29 de nov. 2010

Pot un fotògraf convertir-se en un gran fotògraf sense tenir referents visuals o teòrics?

La fotògrafa Diane Arbus, un dels referents que han influït en l'obra del fotògraf Rafa Badia.

La setmana passada, vaig tenir el plaer d'assistir a la conferència que el meu amic Rafa Badia, fotògraf i professor de fotografia (de qui ja he parlat en més d'un post), va donar a la casa Golferichs de Barcelona. A més de mostrar-hi les millors fotos del seu projecte 'A Barcelona', el Rafa va fer un recorregut en paral.lel per la seva biografia com a fotògraf i pels autors que des de petit l'han influït i guiat en la seva trajectòria, començant per un grapat de clàssics entre els quals es troben els imprescindibles Edward Weston, Henri Cartier-Bresson, Robert Doisneau o Diane Arbus, i acabant per autors contemporanis com José Manuel Navia, Alberto García-Alix o Nils Jorgensen. En la seva exposició, el Rafa va remarcar que tot i que admirava l'obra de centenars d’altres fotògrafs, només aquests l’havien influït de manera decisiva en la seva pròpia manera de mirar i apropar-se a la fotografia.

La conferència de Rafa Badia em va fer recordar unes paraules que en Manel Úbeda, fotògraf i director d'Idep, va dir com a ponent de la primera edició de Caja Azul, en què revelava que havia detectat una manca evident de referents fotogràfics de molts alumnes de fotografia (podeu veure la seva ponència completa en aquest vídeo):
"Quan parlem amb estudiants de primer de fotografia ensopeguem amb una evidència tremenda: aquests, en general, no tenen referents. Una situació que no és extrapolable a cap altre mitjà. Una criatura a qui li agrada el futbol amb pocs anys té els seus ídols. Qualsevol aficionat al bàsquet sap perfectament quins jugadors espanyols estan en aquests moments a la NBA. Qualsevol aficionat al motor sap quin pilot hi ha a la F1, amb quina escuderia i quin cotxe condueix. En canvi, sorprenentment, la majoria d'estudiants de primer de fotografia no saben qui és qui en el món de la fotografia, però manifesten que els agrada la fotografia. És a dir, vindria a ser com el que li agrada la muntanya però no va mai a la muntanya."
Com a editora gràfica que al llarg dels anys ha rebut la visita de desenes de fotògrafs, puc assegurar-vos que les afirmacions del Manel Úbeda no són gens exagerades. He conegut uns quants fotògrafs novells (i alguns, no tant novells) que treballen seguint el seu instint sense conèixer ni els successius moviments fotogràfics, ni quins són els seus màxims exponents, ni la teoria del color de Joseph Albers, ni els dictats compositius de la secció àuria, ni la regla dels terços.

Pot un fotògraf, doncs, convertir-se en un gran fotògraf sense tenir a penes referents ni guardar imatges a la retina? Pot dominar qualsevol gènere fotogràfic sense fer-se preguntes ni teoritzar? Pot crear, expressar-se o innovar sense tenir uns marcs de referència?

Jo crec que no. Si considerem que un referent és un model teòric, ideològic, intel.lectual, estètic o visual, només des del coneixement podrem superar-lo i anar més enllà d'aquest paradigma fins aconseguir una altra fita i generar un nou model.

Per tant, en un moment en que la tecnologia permet que tothom pugui fer bones fotografies, tenir bons referents fotogràfics és avui, més que mai, el plus o valor afegit que distingeix al veritable artista dels que simplement fan fotos. Entre un fotògraf i la seva foto, hi ha un munt de decisions a prendre. Els referents fotogràfics poden ajudar-nos a descobrir i decidir quin estil, temàtica, llenguatge o tractament volem desenvolupar per a generar un llenguatge propi.

Conèixer l'obra d'altres autors, educar la mirada i adquirir una bona cultura teòrica i visual crec que són el primer pas per a crear, innovar i posicionar-nos, la millor manera de construir un discurs propi recolzat en els que van ser una frontissa, un punt d'inflexió en la fotografia, que van marcar un abans i un després.

En definitiva, saber d'on venim per a decidir a on volem anar.

21 de nov. 2010

Què diu la llei sobre els drets d’imatge de les persones que surten en una foto

Foto del Santiago Garcés apareguda al número 5 de la revista Ojo de Pez.

Com vam veure en el post anterior, els fotògrafs ens trobem moltes vegades amb el dubte de si cal demanar permís a la gent que fotografiem en un espai públic, o si podem reproduir o publicar fotos de persones a qui no els hem demanat expressament el seu consentiment. La millor manera de sortir de dubtes i saber quins són els nostres límits és veient què diu la llei al respecte.

Pels que tingueu temps i ganes, us recomano que llegiu la Llei Orgànica 1 / 1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar, i a la pròpia imatge. Aquesta llei i l’article 18.1 de la Constitució espanyola especifiquen que tota persona té el dret fonamental de preservar la seva imatge i intimitat.

Resumint molt, la llei intenta evitar que la imatge de persones anònimes sense projecció pública sigui captada de manera reconeixible, reproduïda o publicada sense el seu consentiment (article 7.5), facultat que només l’interessat pot exercir. Per tant, tècnicament SEMPRE hauríem de demanar autorització a la persona que està davant el nostre objectiu (és a dir, durant la captació de la foto), però també quan volguéssim reproduir-la o publicar-la. Si no ho fem, estem violant el seu dret a la imatge i cometent una infracció. Com que la captació, reproducció i publicació són tres actes diferents, pot ser que una persona ens autoritzi a fer-li la foto, però no a reproduir-la o publicar-la. Per tant, cal demanar-li autorització per les tres coses.

Com que el dret a la imatge entra moltes vegades en conflicte o contradicció amb els drets a la informació i la llibertat d’expressió (reconeguts també per la Constitució), la llei contempla algunes excepcions (article 8.2) que alleugen en part el problema als fotògrafs. Segons la llei, es poden fotografiar, reproduir o publicar sense permís explícit imatges de:

  • Persones que exerceixen càrrecs públics o una professió de notorietat amb projecció pública, quan la seva imatge es capturada en un acte públic o en llocs oberts al públic amb finalitat informativa. Altres usos, com els publicitaris i comercials, requeriran sempre el seu consentiment.
  • Persones que apareixen de manera accessòria en una foto sobre un succés o esdeveniment públic d’actualitat.

Aquest darrer punt és molt important, ja que segons la llei, prevaleix el dret a la informació d’actualitat per damunt el dret a la imatge quan aquesta es capta amb finalitats informatives. Tot i així, segons l’advocat especialitzat en drets d’imatge Enric Enrich, no totes les fotos d’actualitat o informatives es poden publicar sempre sense el consentiment exprés de les persones accessòries que hi poden aparèixer. Veiem-ne un exemple.

Imaginem per un moment que som al Festival Internacional de Cinema Eròtic de Barcelona i que realitzem la foto que il·lustra aquest post. A la imatge hi apareixen moltes persones a les quals evidentment no hem pogut demanar permís. Si la foto surt al dia següent en qualsevol diari, en tractar-se d’un fet noticiós i d’actualitat no hi haurà cap problema en què la publiquem sense el consentiment explícit de cadascuna de les persones que hi apareixen. En canvi, si decidíssim publicar-la un any més tard en una revista com Ojo de Pez en un reportatge atemporal (com va passar amb aquesta imatge) sí que hauríem de tenir l’autorització expressa de les persones que hi surten, ja que la justificació d’informació d’actualitat ja no existiria i alguna de les persones de la foto podria sentir-se perjudicada.

Per tant, en casos com aquest, Enrich recomana demanar sempre permís per escrit (no cal que sigui un contracte, pot ser un document signat o model release), però, si això no és possible, el fotògraf haurà de valorar en cada cas el risc que pot comportar publicar una foto sense el consentiment de les persones que hi apareixen. Quantes possibilitats hi ha que algun dels fotografiats se n’assabenti? I que ens denunciï? En funció de si el risc és alt o baix, el fotògraf haurà de decidir si publica la imatge o no, o si prefereix, per exemple, pixelar-ne les cares, ja que, segons Enrich, la infracció només es comet quan es pot identificar a una persona. Si no s’identifica, no hi ha infracció. Així doncs, el Santiago Garcés, el fotògraf de la foto de dalt, va decidir arriscar-se i publicar-la.

I què passa si algú ens denuncia? Doncs que la persona afectada pot demanar-nos una indemnització i que retirem de la circul·lació la foto en qüestió. Determinar quan es comet una infracció no és gens fàcil, ja que el judge ha de decidir quin dret ha de prevaldre, si el dret a la informació o el dret a la intimitat, i s’ha d’estudiar cas per cas. La Llei Orgànica 1 / 1982 de 5 de maig reconeix, però, la possibilitat que la persona perjudicada demani una indemnització dins un termini de quatre anys, i la retirada de la imatge. Si la foto l’hem publicat a Internet, el problema serà mínim, però si apareix en un llibre, per exemple, fer-ne desaparèixer la imatge pot ser enormement complicat i costós.

En definitiva, ens agradi o no, amb la llei a la mà, cada cop que captem, reproduïm o publiquem la imatge reconeixible d’una persona al carrer, en un espai públic o àmbit privat sense el seu consentiment, llevat de les excepcions previstes per la llei a l’article 8.2, estem atemptant contra un dret fonamental i cometent una infracció. Conèixer quins són els nostres límits ens pot evitar costosos disgustos, així que millor que anem en compte!

12 de nov. 2010

Algunes preguntes sobre fotos que es publiquen sense el consentiment de qui surt fotografiat


Va passar quan vivia i treballava a Tarragona, a finals dels 80. Normalment, sempre portava a la bossa la meva Pentax, i aquell dia, quan vaig veure un home estès sobre l'asfalt de la Rambla Nova enmig d’un caos de trànsit no m'ho vaig pensar dues vegades. Primer vaig anar corrents a veure si podia ajudar-lo, però ja hi havia dues persones (un home i una dona) atenent-lo i un bon nombre de curiosos arremolinats a l'artèria principal de la ciutat, així que vaig optar per prendre unes quantes fotos. Treballava com a fotògrafa de plantilla al diari Catalunya Sud de Tarragona (ja desaparegut), l’home acabava de ser atropellat i la notícia amb la foto podia omplir un bon espai a les pàgines de local. No atropellaven cada dia a algú en una ciutat que aleshores comptava amb 90.000 habitants!

Vaig arribar a la redacció amb el meu rodet a la mà (llavors no existien les digitals), i me’n vaig anar directe al laboratori a revelar-lo.

L’endemà, a les pàgines de successos, la meva foto de l’accidentat il·lustrava la notícia de l’atropellament. Ocupava un espai petit, a peu de pàgina, ja que la persona a qui havien atropellat no havia mort i això, malauradament, sempre sol marcar la diferència en l'extensió d’una notícia.

Quan jo ja estava ficada en noves històries, em van avisar que tenia una visita a la recepció del diari. Allí em vaig trobar amb una parella que venia a veure'm absolutament indignada. Volien dir-me que estaven disposats a denunciar-me per la foto de l'atropellament.

"Sou familiars del ferit?", els vaig preguntar."No. Som els que l’estàvem ajudant", van contestar. "Ja, i doncs???", els vaig inquirir perplexa.

Aleshores els dos van començar a explicar-me que eren amics... bons amics... més que bons amics... tant que no podien sortir junts en una foto perquè ni un ni l'altre havien d'estar allà en aquell moment, i molt menys junts, encara que fos realitzant una bona acció.

Em vaig excusar, encara que no sé ben bé per què, però els vaig dir que ja no podia fer-hi res. La foto ja havia sortit publicada. En defensa meva, els vaig al·legar que quan vaig fer les fotos no sabia que els dos estaven casats (cadascun amb la seva respectiva parella). A més, en el moment dels fets ells estaven a la via pública, a l'epicentre d'una notícia.

No em van denunciar ni tampoc vaig tornar a saber res més dels dos amics. Una llàstima. Sempre m’he preguntat si van acabar junts o si aquell episodi els va separar definitivament.

Aquesta història tan llunyana (a dalt podeu veure una foto d'aquella època, allà pel 1986, on surto al laboratori del diari amb el meu company Quico) m'ha vingut a la memòria després de rebre a la redacció del Descobrir l'email d'una lectora. Resulta que recentment ha vist publicada una foto seva en un exemplar del número dedicat al Vallespir, on hi surten ella i la seva parella (en aquest cas són parella-parella) comprant pa en una parada a l'aire lliure del mercat de Ceret. La lectora, advocada de professió, ens ha enviat un email queixant-se pel fet que el fotògraf no els hagués preguntat a ella i el seu acompanyant si volien sortir o no a la revista, apel·lant al seu dret a la imatge.

Al mig de la foto que apareix a la dreta d'aquesta doble pàgina surt la dona que s'ha queixat perquè la van fotografiar sense el seu consentiment.

Creieu que els protagonistes de les dues anècdotes tenien dret a queixar-se? I a denunciar-nos? I els fotògrafs, hauríem d’haver-los demanat permís quan vam fer les fotos?

Com us sentiríeu si un dia obríssiu una revista o un diari i us trobéssiu publicada una foto on hi sortíssiu vosaltres sense que ningú us hagués demanat permís? Us importaria? Us molestaria?

Malauradament, tots els negatius de la meva etapa com a fotògrafa al diari Catalunya Sud els vaig perdre quan vaig fer la mudança de Tarragona a Barcelona, així que no us puc mostrar la foto de l’atropellat on sortia la parella amiga. Una llàstima que em dol en l’ànima!

8 de nov. 2010

La resolució de l'enigma de la foto del cotxe (2ª part)

Foto: Jordi Bas

Per explicar com està feta la fotografia de dalt i, sobre tot, per què està feta d'una manera i no d'una altra, crec que el millor és que el mateix Jordi Bas, l’artífex de la imatge, ho expliqui. Amablement ahir em va enviar un email detallat, així que aquí teniu la seva explicació:
"Abans que res cal dir que l'aparició dels llums de marxa enrere és, en principi, un efecte col·lateral no desitjat, que no buscava. Vaja, un error... o potser no, que si no, no estaríem aquí fent-la petar, oi?

La primera foto que vaig fer era senzillament del rètol amb el cel ennuvolat al capvespre. Però com diuen en Rafa Badia, en Jaume Balañà i l'Oriolphoto, a vegades cal muntar el numeret per donar una mica de vidilla a la imatge I vaig pensar fer-hi aparèixer un cotxe amb l'estela de llums al darrera. Fàcil: una exposició llarga i un cop de flaix a la segona cortineta... Hauria anat tot bé si no fos perquè necessitava l'únic flaix que duia per donar una mica de llum al cartell (amb un altre flaix potser hauria pogut il·luminar el cotxe i el resultat hagués estat semblant al final, però no va ser el cas).

Per tant, tenint en compte que només tenia un flaix, així és com vaig pensar fer la foto:

1.- Aparcar el cotxe fora de l'enquadrament.
2.- Posar els següents paràmetres a la càmera: a) Temporitzador a 30 segons per donar temps a anar fins al cotxe. b) Temps d'exposició llarg de 8 segons. c) Sincronització del flaix a la primera cortineta (si, si, a la primera i no a la segona).
3.- Accionar la càmera i anar a seure al cotxe amb el motor en marxa.
4.- Quan es disparés la foto (ho sabria per la sincronització a la primera cortineta), hauria de fer dues coses més: a) entrar amb el cotxe a l'enquadrament de la imatge i conduir cap endavant durant 2-3 segons perquè la càmera captés l'estela dels llums (si així hagués funcionat, no hi hauria hagut llums de marxa enrere). b) aturar el cotxe i esperar que s'acabés de disparar la foto (3-4 segons). El cotxe hauria sortit a la imatge com un fantasma
".

I així ho va fer, però després de vàries proves no va aconseguir sincronitzar la càmera, els moviments del cotxe, els llums i tot plegat, així que va optar per fer la foto al revés, és a dir, començant pel final: primer amb el cotxe aparcat i al cap de 4 segons, fer-lo sortir de l'enquadrament fent marxa enrere.... Seguiu llegint, sisplau.
“Em semblava que seria més senzill. Per tant:

1.- Vaig deixar el cotxe aparcat on semblava que era el punt final de la seva trajectòria.
2.- Vaig accionar la càmera amb els paràmetres que he comentat abans (retard de 30 segons, velocitat d’obturació de 8 segons, sincronització del flaix a la primera cortineta....).
3.- Vaig anar cap al cotxe i un cop al volant, em vaig esperar que es disparés la càmera (ho vaig saber quan vaig veure pel retrovisor que es disparava el flaix).
4.- Vaig comptar mentalment 4 o 5 segons per donar temps a que el cotxe quedés impressionat a la fotografia.
5.- Vaig tirar marxa enrere per captar la trajectòria dels llums... fins sortir de l'enquadrament abans que s'acabés de disparar la foto.

Al segon intent, vaig aconseguir la foto que us ha ensenyat la Maria Rosa”.

Segons les metadades que proporciona la càmera, la primera foto (la del cartell sol, on el Jordi es va adonar que quedaria millor si hi sortia un cotxe amb llumetes) la va fer a les 21:07 i la bona, a les 21:20. Tot pensat i fet en només 13 minuts!

Després de la seva pormenoritzada explicació, el Jordi Bas també dedica el seu email a respondre alguns comentaris que vau deixar a l’anterior post:
“David Airob, gràcies per això de la imatge excel lent. I si, té algun retoc digital. Bàsicament s'ha "refredat" selectivament el cel treient-li saturació i una mica de blau en la corba de nivells.

Jaime Capote, les teves observacions són, en part, molt bones. Efectivament hi ha tres llums que no deixen estela (no una) i són les llums de fre (la de dalt al mig del vidre posterior i les dues petites al costat de la matrícula). No en deixen perquè només s'encenen un moment quan el cotxe està aturat mentre trepitjo el fre perquè el cotxe no retrocedeixi (estem en pujada), però estan apagats quan el cotxe va marxa enrere (ja que no estic frenant). Això de "la llum vermella de banda i banda del cotxe té dues esteles: un més intensa de la frenada i una altra més tènue de la vermella normal durant la marxa enrere" no ho has vist bé (deu ser per la mida de la foto). Però l'observació de la llum de marxa enrere és bona.

Alberto Tallón (i Jaime Capote també) les teves apreciacions sobre la sincronització de les cortinetes són correctes... però aquí no tenen lloc ja que el cotxe no s'il·lumina amb cap flaix. Només el cartell. I a aquest li és igual perquè s'està quiet tota l'estona. La sincronització a la primera cortineta és simplement per saber des de dins del cotxe en quin moment s'obre l'obturador.

Jaume Cusidó... potser podria haver estat així, però per una casualitat d'aquelles d'una entre un milió, que les esteles del cotxe que vingués de cara coincidissin amb els llums del cotxe just al lloc on està aturat ja seria moooolta casualitat, no?

Jaume Balanyà, des de Daytona con amor. Però això que expliques encara no ho entenc ara (ho deixo pels que en sabeu, jo no arribo a pensar tant)”.

I per acabar, el Jordi Bas remata el seu email amb un...
“...and the winner is...
...en Roger Llonch, que és qui s’hi ha acostat més. Pots passar per Can Vila qualsevol dia en horari laboral a buscar el pernil. En Quim Roser també s'hi ha acostat força (per tu una mortadela d'olives).”


Bé, això és tot. Com diu el Jordi Bas, ha estat entretingut això de jugar al CSI, oi? Segur que tots hem après alguna cosa.

5 de nov. 2010

L'enigma de la foto del cotxe (1ª part)

Foto: Jordi Bas

Estava editant aquesta setmana un reportatge fotogràfic del Jordi Bas sobre la comarca de les Garrigues, triant les fotos que aniran a doble pàgina en el proper número de la revista, quan em va cridar l’atenció la imatge del cotxe que il·lustra aquest post. La foto em va semblar especialment suggeridora del que és aquella terra, una zona remota i poc coneguda de Catalunya, amb aires de far west i ressons d’altres temps.

De la foto m’agrada el senyal de trànsit rovellat amb error tipogràfic inclòs (Aitona no s’escriu amb “y” sinó amb “i”), el cel dramàtic i l’estela de llums de colors al darrera del cotxe. Però va ser aquí on em vaig adonar que alguna cosa no quadrava: juntament amb els fils de llums vermells, a la foto apareix també una estela de llums blanques, les que s’encenen quan poses la marxa enrere del vehicle. Com és possible?

En teoria, per a que surti una estela de llums darrera d’un cotxe, cal que el vehicle estigui circulant cap endavant i disparar l’obturador a velocitat lenta. Per tant, no és possible que la marxa enrere estigui posada a menys que el cotxe es deixi caure per la inèrcia per un pendent, cosa que aquí no hi ha. A més, en aquests tipus de fotos realitzades a velocitats lentes, el cotxe no surt mai nítid, sinó que apareix mogut i desenfocat.

Si el cotxe circul·lava cap a endavant, com és possible, doncs, que a la foto surti el cotxe enfocat i les dues esteles al darrera al mateix temps, la vermella d’anar cap endavant i la blanca de la marxa enrere?

La resposta, pròximament.