Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris drets d'imatge. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris drets d'imatge. Mostrar tots els missatges

13 de nov. 2012

Els 'model release', un formulari de cessió de drets d'imatge que tot fotògraf hauria de dur a la bossa

No, no els vaig demanar permís. Em demandaran?

Fotografiar persones en espais públics i privats sense el seu consentiment pot constituir un il·licit civil, tal i com vam veure en aquesta altra entrada. Què vol dir això? Doncs que si una persona se sent perjudicada en el seu dret a la imatge podria presentar una demanda per la via civil contra el fotògraf o el mitjà on la foto ha sortit publicada, i seria un jutge qui decidiria si s'ha produït un perjudici indemnitzable.

És per això que demanar a les persones que fotografiem que ens cedeixin el seu dret d'imatge és important per evitar demandes legals, sobretot en els casos en què volguem utilitzar la seva foto amb finalitats comercials o publicitàries. Aquesta cessió s'ha de realitzar sempre a través d'un document conegut com a model release, que diu que la persona fotografiada ha donat el seu consentiment per utilitzar la seva imatge.

Aquí teniu un exemple de model release que podeu utilitzar com a base per a crear el vostre propi formulari de cessió de drets:

Contracte de cessió de drets d'imatge
Per mitjà del present document, jo (nom del model) _______________________, amb DNI número _____________ atorgo a (nom del fotògraf) ________________, amb DNI número _____________ el dret i permís il·limitat i irrevocable per a captar, enregistrar, usar, reutilitzar, publicar, republicar i distribuir retrats fotogràfics o imatges de mi o en les quals jo estigui inclòs o inclosa, a través de qualsevol mitjà, sense límitació en el temps, per il·lustració, promoció, art, editorial, publicitat, comerç o qualsevol altre propòsit. 
Així mateix, cedeixo el dret a la meva pròpia imatge al fotògraf per tal que aquest pugui transmetre'l a tercers si és necessari, i acordo salvaguardar-lo a ell, els seus hereus, representants legals i totes les persones que actuïn sota el seu permís o autoritat o aquells pels qui ell o ella estigui actuant, de qualsevol reclamació per difamació, calúmnia, o invasió de la privacitat.
Per mitjà del present document també renuncio a qualsevol remuneració per drets a la meva pròpia imatge que puguin derivar de qualsevol utilització. 
Garanteixo que sóc major d'edat legal i tinc el dret d'acordar contractes en el meu propi nom. He llegit l'autorització, cessió, i acord anterior abans de la seva execució i estic totalment d'acord amb els seus continguts. Aquesta cessió de drets de la pròpia imatge ha de ser vinculant sobre mi i els meus hereus, els meus representants legals i els meus assignats.
Domicili _______________________
Email ________________________
Telèfon ________________________
Si la persona que hem fotografiat és un menor, sempre hem de tenir la cessió de drets, encara que sigui un parent nostre. En tots els casos, el document ha d'anar signat pel pare/mare o tutor legal.

Jo,  _______________________, amb DNI número _____________, com a pare / mare / tutor legal del menor que figura en aquest document, accepto totes les condicions del mateix a la mateixa data i lloc.

Tenir el model release de les persones que fotografiem protegeix al fotògraf i al mitjà de possibles demandes. Les demandes generalment argumenten que, com a conseqüència de la publicació de la seva imatge, la persona de la foto ha estat sotmesa a alguna situació compromesa, pèrdua de prestigi o posició social, etc. Per això qualsevol editorial, agència de premsa, agència de publicitat, etc, que sàpiguen el que estan fent (cosa no tan habitual com sembla), ens demanaran els model release. És habitual entre els fotògrafs portar aquests papers a la bossa preparats per omplir. Per exemple, si fem una foto de les Rambles de Barcelona on surt una persona que es pot reconèixer (no sé si les Rambles és un bon exemple perquè és molt difícil que només n'hi surti una, però en fi...), si després aquesta foto la utilitzem per a una campanya publicitària, la persona podria denunciar a l'agència de publicitat i al fotògraf, i exigir-ne una indemnització. Com evitar-ho? Doncs després de fer la foto, treient el paperet i demanant-li a la persona que hem fotografiat que ens agradaria tenir el seu permís per usar la foto que li hem fet. Si, ja sé que és molt complicat i que no sempre podrem, però així és com s'hauria de fer.

Quan no es necessiten els model release? Quan la persona surt d'esquenes o no se li veu prou la cara per reconèixer-la. O quan la foto que fem és per a cobrir una notícia d'actualitat (article 8.2 de la Llei 1/1982). Per això les revistes del cor ho publiquen tot en forma de notícies (excepte els reportatges pactats, és clar), perquè així no han de pagar drets per les fotos que fan al carrer.

I qui ens demanarà els model release? En la pràctica, només alguns editors veterans ben informarts i les agències de publicitat. Compte! Que no guanyem un euro amb la foto no significa que no haguem de demanar els drets d'imatge.

Tot i que sembli improbable que algú vagi a promoure un plet civil pel simple fet d'haver-li fet una foto sense permís, sempre és bona idea tenir a mà els model release. No està de més dur-los a sobre i, amb determinades fotos, cobrir-nos les espatlles.

21 de nov. 2010

Què diu la llei sobre els drets d’imatge de les persones que surten en una foto

Foto del Santiago Garcés apareguda al número 5 de la revista Ojo de Pez.

Com vam veure en el post anterior, els fotògrafs ens trobem moltes vegades amb el dubte de si cal demanar permís a la gent que fotografiem en un espai públic, o si podem reproduir o publicar fotos de persones a qui no els hem demanat expressament el seu consentiment. La millor manera de sortir de dubtes i saber quins són els nostres límits és veient què diu la llei al respecte.

Pels que tingueu temps i ganes, us recomano que llegiu la Llei Orgànica 1 / 1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar, i a la pròpia imatge. Aquesta llei i l’article 18.1 de la Constitució espanyola especifiquen que tota persona té el dret fonamental de preservar la seva imatge i intimitat.

Resumint molt, la llei intenta evitar que la imatge de persones anònimes sense projecció pública sigui captada de manera reconeixible, reproduïda o publicada sense el seu consentiment (article 7.5), facultat que només l’interessat pot exercir. Per tant, tècnicament SEMPRE hauríem de demanar autorització a la persona que està davant el nostre objectiu (és a dir, durant la captació de la foto), però també quan volguéssim reproduir-la o publicar-la. Si no ho fem, estem violant el seu dret a la imatge i cometent una infracció. Com que la captació, reproducció i publicació són tres actes diferents, pot ser que una persona ens autoritzi a fer-li la foto, però no a reproduir-la o publicar-la. Per tant, cal demanar-li autorització per les tres coses.

Com que el dret a la imatge entra moltes vegades en conflicte o contradicció amb els drets a la informació i la llibertat d’expressió (reconeguts també per la Constitució), la llei contempla algunes excepcions (article 8.2) que alleugen en part el problema als fotògrafs. Segons la llei, es poden fotografiar, reproduir o publicar sense permís explícit imatges de:

  • Persones que exerceixen càrrecs públics o una professió de notorietat amb projecció pública, quan la seva imatge es capturada en un acte públic o en llocs oberts al públic amb finalitat informativa. Altres usos, com els publicitaris i comercials, requeriran sempre el seu consentiment.
  • Persones que apareixen de manera accessòria en una foto sobre un succés o esdeveniment públic d’actualitat.

Aquest darrer punt és molt important, ja que segons la llei, prevaleix el dret a la informació d’actualitat per damunt el dret a la imatge quan aquesta es capta amb finalitats informatives. Tot i així, segons l’advocat especialitzat en drets d’imatge Enric Enrich, no totes les fotos d’actualitat o informatives es poden publicar sempre sense el consentiment exprés de les persones accessòries que hi poden aparèixer. Veiem-ne un exemple.

Imaginem per un moment que som al Festival Internacional de Cinema Eròtic de Barcelona i que realitzem la foto que il·lustra aquest post. A la imatge hi apareixen moltes persones a les quals evidentment no hem pogut demanar permís. Si la foto surt al dia següent en qualsevol diari, en tractar-se d’un fet noticiós i d’actualitat no hi haurà cap problema en què la publiquem sense el consentiment explícit de cadascuna de les persones que hi apareixen. En canvi, si decidíssim publicar-la un any més tard en una revista com Ojo de Pez en un reportatge atemporal (com va passar amb aquesta imatge) sí que hauríem de tenir l’autorització expressa de les persones que hi surten, ja que la justificació d’informació d’actualitat ja no existiria i alguna de les persones de la foto podria sentir-se perjudicada.

Per tant, en casos com aquest, Enrich recomana demanar sempre permís per escrit (no cal que sigui un contracte, pot ser un document signat o model release), però, si això no és possible, el fotògraf haurà de valorar en cada cas el risc que pot comportar publicar una foto sense el consentiment de les persones que hi apareixen. Quantes possibilitats hi ha que algun dels fotografiats se n’assabenti? I que ens denunciï? En funció de si el risc és alt o baix, el fotògraf haurà de decidir si publica la imatge o no, o si prefereix, per exemple, pixelar-ne les cares, ja que, segons Enrich, la infracció només es comet quan es pot identificar a una persona. Si no s’identifica, no hi ha infracció. Així doncs, el Santiago Garcés, el fotògraf de la foto de dalt, va decidir arriscar-se i publicar-la.

I què passa si algú ens denuncia? Doncs que la persona afectada pot demanar-nos una indemnització i que retirem de la circul·lació la foto en qüestió. Determinar quan es comet una infracció no és gens fàcil, ja que el judge ha de decidir quin dret ha de prevaldre, si el dret a la informació o el dret a la intimitat, i s’ha d’estudiar cas per cas. La Llei Orgànica 1 / 1982 de 5 de maig reconeix, però, la possibilitat que la persona perjudicada demani una indemnització dins un termini de quatre anys, i la retirada de la imatge. Si la foto l’hem publicat a Internet, el problema serà mínim, però si apareix en un llibre, per exemple, fer-ne desaparèixer la imatge pot ser enormement complicat i costós.

En definitiva, ens agradi o no, amb la llei a la mà, cada cop que captem, reproduïm o publiquem la imatge reconeixible d’una persona al carrer, en un espai públic o àmbit privat sense el seu consentiment, llevat de les excepcions previstes per la llei a l’article 8.2, estem atemptant contra un dret fonamental i cometent una infracció. Conèixer quins són els nostres límits ens pot evitar costosos disgustos, així que millor que anem en compte!

12 de nov. 2010

Algunes preguntes sobre fotos que es publiquen sense el consentiment de qui surt fotografiat


Va passar quan vivia i treballava a Tarragona, a finals dels 80. Normalment, sempre portava a la bossa la meva Pentax, i aquell dia, quan vaig veure un home estès sobre l'asfalt de la Rambla Nova enmig d’un caos de trànsit no m'ho vaig pensar dues vegades. Primer vaig anar corrents a veure si podia ajudar-lo, però ja hi havia dues persones (un home i una dona) atenent-lo i un bon nombre de curiosos arremolinats a l'artèria principal de la ciutat, així que vaig optar per prendre unes quantes fotos. Treballava com a fotògrafa de plantilla al diari Catalunya Sud de Tarragona (ja desaparegut), l’home acabava de ser atropellat i la notícia amb la foto podia omplir un bon espai a les pàgines de local. No atropellaven cada dia a algú en una ciutat que aleshores comptava amb 90.000 habitants!

Vaig arribar a la redacció amb el meu rodet a la mà (llavors no existien les digitals), i me’n vaig anar directe al laboratori a revelar-lo.

L’endemà, a les pàgines de successos, la meva foto de l’accidentat il·lustrava la notícia de l’atropellament. Ocupava un espai petit, a peu de pàgina, ja que la persona a qui havien atropellat no havia mort i això, malauradament, sempre sol marcar la diferència en l'extensió d’una notícia.

Quan jo ja estava ficada en noves històries, em van avisar que tenia una visita a la recepció del diari. Allí em vaig trobar amb una parella que venia a veure'm absolutament indignada. Volien dir-me que estaven disposats a denunciar-me per la foto de l'atropellament.

"Sou familiars del ferit?", els vaig preguntar."No. Som els que l’estàvem ajudant", van contestar. "Ja, i doncs???", els vaig inquirir perplexa.

Aleshores els dos van començar a explicar-me que eren amics... bons amics... més que bons amics... tant que no podien sortir junts en una foto perquè ni un ni l'altre havien d'estar allà en aquell moment, i molt menys junts, encara que fos realitzant una bona acció.

Em vaig excusar, encara que no sé ben bé per què, però els vaig dir que ja no podia fer-hi res. La foto ja havia sortit publicada. En defensa meva, els vaig al·legar que quan vaig fer les fotos no sabia que els dos estaven casats (cadascun amb la seva respectiva parella). A més, en el moment dels fets ells estaven a la via pública, a l'epicentre d'una notícia.

No em van denunciar ni tampoc vaig tornar a saber res més dels dos amics. Una llàstima. Sempre m’he preguntat si van acabar junts o si aquell episodi els va separar definitivament.

Aquesta història tan llunyana (a dalt podeu veure una foto d'aquella època, allà pel 1986, on surto al laboratori del diari amb el meu company Quico) m'ha vingut a la memòria després de rebre a la redacció del Descobrir l'email d'una lectora. Resulta que recentment ha vist publicada una foto seva en un exemplar del número dedicat al Vallespir, on hi surten ella i la seva parella (en aquest cas són parella-parella) comprant pa en una parada a l'aire lliure del mercat de Ceret. La lectora, advocada de professió, ens ha enviat un email queixant-se pel fet que el fotògraf no els hagués preguntat a ella i el seu acompanyant si volien sortir o no a la revista, apel·lant al seu dret a la imatge.

Al mig de la foto que apareix a la dreta d'aquesta doble pàgina surt la dona que s'ha queixat perquè la van fotografiar sense el seu consentiment.

Creieu que els protagonistes de les dues anècdotes tenien dret a queixar-se? I a denunciar-nos? I els fotògrafs, hauríem d’haver-los demanat permís quan vam fer les fotos?

Com us sentiríeu si un dia obríssiu una revista o un diari i us trobéssiu publicada una foto on hi sortíssiu vosaltres sense que ningú us hagués demanat permís? Us importaria? Us molestaria?

Malauradament, tots els negatius de la meva etapa com a fotògrafa al diari Catalunya Sud els vaig perdre quan vaig fer la mudança de Tarragona a Barcelona, així que no us puc mostrar la foto de l’atropellat on sortia la parella amiga. Una llàstima!