26 de des. 2009

Les noves portades conceptuals de Descobrir Catalunya

Pels qui no coneixeu la revista on treballo, Descobrir Catalunya, us diré que és una publicació de viatges que ofereix cada mes un dossier central de més de 50 pàgines dedicat a un territori concret dels països catalans (una comarca, una ciutat, una vall, un massís, etc.), a més de tres reportatges variats sobre fauna, natura, paisatge o tradicions, per posar uns quants exemples. Doncs bé, la foto de portada sempre correspon al tema central. Fins ara, aquesta foto la triàvem entre totes les imatges del dossier central que havíem encarregat prèviament a un fotògraf (si hi esteu interessats, en aquest altre post podeu llegir com es realitza un dossier central). Normalment era una foto que no havíem planificat prèviament. Simplement buscàvem entre totes les imatges que ens havia subministrat el fotògraf la foto que encaixés millor en la tesi del tema central i en la qual hi hagués espai suficient per a la capçalera, els títols, subtítols i demés elements de la portada. Per exemple, si la tesi del dossier central del número que dedicàvem al Port de Tortosa-Beseit era que aquest massís és una terra d'aigua on poder remullar-se a l'estiu, la imatge que havíem de buscar i triar era una foto on hi sortís aigua.



Des de fa uns mesos, però, hem canviat de plantejament i hem començat a treballar en una portada més conceptual, és a dir, a pensar en la foto de portada abans de fer l'encàrrec del reportatge fotogràfic interpretant la tesi del dossier central. La darrera portada de Descobrir Catalunya n'és un bon exemple.

En el número de gener que estarà als quioscos a partir del 29 de desembre, el dossier central està dedicat a la ciutat de Barcelona. Des del principi vam pensar en com hauria de ser la foto que il·lustrés la portada, però ens resultava molt difícil imaginar una imatge diferent de Barcelona, lluny dels tòpics que tothom coneix. Vam donar-hi moltes voltes i vam parlar-ho també amb l'Òscar Rodbag, el fotògraf a qui li vam encarregar el reportatge fotogràfic del dossier central. A l'Òscar se li va acudir la idea que a la foto hi sortís un cotxe espectacular i ubicar-lo en un carrer principal de la ciutat. Però després de nombroses gestions, no vam aconseguir trobar cap vehicle que fos suficientment especial. Quan ja pensàvem que havíem de canviar d'idea, se'ns va acudir substituir el cotxe espectacular per un taxi de Barcelona d'aquells d'estil londinenc. Em vaig posar en contacte amb l'Institut Municipal del Taxi i ràpidament vam aconseguir localitzar un taxista propietari d'un London Taxi (que és així com s'anomenen) que amablement es va mostrar disposat a col·laborar amb nosaltres (previ pagament, és clar).

Un cop teníem el taxi, havíem de decidir on fer la foto. Com que la tesi del dossier central era mostrar la Barcelona que no surt a les guies, vam decidir que un bon lloc seria la zona del Fòrum, la zona més nova de la ciutat. Ens interessava mostrar el contrast entre la Barcelona més contemporània i desconeguda i el taxi barceloní més clàssic com a icona identificativa de la ciutat.

En aquestes fotos podeu veure alguns moments de la sessió fotogràfica i la portada final.

El fotògraf Òscar Rodbag i el seu assistent, el Leo, a la cruïlla entre el passeig del Taulat i l'avinguda Diagonal de Barcelona, al costat de l'edifici del Fòrum. Foto: Maria Rosa Vila

L'Òscar Rodbag i el director d'art de Descobrir Catalunya, Nil Solà. Foto: Maria Rosa Vila

El Leo, l'assistent de l'Òscar, subjecta un reflector per il·luminar el taxi que està situat enmig del passeig del Taulat de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila

Aquest és el resultat final. Endevineu qui està travessant el carrer darrere el taxi?

A la pàgina de Descobrir Catalunya del Facebook podreu veure totes les portades de la segona època de la revista.

21 de des. 2009

Qui posa el preu a una foto?

La setmana passada em va trucar un fotògraf de Barcelona per oferir-me un parell de reportatges. Abans, però, vam fer un repàs molt ràpid de l'estat de la professió i de les moltes coses que s'havien parlat a les jornades del Tino Soriano a la Garriga. Per il·lustrar-me de com de malament estan les coses, el fotògraf em va comentar que fa uns dies, una editorial prou important i coneguda de Barcelona especialitzada en llibres de fotografia li va demanar un grapat d'imatges i li va oferir 24 euros per foto. El més sorprenent és que l'any passat li havien pagat 48 euros per cada imatge que li van comprar per a un altre llibre, és a dir, el doble del que li acabaven d'oferir. Un 50% menys en un any! El meu amic estava indignat.

Com que pel nou llibre l'editorial també necessitava fotos de dos fotògrafs més, el meu amic va decidir trucar-los per saber què en pensaven i proposar-los que es posessin els tres d'acord en reclamar a l'editorial el mateix preu de l'any anterior. Però la idea de fer força tots plegats no va funcionar: "Els dos van decidir acceptar el que ens oferia l'editorial -em va comentar disgustat- perquè consideraven que era millor cobrar poc però vendre unes quantes imatges, que no vendre res”. Així que els tres van acceptar els miserables 24 euros per foto.

Un altre exemple sobre tarifes i fotos, també de la setmana passada: a un fotògraf molt conegut, una empresa editora li va comprar quatre fotos per a un calendari de sobretaula del 2010 d'aquests que es regalen a finals d'any. Per cada imatge li van oferir 100 euros, que era el pressupost per foto. Davant l'oferta, el fotògraf en qüestió va considerar que la seva feina no estava recompensada dignament argumentant que en el tarifari del Sindicat de la Imatge de la Upifc el preu estipulat per a un calendari és de 399,78 € euros, més del triple del que li estaven oferint. El tarifari de la Upifc és un llistat de preus exhaustiu que recull gairebé tot l'imaginable que es pot fer en fotografia, i indica quin és l’import mínim que els fotògrafs haurien de cobrar per a cada treball (al marge de despeses, transports, IVA, impostos, etc). Com que les quatre fotos eren molt bones i les necessitaven urgentment, l'empresa editora va arribar a un acord amb el fotògraf i van pactar el doble del que li havien, ofert, és a dir, 200€ per foto.

Dels dos exemples anteriors se'n dedueixen dues qüestions. La primera i principal és que les empreses editores no tenen en consideració les tarifes de la Upifc ni el que és pitjor, tampoc pregunten als fotògrafs quin és el preu de la seva feina. Simplement decideixen de manera unilateral què pagaran per una foto (sempre el preu més baix possible, of course) amb la convicció de que el fotògraf acceptarà qualsevol preu o que, si no ho fa, sempre en trobaran un altre, professional o no, disposat a fer-ho. Amb l'era digital, el panorama fotogràfic ha canviat de dalt a baix. La democratització de la fotografia ha propiciat un intrusisme creixent, amb milions de fotos d'aficionats circulant per Internet, que són la causa de la banalització i devaluació de la fotografia professional. Hi ha tants fotògrafs i tantes fotos al mercat que l'oferta supera la demanda i, en conseqüència, els preus baixen en picat. Els barems de la Upifc, doncs, s'han quedat en un mer llistat de preus orientatius absolutament irreals i desproporcionats en un mercat lliure basat en la llei de l'oferta i la demanda on cadascú va a la seva i fa el que pot...

L'altre qüestió important és que si el fotògraf de les 4 fotos del calendari no hagués valorat la seva feina tal i com ell considerava just, i no hagués negociat i reclamat el que li pertocava, li haurien pagat bastant menys (que és el que al final ha passat amb els tres fotògrafs del primer exemple, que han cobrat menys per no haver negociat). La consciència social del que val una foto s'ha transformat, s'ha modificat a la baixa de tal manera que ara no se li dóna a la imatge el valor que tenia abans. Per tant, són els mateixos fotògrafs els que haurien de tenir aquesta consciència. I aquí està el quid de la qüestió. Si els fotògrafs no valoren econòmicament la seva feina com ells creuen que s'hauria de valorar, si no la saben vendre de manera digna, la fotografia mai recuperarà el valor que li correspon i s'acabarà la professió. Estaran sempre a expenses de les decisions que marqui el mercat. I el mercat ja sabem que cada cop va més a la baixa. Si deixen que siguin els mitjans i els clients els que donin valor al treball fotogràfic, estan perduts.

En el panorama actual, les tarifes de la Upifc potser són excessives, però si tots els fotògrafs decidissin que aquests són els preus dignes per a la seva feina i apliquessin el “no per sota” que proposa el sindicat, les empreses no tindrien més remei que claudicar i destinar un pressupost més gran a les imatges que necessiten. Cal un pacte urgent de tots els fotògrafs, un pacte de tarifes mínimes reals ja. Si no, la professió acabarà desapareixent.

13 de des. 2009

Fotoperiodisme multimèdia: una altra manera de contar històries

La nit del passat 21 de setembre, Monir Alyatim va ser assassinat durant un robatori al supermercat on treballava de la ciutat nord-americana de Flint, a Michigan.
John Adkisson, un estudiant de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Carolina del Nord a Chapel Hill, va voler explicar el drama al qual s'enfrontaven l'esposa de Alyatim i els seus dos fills petits, i per això va fer-ne un reportatge multimèdia combinant fotografia, so i vídeo. Amb aquest treball, Adkisson va guanyar el premi a la millor història multimèdia del Seminari de Fotoperiodisme d'Atlanta.
“They Stole So Much More”, títol del reportatge, és un excel·lent exercici de periodisme, una història molt ben contada, propera i commovedora, que reflexiona sobre la inutilitat d'una mort, el dolor, la valentia personal i l'esperança.
Però més enllà de la història, crec que l'ús del llenguatge multimèdia que ha utilitzat John Adkisson ens pot fer reflexionar sobre les possibilitats múltiples que ofereix la combinació de mitjans i els nous camins que s'obren per a la fotografia en l'era multimèdia. Per cert, en la seva pàgina web veureu que Adkisson s'autodefineix com a "periodista visual".

Les escoles de fotografia d'aquí ensenyen també aquestes noves maneres de contar històries?

Us deixo amb el vídeo. Espero que us agradi i sigui una bona font d'inspiració.

4 de des. 2009

Un nou model de premsa és possible?

Alguna cosa s’està movent.

Estic subscrita a unes quantes newsletter relacionades amb els mitjans de comunicació, i raro és el dia que no llegeixo notícies que tinguin a veure amb noves estratègies de la premsa per a sortir de la crisi. Aquests són alguns exemples del que he pogut llegir aquesta setmana:



  • També l’agència EFE intenta fer alguna cosa per frenar la crisi i acaba de llançar Attributor, una eina informàtica contra el conegut "copia i enganxa" a la xarxa per evitar la pirateria de continguts. Attributor permetrà als clients d'EFE (els diaris i la resta de mitjans de comunicació), fer un seguiment a Internet de la informació que generen i lluitar de manera eficient contra la còpia no autoritzada. Segons l'agència, els continguts piratejats suposen milions d'euros de pèrdues en ingressos pels productors de continguts.
  • Per últim, Apple ha desenvolupat una tecnologia per obligar els usuaris a veure la publicitat. La companyia ha patentat un dispositiu que no només desplega anuncis sinó que, a més, força l'espectador a prestar-hi atenció. Ho aconsegueix, per exemple, congelant la imatge fins que l'usuari fa clic a un botó o respon a una pregunta. Els seus creadors sostenen que permetrà que els consumidors (o sigui, els lectors) llegeixin els diaris de forma gratuïta a canvi d'acceptar utilitzar aquest programa de publicitat forçosa.

Aquestes notícies són l'evidència de la crisi sense precedents que travessen els diaris, conseqüència del suïcidi massiu que la premsa va cometre quan va decidir que el contingut que costava tants diners de produir havia de ser gratuït a Internet. La caiguda del negoci ha estat tan vertiginosa, que ara els diaris busquen desesperadament solucions com les comentades a dalt que reverteixin aquesta situació, en un intent d'evitar el que ha passat amb la indústria musical.

Però el cobrament i la publicitat són les úniques vies per salvar el periodisme? La premsa "només" necessita trobar un nou model econòmic per a sortir de la crisi?

Crec que és de calaix que el periodisme ha de cobrar pels continguts originals si vol sobreviure. No crec que cap organització periodística aconsegueixi fer-ho com una entitat independent i rendible només amb la publicitat. Però també crec que els periòdics convincents són més necessaris que mai, i només tindran viabilitat comercial si generen continguts originals, atractius, inèdits i en profunditat. Voler cobrar per la mateixa notícia que ofereixen tots té poques possibilitats d'èxit, tan a Internet com al paper. El que té valor no és la notícia que dóna tothom, sinó els continguts millors i diferents. Amb les eines i les estratègies de sempre crec que els diaris tradicionals estan condemnats a la desaparició. Per tant, cal reinventar l'acostament als lectors a través de productes inèdits, atractius i de qualitat.

Això que per mi és tan evident, sembla que de moment només ho tenen clar uns pocs editors. Murdoch ja ho està fent i està veient com la subscripció a The Wall Street Journal si funciona, un mitjà amb continguts excel·lents.

També els editors del nou diari portugués "i" han apostat per un canvi d'estratègia partint de la idea que els lectors ja estan ben informats a través d'altres mitjans i saben molt bé què està passant. Per tant, la gent ja no està interessada en les seccions tradicionals que componen un diari, sinó que el que els interessa és que algú els organitzi la informació. Segons els editors de "i", en el model de premsa actual els periodistes han d'emplenar les seccions, com la de política, tot i que no hi hagi res que interessi al lector. El diari “i” aposta per canviar aquest model i estructurar el periòdic en quatre seccions grans que responen a quatre conceptes diferents: pensar, saber, entendre i sentir. També li donen molta importància al disseny, als continguts originals i ben treballats... i a la fotografia de qualitat! El resultat? En tres mesos, la difusió del diari ha passat d'11.000 a 16.000 exemplars.

A algú li queden dubtes de quin és el camí per sobreviure? A mi no.

29 de nov. 2009

L'Àfrica més bella i salvatge de Nick Brandt


En general, els fotògrafs de fauna posen l'èmfasi en capturar imatges d'animals salvatges en plena acció per reflectir el costat més impactant i cruel de la vida animal. El fotògraf Nick Brandt, però, n'és una excepció. Les seves imatges de bèsties salvatges a l'Àfrica són com retrats d'estudi idíl·lics i romàntics. Evitant l'ús de teleobjectius, Brandt fotografia lleons, elefants i girafes a pocs metres de distància en actitud tranquil·la i reposada, envoltats de cel i natura, i dotant-los d'un àuria mística única.


El resultat són unes imatges en blanc i negre d'una bellesa pictòrica corprenedora que ens connecten íntimament amb una natura tràgicament en perill d'extinció.

Aquest magnífic treball ha estat publicat en un llibre de fotografies titulat "On This Hearth", per Chronicle Books l'octubre de 2005, amb pròleg de la primatòloga Jane Goodall, coneguda arreu del món pels seus estudis sobre la socialització del ximpanzé. Es pot adquirir a la llibreria Kowasa per 39 €. Actualment, l'obra de Brandt també es pot contemplar a la Young Gallery de Brussel·les.