Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris periodisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris periodisme. Mostrar tots els missatges

7 de maig 2011

Prop d'Osama Bin Laden, però lluny de la notícia

La Mònica Tudela (al centre), el Pau Miranda i jo, en un carrer d'Islamabad el passat mes de març.

Quan la meva amiga Mònica Tudela i jo ens vam plantejar viatjar a Pakistan fa poc més d'un mes, teníem diversos objectius: el primer, visitar al nostre col·lega Pau Miranda, aleshores corresponsal dels diaris Ara i Público a Islamabad i que ara mateix és un dels corresponsals d'Efe a Nova Delhi; aproximar-nos a la realitat dels periodistes que viuen i treballen en una zona conflictiva, ja siguin redactors o reporters gràfics; conèixer una realitat diametralment oposada a la nostra, i acumular noves experiències vitals (professionals, no, ja que estàvem de vacances).

Aquí la Mònica i l'Agus Morales, corresponsal d'Efe a Pakistant, sopant al restaurant del French Club situat dins l'enclau diplomàtic d'Islamabad. Foto: Maria Rosa Vila.

Com ja vaig explicar en un post anterior, la Mònica i jo vam recórrer part del Punjab, d'Islamabad a Lahore, permanentment observades i, el més curiós, fotografiades, a causa de la nostra doble condició de dones i occidentals. També vam viure de prop dos atemptats terribles amb desenes de morts, d'aquells que aquí de seguida ocupen les portades dels telenotícies, però dels que nosaltres ens vam assabentar per la premsa local i per les notícies que ens facilitaven el Pau i els seus col·legues. Encara que no puc negar que la possibilitat que es produís un atemptat davant dels nostres nassos ens generava certa inquietud, al final la quotidianitat t'acaba engolint i acabes pensant que res dolent et pot passar.

El que mai vam arribar a imaginar, però, és que a pocs quilòmetres d'on ens trobàvem, a la ciutat residencial de Abbottabad, a 60 quilòmetres d'Islamabad, hi havia amagat l'home més buscat del món, en una enorme residència de murs alts no gaire diferents dels que vam poder veure a l'enclavament diplomàtic de la capital pakistanesa on tenen seu totes les ambaixades.

Com a periodistes, no sé que hauria passat si la mort a trets d'Osama Bin Laden ens hagués enxampat a la Mònica i a mi encara al país, ni què hauríem fet en aquells moments, tenint en compte que vam entrar al Pakistan obviant que érem precisament periodistes. Sí sé, però, que els companys que segueixen allí van haver de mobilitzar-se incrèduls fins Abbottabad per intentar informar d'un assumpte que al final, com tants d'altres, està absolutament controlat i vetat pel poder. De nou, el mur de l'hermetisme va provocar que el periodisme "de veritat" (?) s'hagués de fer a milers de quilòmetres de distància, a les redaccions, qüestionant el degoteig de dades facilitades pels EUA i les seves contradiccions, amb la falsa foto del cadàver de Bin Laden inclosa i infinitat d'interrogants que s'havien de resoldre en un consell de redacció, ja que sobre el terreny era impossible.

Per això m'ha commogut el testimoni de l'Agus Morales, el corresponsal d'Efe a Pakistan, que en lloc de erigir-se en el reporter de la pel·lícula i en testimoni d'excepció d'un “moment històric” (segons les seves paraules), reconeix en el seu interessant bloc les dificultats amb què es van topar ell i altres periodistes (entre ells, el fotògraf Diego Ibarra) per a poder informar o millor dit, no informar, de les poques dades que van recollir de la captura d'Osama Bin Laden al lloc dels fets. "Va ser com anar a l'Ajuntament del Prat a cobrir un ple municipal. Cap mèrit, només el de ser-hi", afirma l'Agus.

El fotògraf Diego Ibarra (corresponsal també d'Intereconomia i segon per la dreta) també viu a Islamabad i ens va convidar a sopar a casa seva unes creps de xampinyons amb roquefort glorioses. Aquí el veiem amb l'Agus Morales, el Pau Miranda i la Mònica Tudela. Foto: Maria Rosa Vila.

Celebro la modèstia de l'Agus Morales i la seva habilitat per fer-nos meditar que la història, ja sigui a Líbia, Fukushima o Pakistan, moltes vegades no s'escriu ni es veu on passa, sinó que es construeix, dissenya i distribueix a moltíssima distància amb una única veu i sense testimonis presencials. Les grans notícies ja no es couen sobre el terreny. Perquè davant la metralleta d'un enèrgic soldat pakistaní de mirada inquisitiva, els periodistes no tenen un altre opció que renunciar als seus principis, a la seva llibertat i al dret d'informar.

Tot i així, Agus, tú i els teus companys heu de seguir al peu del canó, per si de cas. Perquè les traves no han d'asfixiar la necessitat d'informar. Encara que només sigui per descriure els carrers que porten a la residència-fortalesa de Bin Laden des d'un setge policial a centenars de metres de distància.

23 de març 2010

És legítim que El País il·lustri un reportatge amb una foto de 'catàleg' de banc d'imatges?

Veig al diari El País del passat dijous 18 de març una foto que em sorprèn. A la plana 30, un extens reportatge a doble pàgina sobre com la societat i els bancs estigmatitzen i recelen dels empresaris que tanquen el seu negoci va il·lustrat amb una foto gran a quatre columnes. En ella, un home recolza el cap contra la paret que dóna a una sala de juntes buida. Sembla una d'aquestes fotografies típiques dels bancs d'imatges que tant serveixen per il·lustrar un cartell d'una agència bancària com un anunci d'assegurances. Miro de qui és la signatura: és de Getty i no diu quin fotògraf l'ha fet. Al peu de foto, un text genèric confirma les meves sospites. Diu: "L'estigma associat al fracàs frena els emprenedors espanyols". No m'ho puc creure. Un dels diaris de referència espanyols quant a edició gràfica ha utilitzat la mateixa foto que podria haver aparegut en una enciclopèdia o llibre de text!

La foto de Getty, publicada al diari El País de 18 de març per il·lustrar un reportatge sobre empresaris que han tancat la seva empresa

De seguida intento esbrinar el per què. Un tema impossible de documentar gràficament? No m'ho sembla. Si llegim el text descobrim que la informació la protagonitzen persones amb noms i cognoms, com l'Alberto Fernández, professor de l'IESE; Fernando Trias de Bes, economista i professor d'Esade o Julián de Nicolás, un dels empresaris que ha tancat diversos negocis i que apareix esmentat en el reportatge. No se li podia haver demanat a aquest últim, per exemple, que es deixés fotografiar? Si va acceptar que la seva història es publiqués al diari, probablement no hauria tingut cap problema en posar davant de la seva empresa tancada, el seu despatx o davant del banc on va gestionar els préstecs (en tot cas, però, no hauria estat ètic demanar-li que simulés un posat com el del model de Getty, of course). Però encara imaginant que no hi havia cap protagonista disposat a aparèixer a la foto, resulta difícil d'entendre perquè el diari no va optar per il·lustrar el reportatge amb una imatge d'un negoci tancat, una protesta laboral davant d'una empresa, una seu d'un banc, un broker abatut a la borsa pels mals resultats o, fins i tot, un gràfic o una il·lustració. D'opcions, n'hi havia moltes.

Les fotos com la utilitzada en aquest cas suposen un desafiament a la veracitat de la informació. Us imagineu que es fes el mateix amb el text? Pensem en què passaria si el redactor, davant la impossibilitat de publicar un cas real d'empresari fracassat, se n'inventés un, de fictici, que hagués sortit directament de la seva imaginació i que, a sobre, no li ho digués al lector.

La fotografia ha de complir les mateixes normes de veracitat que la informació escrita, ja que certifica el que comunica el text, ho corrobora i fins i tot, ho resumeix. Inserida en un diari o en una revista d'informació general, constitueix un component notable dels productes informatius. La foto apareix com el testimoni fidedigne i transparent de l'esdeveniment o del gest d'un personatge, i produeix una "impressió de realitat", que en el context de la premsa es tradueix en "impressió de veritat". Aporta alguna impressió de veritat la foto de Getty publicada a El País? Jo crec que no. Els diaris que substitueixen les imatges reals per fotografies de catàleg que no aporten cap informació al lector estan menyspreant el valor informatiu i documental de la imatge i, de pas, al lector.

4 de des. 2009

Un nou model de premsa és possible?

Alguna cosa s’està movent.

Estic subscrita a unes quantes newsletter relacionades amb els mitjans de comunicació, i raro és el dia que no llegeixo notícies que tinguin a veure amb noves estratègies de la premsa per a sortir de la crisi. Aquests són alguns exemples del que he pogut llegir aquesta setmana:



  • També l’agència EFE intenta fer alguna cosa per frenar la crisi i acaba de llançar Attributor, una eina informàtica contra el conegut "copia i enganxa" a la xarxa per evitar la pirateria de continguts. Attributor permetrà als clients d'EFE (els diaris i la resta de mitjans de comunicació), fer un seguiment a Internet de la informació que generen i lluitar de manera eficient contra la còpia no autoritzada. Segons l'agència, els continguts piratejats suposen milions d'euros de pèrdues en ingressos pels productors de continguts.
  • Per últim, Apple ha desenvolupat una tecnologia per obligar els usuaris a veure la publicitat. La companyia ha patentat un dispositiu que no només desplega anuncis sinó que, a més, força l'espectador a prestar-hi atenció. Ho aconsegueix, per exemple, congelant la imatge fins que l'usuari fa clic a un botó o respon a una pregunta. Els seus creadors sostenen que permetrà que els consumidors (o sigui, els lectors) llegeixin els diaris de forma gratuïta a canvi d'acceptar utilitzar aquest programa de publicitat forçosa.

Aquestes notícies són l'evidència de la crisi sense precedents que travessen els diaris, conseqüència del suïcidi massiu que la premsa va cometre quan va decidir que el contingut que costava tants diners de produir havia de ser gratuït a Internet. La caiguda del negoci ha estat tan vertiginosa, que ara els diaris busquen desesperadament solucions com les comentades a dalt que reverteixin aquesta situació, en un intent d'evitar el que ha passat amb la indústria musical.

Però el cobrament i la publicitat són les úniques vies per salvar el periodisme? La premsa "només" necessita trobar un nou model econòmic per a sortir de la crisi?

Crec que és de calaix que el periodisme ha de cobrar pels continguts originals si vol sobreviure. No crec que cap organització periodística aconsegueixi fer-ho com una entitat independent i rendible només amb la publicitat. Però també crec que els periòdics convincents són més necessaris que mai, i només tindran viabilitat comercial si generen continguts originals, atractius, inèdits i en profunditat. Voler cobrar per la mateixa notícia que ofereixen tots té poques possibilitats d'èxit, tan a Internet com al paper. El que té valor no és la notícia que dóna tothom, sinó els continguts millors i diferents. Amb les eines i les estratègies de sempre crec que els diaris tradicionals estan condemnats a la desaparició. Per tant, cal reinventar l'acostament als lectors a través de productes inèdits, atractius i de qualitat.

Això que per mi és tan evident, sembla que de moment només ho tenen clar uns pocs editors. Murdoch ja ho està fent i està veient com la subscripció a The Wall Street Journal si funciona, un mitjà amb continguts excel·lents.

També els editors del nou diari portugués "i" han apostat per un canvi d'estratègia partint de la idea que els lectors ja estan ben informats a través d'altres mitjans i saben molt bé què està passant. Per tant, la gent ja no està interessada en les seccions tradicionals que componen un diari, sinó que el que els interessa és que algú els organitzi la informació. Segons els editors de "i", en el model de premsa actual els periodistes han d'emplenar les seccions, com la de política, tot i que no hi hagi res que interessi al lector. El diari “i” aposta per canviar aquest model i estructurar el periòdic en quatre seccions grans que responen a quatre conceptes diferents: pensar, saber, entendre i sentir. També li donen molta importància al disseny, als continguts originals i ben treballats... i a la fotografia de qualitat! El resultat? En tres mesos, la difusió del diari ha passat d'11.000 a 16.000 exemplars.

A algú li queden dubtes de quin és el camí per sobreviure? A mi no.