Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nus. Mostrar tots els missatges

8 de set. 2009

El geni fugaç de Francesca Woodman


La fotògrafa Francesca Woodman només tenia 23 anys quan el 1981 es va suïcidar saltant de la finestra del seu apartament a Nova York. El seu llegat és una obra de 800 fotos d'una intensitat tan extraordinària que amb la seva mort Woodman es va convertir en un mite i una fotògrafa de culte.

Ara, si aneu a Madrid, teniu l'oportunitat de veure'n una exposició a La Fàbrica Galeria. La mostra està formada per 15 fotografies en blanc i negre i la projecció d’un video que mostra com l’artista prepara algunes de les seves fotos, en un exemple de procés creatiu.

L'obra de Woodman (Denver, 1958-Nova York, 1981) està centrada preferentment en el seu propi cos, habitualment nu. Les imatges, misterioses i de caràcter autobiogràfic, retraten la soledat, l'oblit i el pas del temps.

Va realitzar els seus primers treballs quan només tenia 13 anys, adoptant un estil propi característic, en blanc i negre i format quadrat. Més tard, es va identificar amb el surrealisme i el futurisme per a retratar la decadència, manifesta en les parets nues i els objectes antics que també van començar a poblar els seus treballs i que conformen uns ambients buits, durs i opressius.

Li fascinava la forma en què la fotografia pot distorsionar l’aparença del cos humà fins a fer-lo semblar una aparició, etèria i indefinida. Tot i que ella apareix sempre a les seves fotos, mai sembla que hi estigui present. La seva obra expressa intimitat, desassossec, por i angoixa, sempre indagant l'absència del cos.

Francesca Woodman només va realitzar dues úniques exposicions individuals, les dues a Roma. A la seva tornada a Nova York es va embarcar en projectes més ambiciosos, incloent-hi el disseny de noves exposicions i de diversos llibres sobre la seva obra, que suma unes 800 fotos. Tot i així, va morir el 1981 amb 23 anys saltant de la finestra del seu apartament. Aquell dia va néixer una llegenda i una figura de culte.

L'exposició de La Fábrica romandrà oberta fins al 24 octubre 2009, al carrer Alameda, 9. Si heu de viatjar a Madrid, jo no me la perdria.

24 de maig 2009

L'erotisme elegant i surreal de Mariano Vargas

El fotògraf Mariano Vargas ha adquirit un merescut renom gràcies als seus retrats eròtics. Aliè a les modes, Vargas fotografia enigmàtiques i angelicals dones que exhibeixen el seu erotisme torbador i elegant posant en escenaris en els quals es barregen elements contemporanis amb estètiques renaixentistes.

En els retrats de Vargas hi destaquen, sobretot, les mirades juganeres, sensuals i pícares de les models, fruit de l'empatia que aconsegueix el fotògraf, i una cuidada posta en escena, on el llenguatge del cos a través de la postura, el vestuari, l'entorn i l'ambientació hi tenen una importància fonamental. Amb una tècnica impecable i un sentit de la composició acadèmic derivat d'antics models de la pintura occidental, les fotos de Vargas combinen amb èxit tradició i modernitat.

L'obra de Mariano Vargas ha rebut nombrosos i importants premis, com el Erotic Book Awards de 2003. A més, l'editorial Taschen el considera un dels 100 millors fotògrafs eròtics del segle XX.

Actualment i fins el 5 de juliol, la Galeria ARTGN exhibeix una mostra dels retrats de Vargas a l'exposició 'Soltanto Madonna', emmarcada en el festival de fotografia SCAN 2009 de Tarragona.

21 d’abr. 2009

Els emotius retrats d'una fotògrafa controvertida

La setmana passada, el meu company de feina i director d'art de Descobrir Catalunya, Nil Solà, em va mostrar el treball d'una fotògrafa controvertida que ha adquirit notorietat gràcies als seus retrats hiperrealistes de celebritats, animals i nens. Es tracta de la canadenca Jill Greenberg, una de les fotògrafes comercials amb més èxit als Estats Units, com demostra el seu currículum, que inclou campanyes publicitàries per a Microsoft, Dreamworks o Sony; i portades de revistes com Newsweek, Harper's o Time.

Precisament un dels seus treballs més coneguts i polèmics és el que va realitzar a partir dels retrats d'una trentena de nens plorant. L'any 2006 va fotografiar a 35 criatures de dos i tres anys (entre elles, el seu fill). Durant les sessions fotogràfiques, va col·locar cada nen amb el tors nu i sense maquillatge contra un fons blau cel, els va il·luminar i els va donar una piruleta. Després els la va treure. La majoria dels nens van començar a plorar i bramar, moment que Greenberg va aprofitar per fer-los les fotos.

Amb els gemecs i els plors dels nens, Greenberg pretenia descriure la ràbia i la impotència que sentia respecte la situació política i social d'Estats Units durant l'era Bush. Els nens representaven la societat nord-americana indefensa en un ambient opressiu, una metàfora sobre les conseqüències nefastes de l'administració de l'anterior president nord-americà. El treball, que va titular 'End Times' (la fi dels temps), el va exposar a la galeria de Paul Kopeikin de Los Àngeles, una de les més influents en quant a tendències emergents en art.

Al marge del debat de si és lícit o no fer fotos utilitzant mètodes poc ortodoxes i arguments polítics agafats pels pèls, el cert és que tant els retrats de persones com d'animals de Greenberg són absolutament fascinants. En aquest sentit, el seu treball sobre els micos és el més sorprenent. Mitjançant una il·luminació acurada, un retoc digital efectista i el bon ull per captar qualsevol tipus de gest, Jill Greenberg aconsegueix sorprendre l'espectador amb un catàleg d'expressions increïblement humanes, i és capaç de provocar i despertar les emocions del públic que, al cap i a la fi, és el que importa.

Gràcies Nil 8-)

3 de des. 2008

Un model de fotògrafa


Si unes setmanes enrere us mostrava les belleses rotundes immortalitzades per la càmera del famós Mr. Spock de Star Treck, i uns dies després us explicava la història d’un venedor de làmpares que al jubilar-se s’ha convertit en un fotògraf de culte, avui toca parlar d’una model que ha saltat del davant al darrera de l’objectiu i ha esdevingut una fotògrafa de renom.

Sylvie Blum és una alemanya que temps enrere havia estat la musa del seu marit, el fotògraf Günter Blum, mort el 1997. Des d’aleshores, l’ex-model porta 10 anys dedicant-se a fotografiar la bellesa nua del cos humà, especialment el femení. Utilitzant conscientment els tradicionals clixés de bellesa clàssica, Sylvie Blum els repensa i els adapta per acabar creant un treball d’estil propi molt plàstic i estètic. El desert, les grans urbs i l’arquitectura d'avantguarda són alguns dels escenaris que l’inspiren. El resultat són unes torbadores imatges (la majoria en blanc i negre) de cossos esplèndids, moltes vegades envoltats d’un entorn de bellesa salvatge. El seu darrer projecte anomenat Big Cats i realitzat a les sabanes de Namíbia, n’és un bon exemple. Lleons i tigres es fonen amb la nuesa femenina per a crear un imaginari de bellesa felina absolutament impressionant. Si teniu curiositat de veure com ha fet les fotos, no deixeu de mirar el making-off.

15 de nov. 2008

Bellesa màxima


El fotògraf Leonard Nimoy explora i captura una forma alternativa de bellesa femenina, poc convencional.

Nimoy, artista polifacètic que a més de fotògraf també es conegut per ser l'actor que dóna vida al popular Mr. Spock de Star Trek (a més de director, músic i poeta), és capaç de trobar la bellesa en dones plenes d'humanitat.

Al seu treball The Full Body Project potser li manca l'erotisme que desprenen belleses a les quals estem més acostumats, però les seves imatges no deixen indiferents. Desprenen tendresa, simpatia, complicitat...