19 de juny 2009

Tallers per conèixer els millors fotògrafs


Del 16 al 19 de juliol pròxims, qui vulgui conèixer de prop l’obra d’alguns dels millors fotògrafs espanyols de referència, podrà fer-ho a les III Jornades de Fotografia Documental de la Garriga.
Tino Soriano, fotògraf de National Geographic guardonat amb un primer premi World Press Photo; José Manuel Navia, autor de nombrosos llibres i exposicions fotogràfiques, i l’editor gràfic de La Vanguardia, Pepe Baeza, aproparan el treball dels grans fotògrafs a tots els assistents, en un ambient distès i proper. El conductor de les jornades serà el Carlos Pérez de Rozas, que fou director d’art de La Vanguàrdia durant vint anys.

Des de 2007, la Fundació Universitària Martí l’Humà organitza aquestes jornades de caire intel·lectual dirigides a fotògrafs professionals o aficionats a la fotografia que desitgin aprofundir en la seva formació i ampliar la seva cultura visual. Enguany es celebraran del 16 al 19 de juliol al Centre Pilot de Suport a la Innovació Can Ramos, c/ Figueral 59, 08530 La Garriga (Barcelona). El preu dels tallers és de 200€. Més informació a www.fumh.cat/foto2009/indexc.html o al telèfon 938 605 060.

17 de juny 2009

Vull ser editor gràfic, què puc fer?

La setmana passada, una persona que signava amb el nom d'Agnès va deixar a 'Enfocant' un comentari a l'article Què dimonis és un editor gràfic, demanant-me on podria formar-se en l'edició d'imatges i preguntant-me directament on vaig aprendre'n. No em va deixar gaire clar a quin tipus d'edició gràfica es referia, si a la que ha de fer qualsevol fotògraf davant del seu propi treball fotogràfic o si, pel contrari, es referia a la professió d'editor gràfic. Ambdues qüestions m'han fet pensar en les dificultats que es presenten quan algú decideix dedicar-se professionalment i des d’un principi a l'edició gràfica.

Per on començar? Quins estudis, reglats o no, existeixen per adquirir-ne una formació sòlida? Quines aptituds són necessàries? Quins coneixements? Doncs bé, em sap greu haver d’afirmar que actualment les possibilitats de formació són francament escasses.

No sempre va ser així, però. Fa uns anys, a Barcelona es va produir una excepció, un petit oasi enmig d'aquest desert. Conscients de les dificultats de trobar línies de formació específica, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, el Pepe Baeza, juntament amb l'Eduard Bertran, ambdós professors titulars de fotografia de la UAB, van tenir la genial idea de muntar el primer màster d'edició gràfica que s'ha realitzat mai a Catalunya. Un curs universitari per formar expressament professionals de l'edició gràfica. Era l'any 2005 i el màster va resultar extraordinari, un luxe de curs, tant pels continguts com per la qualitat i quantitat de professionals que hi van participar. Al llarg d’un any, més de 70 professionals (editors gràfics com el Chema Conesa del diari El Mundo; directors d’art com el Carlos Pérez de Rozas de La Vanguardia; fotògrafs com el Javier Bauluz, premi Pulitzer 1995, el Gervasio Sánchez o la Cristina Garcia Rodero; editors com el Leopoldo Blume, director de l’editorial Blume, directors de festivals de fotografia, comissaris d’exposicions, etc. etc.) van passar per les aules de la UAB per transmetre les seves experiències i coneixements als alumnes. També els més destacats teòrics del món fotogràfic van aportar el seu punt de vista sobre el futur de la imatge a la premsa i els mitjans; es van revisar de manera exhaustiva els continguts visuals de les capçaleres més destacades de la premsa, l’edició de llibres de fotografia, la crítica i el comissariat d’exposicions, l’organització de certamens i trobades fotogràfiques, etc. etc.

Aquell curs de somni, malauradament i de manera inexplicable, no ha tingut continuïtat. Actualment no existeix res que s’hi assembli. Qui vulgui ser editor gràfic i treballar en algun mitjà de comunicació no trobarà cap lloc on adquirir aquesta formació integral específica tan desitjable. No existeixen estudis reglats que proporcionin una formació teòrica i pràctica als futurs editors gràfics. Només els alumnes universitaris que passen per algun curs de fotoperiodisme poden tenir la sort de rebre alguna noció sobre edició gràfica. La resta d’interessats s’haurà de conformar amb alguns tallers específics impartits per institucions com l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya i escoles com la del col·lectiu Ruido de Barcelona, on es pot aprendre a editar el propi treball fotogràfic. En aquests cursos ensenyen a ordenar i seleccionar les imatges d'un reportatge segons diferents criteris (narratius, geogràfics, de color, etc.) per tal de construir un discurs efectiu. És a dir, ensenyen com passar de tenir un grapat d’imatges en “brut” a explicar una història amb fotografies de manera efectiva i amb capacitat comunicativa. Els cursos solen incloure conceptes teòrics, l'estudi de reportatges d’autors reconeguts que han estat publicats i exercicis pràctics com l'edició d’un reportatge per a una revista. Estan destinats no tan sols a fotògrafs, sinó també a professionals de l'àmbit de la publicació (editors gràfics, directors d’art, maquetistes...), que treballin en fotografia documental i/o reportatge.

Davant d’aquesta situació tan precària i irregular, als futurs editors gràfics no els queda una altra opció que la de complementar la seva formació de manera autodidacta. A grans trets, qui vulgui convertir-se en editor gràfic hauria de saber quin tipus d’imatges requereixen els diferents àmbits de la premsa, quina relació hi ha entre els continguts visuals i els models periodístics vigents, quines són les fonts a les que pot recórrer per a obtenir les imatges (en funció de la seva especialitat, és clar) i com desenvolupar reportatges visuals originals a partir del coneixement de l’ús tradicional de la imatge en la premsa al llarg de la seva història.

Per a tot això, primer de tot cal ser un apassionat de la fotografia i conèixer el treball dels fotògrafs més rellevants, veure moltes fotos, exposicions, llibres de fotografia, publicacions... per tal de dominar la cultura visual del nostre temps i desenvolupar un criteri propi. Un criteri que ens guiï a l’hora d’exercir d’editors gràfics amb el màxim rigor, bàsicament en la premsa, però també en altres àrees com l’edició de llibres i el comissariat d’exposicions.

8 de juny 2009

'Ligeramente desenfocado', un llegat per a la història de Robert Capa

La Fábrica, la coneguda editorial de llibres fotogràfics, acaba de publicar per primera vegada en castellà 'Ligeramente desenfocado', unes memòries sobre la Segona Guerra Mundial d'un dels fotògrafs més influents de la història de la fotografia i fundador de l'agencia Magnum, el Robert Capa.

A 'Ligeramente desenfocado' trobareu més de 130 imatges preses per Capa entre 1941 i 1945 acompanyades pels textos que el fotògraf va escriure sobre la Segona Guerra Mundial. Entre les fotos hi ha les que va realitzar durant l'històric desembarcament de Normandia.

Robert Capa va arribar a Europa el 1941 amb un projecte fotoperiodístic sota el braç encarregat pel diari nord-americà 'Colliers'. Havia de cobrir els esdeveniments bèl·lics i per això va començar a redactar un quadern on recolliria aquells successos.

Durant quatre anys, Capa va viatjar al llarg i ample d'un continent en lluita, documentant la guerra des de la perspectiva d'homes i dones de les forces aliades amb qui va travar amistat. Les seves instantànies, aconseguides gràcies a la seva càmera "atrapa emocions", i els seus textos són, 50 anys després, un document històric únic.

El llibre es completa amb els textos de Richard Whelan, autor de 'Robert Capa: A Biography', i de Cornell Capa, germà menor del fotògraf, distingit periodista gràfic i fundador de l'International Center of Photography de Nova York. El llibre ja és a la venda a un preu de 26€.

6 de juny 2009

La fotografia més humana de Tino Soriano


Tot i que ja han passat tres setmanes des de la seva aparició, no vull deixar de comentar i recomanar el nou llibre que el fotògraf de National Geographic, Tino Soriano, acaba de donar a llum. 'Conectados a la vida' és un extens i commovedor fotorreportatge que mostra el dia a dia dels malalts renals i del personal sanitari que s'encarrega de tractar-los.

Durant un any i mig, Tino Soriano i el periodista Jordi Rovira van visitar més d'una desena d'hospitals i centres de diàlisi de tot l'estat espanyol, i van parlar i fotografiar centenars de malalts, metges i infermeres per mostrar quines són les seves preocupacions i esperances i quin és l'impacte d'aquesta malaltia en la vida dels qui la pateixen.

En la mateixa línia humanista, respectuosa i sincera d'anteriors treballs fotogràfics de Soriano, com 'Latidos en un hospital' o 'La batalla contra el càncer', 'Conectados a la vida' és un recull, al més pur estil fotoperiodístic, de 150 fotografies en blanc i negre lliures de tecnicismes i excessos estètics, que emocionen per la seva empatia, intensitat, sensibilitat i optimisme.

El llibre no es pot trobar a les llibreries, però una versió impresa es repartirà gratuïtament a tots els serveis de Nefrologia dels hospitals espanyols. Tot i així, us el podeu baixar gratuïtament des de la web de Tino Soriano. No us el perdeu!

1 de juny 2009

Jean François Leroy: "Els fotoperiodistes no poden sobreviure a l'hecatombe de la premsa"

El director de Visa pour l'Image afirma: "Ens trobem en una època de transició i haurem de trobar altres maneres de difondre les fotografies. És urgent dissenyar les bases d’un nou model econòmic que permeti als fotògrafs seguir produint".

Foto: John McDermott

És el fotògraf de premsa una espècie en perill d'extinció? Si internet multiplica la projecció del seu treball, per què l'infravalora? Anem cap a un model de fotoperiodisme multimèdia cada vegada més precari? El director de Visa pour l'Imatge Jean François Leroy, en una entrevista realitzada pels periodistes Caroline Laurent i Lucas Menget, membres del seu equip, analitza aquestes i d'altres questions que amenacen el present i el futur del periodisme gràfic. I ho fa des d'aquesta prestigiosa talaia que suposa el festival de Perpinyà.

Des del Visa pour l’Image de l'any passat, els diaris Los Angeles Times i el Chicago Tribune han fet fallida; el Boston Globe córre el perill de tancar d’aquí a poc... La premsa no ha passat mai per tan mal moment. Creu que els fotògrafs de premsa encara poden sobreviure a aquesta hecatombe? 
La meva resposta és rotunda: no. En dir això, no pretenc ser el guardià d’un parc de dinosaures, i Visa pour l’Image no serà el seu cementiri. Però aquesta és la realitat. Pel que estic veient mentre preparo l’edició 2009 del Visa, estem tenint moltes dificultats a l’hora de trobar temes per omplir les nostres sis vetllades de projecció i muntar trenta exposicions. Resulta trist. No ens havia passat mai en els vint-i-un anys d’existència del festival.  

Si els fotógrafs ja no poden viure de la premsa, de quines solucions disposen per seguir dedicant-se decentment a la seva professió? 
Potser dedicar-se a l’edició. Està molt bé i resulta gratificant. Però quan aconsegueixen publicar un llibre, si venen 3.000 exemplars ja és molt i no els aporta gran cosa. Una altra sortida són les exposicions. També estan molt bé. Però no els hi aporten gaire tampoc. Hauran d’inventar-se noves maneres de difondre la seva obra. Divulgar-la està molt bé, però també han de poder viure de la seva professió!

Creu que la divulgació de les obres a internet podria ser una solució? 
No, tal i com estan les coses. Hem de recordar que internet no aporta res a aquests autors. Em sap greu però internet, de moment, no representa un model econòmic que substitueixi la premsa com a modus vivendi dels fotògrafs. És una realitat. L’any passat, quan vam celebrar el vintè aniversari de Visa pour l’Image, vam rebre una quarantena de peticions de gent que volia publicar fotos projectades o exposades a Perpinyà. Però sempre de manera gratuïta! Ens diuen que l’economia de la premsa va passant del format paper a la web. El problema és que això succeeix sense cap benefici per als productors d’imatges. 

Podem dir que la producció multimèdia està de moda? 
Sí. Está molt de moda, tothom vol fer multimèdia. “Ja que fas fotos, fes-me també un vídeo, uns testimonis i posa’m una mica de so, que això quedarà molt bé a la web”. Però el fet que un fotògraf faci multimèdia, no significa que aconsegueixi el finançament per poder seguir produint. I aquí és on rau el veritable problema. 

No creu que Visa pour l’Image hauria de ser precursor i conseller en aquest nou àmbit i definir un marc amb regles sobre l‘explotació i difusió del fotoperiodisme a internet?
Això forma part d’un debat sobre el que s’ha de reflexionar. Per això tenim el projecte de crear un premi al millor documental web a Visa pour l’Image, amb la col·laboració de France 24. Això sí, no per posar catorze fotos en un diaporama amb les Quatre Estacions de Vivaldi de fons fas multimèdia. Per tant, també en aquest àmbit queda molt per innovar. 

Segons vostè, quines són les condicions indispensables per fer un bon documental web?
Exactament les mateixes que per fer un bon reportatge fotogràfic en format paper. És a dir, la recerca de la qualitat i l’exigència respecte al fons i la forma. Necessites unes bones fotos, un bon vídeo, unes bones entrevistes i, sobretot, tenir un propòsit. No és suficient oferir una dimensió o un embolcall multimèdia amb so, vídeo i comentaris. Si el teu propòsit és nul en el seu origen, el teu reportatge al final serà nul. Rebo multimèdia cada dia, arxius on em posen dotze fotos seguides sense cap ni peus, amb música de fons creada per a l’ocasió. O amb comentaris convencionals buits de contingut. Això no té cap interès ni cap sentit!

Vol dir això que Visa pour l’Image intentarà definir les bases del treball periodístic difós a l’àmbit multimèdia?
Aquesta ha estat sempre la intenció bàsica del nostre festival. Sempre hem afirmat, i seguirem fent-ho, que el fons és sempre més important que la forma. I és clar que sí, Visa pour l’Image hauria de ser un espai on s’imposessin noves normes respecte a internet. És un repte molt interessant! 

Creu que amb tota aquesta lluita per aconseguir el millor acord al preu més baix, especialment a internet, s’està incrementant la precarietat laboral dels fotògrafs? 
Li explicaré una història recent sobre un jove fotògraf que participa en un concurs de fotografia. Guanya un premi, i una agència de publicitat es posa en contacte amb ell i li diu: “La seva foto premiada és exactament allò que busquem per al nostre client, es correspon amb els colors, amb la identitat corporativa, etc. Li comprem per 9.500 euros.” El jove fotògraf respon: “Deixi’m fer un parell de trucades abans de decidir-me…” Òbviament, per 9.500 euros tothom li va dir que la vengués. Torna a trucar a l’agència de publicitat al dia següent, on li diuen: “Hem canviat de parer.” Demana explicacions i, de fet, el que havia succeït era el següent: el jove fotògraf havia posat les seves fotos en una agència lliure de drets i d’accés lliure. Mentre reflexionava sobre si acceptar l'oferta, en menys de 24 hores, l’agència de publicitat havia localitzat la famosa foto a internet i... se l’havia descarregat per 1 euro! El pobre noi havia perdut 9.499 euros. Doncs jo li dic: “Ho tens merescut. Et penses que posant les teves fotos en una web gratuïta et trucaran de National Geographic i Geo dient-te: “És vostè genial, l’enviem a Borneo a fer un reportatge de 15 pàgines i la portada”? La resposta és “no, les teves fotos se les estan descarregant per 1 euro”.

Aquest dèficit de bons temes de fotoperiodisme que vostè troba a faltar aquest any, és tan sols atribuïble als diaris? 
Fa deu anys, un fotògraf que marxava a iniciativa pròpia trobava sempre un diari on publicar, si aconseguia un bon reportatge. Avui dia, això ja no és així. Actualment, s’ha de tenir molta empenta per llençar-se sol a l’aventura, sense el suport d’un diari i fer un reportatge a fons. Encara que et comprin el reportatge després. Les tarifes s’han dividit per 4 en deu anys.

Un fotògraf molt jove arriba demà al seu despatx i li diu : “Vull dedicar-me a la fotografia". Quins consells li donaria?
A priori, intentaria orientar-lo cap a una altra cosa… Aquesta professió s’ha tornat molt complicada. Però alhora, quan descobreixo obres com la de Massimo Berruti al Pakistan, em quedo bocabadat. Clàssic, eficaç, fort… No té ni 30 anys, però té una maduresa visual impressionant. És just el tipus de fotògraf a qui Visa pour l’Image desitja donar suport! Així que: Munem Wasif l’any passat, Berruti actualment... Encara tinc motius per creure i tenir fe!

Aleshores, ja no hi ha informació possible? En tot cas, no a través de la fotografia. Tots som conscients que la premsa que hem estimat i defensat ja no existeix. Ens trobem en una època de transició i haurem de trobar altres maneres de difondre les fotografies. I és urgent dissenyar les bases d’un nou model econòmic que permeti als fotògrafs seguir produint. Malauradament, ja hem passat a una altra fase, perquè considero que els diaris ja mai tornaran a mans dels periodistes.