18 de març 2010

Un nou periodisme és possible? La aposta de Javier Bauluz per un 'Periodismo Humano'

És el que té internet, que projectes que abans semblaven inviables, ara si més no, tècnicament són possibles. En uns temps en què la funció social dels mitjans de comunicació està molt condicionada per les pressions dels interessos econòmics i polítics, encara queden professionals disposats a comprometre's i treballar per un periodisme independent. O això és el que diuen. El proper 23 de març veurà la llum Periodismo Humano, un nou mitjà de comunicació digital i sense ànim de lucre dirigit per l'únic premi Pulitzer de l'estat espanyol, el fotoperiodista Javier Bauluz. Atenció perquè la presentació oficial tindrà lloc el dimarts 23 de març, a les 11 del matí, a través d'una videoconferència per internet.

Segons Bauluz, el nou mitjà pretén desenvolupar un periodisme professional de qualitat humana, veraç, honest i independent, centrant l'atención en els més febles, els que no tenen veu, cada vegada més invisibles en els mitjans de comunicació tradicionals. El nou diari s'inspira en un manifest de periodisme, on la Declaració Universal dels Drets Humans n'és el marc ètic.

D'entrada, Periodismo Humano compta amb un equip format per 30 professionals, entre redactors, fotògrafs (en Walter Astrada n'és un), corresponsals, col·laboradors i analistes. L'objectiu és produir i difondre continguts propis i de qualitat (la majoria sota llicència Creative Commons), lluny de les notes de premsa, el copy-paste i allò tan habitual de "avui no hi ha preguntes". Sempre amb el focus situat sobre les persones i els drets humans. Els continguts estaran dividits en set seccions fixes (Migració, Dona, En Conflicte, Cooperació, Societat, Economia i Cultures) i l'apartat Enfoques, amb la participació d'experts analistes. L'accès als continguts serà lliure i gratuït, ja que la informació l'entenen com un bé públic i no com a negoci. En aquest sentit, es preveu que els ciutadans i les xarxes socials tinguin un paper determinant en l'aportació d'informacions i la distribució i difusió dels continguts.

I tot això, com ho faran si és una empresa sense ànim de lucre? Doncs bé, la idea és que els ciutadans, organitzacions socials i institucions públiques i privades que assumeixin la necessitat d'un periodisme diferent financiïn el projecte fent-se'n socis o aportant-hi donatius. Realitat o utopia?

El temps dirà si és una proposta realista o no. Internet està ple de mitjans de comunicació que busquen desesperadament un model de negoci que els permeti sobreviure. Veurem si un mitjà que es postula diferent arriba a la permanència o corre la mateixa sort que d'altres com Soitu i Factual. Tan de bo funcioni, però com diu el meu amic Víctor Puig, gran coneixedor del tema, "el consumidor/ciutadà tindrà molt a dir en aquesta evolució: ell, a través de l'ús que faci dels mitjans, és qui té la paraula".

15 de març 2010

Dos nous dominis per a 'Enfocant'

Seguint les passes del Paco Elvira, que ja fa unes setmanes que ho va fer, m'he decidit a canviar la marca blogspot per www.enfocant.com i www.mariarosavila.com per evitar que algú compri i exploti els dos noms que utilitzo per estar a la xarxa.

El procés per aconseguir-ho ha estat la mar de senzill i ràpid. Per només 15'18 dòlars cadascún, 30'36 dòlars en total (22'20 euros), he adquirit els dos dominis per un any a través de la pàgina Digitalway.biz, i mitja hora després ja tenia redireccionades les dues noves url al meu bloc, "emmascarant" la marca blogspot. La compra dels dominis dóna dret també a 100 adreces d'email @enfocant.com o @mariarosavila.com. Jo, de moment, només he obert aquesta: mrvila@enfocant.com. Les altres 199, potser més endavant 8-)

14 de març 2010

Els processos de valoració en fotografia des del punt de vista de l'edició gràfica

Com molts sabeu, els organitzadors de la primera edició de Caja Azul van tenir el detall de convidar-me a donar una xerrada sobre els processos de valoració de la fotografia. La meva exposició em vaig centrar en
els processos de valoració de la fotografia des del punt de vista de l'edició gràfica, tant la que realitza l'editor gràfic com la que ha de fer tot fotògraf respecte el seu propi treball. Cal tenir present que la valoració és una de les funcions bàsiques de qualsevol edició.

Per a valorar, és indispensable aplicar-hi un criteri. I què és el criteri? És un conjunt de normes que hem d'adquirir i aplicar per a poder valorar una imatge o treball fotogràfic, que ens permetrà prendre decisions. No existeix un criteri únic, universal i unívoc, sinó que existeixen tants criteris com persones. La qüestió és adquirir-ne un de propi que ens guiï a l'hora de valorar i triar (o descartar) una fotografia o un reportatge.

La valoració és un procés que sol estar interioritzat i que realitzem inconscientment. L'experiència visual i intel.lectual que hem adquirit al llarg dels anys ens permet arribar a conclusions rapidíssimes sobre el valor d'una imatge sense haver d'analitzar cada aspecte de manera individual. Tot i així, a la valoració cal tenir present diferents elements:

  • Aspectes morfològics, que tenen a veure amb totes les qüestions tècniques, formals i compositives de la imatge.
  • De contingut, que tenen a veure amb el que apareix fotografiat, el que es veu i el que no es veu.
  • Semàntics, relatius als possibles significats. A grans trets, aquí entren en joc aspectes relacionats amb la percepció dels missatges segons les actituds, interessos i escala de valors de cada espectador i les diferents lectures i interpretacions que es poden produir en funció del marc on s'insereix el treball fotogràfic o de la persona que l'observa. Cal tenir present, però, que amb l'edició, li donem a la foto un significat unívoc, una intenció, que pot coincidir o no amb el sentit que tenia el treball fotogràfic originalment.

Les percepcions inconscient i conscient que realitza cada persona són les que determinen la interpretació global d'una imatge. En la percepció inconscient influeix l'experiència passada de l'individu, els records.

En canvi, en la percepció conscient influeixen totes les experiències personals, visuals i intel.lectuals que hem acumulat al llarg dels anys. És a dir, com més experiència visual i intel.lectual tinguem, més coses veurem en una foto i més capacitat tindrem per a valorar-la. Per això és tan important construir un bon criteri.

Foto: David Monfil.

A la ponència també vaig tenir oportunitat de comentar quines són les característiques d'una bona foto de premsa. Des del meu punt de vista, no hi ha una regla matemàtica, però hi ha un consens més o menys clar que considera que una bona foto és aquella que té tensió, és a dir, que mostra el que està succeint o suggereix el que pot succeir. També aquella que mostra un cert grau de conflicte o que atrapa l'instant decisiu d'una acció, com més a prop millor.

Vaig proposar dos criteris diferents per valorar imatges de premsa:

  • El que prioritza la descripció i el contingut per damunt de l'estètica, és a dir, aquelles imatges evidents i descriptives en les que no calen gaires explicacions.
  • El que dóna prioritat a l'estètica, és a dir, imatges subtils, que suggereixen més que no pas descriuen i que tenen valor pel que representen.

Per últim, vaig destacar els criteris bàsics que regeixen l'edició gràfica en una revista de geografia i viatges:

  • Prioritat de l'estètica.
  • Llums impecables, millor les de primera hora del matí i última hora de la tarda.
  • Qualitat de llibre d'art.
  • Enquadraments formals, tot i que de tant en tant és interessant aportar ritme al treball fotogràfic amb enquadraments més personals i agosarats.
  • Imatges que vagin a l'essència. Les millors fotografies de paisatge i natura són les que mostren un món menys caòtic, difícil i accidentat que el que veiem, un món simplificat i idealitzat. En aquest tipus de fotografia és millor restar, no sumar.

Si després d'arribar fins aquí no t'has cansat, pots mirar el vídeo de la ponència que han penjat els organitzadors de Caja Azul.

Gràcies a Alfons Rodríguez, Rafa Pérez, Fran Simó, Marcelo Aurelio i David Monfil per haver comptat amb mi, i a tots els assistents per la seva participació.

8 de març 2010

L'exemple de Caja Azul obre un camí de noves oportunitats

L'estrena de Caja Azul no podia haver anat millor.

La iniciativa nascuda al Facebook i liderada per l'Alfons Rodríguez d'organitzar una trobada de fotògrafs, teòrics i aficionats per a reflexionar i debatre al voltant de la fotografia, va concentrar dissabte passat un bon nombre d'assistents a l'IDEP de Gran Via. A l'espera de que el Fran Simó i el seu equip de Barcelona Photobloggers pengin el vídeo i el podcast amb les ponències i debat per a tots aquells que no vau poder assistir-hi, és bo dedicar-hi un temps a la reflexió.


Alfons Rodríguez presenta la primera edició de Caja Azul. Foto: Marcelo Aurelio

El fotògraf i professor Rafa Badia, durant la seva ponència. Foto: Marcelo Aurelio

Per mi, la conclusió més important, al marge del que es va parlar i debatre, és que els blocs i les xarxes socials estan possibilitant la creació i el creixement d'una comunitat de gent amb interessos similars i ganes de fer moltes coses, que es posen d'acord en un objectiu comú i el tiren endavant. Això, que fins ara era molt complicat de realitzar, ara és possible. I crec que obre un munt d'oportunitats.

Paco Elvira va ser el segon ponent en intervenir. Foto: Marcelo Aurelio

Aquí em teniu a mi, durant el meu torn. Foto: Marcelo Aurelio

En una professió de naturalesa individual, on sovint el fotògraf ha hagut de buscar-se la vida tot sol, la possibilitat d'unir sinèrgies amb altres col·legues de manera tan transversal pot obrir una via de noves oportunitats. Crec que utilitzant eines tan poderoses com els blocs i Facebook podem aconseguir anar més enllà que el compartir experiències i coneixements. La creació de projectes col·lectius o l'organització dels mateixos fotògrafs de cara a aconseguir allò que es proposin poden ser fórmules que dinamitzin i ajudin a tirar endavant la professió.

La darrera ponència la va realitzar el Manel Úbeda, professor i director d'IDEP. Foto: Marcelo Aurelio

Com diu l'Alfons Rodríguez, "la fotografia no està en crisi, els diaris si". Crec que és el moment de creure'ns-ho i demostrar-ho. Si aquesta energia es canalitza, es poden aconseguir grans coses. Caja Azul, igual que les jornades de fotografia de La Garriga, en són la constatació.

Mil gràcies a Marcelo Aurelio, de Barcelona Photobloggers, per cedir-me les fotos.

PD: Després de publicar aquest post, el Fran Simó ja ha publicat els vídeos de les ponències a la pàgina de Caja Azul. Les trobareu aquí.

27 de febr. 2010

Com mantenir viu l'arxiu de diapositives


Amb la crisi econòmica colpejant els mitjans de comunicació, tota l'atenció de les empreses periodístiques està fixada a realitzar fortes i ràpides retallades de despeses per a enfrontar-se a la recessió. Una de les mesures que hem aplicat a Descobrir Catalunya i que afecta directament els fotògrafs és la de rebutjar el material fotogràfic analògic d'arxiu. No som els únics. Fins fa uns mesos, si li demanava fotos d'arxiu a un fotògraf i aquest m'enviava diverses fundes de plàstic plenes de diapositives per a que fes la meva tria, no hi havia cap problema. Podia fer la meva edició i demanar a l'empresa fotomecànica que treballa amb nosaltres que m'escanegessin les diapos triades. Però la digitalització de les diapositives comporta uns costos importants que totes les empreses intenten estalviar-se i ara els editors gràfics ens veiem obligats a prescindir de bona part de l'arxiu de molts fotògrafs.

Davant aquesta situació, no queda un altre remei que els fotògrafs que han arribat al món de la fotografia digital amb centenars o milers de diapositives i negatius, valorin si val la pena escanejar pel seu compte una part o tota del seu arxiu fotogràfic per seguir treient-li profit. Per què? A banda que el seu arxiu no estarà immòbil, podran tenir un "resguard digital" del mateix, passar pel Photoshop algun treball antic, o simplement completar la seva pàgina web personal.

Per aconseguir fitxers de qualitat, bàsicament hi ha dues opcions:
  • Comprar un escàner d'alta gama i el programari de procés necessari, aprendre a usar-los, i emprar el temps lliure per a escanejar les diapositives. Cal tenir un ordinador d'alt rendiment, a més d'un bon nombre de CD's, DVD's o discs durs per emmagatzemar de forma segura el nou arxiu fotogràfic digitalitzat.
  • Utilitzar un servei d'escanejat professional.
Malauradament, totes dues opcions costen diners. Per això, abans de decidir-se per una o altre, caldria tenir present algunes altres qüestions:
  • Per a escanejar un arxiu de diapositives es requereix temps. Es poden trigar setmanes, mesos i fins i tot anys en escanejar totes les diapositives en estones lliures.
  • Escanejar no és un procés divertit, sinó una tasca tediosa i monòtona.
  • Escanejar no és tan fàcil com sembla. Gairebé cada imatge que surt de l'escàner requereix una correcció de color, de densitat i de nitidesa.
  • Un escàner barat produeix resultats insuficients.
Pel que costa un escàner bo, el programari i tot l'equip necessari per a processar i emmagatzemar digitalment el nou arxiu fotogràfic, crec que surt més a compte encarregar a una empresa especialitzada l'escaneig de l'arxiu de diapositives. Cal demanar pressupostos i comparar-los abans de decidir-se i veure si es pot fer la digitalització tota alhora o per fases.

Així, no perdreu un temps preciós que podreu dedicar-lo a la producció de fotos i generar nous ingressos que us comenpensin de la despesa.

16 de febr. 2010

World Press Photo 2010: el valor estètic d'una imatge per damunt del valor informatiu?

Foto: Pietro Masturzo

Enguany, el premi World Press Photo l'ha guanyat una instantània sobre les protestes de l'oposició a l'Iran realitzada pel fotògraf freelance italià Pietro Masturzo. En ella, unes dones criden consignes contra el règim d'Ahmadinejad en un terrat de Teheran. La imatge forma part d'un reportatge més ampli titulat "Roofs of Teheran", molt pictòric, amb fotos trepidades i llums bellíssimes. Fotos que estèticament tenen el misteri dels quadres d'Edward Hopper, que fugen del que és evident i conviden a reflexionar.

Premiar una foto de les protestes a l'Iran sense que surtin pals, trets i sang és, si més no, controvertit. No és la primera vegada, però, que el WPF aposta per imatges poc òbvies i dramàtiques. La imatge de Masturzo és preciosa des del punt de vista estètic (encara que m'agradaria veure-la sense el retoc de Photoshop), però hi ha altres fotos més informatives que en la meva opinió reflecteixen millor el que ha passat a l'Iran, com aquesta foto d'Olivier Laban-Mattei, guanyadora del segon premi en la categoria d'Spot News.

Foto: Olivier Laban-Mattei

La foto de Masturzo és maca, però informa poc. Cal saber de què va la història per entendre-la, encara que el seu reportatge complet em sembla perfectament vàlid. Així doncs, la concessió del premi a una foto poc descriptiva i molt estètica planteja de nou el debat que afecta el fotoperiodisme des de fa uns anys: si el valor estètic d'una imatge documental pot tenir el mateix pes que el d'una altra amb més valor informatiu. Probablement la foto premiada de Masturzo no sigui més que un símptoma de com estan canviant les coses en el fotoperiodisme.

Llegia ahir al diari El País un article amb l'opinió del meu admirat Juan Manuel Navia, en què elogiava la foto premiada en contra de fotos de denúncia més evidents. En un dels paràgrafs deia: "Imagino que aquesta imatge (la de Masturzo) aixecarà polseguera entre l'exèrcit de fotògrafs que, taxidermistes del dolor, entenen que el camí per a mostrar el sofriment humà és la 'dramatització' de la pròpia imatge, carregada d'unes formes aparentment atrevides i d'un contingut prou obvi com per a moure el sentimentalisme més simple de l'espectador. Però altres creiem que hi ha més camins, i que potser cal menys denúncia i més reflexió, en definitiva: més veritable fotografia i menys propaganda".

Em sap greu discrepar, però no crec que la foto de Masturzo estigui exempta de dramatització. Darrera d'ella hi ha un evident treball de retoc digital, en què el fotògraf ha intensificat el vinyetejat de la presa per remarcar-hi el dramatisme i accentuar l'atenció sobre les dones del terrat, més propi de la fotografia artística que del fotoperiodisme. Pensar que fotografies subtils com aquesta tenen més valor que les fotografies que documenten sense cap mena de recurs estètic uns determinats fets, crec que és un error. El treball de Walter Astrada, premiat també en la categoria de reportatge, és menys vàlid per ser 'evident''?

Foto: Walter Astrada

Crec que Navia s'ha deixat enlluernar, mai millor dit, per la llum del treball de Masturzo, molt semblant a la seva pròpia. És incomprensible, sinó, que no valori com es mereix el treball d'altres fotoperiodistes que ens transmeten la incòmoda i evident crueltat de certs conflictes.

13 de febr. 2010

El premi de fotografia documental que tots els fotògrafs desitjarien ja és aquí


Hi ha premis i Premis amb majúscules. I aquest és dels segons, d'aquells en els que val la pena participar-hi, sigui com sigui.

La revista OjodePez i el festival de fotografia PHotoEspaña s'han aliat, per tercer any consecutiu, per dur a terme un premi que, segons l'organització, serà objecte de desig de tots els fotògrafs documentals del món mundial. La revista i el festival volen anar més enllà en la seva defensa de la millor fotografia documental i per això organitzen conjuntament el Premi PHE OjodePez de Valores Humanos 2010. Al concurs poden participar-hi fotògrafs de qualsevol nacionalitat o edat que hagin realitzat un reportatge de fotografia documental en què destaquin valors humans com la solidaritat, l'ètica, l'esforç o la justícia.

Els fotògrafs que vulguin participar-hi han de presentar entre 15 i 20 imatges abans de l'1 de maig. Les fotografies no poden haver estat publicades en conjunt prèviament, ni formar part d'un llibre, ni haver estat premiades col.lectivament amb anterioritat.

L'organització del premi vol que la participació sigui assequible a tothom i per això no cal ingressar-hi cap tarifa d'inscripció ni gastar-se ni cinc cèntims en còpies ni enviaments. Per enviar-hi les fotos, s'ha habilitat una FTP per a que tots els participants hi pengin els seus reportatges fàcilment des del seu ordinador.

Un jurat internacional de prestigi seleccionarà el millor treball, que rebrà un premi de 6.000 euros, així com un conjunt de 9 finalistes. Tant el reportatge guanyador com els finalistes seran publicats al número especial que OjodePez dedica des de fa dos anys al premi i que surt al setembre. Hi ha la possibilitat que també s'organitzi una exposició itinerant amb els 10 reportatges, que la passada edició va acollir la Fnac i va recórrer diferents ciutats d'Espanya i Portugal al llarg d'un any.


En l'edició anterior es van presentar més de 620 reportatges procedents de 50 països, i el que va resultar guanyador va ser Odd Days / Dies estranys, de la fotògrafa italiana Simona Ghizzoni, un corprenedor reportatge sobre el llarg i difícil camí cap a la recuperació d'algunes dones afectades per la bulímia i l'anorèxia.

El jurat de l'edició 2009 va estar compost per Anne Tellgren, conservadora del Moderna Museet d'Estocolm; Joanna Milter, editora de fotografia de The New York Times Magazine; Rod Siemmons, director de The Museum of Contemporary Photography, del Columbia College de Chicago; Sérgio Mah, comissari general de PHotoEspaña, i Arianna Rinaldo i Frank Kalero en representació de OjodePez.

La inscripció la podeu realitzar a la web de OjodePez. Allà hi trobareu tota la informació necessària per donar-vos d'alta i fer el vostre enviament correctament. Un cop completat el formulari online i realitzat l'enviament de les imatges, rebreu la confirmació electrònica amb un número de registre, i ja només us quedarà esperar que el jurat es decideixi. Així de senzill.

Per últim, una cosa molt important: la participació en aquest premi comporta la cessió dels drets de les fotos només dels guanyadors i no de la resta de participants, com passa en altres concursos. Els fotògrafs guanyadors cediran els drets exclusivament per a la publicació i difusió de les imatges premiades i finalistes, així com per a l'ús promocional del mateix premi en futures edicions, a més de la reproducció gratuïta de les seves imatges en mitjans de comunicació massiva amb l'únic objectiu de difondre els resultats del premi.

El guanyador i els finalistes es donaran a conèixer al juny a la gala d'entrega de premis de PHotoEspaña, així com al número de setembre de la revista i al web www.ojodepez.org.

Sort a tots els valents i valentes!

5 de febr. 2010

Els principals editors gràfics debaten sobre la fotografia a la premsa i internet


La setmana passada vaig assistir a Madrid a una trobada d'editors gràfics excepcional, no només per la categoria dels professionals que hi participaven sinó per lo insòlit de la reunió, ja que no és habitual que els editors gràfics s'apleguin per a parlar específicament de la seva feina. La trobada estava organitzada per PhotoEspaña com a cloenda del seu projecte Trasatlántica, un fòrum de fotografia i arts visuals dedicat a l'Amèrica Llatina. L'objectiu era que els editors gràfics poguessin compartir les seves experiències professionals i reflexionar sobre el paper actual de la fotografia en els mitjans de comunicació. Hi van participar com a ponents tres editors gràfics llatinoamericans:

Dani Yakō, del diari Clarín de Buenos Aires...

Ulisses Castellanos, del diari Excelsior, de Mèxic...

Carla Romero, del diari Folha de São Paulo, de Brasil.

I tres editors gràfics de l'estat espanyol:

Pepe Baeza, del Magazine de La Vanguardia...

Ángel Casaña, d'El Mundo...

I Marisa Flórez, d'El País.

Els debats es van succeir al matí i a la tarda i van donar molt de si. Seria molt llarg explicar fil per randa tot el que es va comentar, però intentaré fer-vos un resum del que em va semblar més interessant:
  • Tots els ponents van coincidir en què la crisi de la premsa és anterior a la crisi econòmica, provocada per una pèrdua progressiva de lectors i de publicitat, i un deteriorament de la cultura documental i del fotoreportatge. Aquesta crisi afecta directament l'edició gràfica dels mitjans i els continguts visuals.
  • Amb la crisi, s''ha produït una caiguda del paper i de l'espai destinat a la fotografia. Per tant, en aquest context, internet seria el canal ideal per a donar totes les fotos que no surten al paper. Però hi ha un problema: els drets d'imatge del fotògraf. Segons tots els editors gràfics de la reunió, els drets haurien de ser els mateixos tant a internet com al paper.
  • Tot i així, les imatges ja no provenen estrictament dels fotògrafs professionals i les agències, sinó que també s'obtenen a través d'internet, de concursos i d'aficionats a la fotografia. Els editors gràfics han d'adoptar, per tant, una nova funció: la de comprovar i verificar l'origen i autenticitat de les fotos, i l'absència de manipulacions. Cal pensar sempre en el dret del lector a conèixer les fonts.
  • Tot i que els fotògrafs professionals se senten amenaçats perquè tothom fa fotos, els editors gràfics afirmen que no tot s'hi val. L'anomenat periodisme ciutadà difícilment penetrarà als grans mitjans i substituirà la feina dels professionals, per la dificultat que suposa verificar i contrastar les imatges i informacions, i perquè sempre cal dir d'on ve una foto.
  • Davant la importància cada cop més gran d'internet com a canal de referència, els fotògrafs i els mitjans estan obligats a evolucionar. L'aposta és la fotografia combinada amb so i vídeo, tal i com ja estan fent alguns mitjans de referència com MediaStorm, The New York Times i El Mundo, per exemple. El nou format és un camí de llum i esperança pels fotògrafs documentalistes.
  • Cal defensar la fotografia com una forma de transmissió de valors i coneixement. Per tant, la ideologia ha d'estar implícita en els rols del fotògraf i l'editor gràfic, ja que la fotografia i la premsa tenen una funció pública.

A la foto, Carla Romero i Dani Yakō, durant la trobada d'editors gràfics celebrada a la Casa d'América de Madrid

  • Davant les múltiples possibilitats que ofereixen les eines digitals de retoc, els editors gràfics dels grans mitjans defensen que les fotos destinades a les pàgines d'informació només tinguin una correcció de nivells, segons recomana el codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya o el protocol de protecció de continguts de Reuters. En canvi, tots coincideixen en afirmar que caldria advertir als lectors quan les imatges que es publiquen als suplements estan retocades.
  • A la reunió també hi va haver un espai per a la autocrítica: els editors gràfics haurien de pensar si estan prou preparats per fer aquesta feina. Hi ha massa autodidactisme i poca cultura visual. Potser si els editors gràfics estiguessin més ben formats professionalment podrien adquirir més quota de poder a les redaccions i les coses respecte a la fotografia anirien d'una altra manera. Hi ha una mena de sostre de vidre pels responsables de la imatge i un menyspreu de molts periodistes i dissenyadors cap a la tasca de l'editor gràfic. Això probablement canviaria si hi haguessin uns estudis específics per a formar a futurs editors gràfics, cosa que actualment no existeix.
  • Per últim, el Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine, va comentar a mode il·lustratiu que el Wall Street Journal ha publicat recentment un llistat amb les 200 millors i pitjors professions als Estats Units el 2009 sota cinc criteris (medi ambient, ingressos, perspectives d'ocupació, exigències físiques i estrès) segons un estudi recentment publicat per CareerCast.com. S'entèn que les millors són les que tenen els primers números i les pitjors, els darrers. Doncs bé, la professió de fotoperiodista ocupa el 189, ben al final de la llista, entre la de carnisser i bomber.

Per acabar, us deixo amb un parell de frases que es van pronunciar a la trobada, perquè veieu la qualitat humana dels editors gràfics que van participar-hi:

"És importantíssim treure de les tenebres als fotògrafs i posar-los a la mateixa altura que els periodistes", Ulises Castellanos.

"L'editor gràfic cal que sigui l'advocat dels fotògrafs. Ens sentim més pròxims a ells que a la resta. Cal ajudar sobre tot als freelance i els col·lectius", Pepe Baeza.

Podeu veure un vídeo de la trobada a la web de la Casa d'América de Madrid. Si teniu dues hores i mitja per veure'l, val la pena.

30 de gen. 2010

La Fábrica dedica un número de Matador a Barcelona i organitza un certamen de fotografia pel juliol a la Virreina

Recordeu que fa uns mesos La Fábrica (l'empresa cultural de referència més important de l'estat espanyol) va obrir un local al carrer Tapioles de Barcelona? Doncs bé, el seu aterratge a la ciutat comença a donar els primers fruits. Per començar, acaben d'editar un nou número de la revista de culte Matador dedicat a Barcelona, en concret el que correspon a la lletra M de l'abecedari. La publicació, que va néixer fa 15 anys amb la lletra A i acabarà el 2028 amb la Z, és el primer producte que va arrencar La Fábrica en els seus orígens.

Des de 1995, cada any Alberto Anaut i el seu equip proposen a autors i artistes de diferents camps tractar i desenvolupar una idea, un concepte per a la revista. L'eix d'enguany és la ciutat de Barcelona. La idea va néixer mentre La Fábrica arrencava la nova seu del carrer Tapioles. El número combina la mirada de fotògrafs clàssics com Francesc Català-Roca i moderns com Manel Esclusa, Txema Salvans i Ferran Freixa amb els textos de grans autors catalans com Eduardo Mendoza, Félix de Azua o Josep Pla.

Tot i que és una revista, Matador no es ven als quioscs, ja que més bé sembla un coffee book table. Es pot adquirir a les llibreries més importants i també per subscripció. El preu està en proporció directa amb la mida de la revista, 60€.

A banda de Matador, La Fábrica també té previst organitzar a Barcelona la primera edició del certamen Meeting Point-Ojo de Pez. En la presentació de Matador a la premsa dimecres passat al carrer Tapioles, Alberto Anaut (l'ànima de La Fábrica) va anunciar que el mes de juliol el palau de la Virreina acollirà un centenar de professionals internacionals per a debatre sobre fotografia. No va donar-ne més detalls, però crec que és una gran notícia que els artífex de PhotoEspaña apostin per Barcelona i tinguin la intenció de dinamitzar el panorama fotogràfic català. Caldrà estar-ne a l'aguaït.

27 de gen. 2010

Sàpiens homenatja el fotògraf Agustí Centelles i regala 4 fotos seves

La prestigiosa revista d’història Sàpiens, en el seu número de febrer, dedica tot un dossier central a un dels pioners del fotoperiodisme modern, el fotògraf Agustí Centelles, i regala quatre fotografies inèdites seves reproduïdes en format gran.

Aprofitant la polèmica pel trasllat del seu impressionant llegat a l’Arxiu de Salamanca (que Centelles va mantenir ocult durant 32 anys en unes golfes d’una casa de Carcassona on havia viscut durant l’exili), la revista fa un repàs a la seva biografia i analitza el valor tècnic, periodístic i documental de l’obra de Centelles.

A més de l’excel·lent article central de les periodistes Sònia Casas i Clàudia Pujol, en el dossier hi trobareu cinc articles més, cadascún amb l’opinió d’experts que tots coneixeu.




En el primer, la Teresa Farré, periodista i professora de la URV, desvetlla alguns secrets al voltant de la foto més famosa de Centelles, la dels guàrdies d’assalt al carrer Diputació de Barcelona parapetats rere uns cavalls morts...


En el següent, el Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia reflexiona sobre l’empatia de Centelles que, a diferència de Robert Capa, compartia el destí dels qui retratava...



En el tercer article, la fotògrafa Colita, una de les professionals més veteranes i emblemàtiques del país, explica precisament perquè li agrada més l’obra de Centelles que la de Capa...



El Paco Elvira, fotògraf i professor de la UAB i la UPF, argumenta en el quart article perquè el treball de Centelles és l’essència del fotoperiodisme i ho exemplifica amb la foto dels guàrdies d’assalt a la plaça de Sant Jaume...



Per últim, la Sandra Balsells, fotoperiodista i professora a la URL, analitza les fotos de Centelles de la guerra civil a partir de la imatge de la dona amb el rostre desencaixat davant el marit mort.



El dossier sobre Centelles es completa amb una entrevista als fills del fotògraf, on expliquen perquè han venut l’arxiu del seu pare al Ministeri de Cultura, i una entrevista al director general del Patrimoni Cultural de la Generalitat, que dóna la seva versió de per què no van arribar a un acord amb els germans Centelles.

Si us interessa la vida d’aquest mestre del fotoperiodisme, no us perdeu aquest mes la revista Sàpiens, un número que val la pena guardar amb els millors llibres de fotografia. El trobareu a tots els quioscos.

24 de gen. 2010

La manipulació d'imatges i la manca de rigor informatiu


Aquesta composició que he trobat a EatLiver em serveix per il·lustrar els efectes de la manipulació d'imatges que en teoria tots els mitjans de comunicació rebutgen, però de la qual periòdicament ens n'assabentem gràcies a algun lector perspicaç que ho denuncia (això em fa pensar en quantes vegades ens deuen d'haver colat imatges que tots donàvem per bones i que realment no ho eren).

Doncs, bé, els dos reenquadraments de la imatge original (al centre) ens proporcionen dos supòsits totalment oposats que podrien utilitzar-se per a comunicar missatges absolutament diferents. Tot i que els formats de les dues imatges resultants són bastant forçats, crec que il·lustren molt bé com és de fàcil tergiversar el significat d'una foto. Si una simple retallada pot canviar per complert el significat d'una imatge, imagineu el que es pot arribar a fer avui en dia amb les actuals eines de retoc.

No tinc constància que les imatges retallades de dalt s'hagin arribat a publicar mai a cap mitjà, però tots recordem alguns casos famosos de manipulació fotogràfica, com quan Stalin va voler esborrar els seus enemics polítics de les imatges fotogràfiques fent tot tipus de fotomuntatges...



...o el que va publicar el diari El País el 9 d'abril de 2005, on per obra i gràcia del Photoshop, la germana de Miguel Ángel Blanco apareixia al costat del capgròs de l'Ángel Acebes...



...o el de les columnes de fum a Beirut...



... o el del soldat a Bàssora.







La possibilitat d'alterar la imatge fotogràfica és tan antiga com la fotografia mateixa. Les tècniques de copiar, de doble exposició, de reenquadrament i de revelat han estat utilitzades des de sempre per alterar el contingut de les fotos i fer desaparèixer d'elles a personatges indesitjables, induir a interpretacions diferents del succés fotografiat i en fi, manipular el document fotogràfic i la seva percepció.

Els orígens d'aquests fotomuntatges hauríem de buscar-los en qui ostenta el poder polític i econòmic, en el periodisme de gabinet i en el predomini de l'estètica sobre l'ètica. El fotoperiodisme, però, com qualsevol altra activitat humana, està subjecte a l'ètica. De la mateixa manera que els psicòlegs no han de difondre el que els expliquen els seus pacients ni els capellans el que escolten en el confessionari, el fotoperiodisme no ha de manipular maliciosament cap imatge. Qui ho fa, a més d'alterar la veritat, enganya els lectors, tergiversa la voluntat dels autors i atempta contra el compromís de veracitat dels diaris.

Des de diferents àmbits s'han proposat mesures que intenten salvaguardar la credibilitat dels mitjans per superar l'"era de la sospita". Hi ha qui aposta per codis deontològics que a manera d'autocensura restringeixin les possibilitats de manipulació de la imatge; altres proposen sortides més imaginatives, com per exemple, posar data a les fotos abans i després de la manipulació, no amb l'ànim d'evitar-la sinó amb la intenció que el lector sempre pugui saber si aquella és una foto original o no.

Sigui quina sigui la solució adoptada, l'únic que fa és encobrir un debat molt més profund sobre la sumissió dels mitjans de comunicación davant els poders econòmics i polítics, que incideix directament en els continguts informatius, on la manipulació i la desinformació és converteixen en pràctica habitual.

En les circumstàncies actuals, on la credibilitat dels mitjans informatius és una vegada i una altra posada en dubte, on el periodisme d'investigació i la pràctica tradicional de contrastar les informacions i les fonts són sovint inexistents, la tergiversació de la realitat a través de la fotografia no és sinó un granet de sorra més en aquest desert de rigor informatiu.

18 de gen. 2010

'The Big Picture', l'actualitat en fotos més ben contada

Una de les pàgines d'internet que visito cada dia és la de The Big Picture, una web meravellosa del diari The Boston Globe, que explica amb fotos l'actualitat de manera excepcional. A la pàgina principal de The Big Picture hi trobem una imatge que obre cada reportatge gràfic i que enllaça amb la resta d'imatges, totes seguides, en format gran (990 píxels d'amplada), i de gran qualitat. Cada reportatge va acompanyat d'un títol i una entradeta que ens explicta de què tracta el reportatge. A sota de cada foto, a més, s'hi pot llegir un peu explicatiu i el crèdit del fotògraf. Les imatges més cruentes apareixen en negre amb un text que adverteix que el contingut de la foto pot ferir la sensibilitat del lector.

Com en els blocs, al final de cada reportatge fotogràfic els lectors poden deixar els seus comentaris. Un dels que més interès suscita aquests dies és el de la tragèdia d'Haití, farcit d'imatges colpidores i punyents sobre les conseqüències del terratrèmol.

La majoria d'imatges són de les quatre agències de notícies més importants (Reuters, Getty, Ap i France Press), una sabia manera que té The Boston Globe d'aprofitar les millors fotos de les agències a les quals estan abonats i que no caben en el diari de paper. Sempre em sorprèn que d'altres diaris no segueixen l'exemple i no aprofitin aquest material.

A banda, la web de The Big Picture permet consultar els reportatges publicats anteriorment classificats per mesos i categories.

Com quan visites un gran museu, prepara't a recórrer aquest lloc amb molt de temps. Realment val la pena.

12 de gen. 2010

Fotoencuentros, el "Visa" de Múrcia, estrena la seva dècima edició



Sabíeu que a Múrcia hi ha un festival internacional de fotografia documental tan interessant i potent com el Visa pour l'Image? Sabíeu que des de fa deu anys aquest festival omple de propostes i fotografia les galeries i els espais culturals de la ciutat? Doncs bé, pels que no n'estàveu al cas, des de l'11 de gener i fins el 28 de febrer, a Múrcia i Cartagena se celebra la desena edició de Fotoencuentros10, un certamen que no té res a envejar al de Perpinyà, gràcies a l'esforç del seu artífex, el Paco Salinas, fotògraf, gestor cultural i editor del segell Mestizo, especialitzat en llibres de fotografia.

Com el seu germà de Perpinyà, Fotoencuentros combina un bon nombre de propostes fotogràfiques (exposicions, tallers de fotografia, conferències, taules rodones i un cicle de cinema) amb un fil temàtic comú que cada any canvia. En l'edició d'enguany, FotoEncuentros10 reflexiona sobre com som els humans i les diferents maneres d'existir que conviuen en el temps. Aquestes són algunes de les 17 exposicions que s'hi poden veure:


“L'última ciutat”, un treball documental de Pablo Ortiz Monasterio sobre la vida a la ciutat de Mèxic. És un retrat clàssic i dur, però ple de vida, dels habitants d'aquesta ciutat caòtica.


“El fotògraf taxista: els carrers de Monterrey”, d'Óscar Fernando Gómez, és un retrat vital, sensible i humà de la ciutat mexicana realitzat per un fotògraf reconvertit en taxista per necessitat.


“Llegats. Generacions en trànsit” és un treball intimista de Susana Girón sobre la seva família, on a partir de la seva experiència personal planteja una reflexió sobre el paper de la dona tradicional espanyola en una societat en constant evolució.


“Imatges. 1966-2006”, del documentalista i fotoperiodista Manuel López, ofereix el testimoni del que ha estat la realitat espanyola en els últims 40 anys i la seva transformació cap a la modernitat.


“Paisatges domèstics”, de Bert Teunissen, fa un estudi antropològic sobre la vida en el medi rural, i els usos i costums que estan en perill d'extinció.


“On diables està Wichita?”, és el que es pregunta David Hornback. El fotògraf nord-americà explica la seva història personal a través de les imatges que va realitzar a finals dels setanta quan era un adolescent.


 “L'alegria de viure”, de José Miguel de Miguel, mostra els temes quotidians de la seva època, amb una mirada irònica i carregada d'humor.


A “Trenta anys i un dia”, el fotògraf Juan Ballester narra la relació d'amistat que va mantenir amb el pintor Ramón Gaya durant trenta anys.


“Vivències simultànies”, de David Fruits, ens ensenya els intensos i accelerats processos de transformació urbanística i les formes de vida dels habitants de Múrcia.

Fotoencuentros10 completa la seva programació amb tres tallers de fotografia, conferències, taules rodones i un cicle de cinema.

L'organització ha muntat les exposicions en diversos espais repartits per tota la ciutat, una oportunitat per passejar i gaudir de Múrcia. El centre és molt bonic i amb una mida justa per anar caminant d'una banda a l'altre i fent fotos. En el programa (molt semblant al del Visa) trobareu totes les adreces dels espais on es realitzen les activitats i un mapa perquè no us hi perdeu.

Podeu descarregar-vos un pdf del programa aquí.

I jo em pregunto, tindrà algun dia Barcelona un festival de fotografia de la categoria del Visa o del Fotoencuentros?

7 de gen. 2010

Descobrir Catalunya estrena una nova secció dedicada als fotògrafs

Any nou, secció nova!
A la revista Descobrir estem d’estrena. Compromesos com estem amb la fotografia de qualitat, i amb la intenció de donar a conèixer els millors fotògrafs del país i la seva obra, acabem d’inaugurar una nova secció anomenada “Mirades”, una mena de vitrina del fotògraf en paper. La idea és que cada mes publicarem quatre fotos grans vinculades amb el nostre territori (dues a doble pàgina i dues a pàgina sencera) d’un fotògraf diferent especialitzat en fotografia de viatges, fauna o natura.

Un dels al·licients de la nova secció és que els fotògrafs seran també els autors dels breus textos que acompanyaran les fotos. Hi podran explicar el que vulguin de les seves imatges (anècdotes, detalls del lloc on van fer les fotos, qüestions tècniques, etc.). Al costat dels comentaris també hi apareixeran un retrat de l’autor i un breu currículum.

Per les primeres Mirades que publiquem en el número de gener que ja és al quiosc, hem triat a l’Andoni Canela, un dels més reconeguts especialistes en natura, medi i biodiversitat, darrer Premi Godó de Fotoperiodisme 2009 per un reportatge sobre el llop ibèric. El número següent, el de febrer, estarà dedicat al Tino Soriano.

Una bona notícia pels qui aposten per una fotografia de qualitat, no creieu?