8 de març 2010

L'exemple de Caja Azul obre un camí de noves oportunitats

L'estrena de Caja Azul no podia haver anat millor.

La iniciativa nascuda al Facebook i liderada per l'Alfons Rodríguez d'organitzar una trobada de fotògrafs, teòrics i aficionats per a reflexionar i debatre al voltant de la fotografia, va concentrar dissabte passat un bon nombre d'assistents a l'IDEP de Gran Via. A l'espera de que el Fran Simó i el seu equip de Barcelona Photobloggers pengin el vídeo i el podcast amb les ponències i debat per a tots aquells que no vau poder assistir-hi, és bo dedicar-hi un temps a la reflexió.


Alfons Rodríguez presenta la primera edició de Caja Azul. Foto: Marcelo Aurelio

El fotògraf i professor Rafa Badia, durant la seva ponència. Foto: Marcelo Aurelio

Per mi, la conclusió més important, al marge del que es va parlar i debatre, és que els blocs i les xarxes socials estan possibilitant la creació i el creixement d'una comunitat de gent amb interessos similars i ganes de fer moltes coses, que es posen d'acord en un objectiu comú i el tiren endavant. Això, que fins ara era molt complicat de realitzar, ara és possible. I crec que obre un munt d'oportunitats.

Paco Elvira va ser el segon ponent en intervenir. Foto: Marcelo Aurelio

Aquí em teniu a mi, durant el meu torn. Foto: Marcelo Aurelio

En una professió de naturalesa individual, on sovint el fotògraf ha hagut de buscar-se la vida tot sol, la possibilitat d'unir sinèrgies amb altres col·legues de manera tan transversal pot obrir una via de noves oportunitats. Crec que utilitzant eines tan poderoses com els blocs i Facebook podem aconseguir anar més enllà que el compartir experiències i coneixements. La creació de projectes col·lectius o l'organització dels mateixos fotògrafs de cara a aconseguir allò que es proposin poden ser fórmules que dinamitzin i ajudin a tirar endavant la professió.

La darrera ponència la va realitzar el Manel Úbeda, professor i director d'IDEP. Foto: Marcelo Aurelio

Com diu l'Alfons Rodríguez, "la fotografia no està en crisi, els diaris si". Crec que és el moment de creure'ns-ho i demostrar-ho. Si aquesta energia es canalitza, es poden aconseguir grans coses. Caja Azul, igual que les jornades de fotografia de La Garriga, en són la constatació.

Mil gràcies a Marcelo Aurelio, de Barcelona Photobloggers, per cedir-me les fotos.

PD: Després de publicar aquest post, el Fran Simó ja ha publicat els vídeos de les ponències a la pàgina de Caja Azul. Les trobareu aquí.

27 de febr. 2010

Com mantenir viu l'arxiu de diapositives


Amb la crisi econòmica colpejant els mitjans de comunicació, tota l'atenció de les empreses periodístiques està fixada a realitzar fortes i ràpides retallades de despeses per a enfrontar-se a la recessió. Una de les mesures que hem aplicat a Descobrir Catalunya i que afecta directament els fotògrafs és la de rebutjar el material fotogràfic analògic d'arxiu. No som els únics. Fins fa uns mesos, si li demanava fotos d'arxiu a un fotògraf i aquest m'enviava diverses fundes de plàstic plenes de diapositives per a que fes la meva tria, no hi havia cap problema. Podia fer la meva edició i demanar a l'empresa fotomecànica que treballa amb nosaltres que m'escanegessin les diapos triades. Però la digitalització de les diapositives comporta uns costos importants que totes les empreses intenten estalviar-se i ara els editors gràfics ens veiem obligats a prescindir de bona part de l'arxiu de molts fotògrafs.

Davant aquesta situació, no queda un altre remei que els fotògrafs que han arribat al món de la fotografia digital amb centenars o milers de diapositives i negatius, valorin si val la pena escanejar pel seu compte una part o tota del seu arxiu fotogràfic per seguir treient-li profit. Per què? A banda que el seu arxiu no estarà immòbil, podran tenir un "resguard digital" del mateix, passar pel Photoshop algun treball antic, o simplement completar la seva pàgina web personal.

Per aconseguir fitxers de qualitat, bàsicament hi ha dues opcions:
  • Comprar un escàner d'alta gama i el programari de procés necessari, aprendre a usar-los, i emprar el temps lliure per a escanejar les diapositives. Cal tenir un ordinador d'alt rendiment, a més d'un bon nombre de CD's, DVD's o discs durs per emmagatzemar de forma segura el nou arxiu fotogràfic digitalitzat.
  • Utilitzar un servei d'escanejat professional.
Malauradament, totes dues opcions costen diners. Per això, abans de decidir-se per una o altre, caldria tenir present algunes altres qüestions:
  • Per a escanejar un arxiu de diapositives es requereix temps. Es poden trigar setmanes, mesos i fins i tot anys en escanejar totes les diapositives en estones lliures.
  • Escanejar no és un procés divertit, sinó una tasca tediosa i monòtona.
  • Escanejar no és tan fàcil com sembla. Gairebé cada imatge que surt de l'escàner requereix una correcció de color, de densitat i de nitidesa.
  • Un escàner barat produeix resultats insuficients.
Pel que costa un escàner bo, el programari i tot l'equip necessari per a processar i emmagatzemar digitalment el nou arxiu fotogràfic, crec que surt més a compte encarregar a una empresa especialitzada l'escaneig de l'arxiu de diapositives. Cal demanar pressupostos i comparar-los abans de decidir-se i veure si es pot fer la digitalització tota alhora o per fases.

Així, no perdreu un temps preciós que podreu dedicar-lo a la producció de fotos i generar nous ingressos que us comenpensin de la despesa.

16 de febr. 2010

World Press Photo 2010: el valor estètic d'una imatge per damunt del valor informatiu?

Foto: Pietro Masturzo

Enguany, el premi World Press Photo l'ha guanyat una instantània sobre les protestes de l'oposició a l'Iran realitzada pel fotògraf freelance italià Pietro Masturzo. En ella, unes dones criden consignes contra el règim d'Ahmadinejad en un terrat de Teheran. La imatge forma part d'un reportatge més ampli titulat "Roofs of Teheran", molt pictòric, amb fotos trepidades i llums bellíssimes. Fotos que estèticament tenen el misteri dels quadres d'Edward Hopper, que fugen del que és evident i conviden a reflexionar.

Premiar una foto de les protestes a l'Iran sense que surtin pals, trets i sang és, si més no, controvertit. No és la primera vegada, però, que el WPF aposta per imatges poc òbvies i dramàtiques. La imatge de Masturzo és preciosa des del punt de vista estètic (encara que m'agradaria veure-la sense el retoc de Photoshop), però hi ha altres fotos més informatives que en la meva opinió reflecteixen millor el que ha passat a l'Iran, com aquesta foto d'Olivier Laban-Mattei, guanyadora del segon premi en la categoria d'Spot News.

Foto: Olivier Laban-Mattei

La foto de Masturzo és maca, però informa poc. Cal saber de què va la història per entendre-la, encara que el seu reportatge complet em sembla perfectament vàlid. Així doncs, la concessió del premi a una foto poc descriptiva i molt estètica planteja de nou el debat que afecta el fotoperiodisme des de fa uns anys: si el valor estètic d'una imatge documental pot tenir el mateix pes que el d'una altra amb més valor informatiu. Probablement la foto premiada de Masturzo no sigui més que un símptoma de com estan canviant les coses en el fotoperiodisme.

Llegia ahir al diari El País un article amb l'opinió del meu admirat Juan Manuel Navia, en què elogiava la foto premiada en contra de fotos de denúncia més evidents. En un dels paràgrafs deia: "Imagino que aquesta imatge (la de Masturzo) aixecarà polseguera entre l'exèrcit de fotògrafs que, taxidermistes del dolor, entenen que el camí per a mostrar el sofriment humà és la 'dramatització' de la pròpia imatge, carregada d'unes formes aparentment atrevides i d'un contingut prou obvi com per a moure el sentimentalisme més simple de l'espectador. Però altres creiem que hi ha més camins, i que potser cal menys denúncia i més reflexió, en definitiva: més veritable fotografia i menys propaganda".

Em sap greu discrepar, però no crec que la foto de Masturzo estigui exempta de dramatització. Darrera d'ella hi ha un evident treball de retoc digital, en què el fotògraf ha intensificat el vinyetejat de la presa per remarcar-hi el dramatisme i accentuar l'atenció sobre les dones del terrat, més propi de la fotografia artística que del fotoperiodisme. Pensar que fotografies subtils com aquesta tenen més valor que les fotografies que documenten sense cap mena de recurs estètic uns determinats fets, crec que és un error. El treball de Walter Astrada, premiat també en la categoria de reportatge, és menys vàlid per ser 'evident''?

Foto: Walter Astrada

Crec que Navia s'ha deixat enlluernar, mai millor dit, per la llum del treball de Masturzo, molt semblant a la seva pròpia. És incomprensible, sinó, que no valori com es mereix el treball d'altres fotoperiodistes que ens transmeten la incòmoda i evident crueltat de certs conflictes.

13 de febr. 2010

El premi de fotografia documental que tots els fotògrafs desitjarien ja és aquí


Hi ha premis i Premis amb majúscules. I aquest és dels segons, d'aquells en els que val la pena participar-hi, sigui com sigui.

La revista OjodePez i el festival de fotografia PHotoEspaña s'han aliat, per tercer any consecutiu, per dur a terme un premi que, segons l'organització, serà objecte de desig de tots els fotògrafs documentals del món mundial. La revista i el festival volen anar més enllà en la seva defensa de la millor fotografia documental i per això organitzen conjuntament el Premi PHE OjodePez de Valores Humanos 2010. Al concurs poden participar-hi fotògrafs de qualsevol nacionalitat o edat que hagin realitzat un reportatge de fotografia documental en què destaquin valors humans com la solidaritat, l'ètica, l'esforç o la justícia.

Els fotògrafs que vulguin participar-hi han de presentar entre 15 i 20 imatges abans de l'1 de maig. Les fotografies no poden haver estat publicades en conjunt prèviament, ni formar part d'un llibre, ni haver estat premiades col.lectivament amb anterioritat.

L'organització del premi vol que la participació sigui assequible a tothom i per això no cal ingressar-hi cap tarifa d'inscripció ni gastar-se ni cinc cèntims en còpies ni enviaments. Per enviar-hi les fotos, s'ha habilitat una FTP per a que tots els participants hi pengin els seus reportatges fàcilment des del seu ordinador.

Un jurat internacional de prestigi seleccionarà el millor treball, que rebrà un premi de 6.000 euros, així com un conjunt de 9 finalistes. Tant el reportatge guanyador com els finalistes seran publicats al número especial que OjodePez dedica des de fa dos anys al premi i que surt al setembre. Hi ha la possibilitat que també s'organitzi una exposició itinerant amb els 10 reportatges, que la passada edició va acollir la Fnac i va recórrer diferents ciutats d'Espanya i Portugal al llarg d'un any.


En l'edició anterior es van presentar més de 620 reportatges procedents de 50 països, i el que va resultar guanyador va ser Odd Days / Dies estranys, de la fotògrafa italiana Simona Ghizzoni, un corprenedor reportatge sobre el llarg i difícil camí cap a la recuperació d'algunes dones afectades per la bulímia i l'anorèxia.

El jurat de l'edició 2009 va estar compost per Anne Tellgren, conservadora del Moderna Museet d'Estocolm; Joanna Milter, editora de fotografia de The New York Times Magazine; Rod Siemmons, director de The Museum of Contemporary Photography, del Columbia College de Chicago; Sérgio Mah, comissari general de PHotoEspaña, i Arianna Rinaldo i Frank Kalero en representació de OjodePez.

La inscripció la podeu realitzar a la web de OjodePez. Allà hi trobareu tota la informació necessària per donar-vos d'alta i fer el vostre enviament correctament. Un cop completat el formulari online i realitzat l'enviament de les imatges, rebreu la confirmació electrònica amb un número de registre, i ja només us quedarà esperar que el jurat es decideixi. Així de senzill.

Per últim, una cosa molt important: la participació en aquest premi comporta la cessió dels drets de les fotos només dels guanyadors i no de la resta de participants, com passa en altres concursos. Els fotògrafs guanyadors cediran els drets exclusivament per a la publicació i difusió de les imatges premiades i finalistes, així com per a l'ús promocional del mateix premi en futures edicions, a més de la reproducció gratuïta de les seves imatges en mitjans de comunicació massiva amb l'únic objectiu de difondre els resultats del premi.

El guanyador i els finalistes es donaran a conèixer al juny a la gala d'entrega de premis de PHotoEspaña, així com al número de setembre de la revista i al web www.ojodepez.org.

Sort a tots els valents i valentes!

5 de febr. 2010

Els principals editors gràfics debaten sobre la fotografia a la premsa i internet


La setmana passada vaig assistir a Madrid a una trobada d'editors gràfics excepcional, no només per la categoria dels professionals que hi participaven sinó per lo insòlit de la reunió, ja que no és habitual que els editors gràfics s'apleguin per a parlar específicament de la seva feina. La trobada estava organitzada per PhotoEspaña com a cloenda del seu projecte Trasatlántica, un fòrum de fotografia i arts visuals dedicat a l'Amèrica Llatina. L'objectiu era que els editors gràfics poguessin compartir les seves experiències professionals i reflexionar sobre el paper actual de la fotografia en els mitjans de comunicació. Hi van participar com a ponents tres editors gràfics llatinoamericans:

Dani Yakō, del diari Clarín de Buenos Aires...

Ulisses Castellanos, del diari Excelsior, de Mèxic...

Carla Romero, del diari Folha de São Paulo, de Brasil.

I tres editors gràfics de l'estat espanyol:

Pepe Baeza, del Magazine de La Vanguardia...

Ángel Casaña, d'El Mundo...

I Marisa Flórez, d'El País.

Els debats es van succeir al matí i a la tarda i van donar molt de si. Seria molt llarg explicar fil per randa tot el que es va comentar, però intentaré fer-vos un resum del que em va semblar més interessant:
  • Tots els ponents van coincidir en què la crisi de la premsa és anterior a la crisi econòmica, provocada per una pèrdua progressiva de lectors i de publicitat, i un deteriorament de la cultura documental i del fotoreportatge. Aquesta crisi afecta directament l'edició gràfica dels mitjans i els continguts visuals.
  • Amb la crisi, s''ha produït una caiguda del paper i de l'espai destinat a la fotografia. Per tant, en aquest context, internet seria el canal ideal per a donar totes les fotos que no surten al paper. Però hi ha un problema: els drets d'imatge del fotògraf. Segons tots els editors gràfics de la reunió, els drets haurien de ser els mateixos tant a internet com al paper.
  • Tot i així, les imatges ja no provenen estrictament dels fotògrafs professionals i les agències, sinó que també s'obtenen a través d'internet, de concursos i d'aficionats a la fotografia. Els editors gràfics han d'adoptar, per tant, una nova funció: la de comprovar i verificar l'origen i autenticitat de les fotos, i l'absència de manipulacions. Cal pensar sempre en el dret del lector a conèixer les fonts.
  • Tot i que els fotògrafs professionals se senten amenaçats perquè tothom fa fotos, els editors gràfics afirmen que no tot s'hi val. L'anomenat periodisme ciutadà difícilment penetrarà als grans mitjans i substituirà la feina dels professionals, per la dificultat que suposa verificar i contrastar les imatges i informacions, i perquè sempre cal dir d'on ve una foto.
  • Davant la importància cada cop més gran d'internet com a canal de referència, els fotògrafs i els mitjans estan obligats a evolucionar. L'aposta és la fotografia combinada amb so i vídeo, tal i com ja estan fent alguns mitjans de referència com MediaStorm, The New York Times i El Mundo, per exemple. El nou format és un camí de llum i esperança pels fotògrafs documentalistes.
  • Cal defensar la fotografia com una forma de transmissió de valors i coneixement. Per tant, la ideologia ha d'estar implícita en els rols del fotògraf i l'editor gràfic, ja que la fotografia i la premsa tenen una funció pública.

A la foto, Carla Romero i Dani Yakō, durant la trobada d'editors gràfics celebrada a la Casa d'América de Madrid

  • Davant les múltiples possibilitats que ofereixen les eines digitals de retoc, els editors gràfics dels grans mitjans defensen que les fotos destinades a les pàgines d'informació només tinguin una correcció de nivells, segons recomana el codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya o el protocol de protecció de continguts de Reuters. En canvi, tots coincideixen en afirmar que caldria advertir als lectors quan les imatges que es publiquen als suplements estan retocades.
  • A la reunió també hi va haver un espai per a la autocrítica: els editors gràfics haurien de pensar si estan prou preparats per fer aquesta feina. Hi ha massa autodidactisme i poca cultura visual. Potser si els editors gràfics estiguessin més ben formats professionalment podrien adquirir més quota de poder a les redaccions i les coses respecte a la fotografia anirien d'una altra manera. Hi ha una mena de sostre de vidre pels responsables de la imatge i un menyspreu de molts periodistes i dissenyadors cap a la tasca de l'editor gràfic. Això probablement canviaria si hi haguessin uns estudis específics per a formar a futurs editors gràfics, cosa que actualment no existeix.
  • Per últim, el Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine, va comentar a mode il·lustratiu que el Wall Street Journal ha publicat recentment un llistat amb les 200 millors i pitjors professions als Estats Units el 2009 sota cinc criteris (medi ambient, ingressos, perspectives d'ocupació, exigències físiques i estrès) segons un estudi recentment publicat per CareerCast.com. S'entèn que les millors són les que tenen els primers números i les pitjors, els darrers. Doncs bé, la professió de fotoperiodista ocupa el 189, ben al final de la llista, entre la de carnisser i bomber.

Per acabar, us deixo amb un parell de frases que es van pronunciar a la trobada, perquè veieu la qualitat humana dels editors gràfics que van participar-hi:

"És importantíssim treure de les tenebres als fotògrafs i posar-los a la mateixa altura que els periodistes", Ulises Castellanos.

"L'editor gràfic cal que sigui l'advocat dels fotògrafs. Ens sentim més pròxims a ells que a la resta. Cal ajudar sobre tot als freelance i els col·lectius", Pepe Baeza.

Podeu veure un vídeo de la trobada a la web de la Casa d'América de Madrid. Si teniu dues hores i mitja per veure'l, val la pena.