Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reportatge. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reportatge. Mostrar tots els missatges

19 d’abr. 2010

27 mesos per a fotografiar com un nen es transforma en 'marine'

Des que al 2005 vaig fer l'edició gràfica d'un treball sobre Iraq amb imatges realitzades pels propis marines nord-americans, qualsevol reportatge sobre aquest tema m'interessa especialment. Des d'aleshores n'he vist uns quants (ara mateix recordo el titulat Final Salute de Todd Heisler, publicat el 2006 al tristament desaparegut The Rocky Mountain), però pocs com el treball del fotògraf Craig F. Walker, que ha estat premiat amb el Pulitzer d'enguany al millor reportatge.

L'any 2007, els editors del diari The Denver Post es van preguntar com era possible que hi hagués nois que volguessin allistar-se a l'exèrcit dels Estats Units per participar a la guerra d'Iraq on hi han mort quasi 4.500 soldats americans i n'han resultat ferits uns 32.000. Per trobar-hi la resposta, li van encarregar al fotògraf Craig F. Walker que es convertís en l'ombra d'Ian Fisher, un noiet de 17 anys, amb la intenció de fotografiar el procés pel qual un nen de Denver es transforma en un dur marine als carrers de l'Iraq.

L'Ian Fisher, lesionat durant el programa de formació ràpida de soldats dels Estats Units, espera per aconseguir un permís. Foto: Craig F. Walker

El gegantí reportatge va durar 27 mesos. Per aquest treball acaben de concedir-li el premi periodístic més famós del món, el Pulitzer a la millor fotografia de reportatge que atorga la universitat de Columbia cada abril sense interrupció des de 1917 (fa 94 anys) a treballs publicats als Estats Units.

Craig F. Walker, en el moment de saber que havia guanyat el premi Pulitzer 2010 pel seu reportatge fotogràfic. Foto: Reza A. Marvashti (The Denver Post)

El reportatge de The Denver Post titulat “Ian Fisher: American Soldier" i publicat el setembre de 2009, retrata de manera transparent i biogràfica el dia a dia d'un jove recluta des de les portes del centre de reclutament, passant pels carrers de Diwaniyah i la tornada mesos després als Estats Units. Està dividit en vuit chapters o capítols i per veure'l complert és necessària una bona estona.

Una imatge d'Ian Fisher el 26 de novembre de 2008 a Diwaniyah, Iraq. Foto: Craig F. Walker.

El resultat és un excel·lent exercici de periodisme que demostra que, amb temps i mitjans, els diaris són imprescindibles i insuperables per a contar bones històries. Quan els diaris d'aquí decidiran seguir el mateix camí i apostar per un periodisme de qualitat i en profunditat? Necessitem tenir els nostres propis pulitzer perquè s'hi animin?

Al Rafel López-Monné, gràcies per passar-me l'enllaç 8-)

13 de febr. 2010

El premi de fotografia documental que tots els fotògrafs desitjarien ja és aquí


Hi ha premis i Premis amb majúscules. I aquest és dels segons, d'aquells en els que val la pena participar-hi, sigui com sigui.

La revista OjodePez i el festival de fotografia PHotoEspaña s'han aliat, per tercer any consecutiu, per dur a terme un premi que, segons l'organització, serà objecte de desig de tots els fotògrafs documentals del món mundial. La revista i el festival volen anar més enllà en la seva defensa de la millor fotografia documental i per això organitzen conjuntament el Premi PHE OjodePez de Valores Humanos 2010. Al concurs poden participar-hi fotògrafs de qualsevol nacionalitat o edat que hagin realitzat un reportatge de fotografia documental en què destaquin valors humans com la solidaritat, l'ètica, l'esforç o la justícia.

Els fotògrafs que vulguin participar-hi han de presentar entre 15 i 20 imatges abans de l'1 de maig. Les fotografies no poden haver estat publicades en conjunt prèviament, ni formar part d'un llibre, ni haver estat premiades col.lectivament amb anterioritat.

L'organització del premi vol que la participació sigui assequible a tothom i per això no cal ingressar-hi cap tarifa d'inscripció ni gastar-se ni cinc cèntims en còpies ni enviaments. Per enviar-hi les fotos, s'ha habilitat una FTP per a que tots els participants hi pengin els seus reportatges fàcilment des del seu ordinador.

Un jurat internacional de prestigi seleccionarà el millor treball, que rebrà un premi de 6.000 euros, així com un conjunt de 9 finalistes. Tant el reportatge guanyador com els finalistes seran publicats al número especial que OjodePez dedica des de fa dos anys al premi i que surt al setembre. Hi ha la possibilitat que també s'organitzi una exposició itinerant amb els 10 reportatges, que la passada edició va acollir la Fnac i va recórrer diferents ciutats d'Espanya i Portugal al llarg d'un any.


En l'edició anterior es van presentar més de 620 reportatges procedents de 50 països, i el que va resultar guanyador va ser Odd Days / Dies estranys, de la fotògrafa italiana Simona Ghizzoni, un corprenedor reportatge sobre el llarg i difícil camí cap a la recuperació d'algunes dones afectades per la bulímia i l'anorèxia.

El jurat de l'edició 2009 va estar compost per Anne Tellgren, conservadora del Moderna Museet d'Estocolm; Joanna Milter, editora de fotografia de The New York Times Magazine; Rod Siemmons, director de The Museum of Contemporary Photography, del Columbia College de Chicago; Sérgio Mah, comissari general de PHotoEspaña, i Arianna Rinaldo i Frank Kalero en representació de OjodePez.

La inscripció la podeu realitzar a la web de OjodePez. Allà hi trobareu tota la informació necessària per donar-vos d'alta i fer el vostre enviament correctament. Un cop completat el formulari online i realitzat l'enviament de les imatges, rebreu la confirmació electrònica amb un número de registre, i ja només us quedarà esperar que el jurat es decideixi. Així de senzill.

Per últim, una cosa molt important: la participació en aquest premi comporta la cessió dels drets de les fotos només dels guanyadors i no de la resta de participants, com passa en altres concursos. Els fotògrafs guanyadors cediran els drets exclusivament per a la publicació i difusió de les imatges premiades i finalistes, així com per a l'ús promocional del mateix premi en futures edicions, a més de la reproducció gratuïta de les seves imatges en mitjans de comunicació massiva amb l'únic objectiu de difondre els resultats del premi.

El guanyador i els finalistes es donaran a conèixer al juny a la gala d'entrega de premis de PHotoEspaña, així com al número de setembre de la revista i al web www.ojodepez.org.

Sort a tots els valents i valentes!

13 de des. 2009

Fotoperiodisme multimèdia: una altra manera de contar històries

La nit del passat 21 de setembre, Monir Alyatim va ser assassinat durant un robatori al supermercat on treballava de la ciutat nord-americana de Flint, a Michigan.
John Adkisson, un estudiant de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Carolina del Nord a Chapel Hill, va voler explicar el drama al qual s'enfrontaven l'esposa de Alyatim i els seus dos fills petits, i per això va fer-ne un reportatge multimèdia combinant fotografia, so i vídeo. Amb aquest treball, Adkisson va guanyar el premi a la millor història multimèdia del Seminari de Fotoperiodisme d'Atlanta.
“They Stole So Much More”, títol del reportatge, és un excel·lent exercici de periodisme, una història molt ben contada, propera i commovedora, que reflexiona sobre la inutilitat d'una mort, el dolor, la valentia personal i l'esperança.
Però més enllà de la història, crec que l'ús del llenguatge multimèdia que ha utilitzat John Adkisson ens pot fer reflexionar sobre les possibilitats múltiples que ofereix la combinació de mitjans i els nous camins que s'obren per a la fotografia en l'era multimèdia. Per cert, en la seva pàgina web veureu que Adkisson s'autodefineix com a "periodista visual".

Les escoles de fotografia d'aquí ensenyen també aquestes noves maneres de contar històries?

Us deixo amb el vídeo. Espero que us agradi i sigui una bona font d'inspiració.

6 de juny 2009

La fotografia més humana de Tino Soriano


Tot i que ja han passat tres setmanes des de la seva aparició, no vull deixar de comentar i recomanar el nou llibre que el fotògraf de National Geographic, Tino Soriano, acaba de donar a llum. 'Conectados a la vida' és un extens i commovedor fotorreportatge que mostra el dia a dia dels malalts renals i del personal sanitari que s'encarrega de tractar-los.

Durant un any i mig, Tino Soriano i el periodista Jordi Rovira van visitar més d'una desena d'hospitals i centres de diàlisi de tot l'estat espanyol, i van parlar i fotografiar centenars de malalts, metges i infermeres per mostrar quines són les seves preocupacions i esperances i quin és l'impacte d'aquesta malaltia en la vida dels qui la pateixen.

En la mateixa línia humanista, respectuosa i sincera d'anteriors treballs fotogràfics de Soriano, com 'Latidos en un hospital' o 'La batalla contra el càncer', 'Conectados a la vida' és un recull, al més pur estil fotoperiodístic, de 150 fotografies en blanc i negre lliures de tecnicismes i excessos estètics, que emocionen per la seva empatia, intensitat, sensibilitat i optimisme.

El llibre no es pot trobar a les llibreries, però una versió impresa es repartirà gratuïtament a tots els serveis de Nefrologia dels hospitals espanyols. Tot i així, us el podeu baixar gratuïtament des de la web de Tino Soriano. No us el perdeu!

28 de maig 2009

La Formentera màgica d'Òscar Rodbag

Avui surt als quioscos el número de juny de la revista Descobrir Catalunya amb un dossier central dedicat a Formentera. El reportatge fotogràfic li vam encarregar fa unes setmanes a l'Òscar Rodbag, un fotògraf amb una llarga trajectòria en fotografia de viatges, fotoperiodisme, moda, publicitat i gastronomia.

L'encàrrec que li vam fer era molt especial. Volíem oferir als lectors una imatge de la Formentera més autèntica i inèdita, lluny de la que estem acostumats a veure en tantes revistes i catàlegs de viatges. Estàvem segurs que l'Òscar Rodbag era el fotògraf ideal per tirar endavant el projecte, no només perquè és el paradigma del fotògraf tot terreny, sinó perquè té la capacitat de convertir en espectacle qualsevol imatge.

Durant 10 dies intensos, Rodbag va recórrer tota l'illa fotografiant-ne el mar, la costa, el camp, la vida rural, els costums, la gent... I tot en un temps rècord si tenim en compte que per a realitzar els nostres reportatges centrals els fotògrafs solen disposar de 2 o 3 mesos, ja que els encàrrecs són extensos en quant a temes i complicats en la realització. Malgrat aquesta mancança evident de temps, el reportatge fotogràfic de l'Òscar Rodbag ha resultat impressionant.

Després de passar pel sedàs de la seva habilitat i imaginació, Rodbag ha aconseguit unes imatges de Formentera plenes de màgia, gràcies a uns enquadraments originals i un control absolut de la llum i els temps d'exposició. De dia ha estat capaç de descobrir la bellesa i l'encant que s'amaga darrera de cada objecte utilitzant reflectors per sobre-il·luminar els detalls -com per exemple, la porta d'una casa rural-. Al vespre, ha "pintat" subjectes i paisatges amb el llum d'una llanterna o els fars dels cotxes, aconseguint que el famós far del Cap de Barbaria, les figueres estalonades o les salines de Formentera adquirissin una nova dimensió.

En el reportatge de Rodbag també hi ha panoràmiques immenses, construïdes a partir d’una seqüència de fotos consecutives...

...i retrats de gent relaxada, tranquil·la i somrient sempre contextualitzats en el seu entorn més proper.


De moment, aquí teniu un breu aperitiu del reportatge de l'Òscar Rodbag per a que aneu obrint boca.

La resta la trobareu al quiosc. Jo de vosaltres no me'l perdria.

1 de maig 2009

Els primers 100 dies d'Obama a la Casa Blanca

Interessant reportatge fotogràfic de la fotoperiodista Callie Shell sobre els primers històrics 100 dies del president Barack Obama al front de la presidència dels Estats Units, en exclusiva per la revista 'Time'.

El reportatge mostra el rerefons de la vida del mandatari a la Casa Blanca des del primer dia, en les seves primeres reunions al despatx oval, recorrent les estances de la nova residència, en les recepcions oficials, en dinars informals, amb les seves filles després de l'escola, amb la seva dona...

Una part del reportatge es pot veure en paper al número de 'Time' del 4 de maig (ja als quioscs), però a la web de la revista hi trobareu el reportatge complert amb 101 imatges.

29 de març 2009

El miracle de ser nena i sobreviure a la Xina més arcaica

Axelle de Russé és una fotògrafa francesa coneguda perquè al 2007 va guanyar el Premi Canon de l'Associació Francesa de Dones Periodistes (la AFJ) i al 2008 va exposar al festival Visa pour l'Image de Perpinyà un interessant reportatge sobre el fenomen de les noves concubines xineses.

Doncs bé, sense abandonar la Xina, De Russé ha realitzat un altre treball sobre dones, en aquest cas, aquelles que els seus pares van intentar assassinar quan van néixer, però miraculosament van salvar la vida i van sobreviure a l'infanticidi sistemàtic al qual són condemnades milers de nenes xineses pel simple fet de ser-ho.

Tal i com De Russé explica a la seva web, la política de fill únic que des de fa uns anys s'aplica a la Xina, provoca que moltes famílies prefereixin tenir un nen a una nena perquè ell serà el que en un futur es farà càrrec dels pares quan siguin vells. En aquest context, no és estrany que a les àrees rurals, la taxa d'infanticidi femení sigui molt elevada. Es calcula que a la Xina, on la proporció actual és de 100 dones per cada 106 homes, hi manquen 40 milions de dones.

En un llenguatge rigorós, directe i lliure d'esteticismes, De Russé ha retratat algunes dones supervivents d'aquest holocaust per posar cara i ulls a unes xifres abstractes i esgarrifoses.

11 de març 2009

Viure en un convent en ple segle XXI

Com és la vida dins d’un convent que viu seguint regles medievals en ple segle XXI? I qui tria viure aquest tipus de vida? Per contestar aquestes i altres preguntes, el fotògraf Chris Maluszynski es va haver de guanyar la confiança d’11 germanes del convent catòlic de Santa Birgitta, a Vadstena, Suècia, i passar dos anys documentant el dia a dia de la comunitat religiosa, seguidora de la regla de Sant Benet.

El resultat ha estat recollit en un llibre anomenat Sisters publicat a Suècia el 2003. El llibre conté unes 60 fotos en blanc i negre amb comentaris de la Mare Karis, abadessa del convent. Està dividid en dos capítols: el primer documenta la vida diària de les monges; el segon, tracta sobre el viatge a Roma que les germanes van realitzar per celebrar el 700è. aniversari del naixement de Santa Birgitta (2003), fundadora de l’orde.

El treball de Maluszynski, molt estètic, transmet amb respecte i humor un sentiment d’alegria, que coincideix plenament amb el que, segons el propi Chris, va sentir dins el convent mentre realitzava el reportatge amb les germanes.

Chris Maluszynski (1975) va néixer a Varsòvia, Polònia, però va créixer a Suècia. Ha treballat als més importants diaris suecs i ha guanyat nombrosos premis de fotografia, com el Swedish Picture of The Year Award de 1999, 2001 y 2003. A la pàgina de Verve Photo, trobareu més informació sobre alguns reportatges notables que Maluszynski ha realitzat als Estats Units. També podeu veure més treballs seus a l’agència de fotoperiodisme Moment.

24 de febr. 2009

Un Ku Klux Klan ben viu

Hi ha col·lectius que són difícils de fotografiar per l'hermetisme i secretisme en què viuen o desenvolupen les seves activitats. El fotoperiodista Anthony S. Karen, un ex marí nord-americà, ha aconseguit allò que alguns reporters gràfics havien intentat abans sense èxit: introduir-se en el santuari del Ku Klux Klan a Scottsboro, Alabama (Estats Units), endinsar-se a les llars dels seus membres i fotografiar la cerimònia més secreta del Klan, la crema de la creu.

El reportatge fotogràfic, en un blanc i negre inquietant, ha estat recentment publicat pel diari britànic The Independent, segons el qual, tot i que avui en dia el Klan és una mera ombra del que havia estat, estan creixent grups locals d'ideologia ultradretana que boguen per la supremacia blanca.

La tesi del reportatge és que, amb la crisi econòmica, els alts nivells d'immigració i un home negre a la Casa Blanca, es tem que es produeixi el ressorgiment de l'extrema dreta més radical als Estats Units.

Les imatges de Karen revelen que, en ple 2009, el Ku Klux Klan segueix ben viu.

9 de febr. 2009

Una exposició plena de vitalitat

Fa un any aproximadament em va venir a veure a la redacció un fotògraf anomenat Juli de Luna que tenia ganes de col·laborar amb la meva revista. Com acostumen a fer els fotògrafs que venen a veure'm, portava unes fotos per ensenyar-me com treballava i quin tipus de fotografia feia. Quan ja dúiem una bona estona parlant i mirant imatges, em va ensenyar el seu darrer projecte en el qual encara hi estava treballant. Es tractava d'un reportatge en blanc i negre sobre malalts amb paràlisi cerebral. Recordo que me'l vaig estar mirant detingudament i que el vam estar comentant. El projecte mostrava, en un llenguatge documental i estètic, aspectes de la vida quotidiana i íntima de les persones que pateixen aquesta malaltia, posant especial èmfasi en la manera en com es comuniquen.

El reportatge era absolutament colpejant, emotiu i ple de sinceritat, capaç de transmetre l'alegria, la tristesa, el coratge, la por, les il·lusions i les ganes de viure dels afectats amb paràlisi cerebral. En aquells moments vaig maleir no poder-lo publicar en una revista de geografia i viatges com el Descobrir Catalunya. Per això vaig encoratjar-lo a que bellugués el material i li vaig recomanar que visités un editor gràfic d'un dominical, amic meu.

Han passat els mesos i no sé si el Juli de Luna va anar a veure a l'editor gràfic o no. El que m'alegra moltíssim és comprovar que va continuar amb el seu projecte i el va bellugar. Avui per casualitat he llegit al Diari de Girona que el reportatge fotogràfic del Juli ha guanyat la III Beca de Fotografia i Societat que atorga el Centre Cívic Jardins de la Pau i s'ha convertit en l'exposició Jo sóc, que s'acaba d'inaugurar al Claustre de l'Hospital de Torroella de Montgrí. El treball, ple de vitalitat i esperança, es pot contemplar fins el 25 de febrer. I, quina casualitat: acabo de veure en un tríptic editat per l'Espai de Fotografia Francesc Català-Roca que l'exposició també es podrà veure a Barcelona a partir del 27 de febrer a la Saleta del Centre Cívic Golferichs, Gran Via, 491. No us la perdeu! Us commourà.

4 de febr. 2009

Noces de portada

La fotografia de casaments ha estat moltes vegades una bona escola d'iniciació i aprenentatge per a molts fotògrafs. Tot i que sovint se l'ha menyspreat i considerat un gènere menor, alguns fotògrafs reconeguts fins i tot l'alternen amb els seus projectes més fotoperiodístics.

No és estrany, doncs, que als Estats Units existeixi la Wedding Photojournalist Association, una entitat que agrupa els millors fotògrafs de noces del món, molts d'ells fotoperiodistes. Aquest és el cas de Christian Keenan, un fotògraf anglès col·laborador de Time i Newsweek, que al 2002 va guanyar el World Press Photo per un reportatge sobre la regió de Kashgar, a la Xina. Amb llenguatge de fotorreportatge i habilitat fotoperiodística, en Keenan posa el seu talent al servei dels nuvis que vulguin que les fotos del seu casament tinguin quelcom d'especial, i les treballa com si fossin un documental. Podeu veure una mostra dels seus reportatges de noces a http://www.ckpweddings.com

2 de febr. 2009

Premi Pica d'Estats al fotògraf Jordi Bas



Avui, la redacció de Descobrir Catalunya està d'enhorabona. A un dels fotògrafs que col·laboren amb nosaltres, el Jordi Bas, li han concedit un premi molt prestigiós, dotat amb 6.000€: el Pica d'Estats 2008 al millor reportatge fotogràfic, precisament publicat a la nostra revista el passat mes de setembre. El reportatge premiat se centra en la brama del cérvol, un sorollós ritual d'aparellament que aquest animal realitza cada any a la Reserva Nacional de Caça de Boumort, serra situada a les comarques del Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.


L'impactant treball fotogràfic de Bas demostra que no cal anar-se'n de safari a les sabanes de Tanzania per fer unes fotos de fauna impressionants. Enginyer tècnic agrícola i agrònom de formació, el Jordi Bas és un fotògraf naturalista d'Almacelles (Segrià) que fa fotos des de l'època del Kodachrome. Des d'aleshores, s'ha especialitzat en la fotografia d'animals i plantes, tot i que darrerament també retrata els paisatges que li són més propers. Les seves fotografies han estat publicades fins i tot en el 'Handbook of the Birds of the World', la bíblia dels ornitòlegs, i han rebut una bona colla de premis, com un parell de mencions especials a l'European Wildlife Photographer of the Year de 2003 i 2004, un dels més prestigiosos certamens de fotografia de natura.



Aquest matí a primera hora l'he trucat per donar-li la notícia del premi. Encara no en sabia res. "Es com si m'hagués tocat la loteria!", ha exclamat. Jo no crec que li hagi tocat la loteria ni que el guardó hagi estat producte de l'atzar. Simplement és el reconeixement a un treball excel·lent, fruit de molts anys de dedicació i esforç.

Felicitats, Jordi!

14 de nov. 2008

Autorretrat a l'Iraq

Aquest és un exercici d'edició gràfica que vaig realitzar el 2005. És el projecte final del màster d'edició gràfica que vaig fer a la UAB. El tema ens el va proposar el Pepe Baeza, el director del màster i editor gràfic del Magazine de La Vanguardia. L'encàrrec tenia tres condicions: havíem de construir un discurs visual sobre la guerra d'Iraq, podíem utilitzar qualsevol font informativa (fotos de premsa, agències de notícies, hemeroteca, Internet...), i podíem fer-ho des de qualsevol perspectiva i enfocament.

Immediatament vaig iniciar una immersió en el tema a través d'Internet. Al cap de poc temps em van cridar l'atenció els centenars de blocs i pàgines de Flickr de molts soldats nord-americans desplaçats a l'Iraq que vaig trobar per la xarxa. En aquelles pàgines hi penjaven moltes fotografies sobre el que feien i això em va donar la idea: el meu treball el centraria en les fotos i el testimoni d'aquests soldats nord-americans i la seva visió informal del conflicte. Molts han anat a l'Iraq equipats amb una càmera digital i un ordinador portàtil. Amb la càmera, fan fotos; amb l'ordinador, creen blocs on pengen les seves imatges per compartir-les amb els companys, la família i els amics. Amb les fotos d'aquests soldats vaig construir aquest reportatge.

Durant la meva recerca vaig tenir l'oportunitat de veure centenars de blocs d'aquests militars. Hi expliquen qui són, què pensen, què senten i què és el que fan a l'Iraq. Per això, juntament amb les fotos, en el reportatge he inclòs els comentaris que hi han deixat.

Segurament, aquestes imatges no tenen la qualitat de les que realitzen els fotoperiodistes professionals. Però crec que, en aquest cas, això no és important. El que és realment significatiu és que són les SEVES fotos, fetes pels mateixos protagonistes. Imatges preses per ells en els seus barracots, amb les seves armes, els seus companys, les seves víctimes... En els moments de lleure, de bromes, de descans... Difícilment cap fotoperiodista podria haver fet unes fotos com aquestes. Aquest és el valor d'aquestes imatges, un autèntic autorretrat. Al final, el projecte final de màster va resultar un veritable exercici d'edició gràfica, ja que ens va permetre adonar-nos del poder de l'edició gràfica per la seva capacitat de generar discursos diferents segons la selecció, l'ordre, la mida i la intenció que vulguem donar a les imatges.

Com ho veieu?










Si ho preferiu, també podeu veure el reportatge en diapositiva: