Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris retrats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris retrats. Mostrar tots els missatges

16 d’oct. 2011

Descobrir les claus del retrat de la mà de l'Òscar Rodbag

Foto: Òscar Rodbag.

Els bons retrats no són només imatges de persones, sinó que són interpretacions de la seva personalitat: en lloc de captar-ne l’apariència externa, els millors retrats revelen les seves peculiaritats i potser, fins i tot, els seus sentiments.

A vegades, les fotos espontànies d’amics i familiars poden tenir aquesta qualitat si la relació natural entre el fotògraf i el model es combina amb la tècnica de forma adecuada. Però un bon retrat és alguna cosa molt més difícil. El fotògraf ha d’establir ràpidament una aproximació bàsica a la personalitat del model i una confiança mútua. Cal decidir quin tipus d’entorn reforçarà el retrat i quina il·luminació serà la més adequada. Després haurà de trobar la pose més expressiva, aquella amb la qual el model se senti més a gust.

Per a mostrar com aconseguir retrats expressius, impactants i impecables, els dies 21, 22 i 28 d’octubre, el fotògraf Òscar Rodbag impartirà tres classes magistrals —que inclouen una sessió pràctica— sobre retrat en el tercer curs de fotografia organitzat per la revista Descobrir i l’escola superior de fotografia GrisArt.

Els que sigueu lectors habituals d’aquest bloc ja sabreu qui és l’Oscar Rodbag. A ell li devem alguns dels reportatges més impactants del Descobrir, com el que va realitzar sobre Formentera...


Barcelona...


o el Lluçanès, per posar tres exemples.


Tot i així, no em puc estar d’afirmar que l’Òscar Rodbag, a banda de ser un gran amic, és un dels fotògrafs més meravellosos que conec, sobretot per la passió que sent per la fotografia combinada amb una cordialitat i afabilitat aclaparadores que encomanen bon rotllo a tothom. Si a això hi afegim la seva imaginació desbordant, i un domini de la tècnica i la llum absoluts, no exagero gens si dic que ens trobem davant d’un dels millors fotògrafs del país i un artista en majúscules.

Encara queden places al seu curs de retrats. Us recomano vívament, ja que és una de les seves especialitats.

La inscripció la podeu fer a través de la web del Descobrir.

8 de set. 2009

El geni fugaç de Francesca Woodman


La fotògrafa Francesca Woodman només tenia 23 anys quan el 1981 es va suïcidar saltant de la finestra del seu apartament a Nova York. El seu llegat és una obra de 800 fotos d'una intensitat tan extraordinària que amb la seva mort Woodman es va convertir en un mite i una fotògrafa de culte.

Ara, si aneu a Madrid, teniu l'oportunitat de veure'n una exposició a La Fàbrica Galeria. La mostra està formada per 15 fotografies en blanc i negre i la projecció d’un video que mostra com l’artista prepara algunes de les seves fotos, en un exemple de procés creatiu.

L'obra de Woodman (Denver, 1958-Nova York, 1981) està centrada preferentment en el seu propi cos, habitualment nu. Les imatges, misterioses i de caràcter autobiogràfic, retraten la soledat, l'oblit i el pas del temps.

Va realitzar els seus primers treballs quan només tenia 13 anys, adoptant un estil propi característic, en blanc i negre i format quadrat. Més tard, es va identificar amb el surrealisme i el futurisme per a retratar la decadència, manifesta en les parets nues i els objectes antics que també van començar a poblar els seus treballs i que conformen uns ambients buits, durs i opressius.

Li fascinava la forma en què la fotografia pot distorsionar l’aparença del cos humà fins a fer-lo semblar una aparició, etèria i indefinida. Tot i que ella apareix sempre a les seves fotos, mai sembla que hi estigui present. La seva obra expressa intimitat, desassossec, por i angoixa, sempre indagant l'absència del cos.

Francesca Woodman només va realitzar dues úniques exposicions individuals, les dues a Roma. A la seva tornada a Nova York es va embarcar en projectes més ambiciosos, incloent-hi el disseny de noves exposicions i de diversos llibres sobre la seva obra, que suma unes 800 fotos. Tot i així, va morir el 1981 amb 23 anys saltant de la finestra del seu apartament. Aquell dia va néixer una llegenda i una figura de culte.

L'exposició de La Fábrica romandrà oberta fins al 24 octubre 2009, al carrer Alameda, 9. Si heu de viatjar a Madrid, jo no me la perdria.

21 d’abr. 2009

Els emotius retrats d'una fotògrafa controvertida

La setmana passada, el meu company de feina i director d'art de Descobrir Catalunya, Nil Solà, em va mostrar el treball d'una fotògrafa controvertida que ha adquirit notorietat gràcies als seus retrats hiperrealistes de celebritats, animals i nens. Es tracta de la canadenca Jill Greenberg, una de les fotògrafes comercials amb més èxit als Estats Units, com demostra el seu currículum, que inclou campanyes publicitàries per a Microsoft, Dreamworks o Sony; i portades de revistes com Newsweek, Harper's o Time.

Precisament un dels seus treballs més coneguts i polèmics és el que va realitzar a partir dels retrats d'una trentena de nens plorant. L'any 2006 va fotografiar a 35 criatures de dos i tres anys (entre elles, el seu fill). Durant les sessions fotogràfiques, va col·locar cada nen amb el tors nu i sense maquillatge contra un fons blau cel, els va il·luminar i els va donar una piruleta. Després els la va treure. La majoria dels nens van començar a plorar i bramar, moment que Greenberg va aprofitar per fer-los les fotos.

Amb els gemecs i els plors dels nens, Greenberg pretenia descriure la ràbia i la impotència que sentia respecte la situació política i social d'Estats Units durant l'era Bush. Els nens representaven la societat nord-americana indefensa en un ambient opressiu, una metàfora sobre les conseqüències nefastes de l'administració de l'anterior president nord-americà. El treball, que va titular 'End Times' (la fi dels temps), el va exposar a la galeria de Paul Kopeikin de Los Àngeles, una de les més influents en quant a tendències emergents en art.

Al marge del debat de si és lícit o no fer fotos utilitzant mètodes poc ortodoxes i arguments polítics agafats pels pèls, el cert és que tant els retrats de persones com d'animals de Greenberg són absolutament fascinants. En aquest sentit, el seu treball sobre els micos és el més sorprenent. Mitjançant una il·luminació acurada, un retoc digital efectista i el bon ull per captar qualsevol tipus de gest, Jill Greenberg aconsegueix sorprendre l'espectador amb un catàleg d'expressions increïblement humanes, i és capaç de provocar i despertar les emocions del públic que, al cap i a la fi, és el que importa.

Gràcies Nil 8-)