Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia documental. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia documental. Mostrar tots els missatges

19 de febr. 2012

Photographic Social Vision porta al CCCB quatre exposicions del festival Visa pour l'Image


Els que conegueu a la Sílvia Omedes sabreu que és una de les persones que més es desviu perquè en aquest país s'obrin nous canals de difusió per a la fotografia documental, ara que la premsa ja no dóna pràcticament cabuda a cap reportatge fotoperiodístic. Al capdavant de Photographic Social Vision, fundació privada sense ànim de lucre que des de fa deu anys destaca com a plataforma de suport al fotoperiodisme, la Sílvia és la artífex de què a Barcelona puguem veure des de fa set anys l'exposició del World Press Photo (superant afortunadament totes les adversitats econòmiques) i de que el treball de fotògrafs com Daniel Beltrà, guanyador del darrer Veolia Wildlife Photografer of the Year, arribi al gran públic.

Doncs bé, ara la nova fita de la Sílvia i l'equip de Photographic Social Vision és portar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)una part del Visa pour l'Image, el festival de fotoperiodisme més prestigiós del món que se celebra anualment a Perpinyà i que, juntament amb el World Press Photo, és un dels referents més importants de la fotografia internacional. Perquè us en feu una idea, només en l’última edició, va congregar més de 225.000 visitants, 3.000 professionals i 8.000 escolars.

Ara, per primera vegada en la història del festival, una selecció del Visa surt del seu espai habitual i arriba a Barcelona. Sota el títol 'Més Fotoperiodisme. Visa pour l´Image a Barcelona', el CCCB exposarà quatre mostres triades expressament del que s’ha viscut en tres continents al llarg del 2011:

  • El tsunami que va devastar l’est de l’illa del Japó al març. Una mirada col∙lectiva publicada per la revista Days Japan.
  • Les revolucions àrabs iniciades al febrer des d’Egipte fins al Iemen passant per Tunísia i Bahrain, captades per l’ull de Yuri Kozyrev (Agència NOOR).
  • Un sorprenent i colorista reportatge de Shaul Schwarz (Getty Images) sobre la narcocultura com a retrat de la societat que conviu amb i gràcies al narcotràfic a Mèxic.
  • I l'emotiu reportatge sobre la vida quotidiana d’una dona mutilada que lluita per sobreviure al camp en la Uganda postbèl∙lica. Un treball commovedor de Martina Bacigalupo (Agència VU’).

Quatre exposicions que permetran accedir i contemplar reportatges fets en profunditat, i apreciar la tasca de fotògrafs compromesos en documentar de manera sensible i veraç el nostre món. En aquest vídeo podeu veure'n una petita mostra del que es podrà contemplar al CCCB. Us asseguro que les 4 exposicions són de les millors que es podien veure el passat setembre a Perpinyà.

Sens dubte, l'arribada del Visa a Barcelona és una gran notícia que necessita de la nostra complicitat perquè la mostra sigui un èxit de públic. Seria magnífic que en uns anys Barcelona es convertís en la segona seu del festival i capital de la fotografia, “la tènue llum que modestament ens ajudarà a canviar les coses”.

'Més Fotoperiodisme. Visa pour l´Image' s'inaugura al CCCB el 29 de febrer a les 7 de la tarda i estarà oberta al públic de l'1 de març al 28 de maig.

12 de febr. 2012

Samuel Aranda, World Press Foto 2011: la plasmació del dolor per damunt l'originalitat

© Samuel Aranda.

Acabo de llegir a Facebook alguns comentaris crítics amb la foto de Samuel Aranda, guanyadora del World Press Photo 2011 atorgat ahir, que m'han fet bullir la sang i impulsat a escriure la primera entrada d'Enfocant dels darrers quatre mesos.

Alguns titllen la imatge de tòpica, previsible, de simple iconografia cristiana... Fins i tot de burgesa (?). Altres consideren que no està a l'altura d'altres Madones sofrents premiades anteriorment. I als que opinem que és una imatge valuosa ens consideren uns ignorants.

Opinar sobre una imatge documental en funció únicament de paràmetres artístics, buscant l'originalitat de l'obra per damunt de qualsevol altre criteri, és totalment erroni. El fotoperiodisme, per molt que hagi entrat ja a les galeries, no és art, és informació. Els arguments artístics haurien, en tot cas, de considerar-se secundaris. Sempre serà més important la plasmació del patiment humà que l'estètica o originalitat d'una foto, el fons que la forma.

Estic convençuda que l'esteticisme despista de les desgràcies del món. Ja ho he defensat en alguna altra ocasió. Davant d'una imatge bonica, la gent es fixa abans en què bona que és la foto que en l'horror que mostra. Hem de demanar als fotoperiodistes que prenguin imatges diferents, originals i boniques d'un conflicte pel simple fet que "això ja ho hem vist abans"? Els mitjans de comunicació han d'evitar donar les mateixes fotos encara que els conflictes siguin diferents? Els concursos han d'evitar premiar-les? Definitivament, no.>

Els posats de celebritats que omplen les pàgines dels dominicals sempre són els mateixos, les fotos de rodes de premsa, encaixades de mans, mítings polítics... Ningú no es queixa del fotoperiodisme de corbata que veiem cada dia en totes les pàgines dels diaris. Per què hem de demanar als fotoperiodistes que realitzin fotos diferents quan es tracta de desgràcies i conflictes?

La guerra no és un lloc on fer fotos originals i artístiques. La guerra és un horror, el més vergonyós de l'ésser humà. Treballar fent fotos en un conflicte i relacionar-se amb el dolor dels altres és molt dur, i el Samuel Aranda ha sabut acostar-se a aquest dolor amb respecte i compassió. Per això ha guanyat el World Press Photo 2011, per transmetre el dolor magistralment, sense artificis. Encara que ja l'hàgim vist altres vegades, tantes vegades.

30 d’ag. 2010

Els reportatges "diferents" del Visa pour l'Image 2010

Foto: Maria Rosa Vila

Com cada any, la meva amiga Mònica Tudela i jo hem passat un cap de setmana a Perpinyà per visitar les exposicions del Visa pour l’Image. Per nosaltres és com una tradició, un ritual que repetim any rera any, i la millor manera d’acomiadar-nos de les vacances i l’estiu. A les dues ens anava bé anar-hi el primer cap de setmana del festival, justament el dia d’obertura. El dissabte encara no havia començat la setmana professional, però a les exposicions ja hi havia algunes aglomeracions de públic.

La planta soterrani del Convent dels Minimes estava força plena de gent el primer dia del Visa. Foto: Maria Rosa Vila.

Tot i que el nombre de treballs exposats al Visa no ha baixat respecte el 2009, vam comprovar que hi havia alguns espais en què no hi havia tantes exposicions, com en el Convent de Santa Clara (l’antiga presó), on una de les sales estava buida, i el Castillet, on només hi havia una mostra al primer pis. També a l’expo de les millors imatges de premsa diària, a l’Arsenal des Carmes, hi havia menys fotografies exposades que en anys anteriors, símptoma evident de que els diaris cada cop publiquen menys reportatges de creació pròpia. Tot i així, malgrat la crisi, el Visa segueix mantenint viu el seu interès i atractiu.

Sens dubte, aquest ha estat l’any del terratrèmol d’Haití i per això era inevitable que el Visa recollís un bon grapat de reportatges cruents i impactants sobre la tragèdia. Malgrat aquesta omnipresència, Jean François Leroy, director del festival, s’ha esforçat en triar i reunir una mostra variada de temes i escenaris en què el fotoperiodisme més dramàtic conviu amb el documentalisme de caire més social. Fins i tot, al Visa d’enguany s’hi pot contemplar un reportatge de paisatge, una variada oferta que, segons el meu parer, fa més atractiu el programa del festival.

Un dels treballs que sens dubte atrau a més públic, a jutjar per la quantitat de gent que s’hi amuntegava dissabte davant les imatges, és el de la Stephanie Sinclair sobre la poligàmia als Estats Units, publicat a National Geographic i el New York Times.

L'exposició sobre la poligàmia als Estats Units genera sens dubte una bona expectació. Foto: Maria Rosa Vila.

El reportatge, que es pot contemplar al Convent dels Minimes, mostra com viuen els membres d’una de les sectes mormones més tancades, coneguda per practicar la poligàmia, vestir de manera anacrònica i viure al marge de la societat americana. Sinclair va ser capaç d’introduir-se dins la comunitat i fotografiar la vida d’algunes famílies formades per homes casats amb tres, quatre, cinc i fins i tot sis esposes, envoltats de nombrosos fills i néts.

A la foto, un dels grans patriarques de la secta mormona, el Joe S. Jessop, al capdavant de les seves 5 esposes, 46 fills i desenes de néts. Foto: Stephanie Sinclair.

Un dels fotògrafs que ja va exposar l’any passat i que enguany repeteix és el Walter Astrada. Algunes de les imatges de Madagascar que vam veure-hi el 2009 ens les tornem a trobar a l’exposició del World Press Photo, que es pot contemplar al segon pis del Convent dels Minimes.

Foto del treball de Walter Astrada sobre els conflictes a Madagascar que va ser premiat amb un dels World Press Photo 2010.

Amb això, Astrada demostra que s’ha convertit en un dels fotoperiodistes més interessants i reconeguts del moment. El treball que mostra actualment al Visa és un reportatge sobre la violència contra les dones a l’Índia, on milers de nenes són avortades per culpa d’una tradició que prima el varó per damunt la dona.

En aquesta línia de documentalisme més social, el reportatge sobre l’Eloi, el bebè condemnat a viure tancat en una bombolla esterilitzada fins que es recuperés d’una malaltia genètica, commou per la humanitat de cada una de les imatges que va realitzar Hubert Fanthomme i que va publicar a Paris Match. Es pot veure a les dues sales del primer pis del Castillet.

La Mònica Tudela llegint el text de l'exposició del nen bombolla al Castillet. Foto: Maria Rosa Vila

Un altre dels reportatges “diferents” que es poden visitar a la Chapelle du Tiers Ordre, és un recull d’imatges de gran bellesa que la Danielle i l’Olivier Föllmi han realitzat per tot el món. L’exposició mostra l’equilibri entre l’home i la natura, i constitueix un homenatge a la saviesa de la humanitat. Al costat de cada foto, els autors hi han afegit la cita d’un pensador, filòsof o savi d’arreu. El resultat és un missatge de pau i esperança que resulta d’allò més reconfortant, sobre tot després de veure els reportatges del Visa més cruents i tràgics.

Una de les fotos de la Danielle i l'Olivier Föllmi que es poden veure a Perpinyà.

Al costat de la Chapelle du Tiers Ordre, a la imponent església dels Dominics hi penja una imatge gegant d’una sequoia que va des del terra fins el sostre del temple, la mateixa foto que la revista National Geographic va regalar com a desplegable en el número d’octubre de 2009 quan van publicar-hi un reportatge de Michael Nichols sobre sequoies. A la pared de l’església, un text explica com en Nichols va aconseguir fotografiar aquest arbre sencer sense haver de recórrer a cap trucatge fotogràfic. La imatge forma part del reportatge que el fotògraf va realitzar per denunciar la tala del 95% d’aquests arbres i la pràctica desaparició del bosc original de sequoies.

La foto de la sequoia de Michael Nichols fa 18 metres d'alçada. Foto: Maria Rosa Vila.

No gaire lluny, al Convent de Santa Clara, l’antiga presó, un altre reportatge recentment reconegut amb un Pulitzer mereix una especial atenció: el que va realitzar el fotògraf Craig F. Walker pel diari The Denver Post, per documentar com un jove estudiant nord-americà es transforma en un marine, i al qual ja li vaig dedicar un post anteriorment. Un excel·lent exercici de periodisme que demostra que amb temps i mitjans (Walker va estar 27 mesos essent l’ombra de l’Ian Fisher), els diaris són imprescindibles i insuperables per a contar bones històries.

Una de les fotos del reportatge de Craig F. Walker sobre l'Ian Fisher, el noi que es va convertir en soldat a la guerra de l'Iraq.

Podria extendre-m’hi molt més, però crec que és millor que us acosteu al festival vosaltres mateixos i gaudiu del treball dels millors fotoperiodistes del món i dels nous talents, de les conferències i projeccions de la setmana professional, i dels contactes que pugueu fer amb editors i agències. El Visa és això i molt més, i estant a dues hores en cotxe de Barcelona, no hi ha cap excusa per no fer-hi una escapada, passejar pels carrerons de Perpinyà, entrar als magnífics edificis històrics oberts al públic només pel festival i seure després a la terrassa d’un restaurant a dinar un plat com aquest.

La Mònica Tudela i jo vam gaudir moltíssim amb la gastronomia de la Catalunya Nord. Foto Maria Rosa Vila.

Un plaer tan gran com el de visitar les exposicions.

PD: Al bloc de Paco Elvira podeu llegir una crònica molt complerta plena de reflexions interessants sobre tot el que es pot veure al Visa 2010. No us la perdeu!

26 de jul. 2010

Aitor Lara, l'esperit del documentalisme més genuí


És diu Aitor Lara i el vaig conèixer a l’OjodePez Photo Meeting de Barcelona. Me’l va presentar el meu amic i editor gràfic Rafa Badia, qui em va convidar a que visualitzéssim plegats el seu portfoli. L’Aitor ens va mostrar alguns dels seus treballs fotogràfics en blanc i negre sobre la Maestranza de Sevilla, l’Uzbequistán i la Legió, i el que vaig veure-hi em va evocar aromes d'altres temps.

I és que, en un moment en què el fotoperiodisme camina a la recerca de nous llenguatges visuals, compositius i expressius, l’obra de l’Aitor Lara és un retorn a l’essència, al documentalisme més formal i clàssic, aquell que segueix l’estela dels grans fotògrafs del gènere.

Cuadrilla del Cid. Foto realitzada al 2002 per Aitor Lara.

Aitor Lara fotografia amb profunda atenció l'ànima i la disparitat dels éssers humans. En el seu treball realitzat al llarg de vuit anys a la plaça de toros més famosa, la Maestranza, l’Aitor Lara (un fotògraf nascut a Barakaldo, Biscaia, el 1974) ha fotografiat l'univers taurí més genuí a partir d’un mosaic de personatges singulars i característics. Destaquen, sobre tot, els seus retrats al tendido, on l’Aitor es fixa en la gent que té alguna cosa especial que li crida l’atenció.


Molts d'aquests personatges els fotografia al vol; a d’altres, en canvi, els demana que posin per a ell. Són fotos rotundes, precises, honestes, properes, humanes i reals, fruit d’una passió per les persones.

Foto d'Aitor Lara realitzada al 2006.

En certa manera, els seus retrats tenen alguna cosa a veure amb els personatges singulars que fotografiava la Diane Arbus, o el caràcter dels de Walker Evans, o els de 'Tarde de toros' de Luís Baylón o els de la 'España Oculta' de Cristina Garcia Rodero.

Foto de Cristina Garcia Rodero.

En el seu projecte sobre Uzbequistán anomenat 'Torre de Silencio', un assaig fotogràfic sobre les antigues ciutats del centre d’Àsia realitzat gràcies a una beca que li van atorgar, l’Aitor Lara sorprèn perquè fotografia sense funambulismes tècnics, amb l’estil formal i acadèmic de qui està cridat a convertir-se en un clàssic.

Foto del projecte 'Torre de silencio'. Foto: Aitor Lara.

Són imatges de gran valor etnogràfic, antropològic i estètic que tenen el segell de l'etern i que sorprenen per la riquesa de matisos blancs i grisos.

Una altra foto del projecte d'Uzbekistán. Foto: Aitor Lara.

No és estrany, doncs, que ambdós projectes, Maestranza i Torre de Silencio hagin esdevingut en llibre; que al 1999 Aitor guanyés el Primer Premi de Fotografia Juana de Aizpuru, que fos finalista del premi Descubrimientos PhotoEspaña, que li atorguessin la Beca Ruy de Clavijo de Casa Àsia i que al 2008 guanyés el Premi Europa Multicultural Luis Valtueña de Médicos del Mundo.



Per cert, per si no ho sabíeu, l’Aitor és també l’autor del poderós retrat d’un legionari que il·lustrava el cartell del OjodePez Photo Meeting i que forma part del seu projecte IV Bandera.

18 de jul. 2010

"Quan la fotografia no serveix per a res en diuen art", afirma Oliviero Toscani al OjodePez Photo Meeting



Després de tres dies d’una calor horrorosa, amb unes temperatures i una humitat tropicals soportables, en part, gràcies a les cerveses i l’aigua que l’organització subministrava gratuïtament als assistents, el OjodePez Photo Meeting, el congrés de fotografia documental organitzat per La Fábrica i la Virreina Centre de la Imatge a Barcelona, s’ha acabat.

Durant tres dies, el cor de la Rambla ha estat un anar i venir constant de fotògrafs, editors gràfics, periodistes i estudiants de fotografia vinguts d’arreu que, immunes a la xafogor, han assistit a les conferències, debats, projeccions i visionats de portfolis. El gran atractiu de la trobada ha estat, sens dubte, poder conèixer en persona i escoltar l’opinió de 35 dels especialistes i fotògrafs més rellevants del gènere a nivell internacional, gent que són tot un referent, amb l'objectiu de generar un debat al voltant del fotoperiodisme entre ells i el públic.

Una de les conferències més esperades i que més expectació va generar és la que va protagonitzar el fotògraf Oliviero Toscani, autor de les campanyes publicitàries de la firma Benetton.

Susan Meiselas i Oliviero Toscani, dos dels convidats al OjodePez Photo Meeting de Barcelona. Foto: Quesabesde

Al fotògraf italià, famós per revolucionar els principis de la moda i reinventar les regles de la publicitat, sembla que li queda curt el vestit de fotògraf. Toscani va donar a entendre que és una mena de Juan Palomo: no només és l'autor de les fotos sinó també del concepte de cada encàrrec, sigui campanya publicitària, exposició o portada d'una revista de moda.

En tots els casos, Toscani imposa i té cura de tots els detalls, des de la producció i l'estilisme, fins el grafisme i la recerca de l’impacte mediàtic publicitari, sempre amb imatges provocadores creades per a la reflexió i no per a la simple contemplació estètica. Per això afirma: “És impossible ser demòcrata i que hi hagi consens quan treballes en el límit. El consens condueix a la mediocritat".

En aquest sentit, Toscani es considera un creatiu, un artista que intenta canviar la percepció de les coses, convençut com està que la fotografia és una de les eines més eficaces de conscienciació social. Com a responsable de campanyes publicitàries tan polèmiques com la que mostrava a un malalt de la sida moribund o a una model amb anorèxia, mig món se li va posar en contra per explotar el patiment aliè. Però ell, seguríssim de si mateix i engrandit davant l'adversitat afirma: “La fotografia ha de tenir una funció social. Quan no serveix per a res, en diuen art". Per això, va afegir amb ironia malèvola que la fotografia “és actualment l'autèntic art modern".

De totes maneres, crec que el Toscani actual (un clon del Leo Bassi més excèntric, excessiu i provocador), està de tornada de tot. Després de mostrar-nos les imatges més impactants de l’evolució del seu treball fotogràfic determinades per la polèmica i una producció sofisticada i complexa, Toscani va mostrar part del seu nou projecte fotogràfic, un retrat senzill i sincer de la raça humana que està realitzant a través de milers de fotos de rostres anònims que es troba pel carrer. Sembla com si el fotògraf italià s’hagués desprès d’artificis i provocacions. Serà això possible?

8 de maig 2010

Barcelona acollirà al juliol el primer festival de fotografia documental organitzat per La Fábrica

Recordeu que fa uns mesos us vaig adelantar que La Fábrica, l'empresa de gestió cultural que organitza PhotoEspaña, volia muntar a Barcelona un festival de fotografia documental? Doncs bé, l'esdeveniment ja té data i lloc. Serà del 15 al 17 de juliol de 2010 al palau de la Virreina de Barcelona. Durant tres dies, la ciutat es convertirà en la capital de la fotografia documental gràcies al primer OjodePez Meeting Barcelona, un certamen que pretén convertir-se en un punt de trobada de fotògrafs i apassionats pel gènere documental. I per què a Barcelona? Doncs perquè és la ciutat on la revista OjodePez va néixer.

Més de 200 professionals participaran en un programa d'activitats carregat de projeccions al carrer, conferències magistrals, xerrades, debats, cicles de cinema i visionats de porfolio. El festival comptarà amb reconeguts comissaris i experts en fotografia, com Jamie Wellford, editor de la revista Newsweek; Christian Caujolle, crític i editor de VU; Shahidul Alam, creador de Drik; Robert Pledge, creador de Contact; Stephen Mayes, director de l'agència VII de James Natchwey, així com els fotògrafs Alex Majoli, Michael Ackerman, Donald Weber o Naomi Harris, entre d'altres.

Per assistir al festival és necessari formalitzar la inscripció a través del web de la revista OjodePez, però acabo d'entrar-hi per incriure-m'hi i encara no hi han penjat ni el preu ni el formulari. La inscripció inclourà l'accés lliure els tres dies a les conferències, debats, projeccions i cinema, així com la subscripció durant 1 any a la revista.

Actualment, OjodePez és la revista de fotografia documental de referència editada per La Fábrica que des del seu naixement recull projectes fotogràfics que no han trobat sortida en els mitjans tradicionals. Està dirigida per l'editora gràfica Arianna Rinaldo. A cada número, un fotoeditor diferent triat per ella selecciona els treballs fotogràfics que editarà, normalment descartats en altres publicacions.

Caldrà estar a l'aguait de quan comencen les inscripcions per no perdre'ns un esdeveniment com aquest.

28 d’abr. 2010

Terra de Ningú, Rafa Badia i la fotografia de carrer

Tot i que en aquest bloc he parlat en moltes ocasions de la delicada situació per la qual passen els fotògrafs en general i els fotoperiodistes en particular, paradoxalment mai no hi ha hagut a Barcelona tantes iniciatives dedicades a la difusió, l'ensenyament i l'impuls de la fotografia documental. Des de fa dos anys, el Carles Calero i la Patrícia Rodríguez n'impulsen una que han batejat com a Terra de Ningú, un espai a Internet que pretén ser una plataforma on els fotògrafs emergents, estudiants de fotografia i aficionats en general puguin penjar i exposar els seus reportatges en forma de galeries. El projecte original ha anat creixent i consolidant-se, i dissabte passat van organitzar una primera conferència a càrrec del fotògraf, editor gràfic i professor Rafa Badia, que s'està afermant com un dels oradors i teòrics de fotografia més brillants, com vam poder constatar al llarg del seu discurs, farcit de referències i d'imatges.

El poder de convocatòria del Rafa va ser gran perquè les precioses golfes de la Casa Golferichs es van omplir de fotògrafs i alumnes de fotografia. El títol de la conferència era En espai públic, una al·lusió directe a una web dedicada a la fotografia de carrer creada pel col.lectiu In-Public, i el punt de partida que va utilitzar el Rafa per parlar de la fotografia de carrer (a dalt, foto de Nick Turpin, d'In-Public).

Foto: Maria Rosa Vila

És molt difícil resumir tot el que va explicar el Rafa, totes les fotos que va mostrar i les tesis que va defensar, però si hi esteu interessats podeu consultar la web de Terra de Ningú, on en breu hi penjaran un document amb la conferència sencera. Tot i així, aquí teniu un breu resum del que va explicar.

Per començar, el Rafa va definir què s'entén per fotografia de carrer:
  • És un subgènere o estil de la fotografia de reportatge poc conegut, essencialment urbà, on el marc habitual són les grans ciutats.
  • Té un caràcter públic, ja que mai es fotografia en àmbits privats sinó en espais comuns i de trànsit de la ciutadania (com carrers i avingudes) o de repòs i lleure (com parcs, bars, museus o platges integrades en una zona metropolitana).
  • Mai són imatges muntades, sinó composicions espontànies trobades a l'atzar, inesperades i impredictibles.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • No es busca un tema, sinó que el tema és el carrer en si mateix, o els elements (persones, animals, mobiliari urbà, vehicles, publicitat, arquitectura, monuments ...) presents a la via pública i la manera com aquests es relacionen entre si. És a dir, es documenta la trobada fortuïta de persones que comparteixen un lloc i objectes comuns i que estableixen, de forma conscient o no, una relació física i visual digna de ser registrada amb una càmera.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • No hi ha una narració aparent, sinó una aproximació documental a la realitat.
  • Es realitza a peu, sobre les voreres, i retrata, molt sovint, el trànsit dels vianants. El fotògraf deambula a peu, sense objectiu prefixat, es camufla entre la massa i presta atenció a les escenes quotidianes dels seus conciutadans.
  • No es pensa sinó que es fa. És instintiva i espontània, però també "robada", és a dir, presa sense el consentiment de les persones fotografiades. Per això cal que el fotògraf sigui discret i passi desapercebut. Una càmera de petites dimensions, lleugera i, sobretot, silenciosa, amb un objectiu entre els 28 i 50 mm són les millors eines.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • No importa tant "el que es veu", sinó "el que sembla" allò que s'ha fotografiat. La "construcció" d'imatges de carrer exigeix saber interrelacionar, moltes vegades amb un sentit lúdic, els diferents elements de l'escena o les situacions en les quals persones i objectes aparentment dispersos i sense cap vincle, poden arribar a encaixar davant l'ull fotogràfic en un determinat moment i des d'una determinada perspectiva creant il·lusions òptiques, coincidències o anècdotes.
Foto: Matt Stuart (In-Public)

  • Segons el Rafa, la fotografia de carrer és una barreja de l'instant decisiu de Henri Cartier-Bresson, el "in between" o moment intersticial de Robert Frank i la mirada subjectiva del fotògraf.
  • La foto de carrer és igualitària i democràtica. La via pública és, en teoria, de tots, a tots pertany i on tots ens hi relacionem.
El Rafa també va diferenciar la fotografia de carrer del reportatge tradicional en què:
  • La foto de carrer no és seqüencial sinó unitària.
  • No respon a l'esquema narratiu de presentació / nus i desenllaç, ni tampoc a les 5 W's o preguntes clàssiques del gènere periodístic: què, qui, on, quan i per què.
  • La fotografia de carrer no té com a finalitat canviar la societat, tot i que empatitza amb els subjectes fotografiats.

Tota fotografia feta al carrer és pot considerar, doncs, street photography? Segons el Rafa, no, i va distingir entre "la fotografia de carrer" i "la fotografia al carrer". Aquesta segona es diferencia de la primera en què la ciutat és l'escenari on succeeixen esdeveniments (accidents, manifestacions, festes...) que els fotògrafs van a buscar expressament.

Què s'ha de tenir per ser fotògraf de carrer? Segons el Rafa, capacitat visual i compositiva, sentit de l'oportunitat, olfacte de bon cazador i empenta. El fotògraf de carrer ha de tenir una mirada i actitud iròniques, més que obertament crítiques o de denúncia. La mirada s'assembla més a la d'un artista pop que a la d'un fotògraf social.

Foto: Nils Jorgensen (In-Public)

El Rafa també va parlar dels orígens de la fotografia de carrer i dels autors més representatius al llarg de les últimes dècades fins arribar als de In-Public, dels quals va destacar que a les seves fotos hi abunden els colors saturats, els dies assolellats, certa sensualitat i, sobretot, les enginyoses associacions d'idees al voltant de situacions divertides.

Foto: Jesse Marlow (In-Public)

Finalment, el Rafa va concloure que la fotografia de carrer, pel seu caràcter aleatori, sense tesi prèvia i amb un clar valor estètic de les imatges (on tant important és el "com" com el "què"), és una fotografia pura, però alhora un instrument per documentar un lloc, una època, uns costums, l'esperit social i la manera com s'interrelacionen els ciutadans, per la qual cosa s'integra plenament en la fotografia documental. Caldrà veure, però, si amb els anys, les fotos de In-Public i les de molts altres fotògrafs de carrer actuals seran claus o no per entendre la vida de ciutats com el Londres o el Nova York d'avui, si perduraran o es dissoldran en l'anècdota. Si, en definitiva, formaran part o no de l'imaginari col.lectiu.

23 de març 2010

És legítim que El País il·lustri un reportatge amb una foto de 'catàleg' de banc d'imatges?

Veig al diari El País del passat dijous 18 de març una foto que em sorprèn. A la plana 30, un extens reportatge a doble pàgina sobre com la societat i els bancs estigmatitzen i recelen dels empresaris que tanquen el seu negoci va il·lustrat amb una foto gran a quatre columnes. En ella, un home recolza el cap contra la paret que dóna a una sala de juntes buida. Sembla una d'aquestes fotografies típiques dels bancs d'imatges que tant serveixen per il·lustrar un cartell d'una agència bancària com un anunci d'assegurances. Miro de qui és la signatura: és de Getty i no diu quin fotògraf l'ha fet. Al peu de foto, un text genèric confirma les meves sospites. Diu: "L'estigma associat al fracàs frena els emprenedors espanyols". No m'ho puc creure. Un dels diaris de referència espanyols quant a edició gràfica ha utilitzat la mateixa foto que podria haver aparegut en una enciclopèdia o llibre de text!

La foto de Getty, publicada al diari El País de 18 de març per il·lustrar un reportatge sobre empresaris que han tancat la seva empresa

De seguida intento esbrinar el per què. Un tema impossible de documentar gràficament? No m'ho sembla. Si llegim el text descobrim que la informació la protagonitzen persones amb noms i cognoms, com l'Alberto Fernández, professor de l'IESE; Fernando Trias de Bes, economista i professor d'Esade o Julián de Nicolás, un dels empresaris que ha tancat diversos negocis i que apareix esmentat en el reportatge. No se li podia haver demanat a aquest últim, per exemple, que es deixés fotografiar? Si va acceptar que la seva història es publiqués al diari, probablement no hauria tingut cap problema en posar davant de la seva empresa tancada, el seu despatx o davant del banc on va gestionar els préstecs (en tot cas, però, no hauria estat ètic demanar-li que simulés un posat com el del model de Getty, of course). Però encara imaginant que no hi havia cap protagonista disposat a aparèixer a la foto, resulta difícil d'entendre perquè el diari no va optar per il·lustrar el reportatge amb una imatge d'un negoci tancat, una protesta laboral davant d'una empresa, una seu d'un banc, un broker abatut a la borsa pels mals resultats o, fins i tot, un gràfic o una il·lustració. D'opcions, n'hi havia moltes.

Les fotos com la utilitzada en aquest cas suposen un desafiament a la veracitat de la informació. Us imagineu que es fes el mateix amb el text? Pensem en què passaria si el redactor, davant la impossibilitat de publicar un cas real d'empresari fracassat, se n'inventés un, de fictici, que hagués sortit directament de la seva imaginació i que, a sobre, no li ho digués al lector.

La fotografia ha de complir les mateixes normes de veracitat que la informació escrita, ja que certifica el que comunica el text, ho corrobora i fins i tot, ho resumeix. Inserida en un diari o en una revista d'informació general, constitueix un component notable dels productes informatius. La foto apareix com el testimoni fidedigne i transparent de l'esdeveniment o del gest d'un personatge, i produeix una "impressió de realitat", que en el context de la premsa es tradueix en "impressió de veritat". Aporta alguna impressió de veritat la foto de Getty publicada a El País? Jo crec que no. Els diaris que substitueixen les imatges reals per fotografies de catàleg que no aporten cap informació al lector estan menyspreant el valor informatiu i documental de la imatge i, de pas, al lector.

13 de febr. 2010

El premi de fotografia documental que tots els fotògrafs desitjarien ja és aquí


Hi ha premis i Premis amb majúscules. I aquest és dels segons, d'aquells en els que val la pena participar-hi, sigui com sigui.

La revista OjodePez i el festival de fotografia PHotoEspaña s'han aliat, per tercer any consecutiu, per dur a terme un premi que, segons l'organització, serà objecte de desig de tots els fotògrafs documentals del món mundial. La revista i el festival volen anar més enllà en la seva defensa de la millor fotografia documental i per això organitzen conjuntament el Premi PHE OjodePez de Valores Humanos 2010. Al concurs poden participar-hi fotògrafs de qualsevol nacionalitat o edat que hagin realitzat un reportatge de fotografia documental en què destaquin valors humans com la solidaritat, l'ètica, l'esforç o la justícia.

Els fotògrafs que vulguin participar-hi han de presentar entre 15 i 20 imatges abans de l'1 de maig. Les fotografies no poden haver estat publicades en conjunt prèviament, ni formar part d'un llibre, ni haver estat premiades col.lectivament amb anterioritat.

L'organització del premi vol que la participació sigui assequible a tothom i per això no cal ingressar-hi cap tarifa d'inscripció ni gastar-se ni cinc cèntims en còpies ni enviaments. Per enviar-hi les fotos, s'ha habilitat una FTP per a que tots els participants hi pengin els seus reportatges fàcilment des del seu ordinador.

Un jurat internacional de prestigi seleccionarà el millor treball, que rebrà un premi de 6.000 euros, així com un conjunt de 9 finalistes. Tant el reportatge guanyador com els finalistes seran publicats al número especial que OjodePez dedica des de fa dos anys al premi i que surt al setembre. Hi ha la possibilitat que també s'organitzi una exposició itinerant amb els 10 reportatges, que la passada edició va acollir la Fnac i va recórrer diferents ciutats d'Espanya i Portugal al llarg d'un any.


En l'edició anterior es van presentar més de 620 reportatges procedents de 50 països, i el que va resultar guanyador va ser Odd Days / Dies estranys, de la fotògrafa italiana Simona Ghizzoni, un corprenedor reportatge sobre el llarg i difícil camí cap a la recuperació d'algunes dones afectades per la bulímia i l'anorèxia.

El jurat de l'edició 2009 va estar compost per Anne Tellgren, conservadora del Moderna Museet d'Estocolm; Joanna Milter, editora de fotografia de The New York Times Magazine; Rod Siemmons, director de The Museum of Contemporary Photography, del Columbia College de Chicago; Sérgio Mah, comissari general de PHotoEspaña, i Arianna Rinaldo i Frank Kalero en representació de OjodePez.

La inscripció la podeu realitzar a la web de OjodePez. Allà hi trobareu tota la informació necessària per donar-vos d'alta i fer el vostre enviament correctament. Un cop completat el formulari online i realitzat l'enviament de les imatges, rebreu la confirmació electrònica amb un número de registre, i ja només us quedarà esperar que el jurat es decideixi. Així de senzill.

Per últim, una cosa molt important: la participació en aquest premi comporta la cessió dels drets de les fotos només dels guanyadors i no de la resta de participants, com passa en altres concursos. Els fotògrafs guanyadors cediran els drets exclusivament per a la publicació i difusió de les imatges premiades i finalistes, així com per a l'ús promocional del mateix premi en futures edicions, a més de la reproducció gratuïta de les seves imatges en mitjans de comunicació massiva amb l'únic objectiu de difondre els resultats del premi.

El guanyador i els finalistes es donaran a conèixer al juny a la gala d'entrega de premis de PHotoEspaña, així com al número de setembre de la revista i al web www.ojodepez.org.

Sort a tots els valents i valentes!

12 de gen. 2010

Fotoencuentros, el "Visa" de Múrcia, estrena la seva dècima edició



Sabíeu que a Múrcia hi ha un festival internacional de fotografia documental tan interessant i potent com el Visa pour l'Image? Sabíeu que des de fa deu anys aquest festival omple de propostes i fotografia les galeries i els espais culturals de la ciutat? Doncs bé, pels que no n'estàveu al cas, des de l'11 de gener i fins el 28 de febrer, a Múrcia i Cartagena se celebra la desena edició de Fotoencuentros10, un certamen que no té res a envejar al de Perpinyà, gràcies a l'esforç del seu artífex, el Paco Salinas, fotògraf, gestor cultural i editor del segell Mestizo, especialitzat en llibres de fotografia.

Com el seu germà de Perpinyà, Fotoencuentros combina un bon nombre de propostes fotogràfiques (exposicions, tallers de fotografia, conferències, taules rodones i un cicle de cinema) amb un fil temàtic comú que cada any canvia. En l'edició d'enguany, FotoEncuentros10 reflexiona sobre com som els humans i les diferents maneres d'existir que conviuen en el temps. Aquestes són algunes de les 17 exposicions que s'hi poden veure:


“L'última ciutat”, un treball documental de Pablo Ortiz Monasterio sobre la vida a la ciutat de Mèxic. És un retrat clàssic i dur, però ple de vida, dels habitants d'aquesta ciutat caòtica.


“El fotògraf taxista: els carrers de Monterrey”, d'Óscar Fernando Gómez, és un retrat vital, sensible i humà de la ciutat mexicana realitzat per un fotògraf reconvertit en taxista per necessitat.


“Llegats. Generacions en trànsit” és un treball intimista de Susana Girón sobre la seva família, on a partir de la seva experiència personal planteja una reflexió sobre el paper de la dona tradicional espanyola en una societat en constant evolució.


“Imatges. 1966-2006”, del documentalista i fotoperiodista Manuel López, ofereix el testimoni del que ha estat la realitat espanyola en els últims 40 anys i la seva transformació cap a la modernitat.


“Paisatges domèstics”, de Bert Teunissen, fa un estudi antropològic sobre la vida en el medi rural, i els usos i costums que estan en perill d'extinció.


“On diables està Wichita?”, és el que es pregunta David Hornback. El fotògraf nord-americà explica la seva història personal a través de les imatges que va realitzar a finals dels setanta quan era un adolescent.


 “L'alegria de viure”, de José Miguel de Miguel, mostra els temes quotidians de la seva època, amb una mirada irònica i carregada d'humor.


A “Trenta anys i un dia”, el fotògraf Juan Ballester narra la relació d'amistat que va mantenir amb el pintor Ramón Gaya durant trenta anys.


“Vivències simultànies”, de David Fruits, ens ensenya els intensos i accelerats processos de transformació urbanística i les formes de vida dels habitants de Múrcia.

Fotoencuentros10 completa la seva programació amb tres tallers de fotografia, conferències, taules rodones i un cicle de cinema.

L'organització ha muntat les exposicions en diversos espais repartits per tota la ciutat, una oportunitat per passejar i gaudir de Múrcia. El centre és molt bonic i amb una mida justa per anar caminant d'una banda a l'altre i fent fotos. En el programa (molt semblant al del Visa) trobareu totes les adreces dels espais on es realitzen les activitats i un mapa perquè no us hi perdeu.

Podeu descarregar-vos un pdf del programa aquí.

I jo em pregunto, tindrà algun dia Barcelona un festival de fotografia de la categoria del Visa o del Fotoencuentros?

9 de nov. 2009

Existeix mimetisme en el fotoperiodisme actual?

El Trafic s'ha acabat. Després de cinc dies de projeccions, debats, tallers de fotografia, conferències, etc., la tercera edició del certamen organitzat pel Centre de Fotografia Documental de Barcelona, ha tancat les portes amb un bon poder de convocatòria entre els fotògrafs, professors de fotografia, alumnes i gent vinculada a la imatge. El hall del CCCB ha resultat un espai de trobada excel·lent pels qui ens hi dediquem i una bona oportunitat de compartir experiències amb col·legues i amics, però si un dels objectius del festival és posar en contacte la fotografia documental amb un públic ampli i heterogeni, la cosa no acaba de funcionar. Probablement el festival necessitaria que les institucions li donessin l'impuls que es mereix ampliant el pressupost i realitzant accions de comunicació i de màrqueting més intenses als grans mitjans de comunicació. Esperem que en les properes edició la cosa canviï. De les propostes que s’han vist al Trafic, jo destacaria alguns interessants i originals treballs fotogràfics com “Rainbow country”, de Mattia Insolera (World Press Photo d'enguany) sobre el col·lectiu gai; "For sale" d'Elisenda Pons, sobre les conseqüències de la crisi econòmica als Estats Units, i el reportatge sobre les víctimes del Yak-42 d'Eugeni Gay i Elisabet González.

Rainbow country, de Mattia Insolera

For sale, d'Elisenda Pons

Yak-42, d'Eugeni Gay i Elisabet González

Al costat d'aquests treballs de fotògrafs consolidats i alguns emergents, el dissabte s’hi van projectar també les imatges que havien realitzat durant les classes els alumnes dels tallers de fotografia de Magnum. I aquí justament una cosa em va cridar l'atenció: la majoria eren treballs que imitaven la mirada, l'estil, els temes, les idees i fins i tot l’estètica de cadascún dels conductors dels tallers. El cas més evident va ser el dels alumnes de Bruce Gilden. La majoria de les imatges eren un exercici de copiar els poderosos retrats en blanc i negre que han fet famós el fotògraf de Magnum.

Probablement això no tingui molta importància en el cas d'uns tallers de fotografia, i fins i tot es pot considerar normal que els alumnes s'identifiquin amb la tècnica i l'estil del mestre, però no he pogut evitar relacionar-ho amb el que vaig llegir fa uns dies en el bloc del fotògraf Roger Llonch, en el qual recomanava un article de Stephen Mayes (membre del jurat del World Press Photo durant molts anys) en què afirmava que el fotoperiodisme s’intenta perpetuar a base d’autoimitar-se una vegada i una altra. La tesi de Mayes després de visionar al llarg de 10 anys quasi 500.000 imatges que s'han presentat al concurs, és que el fotoperiodisme es copia a si mateix en lloc d'observar el món en tota la seva amplitud i complexitat per a interpretar-lo. Segons Mayes, això es fa evident sobretot en el World Press Photo, on cada any els guanyadors estimulen a una legió d'imitadors (en estil i contingut) i cada any, el jurat es sorprèn per la repetició de temes i la manca de varietat en la cobertura. “El 90% de les fotos fan referència al 10% del món”.

Tinc la impressió que hi ha milers de reportatges fotogràfics que no es faran mai perquè els fotoperiodistes d'alguna manera senten la necessitat de perseguir les mateixes històries. Els de Magnum, però també algunes de les projeccions que s'han vist al Trafic, en certa manera posen de manifest el mimetisme que pateix part del documentalisme actual. Ruanda, Cambodja, Bangkok... Alguns reportatges estaven enfocats a llocs coneguts, redundaven en problemes similars des de punts de vista i perspectives idèntiques a altres que encara mantenim frescos a la retina (el treball de Manu Ocaña sobre els discapacitats amb pròtesi per culpa de l'explosió d'una mina recordava molt al de Pep Bonet a “Faith in Chaos”, per exemple, o a les imatges de Gervasio Sánchez a Kabul) i donaven molta importància a l’estètica de la imatge.

Mark Power, un dels fotògrafs de Magnum que ha estat aquests dies al Trafic, també s’ha adonat d’això. Segons Power, la situació del fotoperiodisme actual, en un context on tothom té una càmera de fotos, hauria d'estimular els fotògrafs a interessar-se més per les idees. Jo hi afegiria que tampoc haurien d'abusar de l'esteticisme. Valorar primer el talent estètic d'una imatge abans de percebre les atrocitats que s’hi mostren despisten de la realitat del món. Per mi sempre serà més important la plasmació del patiment de la gent que l'estètica de la foto. Perquè, què ens interessa de la fotografia documental? El valor informatiu de la imatge o el valor estètic? El Mark Power ho va deixar ben clar en la seva conferència del dijous passat: “El fotògraf actual hauria d'atribuir un espai més important al pensament que a l'ull que mira”.

Doncs això. Algú no hi està

A Roger Llonch, mil gràcies per la recomanació.