Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris upifc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris upifc. Mostrar tots els missatges

28 de febr. 2011

Un diari demana a una fotògrafa que els regali el seu reportatge

Si, ja sé que potser estic massa pesada amb el tema dels abusos, però és que hi ha coses que clamen al cel i crec que és convenient i necessari parlar-ne per prendre consciència de fins a quin punt alguns mitjans de comunicació ignoren i menyspreen l’ètica periodística i el codi deontològic.

En aquest cas que us vull explicar, seguint el meu consell, la persona perjudicada ha intentat fer una denúncia al Col·legi de Periodistes i el Sindicat de la Upifc, però com que no ha funcionat, m’he decidit a publicar-ho a Enfocant, a veure si com a mínim el cas serveix per analitzar i reflexionar sobre la qüestió.

M’explico: arran el post que vaig escriure fa uns dies titulat Fotos gratis? No gràcies! sobre com alguns mitjans de comunicació i editorials pretenen publicar imatges sense pagar ni un duro, vaig rebre un email de la Maria Flores, una fotògrafa que està començant, en què em deia: “Sembla que m'hagis llegit el pensament, aquest cap de setmana et volia enviar un email per explicar-te un cas que m'havia passat i veure si com a editora gràfica em podies dir el que pensaves...”.

I m’explica el següent: a finals de novembre, la Maria va enviar un email al director d’un suplement dominical d’un diari de Barcelona oferint-li un reportatge fotogràfic sobre teràpies assistides amb animals. Al cap d’una setmana, el director del setmanari li va contestar que les fotos estaven molt bé, però que no tenien pressupost per pagar col·laboracions que no havien sol·licitat. “Si, per alguna raó, t'interessa igualment continuar parlant, m'ho dius i llavors veurem si hi ha possibilitat d'adaptar-ho en un reportatge. Però hi insisteixo: sense contrapartida econòmica”, li va proposar.

Una de les imatges del reportatge sobre teràpies assistides amb animals realitzat per la Maria Flores.

La Maria va dubtar: “Ja que no podien pagar els reportatges que no havien encarregat, vaig estar dubtant del que havia de fer -m’explica la Maria en el seu email-. [...] Fent la consulta a la Sílvia Omedes (la presidenta de Photographic Social Vision), em diu que publiqui, ja que la cosa no està fàcil... Els hi escric un email dient-los que si, i la resposta que rebo és: has trigat massa i ja l'hem fet nosaltres, hem demanat fotos a una fundació que és dedica a això i t'adjuntem el pdf perquè el vegis... ho sento, has tardat molt en respondre...”.

Després de comprovar que el que explicava la Maria coincidia amb totes les còpies dels emails que em va facilitar, estudio el cas i arribo a la conclusió que s'han produït dues irregularitats:
  • La primera, que un diari de pagament proposa la possibilitat de publicar unes fotos a una fotògrafa sense pagar-li res a canvi.
  • La segona, que el diari publica el reportatge que la Maria els havia ofert dies enrere, però amb unes fotos cedides gratuïtament per una fundació, abans que la fotògrafa es decidís a acceptar o no les condicions del diari, trepitjant-li el tema i rebentant-li qualsevol possibilitat de publicar-lo en un altre mitjà.

Com ambdues qüestions em van semblar molt greus, li vaig recomanar a la Maria que es posés en contacte amb el Col·legi de Periodistes. Encara que no aconseguís cap reparació ni benefici directe, la seva denúncia serviria per advertir a la professió d’unes pràctiques absolutament reprobables des del punt de vista de l’ètica periodística. La Maria em va fer cas, però el col·legi va derivar el tema al Sindicat de la Imatge de la Upifc, el qual li va respondre que no hi havia res a fer amb el tema, ja que ella havia acceptat “regalar la feina”.

És cert que la fotògrafa finalment va decidir que era millor publicar i no cobrar res abans que no publicar, però crec que la Upifc ha obviat un fet molt més greu i important: que el diari hagi proposat a una fotògrafa publicar una feina sense cap remuneració ni contrapartida econòmica. Al cap i a la fi, la decisió de la Maria era comprensible en el context difícil del fotògraf que s’està iniciant en la professió i vol començar a publicar sigui com sigui per a guanyar experiència i reputació. En canvi, és inexplicable que un diari de referència no respecti la norma que tota feina periodística té un cost i un valor econòmic.

Em pregunto si aquesta és una nova política del diari davant els col·laboradors o si ha estat una decisió aïllada d'una persona en concret. També, si aquestes invitacions a publicar de manera gratuïta són un fenomen emergent que s’està produint en més mitjans de comunicació. El que si està clar és que amb aquesta actitud, tots els mitjans que publiquin fotos gratis estan condemnant a la fotografia de premsa (la baula més feble de tota l’estructura periodística) a la precarietat i la pobresa.

En fi, el proper post prometo parlar d'un altre tema.

25 d’abr. 2010

La Upifc justifica la retallada de tarifes arran les crítiques

La retallada de tarifes de la Upifc ha aixecat una bona polseguera. Arran els comentaris que molts fotògrafs van deixar en aquest bloc, la Comissió Executiva del sindicat va decidir el 21 d'abril enviar un comunicat a tots els seus afiliats defensant la seva postura.

En resum, el sindicat ve a dir que el nou tarifari del 2010, en el qual s'han reduït les tarifes de la premsa diària i no diària en un 34%, és va aprovar després de constatar la dificultat per aplicar el tarifari de 2009 (amb uns preus molt més alts) en un context de "devastadora crisi econòmica" (en paraules de la Upifc).

Segons sembla, el sindicat va consensuar les tarifes mínimes de premsa (les altres no les van consensuar amb ningú) amb la Asociación Española de Informadores Gráficos de Prensa y Televisión (l’ANIGP-TV), ja que el passat mes de gener ambdues organitzacions van acordar establir un tarifari conjunt. En el seu comunicat, la Upifc afirma rotundament que en la negociació amb l'ANIGP-TV es va imposar la realitat “que no és per tirar coets”.

Segons la Upifc, el tarifari del 2010 “és més creïble i defensable (que l'anterior) i, per primera vegada, d’àmbit estatal: ara podem aplicar-lo més fàcilment als nostres clients de fora de Catalunya sense que els sembli una rareza catalana, que passa sovint”, asseguren. “Això no treu que el procediment d’elaboració i d’aprovació del tarifari sigui millorable, que ho és”, afirmen. Per això, la Upifc diu que accepta totes les crítiques que els hagin pogut fer. Totes, menys una: “No compartim en absolut l’opinió dels qui volen un tarifari sindical de mínims fora de la realitat, per tal de rebaixar-lo tot seguit per a major satisfacció i riota del patró de torn. Ben al contrari: la funció d’un tarifari de mínims és marcar la frontera que no s’ha de traspassar cap avall (cap amunt tot el que es pugui, és clar), i front l’abús manifest cadascú/na hem de ser capaços de dir NO; a voltes a costa de perdre una feina mal pagada, si cal. És millor dir “tot i que les meves tarifes particulars estan per sobre, puc deixar-t’ho al preu mínim del sindicat”, o si es vol “el sindicat no em deixa baixar d’aquest preu”, que no pas abocar-se al tràgala i tràgala i tràgala que té per sistema la patronal”.

La Upifc ha intentat adaptar-se a la nova conjuntura i entendre la realitat empresarial de la premsa, que ha passat en poc temps de viure anys daurats a haver de conviure amb una situació extremadament delicada. Han arribat les vaques magres i molts mitjans de paper estan tancant o a punt de fer-ho. D'altres han de prendre decisions dràstiques i radicals que comporten més precarietat.

Ens agradi o no, la reducció de tarifes pot ser una solució, però la situació actual i la que ens espera és tan complicada que tots hauríem de treballar en la mateixa direcció. Una bona manera de fer-ho seria creant un espai de reflexió amb editors, experts, Administració i sindicats, tal i com recomanen els autors del dossier especial 'La precarietat en el periodisme' publicat al darrer número de la revista Capçalera, i que us recomano vivament que llegiu. Com diuen els autors, la situació “tan sols es pot afrontar mitjançant un debat seriós en què participin totes les parts implicades”. Perquè les coses ja no són com abans ni res tornarà a ser-ho.

Podeu llegir el comunicat íntegre de la Upifc aquí.

12 d’abr. 2010

Retallada dràstica de les tarifes que la Upifc recomana cobrar el 2010

Per si no ho sabíeu, la Upifc (el Sindicat de la Imatge de Catalunya) ja ha publicat al seu web les tarifes orientatives de fotografia del 2010. Una ràpida mirada m'ha permès adonar-me de seguida de dues coses: la primera, que s'ha produït una dràstica disminució de la majoria dels preus respecte a anys anteriors, i la segona, que totes les tarifes inclouen la cessió dels drets per a la reproducció de les imatges no només al paper, sinó també a les edicions digitals dels mitjans. És a dir, que la Upifc recomana que, pel mateix preu, el fotògraf cedeixi els drets tant per publicar al paper com a l'on-line. Per tant, a partir d'ara, les empreses editores poden publicar la mateixa foto a l'edició impresa i al web per un únic preu, de manera que la Upifc resol un problema que s'estava plantejant a totes les redaccions, el de si s'havia de pagar per dos usos en comptes d'un.

Tornant a les tarifes, he comparat els nous preus amb els de l'any passat, començant pels de la premsa no diària, que són els que més m'interessen, és clar. Al 2009, el sindicat recomanava que un fotògraf cobrés 243'84€ per la cessió dels drets de reproducció d'una imatge d'arxiu per a la portada d'una revista o dominical; 228'60€ per a publicar-la a doble pàgina; 152'40€ a pàgina sencera;121'92 a mitja pàgina; 91'44 a un quart de pàgina, i 76'20 € a menys d'un quart.'

Tarifes de 2009 per a la reproducció d'imatges d'arxiu a la premsa no diària

Ara, al 2010, la Upifc recomana cobrar 160'93€ per la foto de portada; 150'87€ per una foto publicada a doble pàgina; 100'58€ a pàgina sencera; 80'46 a mitja pàgina; 60'35 a un quart, i 50'29 a menys d'un quart. En tots els casos, la reducció suposa un 34% menys que al 2009.

Tarifes de 2010 de cessió d'imatges d'arxiu a diaris i revistes (premsa no diària)

En el cas dels encàrrecs, la reducció respecte 2009 és també notable. Si l'any passat la tarifa màxima d'una hora per premsa no diària era de 120€, aquest any és de 70€, un 41'67% menys.

Tarifes de 2009, encàrrecs premsa no diària

Tarifes de 2010, encàrrecs premsa no diària

Respecte a la premsa diària, les tarifes també s'han abaixat un 34%. En el cas de les fotos d'arxiu, al 2009, el sindicat recomanava cobrar 170'68€ per una foto publicada a la portada de qualsevol diari; 160'02€ si es publicava a doble pàgina; 106'68€ a pàgina sencera; 85'34€ a mitja pàgina; 64€ a un quart de pàgina i 53'34€ a menys d'un quart.

Tarifes de 2009, fotos d'arxiu, premsa diària

En canvi, les tarifes actuals del 2010 recomanen cobrar 112'64€ per una foto d'arxiu publicada a la portada; 105'61€ per una a doble pàgina; 70'40€ a pàgina sencera; 56'32€ a mitja pàgina; 42'24€ a un quart de pàgina i 35'20€ per menys d'un quart de pàgina.

Tarifes actuals (2010), fotos d'arxiu, premsa diària

Respecte les fotos d'encàrrec per a la premsa diària, el 2009 el preu d'una hora màxima de treball era de 90€ i ara és de 60€, un 33'33% menys l'any anterior.

Tarifes de 2009 per encàrrecs a la premsa diària

Tarifes de 2010 per encàrrecs a la premsa diària

Ben segur que la crisi econòmica ha obligat al sindicat a recomanar aquesta reducció tan dràstica dels honoraris dels fotògrafs professionals. Si abans de la crisi ja hi havia un desajust exagerat entre el que proposava la Upifc i el que les empreses editores estaven disposades a pagar, ara la desproporció s'havia fet molt més gran. Dijous passat, un fotògraf em comentava que fins ara sempre que una empresa li demanava un pressupost i ell l'elaborava a partir del tarifari, l'empresa li reduïa a la meitat. Per tant, les tarifes de la Upifc no eren útils als fotògrafs perquè eren desproporcionades respecte un mercat que sempre ha valorat la fotografia a la baixa, inclinat a pagar bastant menys del que demanaven els fotògrafs. Per arreglar-ho només hi havia dues opcions: o les empreses editores pagaven més (cosa molt improbable, i més en l'actual context econòmic) o els fotògrafs baixaven les tarifes. Buscant un punt de trobada, la Upifc ha decidit revisar-les i ajustar-les a uns preus reals de mercat. A partir d'ara, doncs, caldrà tenir en compte aquesta reducció alhora de negociar un pressupost. Tan de bo el nou tarifari sigui una eina veritablement útil tant pels fotògrafs com per a les empreses.

21 de des. 2009

Qui posa el preu a una foto?

La setmana passada em va trucar un fotògraf de Barcelona per oferir-me un parell de reportatges. Abans, però, vam fer un repàs molt ràpid de l'estat de la professió i de les moltes coses que s'havien parlat a les jornades del Tino Soriano a la Garriga. Per il·lustrar-me de com de malament estan les coses, el fotògraf em va comentar que fa uns dies, una editorial prou important i coneguda de Barcelona especialitzada en llibres de fotografia li va demanar un grapat d'imatges i li va oferir 24 euros per foto. El més sorprenent és que l'any passat li havien pagat 48 euros per cada imatge que li van comprar per a un altre llibre, és a dir, el doble del que li acabaven d'oferir. Un 50% menys en un any! El meu amic estava indignat.

Com que pel nou llibre l'editorial també necessitava fotos de dos fotògrafs més, el meu amic va decidir trucar-los per saber què en pensaven i proposar-los que es posessin els tres d'acord en reclamar a l'editorial el mateix preu de l'any anterior. Però la idea de fer força tots plegats no va funcionar: "Els dos van decidir acceptar el que ens oferia l'editorial -em va comentar disgustat- perquè consideraven que era millor cobrar poc però vendre unes quantes imatges, que no vendre res”. Així que els tres van acceptar els miserables 24 euros per foto.

Un altre exemple sobre tarifes i fotos, també de la setmana passada: a un fotògraf molt conegut, una empresa editora li va comprar quatre fotos per a un calendari de sobretaula del 2010 d'aquests que es regalen a finals d'any. Per cada imatge li van oferir 100 euros, que era el pressupost per foto. Davant l'oferta, el fotògraf en qüestió va considerar que la seva feina no estava recompensada dignament argumentant que en el tarifari del Sindicat de la Imatge de la Upifc el preu estipulat per a un calendari és de 399,78 € euros, més del triple del que li estaven oferint. El tarifari de la Upifc és un llistat de preus exhaustiu que recull gairebé tot l'imaginable que es pot fer en fotografia, i indica quin és l’import mínim que els fotògrafs haurien de cobrar per a cada treball (al marge de despeses, transports, IVA, impostos, etc). Com que les quatre fotos eren molt bones i les necessitaven urgentment, l'empresa editora va arribar a un acord amb el fotògraf i van pactar el doble del que li havien, ofert, és a dir, 200€ per foto.

Dels dos exemples anteriors se'n dedueixen dues qüestions. La primera i principal és que les empreses editores no tenen en consideració les tarifes de la Upifc ni el que és pitjor, tampoc pregunten als fotògrafs quin és el preu de la seva feina. Simplement decideixen de manera unilateral què pagaran per una foto (sempre el preu més baix possible, of course) amb la convicció de que el fotògraf acceptarà qualsevol preu o que, si no ho fa, sempre en trobaran un altre, professional o no, disposat a fer-ho. Amb l'era digital, el panorama fotogràfic ha canviat de dalt a baix. La democratització de la fotografia ha propiciat un intrusisme creixent, amb milions de fotos d'aficionats circulant per Internet, que són la causa de la banalització i devaluació de la fotografia professional. Hi ha tants fotògrafs i tantes fotos al mercat que l'oferta supera la demanda i, en conseqüència, els preus baixen en picat. Els barems de la Upifc, doncs, s'han quedat en un mer llistat de preus orientatius absolutament irreals i desproporcionats en un mercat lliure basat en la llei de l'oferta i la demanda on cadascú va a la seva i fa el que pot...

L'altre qüestió important és que si el fotògraf de les 4 fotos del calendari no hagués valorat la seva feina tal i com ell considerava just, i no hagués negociat i reclamat el que li pertocava, li haurien pagat bastant menys (que és el que al final ha passat amb els tres fotògrafs del primer exemple, que han cobrat menys per no haver negociat). La consciència social del que val una foto s'ha transformat, s'ha modificat a la baixa de tal manera que ara no se li dóna a la imatge el valor que tenia abans. Per tant, són els mateixos fotògrafs els que haurien de tenir aquesta consciència. I aquí està el quid de la qüestió. Si els fotògrafs no valoren econòmicament la seva feina com ells creuen que s'hauria de valorar, si no la saben vendre de manera digna, la fotografia mai recuperarà el valor que li correspon i s'acabarà la professió. Estaran sempre a expenses de les decisions que marqui el mercat. I el mercat ja sabem que cada cop va més a la baixa. Si deixen que siguin els mitjans i els clients els que donin valor al treball fotogràfic, estan perduts.

En el panorama actual, les tarifes de la Upifc potser són excessives, però si tots els fotògrafs decidissin que aquests són els preus dignes per a la seva feina i apliquessin el “no per sota” que proposa el sindicat, les empreses no tindrien més remei que claudicar i destinar un pressupost més gran a les imatges que necessiten. Cal un pacte urgent de tots els fotògrafs, un pacte de tarifes mínimes reals ja. Si no, la professió acabarà desapareixent.