25 de juny 2010

La fotografia actual als Encuentros PhotoEspaña 2010: globalització, art i trivialitat

Després de les reflexions al voltant de la fotografia espanyola del segle XX, la tercera jornada dels Encuentros PhotoEspaña 2010 va estar dedicada a la fotografia més actual. Tres destacats experts, Christian Caujolle, Rafael Doctor i Joan Fontcuberta, es van centrar a analitzar-ne l'estat i els reptes més propers.

Caujolle, fundador de l'agència Vu, comissari d'exposicions i escriptor, és de l'opinió que avui en dia, amb la globalització, el territori on un artista ha de difondre la seva obra és el món sencer, tot i que és molt difícil que un fotògraf pugui donar-se a conèixer a l'exterior si les institucions no li donen suport. L'excepció, segons Caujolle, seria Joan Fontcuberta, un cas exemplar que va tenir molt clar des d'un principi que per a existir havia que donar-se a conèixer internacionalment.

Christian Caujolle, al costat d'Alejandro Castellote, que durant unes hores va exercir de mestre de cerimònies en els Encuentros.

Com que els Encuentros tenien per títol "Fotografia española: el estado de la cuestión", Caujolle va llançar una sèrie de preguntes a l'auditori: quin sentit té avui parlar de la identitat nacional quan els fotògrafs o artistes es mouen pel món i es traslladen a viure i a treballar d'un lloc a un altre? És legítim que algú digui que situa el seu treball en el context i la tradició del seu país? Quin sentit té definir-se com a fotògraf espanyol? Com s'ha de presentar la fotografia espanyola a nivell de màrqueting? És important que Joan Fontcuberta sigui espanyol per crear i existir en un mercat internacional?

Per a Caujolle, aquesta manera de situar-se respecte a una obra precedent tindrà sentit o no en funció de si l'obra del fotògraf es correspon o no amb la tradició espanyola. Però per a saber-ho cal tenir una base històrica que sigui un referent que ens ajudi a valorar la creació contemporània. El problema, segons Caujolle, és que encara no s'ha dut a terme una recuperació historiogràfica de la fotografia espanyola durant el franquisme que ens ajudi a tenir uns referents i, per tant, encara és la nostra assignatura pendent.

Per sort, en opinió de Caujolle, la situació de la fotografia a Espanya ha canviat moltíssim. PhotoEspaña n'és un exemple: "és el millor festival del món", va assegurar, "de la mateixa manera que ParisPhoto és la millor fira". Segons el comissari, el panorama ha millorat moltíssim, però estem en un moment de transició. El mercat de la premsa ha desaparegut, però per als fotògrafs documentals el mercat de l'art tot just ha començat a obrir-se. Els fotògrafs han de definir bé el seu treball per a poder existir i decidir a quins territoris es dirigeixen. El mercat principal continua sent els Estats Units, l'europeu i els perifèrics (l'Índia, Xina, Brasil i alguns països de Llatinoamèrica). Si els artistes no tenen en compte el fet que hi ha zones emergents a Àsia i Amèrica Llatina, probablement estan perdent l'oportunitat de participar en la creació d'una fotografia europea (millor que no pas espanyola). "Hauríem de saber si som capaços d'elaborar projectes de llibres, exposicions i festivals en els quals puguin aparèixer artistes, de manera legítima, que siguin del nostre país, però amb obres que tinguin un valor universal. Hauríem de ser capaços de fer que la fotografia espanyola tingui el seu lloc", va sentenciar.

En aquest sentit, Caujolle aposta per les exposicions com a forma principal per a difondre l'obra fotogràfica perquè "cada vegada més hi ha més públic jove per a les exposicions de fotografia. El llibre, en canvi, suposa un cost per a l'espectador, excepte si les publicacions reben suport de les institucions per fer grans tirades que permetin que un públic massiu les pugui comprar. Cal donar prioritat a les exposicions perquè arribin a un públic important", va assegurar. També les fires i les biennals són importants, tal i com va demostrar la difusió de l'obra de la Cristina Garcia Rodero després de participar a la biennal de Venècia de 2001.

Un altre dels fenomens que s'estan produint actualment, segons Caujolle, és la proliferació dels tallers de fotografia. "Els workshops s'han convertit en el nou bussiness dels fotoperiodistes, un cop ha desaparegut el mercat de la premsa", va afirmar, tot afegint-hi: "Els tallers mai m'han convençut". Per això va explicar que està implicat en un nou projecte que anomena "intersecció", que consisteix en promoure l'intercanvi d'experiències i coneixements entre fotògrafs europeus i asiàtics, ja que és partidari de compartir idees i treballs.

Caujolle va destacar que actualment, totes les galeries d'art s'han adaptat a la realitat i mostren fotografia. "Han hagut de passar més de 160 anys perquè la fotografia es respecti i galeristes i crítics que abans no en tenien ni idea, n'aprenguessin", va rematar.

Per la seva banda, el director del Museu d'Art Contemporani de Castella i Lleó, Rafael Doctor, va afirmar en la seva ponència que gràcies a la fotografia, l'art s'ha enriquit. "La fotografia dialoga amb un munt de gèneres perquè no vol ser purista. És un espai molt ric que pot créixer i que ja no s'entén com un objecte", va assegurar.

Rafael Doctor va oferir una conferència plena d'arguments sobre els millors fotògrafs del moment.


En un intent de definir el concepte de postmodernitat, Doctor va afirmar que "és la contradicció entre diversos punts de vista, l'espai on tot és possible". Segons Doctor, tot es pot veure des de qualsevol perspectiva, tot està estructurat en capes i cadascuna té la seva raó de ser.

Des d'aquest punt de vista, Doctor va donar un llistat dels 10 fotògrafs principals de la primera dècada del segle XXI, tot comentant abans: "Cada vegada hi ha menys dones treballant com a artistes. Això em dol".

Segons Doctor, els fotògrafs més rellevants de l'actualitat són:

Pierre Gonnord: els seus retrats tenen tots els aspectes constructius dels retrats del barroc i són hipercomunicatius.
Retrat realitzat per Pierre Gonnord.

Ricky Dávila: barreja el retrat amb el reportatge en una recerca constant de la dignitat humana. La seva web és magnífica.
Foto: Ricky Dávila.

Carmela Garcia: el seu treball té un cert aspecte romàntic.
Foto del projecte 'Sisterland', de Carmela Garcia.

Sergio Belinchón: investiga sobre el paisatge i s'inventa constantment. Té unes referències que no oculta i per això és molt sincer. El seu treball "Atacama" és un dels millors que s'ha fet mai sobre paisatge.
Imatge del projecte 'Atacama', de Sergio Belinchón.

Bleda i Rosa: el premi nacional de fotografia que els van concedir al 2008  marca un abans i un després a la seva obra. Els va donar un impuls moral per continuar amb el seu treball de reflexió sobre la història i el temps a través de la imatge.
Díptic de Bleda i Rosa corresponent al seu projecte 'Campos de Batalla'. Les imatges corresponen al paratge on hi havia el campament de Peña-Redonda, Numància, any 133 a. JC.

Ángel Marcos: a nivell formal, el seu reportatge sobre la Xina és el millor que s'ha fet en els darrers anys.
Imatge del projecte sobre Xina de l'Àngel Marcos.

Carles Congost: un dels artistes millor representats a les col·leccions de diferents museus.
Una de les imatges del projecte 'Two empires' de Carles Congost.

Jordi Bernardó: essencial per entendre el paisatge a nivell mundial.
Foto de Jordi Bernardó.

Xavier Ribas: ha desenvolupat un treball similar al que fan Bleda i Rosa, però als afores de Barcelona.
Foto de Xavier Ribas del projecte 'Sundays BCN'.

Juan Manuel Ballester: artista procedent de la pintura però ara gran fotògraf.
Juan Manuel Ballester, davant una de les seves imatges.

Doctor va remarcar que ara que existeixen nous espais (Flickr, Facebook, webs ...) i noves maneres de difondre l'obra fotogràfica, tot està per canviar i per fer-se. "Però això no ho faran ni les institucions ni les estructures de poder, sinó els mateixos fotògrafs, els que estan per sota", va advertir. I va confessar: "Jo no necessito anar a veure moltes exposicions perquè puc veure molts treballs per Internet", en clara al·lusió al que havia comentat Caujolle respecte a la preferència de les exposicions com a forma per a difondre l'obra fotogràfica.

Per últim, la conferència de Joan Fontcuberta va ser una de les que va rebre més aplaudiments. Va començar fent referència a les preguntes que sobre identitat nacional havia llançat Christian Caujolle. Per Fontcuberta, la pregunta hauria de ser si en l'era de la globalització té sentit parlar de creació artística i fotogràfica en relació amb el color del passaport. Per a Fontcuberta, està claríssim: avui les arrels identitàries han de ser el món sencer.

Joan Fontcuberta, durant la seva conferència.

A l'igual que Caujolle, Fontcuberta també va remarcar que a Espanya manca una història de la fotografia complerta. Per a il·lustrar-ho, Fontcuberta va donar unes quantes dades: des de 1976, només s'han publicat a Espanya 129 tesis doctorals amb la paraula "fotografia" al títol, el 0'090% del total de les tesis publicades. Aquestes dades són com un termòmetre, unes dades fidedignes que demostren de què pateix la història de la fotografia espanyola. "Hem fet arqueologia de la història, però no interpretació", afirmava un Fontcuberta inspirat. Per això, queda molt per fer i els futurs historiadors professionals tenen el repte d'interpretar la història en base a una metodologia objectivable, no subjectiva.

Segons Fontcuberta, estem assistint a una revolució d'efectes incalculables que ens fa pensar en l'era dels dinosaures que van desaparèixer. La fotografia pateix un sisme conseqüència dels canvis tecnològics que han afectat a les nostres vides d'una forma tan intensa que els conceptes que coneixíem abans s'han metamorfosat. La fotografia s'ha dissolt. El que era fonamentalment fotogràfic ha mutat. La memòria i la veritat s'allunyen dels usos fotogràfics. "La substitució de la realitat per les imatges ja és un fet", afirma Fontcuberta. Vivim en una iconosfera, en un món d'imatges que han substituït la realitat, i la nostra percepció la tenim a través de pantalles intermèdies. És el magma que compon la nostra atmosfera. La creació, per tant, només pot ser amb imatges i la nostra resposta ha de ser en funció d'aquestes imatges. I va posar-hi un exemple: té sentit fer una foto d'una posta de sol a Madrid, per exemple, si quan posem a Flickr "posta de sol a Madrid" sortiran més de set milions de fotos iguals?

Fontcuberta va destacar com alguns artistes fan un reciclatge d'imatges procedents d'Internet per a construir una nova obra. Són fotos sense qualitat, trivials, però que convenientment agrupades ens fan semblar un discurs intel·ligent. "L'acumulació acaba per compondre o fer semblar un projecte", va assegurar. D'aquí que el títol de la seva conferència fos "Por una fotografía sin calidad". És una fotografia que cedeix la qualitat a la idea, al concepte, per sacsejar l'espectador amb aquesta pobresa. La perfecció i l'obsessió pels elements que tradicionalment han preocupat a la fotografia s'han deixat de banda en favor de l'ús de les imatges, del sentit que vulguem donar a les fotos.

Dues pàgines de la revista Useful Photography, editada per Erik Kessels. 

Per a il·lustrar-ho, Fontcuberta va posar-hi uns quants exemples d'artistes que fan un "reciclatge" d'imatges procedents de Flickr. El més destacat, el cas d'Erik Kessels, un artista que publica una revista que es titula Useful Photography, sense text ni periodicitat, només fotografies. Són fotos, per exemple, d'objectes que es venen a Ebay, que en la seva estranyesa componen un catàleg increïble. O imatges de gent desapareguda, de molt mala qualitat. En ambdós casos, l'acumulació de fotos d'un mateix tema acaba per compondre un projecte. Són trivials, però agrupades ens fan semblar un discurs intel ligent.

Arribats a aquest punt, Fontcuberta va mostrar el seu nou projecte titulat 'A través del espejo', que encaixa perfectament en aquesta línia de reciclatge d'imatges procedents d'Internet que ja havia utilitzat en un anterior projecte anomenat 'Googlegramas'. A través del espejo és una selecció de 360 autoretrats anònims realitzats davant el mirall capturats per Fontcuberta a Internet, que ha batejat amb el nom de "reflectogrames", i que responen a tot tipus de motivacions. La projecció de les imatges a una pantalla gran de l'auditori va ser un cop d'efecte sorprenent perquè estava farcida d'autoretrats de gent anònima en tot tipus de situacions, moltes eròtiques i pornogràfiques. La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig reconèixer l'autoretrat que el blocaire Hugo Solo, un dels habituals comentaristes d'Enfocant, té penjat en un dels seus blocs (en una actitud molt moderada, tot cal dir-ho).

"Avui tothom s'ha fet fotos davant d'un mirall", assegurava Fontcuberta, convençut que totes les persones que omplíem l'auditori del Ministerio de Cultura en aquells moments ens havíem autoretratat davant el mirall en alguna ocasió. Segons Fontcuberta, l'important d'aquestes fotografies sense sentit és l'acte de fer la imatge i enviar-la, no tant el contingut. És un ús nou de la fotografia destinat a la celebració, al compartir, per fer-nos feliços.

"Què hi ha darrere d'aquestes imatges?", es preguntava Fontcuberta. "Moltes coses. Per començar, un gest d'agitació. Avui trenquem les barreres entre el que és públic i privat. És un acte revolucionari que trenca amb tot l'establert. És una fotografia errant que vagareja i que té errors, perquè en l'error està l'avenç. Aquests errors són un repertori estètic d'avantguarda, no la repetició de models anteriors", afirmava. "Tot i que segurament aquestes fotos no tindran èxit a les galeries... encara", va pronosticar. I per rematar: "Cada vegada hi ha menys consciència d'autor i més de prescriptor. L'autor no és important. L'ecosistema està canviant".

Si voleu participar en el projecte A través del espejo de Joan Fontcuberta, podeu enviar-li els vostres autoretrats a l'adreça mirror@fontcuberta.com

21 de juny 2010

La fotografia a Espanya de 1920 a 1990: el que va ser i el que podia haver estat


Com ja vaig avançar a l'anterior post, els Encuentros de PhotoEspaña d'enguany duien per títol "Fotografía española: el estado de la cuestión" i tenien com objectiu reflexionar i analitzar el panorama fotogràfic espanyol des de 1920 fins avui. Per això, les conferències es van organitzar seguint un ordre cronològic.

Sintetitzant molt, tots els especialistes van coincidir en assenyalar que des de 1920 fins 1990, la fotografia espanyola s'ha caracteritzat per una absència d'estructures i una manca de suport d'institucions i museus. Juan Manuel Bonet, exdirector del Centre d'Art Reina Sofia, va remarcar que entre 1920 i 1950 no existien llibres de vanguardia com el de Brassai sobre Paris que documentessin el creixement de ciutats com Barcelona o Madrid, o que donessin una visió moderna del que eren aquells anys. Tampoc hi havia exposicions ni museus amb obra gràfica. Només existien algunes revistes com Nueva Visión o D'aci i d'allà.

Juan Manuel Bonet va dedicar la seva conferència a analitzar la fotografia espanyola de la primera meitat del segle XX.

Després va arribar la guerra civil i, amb ella la fotografia moderna, documental i narrativa d'Agustí Centelles (que utilitzava el llenguatge de la vanguardia soviètica) i de fotògrafs estrangers com Robert Capa i David Seymour, que van cobrir el conflicte bèlic.

Fotografía d'Agustí Centelles, que va treballar al bàndol republicà i la seva significació política el va obligar a l'exili a França el 1939.

Segons Bonet, durant el franquisme va coexistir una fotografia que no tenia res a veure amb les vanguàrdies amb una altra de gent amb una visió més moderna com la de Joaquim Gomis, Francesc Català Roca, Joan Colom o Xavier Miserachs. La responsable de gestió i investigació del Fondo Fotográfico Universidad de Navarra, Asunción Domeño, experta en l'obra del fotògraf José Ortiz Echagüe, el va posar com exemple d'aquesta fotografia franquista èpica i pictorialista centrada en temes populars, retrats racials i enèrgics, i tradició.

Fotografia de José Ortiz Echagüe

Els anys 60 van ser, en paraules d'un altre dels conferenciants, Manuel Santos, un dels períodes més brillants de la fotografia a Espanya, tot i que no hi havia cap infraestructura de difusió d'aquells treballs fotogràfics. El títol de la conferència de Manuel Santos era tot un plany per aquells temps: "El que va ser i el que podia haver estat", si comparem la fotografia espanyola amb la de França o Estats Units.

La Núria Gras fa una foto del Manuel Santos durant la seva conferència.

Segons Santos, hi va haver alguns fotògrafs que van ser profetes incompresos i que es van avançar a la seva època: Manuel Falces, Koldo Chamorro, Ramon Masats, Ricard Terré, Carlos Pérez Siquier. Van començar a editar llibres i a signar les seves fotos. També van començar a crear-se agrupacions fotogràfiques i col·lectius com La Palangana, a Madrid, i el Grupo Afal, a Almeria, fundat per Pérez Siquier i que va aglutinar els fotògrafs més inquiets del país. Aquest grup editava la revista Afal i amb els Anuaris Afal va fer un pas de gegant per difondre l'obra d'aquests fotògrafs a l'estranger.

Laura Terré, presidenta del Centre de Fotografia Documental de Barcelona i filla de Ricard Terré, es va emocionar quan va parlar de l'obra del seu pare recentment desaparegut.

Un altre dels conferenciants, Alejandro Castellote, ex-director artístic de PhotoEspaña, va voler destacar que els anys 80 i 90 són els més importants de la fotografia espanyola, determinats sobre tot pel context polític i social. La mort de Franco marca un abans i un després. Hi havia una voluntat de pertànyer a Europa, de deixar de ser una excepció, d'esborrar l'Espanya màgica i oculta. En paraules de Castellote, Espanya era una "identidad vergonzante". Comença, doncs, una etapa d'efervescència eufòrica (la famosa movida madrilenya), amb moltes propostes creatives i una nòmina d'autors de gran personalitat: Cristina Garcia Rodero, Manel Esclusa, Alberto Garcia-Alix, Juan Manuel Castro Prieto...

Alejandro Castellote, durant la seva intervenció.

Segons Castellote, als 80, Barcelona és l'epicentre de la fotografia. Molts fotògrafs es converteixen en gestors culturals organitzadors d'esdeveniments i festivals que fan allò que no fa cap institució ni museu, ja que les institucions artístiques i culturals segueixen menyspreant la fotografia. La premsa tampoc li fa gaire cas, tot i que els fotògrafs estan emplaçats a il·lustrar la transformació de la societat espanyola i la consolidació de la democràcia. En paraules de Castellote "tot estava per fer i són els mateixos fotògrafs els que es posen les piles". Tot i així, Castellote va afirmar que els fotògrafs espanyols han estat sempre massa pendents de l'exterior, del que es feia a altres països, i que per això han perdut l'oportunitat d'inventar-se, de crear una fotografia espanyola genuïna i amb personalitat pròpia.

Alejandro Castellote va ser el primer comissari de PhotoEspaña. Aquí el veiem amb l'Alberto Anaut, director de La Fábrica (dreta).

Durant els 90 es va inaugurar el Centre d'Art Reina Sofia, el museu d'art contemporani més important del país. Tot i així, no va ser fins el 2000 que van dedicar-hi una sola exposició a un fotògraf viu (Ortiz Echagüe) i una altra a un fotògraf mort. Segons Alberto Anaut, director de La Fábrica i de PhotoEspaña, durant tot 1997, a Madrid es van inaugurar sis exposicions de fotografia. Ara, en un sol dia s'hi poden veure 300. També al 1994 es van crear els primers Premis Nacionals de Fotografia, dotats econòmicament amb una quantitat bastant més baixa que els d'Arts Plàstiques. Per arrodonir-ho, a finals dels 90 neix el festival PhotoEspaña amb les reticències d'alguns que creien que era una involució, una tornada a l'aïllament de la fotografia, just en el moment en què aquesta s'estava obrint al món de l'art i a ser reconeguda com a tal.

El Chema Madoz, premi nacional de fotografia de l'any 2000, va ser un dels ponents de les jornades.

Segons Castellote, la creació d'un Centre Nacional de Fotografia hauria ajudat a que la fotografia espanyola estigués a l'alçada d'altres països. També hauria evitat la destrucció de molts arxius fotogràfics que en molts casos han acabat a les escombraries. Segons Castellote, "si s'hagués creat un Centre Nacional de Fotografia, potser s'hauria pogut evitar aquest desastre". Però l'aspiració de molts fotògrafs de crear un centre d'aquestes característiques xoca amb la naturalesa fragmentada de l'estat de les autonomies. Avui en dia, però, n'existeixen ja 3 o 4, el darrer creat recentment a Catalunya: el Centre de la Imatge, al palau de la Virreina.

Tant Castellote com Bonet van sostenir que actualment la fotografia s'està desplaçant a la perifèria i que hi ha un moviment de col·lectius fotogràfics força similar al que es va produir als anys 60, per la necessitat d'unir-se per sobreviure i poder tirar endavant nous projectes.

Següent post: La fotografia actual als Encuentros PhotoEspaña 2010: globalització, art i trivialitat

19 de juny 2010

Encuentros PhotoEspaña 2010: tres dies de reflexió apassionant sobre la fotografia espanyola

Juan Manuel Castro Prieto, gran fotògraf i positivador de l'obra de Cristina Garcia Rodero i Chema Madoz, durant els Encuentros PhotoEspaña 2010.

Fa exactament 10 dies que la pesada i gegantina màquina de PhotoEspaña, "el millor festival de fotografia del món" en paraules dels comissaris Alejandro Castellote i Christian Caujolle, ha començat a rodar. I ho ha fet celebrant a Madrid unes jornades dedicades a reflexionar i analitzar el panorama fotogràfic espanyol. Sota el títol "Fotografía española: el estado de la cuestión", un total de 33 conferències i presentacions han servit per prendre-li el pols a la fotografia actual tenint com a referent 100 anys de la història de la fotografia a Espanya, des del 1920 fins el 2010.

Com totes les coses que munta La Fábrica, els Encuentros han estat un èxit total. Segons l'Alberto Anaut, l'ànima de PhotoEspaña, el poder de convocatòria va ser tan gran que la quota d'inscripcions es va completar en només tres dies.

Aspecte de l'Auditori del Ministerio de Cultura durant una de les jornades dels Encuentros.

El dia de la inauguració, la Mònica Tudela, gran amiga, fotògrafa i periodista, i jo vam arribar a l'Auditori del Ministerio de Cultura amb mitja hora d'antelació i ja hi havia una llarga cua al carrer. Tot i així, vam aconseguir seure a segona filera (la primera estava reservada als ponents) per poder fer-hi fotos i prendre notes sense perdre detall.

Mònica Tudela, a la dreta, i jo, a l'Auditori del Ministerio de Cultura de Madrid.

Les jornades van ser una desfilada d'estrelles, una oportunitat única de veure i escoltar les figures més rellevants de la fotografia espanyola, des de llegendes vives com Ramon Masats i Leopoldo Pomés...

Tres genis en una sola foto: Oriol Maspons (assegut), Ramon Masats (al centre) i Leopoldo Pomés.

...a premis nacionals de fotografia com Chema Madoz, Cristina Garcia Rodero i Bleda i Rosa...

Cristina Garcia Rodero va provocar una gran ovació al final de la seva intervenció.

...passant per figures actuals com Txema Salvans, Ricky Dàvila i Isabel Muñoz, i joves fotògrafs emergents.

Ricky Dàvila, al costat de l'Alberto Anaut, el director de PhotoEspaña.

També va ser l'oportunitat de conèixer de primera mà les tesis i opinions de teòrics i experts reconeguts com Juan Manuel Bonet, Manuel Santos, Alejandro Castellote, Christian Caujolle, Rafael Doctor i Joan Fontcuberta.

Joan Fontcuberta també va recollir grans aplaudiments al final de la seva intervenció.

I de coincidir amb amics com el Manel Úbeda i la Núria Gras, amb qui vam tenir el plaer de compartir taula i tertúlia al voltant de la fotografia.

Manel Úbeda, director de les escoles de fotografia IDEP, conversa amb la Cristina Garcia Rodero uns minuts abans que la fotògrafa comencés la seva presentació.

Les xerrades estaven dividides en conferències i presentacions. Les primeres anaven intercalades amb les segones i es van centrar a analitzar els diferents períodes en què es divideix la història de la fotografia espanyola (anys 20-30 del segle XX, guerra civil, postguerra, anys 60 a 80 i anys 80 fins a l'actualitat). En canvi, les presentacions anaven encaminades a mostrar l'obra i les característiques del treball dels fotògrafs més representatius de cada període. Algunes presentacions van ser magnífiques, com les de Txema Salvans, que va mostrar el seu darrer treball sobre la prostitució a la C-31 que va realitzar camuflat de topògraf, amb fotos d'enquadraments formals, colors desaturats i gran format, un projecte segurament pensat pel mercat de les galeries d'art...

Txema Salvans va divertir el públic de l'auditori amb les seves anècdotes.

...Ramon Masats, que en una presentació molt amena i divertida va mostrar el seu treball en color més desconegut...

Ramon Masats conversa amb l'Alberto Anaut uns minuts abans de començar la seva ponència.

...i Chema Madoz, que va posar en evidència les connexions, coincidències i similituds del seu treball amb el d'artistes d'altres temps com Joan Brossa, Mona Hatoum i el pintor René Magritte.

La conferència de Chema Madoz va ser molt il·lustrativa.

D'altres presentacions, en canvi, van resultar avorrides i amb discursos carents d'interès. És el cas d'alguns fotògrafs novells i emergents com Marta Soul o Matias Costa, o el dels consagrats Bleda i Rosa, que van aconseguir avorrir al públic amb els plantejaments teòrics de la seva obra, una reflexió sobre els conceptes d'història i temps que intenta justificar intel·lectualment una obra amb pretensions documentals basada en la trista i monòtona repetició i que sense el discurs teòric no es sostindria per si mateixa.

Maria Bleda i José Maria Rosa, premis nacionals de fotografia 2008, al costa d'Alberto Anaut.

Si alguna cosa hauria de criticar d'aquestes jornades, però, és l'apretat programa que no va deixar espai a cap debat ni discussió amb el públic, cosa que hauria enriquit molt les jornades. Probablement si en lloc de 33 exposicions n'haguessin fet la meitat, hauria hagut més temps i entre tots, públic i conferenciants, els temes s'haurien pogut tractar amb més profunditat.

Els fills i nets de Francesc Català Roca i Pere Català Pic reflexionen sobre l'obra del seu pare i avi al costat de l'Alberto Anaut (dreta).

Després d'escoltar 33 ponents durant tres jornades de 10 hores seguides cadascuna (excepte la primera, que va durar 14 hores, des de les 10 del matí fins a les 12 de la nit), és impossible resumir en un post tot el que s'hi va parlar. Per això, en els propers dies intentaré donar-vos una pinzellada del que em va semblar més interessant, repartit en un parell de posts. Per tant,... continuarà!

6 de juny 2010

El valor de la fotografia a la premsa digital

Per casualitat ha caigut a les meves mans el darrer llibre editat per l'estudi Cases i Associats que recull les tendències i models de disseny de les webs dels principals diaris. Per si no ho sabíeu, Cases i Associats és el prestigiós estudi català de disseny que ha projectat i renovat gràficament més de 100 diaris de referència europeus i d'Amèrica Llatina.

Amb el títol Evolución, tendencias y modelos en el diseño de webs de noticias, el llibre analitza de manera molt àgil i visual 200 publicacions digitals de tot el món a partir de 44 conceptes o idees, repartits en 44 capítols. Des de l'ús de les tipografies, els logos o els colors, per posar-hi tres exemples, als avantatges de relacionar els continguts del web.

Doncs bé, quina ha estat la meva sorpresa quan he comprovat que dels 44 capítols, només un està dedicat a la fotografia. Tenint en compte que les imatges haurien de ser un element essencial a les pàgines digitals dels diaris, és sorprenent que aquests popes del disseny només hagin dedicat a la fotografia 4 de les 192 pàgines del llibre.

Un dels 44 capítols del llibre 'Evolución, tendencias y modelos en el diseño de webs de noticias', editats per Casas i Associats. Només un està dedicat a com els diaris poden treure profit de la fotografia.

Això m'ha impulsat a donar un cop d'ull a les versions digitals dels principals diaris de l'estat espanyol per comprovar quin tractament fotogràfic donen a les informacions. I la realitat és que la majoria es caracteritzen per la baixa qualitat de les fotos, els enquadraments impossibles, les mides ridícules i l'ús i abús d'imatges sense valor informatiu.

És incomprensible que les pàgines principals dels diaris digitals estiguin poblades de nombroses fotografies petites quan, des del punt de vista de l'interès, resulta molt més efectiu incloure una gran imatge carregada de contingut que moltes utilitzades com a recurs ornamental que no aporten pràcticament res.

A la versió digital de La Vanguardia, igual que a la majoria de diaris digitals, algunes informacions apareixen il·lustrades amb imatges petites i d'escàs interès.

També he observat que tots els diaris digitals treballen amb formats fixos, la qual cosa deu facilitar molt la gestió dels continguts i la redacció de les informacions, però perjudica seriosament la imatge, ja que moltes vegades, per fer-les encaixar en la casella corresponent, s'han de retallar una i una altra vegada. A més, en moltes ocasions no existeix la possibilitat de visualitzar-les més grans ni tampoc veure els enquadrament originals.

A la web del diari Público, les persones que apareixen a la foto de l'esquerra estan tan retallades que no s'entén ni qui són ni què hi fan.

El pitjor és que a la majoria de mitjans digitals no sembla que existeixi una edició gràfica coherent ni amb un criteri que entengui les imatges i les ubiqui adequadament en un context informatiu amb l'objectiu d'informar per elles mateixes, no per a omplir-hi forats.

Estic convençuda que aquest tractament irrellevant de la fotografia als diaris digitals és conseqüència del tradicional menyspreu amb que els periodistes i dissenyadors han considerat sempre el poder comunicatiu de les imatges, per sota del dels textos. Una mentalitat que s'ha traslladat del paper a les edicions digitals, on en teoria no hi ha les limitacions d'espai dels primers.


Les imatges haurien de ser considerades com una forma de transmissió de valors i coneixements tan o més valuosa que els textos, com elements capaços d'atraure l'atenció de l'espectador, d'estimular la seva curiositat, de commoure'l, de fer-lo reflexionar i de moure la seva consciència. Ben utilitzades, són una bona porta d'entrada de les informacions.

Els diaris de paper han aconseguit avorrir-nos a força de repetir insistentment imatges sense interès, mal escollides i pitjor editades. Els diaris digitals ho estan aconseguint, excepte honroses excepcions, a força de menyspreu.

Quina justificació té un retrat retallat d'aquesta manera penjat a la web de La Razón, amb un peu de foto i un titular com aquests?

Hauríem de veure en quina mesura la pèrdua de lectors dels mitjans té a veure amb el baix nivell dels seus continguts. Ben segur que sense bons textos i bones imatges la premsa no sortirà de la crisi. El pitjor és que no sembla que els editors siguin conscients de la quantitat de lectors que perden, en part, per maltractar les imatges.

Per cert, totes les captures de pantalla dels diaris digitals que he penjat aquí són del 5 de juny.
Quantes imatges prescindibles de rodes de premsa hem vist, de gent amb corbata envoltada de micròfons, de posats idèntics, previsibles, insulsos i sense matisos! Quin és el valor informatiu que les justifica?
Reaccions: 
14 comentaris:

25 de maig 2010

Alguns detalls que cal tenir en compte si aneu a veure a un editor gràfic

Quan un fotògraf decideix anar a veure a un editor gràfic per primera vegada, ho sol fer per tres raons:

  • Perquè ha realitzat un reportatge fotogràfic i vol publicar-lo.
  • Perquè ha pensat en un reportatge i vol proposar-lo a la publicació perquè li encarreguin.
  • Perquè li agradaria col·laborar en el mitjà com a freelance.

Com que els editors gràfics tenim fama de ser persones molt ocupades amb poc temps per atendre visites (cosa absolutament certa), és important que quan un fotògraf vagi a veure’n un (o a qui exerceixi les funcions d'edició gràfica) tingui en compte alguns detalls per tal d'aprofitar l’entrevista i que l'editor es faci una idea de com és el seu treball.

Des de la meva experiència com a editora gràfica que rep cada setmana a 4 o 5 fotògrafs i que n’ha vist de tots els colors (des de professionals amb molts anys d'experiència, passant per estudiants de tots els cursos, fotoperiodistes, fotògrafs especialitzats, fotògrafs tot terreny... fins a professors de fotografia), la primera recomanació que us faria és no anar a veure l'editor gràfic sense concertar-hi prèviament una cita per telèfon o email. Això que sembla una obvietat és una cosa que m'ha passat en repetides ocasions. Sense avisar, algun fotògraf que “passava per aquí” casualment ha decidit aprofitar l’avinentesa per fer-me una visita just quan estava a punt d'entrar en una reunió o en ple tancament, la qual cosa posa en dubte l'eficiència del recurs i les habilitats de planificació del fotògraf.

La segona qüestió important que hauria de tenir en compte el fotògraf és saber per a qui treballa l’editor gràfic, és a dir, quin tipus de publicació va a visitar i com són els reportatges que hi publiquen. És un diari generalista, un dominical, un setmanari especialitzat, una revista de viatges? Perquè l'entrevista sigui profitosa, el fotògraf hauria de preparar amb antelació el material fotogràfic que li mostrarà a l'editor gràfic, sempre pensant en quin tipus de temes publica el mitjà. Ja us vaig comentar en un post anterior que dos anys enrere em va venir a veure un fotògraf amb un reportatge extraordinari sobre gais a Barcelona que em va entusiasmar, però que vaig haver de rebutjar perquè en la revista de viatges on treballo no hi tenen cabuda històries d’aquest tipus. El reportatge era del Mattia Insolera i una de les fotos va aconseguir el World Press Photo 2008, però a mi no em servia de res.

Per tant, si el fotògraf va a veure a l'editor gràfic d'una revista de viatges, per exemple, el millor serà que li porti treballs fotogràfics que tinguin a veure amb paisatges, tradicions, patrimoni, natura, festes i gastronomia. Si és el d'un diari o dominical, els temes i punts de vista sempre són més amplis, tot i que darrerament costa molt publicar-hi reportatges fotoperiodístics de caire social i denúncia perquè els mitjans prefereixen apostar per la cultura de l'entreteniment.

En qualsevol cas, sempre és millor mostrar-li a un editor gràfic un reportatge complert que una seqüència de fotos que no tinguin cap relació entre elles. Així l'editor pot veure quina capacitat té el fotògraf de construir un discurs narratiu. Moltes vegades m'he trobat amb fotògrafs que em mostren tot un seguit de fotos inconnexes de llocs i situacions diferents que no tenen res a veure entre si. Així és molt difícil que l'editor pugui valorar si la qualitat tècnica i estètica de les fotos és el resultat d'unes habilitats i uns recursos tècnics consolidats o si, pel contrari, són producte de la casualitat o d'haver disparat mil vegades l'obturador fins haver aconseguit una foto correcta. Pitjor és encara la situació en què alguns fotògrafs arriben a l'entrevista sense haver pensat prèviament què m'ensenyarien, i comencen a fer una recerca d’imatges en el seu disc dur improvisant i excusant-se reiteradament quan no troben “aquelles fotos" que, diuen, tenien desades, que encaixaven perfectament en la revista i que sospitosament ara no troben. Això dóna una imatge d’improvisació i de poca professionalitat que cal evitar.

Si en la seva visita el fotògraf no porta cap reportatge fotogràfic per vendre ni proposta concreta, el millor que pot fer és mostrar-li a l’editor alguns dels seus treballs fotogràfics, començant pels que han estat publicats (si és que n'ha publicat algun, és clar) o els que tinguin més a veure amb els continguts que ofereix el mitjà. Així l’editor podrà veure quines són les habilitats del fotògraf, els recursos que utilitza, el seu domini de la càmera, la llum i les tècniques fotogràfiques, i si té alguna especialitat. En moltes ocasions han vingut a veure'm professionals (o estudiants de fotografia) sense cap reportatge a la cartera ni cap proposta concreta, però amb un material fotogràfic tan bo que després de visualitzar-lo, els he acabat encarregant un reportatge i fins i tot un dossier central de més de 50 pàgines!

I ja per acabar, una darrera recomanació: quan aneu a veure un editor gràfic, porteu-hi sempre el vostre ordinador portàtil. Així, no caldrà que l'editor i vosaltres visualitzeu les fotos a la redacció, sinó que podreu fer-ho en una sala o espai diferent, on tindreu més llibertat per comentar les imatges, parlar-ne i allargar-hi l'entrevista. Aprofiteu aquest moment per preguntar-li a l'editor gràfic tot allò que vulgueu saber: si accepta propostes de reportatges, si encarrega temes, a qui els encarrega, quins criteris utilitza i, en definitiva, quines possibilitats de col·laborar en el mitjà existeixen. És una oportunitat que deveu aprofitar al màxim.