25 de març 2009

Reuters publica el segon volum de 'Our World Now'

L'agència Reuters acaba de publicar en anglès el segon volum de 'Our World Now', una recopilació de les millors fotografies de notícies distribuïdes per l'agència al llarg de 2008. La selecció inclou 370 imatges realitzades per 188 excel·lents fotògrafs de 60 nacionalitats.

Per fer la tria, el cap de fotografia Ayperi Karabuda Ecer (antic cap d'edició de l'agència Magnum de París) explica en el blog dels fotògrafs de Reuters que van empaperar literalment les parets de la sala de reunions i els despatxos de l'oficina de Londres amb les imatges i les maquetes de les pàgines del llibre. Les oficines de Reuters deuen ser ben grans, doncs, com per poder encabir totes les imatges, tenint en compte que cada dia l'agència produeix unes 1.700 fotos.

El llibre, que documenta amb imatges la història i la memòria més recent, sortirà publicat en castellà el proper mes d'abril editat per Electa.

Una bona opció per regalar per Sant Jordi, no?

17 de març 2009

El bon humor d'un il·lusionista de la fotografia

Matt Stuart és un fotògraf anglès fascinat per la gent, que quan surt al carrer no espera que passi alguna cosa per fotografiar-la, sinó que en certa manera la provoca.

Equipat amb una Leica i molta paciència, busca la perspectiva i l'enquadrament adequats per fotografiar qualsevol situació corrent i anodina i convertir-la en una gran foto. La majoria de les seves imatges són il·lusions òptiques. Persones, situacions i objectes aparentment dispersos i sense connexió, en un determinat moment i des d'una determinada perspectiva encaixen davant l'ull fotogràfic de Stuart creant curioses coincidències.





Tot i que algunes imatges sembla que estiguin preparades, el conjunt del treball de Stuart és brillant, divertit i original, i demostra que quan hi ha talent i sentit de l'humor, no calen tecnicismes.



Us recomano vivament que mireu totes i cadascuna de les fotos de la seva galeria perquè són magnífiques i us encantaran. I si voleu saber com van sorgir algunes de les seves fotos, en aquest blog el mateix Stuart us ho explicarà.

També us deixo l'enllaç de In-public, un grup de fotògrafs especialitzats en fotografia de carrer, on hi trobareu més informació sobre el Matt Stuart.

11 de març 2009

Viure en un convent en ple segle XXI

Com és la vida dins d’un convent que viu seguint regles medievals en ple segle XXI? I qui tria viure aquest tipus de vida? Per contestar aquestes i altres preguntes, el fotògraf Chris Maluszynski es va haver de guanyar la confiança d’11 germanes del convent catòlic de Santa Birgitta, a Vadstena, Suècia, i passar dos anys documentant el dia a dia de la comunitat religiosa, seguidora de la regla de Sant Benet.

El resultat ha estat recollit en un llibre anomenat Sisters publicat a Suècia el 2003. El llibre conté unes 60 fotos en blanc i negre amb comentaris de la Mare Karis, abadessa del convent. Està dividid en dos capítols: el primer documenta la vida diària de les monges; el segon, tracta sobre el viatge a Roma que les germanes van realitzar per celebrar el 700è. aniversari del naixement de Santa Birgitta (2003), fundadora de l’orde.

El treball de Maluszynski, molt estètic, transmet amb respecte i humor un sentiment d’alegria, que coincideix plenament amb el que, segons el propi Chris, va sentir dins el convent mentre realitzava el reportatge amb les germanes.

Chris Maluszynski (1975) va néixer a Varsòvia, Polònia, però va créixer a Suècia. Ha treballat als més importants diaris suecs i ha guanyat nombrosos premis de fotografia, com el Swedish Picture of The Year Award de 1999, 2001 y 2003. A la pàgina de Verve Photo, trobareu més informació sobre alguns reportatges notables que Maluszynski ha realitzat als Estats Units. També podeu veure més treballs seus a l’agència de fotoperiodisme Moment.

9 de març 2009

Icones abandonades sota la lluna














Troy Paiva és un fotògraf nord-americà que des de 1989 desenvolupa un projecte molt personal: busca objectes, vehicles i edificis vells abandonats en mig de paratges solitaris i polsegosos, els “pinta” amb llums de colors i els fotografia de nit a la llum de la lluna plena. En Paiva, però, no tria qualsevol objecte ni paisatge, només aquells que formen part de la iconografia americana del segle XX, aquella que tots coneixem a través de les pel·lícules.

Per trobar allò que vol fotografiar, Paiva ha hagut d'explorar durant anys el desert de l'oest americà buscant tota mena de ferralla, cases mòbils, cotxes antics, cadires, cartells, edificis, avions i, fins i tot, pobles fantasma, amb l'únic objectiu d'il·luminar-los amb llums de colors i fotografiar-los sota la lluna.

La il·luminació la realitza mitjançant llanternes o flaixos estratègicament situats emmascarats com els focus d'un teatre, que “pinten” les imatges durant l'exposició. L'efecte aconsegueix reanimar aquests escenaris mentre la lluna tenyeix d'irrealitat els objectes i paisatges. Les exposicions lentes de la càmera d'en Paiva també enregistren els estels girant en espiral i els moviments dels núvols. El resultat de tot plegat és Lost America, un treball que recull unes imatges sorprenents, inquietants i futuristes, i que constitueixen una excel·lent manera d'examinar l'evolució de la cultura moderna urbana americana a través de les seves ruïnes. El treball de Troy Paiva ha estat publicat en dos llibres: Lost America, el 2003 i Night Vision, el 2008, que es poden adquirir a la seva pàgina web.

5 de març 2009

Què dimonis és un editor gràfic

Fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre canvi climàtic al Col·legi de Periodistes de Barcelona. Un dels ponents era un amic meu periodista a qui no veia des de feia molts anys. Entre els assistents hi havia també un antic company de facultat al qual li havia perdut la pista. Ens vam saludar i, quan em va preguntar a què em dedicava, li vaig contestar: “Sóc editora gràfica”. “Així, doncs, et vas desviar cap el camp del disseny gràfic, no?”, em va contestar. Vaig haver d'aclarir-li que no, que jo de disseny gràfic no en tinc ni idea i que el meu treball es centra en la fotografia. Acabada la conferència, el meu amic ponent i jo ens vam saludar i, al cap d'una estona, em va fer la temuda pregunteta: “Editora gràfica?”. Cara de sorpresa i estranyesa. “I què és una editora gràfica?”. Aquesta anècdota recent, que es repeteix una i una altra vegada, il·lustra com és de desconeguda aquesta professió, fins i tot pels periodistes i companys dels mitjans de comunicació. Possiblement el concepte d'editor gràfic no ajudi gaire a entendre de què es tracta, ja que dóna peu a errors i confusions. El Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, proposa un altre nom molt més clar, el d'editor d'imatges. La meva opinió és que també seria adient parlar d'editor de fotos o fotoeditor, a la manera dels mitjans de comunicació nord-americans que tenen la figura del photoeditor.

L'editor gràfic, editor d'imatges o fotoeditor és, en teoria, el responsable dels continguts visuals d'un projecte visual (diari, revista, llibre, audiovisual...), que vetlla per a que el treball del fotògraf tingui la millor rellevància i transcendència. Seria l'equivalent al comissari d'una exposició. Tot i així, per a que això fos possible, l'editor gràfic hauria de tenir la categoria d'un director d'art o equivalent per tal de tenir llibertat d'acció i decisió. En la pràctica, però, l'editor gràfic és qui tradueix i interpreta les fotos del fotògraf, i ofereix aquest treball al director d'art.

En el meu cas, com a editora gràfica de la revista Descobrir Catalunya, la meva feina consisteix en tenir i ampliar una bona agenda de fotògrafs, encarregar-los els reportatges fotogràfics de la revista segons les seves especialitats i els nostres interessos, gestionar els encàrrecs, cercar altres imatges en arxius, bancs d'imatges, editorials..., organitzar les fotos i seleccionar-les, i participar en la construcció del discurs fotogràfic de la revista (reportatges i altres seccions) en estreta col·laboració amb el director d'art. Al final, però, les darreres decisions sobre els continguts visuals de la publicació estan repartides entre el director, el director d'art i l'editor gràfic.

En definitiva, l'editor gràfic és aquell professional que, amb un criteri clar construït a partir d'una bona cultura visual, és capaç de contar històries de manera estètica i efectiva. Per fer això, cal haver vist moltes fotos. I com diu el Pepe Baeza, “una bona edició pot salvar un treball fotogràfic mediocre, però una mala edició por enfonsar el millor reportatge”.

4 de març 2009

La Fundació Telefònica exposa les fotos més canalles de Nova York

La Fundació Telefònica acaba d’inaugurar a Madrid l'exposició de fotografia ‘Weegee’s New York’ (El Nova York de Weegee), una interessantíssima mostra sobre un dels grans fotògrafs del segle XX.
Arthur Fellig (1899-1968), més conegut com a Weegee, està considerat l'arquetip del fotògraf de premsa per excel·lència.

El nom de Weegee deriva de la paraula ouija en anglès, i és el sobrenom que es va guanyar quan tothom assegurava que Fellig utilitzava la taula de ouija per connectar amb el més enllà i esbrinar abans que ningú on es produirien les notícies.

El cert és que Weegee era l'únic fotògraf freelance que, als anys 1930 i 1940, sintonitzava l'emissora de la policia per assabentar-se del que succeïa a Nova York. Sempre estava preparat. Circulava pels carrers de la ciutat en un automòbil equipat amb una emissora de ràdio, una màquina d'escriure, l'equip fotogràfic de revelat, cigarretes i roba interior de recanvi. Això li permetia ser el primer en arribar a l'escena del crim, a vegades fins i tot abans que arribés la policia. Un cop recalava al lloc dels fets, prenia les fotos, revelava els rodets utilitzant el cotxe com a laboratori fotogràfic i corria a lliurar les còpies als diaris. Com que molts crims es produïen durant la nit, quan la majoria dels fotògrafs assalariats no estaven treballant, Weegee ràpidament esdevingué el més famós cronista nocturn de tot Nova York.

L'exposició de la Fundació Telefònica representa una oportunitat excepcional d’apropar-se a les imatges més sòrdides i canalles del Nova York dels anys 30 i 40 del segle passat. La mostra estarà oberta fins el 17 de maig de 2009.

Imprescindible per aquells que vulguin conèixer l’obra dels grans fotògrafs.
Mentrestant, al web del diari New York Times podeu veure-hi un aperitiu del que us espera a Madrid.

24 de febr. 2009

Un Ku Klux Klan ben viu

Hi ha col·lectius que són difícils de fotografiar per l'hermetisme i secretisme en què viuen o desenvolupen les seves activitats. El fotoperiodista Anthony S. Karen, un ex marí nord-americà, ha aconseguit allò que alguns reporters gràfics havien intentat abans sense èxit: introduir-se en el santuari del Ku Klux Klan a Scottsboro, Alabama (Estats Units), endinsar-se a les llars dels seus membres i fotografiar la cerimònia més secreta del Klan, la crema de la creu.

El reportatge fotogràfic, en un blanc i negre inquietant, ha estat recentment publicat pel diari britànic The Independent, segons el qual, tot i que avui en dia el Klan és una mera ombra del que havia estat, estan creixent grups locals d'ideologia ultradretana que boguen per la supremacia blanca.

La tesi del reportatge és que, amb la crisi econòmica, els alts nivells d'immigració i un home negre a la Casa Blanca, es tem que es produeixi el ressorgiment de l'extrema dreta més radical als Estats Units.

Les imatges de Karen revelen que, en ple 2009, el Ku Klux Klan segueix ben viu.

19 de febr. 2009

Un safari fotogràfic de somni de la ma d'Iñaki Relanzon

Qui no ha somiat alguna vegada en fer un safari fotogràfic pel continent africà? Doncs bé, l'agència de viatges Taranna n'organitza un per Kenya molt especial, ja que el guia que s'encarregarà d'acompanyar els viatgers pels parcs nacionals més mítics d'Àfrica és ni més ni menys que el fotògraf Iñaki Relanzon, un dels més importants i reconeguts especialistes de fotografia de fauna i natura. Com recordareu, l'Iñaki és des de 2008 un dels fotògrafs que participa en la iniciativa Wild Wonders of Europe, el projecte fotogràfic de natura més gran mai realitzat, del qual vaig parlar en un anterior article.

El safari de Relanzon està plantejat com un taller fotogràfic adreçat tant a gent amb coneixements bàsics de fotografia com amb un nivell més avançat, i en el qual s'alternaran les explicacions tècniques amb la pràctica fotogràfica sobre el terreny. L'objectiu del viatge és fotografiar els grans animals del continent africà (lleons, búfals, rinoceronts, elefants, lleopards, nyuns, marabús, cocodrils...) utilitzant la metodologia d'un fotògraf professional. Les fotos es realitzaran en funció de la llum i dels horaris dels animals, a l'alba i el capvespre. Fins i tot alguna nit, l'Iñaki prepararà alguna trampa fotogràfica d'alta tecnologia per a animals nocturns i explicarà tot el procés. També es faran projeccions audiovisuals d'altres reportatges fotogràfics i es visionaran les imatges preses pels participants per tal d'analitzar-les constructivament. El viatge està previst que es faci del 25 de juliol al 8 d'agost de 2009, i es visitaran els parcs nacionals d'Amboseli, Masai Mara i Nakuru, entre d'altres.

Per fer tot això i més, només hi ha una única condició: gratar-se la butxaca i abonar els 4.575€ que costa el safari, inclosos el viatge en avió, els trasllats, l'allotjament en els típics lodges africans a pensió complerta i l'ús de vehicles tot terreny. Un luxe a l'abast d'uns pocs que tindran una oportunitat única de veure com treballa de prop un dels cracs de la fotografia en un paisatge de somni.
Més informació a les webs de Tarannà i Iñaki Relanzon.

15 de febr. 2009

Un World Press Photo a les mans

Foto de Mattia Insolera, guanyadora del World Press Photo 2008 en la categoria Foto Vida Quotidiana. El registre de la casa d'una família desnonada, d'Anthony Suau, és la Foto de l'Any del World Press Photo 2008.

Una de les coses que ha de fer habitualment un editor gràfic a la seva feina és atendre els fotògrafs que s'apropen a la redacció buscant una oportunitat de col·laborar-hi. Personalment, aquesta és una de les tasques que més gaudeixo. M'agrada dedicar-los un temps i deixar-los que m'expliquin qui són, què els agrada fotografiar, quins projectes tenen... que m'ensenyin les seves fotos, els seus reportatges... Per a mi és tot un privilegi conèixer una gent tan especial (la majoria de fotògrafs ho són) i una oportunitat única de veure treballs magnífics. Com el que un dia em va portar el fotògraf italià Mattia Insolera, que acaba d'assolir el segon premi del prestigiós concurs World Press Photo 2008 en la categoria de Foto de la Vida Quotidiana, per una imatge que il·lustrava el reportatge Dos pares del suplement Dominical d'El Periódico.

Fa uns mesos, Mattia Insolera va venir a la redacció de Descobrir Catalunya. Em va ensenyar un treball sobre gais a Barcelona que em va entusiasmar i, com en altres ocasions he hagut de fer amb altres fotògrafs, li vaig recomanar que visités les redaccions dels dominicals més coneguts per intentar vendre'l, doncs malauradament a la meva revista no hi tenen cabuda aquest tipus d'històries. Vaig tenir el World Press Photo a les mans! Només per això ja estic feliç i satisfeta. La foto guanyadora pertany al reportatge dels gais que Insolera em va portar. Mostra a Stassa, una nena adoptada per una parella gai, observant un dels seus progenitors mentre aquest es vesteix en el bany poc abans de casar-se. El reportatge recull la història d'una parella d'homosexuals que va decidir abandonar Estats Units i instal·lar-se a Barcelona amb la seva filla, després que un tribunal de Califòrnia invalidés el seu matrimoni tot just quan portaven sis mesos casats.

I ja que parlem de quin ha estat el segon premi, no estaria bé deixar de comentar que el fotògraf nord-americà Anthony Suau ha estat proclamat guanyador del World Press Photo 2008 en la categoria Foto de l'Any per una instantània en blanc i negre d'un agent armat que a l'estat d'Ohio registra la casa d'una família desnonada. La presidenta del jurat, Mary Anne Golon, va comentar que "la majoria dels membres del jurat han considerat la imatge aterridora, perquè sembla una foto de guerra, però es tracta de gent que simplement no ha pogut pagar les seves factures, han estat desnonats i per això estan sent atacats".

12 de febr. 2009

Les fotos més salvatges d'Europa

Foto: Diego López.

Si a algú li preguntéssim on podem trobar una natura salvatge exuberant o paratges naturals de gran bellesa, probablement ens contestaria que a l’Àfrica, Amèrica, l'Antàrtida o potser fins i tot Oceania. Difícilment a algú se li acudiria anomenar Europa. Doncs bé, per demostrar que Europa és alguna cosa més que un continent ple d’autopistes i ciutats, el maig de l’any passat, tres fotògrafs de Suècia, Alemanya i Escòcia especialitzats en fotografia de natura, van decidir unir els seus esforços i tirar endavant una iniciativa en comú amb un únic objectiu: donar a conèixer les meravelles naturals del continent europeu.

Així va néixer el Wild Wonders of Europe, un projecte pel qual han estat contractats 58 dels millors fotògrafs europeus de natura. La seva missió és fotografiar les meravelles naturals del continent (paratges i fauna) per donar-les a conèixer i conscienciar al món sobre la necessitat de preservar aquest patrimoni natural.

Fins el juliol de 2009, els fotògrafs, repartits per tots els països europeus, fotografien els paisatges, animals i vegetals més carismàtics. Entre ells hi ha els magnífics Iñaki Relanzón, José B. Ruiz, Juan Carlos Muñoz, Diego López i Francisco Márquez. El seu treball es pot seguir minut a minut a través de la web de la Wild Wonders of Europe. Més tard, entre 2010 i 2013, s’exposarà de manera itinerant per 44 països europeus i es publicarà un llibre de fotografia de gran format en diferents idiomes. També es realitzaran audiovisuals i documentals per a televisió. I tot, utilitzant el gran poder emocional de la fotografia per a que milions de persones prenguin consciència i s’enamorin de les meravelles naturals d’Europa.

9 de febr. 2009

Una exposició plena de vitalitat

Fa un any aproximadament em va venir a veure a la redacció un fotògraf anomenat Juli de Luna que tenia ganes de col·laborar amb la meva revista. Com acostumen a fer els fotògrafs que venen a veure'm, portava unes fotos per ensenyar-me com treballava i quin tipus de fotografia feia. Quan ja dúiem una bona estona parlant i mirant imatges, em va ensenyar el seu darrer projecte en el qual encara hi estava treballant. Es tractava d'un reportatge en blanc i negre sobre malalts amb paràlisi cerebral. Recordo que me'l vaig estar mirant detingudament i que el vam estar comentant. El projecte mostrava, en un llenguatge documental i estètic, aspectes de la vida quotidiana i íntima de les persones que pateixen aquesta malaltia, posant especial èmfasi en la manera en com es comuniquen.

El reportatge era absolutament colpejant, emotiu i ple de sinceritat, capaç de transmetre l'alegria, la tristesa, el coratge, la por, les il·lusions i les ganes de viure dels afectats amb paràlisi cerebral. En aquells moments vaig maleir no poder-lo publicar en una revista de geografia i viatges com el Descobrir Catalunya. Per això vaig encoratjar-lo a que bellugués el material i li vaig recomanar que visités un editor gràfic d'un dominical, amic meu.

Han passat els mesos i no sé si el Juli de Luna va anar a veure a l'editor gràfic o no. El que m'alegra moltíssim és comprovar que va continuar amb el seu projecte i el va bellugar. Avui per casualitat he llegit al Diari de Girona que el reportatge fotogràfic del Juli ha guanyat la III Beca de Fotografia i Societat que atorga el Centre Cívic Jardins de la Pau i s'ha convertit en l'exposició Jo sóc, que s'acaba d'inaugurar al Claustre de l'Hospital de Torroella de Montgrí. El treball, ple de vitalitat i esperança, es pot contemplar fins el 25 de febrer. I, quina casualitat: acabo de veure en un tríptic editat per l'Espai de Fotografia Francesc Català-Roca que l'exposició també es podrà veure a Barcelona a partir del 27 de febrer a la Saleta del Centre Cívic Golferichs, Gran Via, 491. No us la perdeu! Us commourà.

4 de febr. 2009

Noces de portada

La fotografia de casaments ha estat moltes vegades una bona escola d'iniciació i aprenentatge per a molts fotògrafs. Tot i que sovint se l'ha menyspreat i considerat un gènere menor, alguns fotògrafs reconeguts fins i tot l'alternen amb els seus projectes més fotoperiodístics.

No és estrany, doncs, que als Estats Units existeixi la Wedding Photojournalist Association, una entitat que agrupa els millors fotògrafs de noces del món, molts d'ells fotoperiodistes. Aquest és el cas de Christian Keenan, un fotògraf anglès col·laborador de Time i Newsweek, que al 2002 va guanyar el World Press Photo per un reportatge sobre la regió de Kashgar, a la Xina. Amb llenguatge de fotorreportatge i habilitat fotoperiodística, en Keenan posa el seu talent al servei dels nuvis que vulguin que les fotos del seu casament tinguin quelcom d'especial, i les treballa com si fossin un documental. Podeu veure una mostra dels seus reportatges de noces a http://www.ckpweddings.com

2 de febr. 2009

Premi Pica d'Estats al fotògraf Jordi Bas



Avui, la redacció de Descobrir Catalunya està d'enhorabona. A un dels fotògrafs que col·laboren amb nosaltres, el Jordi Bas, li han concedit un premi molt prestigiós, dotat amb 6.000€: el Pica d'Estats 2008 al millor reportatge fotogràfic, precisament publicat a la nostra revista el passat mes de setembre. El reportatge premiat se centra en la brama del cérvol, un sorollós ritual d'aparellament que aquest animal realitza cada any a la Reserva Nacional de Caça de Boumort, serra situada a les comarques del Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.


L'impactant treball fotogràfic de Bas demostra que no cal anar-se'n de safari a les sabanes de Tanzania per fer unes fotos de fauna impressionants. Enginyer tècnic agrícola i agrònom de formació, el Jordi Bas és un fotògraf naturalista d'Almacelles (Segrià) que fa fotos des de l'època del Kodachrome. Des d'aleshores, s'ha especialitzat en la fotografia d'animals i plantes, tot i que darrerament també retrata els paisatges que li són més propers. Les seves fotografies han estat publicades fins i tot en el 'Handbook of the Birds of the World', la bíblia dels ornitòlegs, i han rebut una bona colla de premis, com un parell de mencions especials a l'European Wildlife Photographer of the Year de 2003 i 2004, un dels més prestigiosos certamens de fotografia de natura.



Aquest matí a primera hora l'he trucat per donar-li la notícia del premi. Encara no en sabia res. "Es com si m'hagués tocat la loteria!", ha exclamat. Jo no crec que li hagi tocat la loteria ni que el guardó hagi estat producte de l'atzar. Simplement és el reconeixement a un treball excel·lent, fruit de molts anys de dedicació i esforç.

Felicitats, Jordi!

28 de gen. 2009

Llibres que són una temptació

L'altra dia, el fotògraf Gonzalo Sanguinetti (que controla molt bé algunes pàgines que hi ha a la xarxa relacionades amb fotografia) em va comentar que a la botiga online de l'agència Magnum es poden adquirir exemplars de llibres fotogràfics signats pels propis fotògrafs de la mítica agència. Tota una temptació pels professionals i els mitòmans de la fotografia, és clar. Després de capbussar-m'hi, he comprovat que l'oferta que hi tenen és molt atractiva.

A la botiga de Magnum, hi podem trobar llibres de Susan Meiselas, Leonard Freed, Alex Webb, Martin Parr o Paul Fusco, entre d'altres, rubricats per ells mateixos, i edicions limitades també signades. Obviament, els preus varien en un cas o un altre. En el dels llibres signats, els preus van des dels 35$ (27'84€) del llibre de Chien-Chi Chang 'Double Happiness' fins els 1.750$ (1.391'91€) que es poden arribar a pagar pel llibre de Josef Koudelka 'Reconnaissance Wales'. Les edicions limitades són bastant més cares: fins a 1.600$ (1.272'60€) per una edició de luxe de 'Fashion Box', de Bruce Gilden, que inclou tres làmines signades pel propi fotògraf.

D'entre els llibres disponibles, el Gonzalo i jo vam coincidir en destacar-ne un en particular: el de Larry Towell, 'The World From My Front Porch', una deliciosa col·lecció de fotografies de la vida familiar del fotògraf a la seva casa rural d'Ontario. La revista Photo-Eye Magazine el considera, amb bon criteri, un dels 10 millors llibres de fotografia de 2008. Magnum té a la venda la primera edició canadenca signada per Larry Towell a un preu de 125$ (94'34€). La compra es pot realitzar per internet i telèfon en euros, i la comanda triga aproximadament un mes en arribar.

Si la butxaca m'ho permet, i com que d'aquí a tres setmanes és el meu aniversari, potser em doni un caprici.

22 de gen. 2009

La fotografia impressionista d'un 'monné'

Camí del grau de Barrots, Serra Major, Montsant (Priorat, Tarragona). Foto: Rafael López-Monné.

Serra Major del Montsant, Parc Natural, a la dreta la Roca Falconera (Priorat, Tarragona). Foto: Rafael López-Monné.

Treballar en una publicació de viatges i divulgació com la revista Descobrir Catalunya m'ha permès constatar dues coses: que a Catalunya hi treballen molts bons professionals de la fotografia de paisatge i que estan molt ben repartits per tot el territori. Pràcticament a cada poble i comarca n'hi ha uns quants. Quan parlem de les terres més meridionals del principat, dos noms hi destaquen per damunt de cap altre: Mariano Cebolla i Rafael López-Monné. Del primer ja en vaig parlar en un anterior post. Del segon, avui precisament he estat editant un reportatge fotogràfic seu que publicarem en el proper Descobrir. Com en altres ocasions en què he hagut de treballar amb les fotos del Rafael, l'emoció m'ha acompanyat en tot moment. I és que aquest home aconsegueix deixar sense alè l'espectador davant cadascuna de les seves imatges.

El Rafael López Monné és un geògraf i fotògraf tarragoní, amant i gran coneixedor de la terra, la història, les tradicions i els costums que l'envolten. Fa i desfà senders, camins i corriols amb la motxilla a l'esquena, el trípode i la càmera buscant la llum i l'instant precís, a la manera d'aquells impressionistes del segle XIX que palplantaven el seu cavallet al bell mig d'un paisatge per pintar. No és estrany, doncs, que el seu cognom tingui evidents ressonàncies impressionistes.

López-Monné no sols ha fotografiat com ningú el Montsant, la serra de Llaberia, les vinyes i pobles del Priorat, la Conca de Barberà i l'Alt Camp, els monestirs de Poblet i Santes Creus, i cada pam de les comarques tarragonines, sinó que també ha retratat bona part dels Països Catalans (Berguedà, Vall d'Aran, Catalunya Nord...). En els seus paisatges abunden les primeres llums del matí, amb brumes i boirines que estenen pel territori el seu tel oníric, i les que tenyeixen de daurat el capvespre. A banda de paisatges, López-Monné també s'ha dedicat a fotografiar de manera exhaustiva, les festes més populars i importants del país (la Patum, Tàrraco Viva, Fia-Faia...), i les tradicions més desconegudes, la qual cosa l'ha convertit en tot un referent.

No és d'estranyar, doncs, que l'extensíssima obra de López Monné hagi estat publicada en nombrosos llibres, molts dels quals han estat editats per Arola Editors, i que també publiqui regularment en els millors diaris i revistes del país. Les seves fotos reivindiquen, conciencien i transmeten l'orgull i l’amor pels espais naturals, el nostre patrimoni i les nostres tradicions. Per això també publica en el Descobrir Catalunya. No us perdeu el proper número. Us quedareu sense alè.

19 de gen. 2009

Art mòbil a les carreteres nipones

Masaru Tatsuki és un fotògraf que s'ha passat una dècada recorrent el Japó per fotografiar uns vehicles molt particulars que omplen les carreteres nipones. Són camions que els seus conductors han guarnit amb llums llampants de neó i interiors excessius, que recorden un casino ambulant de Las Vegas. Però Tatsuki no només ha fotografiat els impressionats camions, sinó també els conductors que han convertit l'afició de decorar el seu vehicle en tota una forma de vida i expressió. El resultat d'aquest llarg projecte és un llibre fotogràfic titulat Decotora, terme japonès amb el qual es designa una decoració escandalosa dels camions que al Japó ha esdevingut tota una subcultura, i una exposició a la Tai Gallerie de Nou Mèxic.

El treball fotogràfic de Tatsuki és d'un impacte visual molt potent, ple de referències a la cultura pop i les marques comercials, que ens porta a reflexionar sobre els actuals valors consumistes de la societat japonesa i per extensió de l'occidental.

11 de gen. 2009

Un gener replet de fotografia (2)


Aquesta és una exposició d'aquelles que jo anomeno imprescindibles i que no ens hauríem de perdre: una retrospectiva del cèlebre fotògraf nord-americà Paul Strand, que a partir del 23 de gener es podrà veure a la Fundació Foto Colectania de Barcelona.
Paul Strand (Nova York, 1890 – Orgeval, França, 1976) és un mestre indiscutible de la fotografia, autor d'alguns dels retrats més cèlebres de la història, que mostren gent anònima i humil patint les conseqüències del crac de 1929 a Estats Units i l'Europa de postguerra, fotografiats d'una manera directe i sense trucatges. Per això se'l considera precursor de moviments com la Nova Objectivitat.

L'exposició que presenta la Fundació Foto Colectania a Barcelona és una mostra única que reuneix 75 fotografies originals de Strand (la majoria validades per l'autor i còpies vintage), cedides per l'Aperture Foundation de Nova York i el Philadelphia Museum of Art. S'hi podran veure pràcticament totes les temàtiques tractades per l'artista, fins i tot aquelles icones que ja formen part de la història del segle XX, com la dona cega fotografiada a Nova York (Blind Woman, 1916) o els treballadors caminant per Wall Street (Nova York, 1915, a dalt). Tampoc hi mancaran les seves imatges més abstractes, que mostren el seu interès per la geometria, ni els aspectes formals dels objectes més quotidians: plantes, arbustos, l'escala o la cuina de casa seva, motius que per Strand eren dignes de fotografiar, gràcies al seu domini increible de la llum.

L'exposició es podrà veure a la Fundació Foto Colectania, des de el 23 de gener fins el 4 d'abril, al c/ Julián Romea, 6 D2, de Barcelona, tel. 93 217 16 26.

8 de gen. 2009

Un gener replet de fotografia (1)


Un cop acabades les festes nadalenques, el mes de gener es presenta ple de bones notícies fotogràfiques. La primera i millor ha estat sens dubte l'alliberament del fotògraf José Manuel Cendón i el seu company Colin Freeman, després de 39 dies de segrest a Somàlia. Si voleu saber com va anar tot, podeu llegir l'article que va publicar El Periódico el 4 de gener.

A banda, però, d'aquesta bona notícia, n'hi ha d'altres igualment interessants. Una d'elles és la inauguració de la novena edició del festival Fotoencuentros 2009, que se celebra a Cartagena i Múrcia fins el 3 de març, una excel·lent excusa per fer una escapadeta de cap de setmana a la comunitat murciana. Coordinat pel fotògraf Paco Salinas, el festival exposa l’obra d’un total de 16 fotògrafs, alguns tan reconeguts com Chema Madoz i Toni Catany. El tema central del festival d'enguany és el dels objectes que estimem i necessitem, i que ens fan la vida més fàcil o ens la compliquen: objectes útils-inútils, necessaris-innecessaris, productius-contaminants, agradables-desagradables... Tot això amb l'únic objectiu de generar cultura visual i convidar el públic a reflexionar, criticar, debatre i, sobre tot, gaudir de l’art fotogràfic.

La mostra es completa amb tot un seguit d’activitats programades: conferències i taules rodones, projeccions audiovisuals, tallers impartits per grans fotògrafs, un cicle de cinema relacionat amb la fotografia i una fotomarató. Trobaràs més informació sobre el festival a Fotoencuentros 2009.
I a Barcelona, la Galeria Hartmann inaugura el proper 14 de gener una exposició temàtica anomenada 'Crisis, What Crisis?', que recull el treball de vuit artistes seleccionats per un jurat format pels fotògrafs Colita, Leopoldo Pomés i Paco Elvira, l’actor Gabino Diego (gran col·leccionista d’obres fotogràfiques) i Brauli Teixidó. A la mostra s’hi poden contemplar les dones “Estupendes” d’Ariadna Arnés; “La Nau” de la pobresa extrema d’Ivan Alonso; “El mirall de la Metròpolis” de Cristóbal García; els “Reflexos” de Jordi Azategui; la mirada irònica sobre la situació financera actual a “Cry, Crisis”, de David del Val; “La Platja” de Lluís Artús, “Les Neveres” obertes de Rosa Feliu i els “Punts Suspensius” que planteja l’obra de José Manuel Alorda.

A dalt, foto del cartell de Fotoencuentros 2009, "Rusia. Territori d'Altai', de Jonas Bendiksen (Magnum Photos/Contacto).

Veure alguna d’aquestes exposicions és una bona manera de començar l’any, no creus?