Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vídeo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vídeo. Mostrar tots els missatges

16 de nov. 2009

El dilema moral del fotoperiodisme


Avui he rebut per email un d’aquells vídeos que s'escampen per internet com la pólvora, que ha resultat ser un interessantíssim curtmetratge sobre el dilema moral que es veuen obligats a afrontar els fotoperiodistes, principalment en conflictes bèl.lics, quan han de fotografiar la mort. A One Hundredth of a second (una centèsima de segon), una fotògrafa de guerra s'enfronta a una disjuntiva terrible: ajudar a una nena que està en perill mortal o no involucrar-se i seguir fent la seva feina.


El curt va ser escrit i dirigit al 2006 per la cineasta Susan Jacobson, i ha estat premiat en diversos festivals, com el de Manhattan. En el vídeo, que dura cinc minuts, Jacobson intenta fer-nos meditar sobre els límits del fotoperiodisme i l'horror que hi ha darrere d'algunes imatges.

D'exemples terribles, en el fotoperiodisme n'hi ha uns quants:


la foto de la nena sudanesa amb el voltor a l'aguait, de Kevin Carter...


la del presoner del Vietcong, d’Eddie Adams...


la del nen plorant intentant despertar la seva mare malalta, de Javier Bauluz...

Les tres, premiades precisament amb el Pulitzer. Al respecte de la seva imatge, el Javier Bauluz ha confessat en alguna ocasió que va rebre dures crítiques i acusacions, fins i tot de ser en part responsable de la mort del nen. Recordo que fa quatre anys, en un curs d'edició gràfica a la UAB, Bauluz va parlar de les situacions límit en què es troben a vegades els fotoperiodistes, i va assegurar que el sentiment que els produeixen és d'una impotència total. Moltes vegades la presència d'una càmera provoca que determinades situacions no arribin a produir-se (per exemple, que un soldat pegui a un detingut), però també poden provocar l'efecte contrari, com en el cas del presoner del Vietcong. Bauluz opinava que aquestes situacions s'intueixen i davant d'elles molts fotògrafs decideixen deixar la seva càmera al terra per evitar ser utilitzats. Però tot i així, Bauluz va voler deixar ben clar quins són els seus principis: "Davant un cotxe accidentat amb nens a dins i a punt d'explotar, primer sóc persona i després fotoperiodista".

Us deixo amb el vídeo, a veure què us sembla. A mi m'ha encantat.

29 d’oct. 2009

De la fotografia al vídeo documental: l'exemple de Yassine Ouhilal

Els grans fotògrafs de natura es distingeixen per tenir un neguit que els empeny a deixar una i una altra vegada les comoditats i la seguretat de la vida civilitzada i seguir el seu propi camí interior. No és estrany, doncs, que un gran nombre d'alpinistes, submarinistes i aventurers s'hagin convertit en fotògrafs professionals. Aquest és el cas d'en Yassine (Yazzy) Ouhilal, un canadenc que ha esdevingut un dels fotògrafs de surf més famosos del món gràcies a que des de la seva adolescència s'ha dedicat en cos i ànima a les seves dues passions, la fotografia i el surf.

Durant els darrers 10 anys, Yazzy ha capturat per a nombroses revistes i empreses imatges sorprenents i captivadores de surfistes en acció en els llocs més remots i inexplorats del planeta. Ara ha donat un pas més enllà i, després de passar per una escola de cinema, acaba d'estrenar el seu primer documental sobre surf a l'Àrtic filmat íntegrament amb la Canon 5D Mark II, la nova rèflex digital que permet fer fotografies i vídeo d'alta definició. Segons Yazzy, per a ell el cinema és una progressió natural. “Ara, gràcies a la tecnologia, la línia que hi ha entre la fotografia i el cinema és cada vegada més prima -assegura-. Amb la tecnologia d'avui es poden produir alguns treballs molt interessants i autèntics”. És aquest un exemple de l'evolució que experimentarà la fotografia pròximament, empenyent els límits per dissoldre la línia que la separa del vídeo?

Aquí teniu el vídeo de Yassine Ouhilal per si li voleu donar una ullada.