Stieglitz, Diane Arbus, Cindy Sherman i Irving Penn són només alguns dels nombrosos fotògrafs que han documentat la història, vida i evolució de la ciutat més famosa del món. El seu ampli i extraordinari repertori d'imatges ha contribuït a construir la percepció que tenim de la ciutat i els novaiorquesos.

Actualment molts fotògrafs d’arreu recullen aquesta memòria visual i s'enfronten al desafiament de crear nous projectes que vagin més enllà i responguin als reptes d’una ciutat en constant evolució. En un post anterior ja us vaig parlar del fotògraf Richard Howe i el seu projecte sobre les cantonades de Nova York. Ara us presento el Florian Bohm, un fotògraf alamany que ha realitzat una interessant sèrie d’imatges de passos de vianants, just en el moment en què la gent espera que el semàfor es posi verd per creuar el carrer. El projecte, titulat ‘Wait for a walk’, resulta d’una riquesa sorprenent, tenint en compte que es tracta d’un moment aparentment banal.


Amb una mirada antropològica, l’ull de Bohm aconsegueix atrapar persones anònimes triades a l’atzar en tot tipus de situacions: immòbils o inquietes, perdudes en els seus pensaments o conversant, mirant al no-res o parlant pel mòbil... D’aquesta manera, les voreres de Nova York es converteixen en un escenari en què l'activitat vibrant de la metròpoli es deté per breus moments mentre el flux del trànsit esdevé la cortina de l'obturador. El resultat és un treball visual molt estètic, un joc multicolor de persones, gestos i comportaments humans realment sorprenent.