29 de nov. 2009

L'Àfrica més bella i salvatge de Nick Brandt


En general, els fotògrafs de fauna posen l'èmfasi en capturar imatges d'animals salvatges en plena acció per reflectir el costat més impactant i cruel de la vida animal. El fotògraf Nick Brandt, però, n'és una excepció. Les seves imatges de bèsties salvatges a l'Àfrica són com retrats d'estudi idíl·lics i romàntics. Evitant l'ús de teleobjectius, Brandt fotografia lleons, elefants i girafes a pocs metres de distància en actitud tranquil·la i reposada, envoltats de cel i natura, i dotant-los d'un àuria mística única.


El resultat són unes imatges en blanc i negre d'una bellesa pictòrica corprenedora que ens connecten íntimament amb una natura tràgicament en perill d'extinció.

Aquest magnífic treball ha estat publicat en un llibre de fotografies titulat "On This Hearth", per Chronicle Books l'octubre de 2005, amb pròleg de la primatòloga Jane Goodall, coneguda arreu del món pels seus estudis sobre la socialització del ximpanzé. Es pot adquirir a la llibreria Kowasa per 39 €. Actualment, l'obra de Brandt també es pot contemplar a la Young Gallery de Brussel·les.

16 de nov. 2009

El dilema moral del fotoperiodisme


Avui he rebut per email un d’aquells vídeos que s'escampen per internet com la pólvora, que ha resultat ser un interessantíssim curtmetratge sobre el dilema moral que es veuen obligats a afrontar els fotoperiodistes, principalment en conflictes bèl.lics, quan han de fotografiar la mort. A One Hundredth of a second (una centèsima de segon), una fotògrafa de guerra s'enfronta a una disjuntiva terrible: ajudar a una nena que està en perill mortal o no involucrar-se i seguir fent la seva feina.


El curt va ser escrit i dirigit al 2006 per la cineasta Susan Jacobson, i ha estat premiat en diversos festivals, com el de Manhattan. En el vídeo, que dura cinc minuts, Jacobson intenta fer-nos meditar sobre els límits del fotoperiodisme i l'horror que hi ha darrere d'algunes imatges.

D'exemples terribles, en el fotoperiodisme n'hi ha uns quants:


la foto de la nena sudanesa amb el voltor a l'aguait, de Kevin Carter...


la del presoner del Vietcong, d’Eddie Adams...


la del nen plorant intentant despertar la seva mare malalta, de Javier Bauluz...

Les tres, premiades precisament amb el Pulitzer. Al respecte de la seva imatge, el Javier Bauluz ha confessat en alguna ocasió que va rebre dures crítiques i acusacions, fins i tot de ser en part responsable de la mort del nen. Recordo que fa quatre anys, en un curs d'edició gràfica a la UAB, Bauluz va parlar de les situacions límit en què es troben a vegades els fotoperiodistes, i va assegurar que el sentiment que els produeixen és d'una impotència total. Moltes vegades la presència d'una càmera provoca que determinades situacions no arribin a produir-se (per exemple, que un soldat pegui a un detingut), però també poden provocar l'efecte contrari, com en el cas del presoner del Vietcong. Bauluz opinava que aquestes situacions s'intueixen i davant d'elles molts fotògrafs decideixen deixar la seva càmera al terra per evitar ser utilitzats. Però tot i així, Bauluz va voler deixar ben clar quins són els seus principis: "Davant un cotxe accidentat amb nens a dins i a punt d'explotar, primer sóc persona i després fotoperiodista".

Us deixo amb el vídeo, a veure què us sembla. A mi m'ha encantat.

9 de nov. 2009

Existeix mimetisme en el fotoperiodisme actual?

El Trafic s'ha acabat. Després de cinc dies de projeccions, debats, tallers de fotografia, conferències, etc., la tercera edició del certamen organitzat pel Centre de Fotografia Documental de Barcelona, ha tancat les portes amb un bon poder de convocatòria entre els fotògrafs, professors de fotografia, alumnes i gent vinculada a la imatge. El hall del CCCB ha resultat un espai de trobada excel·lent pels qui ens hi dediquem i una bona oportunitat de compartir experiències amb col·legues i amics, però si un dels objectius del festival és posar en contacte la fotografia documental amb un públic ampli i heterogeni, la cosa no acaba de funcionar. Probablement el festival necessitaria que les institucions li donessin l'impuls que es mereix ampliant el pressupost i realitzant accions de comunicació i de màrqueting més intenses als grans mitjans de comunicació. Esperem que en les properes edició la cosa canviï. De les propostes que s’han vist al Trafic, jo destacaria alguns interessants i originals treballs fotogràfics com “Rainbow country”, de Mattia Insolera (World Press Photo d'enguany) sobre el col·lectiu gai; "For sale" d'Elisenda Pons, sobre les conseqüències de la crisi econòmica als Estats Units, i el reportatge sobre les víctimes del Yak-42 d'Eugeni Gay i Elisabet González.

Rainbow country, de Mattia Insolera

For sale, d'Elisenda Pons

Yak-42, d'Eugeni Gay i Elisabet González

Al costat d'aquests treballs de fotògrafs consolidats i alguns emergents, el dissabte s’hi van projectar també les imatges que havien realitzat durant les classes els alumnes dels tallers de fotografia de Magnum. I aquí justament una cosa em va cridar l'atenció: la majoria eren treballs que imitaven la mirada, l'estil, els temes, les idees i fins i tot l’estètica de cadascún dels conductors dels tallers. El cas més evident va ser el dels alumnes de Bruce Gilden. La majoria de les imatges eren un exercici de copiar els poderosos retrats en blanc i negre que han fet famós el fotògraf de Magnum.

Probablement això no tingui molta importància en el cas d'uns tallers de fotografia, i fins i tot es pot considerar normal que els alumnes s'identifiquin amb la tècnica i l'estil del mestre, però no he pogut evitar relacionar-ho amb el que vaig llegir fa uns dies en el bloc del fotògraf Roger Llonch, en el qual recomanava un article de Stephen Mayes (membre del jurat del World Press Photo durant molts anys) en què afirmava que el fotoperiodisme s’intenta perpetuar a base d’autoimitar-se una vegada i una altra. La tesi de Mayes després de visionar al llarg de 10 anys quasi 500.000 imatges que s'han presentat al concurs, és que el fotoperiodisme es copia a si mateix en lloc d'observar el món en tota la seva amplitud i complexitat per a interpretar-lo. Segons Mayes, això es fa evident sobretot en el World Press Photo, on cada any els guanyadors estimulen a una legió d'imitadors (en estil i contingut) i cada any, el jurat es sorprèn per la repetició de temes i la manca de varietat en la cobertura. “El 90% de les fotos fan referència al 10% del món”.

Tinc la impressió que hi ha milers de reportatges fotogràfics que no es faran mai perquè els fotoperiodistes d'alguna manera senten la necessitat de perseguir les mateixes històries. Els de Magnum, però també algunes de les projeccions que s'han vist al Trafic, en certa manera posen de manifest el mimetisme que pateix part del documentalisme actual. Ruanda, Cambodja, Bangkok... Alguns reportatges estaven enfocats a llocs coneguts, redundaven en problemes similars des de punts de vista i perspectives idèntiques a altres que encara mantenim frescos a la retina (el treball de Manu Ocaña sobre els discapacitats amb pròtesi per culpa de l'explosió d'una mina recordava molt al de Pep Bonet a “Faith in Chaos”, per exemple, o a les imatges de Gervasio Sánchez a Kabul) i donaven molta importància a l’estètica de la imatge.

Mark Power, un dels fotògrafs de Magnum que ha estat aquests dies al Trafic, també s’ha adonat d’això. Segons Power, la situació del fotoperiodisme actual, en un context on tothom té una càmera de fotos, hauria d'estimular els fotògrafs a interessar-se més per les idees. Jo hi afegiria que tampoc haurien d'abusar de l'esteticisme. Valorar primer el talent estètic d'una imatge abans de percebre les atrocitats que s’hi mostren despisten de la realitat del món. Per mi sempre serà més important la plasmació del patiment de la gent que l'estètica de la foto. Perquè, què ens interessa de la fotografia documental? El valor informatiu de la imatge o el valor estètic? El Mark Power ho va deixar ben clar en la seva conferència del dijous passat: “El fotògraf actual hauria d'atribuir un espai més important al pensament que a l'ull que mira”.

Doncs això. Algú no hi està

A Roger Llonch, mil gràcies per la recomanació.

4 de nov. 2009

Jornada de fotoperiodisme a la Garriga. Algunes pistes sobre com viure de la fotografia al segle XXI

Foto: Tino Soriano

A aquestes alçades, segur que pràcticament tots ja deveu estar al corrent de com va anar la jornada de fotoperiodisme que el Tino Soriano va organitzar el dissabte passat a la Garriga. En aquest sentit, no vull extendre'm-hi perquè tant el Paco Elvira, el Siqui Sánchez, el Fran Simó i el Tino Soriano han publicat uns resums fantàstics en els seus blocs (que si no heu llegit, us recomano vivament que us els mireu abans de seguir) i no té sentit que jo faci aquí el mateix. Però si que m'agradaria deixar constància que la jornada va ser extraordinària, no només per la quantitat de idees que s'hi van debatre, com per la qualitat dels ponents i la nombrosa participació d'assistents. Crec que poques vegades, un grup tan ampli de professionals de la fotografia han tingut l'oportunitat de reunir-se per parlar d'allò que els apassiona i alhora els preocupa en un ambient de tanta cordialitat (quasi festiu, diria jo). I això, gràcies al Tino Soriano, artífex organitzatiu de la jornada i gran amfitrió. Així doncs, en aquest post només pretenc extreure alguna conclusió del més important que es va comentar a la reunió, que il·lumini encara més, si és possible, un camí ple d'incògnites.


Una de les primeres idees que van quedar més clares és que per viure de la fotografia al segle XXI, el fotògraf professional (aquell que fa reportatges industrials, comercials, publicitaris, gastronòmics, de viatges, etc.) ha de ser capaç de fer una fotografia que cap client pugui realitzar per ell mateix. En un moment en què la fotografia s'ha democratitzat, en què tothom té una càmera i fa fotos i per tant és un potencial competidor, el fotògraf professional ha de ser capaç de fer allò que ningú més pugui fer. Per això, és indispensable saber vendre la pròpia feina, i si cal, fins i tot ser “una mica comediant”, segons va argumentar el fotògraf Siqui Sánchez, un dels ponents. En aquest sentit, en Siqui va recomanar que els fotògrafs que es dediquen a la fotografia industrial, publicitària i comercial, impressionin els seus futurs clients amb un bon equip fotogràfic perquè, segons ell, tenir una càmera millor que la del client, amb més megapíxels, i un grapat d'extres (flaixos, llums, reflectors, etc.) pot ajudar a que el client no cregui que les fotos se les pot fer ell mateix. “Hem de transmetre-li la certesa que li podem oferir una fotografia diferent”, va sentenciar.

Una altra idea important és que els fotògrafs han d'adquirir suficients habilitats per desenvolupar altres tasques que no siguin estrictament fotogràfiques. El treball del fotògraf professional és una barreja de creació, investigació, treball de camp, logística, diplomàcia, transport d'equip, fotografia, edició... i per això cal saber comptabilitat, màrqueting, relacions públiques... Segons en Siqui Sánchez, “fer fotos només suposa entre un 5 i un 10% del treball”. La resta del temps cal dedicar-lo a altres coses.


Per a ser més competitius encara, els que ens dediquem a la fotografia hauríem d'estar al corrent de les últimes tecnologies relatives a càmeres, software i suports que apareixen al mercat, tal i com ens va suggerir l'expert en imatge digital Hugo Rodríguez (si seguiu la seva web de manera habitual ho aconseguireu, us ho asseguro), i obrir-nos a noves possibilitats creatives, com el vídeo. També és molt important que els fotògrafs estiguin connectats a les principals xarxes socials que existeixen a internet (Facebook, Twitter, Linkedin...) per aprofitar les múltiples possibilitats que ofereixen per fer i mantenir contactes (amb fotògrafs, editors gràfics, directors d'art, clients...) i estar al dia del que passa al voltant de la professió. Els blocs també poden ser una bona eina de difusió de la nostra feina, com bé va defensar Fran Simó de Barcelona Photobloggers, en l'apassionat debat que va mantenir amb el Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, al voltant de la credibilitat dels blocs.
A internet es poden trobar també agències on vendre les nostres fotos, i empreses especialitzades en oferir serveis per a fotògrafs professionals que ens ajudin a tenir una presència destacada a internet. Joan Vendrell, expert en tecnologia i autor del bloc Naturpixel, ens en va recomanar una anomenada Photoshelter.S'encarreguen de construir la nostra pàgina web, posicionar-la a la xarxa, emmagatzemar les nostres fotos, realitzar i vendre impressions digitals de les nostres imatges, etc. etc. I tot això, per uns 300 dólars l'any (l'empresa és nord-americana).


Respecte a la fotografia documental, una de les conclusions de la ponència del Pepe Baeza (la més teòrica de la jornada) és que el fotoperiodista no pot ser un aficionat, sinó una persona honesta amb una bona cultura visual, esperit crític i voluntat d'informar l'opinió pública. El gran repte, segons Baeza, està en trobar nous i adequats canals de difusió que tinguin en compte que la informació és un servei públic i un dret com la cultura. Actualment existeixen pocs canals on difondre el treball fotoperiodístic i cada cop és més difícil aconseguir finançament pels projectes que s'aproximen a la realitat més dura i requereixen més temps. Segons Baeza, “sempre hi haurà dificultats perquè els poders econòmics i polítics sempre posaran entrebancs a la fotografia de denúncia, ja que té la capacitat d'influir en el pensament de la gent i un gran poder de transformació”. “Caldria que les administracions, les organitzacions no governamentals i entitats públiques o privades s'impliquessin i apostessin per la fotografia documental”, va demanar Baeza, asegurant que “la informació ha d'estar en bones mans. Necessitem un pacte de credibilitat”.

En aquesta línia, Photographic Social Vision n'és un bon exemple. És una entitat sense ànim de lucre que ajuda els fotoperiodistes a tirar endavant projectes fotogràfics documentals i de denúncia, assessorant-los i ajudant-los a publicar i exposar els seus treballs. No sempre, però, troben fàcilment recursos econòmics per tirar endavant tots els seus projectes, com bé va explicar la seva directora Sílvia Omedes.


I aquest crec que és el moll de l'os de tot el que està passant: mentre la premsa i les agències de fotografia no trobin la manera de guanyar diners (sobre tot a internet), mentre no existeixi una alternativa viable als mitjans de comunicació establerts, aquesta professió estarà condemnada a la precarietat i la manca de recursos. El gran repte al qual ens enfrontem és trobar un model de negoci que permeti als fotògrafs treballar i viure de la seva feina que impedeixi que la fotografia documental desaparegui. Mentre l'actual model de premsa (en paper i on line) es regeixi per estrictes criteris econòmics i de rendibilitat, el futur del fotoperiodisme serà miserable. Mentrestant, i per no decaure, cal que siguem creatius, mantinguem la il·lusió i posem en pràctica algunes de les idees que van sorgir a la Garriga.

29 d’oct. 2009

De la fotografia al vídeo documental: l'exemple de Yassine Ouhilal

Els grans fotògrafs de natura es distingeixen per tenir un neguit que els empeny a deixar una i una altra vegada les comoditats i la seguretat de la vida civilitzada i seguir el seu propi camí interior. No és estrany, doncs, que un gran nombre d'alpinistes, submarinistes i aventurers s'hagin convertit en fotògrafs professionals. Aquest és el cas d'en Yassine (Yazzy) Ouhilal, un canadenc que ha esdevingut un dels fotògrafs de surf més famosos del món gràcies a que des de la seva adolescència s'ha dedicat en cos i ànima a les seves dues passions, la fotografia i el surf.

Durant els darrers 10 anys, Yazzy ha capturat per a nombroses revistes i empreses imatges sorprenents i captivadores de surfistes en acció en els llocs més remots i inexplorats del planeta. Ara ha donat un pas més enllà i, després de passar per una escola de cinema, acaba d'estrenar el seu primer documental sobre surf a l'Àrtic filmat íntegrament amb la Canon 5D Mark II, la nova rèflex digital que permet fer fotografies i vídeo d'alta definició. Segons Yazzy, per a ell el cinema és una progressió natural. “Ara, gràcies a la tecnologia, la línia que hi ha entre la fotografia i el cinema és cada vegada més prima -assegura-. Amb la tecnologia d'avui es poden produir alguns treballs molt interessants i autèntics”. És aquest un exemple de l'evolució que experimentarà la fotografia pròximament, empenyent els límits per dissoldre la línia que la separa del vídeo?

Aquí teniu el vídeo de Yassine Ouhilal per si li voleu donar una ullada.