Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nens. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nens. Mostrar tots els missatges

21 d’abr. 2009

Els emotius retrats d'una fotògrafa controvertida

La setmana passada, el meu company de feina i director d'art de Descobrir Catalunya, Nil Solà, em va mostrar el treball d'una fotògrafa controvertida que ha adquirit notorietat gràcies als seus retrats hiperrealistes de celebritats, animals i nens. Es tracta de la canadenca Jill Greenberg, una de les fotògrafes comercials amb més èxit als Estats Units, com demostra el seu currículum, que inclou campanyes publicitàries per a Microsoft, Dreamworks o Sony; i portades de revistes com Newsweek, Harper's o Time.

Precisament un dels seus treballs més coneguts i polèmics és el que va realitzar a partir dels retrats d'una trentena de nens plorant. L'any 2006 va fotografiar a 35 criatures de dos i tres anys (entre elles, el seu fill). Durant les sessions fotogràfiques, va col·locar cada nen amb el tors nu i sense maquillatge contra un fons blau cel, els va il·luminar i els va donar una piruleta. Després els la va treure. La majoria dels nens van començar a plorar i bramar, moment que Greenberg va aprofitar per fer-los les fotos.

Amb els gemecs i els plors dels nens, Greenberg pretenia descriure la ràbia i la impotència que sentia respecte la situació política i social d'Estats Units durant l'era Bush. Els nens representaven la societat nord-americana indefensa en un ambient opressiu, una metàfora sobre les conseqüències nefastes de l'administració de l'anterior president nord-americà. El treball, que va titular 'End Times' (la fi dels temps), el va exposar a la galeria de Paul Kopeikin de Los Àngeles, una de les més influents en quant a tendències emergents en art.

Al marge del debat de si és lícit o no fer fotos utilitzant mètodes poc ortodoxes i arguments polítics agafats pels pèls, el cert és que tant els retrats de persones com d'animals de Greenberg són absolutament fascinants. En aquest sentit, el seu treball sobre els micos és el més sorprenent. Mitjançant una il·luminació acurada, un retoc digital efectista i el bon ull per captar qualsevol tipus de gest, Jill Greenberg aconsegueix sorprendre l'espectador amb un catàleg d'expressions increïblement humanes, i és capaç de provocar i despertar les emocions del públic que, al cap i a la fi, és el que importa.

Gràcies Nil 8-)

31 de març 2009

Nova York es queda orfe sense Helen Levitt

Estic convençuda que Nova York és la ciutat més fotografiada del planeta. De fet, ja he assenyalat en aquest bloc a uns quants fotògrafs (Paul Strand, Richard Howe,Weegee...), que han centrat tota o bona part de la seva obra en la ciutat dels gratacels.

Però Helen Levitt és sens dubte una de les fotògrafes que, al marge del fotoperiodisme, més i millor ha documentat la vida quotidiana als carrers de Manhattan. Per això, la seva aportació a la història de la fotografia del segle XX és indubtable. Malauradament, però, la veterana Levitt acaba de morir als 95 anys.

Durant anys, Levitt va passejar pels barris novaiorquesos per capturar escenes fugaces de la vida de la gent al carrer. De fet, pràcticament mai no va sortir de la ciutat. Els protagonistes de les seves instantànies van ser sempre els vianants, sobretot els nens, d'aquí que parlar de l'obra de Helen Levitt és esmentar les seves imatges de la gent més menuda. Entre elles hi destaquen dues fotografies en blanc i negre de finals dels anys 30 i principis dels 40: la instantània de tres nens que surten de casa per demanar caramels per la festa de Halloween (primera foto de dalt) i la de quatre nenes que caminen per la vorera seguint amb la mirada cinc bombolles de sabó que ascendeixen melòdicament per l'aire (segona foto). Tot plegat, unes imatges sensibles i plenes de màgia que, en l'actualitat, han esdevingut documents històrics que testimonien un temps en què la gent gaudia d’una vida al carrer i unes diversions que ja han desaparegut.

El conjunt d’aquest treball de Helen Lewitt sobre Nova York està recollit en tres llibres: 'In the Street: Chalk Drawings and Messages 1938-1948' (1987), 'Crosstown' (2001) i 'Here and There' (2003).

29 de març 2009

El miracle de ser nena i sobreviure a la Xina més arcaica

Axelle de Russé és una fotògrafa francesa coneguda perquè al 2007 va guanyar el Premi Canon de l'Associació Francesa de Dones Periodistes (la AFJ) i al 2008 va exposar al festival Visa pour l'Image de Perpinyà un interessant reportatge sobre el fenomen de les noves concubines xineses.

Doncs bé, sense abandonar la Xina, De Russé ha realitzat un altre treball sobre dones, en aquest cas, aquelles que els seus pares van intentar assassinar quan van néixer, però miraculosament van salvar la vida i van sobreviure a l'infanticidi sistemàtic al qual són condemnades milers de nenes xineses pel simple fet de ser-ho.

Tal i com De Russé explica a la seva web, la política de fill únic que des de fa uns anys s'aplica a la Xina, provoca que moltes famílies prefereixin tenir un nen a una nena perquè ell serà el que en un futur es farà càrrec dels pares quan siguin vells. En aquest context, no és estrany que a les àrees rurals, la taxa d'infanticidi femení sigui molt elevada. Es calcula que a la Xina, on la proporció actual és de 100 dones per cada 106 homes, hi manquen 40 milions de dones.

En un llenguatge rigorós, directe i lliure d'esteticismes, De Russé ha retratat algunes dones supervivents d'aquest holocaust per posar cara i ulls a unes xifres abstractes i esgarrifoses.