Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris portada. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris portada. Mostrar tots els missatges

28 de juny 2011

Dues fotos per a una portada del 'Descobrir'


Feia alguns mesos que no us mostrava el making of d’una portada del Descobrir, així que aquí teniu el de la darrera que ara mateix ja és al quiosc.

Com he explicat en posts anteriors, una de les coses més difícils de triar de qualsevol publicació és la foto de portada. En el cas del Descobrir, la majoria de les vegades pensem i planifiquem amb antelació aquesta imatge, tenint en compte que ha de respondre conceptualment a la tesi que plantegem en el reportatge central de la revista. No sempre és fàcil tirar endavant una idea preconcebuda, tal i com ja vam veure amb la foto de la portada del Vallespir, però en el darrer número, les coses han anat rodades.

En aquesta ocasió, ens hem desplaçat al Lluçanès, un paradís rural situat al cor de Catalunya on la vida encara es pot assaborir a poc a poc, al qual li hem dedicat les 50 pàgines del dossier central. Per il·lustrar la portada, volíem una imatge que evoqués calma i tranquil·litat, i se’ns va acudir que mostrar uns ciclistes recorrent en bicicleta els camins que voregen els incomptables camps de conreu de la comarca seria una bona idea. Per això li vam demanar al Joan Sales, director de la Burricleta (empresa del Lluçanès que lloga bicicletes elèctriques equipades amb alforges que recorden a les que duien els rucs), que ens deixés un parell de burricletes. El Joan s’hi va mostrar tan encantat que, fins i tot, es va oferir a fer de model i sortir a la foto com si fos un ciclista.

Així que, a l'igual que havíem fet amb les portades de Barcelona, el Vallespir i les Garrigues, el 24 de maig a primera hora, l’Òscar Rodbag (l'autor de l'excel·lent reportatge fotogràfic de tot el dossier central del Lluçanès), el Nil Solà (director d'art del Descobrir i excel·lent il·lustrador) i jo vam agafar el cotxe i ens en vam anar cap a Perafita, al bell mig de la comarca. Allí ens esperaven, a més del Joan Sales, el fotògraf Francesc Mas (que des de petit estiueja al Lluçanès i que molt amablement es va oferir a fer-nos de guia); el Pere Garet, propietari d'una explotació agrícola i ramadera protagonista d'un dels nostres articles, i l'Enric Pla, artista del ferro que també surt a les pàgines d'aquest número. Tots es van oferir a acompanyar-nos a trobar el millor lloc des d’on fer la foto de la nostra portada.

En arribar, el primer que vam fer va ser decidir quins llocs aniríem a veure. El Joan Sales (a la imatge, de cara) va portar el seu pick up carregat amb dues burricletes. L'acompanyava la Theresa Hansen, una companya de feina, que també faria de ciclista per a nosaltres. Foto: Maria Rosa Vila.

El Francesc Mas (centre) ens va guiar per tota la comarca buscant els millors enclavaments possibles. Aquí mostra al Nil i a l'Òscar les vistes des del santuari de la Mare de Déu dels Munts. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar i el Nil valoren una possible localització a la finca del Colomer, a Alpens. Foto: Maria Rosa Vila.

Durant tot el matí vam recórrer bona part del territori buscant possibles localitzacions. Les possibilitats eren múltiples, ja que el Lluçanès té uns paisatges magnífics, farcits de camps de conreus, turons amables i pobles preciosos. Com que el sol estava massa alt i projectava ombres molt dures, no vam poder prendre cap bona imatge i vam decidir esperar-nos a la tarda, quan la llum fos més càlida i vellutada. Al migdia, però, ja teníem clar que després de dinar faríem les fotos als dos llocs que millor funcionaven per la nostra portada: els camps de la finca del Colomer, a Alpens, i el santuari de la Mare de Déu dels Munts.

A les 5 de la tarda, doncs, ens vam dirigir cap a la primera localització.

L'Òscar i el Nil trien el tram del camí on s'hauran de col·locar els ciclistes. Gràcies al Pere Garet, els propietaris del Colomer ens van autoritzar a fer les fotos dins la seva finca. Foto: Maria Rosa Vila.

A més de transportar les burricletes, el pick up va resultar molt útil com a plataforma des de la qual prendre algunes imatges. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar comença a disparar les primeres fotos, sota l'atenta mirada del Nil. En aquell moment, la llum estava preciosa! Foto: Maria Rosa Vila.

Damunt el pick up, l'Òscar tenia una bona perspectiva dels ciclistes i del camí envoltat de blat. Foto: Maria Rosa Vila.

Una i una altra vegada, el Joan i la Theresa pedalegen amunt i avall seguint les instruccions de l'Òscar i el Nil. Foto: Maria Rosa Vila.

Inesperadament, el sol desapareix darrera uns núvols i l'Òscar es veu obligat a muntar el flaix i mesurar de nou la llum amb el fotòmetre. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar prepara el flaix i indica al Francesc Mas on ha de dirigir-ne la llum. A més de guia, el Francesc va exercir de solvent assistent de fotografia. Foto: Maria Rosa Vila.

El Pere Garet i la seva família no es van voler perdre cap detall de la sessió fotogràfica. Foto: Maria Rosa Vila.

Per fi, el sol torna a brillar! L'Òscar decideix canviar de perspectiva i fer algunes fotos des de l'altra banda del camí. Foto: Maria Rosa Vila.

El Nil i l'Òscar comproven a través de la pantalla de la càmera com estan quedant les imatges. Foto: Maria Rosa Vila.

Unes preses més, i la primera sessió de fotos ja s'haurà acabat. Fotos: Maria Rosa Vila.

Quan vam finalitzar aquesta primera tongada d'imatges, ràpidament vam recollir tot el material i vam sortir corrents cap a la segona localització, el santuari de la Mare de Déu dels Munts. El sol no trigaria a pondre's i calia donar-se pressa!

A banda i banda del santuari, s'hi poden veure unes vistes impressionants del Pedraforca i el Puigmal. Fotos: Maria Rosa Vila.

El Francesc Mas ajuda a l'Òscar Rodbag a muntar el flaix de nou. Foto: Maria Rosa Vila.

Una altra vegada, el Joan Sales, la Theresa Hansen i les burricletes es col·loquen davant l'objectiu. L'Òscar té la intenció de fotografiar-los mentre contemplen la posta de sol. Mentrestant, el Francesc subjecta el flaix. Foto: Maria Rosa Vila.

Per a la nostra sorpresa, el sol s'està ponent just darrera el Pedraforca. No ens ho podem creure! Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar utilitza un filtre degradat gris per enfosquir una mica el cel, que està massa encès i podria sortir cremat. Foto: Maria Rosa Vila.

Seguint les indicacions de l'Òscar, el Nil sosté un reflector que projecta la llum del sol sobre la parella, mentre el flaix els il·lumina lateralment. Foto: Maria Rosa Vila.

Els minuts esperant a que el sol es pongui darrere les muntanyes es fan eterns... Foto: Maria Rosa Vila.

Quan el sol està pràcticament darrera el Pedraforca, l'Òscar prem l'obturador de la càmera una i una altra vegada per aconseguir l'esperada foto. Foto: Maria Rosa Vila.

En acabar la sessió, el Joan i la Theresa no poden resistir la temptació de veure com han quedat les darreres imatges. Tots estem emocionadíssims. La posta de sol ha estat espectacular! Foto: Maria Rosa Vila.

Després de passar tot un dia cercant una bona imatge per a la nostra portada, al final n'havíem aconseguit dues! Des del meu punt de vista, ambdues són magnífiques i reflecteixen molt bé allò que volíem destacar: que el Lluçanès és un refugi de pau on el rellotge natural marca el ritme de les hores. Al final, però, només una imatge podia ser la foto de portada. Endevineu quina?



L'altra, la de la posta de sol que ens va enamorar a tots, l'hem utilitzada per obrir a doble pàgina el dossier central, gràcies a que l'Òscar també va fer unes quantes imatges horitzontals. Crec que ha quedat espectacular, oi? A vosaltres què us sembla?



Des d'aquí, vull donar les gràcies al Francesc Mas per la seva inestimable ajuda com a assistent i guia; al Pere Garet i l'Enric Pla per la seva generositat, i al Joan Sales i la Theresa Hansen,  per la seva paciència i amabilitat. Gràcies a ells, el Lluçanès ens ha enamorat!

D'esquerra a dreta, el Nil Solà, l'Òscar Rodbag, el Francesc Mas, l'Enric Pla i el Pere Garet. Foto: Maria Rosa Vila.

8 de des. 2010

Una portada estel·lar per ‘Descobrir Catalunya’


Quan el 4 de novembre, el fotògraf Jordi Bas, el director d’art del Descobrir Nil Solà (qui, per cert, també és un gran il·lustrador) i jo vam quedar per fer la foto de portada del número de desembre, ja dúiem en ment fotografiar una cabana de pedra seca per il·lustrar el número dedicat a les Garrigues, una comarca que en principi ens semblava “difícil” per una portada (després ens adonaríem del contrari). Per què créiem que era “difícil”? Doncs perquè no és d’aquells territoris humits, dominats per una vegetació espessa i amable, visualment agraïts, sinó que és una terra de conreus de secà, feréstega i amb poca aigua, on la pedra en sec n’és la reina. Havíem, doncs, de buscar els valors afegits d’aquella terra aparentment inhòspita. I els vam trobar: uns horitzons amplíssims on contemplar-hi postes de sol espectaculars i un cel tan net i transparent que de nit s’omple de milions d’estrelles. Si voleu saber com ho vam descobrir, seguiu llegint, sisplau.

Com us deia, el dijous 4 de novembre ens vam trobar el Jordi, el Nil i jo a la Masia Salat, un restaurant de carretera prop de les Borges Blanques. Allí, el Jordi Bas (el fotògraf a qui havia encarregat el reportatge fotogràfic de tot el dossier central de les Garrigues), mapa en mà, ens va assenyalar quines eren les cabanes de pedra seca més boniques que podríem fotografiar que havia descobert després d’un mes de fer fotos per tota la comarca, i vam triar-ne la primera, enmig d’un camp d’oliveres a prop del poble de la Floresta.

La cabana protagonista d'aquesta història. Foto: Maria Rosa Vila.
La primera cabana estava sota un pi, l'arbre més alt de la imatge. Després ens vam adonar que la majoria de cabanes també estaven al costat de pins. Foto: Maria Rosa Vila.

Les oliveres tenien les branques ben plenes d'olives, encara de color groc i vermell. Foto: Maria Rosa Vila

Com que per arribar-hi calia anar per camins sense asfaltar, vam deixar aparcat el meu cotxe davant la masia Salat i vam pujar els tres al 4 x 4 del Jordi.

Dins el cotxe del Jordi Bas, fotografiant el paisatge. Foto: Maria Rosa Vila.

Quan vam arribar a la primera cabana, vam comprovar que la llum era prou bona com per fer les primeres fotos des de diferents perspectives.

El Jordi Bas carrega amb la càmera i el trípode buscant la millor perspectiva de la cabana. Foto: Maria Rosa Vila.

Com que no vam recordar-nos de portar-hi una escala, al Jordi se li va acudir pujar al sostre del seu tot terreny per fer-hi algunes fotos des d’un punt de vista més elevat. La idea era aconseguir fotografiar amb claredat les roderes que havia deixat el cotxe com a caminet que conduís la vista cap a la cabana.

Als cotxes també s'els anoma "utilitaris", precisament perquè són molts útils, fins i tot quan no tens una escala a prop. Foto: Maria Rosa Vila.

Després d’unes quantes fotos, vam decidir agafar de nou el cotxe i visitar un parell més de cabanes, però no acabaven de convèncer-nos, fins que vam arribar a la de Cal Quintillà, prop de les Borges Blanques, una magnífica cabana de volta de dos pisos.

Algunes cabanes estan senyalitzades amb cartells com aquest. Foto: Maria Rosa Vila.

La majoria de les cabanes de les Garrigues es van construir mitjançant la tècnica ancestral de la pedra en sec al segle XIX per aixoplugar els pagesos i els animals de tir, ja que són calentes a l’hivern i fresques a l’estiu. Com a curiositat, el 82% de les que hi ha a les Garrigues són de volta, és a dir, tenen el sostre en forma d’arc de mig punt.

Aquesta cabana té, a més, un pati al davant amb el terra enrejolat. Foto: Maria Rosa Vila.

Allí vam trobar-nos amb el propietari d’aquelles terres, l’Antonio Quintillà, qui molt amablement ens va mostrar la cabana per dins.

L'Antonio Quintillà ens va ensenyar com de gran era la clau que obre la porta de la cabana. Foto: Maria Rosa Vila.

Els gairebé 5 metres d’alçària de la construcció permetien disposar d’un altell (avui només n’hi queden les bigues) i un finestró. A més, la cabana té llar de foc, armaris encastats i una gran pica de pedra. Tot un luxe!

Tot i que la imatge està lleugerament trepidada (la vaig fer a pols), a la foto podeu veure clarament la volta de canó. Foto: Maria Rosa Vila.

Mentre el Jordi feia fotos, l'Antonio Quintillà ens va explicar un munt d'històries sobre la seva terra. Foto: Maria Rosa Vila.

El Jordi Bas va disparar un munt de fotos de Cal Quintillà des de diferents perspectives. Foto: Maria Rosa Vila.

Després de fotografiar els exteriors de Cal Quintillà, ja havia arribat l’hora de dinar, així que vam tornat a la masia Salat, el nostre campament base, a gaudir d’un menú boníssim a molt bon preu. Mentre dinàvem, vam pensar que potser podríem provar de fer un altre tipus de foto per la portada. El Nil i jo recordàvem haver vist una imatge d’un penya-segat espectacular que el Jordi havia fotografiat pel reportatge del dossier central, així que per la tarda vam tornar a consultar el mapa per veure com anar a la nostra propera parada: la serra de Matalescabres, entre els municipis de Bovera i la Granadella, una zona de turons i pendents pronunciats.

El mapa del Jordi Bas estava ple d'anotacions i fletxetes, després de tot un mes donant voltes per les Garrigues per fer el reportatge fotogràfic del dossier central de desembre. Foto: Maria Rosa Vila.

Després de quilòmetres i quilòmetres pujant i baixant per carreteres sinuoses, i amb un mareig de mil dimonis, deu minuts abans de la posta de sol vam arribar al barranc que el Jordi havia fotografiat dies abans pel nostre reportatge, un precipici vertical de desenes de metres. De seguida vaig entendre per què li deien Matalescabres...

Les vistes des de Matalescabres eren impressionants. Foto: Maria Rosa Vila.

El Jordi i el Nil es van col·locar ben arran el precipici. Foto: Maria Rosa Vila.

Aprofitant aquella hora meravellosa en què tot adquireix una pàtina ambre, vam cercar el millor enquadrament per fer-hi la foto.

El Nil comprova que l'enquadrament funcioni com a possible foto de portada. Foto: Maria Rosa Vila.

Però a la imatge hi faltava algun element que donés la dimensió exacta del paisatge, així que el Jordi i el Nil em van demanar que fes de model i m’assagués a la vora del precipici. Menys mal que no tinc vertigen...

Perquè una foto funcioni per la portada ha de ser molt neta, tenir pocs elements i suficient aire perquè hi càpiguen la capçalera, títols, subtítols, etc. etc. Aquesta funcionava. Foto: Jordi Bas.

Deu minuts després, just quan vam acabar de fer la darrera foto, el sol es va pondre darrera el turó que teníem al davant. Va ser espectacular!

De tornada a les Borges Blanques, vam decidir provar de fer la foto de la primera cabana, però de nit, amb el cel estrellat al damunt. Intuïem que amb la poca contaminació lumínica dels voltants, podríem veure un cel increïble. I no ens equivocàvem...

Ja era negra nit quan vam recollir el meu cotxe que encara estava aparcat a la masia Salat i ens vam dirigir cap a la primera cabana. Allà, a les fosques, enmig d’un camp d’oliveres apartat de la civilització, amb l’única companyia d’algun conill atrevit (n’hi ha a dotzenes, segons els pagesos, són una veritable plaga) i amb un fred que pelava, el Jordi va tornar a pujar al sostre del seu cotxe per fer-hi la foto, però la imatge resultant no ens funcionava.

Aquí el Jordi torna a estar damunt el sostre del seu útil tot terreny. Foto: Maria Rosa Vila.

Ràpidament vam canviar d'estratègia. Com que volíem aconseguir que la cabana sortís il·luminada sota un cel farcit d’estrelles, vam fer el següent:
  • Vam aparcar el meu cotxe entre dues oliveres a uns deu metres davant de la cabana per il·luminar-la frontalment amb els llums del vehicle.
  • El cotxe del Jordi el vam col·locar al mateix lloc que al matí, a l’esquerra de la cabana i a uns 50 metres, per il·luminar-la des de lluny.
  • Amb dues llanternes (una del Jordi i una altra meva), vam “pintar” amb llums els arbres dels voltants i el taulat de la cabana.

El Jordi va calcular que necessitaríem una exposició de 4 minuts. Vam decidir que el Nil s’encarregaria de donar-li a l’obturador i, amb el mòbil, cronometraria el temps que el Jordi i jo hauríem de pintar els arbres i la casa amb les llanternes.

Durant quasi una hora, vam fer-hi diverses proves, intentant aconseguir la foto bona. Però hi havia uns quants detalls que calia polir. Al principi vam haver de canviar els llums curts dels vehicles pels de posició perquè la llum que hi projectaven era massa intensa i la imatge de la cabana sortia cremada. També vam haver de repetir unes quantes fotos més perquè el rastre de la meva llanterna va quedar imprès a les imatges per culpa d’haver enfocat el feix de llum cap a l’objectiu de la càmera. Però mica en mica vam anar corregint tots aquests detalls fins que, cap a les 9 del vespre, vam aconseguir la foto perfecta. Us prometo que l’emoció que vam sentir els tres en aquell moment va ser immensa!

Dies després, quan el Nil ja havia dissenyat la portada amb la foto del cel estrellat, se’ns va acudir donar-li el toc final. Vaig enviar-li un email a l’amic Jordi Busqué, que a més d'excel·lent fotògraf és astrofísic, i li vaig demanar si podia indicar-me el nom d’alguna estrella que aparegués a la imatge. I em va assenyalar l’estrella polar, que pràcticament es trobava al damunt de la cabana, així que el Nil la va marcar a la portada i va afegir-hi el nom i una fletxeta.

I aquest és el resultat final! No creieu que és una imatge estel·lar que sembla arrencada d’un pessebre, molt adient per un número de desembre?



Des d’aquí vull donar-li de nou les gràcies al Jordi Busqué per haver-nos ajudat a trobar l’estrella polar de la foto. Com explicava en un altre post, les portades del Descobrir són una feina en equip!

13 de set. 2010

La foto de portada de 'Descobrir Catalunya', una feina en equip


Una de les coses més difícils de triar de qualsevol publicació és la foto de la portada. En el cas de Descobrir Catalunya la majoria de les vegades és una foto que pensem i planifiquem amb molta antelació. Com ja us vaig explicar en un post anterior, fa un any aproximadament les fotos de la portada les triàvem entre les millors imatges que havia realitzat el fotògraf a qui li havíem encarregat el reportatge fotogràfic principal (que sempre és el tema de portada). Solien ser grans fotos, però a vegades ens trobàvem amb què no encaixaven del tot amb allò que volíem destacar del tema central. Per això, vam creure que seria una bona idea planificar prèviament la foto de la portada en funció del que volguéssim explicar. És a dir, fer una foto que respongués conceptualment a la tesi del tema central de la revista. Però no sempre és fàcil. La darrera portada de Descobrir Catalunya ens ha fet suar de valent.

El número de setembre que ara és al quiosc està dedicat al Vallespir, una comarca de la Catalunya Nord (que es troba just a l'altra vessant del Ripollès), plena de contrastos entre el perfil muntanyenc de la seva meitat occidental, determinada pel massís del Canigó, i el caràcter típicament mediterrani de la banda oriental. La tesi d'aquest tema central era, doncs, "Vallespir, una terra de contrastos". Amb aquesta idea, l'Oriol Clavera (el fotògraf autor de l'excel·lent reportatge fotogràfic), el Nil Solà (director d'art de la revista) i jo vam agafar el cotxe a les 6 del matí del 19 de juliol i ens en vam anar cap al Vallespir!

La idea inicial era fotografiar unes vinyes, típicament mediterrànies, amb el massís del Canigó de fons (un contrast molt evident, no?). Com que l'Oriol Clavera s'havia passat 15 dies fent fotos pel Vallespir, sabia exactament on en podríem trobar...

Vinyes entre el Voló i Ceret, amb el Canigó al fons. Foto: Maria Rosa Vila.


L'Oriol Clavera prova de trobar el millor enquadrament seguint les indicacions del Nil Solà, el director d'art (el primer a l'esquerra). Foto: Maria Rosa Vila.

Després de fer fotos de les vinyes, ens vam apropar a Ceret a esmorzar i vam aprofitar per donar-hi un passeig. Potser hi trobaríem alguna cosa interessant a fotografiar per la portada...

Passejant pels carrers de Ceret, vam aprofitar per fer-hi unes quantes fotos. Foto: Oriol Clavera.

Una altra possibilitat per a la foto de portada que volíem provar era fer una vista del poble de Prats de Molló des d'uns prats plens de vaques. Pensàvem que el contrast entre les cases i les vaques podria funcionar. Dies enrere, l'Oriol havia fet unes fotos pel reportatge que estaven molt bé, però en aquell moment el cel estava carregat de núvols. Necessitàvem que la nova foto fos més neta...

Aquesta foto, realitzada per l'Oriol Clavera amb anterioritat, l'hem publicada a l'interior de la revista amb el reportatge, però com a foto de portada no ens funcionava perquè tenia massa elements.

Vam dirigir-nos cap a Prats de Molló i des d'allí vam continuar per una carretera fins una esplanada on vam aparcar el cotxe. Per arribar al prat, havíem de caminar per un camí de muntanya tancat al trànsit. L'Oriol va carregar amb tot el seu material i ens va dir: "només són 10 minuts caminant". Sempre em temo el pitjor quan em diuen que només són 10 minuts... Al cap de tres quarts d'hora, vam arribar al prat desitjat.

El Nil i l'Oriol, al mateix prat on dies enrere estava ple de vaques. Foto: Maria Rosa Vila.

Però no hi havia vaques! Tot i així, l'Oriol va prendre unes quantes fotos, per si un cas. Mitja hora després, caminàvem de nou de tornada cap al cotxe, amb un sol de justícia al damunt. Quina calor!

Com que no estàvem gaire convençuts amb les fotos que havíem fet, vam decidir apropar-nos a Prats de Molló per veure si trobàvem alguna vista interessant del poble. Ens vam dir: "per provar, que no quedi!"

El Nil i l'Oriol caminant cap al centre històric de Prats. Al cim del turó, la fortalesa de la Guàrdia, una de les edificacions construïdes per l'enginyer de Lluís XIV, Vauban, al segle XVII. Foto: Maria Rosa Vila.


La idea era trobar una vista on es veiés el poble i la fortalesa al damunt...

L'Oriol i el Nil, provant de trobar un bon enquadrament. Foto: Maria Rosa Vila.

Després de les fotos a Prats, vam decidir quedar-nos-hi a dinar. Portàvem tot el matí donant voltes i encara no teníem clara la foto de portada. Menjaríem alguna cosa i continuaríem per la tarda.

Cap a les quatre, vam continuar carretera amunt fins el balneari de la Presta, i més enllà, per un camí forestal, fins al bosc de l'Ullat. En aquest punt, vam trobar un lloc interessant des d'on fotografiar el riu Tec, que travessa tot el Vallespir. Per afegir-hi un punt d'interès a la imatge, l'Oriol i el Nil em van demanar que em situés al centre del riu, damunt d'una roca.

Mentre l'Oriol Clavera prenia unes quantes imatges, vaig aprofitar per remullar-me els peus en el Tec. Foto: Oriol Clavera.

El bosc de l'Ullat estava força verd en ple juliol. Foto: Maria Rosa Vila.

Eren les sis de la tarda quan vam decidir agafar la carretera cap al coll d'Ares, pensant en tornar ja cap a Barcelona per la banda oposada a la que havíem entrat al Vallespir, en direcció a Camprodon. Havíem travessat la comarca de banda a banda, tal i com podeu veure en el mapa.



Dalt el coll d'Ares, ens vam aturar en una esplanada. Les vistes que hi havia sobre el Canigó eren impressionants i l'Oriol es va animar a fer algunes fotos més. De sobte, un descapotable vermell es va aturar al nostre costat...

El descapotable vermell, aturat al costat del nostre cotxe. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Oriol, el Nil i jo ens vam mirar emocionats i vam pensar el mateix. Aquesta era la foto de portada que buscàvem! Ràpidament, l'Oriol es va acostar a la parella que viatjava en el descapotable i els va demanar en francès si podíem fer-los fotos per la nostra revista. La parella era molt amable i van accedir-hi encantats.

L'Oriol va prendre fotos des de diferents posicions. Aquí, a peu dret sobre l'asfalt... Foto: Maria Rosa Vila.

Aquí, damunt una roca... Foto: Maria Rosa Vila.

Aquí, el Nil s'enfila també a la roca per veure les fotos que l'Oriol ha disparat. Foto: Maria Rosa Vila.

En total, la sessió fotogràfica va durar uns vint minuts. Al final, en agraïment per la seva col·laboració, vam demanar a la parella del descapotable que ens donessin les seves dades per enviar-los un exemplar de la revista, que a hores d'ara ja deuen haver rebut. Estàvem segurs que serien els protagonistes de la nostra portada!

L'Alain Jacob escriu la seva adreça postal en el meu bloc de notes. Foto: Maria Rosa Vila.

I aquest és el resultat final!

Portada del número de setembre de 'Descobrir Catalunya'.

En total, vam recórrer 420 kms durant 15 hores (de 6 del matí a 9 del vespre), i l'Oriol Clavera va disparar aproximadament unes 250 fotos. I tot això, per una portada! Però crec que el resultat ha valgut la pena, no? Si aneu al quiosc, encara la podreu veure.