Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotoperiodisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotoperiodisme. Mostrar tots els missatges

8 d’ag. 2013

Contar una història amb una sola imatge


Que difícil és per a un fotògraf explicar una història en una sola foto. El mateix Cartier-Bresson ho deia. No obstant això, de vegades el miracle succeeix i per això fotos com aquesta són tan valuoses. Mireu si no la senzilla i honesta imatge de dalt de Gerald Waller, lliure d'artificis estètics, publicada a la revista Life el 1946, d'un orfe austríac. Ni tan sols necessita un peu de foto.

19 de febr. 2012

Photographic Social Vision porta al CCCB quatre exposicions del festival Visa pour l'Image


Els que conegueu a la Sílvia Omedes sabreu que és una de les persones que més es desviu perquè en aquest país s'obrin nous canals de difusió per a la fotografia documental, ara que la premsa ja no dóna pràcticament cabuda a cap reportatge fotoperiodístic. Al capdavant de Photographic Social Vision, fundació privada sense ànim de lucre que des de fa deu anys destaca com a plataforma de suport al fotoperiodisme, la Sílvia és la artífex de què a Barcelona puguem veure des de fa set anys l'exposició del World Press Photo (superant afortunadament totes les adversitats econòmiques) i de que el treball de fotògrafs com Daniel Beltrà, guanyador del darrer Veolia Wildlife Photografer of the Year, arribi al gran públic.

Doncs bé, ara la nova fita de la Sílvia i l'equip de Photographic Social Vision és portar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)una part del Visa pour l'Image, el festival de fotoperiodisme més prestigiós del món que se celebra anualment a Perpinyà i que, juntament amb el World Press Photo, és un dels referents més importants de la fotografia internacional. Perquè us en feu una idea, només en l’última edició, va congregar més de 225.000 visitants, 3.000 professionals i 8.000 escolars.

Ara, per primera vegada en la història del festival, una selecció del Visa surt del seu espai habitual i arriba a Barcelona. Sota el títol 'Més Fotoperiodisme. Visa pour l´Image a Barcelona', el CCCB exposarà quatre mostres triades expressament del que s’ha viscut en tres continents al llarg del 2011:

  • El tsunami que va devastar l’est de l’illa del Japó al març. Una mirada col∙lectiva publicada per la revista Days Japan.
  • Les revolucions àrabs iniciades al febrer des d’Egipte fins al Iemen passant per Tunísia i Bahrain, captades per l’ull de Yuri Kozyrev (Agència NOOR).
  • Un sorprenent i colorista reportatge de Shaul Schwarz (Getty Images) sobre la narcocultura com a retrat de la societat que conviu amb i gràcies al narcotràfic a Mèxic.
  • I l'emotiu reportatge sobre la vida quotidiana d’una dona mutilada que lluita per sobreviure al camp en la Uganda postbèl∙lica. Un treball commovedor de Martina Bacigalupo (Agència VU’).

Quatre exposicions que permetran accedir i contemplar reportatges fets en profunditat, i apreciar la tasca de fotògrafs compromesos en documentar de manera sensible i veraç el nostre món. En aquest vídeo podeu veure'n una petita mostra del que es podrà contemplar al CCCB. Us asseguro que les 4 exposicions són de les millors que es podien veure el passat setembre a Perpinyà.

Sens dubte, l'arribada del Visa a Barcelona és una gran notícia que necessita de la nostra complicitat perquè la mostra sigui un èxit de públic. Seria magnífic que en uns anys Barcelona es convertís en la segona seu del festival i capital de la fotografia, “la tènue llum que modestament ens ajudarà a canviar les coses”.

'Més Fotoperiodisme. Visa pour l´Image' s'inaugura al CCCB el 29 de febrer a les 7 de la tarda i estarà oberta al públic de l'1 de març al 28 de maig.

12 de febr. 2012

Samuel Aranda, World Press Foto 2011: la plasmació del dolor per damunt l'originalitat

© Samuel Aranda.

Acabo de llegir a Facebook alguns comentaris crítics amb la foto de Samuel Aranda, guanyadora del World Press Photo 2011 atorgat ahir, que m'han fet bullir la sang i impulsat a escriure la primera entrada d'Enfocant dels darrers quatre mesos.

Alguns titllen la imatge de tòpica, previsible, de simple iconografia cristiana... Fins i tot de burgesa (?). Altres consideren que no està a l'altura d'altres Madones sofrents premiades anteriorment. I als que opinem que és una imatge valuosa ens consideren uns ignorants.

Opinar sobre una imatge documental en funció únicament de paràmetres artístics, buscant l'originalitat de l'obra per damunt de qualsevol altre criteri, és totalment erroni. El fotoperiodisme, per molt que hagi entrat ja a les galeries, no és art, és informació. Els arguments artístics haurien, en tot cas, de considerar-se secundaris. Sempre serà més important la plasmació del patiment humà que l'estètica o originalitat d'una foto, el fons que la forma.

Estic convençuda que l'esteticisme despista de les desgràcies del món. Ja ho he defensat en alguna altra ocasió. Davant d'una imatge bonica, la gent es fixa abans en què bona que és la foto que en l'horror que mostra. Hem de demanar als fotoperiodistes que prenguin imatges diferents, originals i boniques d'un conflicte pel simple fet que "això ja ho hem vist abans"? Els mitjans de comunicació han d'evitar donar les mateixes fotos encara que els conflictes siguin diferents? Els concursos han d'evitar premiar-les? Definitivament, no.>

Els posats de celebritats que omplen les pàgines dels dominicals sempre són els mateixos, les fotos de rodes de premsa, encaixades de mans, mítings polítics... Ningú no es queixa del fotoperiodisme de corbata que veiem cada dia en totes les pàgines dels diaris. Per què hem de demanar als fotoperiodistes que realitzin fotos diferents quan es tracta de desgràcies i conflictes?

La guerra no és un lloc on fer fotos originals i artístiques. La guerra és un horror, el més vergonyós de l'ésser humà. Treballar fent fotos en un conflicte i relacionar-se amb el dolor dels altres és molt dur, i el Samuel Aranda ha sabut acostar-se a aquest dolor amb respecte i compassió. Per això ha guanyat el World Press Photo 2011, per transmetre el dolor magistralment, sense artificis. Encara que ja l'hàgim vist altres vegades, tantes vegades.

4 d’oct. 2011

La Fábrica edita un nou Photobolsillo dedicat al fotoperiodista Emilio Morenatti

Els populars i assequibles Photobolsillo ja tenen un nou fotògraf que afegir a la col·lecció. L’editorial La Fàbrica acaba d’editar un nou número dedicat al multipremiat fotoperiodista Emilio Morenatti, amb una selecció de 65 fotografies preses entre 2004 i 2011 en les que el fotògraf, conscient de la ressonància del seu treball al voltant del món, mostra el seu olfacte privilegiat i el compromís amb una professió que té el poder de portar-nos a racons oblidats del planeta i que ell qualifica com un privilegi, malgrat els perills que comporta i que ha viscut en primera persona.

Recordem que al 2009, mentre viatjava «encastat» en un comboi de l'exèrcit nord-americà a l'Afganistan, Morenatti va patir un atemptat a causa del qual van haver d’amputar-li un peu. Malgrat tot, es va reincorporar al treball després de mesos de rehabilitació i el 2010 va ser finalista del premi Pulitzer juntament amb cinc fotògrafs de l'agència Associated Press, per la seva cobertura de la guerra a l'Afganistan.

Durant els últims anys, Morenatti ha viatjat a alguns dels països més castigats per la violència i la guerra. El seu treball com a reporter d'AP l'ha portat a plasmar la convulsa realitat del Pakistan, Palestina, Afganistan, Líbia, Haití i el Nepal. No obstant això, en lloc de cenyir-se al retrat de conflictes bèl.lics, ha intentat apropar l'objectiu de la seva càmera a la vida quotidiana donant un gir a la realitat, evitant els detalls escabrosos i fugint de la foto previsible.

© Emilio Morenatti.

Des de 1998, la Col.lecció Photobolsillo de La Fàbrica Editorial publica cuidades monografies dels fotògrafs espanyols més importants, en un format petit i assequible (13x18 cm). Dirigida per Chema Conesa (fotògraf, editor gràfic i sotsdirector del 'Magazine' del diari El Mundo), la col.lecció ha trencat amb la creença que els llibres de fotografia són un producte inassequible per al públic general. Per només han posat la millor fotografia a l'abast de qualsevol butxaca.

Fins al moment s'han editat 75 Photobolsillo d'autors com Francesc Català-Roca, Javier Vallhonrat, Cristina García Rodero, Agustí Centelles, Isabel Muñoz, Francisco Ontañón, Ouka Leele, Ramon Masats, Juantxu Rodríguez, Alberto García Alix, Xavier Miserachs, Chema Madoz, Colita, Jordi Socías, Gervasio Sánchez i Txema Salvans, entre molts altres. El proper volum, però, no estarà dedicat a un fotògraf de l'estat espanyol, sinó a l'extraordinari treball del francès Pierre Gonnord, un mestre del retrat amb majúscules.

18 de set. 2011

David Airob a Caja Azul: "No crec en la violència gratuïta, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar"

Foto: Marcelo Aurelio

Després de la teòrica i filosòfica ponència que el Pepe Baeza va pronunciar durant la cinquena edició de Caja Azul, li va tocar el torn al David Airob, fotògraf de La Vanguàrdia, editor gràfic del mateix diari durant tres anys i autor del bloc de referència The Wild Side.

Airob va començar la seva exposició pronunciant la frase de la pel·lícula Blade Runner “he vist coses que mai no creuríeu”, la qual cosa va provocar d'immediat que tot l’auditori l’escoltés amb gran expectació, a l’espera de conèixer de primera mà alguna confidència sucosa. Airob no va defraudar.

Foto: Marcelo Aurelio

Amb gran sentit de l’humor i locuacitat, va enumerar alguns dels problemes que pateix un editor gràfic quan treballa en un diari. El principal és que tothom (redactors i staff) opinen i diuen la seva respecte una fotografia, qüestionant constantment la feina de l’editor. “Hi ha una manca d’educació terrible lligada al desconeixement i la manca de cultura visual”, va assegurar. Segons Airob, “els redactors solen triar la foto òbvia. En canvi, un bon editor buscarà sempre la imatge diferent, original, que s’escapi del que ja hem vist”, per la qual cosa Airob creu que l’editor gràfic "és un plus de qualitat per a qualsevol publicació". “El dia que aconseguim que el redactor no entri en el que fa l’editor gràfic, canviaran moltes coses”, va sentenciar.

Un altre dels problemes que Airob va denunciar és la supremacia i tirania del disseny per damunt les imatges. “S’han posat de moda les fotos amb proporcions impossibles, en forma de tub o butifarra”, va assegurar Airob, i va criticar la màxima de “totes les fotos tenen tall” que postulen els dissenyadors que maqueten les pàgines del diari, ja que provoca que sovint dibuixin un espai panoràmic, per exemple, per a una foto que és vertical, i viceversa.

Foto: Marcelo Aurelio

Exhibint una bona varietat d'exemples projectats sobre una pantalla, Airob també va criticar l’excès de fotos en una mateixa pàgina (”millor una pàgina neta amb una foto gran i ben donada, que moltes fotos petites”), el siluetejat de personatges (“em recorden la revista SuperPop”) i que els diaris estiguin constantment pendents del telenotícies per decidir si donen un tema o no.

Però a banda de qüestions prosaiques, David Airob també va voler opinar sobre dilemes ètics i morals que afecten el fotoperiodisme, com el de les imatges que poden ferir la sensibilitat dels lectors. “No crec en la violència gratuïta -va assegurar-, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar i el lector que es molesti... Qui no vulgui mirar, que no miri”, va sentenciar. Airob creu que no es pot enganyar als lectors ni actuar amb hipocresia, “si no, estaríem censurant la realitat”, tot i considerar que els mitjans que aposten per la política del “tot s’hi val” cometen “un greu error”.

Foto: Marcelo Aurelio

Respecte a un altre dilema actual, el del retoc digital d’imatges, Airob va confessar que té molts dubtes al respecte, tot i que els límits els té clars: “no variar cap element de la imatge original”. Airob creu que si acceptem la fotografia en blanc i negre, que comporta veure la realitat “com els gossos”, perquè no hauríem d’acceptar altres maneres de veure la fotografia? “Enfosquir les cantonades o determinades zones de la imatge per a guiar la vista de l’espectador -en clara referència a Eugene Smith- s’ha fet tota la vida amb el blanc i negre”, va argumentar. “La fotografia està parint nous llenguatges visuals, nous discursos de color: HDR, vinyetejats, desaturacions... Personalment em decanto per qui no m’enganya amb la llum, el color..., però al final, crec que tot és una opció personal”, va sentenciar.

En síntesi, tot això i l’explicat en el post anterior és només un resum del que va donar de sí la cinquena edició de Caja Azul. Les ponències van ser això i molt més. Si algú lamenta d’haver-se-les perdut, sàpiga que l’organtizació les va gravar en vídeo i les penjarà pròximament a la seva web. Us n'informaré puntualment a través de Facebook i Twitter.

Al Marcelo Aurelio, el meu agraïment per la cessió de les imatges.

17 de set. 2011

Pepe Baeza a Caja Azul: "Hi ha fotògrafs que són veritables herois"

Foto: Marcelo Aurelio

Avui dissabte s’ha celebrat a Barcelona la 5ª edició de Caja Azul, l’espai de reflexió i debat al voltant de la fotografia documental creat pel recentment guardonat premi Godó de Fotoperiodisme 2010, Alfons Rodríguez, i els fotògrafs Rafa Pérez, Marcelo Aurelio, Godo Chillida, David MonfilFran Simó. L’edició d’avui tenia com a tema l’edició gràfica i per a parlar-ne Caja Azul ha comptat amb dos ponents de luxe: el Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, i el David Airob, fotògraf, editor gràfic de plantilla del mateix diari i autor de l'exitós bloc The Wild Side. La trobada s'ha realitzat a la sala principal del Pati Llimona i ha atret un bon grapat de fotògrafs, així com als editors gràfics Paco Elvira, Rafa Badia, Celeste Arroquy (de Piel de Foto) i jo mateixa, que no ens volíem perdre les explicacions dels dos referents de l'edició gràfica més importants d'aquest país. Crec que poques vegades s'ha pogut veure una concentració d'editors gràfics tan gran com avui. Tenint en compte que aquesta és una professió "minoritària", en paraules de Pepe Baeza, està clar que la convocatòria de Caja Azul ha estat un èxit.

Malgrat la reducció dràstica dels pressupostos destinats a fotografia i l’abandonament de la cultura visual que els mitjans estan practicant i que, segons el Pepe Baeza, “sembla que no té marxa enrere", els dos ponents segueixen defensant de forma vehement una fotografia documental i testimonial de qualitat a la premsa diària. Cada cop és més difícil, però, que els mitjans destinin recursos a produir reportatges documentals i per això Baeza considera que hi ha fotògrafs que són veritables “herois”, professionals que sense cap suport i fugint de les agendes dels mitjans (és a dir, d’allò que els diaris consideren noticiós) treballen en profunditat un reportatge valuós des del punt de vista social que probablement mai no serà publicat. Per això, Baeza recomana que els fotògrafs s’agrupin en col·lectius i busquin nous canals de difusió, tot i que no siguin remunerats, a l'espera de trobar algun dia un model econòmic viable per a una professió que, segons Baeza, realitza una funció social “imprescindible”.

Foto: Marcelo Aurelio

En la seva ponència, Baeza ha donat algunes pautes als fotògrafs documentalistes advertint-los d’allò que ell anomena “pensament estètic”. “Compte amb els dictats del poder estètic!”, ha clamat. Segons Baeza, hi ha fotògrafs que utilitzen la realitat per a crear una obra artística. “L’art contemporani està ple d’imatges de paisatges desolats i buïts, de persones sense contextualitzar, de fotos que queden molt bé penjades a la sala d’un consell d’administració...”, es lamentava. Segons Baeza, està bé que la fotografia documental investigui nous llenguatges artístics (HDR, desaturacions, vinyetejats, etc.), però prioritzant sempre la transmissió del missatge per damunt l'estètica de la imatge. “Una foto bella és més eficaç, segur, però els fotògrafs no deuen usar la realitat per a realitzar la seva obra, sinó que l’obra ha d’estar al servei de la realitat”. Segons l’editor gràfic del Magazine, no es tracta tant de renunciar a l’esteticisme, com de cercar un discurs visual profund i honest, on el valor testimonial estigui per damunt de tot, en clara sintonia amb allò que defensa Jean François Leroy, el director del festival Visa pour l’Image, al qual Baeza ha referenciat en nombroses ocasions.

Per a treballar, Baeza recomana que els fotògrafs no s’aïllin i ho facin assessorats o en col·laboració amb sociòlegs, antropòlegs, economistes..., experts que interpretin la realitat i que ajudin al fotògraf a triar el tema i l’enfoc, "una de les qüestions més importants d’un reportatge", segons Baeza. L’editor gràfic pot formar part d’aquest equip. “Pensar en equip és millor que decidir tot sol”, assegura. De la mateixa manera, abans de realitzar un reportatge, Baeza aconsella recollir el màxim d’informació i documentar-se bé. “Anar a un lloc sense saber-ne res és una indecència”, ha exclamat, i ha criticat a aquells fotògrafs que fins i tot presumeixen de no haver-se informat prèviament amb la justificació de que així no rebran cap influència.

Foto: Marcelo Aurelio

I ja en el debat final de Caja Azul, a la pregunta de si la premsa desapareixerà, Pepe Baeza ha respost que no mentre els anunciants considerin que el paper és un suport publicitari millor que Internet, cosa que de moment sembla que és així.

Respecte a la ponència del David Airob, com que ha estat igual o més llarga que la del Pepe, la deixo per un següent post. O sigui que... continuarà!

12 de set. 2011

Visa pour l’Image, un patiment necessari

Infants empresonats a l'Àfrica. Foto: Fernando Moleres.
Anar a veure el Visa pour l’Image comporta l’elevat risc de patir i arribar a casa sacsejat i commocionat per les imatges dels reportatges exhibits. Per molt que el Juan José Millás consideri que després de veure tantes vegades l’horror aquest "ja no ens commou", encara no han desaparegut de la meva retina les cares dels infants empresonats a l’Àfrica del Fernando Moleres; els malalts mentals oblidats als psiquiàtrics de la Xina vistos pel fotògraf de l’agència Magnum Lu Nan; els nens soldats somalís retratats per Ed Ou a Mogadiscio...

Alguns es preguntaran si és necessari i efectiu mostrar tanta barbàrie, tanta catàstrofe, tants conflictes any rera any. Fa un parell d’anys, un grup d’amics vam anar junts al Visa i una de les meves amigues va quedar tan commocionada davant la primera exposició que ja no va voler entrar a veure’n cap més. Es va passar tot el cap de setmana esperant-nos a fora de cada recinte. “És necessari veure tot això?”, preguntava. Ahir, un altre amic periodista em comentava que estava “cansat” de veure tants desastres i que considerava que el Visa s’hauria de renovar, evolucionar i obrir a temàtiques menys “dures” que les que mostra en cada edició.

Tot i el que puguin pensar algunes ànimes sensibles, sóc de l’opinió que el festival Visa pour l’Image és cada cop més necessari per a mostrar la barbàrie dels homes i la brutalitat de la natura. Ja fa molt temps que el fotoperiodisme ha perdut terreny a la premsa tradicional, que ha de buscar nous camins per fer-se visible. Els diaris han abandonat pràcticament la seva funció social crítica i de denúncia en favor d’interessos econòmics i polítics particulars.

Però som molts els que enyorem un periodisme de qualitat humana, veraç, honest i independent, amb el focus principal en les persones, especialment en els més febles, cada vegada més invisibles per als mitjans de comunicació tradicionals. El Visa, tot i les seves limitacions, compleix amb escreix aquesta funció de mostrar la realitat més difícil i oblidada, per més dura que sigui. I encara que el bombardeig d'imatges cruels i bàrbares pugui ferir la sensibilitat d’algunes persones, la seva difusió afina sensibilitats i consciències.

Com deia el meu professor de periodisme Josep Maria Casasús, “les fotos poden ser revulsives, no repulsives”.

9 de juny 2011

Txernòbil, vist amb els ulls d’Igor Kostin, el fotoperiodista que va documentar heròicament el desastre nuclear

Ara que l’energia nuclear torna a ser motiu de debat a causa de l’accident de Fukushima, s'acaben de complir 25 anys de la catàstrofe de la central de Txernòbil. Aprofitant l’efemèride, l'editorial Efadós acaba d’editar el llibre Txernòbil. Confessions d'un reporter, d'Igor Kostin, un fotògraf de l’agència de premsa Nóvosti que des del primer dia es va exposar a la radioactivitat per a mostrar a la humanitat el desastre nuclear. Va ser el fotògraf que va aconseguir capturar la instantània que donaria la volta al món, l'única prova patent de l'estat en què va quedar la central de Txernòbil el mateix dia de l’explosió. Unes hores després del sinistre i gairebé sense protecció, va sobrevolar en helicòpter el reactor rebentat que no parava de fumejar, i el va fotografiar. Les altes radiacions van velar totes les imatges menys una, l'única que va “sobreviure” d'aquell rodet, una foto esfereïdora i granulosa a causa de la radioactivitat.

Aquesta és la primera i única imatge que hi ha del dia de l'explosió del quart reactor de la central de Txernòbil. Com es pot comprovar, la imatge està granulada a causa de les altes radiacions. Tal i com relata l'Igor Kostin al seu llibre, la resta de fotografies que hi havia al rodet van sortir negres.

Sorprès per la magnitud de la tragèdia i el silenci de les autoritats, Igor Kostin va decidir testimoniar les conseqüències de la catàstrofe. Durant vint anys, va viatjar regularment a Ucraïna ignorant les més que probables seqüeles a les continues exposicions radioactives, i es va mimetitzar amb els liquidadors, viatjant als pobles situats al voltant de la central, vestint-se amb vestits de plom, pujant a helicòpters, camions i tancs per arribar a llocs on estava prohibit anar-hi... Tot això per a documentar la realitat que va viure Txernòbil, plena d’experiències personals punyents: herois obligats a ser-ho a la força, gent que va morir o que portarà sempre endins la creu del mal, liquidadors als quals se’ls va encomanar la descomunal tasca de neutralitzar les emanacions radioactives, descontaminar la zona, construir el sarcòfag del reactor, retirar-ne les restes...; gent obligada a desplaçar-se que va viure la destrucció del seu medi natural; gent que ho va perdre tot... Fins i tot, gent que es va negar a marxar i va optar per una vida assilvestrada dins l’univers de la contaminació, lluny de la civilització.

Alguns liquidadors fotografiats per Igor Kostin es desplacen en autobús cap a la central protegits només amb màscares i monos de cotó.

En aquesta altra foto de Kostin, dos liquidadors amb respiradors que anomenaven "morros de porc", vestits per protegir-se d'una guerra química però no contra les radiacions, mesuren amb comptadors arcaics els nivells de radiació d'un camp, dins la zona prohibida de 30 quilòmetres, amb l'objectiu d'estudiar les mutacions genètiques de les plantes.

Retrat de l'Igor Kostin, a qui el Washington Post va anomenar "l'home llegendari", testimoni capital de la catàstrofe de Txernòbil.

Per no oblidar les dimensions i conseqüències d’accidents tan terribles com els de Txernòbil i Fukushima, cal veure el llibre de l'Igor Kostin. A més de representar un homenatge a les víctimes i als herois, les paraules i imatges de Kostin ens fan comprendre que la dimensió temporal d'una catàstrofe nuclear sobrepassa qualsevol escala humana; ens adverteixen que la recerca insaciable d’energia en nom d’un consum desenfrenat només ens porta a la perdició, i que la seguretat de la humanitat i la protecció del medi ambient haurien de ser prioritats d’importància planetària.

El llibre està editat en català en dues versions: amb tapes dures o enquadernació rústica. La primera costa 30€ i la segona, 18’05. El podeu comprar aquí.

Un darrer apunt: malgrat haver estat exposat a dosis de radiació altíssimes i patir-ne les conseqûències, afortunadament el 27 de desembre passat Igor Kostin va complir 74 anys.

L'Igor Kostin sosté a la mà un llibre on apareix una imatge seva d'una de les seves freqüents hospitalitzacions. Foto: Vaclav Vasku.

20 d’abr. 2011

Fotògrafs de Magnum inicien una gira com autèntiques estrelles de rock


Ja fa uns anys que Magnum va deixar de ser una agència de fotografia a l’ús per a convertir-se en una marca multi-plataforma destinada a donar suport i lluentor a les carreres dels seus fotògrafs. I així segueixen, explotant al màxim el concepte de celebritat.

Ara, decidits a anar una mica més enllà, han muntat una estratègia insòlita. Si els músics es passen el dia viatjant en furgo i fent bolos per guanyar-se la vida, per què no els fotògrafs?, s’han preguntat. I dit i fet! Cinc “estrelles” de Magnum -l’Alec Soth, la Susan Meiselas, el Jim Goldberg, el Mikhael Subotzky i el Christopher Anderson- acompanyats d’una escriptora (la Ginger Strand), creuaran els Estats Units en autobús des de San Antonio (Texas) fins a Oakland (Califòrnia), amb l’objectiu de documentar fotogràficament la ruta i vendre les imatges als seus seguidors i aficionats. Com si d’una gira dels U2 es tractés, han batejat el tour amb el nom de Postcards from America, el primer d’una sèrie de viatges que realitzaran per tot el país.

Segons Magnum, l’objectiu de la gira (que ells qualifiquen d’experiment) és, a més de documentar fotogràficament el trajecte, implicar en el projecte als aficionats i seguidors, i mantenir un contacte estret amb el públic. En el fons, però, no busquen una altra cosa que treure el màxim profit a la condició d’estrelles dels seus fotògrafs (que tan bons resultats els està reportant amb els caríssims workshops que organitzen per tot arreu), a través de la venda online d’obres produïdes a partir de les imatges que Meiselas i companyia vagin generant al llarg del viatge. A saber: targetes postals, al “mòdic” preu de 125$ el paquet de 5; l’edició limitada de 500 llibres signats pels autors, a 250$ cadascún, i l’edició de 25 portfolis de cada fotògraf a 3.000$ la peça.

El fet que Magnum, una icona del fotoperiodisme, organitzi una gira com aquesta és un signe inequívoc de la crisi que travessa el periodisme gràfic i de com aquest busca desesperadament noves fórmules per a sobreviure. L'estratègia de Magnum encaixa més en el concepte d'una acció artística o performance que no pas en un projecte fotoperiodístic. Però ja fa temps que els límits entre el periodisme i l’art s’han dissolt per seguir mantenint el negoci sigui com sigui. Tot i així, us imagineu el Henri Cartier-Bresson recorrent l’oest americà com si fos el Bruce Springsteen?

Amb tot, si els de Magnum aconsegueixen connectar amb el públic i vendre llibres i obra gràfica, benvinguda sigui la idea!

1 d’abr. 2011

El fotoperiodista Paco Elvira estrena un projecte doble, la novel·la i exposició fotogràfica 'Un dia de mayo'


Hi ha gent que amb la seva trajectòria és capaç de demostrar les seves múltiples facetes i aptituds. El meu amic Paco Elvira n'és un. El veterà fotoperiodista, professor de fotografia i un dels blocaires més coneguts i actius d'Internet, mostra una vegada més les seves capacitats polifacètiques presentant el proper dilluns 4 d'abril un doble projecte: l'estrena de Un dia de mayo, la seva primera novel·la, i una exposició de fotografies d'alguns dels escenaris on es desenvolupa l'acció.

Un dia de mayo és un relat de fotoperiodisme i investigació, és clar. La novel·la narra les peripècies d'un periodista que treballa en un dels diaris més coneguts de Barcelona i investiga una complexa trama d'armes. "És una barreja de ficció i realitat en la qual apareixen molts amics, amb el nom canviat, encara que fàcils de reconèixer", afirma el Paco, cosa que, de ben segur, serà un bon al·licient per a tots els que portem anys en aquesta professió.

Al llibre, el Paco també descriu algunes de les seves fotos més conegudes, ja que "el protagonista és un periodista que durant la seva investigació viatja a països que conec molt bé", argumenta. Amb aquest pretext, els principals escenaris que apareixen descrits en el relat (Marbella, Irlanda del Nord, Macedònia i Hong-Kong) es transformen en una exposició de 22 fotografies, 11 a color i 11 en blanc i negre, que es podrà veure a la galeria Valid Foto de Barcelona. Cada imatge, a més, porta escrit de la seva pròpia mà el passatge de la novel·la relacionat.

Una de les fotos de l'exposició 'Un dia de mayo'

La presentació del llibre i la inauguració de l'exposició seran el dilluns 4 d'abril a les 7 de la tarda a la Galeria Valid Foto, al carrer Buentaventura Muñoz 6, de Barcelona. L'exposició es podrà veure fins el dia de Sant Jordi.

De ben segur que la novel·la del Paco Elvira ens farà gaudir i rememorar uns anys daurats del periodisme al nostre país, i es convertirà en un referent per a les noves generacions de periodistes.

Enhorabona Paco per aquest projecte tan rodó!

13 de des. 2010

És ètic que el fotoperiodisme entri a les galeries d'art?

Fa unes setmanes, la galeria Valid Foto celebrava el seu primer aniversari exhibint una part del seu fons fotogràfic. Entre les 54 obres exposades d'autors tan dispars com Ariadna Arnés, Colita, Xavier Miserachs, Humberto Ribas, Leopoldo Pomés, Penti Sammallathi, Gilbert Garcin, August Sander i Mark Selinger (entre d’altres), i havia una foto de la Nina Berman guanyadora del primer premi del World Press Photo 2007 en la categoria de retrats. La imatge mostrava el retrat d'un marine nord-americà terriblement desfigurat a causa d’un atac suïcida a l’Iraq, al costat de la seva jove i bonica esposa (amb cara de circumstàncies) el dia del seu casament (a l'esquerra).

Mitja hora abans de la inauguració de l'exposició, el Paco Elvira (el primer en arribar-hi) em va presentar al Brauli Teixidó, propietari de la galeria juntament amb el Fernando Peracho, i ambdós em van preguntar (el Paco i el Brauli) què opinava sobre el fet que una galeria comercial exhibís una foto com aquella. Teixidó sostenia que la història de l’art està plena de pintures truculentes, morboses i violentes com les que mostren amb tota crueltat i detall el martiri dels sants catòlics. Quina diferència hi ha, doncs -es preguntava-, entre una pintura d’una batalla i una fotografia d’un conflicte bèl·lic? Per què si algú vol adquirir una fotografia d’un esdeveniment actual, per cruel o terrible que sigui, no ha de poder comprar-la? Col·leccionista o no, segons Teixidó, la compra d’una imatge d’aquestes característiques es tan legítima com la d’una foto de paisatge, per posar un exemple.

La foto de la Nina Berman que s'ha exhibit aquests dies a la galeria Valid Foto de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Està clar que el fotoperiodisme està buscant canals alternatius a la premsa, donat que aquesta ha cedit l’espai que li havia destinat a altres continguts més barats i menys qüestionats per la publicitat, els vaig respondre. I els circuits artístics són una clara possibilitat per a difondre les realitats polítiques actuals i de compromís social. Recordo que fa dos anys, l’artista colombià Fernando Botero va exposar algunes obres de la seva famosa sèrie sobre Abu Ghraib a la galeria d’art The Meridian Gallery de San Francisco, en una exposició col·lectiva anomenada “Art of democracy: War and Empire” que tenia com a tema l'estat de la democràcia als Estats Units i l'ocupació militar permanent a l'Iraq i l'Afganistan. Si en lloc de pintures haguessin estat fotos, hi hauria hagut alguna diferència?

Fernando Botero, Abu Ghraib 50, 2005.

Honestament opino que el fotoperiodisme pot complir el seu paper de testimoni i memòria per transformar el món, també des de les sales d'exposicions i els museus. Des de sempre, l’art ha estat una eina de transmissió d’un missatge, una utopia o un diagnòstic, i per tant, pot ser un circuit plenament legítim per a difondre el fotoperiodisme, tot i que menys massiu. Això significa, doncs, que tota fotografia documental té cabuda en una galeria d’art? (no oblidem que una galeria no és un museu encara que comparteixi amb ells algunes funcions, sinó un negoci de compravenda d’obres d’art).

Sense coincidir de ple en allò que un dia el director del Visa pour l’Image, Jean François Leroy, va comentar en una classe magistral, respecte a que comerciar imatges de la misèria del món és una obscenitat i qui les compra, un pervertit, sincerament li vaig confesar a Brauli Teixidor que se’m fa difícil imaginar les 4 insofribles fotos de la lapidació d’un home a Somàlia que podíem veure aquest any a l’exposició del World Press Photo 2010 penjades a la seva galeria i els arguments o motius que algú podria tenir per comprar-les.

Foto guanyadora del segon premi World Press Photo 2010 de la categoria de sèries, de Farah Abdi Warsameh per The Associated Press.

10 d’oct. 2010

'Crowdfunding', una nova fórmula per finançar projectes fotogràfics

Tots sabem que el mercat editorial i el de la premsa estan en crisi i que costa moltíssim trobar diners per tirar endavant nous projectes fotogràfics. Així que quan el fotògraf holandès Rob Hornstra i l’escriptor i director de cinema Arnold van Bruggen van voler embarcar-se en un projecte de cinc anys, van haver d’utilitzar la imaginació per buscar una font de finançament alternativa que els possibilités tirar-lo endavant.

El 2014, els Jocs Olímpics d'Hivern tindran lloc a Sochi, Rússia, una petita ciutat perduda entre les muntanyes del Caucas i el Mar Negre, a prop de Txerkèssia, Ossètia del Nord i Txetxènia, i només a 20 milles d'Abkhàzia, una altra zona de conflicte. Als voltants de Sochi encara hi ha pobles sense gas ni electricitat, que viuen com en el segle XIX. S'espera que els Jocs Olímpics d'Hivern transformin la ciutat i tota la regió, i milers de persones ja estan treballant en la construcció dels estadis i hotels necessaris per a l’esdeveniment.


Veure el mapa més gran

Rob Hornstra i Arnold van Bruggen van voler documentar aquests canvis fins el 2014, però es van trobar amb el greu i habitual problema que cap diari o revista holandesos no tenien pressupost per costejar un projecte d’aquesta envergadura. Aleshores van decidir apostar per una iniciativa de finançament popular o crowdfunding, i van llançar The Sochi Project.

El crowdfunding és un sistema que permet finançar un projecte amb les aportacions de totes les persones que vulguin donar-li suport. És una manera de costejar projectes a travès d’Internet, al marge dels grans mitjans de comunicació: els promotors de la idea conviden a la gent a que facin una donació per finançar el projecte a canvi d’alguns beneficis.

El crowdfunding no és nou, sinó que les indústries del cinema i la música l’han utilitzat en algunes ocasions. Permet a qualsevol persona esdevenir, per exemple, un micro-productor de cinema i aparèixer com a tal als crèdits d’una pel·lícula. El film El Cosmonauta n’és un exemple.

Hornstra i van Bruggen han adaptat la fórmula crowdfunding al seu The Sochi Project, i ja porten recaptats més de 28.000€. Els càlculs econòmics que han realitzat són els següents: volen viatjar a la regió de Sochi almenys dues vegades l'any (durant un mes cada una) fins el 2014. Han calculat que cada viatge els costarà uns 15.000€. D'aquesta quantitat, al voltant del 20% el destinaran a despeses de viatge; un 20% més, a despeses d'allotjament i manutenció; un 20%, a costos materials; un altre 20%, en un assistent/traductor, i el darrer 20%, al disseny del lloc web i els costos relacionats amb el projecte. L’objectiu és aconseguir 30.000€ anuals. Ja han rebut 340 donacions i des que van iniciar el projecte ja han recaptat uns 28.000€. De moment, pel 2011 ja n'han aconseguit 7.871. En tot aquest procés, les xarxes socials han estat les seves grans aliades.

Hornstra i van Bruggen tener clar que la gent no dóna res si no obté alguna cosa a canvi. Per això han creat tres categories de donants: els que només inverteixen 10€ adquireixen la condició de Bronze; els que donen més de 100€ obtenen l'estatus de Plata, mentre que una donació de 1.000€ dóna entrada al cercle d'Or.

Tots els donants tenen dret a accedir a una secció reservada de la web on els autors publiquen periòdicament informació actualitzada sobre Sochi. També poden accedir a sèries de fotos exclusives, entrevistes, vídeos amb making-offs i arxius originals en brut de fotografies de Hornstra.

Els membres de la categoria Plata poden assistir a una sèrie d'exposicions, lectures i presentacions de forma gratuïta, així com rebre les publicacions exclusives que cada any The Sochi Project produeix. Per últim, els donants d'Or aconsegueixen una capsa especial per a col.leccionistes amb cinc fotos originals, i poden reunir-se amb els dos autors.

De moment, sembla que aquesta fórmula alternativa de finançament està funcionant prou bé i que The Sochi Project és avui dia una realitat. Tan de bo, tal i com afirmen els autors a la seva web, els permeti seguir lluitant perquè el periodisme independent i el documentalisme segueixin existint. Qui sap si el crowdfunding acabarà convertint-se en la solució màgica que tots buscàvem per tirar endavant molts altres projectes fotogràfics.

20 de set. 2010

La VI Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, una cita imprescindible


Aquest cap de setmana, un grup d’amics fotògrafs i blocaires ens hem desplaçat a Palafrugell, a només una hora i mitja en cotxe des de Barcelona, per gaudir de les exposicions, tallers i projeccions de la sisena Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, un festival de fotoperiodisme que des de fa 12 anys coordinen amb entusiasme la Maria Planas i l’Enric Bruguera, i que poc té que envejar al seu veí de la Catalunya Nord, el Visa pour l’Image.

Allí estàvem els blocaires Paco Elvira, David Airob (The Wild Side) i la seva filla, el Martin Gallego, la Nati Martínez (Caborian) i una servidora, amb el Pepe Baeza (editor gràfic del Magazine de La Vanguardia) i la seva dona, la fotògrafa Ana Lage, amb les seves criatures.

En arribar a Palafrugell ens esperava l’encantadora Maria Planas, una de les ànimes de la biennal, qui amablement ens va acompanyar a visitar algunes de les exposicions. La Maria ens va explicar que en l’edició d'enguany han volgut combinar exposicions de fotògrafs clàssics amb les de fotògrafs joves i reivindicatius.

A la nau de Can Mario (un espai diàfan espectacular) vam contemplar una retrospectiva d’Enrique Meneses, un dels pioners del fotoperiodisme més clàssic, d’aquells que fa 50 anys recorrien el món amb una càmera cercant la notícia. L’exposició és un viatge a moments cabdals de la història de la segona meitat del segle XX, on hi destaquen les imatges de l’any 1958 dels protagonistes de la Revolució Cubana i una galeria de personatges cèlebres impressionant.

Com les fotos, els peus de cada imatge, redactats pel propi Meneses, tampoc no tenen desperdici. Foto: Maria Rosa Vila.

A Can Mario també s’hi pot contemplar l’exposició de la Maria Velasco “Vides comunes”, un treball fotogràfic que mostra les similituds existents entre els individus, independentment dels seus origens. Per a realitzar-lo, la Maria ha hagut de conviure amb dues famílies marroquines.

Foto de l'exposició de la Maria Velasco.

Seguint amb el nostre passeig pel nucli històric de Palafrugell, un poble encantador del Baix Empordà que recentment ha estat distingit amb la qualificació de ciutat slow, vam arribar a la Galeria, on s’hi exposava la mostra d’Alfonso del Moral “Addictes”, un treball fotogràfic que explica les històries de joves heroïnòmans refugiats a l’antic centre cultural rus de Kabul, que malviuen en la indigència més brutal, completament oblidats. Impressionant la foto de l’home arraulit sota l’escala. Sembla que estigui enterrat en vida.

Foto: Alfonso del Moral

Més endavant, al magnífic taller del cèlebre pintor Modest Cuixart vam conèixer en Lluís Català, el fotògraf autor de l’exposició “Entre el cel i la terra”, que exhibeix les seves fotos en aquest espai entre pinzells i cavallets del pintor. En Lluís ens va explicar que des de 1997 hi ha milers de camperols indis que s’han suïcidat a causa de les deplorables condicions i adversitats que pateixen els que viuen al camp. En Lluís ha fotografiat diferents famílies de l’Índia que han patit el suïcidi del cap de família.

En Lluís Català (dreta) explica al David Airob detalls de les imatges de l'exposició. A l'esquerra, la Nati Martínez.

Al migdia, i aprofitant la pausa del dinar, vam poder saludar el Tino Soriano, que estava precisament a Palafrugell donant un taller de fotografia de viatges, una de les activitats complementàries organitzades per la biennal. En Tino estava tan cordial i amable com sempre, i ens va explicar algunes anècdotes marineres del seu darrer treball fotogràfic al Gran Sol.

D'esquerra a dreta, la Nati Martínez, Maria Rosa Vila, Paco Elvira, David Airob i Tino Soriano. Foto: Martin Gallego.

Després d'un dinar boníssim en un restaurant que ens va recomanar la Maria Planas, vam continuar visitant més exposicions, la primera, la de Joseba Zabalza al Centre Mercantil, un edifici que encara conserva la seva magnificència malgrat necessitar una bona restauració.

A la foto, el Martin Gallego visitant l'exposició de Joseba Zabalza a la magnífica sala del Centre Mercantil. Foto: Maria Rosa Vila.

La mostra de Zabalza, titulada “Welcome to the Garbage Mountain”, tracta sobre la gent que viu recollint residus sòlids dels abocadors d’escombraries.

Foto de Joseba Zabalza del projecte "Welcome to the Garbage Mountain".

Al Museu del Suro, on s’exposa la retrospectiva de Ricard Terré, un dels referents de la fotografia del nostre país, vam coincidir i xerrar una estona amb la seva filla Laura Terré, doctora en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, i amb Carlos Pérez Siquier, Premi Nacional de Fotografia 2003 i cofundador del grup AFAL, al qual va pertànyer Ricard Terré. A la retrospectiva s’exhibeixen còpies realitzades per l’autor tan conegudes com la de la famosa nena guenya, veritable icona.

Foto de Ricard Terré.

Més tard, al Teatre Municipal de Palafrugell vam contemplar dues exposicions més, una off (enguany per primera vegada el festival ha inaugurat una nova secció anomenada Biennal Off dedicada a descobrir nous valors) i una altra oficial. La primera, a la planta baixa, és un treball de l’Eugeni Gay Marin i l’Isabel González Ortiz de Urbina titulat “Yak 42”, que il·lustra el llarg dol de les famílies dels militars espanyols que van perdre la vida quan l’avió en què viatjaven es va estavellar a Turquia en tornar d’una missió a l’Afganistan.

A l'exposició sobre l'accident del Yak-42, la filla de David Airob ens va demostrar el seu talent amb la càmera. Foto: Maria Rosa Vila.

Al pis de dalt del Teatre Municipal hi ha instal·lada una altra retrospectiva d’un personatge local molt conegut de Palafrugell, el Frederic Martí Carreras, els familiars del qual van descobrir un bon dia que guardava un tresor a casa: un arxiu de negatius increïble que mostra com era la societat, el treball i el lleure de la gent de l’Empordà dels anys 50 i 60.

L'exposició de Frederic Martí Carreras. Foto: Maria Rosa Vila.

A la galeria Carpe Diem ens van sorprendre els virtuosos retrats, gairebé pictòrics, de Fernando Moleres, un conjunt d’imatges que sota el títol “Vida monàstica” il·lustren la manera de viure d’algunes comunitats dedicades a l‘oració i el silenci.

Els retrats de Fernando Moleres semblen pintures flamenques del segle  XV. Foto: Maria Rosa Vila.

Quan ja s’estava fent fosc, encara vam tenir temps de contemplar les fotos a l’aire lliure de la Montse Campins, unes precioses imatges de gran format que pertànyen al seu projecte “Maria, jo, tu, ella, nosaltres, vosaltres, elles”, un homenatge a les dones anomenades Maria de qualsevol edat, professió i procedència, que vol mostrar com és la dona contemporània del nostre país.

Una de les fotos de gran format de la Montse Campins exposades a l'aire lliure. Foto Maria Rosa Vila.

Tots els que vam anar dissabte a Palafrugell vam arribar a la mateixa conclusió: la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs és una cita imprescindible per a tots els amants del fotoperiodisme i mereix una escapada. Només queda una setmana per a que pugueu gaudir-ne, ja que el festival tanca les seves portes el diumenge 26 de setembre.

El Paco Elvira i el David Airob han penjat també en els seus blocs les seves respectives cròniques sobre la biennal i tots us recomanem el mateix: que no us la perdeu!

30 d’ag. 2010

Els reportatges "diferents" del Visa pour l'Image 2010

Foto: Maria Rosa Vila

Com cada any, la meva amiga Mònica Tudela i jo hem passat un cap de setmana a Perpinyà per visitar les exposicions del Visa pour l’Image. Per nosaltres és com una tradició, un ritual que repetim any rera any, i la millor manera d’acomiadar-nos de les vacances i l’estiu. A les dues ens anava bé anar-hi el primer cap de setmana del festival, justament el dia d’obertura. El dissabte encara no havia començat la setmana professional, però a les exposicions ja hi havia algunes aglomeracions de públic.

La planta soterrani del Convent dels Minimes estava força plena de gent el primer dia del Visa. Foto: Maria Rosa Vila.

Tot i que el nombre de treballs exposats al Visa no ha baixat respecte el 2009, vam comprovar que hi havia alguns espais en què no hi havia tantes exposicions, com en el Convent de Santa Clara (l’antiga presó), on una de les sales estava buida, i el Castillet, on només hi havia una mostra al primer pis. També a l’expo de les millors imatges de premsa diària, a l’Arsenal des Carmes, hi havia menys fotografies exposades que en anys anteriors, símptoma evident de que els diaris cada cop publiquen menys reportatges de creació pròpia. Tot i així, malgrat la crisi, el Visa segueix mantenint viu el seu interès i atractiu.

Sens dubte, aquest ha estat l’any del terratrèmol d’Haití i per això era inevitable que el Visa recollís un bon grapat de reportatges cruents i impactants sobre la tragèdia. Malgrat aquesta omnipresència, Jean François Leroy, director del festival, s’ha esforçat en triar i reunir una mostra variada de temes i escenaris en què el fotoperiodisme més dramàtic conviu amb el documentalisme de caire més social. Fins i tot, al Visa d’enguany s’hi pot contemplar un reportatge de paisatge, una variada oferta que, segons el meu parer, fa més atractiu el programa del festival.

Un dels treballs que sens dubte atrau a més públic, a jutjar per la quantitat de gent que s’hi amuntegava dissabte davant les imatges, és el de la Stephanie Sinclair sobre la poligàmia als Estats Units, publicat a National Geographic i el New York Times.

L'exposició sobre la poligàmia als Estats Units genera sens dubte una bona expectació. Foto: Maria Rosa Vila.

El reportatge, que es pot contemplar al Convent dels Minimes, mostra com viuen els membres d’una de les sectes mormones més tancades, coneguda per practicar la poligàmia, vestir de manera anacrònica i viure al marge de la societat americana. Sinclair va ser capaç d’introduir-se dins la comunitat i fotografiar la vida d’algunes famílies formades per homes casats amb tres, quatre, cinc i fins i tot sis esposes, envoltats de nombrosos fills i néts.

A la foto, un dels grans patriarques de la secta mormona, el Joe S. Jessop, al capdavant de les seves 5 esposes, 46 fills i desenes de néts. Foto: Stephanie Sinclair.

Un dels fotògrafs que ja va exposar l’any passat i que enguany repeteix és el Walter Astrada. Algunes de les imatges de Madagascar que vam veure-hi el 2009 ens les tornem a trobar a l’exposició del World Press Photo, que es pot contemplar al segon pis del Convent dels Minimes.

Foto del treball de Walter Astrada sobre els conflictes a Madagascar que va ser premiat amb un dels World Press Photo 2010.

Amb això, Astrada demostra que s’ha convertit en un dels fotoperiodistes més interessants i reconeguts del moment. El treball que mostra actualment al Visa és un reportatge sobre la violència contra les dones a l’Índia, on milers de nenes són avortades per culpa d’una tradició que prima el varó per damunt la dona.

En aquesta línia de documentalisme més social, el reportatge sobre l’Eloi, el bebè condemnat a viure tancat en una bombolla esterilitzada fins que es recuperés d’una malaltia genètica, commou per la humanitat de cada una de les imatges que va realitzar Hubert Fanthomme i que va publicar a Paris Match. Es pot veure a les dues sales del primer pis del Castillet.

La Mònica Tudela llegint el text de l'exposició del nen bombolla al Castillet. Foto: Maria Rosa Vila

Un altre dels reportatges “diferents” que es poden visitar a la Chapelle du Tiers Ordre, és un recull d’imatges de gran bellesa que la Danielle i l’Olivier Föllmi han realitzat per tot el món. L’exposició mostra l’equilibri entre l’home i la natura, i constitueix un homenatge a la saviesa de la humanitat. Al costat de cada foto, els autors hi han afegit la cita d’un pensador, filòsof o savi d’arreu. El resultat és un missatge de pau i esperança que resulta d’allò més reconfortant, sobre tot després de veure els reportatges del Visa més cruents i tràgics.

Una de les fotos de la Danielle i l'Olivier Föllmi que es poden veure a Perpinyà.

Al costat de la Chapelle du Tiers Ordre, a la imponent església dels Dominics hi penja una imatge gegant d’una sequoia que va des del terra fins el sostre del temple, la mateixa foto que la revista National Geographic va regalar com a desplegable en el número d’octubre de 2009 quan van publicar-hi un reportatge de Michael Nichols sobre sequoies. A la pared de l’església, un text explica com en Nichols va aconseguir fotografiar aquest arbre sencer sense haver de recórrer a cap trucatge fotogràfic. La imatge forma part del reportatge que el fotògraf va realitzar per denunciar la tala del 95% d’aquests arbres i la pràctica desaparició del bosc original de sequoies.

La foto de la sequoia de Michael Nichols fa 18 metres d'alçada. Foto: Maria Rosa Vila.

No gaire lluny, al Convent de Santa Clara, l’antiga presó, un altre reportatge recentment reconegut amb un Pulitzer mereix una especial atenció: el que va realitzar el fotògraf Craig F. Walker pel diari The Denver Post, per documentar com un jove estudiant nord-americà es transforma en un marine, i al qual ja li vaig dedicar un post anteriorment. Un excel·lent exercici de periodisme que demostra que amb temps i mitjans (Walker va estar 27 mesos essent l’ombra de l’Ian Fisher), els diaris són imprescindibles i insuperables per a contar bones històries.

Una de les fotos del reportatge de Craig F. Walker sobre l'Ian Fisher, el noi que es va convertir en soldat a la guerra de l'Iraq.

Podria extendre-m’hi molt més, però crec que és millor que us acosteu al festival vosaltres mateixos i gaudiu del treball dels millors fotoperiodistes del món i dels nous talents, de les conferències i projeccions de la setmana professional, i dels contactes que pugueu fer amb editors i agències. El Visa és això i molt més, i estant a dues hores en cotxe de Barcelona, no hi ha cap excusa per no fer-hi una escapada, passejar pels carrerons de Perpinyà, entrar als magnífics edificis històrics oberts al públic només pel festival i seure després a la terrassa d’un restaurant a dinar un plat com aquest.

La Mònica Tudela i jo vam gaudir moltíssim amb la gastronomia de la Catalunya Nord. Foto Maria Rosa Vila.

Un plaer tan gran com el de visitar les exposicions.

PD: Al bloc de Paco Elvira podeu llegir una crònica molt complerta plena de reflexions interessants sobre tot el que es pot veure al Visa 2010. No us la perdeu!