24 d’oct. 2010

Reaccions i reflexions després que els fotògrafs aconseguissin canviar les bases del concurs de la FNAC


Des que vaig publicar a Enfocant els articles sobre els abusos dels concursos de fotografia, l’efecte dominó que s’ha generat ha estat enorme. Les renúncies dels fotògrafs Iñaki Relanzon, Paco Elvira i Valentín Sama, i el ressò immediatament posterior a blocs, webs i xarxes socials van provocar que la FNAC canviés les bases de la tercera marató fotogràfica que organitzaven. Però més enllà d'aquest fet, la repercussió d'aquella campanya espontània i sense orquestrar en defensa dels drets d'autor dels fotògrafs ha provocat moltes més reaccions. Aquests són alguns exemples:

Quines reflexions i conclusions podem extreure de tot plegat?
  • Primer de tot, crec que s’està produint una conscienciació dels fotògrafs de que cal tenir una actitud proactiva en la defensa dels seus drets d’autor.
  • Els abusos contra aquests drets es poden denunciar de manera individual i col·lectiva.
  • Accions individuals com les renúncies de fotògrafs de reconeguda trajectòria com l’Iñaki Relanzon, el Paco Elvira, el Valentin Sama o l’Andoni Canela s’han demostrat eficaces i poden aconseguir la conscienciació dels organitzadors i dels participants, fent que les coses canviïn.
  • Les denúncies col·lectives també poden ser una bona eina per defensar els drets d’autor. Crec que l’escrit de denúncia que la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura va presentar contra les bases del concurs de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona podria haver estat del tot eficaç si s’hagués fet públic adequadament en el moment de presentar-lo. Si no ho ha estat és perquè segurament la denúncia no ha tingut el ressò mediàtic que ha tingut el cas FNAC, que va obligar-los a canviar les bases de la tercera marató.
  • Així doncs, la clau per a que les coses canviïn rau, segons la meva opinió, en la capacitat de difondre i fer públic un abús, i en la repercussió mediàtica que puguem aconseguir-hi. Gràcies als blocs i les xarxes socials, els fotògrafs poden aconseguir un efecte multiplicador de les accions de denúncia i queixa i, en conseqüència, exercir la pressió adequada per a que les entitats organitzadores de concursos recapacitin i canviïn les bases.
  • Les accions de renúncia, denúncia i queixa també serveixen per a sensibilitzar, conscienciar i donar a conèixer els seus drets a tots aquells que vulguin participar en un concurs. Tots els autors fotogràfics han de saber que existeixen uns drets morals que són irrenunciables i inalienables (de manera que l'autor no pot ser privat d'ells), i uns drets d'explotació o patrimonials que poden ser cedits per l'autor a terceres persones per un termini determinat de temps i amb determinades condicions. Si les bases d’un concurs no respecten això, els organitzadors estan robant aquests drets d’explotació als autors.
  • I una conclusió final: si sense cap estratègia ni planificació prèvies vam aconseguir que la FNAC canviés les bases del seu concurs, no em puc ni imaginar el que es podria aconseguir si tots junts treballéssim coordinadament perquè els drets d’autor es respectessin.

15 d’oct. 2010

“La vida en quatre fotos”, l'exposició d'unes fotògrafes inquietes que no volen ser transparents

Foto de Maite Cruz.

Fa uns dies, vaig rebre un email de la fotògrafa Roser Vilallonga de La Vanguardia en què em comentava que gràcies al post que vaig escriure sobre l’exposició de l’Àlex Garcia a la Virreina, havia descobert que, com a mínim, dues dones havien estat les fotògrafes oficials de la festa major de Barcelona. “Jo només recordava la Carme Secanella -m'explicava en el seu email-. Ara veig que també varen convidar a la Consuelo Bautista. Com sempre, les dones sembla que no existim en aquesta professió, i a falta de confirmar els anys que manquen (en el llistat de fotògrafs oficials de la Mercè des de 2000 fins 2010 que vaig incloure en el post), veig que com sempre la nostra presència en aquest esdeveniment fotogràfic és quasi bé testimonial”.

La Roser Vilallonga, davant les seves fotos a l'exposició col·lectiva La vida en quatre fotos. Foto: Maria Rosa Vila

I crec que no li falta raó. Per això, per a reivindicar la tasca de tantes dones fotògrafes com hi ha i lluitar contra l'oblit i la indiferència de les institucions, vull destacar el treball que estan realitzant un grup inquiet de dones fotoperiodistes, entre les quals hi ha precisament la Roser Vilallonga, a més de la Inés Baucells, la Cristina Calderer, la Maite Cruz, la Gemma Gómez, la Laura Guerrero, l’Ana Jiménez, l’Elisenda Pons i la Mª Angels Torres. Ahir totes juntes van inaugurar l’exposició col·lectiva La vida en quatre fotos a la galeria Espai (b) de Barcelona.

La foto de les nou fotògrafes autores de l'exposició col·lectiva La vida en quatre fotos estava penjada a la sala de la galeria.

Aquestes nou fotoperiodistes i unes quantes més treballen actualment als diaris de la ciutat de Barcelona i es reuneixen periòdicament des de fa uns anys per sopar i compartir vivències. Es consideren, abans que res, grans amigues, i d’aquesta amistat va sorgir la necessitat de treballar juntes projectes artístics en comú allunyats de l’actualitat informativa dels diaris. El primer treball col·lectiu el van presentar el 2009 i es titulava “Onze reflexos”, una sèrie de retrats que indagaven en la pressió que exerceix la societat sobre la imatge de la dona. El segon projecte col·lectiu, el que van presentar ahir, es titula “La vida en quatre fotos” i tracta sobre l’amor, el desamor, la vida i la mort.

A la inauguració hi van assistir una gran quantitat de companys de feina, amics i familiars.

Segons les seves autores, La vida en quatre fotos és un pretext “per sortir del tràfec i la rutina del dia a dia, preparar un treball més reflexiu i tenir una excusa per treballar juntes”. L’exposició aborda els quatre conceptes existencials que susciten més emocions (amor, desamor, vida i mort) des d’un punt de vista totalment personal, sense cap altre consigna que la lliure interpretació dels quatre conceptes.

La vida en quatre fotos, segons Cristina Calderer. Foto: Maria Rosa Vila

Al centre de la imatge, l'Anna Jiménez en plena conversa animada. Foto: Maria Rosa Vila

Una parella en un llit ha inspirat el treball de Maite Cruz. Foto: Maria Rosa Vila

L'encantadora Nati Martínez, una de les ànimes de Caborian, sempre atenta a tot el que es cou, no podia faltar a la inauguració. Foto: Maria Rosa Vila

Està clar que per evitar ser transparent no és suficient amb treballar i fer-ho bé, sinó que cal ser visible. La millor manera d'aconseguir-ho és ser proactiu i bellugar-se. I aquestes dones ho estan fent. Espero que aviat alguna d’elles, sino totes (per què no?) aconsegueixin, com a mínim, ser les properes fotògrafes oficials de la Mercè, però sobre tot, el reconeixement que es mereixen.

Us recomano que veieu l'exposició. Estarà oberta fins el 6 de novembre de 2010 a l'Espai (b), c/ Torrent de l'Olla, 158 de Barcelona.

10 d’oct. 2010

'Crowdfunding', una nova fórmula per finançar projectes fotogràfics

Tots sabem que el mercat editorial i el de la premsa estan en crisi i que costa moltíssim trobar diners per tirar endavant nous projectes fotogràfics. Així que quan el fotògraf holandès Rob Hornstra i l’escriptor i director de cinema Arnold van Bruggen van voler embarcar-se en un projecte de cinc anys, van haver d’utilitzar la imaginació per buscar una font de finançament alternativa que els possibilités tirar-lo endavant.

El 2014, els Jocs Olímpics d'Hivern tindran lloc a Sochi, Rússia, una petita ciutat perduda entre les muntanyes del Caucas i el Mar Negre, a prop de Txerkèssia, Ossètia del Nord i Txetxènia, i només a 20 milles d'Abkhàzia, una altra zona de conflicte. Als voltants de Sochi encara hi ha pobles sense gas ni electricitat, que viuen com en el segle XIX. S'espera que els Jocs Olímpics d'Hivern transformin la ciutat i tota la regió, i milers de persones ja estan treballant en la construcció dels estadis i hotels necessaris per a l’esdeveniment.


Veure el mapa més gran

Rob Hornstra i Arnold van Bruggen van voler documentar aquests canvis fins el 2014, però es van trobar amb el greu i habitual problema que cap diari o revista holandesos no tenien pressupost per costejar un projecte d’aquesta envergadura. Aleshores van decidir apostar per una iniciativa de finançament popular o crowdfunding, i van llançar The Sochi Project.

El crowdfunding és un sistema que permet finançar un projecte amb les aportacions de totes les persones que vulguin donar-li suport. És una manera de costejar projectes a travès d’Internet, al marge dels grans mitjans de comunicació: els promotors de la idea conviden a la gent a que facin una donació per finançar el projecte a canvi d’alguns beneficis.

El crowdfunding no és nou, sinó que les indústries del cinema i la música l’han utilitzat en algunes ocasions. Permet a qualsevol persona esdevenir, per exemple, un micro-productor de cinema i aparèixer com a tal als crèdits d’una pel·lícula. El film El Cosmonauta n’és un exemple.

Hornstra i van Bruggen han adaptat la fórmula crowdfunding al seu The Sochi Project, i ja porten recaptats més de 28.000€. Els càlculs econòmics que han realitzat són els següents: volen viatjar a la regió de Sochi almenys dues vegades l'any (durant un mes cada una) fins el 2014. Han calculat que cada viatge els costarà uns 15.000€. D'aquesta quantitat, al voltant del 20% el destinaran a despeses de viatge; un 20% més, a despeses d'allotjament i manutenció; un 20%, a costos materials; un altre 20%, en un assistent/traductor, i el darrer 20%, al disseny del lloc web i els costos relacionats amb el projecte. L’objectiu és aconseguir 30.000€ anuals. Ja han rebut 340 donacions i des que van iniciar el projecte ja han recaptat uns 28.000€. De moment, pel 2011 ja n'han aconseguit 7.871. En tot aquest procés, les xarxes socials han estat les seves grans aliades.

Hornstra i van Bruggen tener clar que la gent no dóna res si no obté alguna cosa a canvi. Per això han creat tres categories de donants: els que només inverteixen 10€ adquireixen la condició de Bronze; els que donen més de 100€ obtenen l'estatus de Plata, mentre que una donació de 1.000€ dóna entrada al cercle d'Or.

Tots els donants tenen dret a accedir a una secció reservada de la web on els autors publiquen periòdicament informació actualitzada sobre Sochi. També poden accedir a sèries de fotos exclusives, entrevistes, vídeos amb making-offs i arxius originals en brut de fotografies de Hornstra.

Els membres de la categoria Plata poden assistir a una sèrie d'exposicions, lectures i presentacions de forma gratuïta, així com rebre les publicacions exclusives que cada any The Sochi Project produeix. Per últim, els donants d'Or aconsegueixen una capsa especial per a col.leccionistes amb cinc fotos originals, i poden reunir-se amb els dos autors.

De moment, sembla que aquesta fórmula alternativa de finançament està funcionant prou bé i que The Sochi Project és avui dia una realitat. Tan de bo, tal i com afirmen els autors a la seva web, els permeti seguir lluitant perquè el periodisme independent i el documentalisme segueixin existint. Qui sap si el crowdfunding acabarà convertint-se en la solució màgica que tots buscàvem per tirar endavant molts altres projectes fotogràfics.

6 d’oct. 2010

Paco Elvira s’uneix a Iñaki Relanzon i rebutja formar part del jurat del concurs de fotografia de la FNAC


El fotògraf Paco Elvira acaba de dir no a la FNAC. Seguint l’exemple de l’Iñaki Relanzon, Paco Elvira ha declinat la invitació de la coneguda empresa per a formar part del jurat de la marató de fotografía que la FNAC ha organitzat a Barcelona el proper 12 d’octubre, a causa “de les condicions abusives per als fotògrafs participants”. Elvira ho ha comunicat avui per email a l’organització del concurs amb la següent explicació: “M'he llegit atentament les bases i coincideixo amb Relanzón. A part que crec que és il·legal, els drets d’autor de les obres sempre pertanyen a l'autor. Com a fotògraf i persona molt involucrada en la defensa de la Fotografia, formar part d'un jurat amb aquestes bases va contra els meus principis i danyaria greument el meu prestigi”.

La FNAC, de moment, encara no ha contestat a cap dels dos fotògrafs.

Gestos com el del Paco Elvira i l’Iñaki Relanzon són una bona manera d’enfrontar-se a aquests abusos, concienciar els fotògrafs (professionals i aficionats) i intentar canviar les coses. Una altra bona manera és fent-ne difusió. Espero que entre tots ho fem córrer.

A l’Iñaki i el Paco, la meva admiració per la vostra iniciativa. Enhorabona!

5 d’oct. 2010

El fotògraf Iñaki Relanzon renuncia a ser jurat del concurs de fotografia de la FNAC perquè vulnera els drets dels autors


Després de publicar el post sobre els abusos que alguns concursos de fotografia cometen amb les seves bases vulnerant els drets dels autors, he rebut unes quantes trucades de fotògrafs explicant-me casos concrets. Un d’ells, l’Iñaki Relanzon, un dels millors especialistes en fauna i natura d'aquest país que ara es troba a Madagascar, em va enviar ahir el següent missatge via Facebook:
“Precisament aquests dies (malgrat estar de viatge a Madagascar) he rebut una invitació de la FNAC per participar com a jurat en el seu concurs MARATON FOTOGRAFICA FNAC EN BARCELONA (a celebrar el proper 12 d’octubre de 2010). També hi han convidat en Valentín Sama i en Paco Elvira. Avui els he enviat un email de declinació perquè he comprovat que les bases vulneren tots els drets de la Propietat Intel·lectual dels autors. Pots fer-ne difusió?
Gràcies,
Iñaki”.
Un cop d’ull a les bases del concurs, en especial a la clàusula sobre la propietat de les imatges, confirma el que diu l’Iñaki:
“Los derechos de autor de las obras premiadas pertenecerán a G.A. FNAC España, S.A. La compañía se reserva el derecho a editar, traducir o reproducir total o parcialmente el contenido de las fotografías, así como se reserva el derecho de su distribución por todo el mundo. Dicha cesión en exclusiva atribuye a la organización de la maratón de explotar las fotografías con exclusión de cualquier otra persona, incluyendo al propio autor sin que por ello pueda reclamar ningún tipo de remuneración. La organización se compromete a ejercer los derechos de explotación conforme a su buen uso y con estricto respeto en todo caso a los derechos morales del autor”.
En aquest cas, la FNAC desposeeix als guanyadors del concurs de tots els drets sobre la seva obra a canvi d’uns premis en espècies (ordinadors, càmeres fotogràfiques, objectius, cafeteres...). És a dir, s’apodera de les fotos per a poder utilitzar-les com i quan vulgui sense haver de remunerar mai més al fotògraf, fins i tot per a comercialitzar-les amb terceres parts. A canvi, com si fessin una gran concessió, diuen que respectaran els drets morals dels autors (és a dir, esmentaran el nom del fotògraf), quan aquest és un dret que la Llei de la Propietat Intel·lectual considera irrenunciable.

Celebro que l’Iñaki Relanzon hagi decidit plantar-se, declinar la invitació de la FNAC i fer-ho públic. Gestos individuals com aquest ajuden a la professió, encoratgen a altres fotògrafs a fer el mateix i eviten que ens convertim en còmplices dels abusos.

Tot i així, estic convençuda que la manera veritablement efectiva d'enfrontar-se a aquestes situacions seria des de la unió del col lectiu de fotògrafs professionals, a través del Sindicat de la Imatge (Upifc), el Sindicat de Periodistes o el Col.legi de Periodistes, presentant una queixa formal exigint els canvis de les bases. També demanant a l'administració una regulació que limités els drets dels concursos de fotografia. Només així evitaríem la seva proliferació i la competència deslleial que suposen per a la fotografia professional.