Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris premsa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris premsa. Mostrar tots els missatges

18 de set. 2011

David Airob a Caja Azul: "No crec en la violència gratuïta, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar"

Foto: Marcelo Aurelio

Després de la teòrica i filosòfica ponència que el Pepe Baeza va pronunciar durant la cinquena edició de Caja Azul, li va tocar el torn al David Airob, fotògraf de La Vanguàrdia, editor gràfic del mateix diari durant tres anys i autor del bloc de referència The Wild Side.

Airob va començar la seva exposició pronunciant la frase de la pel·lícula Blade Runner “he vist coses que mai no creuríeu”, la qual cosa va provocar d'immediat que tot l’auditori l’escoltés amb gran expectació, a l’espera de conèixer de primera mà alguna confidència sucosa. Airob no va defraudar.

Foto: Marcelo Aurelio

Amb gran sentit de l’humor i locuacitat, va enumerar alguns dels problemes que pateix un editor gràfic quan treballa en un diari. El principal és que tothom (redactors i staff) opinen i diuen la seva respecte una fotografia, qüestionant constantment la feina de l’editor. “Hi ha una manca d’educació terrible lligada al desconeixement i la manca de cultura visual”, va assegurar. Segons Airob, “els redactors solen triar la foto òbvia. En canvi, un bon editor buscarà sempre la imatge diferent, original, que s’escapi del que ja hem vist”, per la qual cosa Airob creu que l’editor gràfic "és un plus de qualitat per a qualsevol publicació". “El dia que aconseguim que el redactor no entri en el que fa l’editor gràfic, canviaran moltes coses”, va sentenciar.

Un altre dels problemes que Airob va denunciar és la supremacia i tirania del disseny per damunt les imatges. “S’han posat de moda les fotos amb proporcions impossibles, en forma de tub o butifarra”, va assegurar Airob, i va criticar la màxima de “totes les fotos tenen tall” que postulen els dissenyadors que maqueten les pàgines del diari, ja que provoca que sovint dibuixin un espai panoràmic, per exemple, per a una foto que és vertical, i viceversa.

Foto: Marcelo Aurelio

Exhibint una bona varietat d'exemples projectats sobre una pantalla, Airob també va criticar l’excès de fotos en una mateixa pàgina (”millor una pàgina neta amb una foto gran i ben donada, que moltes fotos petites”), el siluetejat de personatges (“em recorden la revista SuperPop”) i que els diaris estiguin constantment pendents del telenotícies per decidir si donen un tema o no.

Però a banda de qüestions prosaiques, David Airob també va voler opinar sobre dilemes ètics i morals que afecten el fotoperiodisme, com el de les imatges que poden ferir la sensibilitat dels lectors. “No crec en la violència gratuïta -va assegurar-, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar i el lector que es molesti... Qui no vulgui mirar, que no miri”, va sentenciar. Airob creu que no es pot enganyar als lectors ni actuar amb hipocresia, “si no, estaríem censurant la realitat”, tot i considerar que els mitjans que aposten per la política del “tot s’hi val” cometen “un greu error”.

Foto: Marcelo Aurelio

Respecte a un altre dilema actual, el del retoc digital d’imatges, Airob va confessar que té molts dubtes al respecte, tot i que els límits els té clars: “no variar cap element de la imatge original”. Airob creu que si acceptem la fotografia en blanc i negre, que comporta veure la realitat “com els gossos”, perquè no hauríem d’acceptar altres maneres de veure la fotografia? “Enfosquir les cantonades o determinades zones de la imatge per a guiar la vista de l’espectador -en clara referència a Eugene Smith- s’ha fet tota la vida amb el blanc i negre”, va argumentar. “La fotografia està parint nous llenguatges visuals, nous discursos de color: HDR, vinyetejats, desaturacions... Personalment em decanto per qui no m’enganya amb la llum, el color..., però al final, crec que tot és una opció personal”, va sentenciar.

En síntesi, tot això i l’explicat en el post anterior és només un resum del que va donar de sí la cinquena edició de Caja Azul. Les ponències van ser això i molt més. Si algú lamenta d’haver-se-les perdut, sàpiga que l’organtizació les va gravar en vídeo i les penjarà pròximament a la seva web. Us n'informaré puntualment a través de Facebook i Twitter.

Al Marcelo Aurelio, el meu agraïment per la cessió de les imatges.

17 de set. 2011

Pepe Baeza a Caja Azul: "Hi ha fotògrafs que són veritables herois"

Foto: Marcelo Aurelio

Avui dissabte s’ha celebrat a Barcelona la 5ª edició de Caja Azul, l’espai de reflexió i debat al voltant de la fotografia documental creat pel recentment guardonat premi Godó de Fotoperiodisme 2010, Alfons Rodríguez, i els fotògrafs Rafa Pérez, Marcelo Aurelio, Godo Chillida, David MonfilFran Simó. L’edició d’avui tenia com a tema l’edició gràfica i per a parlar-ne Caja Azul ha comptat amb dos ponents de luxe: el Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, i el David Airob, fotògraf, editor gràfic de plantilla del mateix diari i autor de l'exitós bloc The Wild Side. La trobada s'ha realitzat a la sala principal del Pati Llimona i ha atret un bon grapat de fotògrafs, així com als editors gràfics Paco Elvira, Rafa Badia, Celeste Arroquy (de Piel de Foto) i jo mateixa, que no ens volíem perdre les explicacions dels dos referents de l'edició gràfica més importants d'aquest país. Crec que poques vegades s'ha pogut veure una concentració d'editors gràfics tan gran com avui. Tenint en compte que aquesta és una professió "minoritària", en paraules de Pepe Baeza, està clar que la convocatòria de Caja Azul ha estat un èxit.

Malgrat la reducció dràstica dels pressupostos destinats a fotografia i l’abandonament de la cultura visual que els mitjans estan practicant i que, segons el Pepe Baeza, “sembla que no té marxa enrere", els dos ponents segueixen defensant de forma vehement una fotografia documental i testimonial de qualitat a la premsa diària. Cada cop és més difícil, però, que els mitjans destinin recursos a produir reportatges documentals i per això Baeza considera que hi ha fotògrafs que són veritables “herois”, professionals que sense cap suport i fugint de les agendes dels mitjans (és a dir, d’allò que els diaris consideren noticiós) treballen en profunditat un reportatge valuós des del punt de vista social que probablement mai no serà publicat. Per això, Baeza recomana que els fotògrafs s’agrupin en col·lectius i busquin nous canals de difusió, tot i que no siguin remunerats, a l'espera de trobar algun dia un model econòmic viable per a una professió que, segons Baeza, realitza una funció social “imprescindible”.

Foto: Marcelo Aurelio

En la seva ponència, Baeza ha donat algunes pautes als fotògrafs documentalistes advertint-los d’allò que ell anomena “pensament estètic”. “Compte amb els dictats del poder estètic!”, ha clamat. Segons Baeza, hi ha fotògrafs que utilitzen la realitat per a crear una obra artística. “L’art contemporani està ple d’imatges de paisatges desolats i buïts, de persones sense contextualitzar, de fotos que queden molt bé penjades a la sala d’un consell d’administració...”, es lamentava. Segons Baeza, està bé que la fotografia documental investigui nous llenguatges artístics (HDR, desaturacions, vinyetejats, etc.), però prioritzant sempre la transmissió del missatge per damunt l'estètica de la imatge. “Una foto bella és més eficaç, segur, però els fotògrafs no deuen usar la realitat per a realitzar la seva obra, sinó que l’obra ha d’estar al servei de la realitat”. Segons l’editor gràfic del Magazine, no es tracta tant de renunciar a l’esteticisme, com de cercar un discurs visual profund i honest, on el valor testimonial estigui per damunt de tot, en clara sintonia amb allò que defensa Jean François Leroy, el director del festival Visa pour l’Image, al qual Baeza ha referenciat en nombroses ocasions.

Per a treballar, Baeza recomana que els fotògrafs no s’aïllin i ho facin assessorats o en col·laboració amb sociòlegs, antropòlegs, economistes..., experts que interpretin la realitat i que ajudin al fotògraf a triar el tema i l’enfoc, "una de les qüestions més importants d’un reportatge", segons Baeza. L’editor gràfic pot formar part d’aquest equip. “Pensar en equip és millor que decidir tot sol”, assegura. De la mateixa manera, abans de realitzar un reportatge, Baeza aconsella recollir el màxim d’informació i documentar-se bé. “Anar a un lloc sense saber-ne res és una indecència”, ha exclamat, i ha criticat a aquells fotògrafs que fins i tot presumeixen de no haver-se informat prèviament amb la justificació de que així no rebran cap influència.

Foto: Marcelo Aurelio

I ja en el debat final de Caja Azul, a la pregunta de si la premsa desapareixerà, Pepe Baeza ha respost que no mentre els anunciants considerin que el paper és un suport publicitari millor que Internet, cosa que de moment sembla que és així.

Respecte a la ponència del David Airob, com que ha estat igual o més llarga que la del Pepe, la deixo per un següent post. O sigui que... continuarà!

12 de set. 2011

Visa pour l’Image, un patiment necessari

Infants empresonats a l'Àfrica. Foto: Fernando Moleres.
Anar a veure el Visa pour l’Image comporta l’elevat risc de patir i arribar a casa sacsejat i commocionat per les imatges dels reportatges exhibits. Per molt que el Juan José Millás consideri que després de veure tantes vegades l’horror aquest "ja no ens commou", encara no han desaparegut de la meva retina les cares dels infants empresonats a l’Àfrica del Fernando Moleres; els malalts mentals oblidats als psiquiàtrics de la Xina vistos pel fotògraf de l’agència Magnum Lu Nan; els nens soldats somalís retratats per Ed Ou a Mogadiscio...

Alguns es preguntaran si és necessari i efectiu mostrar tanta barbàrie, tanta catàstrofe, tants conflictes any rera any. Fa un parell d’anys, un grup d’amics vam anar junts al Visa i una de les meves amigues va quedar tan commocionada davant la primera exposició que ja no va voler entrar a veure’n cap més. Es va passar tot el cap de setmana esperant-nos a fora de cada recinte. “És necessari veure tot això?”, preguntava. Ahir, un altre amic periodista em comentava que estava “cansat” de veure tants desastres i que considerava que el Visa s’hauria de renovar, evolucionar i obrir a temàtiques menys “dures” que les que mostra en cada edició.

Tot i el que puguin pensar algunes ànimes sensibles, sóc de l’opinió que el festival Visa pour l’Image és cada cop més necessari per a mostrar la barbàrie dels homes i la brutalitat de la natura. Ja fa molt temps que el fotoperiodisme ha perdut terreny a la premsa tradicional, que ha de buscar nous camins per fer-se visible. Els diaris han abandonat pràcticament la seva funció social crítica i de denúncia en favor d’interessos econòmics i polítics particulars.

Però som molts els que enyorem un periodisme de qualitat humana, veraç, honest i independent, amb el focus principal en les persones, especialment en els més febles, cada vegada més invisibles per als mitjans de comunicació tradicionals. El Visa, tot i les seves limitacions, compleix amb escreix aquesta funció de mostrar la realitat més difícil i oblidada, per més dura que sigui. I encara que el bombardeig d'imatges cruels i bàrbares pugui ferir la sensibilitat d’algunes persones, la seva difusió afina sensibilitats i consciències.

Com deia el meu professor de periodisme Josep Maria Casasús, “les fotos poden ser revulsives, no repulsives”.

30 d’ag. 2011

Imatges que ja no ens commouen i el festival Visa pour l'Image

El País Semanal nº 1.822 del 28 d'agost de 2011

Escuro la darrera setmana de vacances llegint el dominical El País Semanal tombada a l’hamaca del jardí sota l’ombra d’un pi, un dels petits plaers que es poden assaborir a l’estiu. Fullejant-lo, arribo a la secció La Imagen, on cada setmana, el prolífic novel·lista i periodista Juan José Millás comenta una fotografia. No és ni molt menys un anàlisi tècnic de la imatge, sinó un comentari crític carregat d’ironia, acidesa i un punt d’humor sobre l’instant i els personatges que en ella s’hi representen. La imatge d’aquesta setmana, però, no dóna peu a gaires bromes. A la foto, un grup d’homes es disputa una bossa d’arròs. La imatge de Riccardo Gangale, de l’agència AP, està presa a Kenya des de dalt del camió d'ajuda humanitària que reparteix aliments, una perspectiva que Millás considera que “ja no ens commou”, per haver-la vist desenes de vegades. A mi, en canvi, em pertorba el suficient com per sentir-me de sobte incòmoda en el meu seient privilegiat.

És bona o dolenta aquesta foto?, es pregunta el periodista. La conclusió de Millás és que Gangale “no ha sabut contar les coses d’una altra manera, o sigui, que el primer que se li ha acudit al fotògraf és pujar al camió, que ve a ser el mateix que pujar-se al carro”. I afegeix: “De la mateixa manera que hi ha frases fetes que escoltem com qui sent ploure, hi ha fotografies que potser veiem però no mirem”. “Aquesta és una d’elles”, sentencia.

Millás té raó. Aquesta foto l’hem vista desenes de vegades. És una més de tantes imatges de crisis de fam a l’Àfrica, d’acord. Però afirmar que ja no ens commou és posar de manifest la inconsciència, indiferència i insensibilitat d’una societat abstreta en els seus propis dilemes. Les imatges captades des dels camions de les ONG que reparteixen aliments permeten fotografiar de front les múltiples i desesperades cares de la fam, perspectiva que malgrat que a Millás li sembli anodina, és molt més rotunda i contundent que l’oposada, és a dir, la dels voluntaris repartint els aliments fotografiats des de baix.

Però tot i que ens pugui semblar que aquesta foto ja l’hem vista abans, els fotògrafs han de deixar de fer-la? Han de buscar maneres més enginyoses, originals i, fins i tot, estètiques, de mostrar la realitat més cruel per a captar la nostra atenció i mirada? Per mi, la resposta és clara. És necessari que els fotògrafs continuïn fotografiant la fam per recordar-nos que continua existint, encara que no hi hagi maneres més originals i estètiques de mostrar-la. Perquè hi ha gent que ara mateix, a Somàlia, en ple segle XXI, continua morint de gana. Ens commoguin o no, imatges com la de dalt són necessàries per a donar fe i testimoni de les atrocitats del món. Necessitem veure per a conèixer i canviar les coses, encara que les múltiples cares de la fam, la guerra i la violència ja les haguem vist de sobres.

Ahir 29 d’agost va començar una nova edició del Visa pour l’Image, el festival de fotoperiodisme més compromés i important del món que des de fa 22 anys se celebra a Perpinyà. És probable que entre els treballs fotogràfics s’hi mostrin (ho desconec perquè encara no he mirat el programa. Estic de vacances!) reportatges sobre la catàstrofe de Fukushima. Tots tenim encara ben vives a la retina les imatges del terratrèmol d’Haití i el tsunami de Banda Aceh, però estic segura que les imatges del Japó ens ajudaran a reflexionar sobre coses tan rellevants com el perill nuclear o la fragilitat humana i mediambiental davant els despropòsits de la nostra superba civilització, encara que s'assemblin a les fotos d'anteriors desastres.

A tots els que creieu que la fotografia és “aquella tènue llum que modestament ens ajudarà a canviar les coses” (Eugene Smith dixit), espero trobar-vos a Perpinyà. Si hi aneu el darrer cap de setmana del festival, allí m’hi trobareu.

28 de febr. 2011

Un diari demana a una fotògrafa que els regali el seu reportatge

Si, ja sé que potser estic massa pesada amb el tema dels abusos, però és que hi ha coses que clamen al cel i crec que és convenient i necessari parlar-ne per prendre consciència de fins a quin punt alguns mitjans de comunicació ignoren i menyspreen l’ètica periodística i el codi deontològic.

En aquest cas que us vull explicar, seguint el meu consell, la persona perjudicada ha intentat fer una denúncia al Col·legi de Periodistes i el Sindicat de la Upifc, però com que no ha funcionat, m’he decidit a publicar-ho a Enfocant, a veure si com a mínim el cas serveix per analitzar i reflexionar sobre la qüestió.

M’explico: arran el post que vaig escriure fa uns dies titulat Fotos gratis? No gràcies! sobre com alguns mitjans de comunicació i editorials pretenen publicar imatges sense pagar ni un duro, vaig rebre un email de la Maria Flores, una fotògrafa que està començant, en què em deia: “Sembla que m'hagis llegit el pensament, aquest cap de setmana et volia enviar un email per explicar-te un cas que m'havia passat i veure si com a editora gràfica em podies dir el que pensaves...”.

I m’explica el següent: a finals de novembre, la Maria va enviar un email al director d’un suplement dominical d’un diari de Barcelona oferint-li un reportatge fotogràfic sobre teràpies assistides amb animals. Al cap d’una setmana, el director del setmanari li va contestar que les fotos estaven molt bé, però que no tenien pressupost per pagar col·laboracions que no havien sol·licitat. “Si, per alguna raó, t'interessa igualment continuar parlant, m'ho dius i llavors veurem si hi ha possibilitat d'adaptar-ho en un reportatge. Però hi insisteixo: sense contrapartida econòmica”, li va proposar.

Una de les imatges del reportatge sobre teràpies assistides amb animals realitzat per la Maria Flores.

La Maria va dubtar: “Ja que no podien pagar els reportatges que no havien encarregat, vaig estar dubtant del que havia de fer -m’explica la Maria en el seu email-. [...] Fent la consulta a la Sílvia Omedes (la presidenta de Photographic Social Vision), em diu que publiqui, ja que la cosa no està fàcil... Els hi escric un email dient-los que si, i la resposta que rebo és: has trigat massa i ja l'hem fet nosaltres, hem demanat fotos a una fundació que és dedica a això i t'adjuntem el pdf perquè el vegis... ho sento, has tardat molt en respondre...”.

Després de comprovar que el que explicava la Maria coincidia amb totes les còpies dels emails que em va facilitar, estudio el cas i arribo a la conclusió que s'han produït dues irregularitats:
  • La primera, que un diari de pagament proposa la possibilitat de publicar unes fotos a una fotògrafa sense pagar-li res a canvi.
  • La segona, que el diari publica el reportatge que la Maria els havia ofert dies enrere, però amb unes fotos cedides gratuïtament per una fundació, abans que la fotògrafa es decidís a acceptar o no les condicions del diari, trepitjant-li el tema i rebentant-li qualsevol possibilitat de publicar-lo en un altre mitjà.

Com ambdues qüestions em van semblar molt greus, li vaig recomanar a la Maria que es posés en contacte amb el Col·legi de Periodistes. Encara que no aconseguís cap reparació ni benefici directe, la seva denúncia serviria per advertir a la professió d’unes pràctiques absolutament reprobables des del punt de vista de l’ètica periodística. La Maria em va fer cas, però el col·legi va derivar el tema al Sindicat de la Imatge de la Upifc, el qual li va respondre que no hi havia res a fer amb el tema, ja que ella havia acceptat “regalar la feina”.

És cert que la fotògrafa finalment va decidir que era millor publicar i no cobrar res abans que no publicar, però crec que la Upifc ha obviat un fet molt més greu i important: que el diari hagi proposat a una fotògrafa publicar una feina sense cap remuneració ni contrapartida econòmica. Al cap i a la fi, la decisió de la Maria era comprensible en el context difícil del fotògraf que s’està iniciant en la professió i vol començar a publicar sigui com sigui per a guanyar experiència i reputació. En canvi, és inexplicable que un diari de referència no respecti la norma que tota feina periodística té un cost i un valor econòmic.

Em pregunto si aquesta és una nova política del diari davant els col·laboradors o si ha estat una decisió aïllada d'una persona en concret. També, si aquestes invitacions a publicar de manera gratuïta són un fenomen emergent que s’està produint en més mitjans de comunicació. El que si està clar és que amb aquesta actitud, tots els mitjans que publiquin fotos gratis estan condemnant a la fotografia de premsa (la baula més feble de tota l’estructura periodística) a la precarietat i la pobresa.

En fi, el proper post prometo parlar d'un altre tema.

13 de febr. 2011

Fotos gratis? No, gràcies!

Article de Jordi Rovira publicat al Capçalera 149.

Fa uns dies, el periodista Jordi Rovira plantejava en un article titulat “La revolució dels píxels en la fotografia”, publicat a la revista Capçalera, que en els mitjans de comunicació s’està instal·lant la cultura de la gratuïtat propiciada per l’oferta massiva d’imatges a través d’Internet.

Doncs bé, recentment, la meva amiga Mònica Tudela, periodista i fotògrafa que té un compte a Flickr on penja les fotos que fa en els seus múltiples viatges, ha comprovat en primera persona en què consisteix aquesta "cultura de la gratuïtat”. Una editorial holandesa li va enviar un email en què amablement li demanaven si podien utilitzar una foto seva que havien vist a Flickr per a publicar-la a les versions impresa i electrònica d’una guia de viatges que estaven elaborant de Dubai. A l’email, en cap cas feien esment a cap compensació econòmica per l’ús de la foto, ni molt menys li preguntaven quin era el preu per a poder utilitzar la imatge amb finalitats comercials. Això si, com a gentilesa i gran concessió, li deien que posarien el seu nom al costat de la imatge.

Aquesta és la carta que l’editorial dels Països Baixos li va enviar:
Dear Monica,
My name is XXXXXXXXXXX and I am an editor at CityZapper, a Dutch publisher. We produce printing-on-demand cityguides, iPhone applications and a website. We're in the process of updating our cityguide about Dubai.
In our research, we were not able to get in touch with Allah Din Shoes for a picture. On Flickr we found your picture, which would be a perfect visual image to go with our informational piece.
Unfortunately for us, your picture carries the symbol of ‘all rights reserved’. Now we would like to ask if you would be ok with us using the picture? It will be used commercially, and your (real) name The following picture is the picture we would like to use:
The picture I would like to use is: www.flickr.com/photos/monidreams/4338450019/
I hope to hear from you soon!
Kind regards,
Xxxxxxxxxx, Editor Cityzapper


I aquesta és la foto que volien publicar...

Foto: Mònica Tudela.

No és la primera vegada, però, que els mitjans intenten apropiar-se d’una foto de la Mònica Tudela per publicar-la. L’agost passat, una revista digital, el cafebabel.com, es va posar en contacte amb ella per comunicar-li que havien agafat una foto seva per il·lustrar una informació. La imatge se l’havien baixat també del Flickr sense el seu consentiment i sense pagar-li ni un euro. La sorpresa de la Mònica va ser majúscula quan va veure que la imatge havia estat utilitzada per il·lustrar un article titulat Cataluña contra los toros: ¿la prohibición de lo español?, quan en realitat es tractava d’una foto de la manifestació del 10 de juliol a Barcelona en defensa de l’Estatut.

La imatge que la revista digital cafebabel.com va publicar sense permís. Foto: Mònica Tudela.

Immediatament, la Mònica els va demanar que retiressin la imatge, cosa que van fer al dia següent. Des de aleshores, totes les fotos que penja al seu Flickr tenen la marca de “tots els drets reservats”.

Crec que les dues anècdotes il·lustren molt bé el fenomen que el Jordi Rovira apunta en el seu article del Capçalera. En un moment en què l’oferta massiva d’imatges arriba a magnituds inabastables (segons dades publicades a l’article, al 2010 al món hi havia més de 130 milions de càmeres digitals, més de 5.000 milions de telèfons mòbils -molts d'ells amb càmera incorporada- i 15.000 milions d’imatges penjades al Facebook, a més de 40 milions d'usuaris de Flickr que poden vendre les seves fotos a través de l'agència Getty per cinc euros la imatge), no és estrany que el valor de la fotografia hagi caigut en picat fins arribar a aquesta cultura de la gratuïtat que s'ha instal·lat entre els internautes i, el que és pitjor, entre les empreses generadores de continguts digitals.

Com diu el fotògraf Gervasio Sánchez en un article publicat al portal Quesabesde, “no pot ser que tot el que es publiqui a Internet sigui gratuït o es pagui miserablement. No és possible que tots els mitjans digitals plorin perquè se’ls doni material de manera gratuïta. Mai en la meva vida havia regalat fotografies. Estem jugant amb foc, ja que hem creat la il·lusió que tot és gratuït”. El més trist, però, és que no sols els mitjans digitals menystenen les imatges i demanen fotos de franc, sinó que, com veiem en l’email que va rebre la Mònica Tudela, també els mitjans impresos s’apunten a la moda de cercar continguts gratuïts.

Afortunadament, la Mònica, fidel als seus principis, va dir “no” a les pretensions de l’editorial holandesa i els va contestar això:

Hello Mr. XXXXXXXXX. Thank you for your kind e-mail asking for permision to publish my picture. I am really sorry but I have to say 'no' to you.I understand it's not easy to contact with Allah Din Shoes, in Dubai, as they are a small shop, but I also work in the newspaper and editorial market in my country and I really don't feel comfortable using my images for commercial purposes for free. Sorry about that, and I hope you can find another image.
Mònica

Fer continguts costa diners i fer fotos, també. A les nostres mans està evitar que els mitjans s’aprofitin comercialment de la nostra feina sense donar-nos res a canvi. Encara que ens faci molta il·lusió veure una foto nostra publicada, cal posar sempre un preu a les nostres imatges i exigir que se’ns compensi econòmicament per elles. El contrari fa mal a la fotografia perquè la devalua i menysprea. Gestos individuals com el de la Mònica ajuden a revaloritzar-la i encoratgen a altres fotògrafs i aficionats a fer el mateix.

Així que, fotos gratis? No, gràcies!

5 de set. 2010

La pugna pels drets d’autor de les imatges entre fotògrafs i mitjans té solució?

Autor: Olivier Laurent / British Journal of Photography.

La prestigiosa revista Nikon Pro, publicació dirigida a fotògrafs professionals clients de Nikon, acaba de publicar en el seu darrer número un contundent article sobre com algunes editorials i empreses tracten d’obligar els fotògrafs a renunciar als seus drets d’autor, i què fer-ne al respecte. Sota el títol “El gran dilema: de qui és aleshores el copyright?”, l’article desvetlla com, cada cop més, les editorials i companyies volen que els fotògrafs freelance signin contractes que els atorguin més i més drets sobre les imatges que encarreguen per poder reutilitzar-les sense haver de tornar a pagar per elles o adquirint-ne l’exclussivitat dels drets, la qual cosa significaria que l’empresa podria vendre les imatges a terceres parts sense cap compensació econòmica pel fotògraf.

L'article de Nikon Pro.

Aquesta situació, segons la revista, lluny de ser excepcional, s’està generalitzant no només a casa nostra, sinó a països com la Gran Bretanya, on l’editorial Bauer, una de les més grans d’Europa, està fent signar als fotògrafs col·laboradors un contracte de renúncia a qualsevol dret d’autor. Recordem que el copyright és el dret a reproduir qualsevol imatge o texte. En el cas de les imatges, el fotògraf n’és el propietari, a menys que estigui contractat com a treballador en una editorial o companyia (en aquest cas, el propietari del copyright seria l’empresari). El copyright es pot cedir, vendre o adjudicar a altres parts, però sempre cal fer-ho per escrit sense que això signifiqui que el fotògraf perdi els drets morals sobre la integritat de l’obra o sobre la correcta identificació de la imatge amb el nom de l’autor.

L’article de Nikon Pro (una publicació guardonada amb multitud de premis que es distribueix tres cops l’any -primavera, estiu i hivern- en anglès, francès, espanyol, italià i alemany a 27 països), qualifica l’actual situació de “preocupant”, ja que en molts dels contractes no només s’abusa econòmicament del fotògraf sinó que aquest perd tot el control sobre on i com s’utilitzen les seves imatges.

Davant aquesta realitat, Nikon Pro recomana defensar-se i aboga perquè els fotògrafs ho facin de manera col·lectiva a través dels sindicats:
“És important tenir present que les editorials necessiten els seus col·laboradors tant com aquests a les editorials -assegura l’article-, de manera que només actuant de forma col·lectiva podran els fotògrafs generar la suficient força per aconseguir millors condicions. Això pot fer-se per mitjans no formals o a través dels sindicats, que ja van demostrar en el passat la seva vàlua a l’hora d’exercir pressió sobre els empresaris, pel que unir-se a un (sindicat) pot resultar beneficiós i afavorir el canvi”.
En aquest sentit, la revista explica l’exemple del National Union of Journalists, sindicat del Regne Unit, que va impedir que un diari britànic introduís un contracte mitjançant el qual s’apropiava de tots els drets de les imatges realitzades pels seus fotògrafs freelance.
“Als fotògrafs els preocupa que l’editor assigni el treball a la següent persona de la llista -assegura l’article-. No obstant, els sindicats sostenen que és molt important no cedir a les pressions”. I afegeix: “Si el sou del fotògraf es redueix encara més, tot el sector es veurà perjudicat, devaluant la fotografia i afectant finalment a la qualitat de les imatges”.
Per tant, si les condicions d’un contracte no us semblen justes o hi teniu dubtes, el millor, segons Nikon Pro, és “buscar assessorament i unir-se a altres fotògrafs per a cercar-ne el suport, fomentar-ne la concienciació o exigir contractes més justos”.

Finalment, la revista també adverteix de les condicions abusives de molts concursos de fotografia que estableixen que les imatges podran utilitzar-se en un context diferent al del concurs, amb finalitats publicitàries sense cap tipus de compensació econòmica.

Que una revista corporativa d’una marca de càmeres professionals es faci ressó d’una situació que perjudica seriosament els interessos de la professió em sembla encomiable. No crec que difonent aquesta problemàtica aconsegueixin vendre més càmeres, però si crec que parlant d’ella, Nikon està ajudant a la fotografia professional a la seva supervivència. Chapeau! Tot i així, crec que l’article de Nikon Pro s’oblida d’una cosa important: no fa cap referència ni analitza quines són les causes que provoquen que tots els mitjans i editorials vulguin apropiar-se ara dels drets d’autor de les imatges. I això també hauria de tenir-se en compte a l’hora d’entendre el que està passant i de buscar-hi solucions.

I el que està succeint, de manera molt sintètica, és que la situació de crisi econòmica actual està perjudicant seriosament el món editorial: les vendes al quiosc han baixat en picat i els ingressos publicitaris de la premsa han caigut com mai no havia passat. Per si això no fos poc, l’accelerat desenvolupament de les tecnologies de la informació i el canvi d’hàbits dels lectors fa que els mitjans es vegin obligats a transformar les seves estructures decimonòniques per tal d’adaptar-s’hi i convertir-se en mitjans multicanal (internet, ipad...) si volen sobreviure en un nou model econòmic ple d’incògnites, on ningún no sap encara amb certesa com guanyar diners amb la digitalització. Tot plegat, una difícil equació que exigeix als mitjans abaratir costos (la mare de tots els ous) per poder fer front a les noves inversions, l’increment de continguts i la reducció de guanys. En aquest context és on aparèixen els contractes i les tensions pels drets d’autor, ja que els mitjans necessiten aquestes imatges per a poder omplir de continguts visuals els nous productes i canals d’informació.

Al Descobrir estem en aquest procés. Fa uns mesos, la direcció de l’empresa va enviar una proposta de contracte als fotògrafs col·laboradors de la revista, i aquests van decidir fer pinya per pactar-ne les condicions. A hores d’ara, encara estem negociant-les, però crec que l’acord és a prop i que serà beneficiós per ambdues parts. A tots ens convé que així sigui. Com diu l’article de Nikon Pro, fotògrafs i editores es necessiten mútuament perquè no tot es troba al Flickr ni es pot comprar a agències de microstock. Per tant, la fotografia professional és avui tan o més necessària que mai. Només amb bona voluntat i diàleg és possible aconseguir acords profitosos per tots. Aquest és el camí.

6 de juny 2010

El valor de la fotografia a la premsa digital

Per casualitat ha caigut a les meves mans el darrer llibre editat per l'estudi Cases i Associats que recull les tendències i models de disseny de les webs dels principals diaris. Per si no ho sabíeu, Cases i Associats és el prestigiós estudi català de disseny que ha projectat i renovat gràficament més de 100 diaris de referència europeus i d'Amèrica Llatina.

Amb el títol Evolución, tendencias y modelos en el diseño de webs de noticias, el llibre analitza de manera molt àgil i visual 200 publicacions digitals de tot el món a partir de 44 conceptes o idees, repartits en 44 capítols. Des de l'ús de les tipografies, els logos o els colors, per posar-hi tres exemples, als avantatges de relacionar els continguts del web.

Doncs bé, quina ha estat la meva sorpresa quan he comprovat que dels 44 capítols, només un està dedicat a la fotografia. Tenint en compte que les imatges haurien de ser un element essencial a les pàgines digitals dels diaris, és sorprenent que aquests popes del disseny només hagin dedicat a la fotografia 4 de les 192 pàgines del llibre.

Un dels 44 capítols del llibre 'Evolución, tendencias y modelos en el diseño de webs de noticias', editats per Casas i Associats. Només un està dedicat a com els diaris poden treure profit de la fotografia.

Això m'ha impulsat a donar un cop d'ull a les versions digitals dels principals diaris de l'estat espanyol per comprovar quin tractament fotogràfic donen a les informacions. I la realitat és que la majoria es caracteritzen per la baixa qualitat de les fotos, els enquadraments impossibles, les mides ridícules i l'ús i abús d'imatges sense valor informatiu.

És incomprensible que les pàgines principals dels diaris digitals estiguin poblades de nombroses fotografies petites quan, des del punt de vista de l'interès, resulta molt més efectiu incloure una gran imatge carregada de contingut que moltes utilitzades com a recurs ornamental que no aporten pràcticament res.

A la versió digital de La Vanguardia, igual que a la majoria de diaris digitals, algunes informacions apareixen il·lustrades amb imatges petites i d'escàs interès.

També he observat que tots els diaris digitals treballen amb formats fixos, la qual cosa deu facilitar molt la gestió dels continguts i la redacció de les informacions, però perjudica seriosament la imatge, ja que moltes vegades, per fer-les encaixar en la casella corresponent, s'han de retallar una i una altra vegada. A més, en moltes ocasions no existeix la possibilitat de visualitzar-les més grans ni tampoc veure els enquadrament originals.

A la web del diari Público, les persones que apareixen a la foto de l'esquerra estan tan retallades que no s'entén ni qui són ni què hi fan.

El pitjor és que a la majoria de mitjans digitals no sembla que existeixi una edició gràfica coherent ni amb un criteri que entengui les imatges i les ubiqui adequadament en un context informatiu amb l'objectiu d'informar per elles mateixes, no per a omplir-hi forats.

Estic convençuda que aquest tractament irrellevant de la fotografia als diaris digitals és conseqüència del tradicional menyspreu amb que els periodistes i dissenyadors han considerat sempre el poder comunicatiu de les imatges, per sota del dels textos. Una mentalitat que s'ha traslladat del paper a les edicions digitals, on en teoria no hi ha les limitacions d'espai dels primers.


Les imatges haurien de ser considerades com una forma de transmissió de valors i coneixements tan o més valuosa que els textos, com elements capaços d'atraure l'atenció de l'espectador, d'estimular la seva curiositat, de commoure'l, de fer-lo reflexionar i de moure la seva consciència. Ben utilitzades, són una bona porta d'entrada de les informacions.

Els diaris de paper han aconseguit avorrir-nos a força de repetir insistentment imatges sense interès, mal escollides i pitjor editades. Els diaris digitals ho estan aconseguint, excepte honroses excepcions, a força de menyspreu.

Quina justificació té un retrat retallat d'aquesta manera penjat a la web de La Razón, amb un peu de foto i un titular com aquests?

Hauríem de veure en quina mesura la pèrdua de lectors dels mitjans té a veure amb el baix nivell dels seus continguts. Ben segur que sense bons textos i bones imatges la premsa no sortirà de la crisi. El pitjor és que no sembla que els editors siguin conscients de la quantitat de lectors que perden, en part, per maltractar les imatges.

Per cert, totes les captures de pantalla dels diaris digitals que he penjat aquí són del 5 de juny.
Quantes imatges prescindibles de rodes de premsa hem vist, de gent amb corbata envoltada de micròfons, de posats idèntics, previsibles, insulsos i sense matisos! Quin és el valor informatiu que les justifica?
Reaccions: 
14 comentaris:

18 de març 2010

Un nou periodisme és possible? La aposta de Javier Bauluz per un 'Periodismo Humano'

És el que té internet, que projectes que abans semblaven inviables, ara si més no, tècnicament són possibles. En uns temps en què la funció social dels mitjans de comunicació està molt condicionada per les pressions dels interessos econòmics i polítics, encara queden professionals disposats a comprometre's i treballar per un periodisme independent. O això és el que diuen. El proper 23 de març veurà la llum Periodismo Humano, un nou mitjà de comunicació digital i sense ànim de lucre dirigit per l'únic premi Pulitzer de l'estat espanyol, el fotoperiodista Javier Bauluz. Atenció perquè la presentació oficial tindrà lloc el dimarts 23 de març, a les 11 del matí, a través d'una videoconferència per internet.

Segons Bauluz, el nou mitjà pretén desenvolupar un periodisme professional de qualitat humana, veraç, honest i independent, centrant l'atención en els més febles, els que no tenen veu, cada vegada més invisibles en els mitjans de comunicació tradicionals. El nou diari s'inspira en un manifest de periodisme, on la Declaració Universal dels Drets Humans n'és el marc ètic.

D'entrada, Periodismo Humano compta amb un equip format per 30 professionals, entre redactors, fotògrafs (en Walter Astrada n'és un), corresponsals, col·laboradors i analistes. L'objectiu és produir i difondre continguts propis i de qualitat (la majoria sota llicència Creative Commons), lluny de les notes de premsa, el copy-paste i allò tan habitual de "avui no hi ha preguntes". Sempre amb el focus situat sobre les persones i els drets humans. Els continguts estaran dividits en set seccions fixes (Migració, Dona, En Conflicte, Cooperació, Societat, Economia i Cultures) i l'apartat Enfoques, amb la participació d'experts analistes. L'accès als continguts serà lliure i gratuït, ja que la informació l'entenen com un bé públic i no com a negoci. En aquest sentit, es preveu que els ciutadans i les xarxes socials tinguin un paper determinant en l'aportació d'informacions i la distribució i difusió dels continguts.

I tot això, com ho faran si és una empresa sense ànim de lucre? Doncs bé, la idea és que els ciutadans, organitzacions socials i institucions públiques i privades que assumeixin la necessitat d'un periodisme diferent financiïn el projecte fent-se'n socis o aportant-hi donatius. Realitat o utopia?

El temps dirà si és una proposta realista o no. Internet està ple de mitjans de comunicació que busquen desesperadament un model de negoci que els permeti sobreviure. Veurem si un mitjà que es postula diferent arriba a la permanència o corre la mateixa sort que d'altres com Soitu i Factual. Tan de bo funcioni, però com diu el meu amic Víctor Puig, gran coneixedor del tema, "el consumidor/ciutadà tindrà molt a dir en aquesta evolució: ell, a través de l'ús que faci dels mitjans, és qui té la paraula".

4 de des. 2009

Un nou model de premsa és possible?

Alguna cosa s’està movent.

Estic subscrita a unes quantes newsletter relacionades amb els mitjans de comunicació, i raro és el dia que no llegeixo notícies que tinguin a veure amb noves estratègies de la premsa per a sortir de la crisi. Aquests són alguns exemples del que he pogut llegir aquesta setmana:



  • També l’agència EFE intenta fer alguna cosa per frenar la crisi i acaba de llançar Attributor, una eina informàtica contra el conegut "copia i enganxa" a la xarxa per evitar la pirateria de continguts. Attributor permetrà als clients d'EFE (els diaris i la resta de mitjans de comunicació), fer un seguiment a Internet de la informació que generen i lluitar de manera eficient contra la còpia no autoritzada. Segons l'agència, els continguts piratejats suposen milions d'euros de pèrdues en ingressos pels productors de continguts.
  • Per últim, Apple ha desenvolupat una tecnologia per obligar els usuaris a veure la publicitat. La companyia ha patentat un dispositiu que no només desplega anuncis sinó que, a més, força l'espectador a prestar-hi atenció. Ho aconsegueix, per exemple, congelant la imatge fins que l'usuari fa clic a un botó o respon a una pregunta. Els seus creadors sostenen que permetrà que els consumidors (o sigui, els lectors) llegeixin els diaris de forma gratuïta a canvi d'acceptar utilitzar aquest programa de publicitat forçosa.

Aquestes notícies són l'evidència de la crisi sense precedents que travessen els diaris, conseqüència del suïcidi massiu que la premsa va cometre quan va decidir que el contingut que costava tants diners de produir havia de ser gratuït a Internet. La caiguda del negoci ha estat tan vertiginosa, que ara els diaris busquen desesperadament solucions com les comentades a dalt que reverteixin aquesta situació, en un intent d'evitar el que ha passat amb la indústria musical.

Però el cobrament i la publicitat són les úniques vies per salvar el periodisme? La premsa "només" necessita trobar un nou model econòmic per a sortir de la crisi?

Crec que és de calaix que el periodisme ha de cobrar pels continguts originals si vol sobreviure. No crec que cap organització periodística aconsegueixi fer-ho com una entitat independent i rendible només amb la publicitat. Però també crec que els periòdics convincents són més necessaris que mai, i només tindran viabilitat comercial si generen continguts originals, atractius, inèdits i en profunditat. Voler cobrar per la mateixa notícia que ofereixen tots té poques possibilitats d'èxit, tan a Internet com al paper. El que té valor no és la notícia que dóna tothom, sinó els continguts millors i diferents. Amb les eines i les estratègies de sempre crec que els diaris tradicionals estan condemnats a la desaparició. Per tant, cal reinventar l'acostament als lectors a través de productes inèdits, atractius i de qualitat.

Això que per mi és tan evident, sembla que de moment només ho tenen clar uns pocs editors. Murdoch ja ho està fent i està veient com la subscripció a The Wall Street Journal si funciona, un mitjà amb continguts excel·lents.

També els editors del nou diari portugués "i" han apostat per un canvi d'estratègia partint de la idea que els lectors ja estan ben informats a través d'altres mitjans i saben molt bé què està passant. Per tant, la gent ja no està interessada en les seccions tradicionals que componen un diari, sinó que el que els interessa és que algú els organitzi la informació. Segons els editors de "i", en el model de premsa actual els periodistes han d'emplenar les seccions, com la de política, tot i que no hi hagi res que interessi al lector. El diari “i” aposta per canviar aquest model i estructurar el periòdic en quatre seccions grans que responen a quatre conceptes diferents: pensar, saber, entendre i sentir. També li donen molta importància al disseny, als continguts originals i ben treballats... i a la fotografia de qualitat! El resultat? En tres mesos, la difusió del diari ha passat d'11.000 a 16.000 exemplars.

A algú li queden dubtes de quin és el camí per sobreviure? A mi no.