Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris diaris. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris diaris. Mostrar tots els missatges

18 de set. 2011

David Airob a Caja Azul: "No crec en la violència gratuïta, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar"

Foto: Marcelo Aurelio

Després de la teòrica i filosòfica ponència que el Pepe Baeza va pronunciar durant la cinquena edició de Caja Azul, li va tocar el torn al David Airob, fotògraf de La Vanguàrdia, editor gràfic del mateix diari durant tres anys i autor del bloc de referència The Wild Side.

Airob va començar la seva exposició pronunciant la frase de la pel·lícula Blade Runner “he vist coses que mai no creuríeu”, la qual cosa va provocar d'immediat que tot l’auditori l’escoltés amb gran expectació, a l’espera de conèixer de primera mà alguna confidència sucosa. Airob no va defraudar.

Foto: Marcelo Aurelio

Amb gran sentit de l’humor i locuacitat, va enumerar alguns dels problemes que pateix un editor gràfic quan treballa en un diari. El principal és que tothom (redactors i staff) opinen i diuen la seva respecte una fotografia, qüestionant constantment la feina de l’editor. “Hi ha una manca d’educació terrible lligada al desconeixement i la manca de cultura visual”, va assegurar. Segons Airob, “els redactors solen triar la foto òbvia. En canvi, un bon editor buscarà sempre la imatge diferent, original, que s’escapi del que ja hem vist”, per la qual cosa Airob creu que l’editor gràfic "és un plus de qualitat per a qualsevol publicació". “El dia que aconseguim que el redactor no entri en el que fa l’editor gràfic, canviaran moltes coses”, va sentenciar.

Un altre dels problemes que Airob va denunciar és la supremacia i tirania del disseny per damunt les imatges. “S’han posat de moda les fotos amb proporcions impossibles, en forma de tub o butifarra”, va assegurar Airob, i va criticar la màxima de “totes les fotos tenen tall” que postulen els dissenyadors que maqueten les pàgines del diari, ja que provoca que sovint dibuixin un espai panoràmic, per exemple, per a una foto que és vertical, i viceversa.

Foto: Marcelo Aurelio

Exhibint una bona varietat d'exemples projectats sobre una pantalla, Airob també va criticar l’excès de fotos en una mateixa pàgina (”millor una pàgina neta amb una foto gran i ben donada, que moltes fotos petites”), el siluetejat de personatges (“em recorden la revista SuperPop”) i que els diaris estiguin constantment pendents del telenotícies per decidir si donen un tema o no.

Però a banda de qüestions prosaiques, David Airob també va voler opinar sobre dilemes ètics i morals que afecten el fotoperiodisme, com el de les imatges que poden ferir la sensibilitat dels lectors. “No crec en la violència gratuïta -va assegurar-, però si una foto del dia porta sang, s'ha de donar i el lector que es molesti... Qui no vulgui mirar, que no miri”, va sentenciar. Airob creu que no es pot enganyar als lectors ni actuar amb hipocresia, “si no, estaríem censurant la realitat”, tot i considerar que els mitjans que aposten per la política del “tot s’hi val” cometen “un greu error”.

Foto: Marcelo Aurelio

Respecte a un altre dilema actual, el del retoc digital d’imatges, Airob va confessar que té molts dubtes al respecte, tot i que els límits els té clars: “no variar cap element de la imatge original”. Airob creu que si acceptem la fotografia en blanc i negre, que comporta veure la realitat “com els gossos”, perquè no hauríem d’acceptar altres maneres de veure la fotografia? “Enfosquir les cantonades o determinades zones de la imatge per a guiar la vista de l’espectador -en clara referència a Eugene Smith- s’ha fet tota la vida amb el blanc i negre”, va argumentar. “La fotografia està parint nous llenguatges visuals, nous discursos de color: HDR, vinyetejats, desaturacions... Personalment em decanto per qui no m’enganya amb la llum, el color..., però al final, crec que tot és una opció personal”, va sentenciar.

En síntesi, tot això i l’explicat en el post anterior és només un resum del que va donar de sí la cinquena edició de Caja Azul. Les ponències van ser això i molt més. Si algú lamenta d’haver-se-les perdut, sàpiga que l’organtizació les va gravar en vídeo i les penjarà pròximament a la seva web. Us n'informaré puntualment a través de Facebook i Twitter.

Al Marcelo Aurelio, el meu agraïment per la cessió de les imatges.

17 de set. 2011

Pepe Baeza a Caja Azul: "Hi ha fotògrafs que són veritables herois"

Foto: Marcelo Aurelio

Avui dissabte s’ha celebrat a Barcelona la 5ª edició de Caja Azul, l’espai de reflexió i debat al voltant de la fotografia documental creat pel recentment guardonat premi Godó de Fotoperiodisme 2010, Alfons Rodríguez, i els fotògrafs Rafa Pérez, Marcelo Aurelio, Godo Chillida, David MonfilFran Simó. L’edició d’avui tenia com a tema l’edició gràfica i per a parlar-ne Caja Azul ha comptat amb dos ponents de luxe: el Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, i el David Airob, fotògraf, editor gràfic de plantilla del mateix diari i autor de l'exitós bloc The Wild Side. La trobada s'ha realitzat a la sala principal del Pati Llimona i ha atret un bon grapat de fotògrafs, així com als editors gràfics Paco Elvira, Rafa Badia, Celeste Arroquy (de Piel de Foto) i jo mateixa, que no ens volíem perdre les explicacions dels dos referents de l'edició gràfica més importants d'aquest país. Crec que poques vegades s'ha pogut veure una concentració d'editors gràfics tan gran com avui. Tenint en compte que aquesta és una professió "minoritària", en paraules de Pepe Baeza, està clar que la convocatòria de Caja Azul ha estat un èxit.

Malgrat la reducció dràstica dels pressupostos destinats a fotografia i l’abandonament de la cultura visual que els mitjans estan practicant i que, segons el Pepe Baeza, “sembla que no té marxa enrere", els dos ponents segueixen defensant de forma vehement una fotografia documental i testimonial de qualitat a la premsa diària. Cada cop és més difícil, però, que els mitjans destinin recursos a produir reportatges documentals i per això Baeza considera que hi ha fotògrafs que són veritables “herois”, professionals que sense cap suport i fugint de les agendes dels mitjans (és a dir, d’allò que els diaris consideren noticiós) treballen en profunditat un reportatge valuós des del punt de vista social que probablement mai no serà publicat. Per això, Baeza recomana que els fotògrafs s’agrupin en col·lectius i busquin nous canals de difusió, tot i que no siguin remunerats, a l'espera de trobar algun dia un model econòmic viable per a una professió que, segons Baeza, realitza una funció social “imprescindible”.

Foto: Marcelo Aurelio

En la seva ponència, Baeza ha donat algunes pautes als fotògrafs documentalistes advertint-los d’allò que ell anomena “pensament estètic”. “Compte amb els dictats del poder estètic!”, ha clamat. Segons Baeza, hi ha fotògrafs que utilitzen la realitat per a crear una obra artística. “L’art contemporani està ple d’imatges de paisatges desolats i buïts, de persones sense contextualitzar, de fotos que queden molt bé penjades a la sala d’un consell d’administració...”, es lamentava. Segons Baeza, està bé que la fotografia documental investigui nous llenguatges artístics (HDR, desaturacions, vinyetejats, etc.), però prioritzant sempre la transmissió del missatge per damunt l'estètica de la imatge. “Una foto bella és més eficaç, segur, però els fotògrafs no deuen usar la realitat per a realitzar la seva obra, sinó que l’obra ha d’estar al servei de la realitat”. Segons l’editor gràfic del Magazine, no es tracta tant de renunciar a l’esteticisme, com de cercar un discurs visual profund i honest, on el valor testimonial estigui per damunt de tot, en clara sintonia amb allò que defensa Jean François Leroy, el director del festival Visa pour l’Image, al qual Baeza ha referenciat en nombroses ocasions.

Per a treballar, Baeza recomana que els fotògrafs no s’aïllin i ho facin assessorats o en col·laboració amb sociòlegs, antropòlegs, economistes..., experts que interpretin la realitat i que ajudin al fotògraf a triar el tema i l’enfoc, "una de les qüestions més importants d’un reportatge", segons Baeza. L’editor gràfic pot formar part d’aquest equip. “Pensar en equip és millor que decidir tot sol”, assegura. De la mateixa manera, abans de realitzar un reportatge, Baeza aconsella recollir el màxim d’informació i documentar-se bé. “Anar a un lloc sense saber-ne res és una indecència”, ha exclamat, i ha criticat a aquells fotògrafs que fins i tot presumeixen de no haver-se informat prèviament amb la justificació de que així no rebran cap influència.

Foto: Marcelo Aurelio

I ja en el debat final de Caja Azul, a la pregunta de si la premsa desapareixerà, Pepe Baeza ha respost que no mentre els anunciants considerin que el paper és un suport publicitari millor que Internet, cosa que de moment sembla que és així.

Respecte a la ponència del David Airob, com que ha estat igual o més llarga que la del Pepe, la deixo per un següent post. O sigui que... continuarà!

23 de març 2010

És legítim que El País il·lustri un reportatge amb una foto de 'catàleg' de banc d'imatges?

Veig al diari El País del passat dijous 18 de març una foto que em sorprèn. A la plana 30, un extens reportatge a doble pàgina sobre com la societat i els bancs estigmatitzen i recelen dels empresaris que tanquen el seu negoci va il·lustrat amb una foto gran a quatre columnes. En ella, un home recolza el cap contra la paret que dóna a una sala de juntes buida. Sembla una d'aquestes fotografies típiques dels bancs d'imatges que tant serveixen per il·lustrar un cartell d'una agència bancària com un anunci d'assegurances. Miro de qui és la signatura: és de Getty i no diu quin fotògraf l'ha fet. Al peu de foto, un text genèric confirma les meves sospites. Diu: "L'estigma associat al fracàs frena els emprenedors espanyols". No m'ho puc creure. Un dels diaris de referència espanyols quant a edició gràfica ha utilitzat la mateixa foto que podria haver aparegut en una enciclopèdia o llibre de text!

La foto de Getty, publicada al diari El País de 18 de març per il·lustrar un reportatge sobre empresaris que han tancat la seva empresa

De seguida intento esbrinar el per què. Un tema impossible de documentar gràficament? No m'ho sembla. Si llegim el text descobrim que la informació la protagonitzen persones amb noms i cognoms, com l'Alberto Fernández, professor de l'IESE; Fernando Trias de Bes, economista i professor d'Esade o Julián de Nicolás, un dels empresaris que ha tancat diversos negocis i que apareix esmentat en el reportatge. No se li podia haver demanat a aquest últim, per exemple, que es deixés fotografiar? Si va acceptar que la seva història es publiqués al diari, probablement no hauria tingut cap problema en posar davant de la seva empresa tancada, el seu despatx o davant del banc on va gestionar els préstecs (en tot cas, però, no hauria estat ètic demanar-li que simulés un posat com el del model de Getty, of course). Però encara imaginant que no hi havia cap protagonista disposat a aparèixer a la foto, resulta difícil d'entendre perquè el diari no va optar per il·lustrar el reportatge amb una imatge d'un negoci tancat, una protesta laboral davant d'una empresa, una seu d'un banc, un broker abatut a la borsa pels mals resultats o, fins i tot, un gràfic o una il·lustració. D'opcions, n'hi havia moltes.

Les fotos com la utilitzada en aquest cas suposen un desafiament a la veracitat de la informació. Us imagineu que es fes el mateix amb el text? Pensem en què passaria si el redactor, davant la impossibilitat de publicar un cas real d'empresari fracassat, se n'inventés un, de fictici, que hagués sortit directament de la seva imaginació i que, a sobre, no li ho digués al lector.

La fotografia ha de complir les mateixes normes de veracitat que la informació escrita, ja que certifica el que comunica el text, ho corrobora i fins i tot, ho resumeix. Inserida en un diari o en una revista d'informació general, constitueix un component notable dels productes informatius. La foto apareix com el testimoni fidedigne i transparent de l'esdeveniment o del gest d'un personatge, i produeix una "impressió de realitat", que en el context de la premsa es tradueix en "impressió de veritat". Aporta alguna impressió de veritat la foto de Getty publicada a El País? Jo crec que no. Els diaris que substitueixen les imatges reals per fotografies de catàleg que no aporten cap informació al lector estan menyspreant el valor informatiu i documental de la imatge i, de pas, al lector.

18 de març 2010

Un nou periodisme és possible? La aposta de Javier Bauluz per un 'Periodismo Humano'

És el que té internet, que projectes que abans semblaven inviables, ara si més no, tècnicament són possibles. En uns temps en què la funció social dels mitjans de comunicació està molt condicionada per les pressions dels interessos econòmics i polítics, encara queden professionals disposats a comprometre's i treballar per un periodisme independent. O això és el que diuen. El proper 23 de març veurà la llum Periodismo Humano, un nou mitjà de comunicació digital i sense ànim de lucre dirigit per l'únic premi Pulitzer de l'estat espanyol, el fotoperiodista Javier Bauluz. Atenció perquè la presentació oficial tindrà lloc el dimarts 23 de març, a les 11 del matí, a través d'una videoconferència per internet.

Segons Bauluz, el nou mitjà pretén desenvolupar un periodisme professional de qualitat humana, veraç, honest i independent, centrant l'atención en els més febles, els que no tenen veu, cada vegada més invisibles en els mitjans de comunicació tradicionals. El nou diari s'inspira en un manifest de periodisme, on la Declaració Universal dels Drets Humans n'és el marc ètic.

D'entrada, Periodismo Humano compta amb un equip format per 30 professionals, entre redactors, fotògrafs (en Walter Astrada n'és un), corresponsals, col·laboradors i analistes. L'objectiu és produir i difondre continguts propis i de qualitat (la majoria sota llicència Creative Commons), lluny de les notes de premsa, el copy-paste i allò tan habitual de "avui no hi ha preguntes". Sempre amb el focus situat sobre les persones i els drets humans. Els continguts estaran dividits en set seccions fixes (Migració, Dona, En Conflicte, Cooperació, Societat, Economia i Cultures) i l'apartat Enfoques, amb la participació d'experts analistes. L'accès als continguts serà lliure i gratuït, ja que la informació l'entenen com un bé públic i no com a negoci. En aquest sentit, es preveu que els ciutadans i les xarxes socials tinguin un paper determinant en l'aportació d'informacions i la distribució i difusió dels continguts.

I tot això, com ho faran si és una empresa sense ànim de lucre? Doncs bé, la idea és que els ciutadans, organitzacions socials i institucions públiques i privades que assumeixin la necessitat d'un periodisme diferent financiïn el projecte fent-se'n socis o aportant-hi donatius. Realitat o utopia?

El temps dirà si és una proposta realista o no. Internet està ple de mitjans de comunicació que busquen desesperadament un model de negoci que els permeti sobreviure. Veurem si un mitjà que es postula diferent arriba a la permanència o corre la mateixa sort que d'altres com Soitu i Factual. Tan de bo funcioni, però com diu el meu amic Víctor Puig, gran coneixedor del tema, "el consumidor/ciutadà tindrà molt a dir en aquesta evolució: ell, a través de l'ús que faci dels mitjans, és qui té la paraula".

4 de des. 2009

Un nou model de premsa és possible?

Alguna cosa s’està movent.

Estic subscrita a unes quantes newsletter relacionades amb els mitjans de comunicació, i raro és el dia que no llegeixo notícies que tinguin a veure amb noves estratègies de la premsa per a sortir de la crisi. Aquests són alguns exemples del que he pogut llegir aquesta setmana:



  • També l’agència EFE intenta fer alguna cosa per frenar la crisi i acaba de llançar Attributor, una eina informàtica contra el conegut "copia i enganxa" a la xarxa per evitar la pirateria de continguts. Attributor permetrà als clients d'EFE (els diaris i la resta de mitjans de comunicació), fer un seguiment a Internet de la informació que generen i lluitar de manera eficient contra la còpia no autoritzada. Segons l'agència, els continguts piratejats suposen milions d'euros de pèrdues en ingressos pels productors de continguts.
  • Per últim, Apple ha desenvolupat una tecnologia per obligar els usuaris a veure la publicitat. La companyia ha patentat un dispositiu que no només desplega anuncis sinó que, a més, força l'espectador a prestar-hi atenció. Ho aconsegueix, per exemple, congelant la imatge fins que l'usuari fa clic a un botó o respon a una pregunta. Els seus creadors sostenen que permetrà que els consumidors (o sigui, els lectors) llegeixin els diaris de forma gratuïta a canvi d'acceptar utilitzar aquest programa de publicitat forçosa.

Aquestes notícies són l'evidència de la crisi sense precedents que travessen els diaris, conseqüència del suïcidi massiu que la premsa va cometre quan va decidir que el contingut que costava tants diners de produir havia de ser gratuït a Internet. La caiguda del negoci ha estat tan vertiginosa, que ara els diaris busquen desesperadament solucions com les comentades a dalt que reverteixin aquesta situació, en un intent d'evitar el que ha passat amb la indústria musical.

Però el cobrament i la publicitat són les úniques vies per salvar el periodisme? La premsa "només" necessita trobar un nou model econòmic per a sortir de la crisi?

Crec que és de calaix que el periodisme ha de cobrar pels continguts originals si vol sobreviure. No crec que cap organització periodística aconsegueixi fer-ho com una entitat independent i rendible només amb la publicitat. Però també crec que els periòdics convincents són més necessaris que mai, i només tindran viabilitat comercial si generen continguts originals, atractius, inèdits i en profunditat. Voler cobrar per la mateixa notícia que ofereixen tots té poques possibilitats d'èxit, tan a Internet com al paper. El que té valor no és la notícia que dóna tothom, sinó els continguts millors i diferents. Amb les eines i les estratègies de sempre crec que els diaris tradicionals estan condemnats a la desaparició. Per tant, cal reinventar l'acostament als lectors a través de productes inèdits, atractius i de qualitat.

Això que per mi és tan evident, sembla que de moment només ho tenen clar uns pocs editors. Murdoch ja ho està fent i està veient com la subscripció a The Wall Street Journal si funciona, un mitjà amb continguts excel·lents.

També els editors del nou diari portugués "i" han apostat per un canvi d'estratègia partint de la idea que els lectors ja estan ben informats a través d'altres mitjans i saben molt bé què està passant. Per tant, la gent ja no està interessada en les seccions tradicionals que componen un diari, sinó que el que els interessa és que algú els organitzi la informació. Segons els editors de "i", en el model de premsa actual els periodistes han d'emplenar les seccions, com la de política, tot i que no hi hagi res que interessi al lector. El diari “i” aposta per canviar aquest model i estructurar el periòdic en quatre seccions grans que responen a quatre conceptes diferents: pensar, saber, entendre i sentir. També li donen molta importància al disseny, als continguts originals i ben treballats... i a la fotografia de qualitat! El resultat? En tres mesos, la difusió del diari ha passat d'11.000 a 16.000 exemplars.

A algú li queden dubtes de quin és el camí per sobreviure? A mi no.

18 de maig 2009

Visa pour l'Image, l'últim reducte del fotoperiodisme?

El festival de fotoperiodisme Visa pour l'Image de Perpinyà ja escalfa motors. En un ambient de preocupació per la situació de la premsa en general i del fotoperiodisme en particular, dijous passat es va presentar a la Delegació de Perpinyà a Barcelona la programació de la 21ena. edició, que enguany es celebrarà del 29 d'agost al 13 de setembre. La primera setmana, però, està reservada, com sempre, només als professionals.

El festival d'enguany s'emmarca dins d'un any negre pel fotoperiodisme, un moment crític on convergeixen una crisi financera galopant i una complexa i multifactorial crisi dels diaris que ja fa uns anys que es veia venir però que tot i així ens ha agafat desprevinguts, provocant dràstiques reduccions de plantilla i el tancament de rotatius centenaris. Fa només uns dies, el Rocky Mountain News de Denver, fundat el 1859 i guardonat amb uns quants premis Pulitzer, acaba de tancar a només 55 dies del seu 150è. aniversari; Los Angeles Times i el Chicago Tribune han fet fallida, i aquí els diaris La Vanguardia i El Periódico estan duent a terme dolorosos expedients de regulació d'ocupació.

La situació actual del fotoperiodisme a les redaccions és, per tant, complicadíssima. Si tenim en compte que la majoria de diaris pertanyen a grups mediàtics dirigits per potents grups empresarials i financers que únicament es regeixen per interessos de rendibilitat màxima, no és estrany que les plantilles de fotògrafs s'estiguin reduint a la mínima expressió. La majoria de diaris prefereixen pagar a determinades agències de fotografia un preu rodó que inclogui els drets de reproducció de totes les fotos que el diari necessiti. Un abonament anual a AP (Associated Press), per exemple, costa uns 15.000 euros. Evidentment, és molt més barat que enviar a uns quants fotògrafs a cobrir diferents esdeveniments i conflictes.

Per tant, prácticament ja no s'encarreguen reportatges fotogràfics i se'n compren ben pocs. Segons el director de Visa pour l'Image i expert en fotoperiodisme contemporani Jean François Leroy, més del 75% dels fotorreportatges actuals els compren només les ONG. No és estrany, doncs, que tots els diaris s'assemblin tant, que tots donin pràcticament les mateixes fotos, totes convencionals... justament en un moment en què tenim accés a infinitat d'imatges. Quina gran paradoxa! La informació ha passat de cobrir-se a il·lustrar-se, la qual cosa amaga un greu problema de concepte, ja que les fotos en lloc d'informar només compleixen una funció il·lustrativa.

Recordo que en el màster d'edició gràfica que vaig realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona fa tres anys, Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, ens comentava que amb els anys s'ha anat imposant als diaris un model periodístic relativament estàndard que ha renunciat a la seva essència i la seva responsabilitat social per la pressió de la publicitat i la maximització de la rendibilitat. En aquest context, qui pot seguir produint un tema de debò, en profunditat, prenent-se temps per quedar-se en un lloc, observar, treballar per comprendre... En definitiva, ser pe-rio-dis-ta?, es pregunta el director de Visa pour l'image. Qui informarà amb tot el rigor i profunditat sobre els conflictes, catàstrofes, situacions d'injustícia, de vulneració dels drets humans que es produeixen en el món? Serà Perpinyà l'últim refugi dels fotoperiodistes? Leroy creu que ben al contrari, el Visa pour l'image ha de servir per demostrar que, malgrat les adversitats, segueix existint una producció de qualitat. “Seguirem lluitant amb aquells que volen seguir creient en el periodisme de qualitat. Més que un desig, és un jurament!”.

4 d’abr. 2009

Els poemes visuals més inspirats de Rafa Badia

Estic segura que la majoria dels fotògrafs que han passat per les escoles de fotografia barcelonines en els darrers anys han estat alumnes seus. També quasi tots els professionals especialitzats en la fotografia de viatges el coneixen prou bé, doncs durant molts anys ha estat editor gràfic de les revistes Descobrir Catalunya, Altaïr, Viatges National Geographic, del suplement de viatges de El País i de El País Aguilar. M'estic referint al Rafa Badia, un apassionat de la fotografia amb majúscules.

I és que, a banda de la seva activitat docent i editorial, Badia s'ha consagrat en cos i ànima a la realització d'un gran fresc en color de la Barcelona més popular i humana. Un projecte de llarg recorregut, fet amb temps, on Badia ha adoptat el ritme ideal per a captar l'evolució de l'espai urbà barceloní fotografiant escenes de la vida quotidiana amb la ciutat de Barcelona com a teló de fons.

Des de fa 14 anys, acompanyat sempre de la seva càmera analògica Nikon FM2 i un objectiu de 50 mm, Badia passeja pel centre de la ciutat i fotografia tot allò que li crida l'atenció i el sorprèn: aparadors de botigues, maniquís, terrasses de cafès, grafitis, anuncis publicitaris, objectes abandonats al carrer... La llum i la gent, però, són els elements determinants de la seva obra, la seva gran obsessió, allò que més l'emociona i motiva a prémer l'obturador.

El Rafa Badia no transgredeix ni denuncia, ni tan sols produeix una obra propera a cap moda, ni experimenta amb les noves tecnologies. El seu treball s'inscriu dins el documentalisme més intimista i subjectiu, aquell que ofereix imatges tretes de la realitat quotidiana tamisada per la subjectivitat d'una mirada que sap triar allò que és anecdòtic i senzill, però alhora excepcional. Es tracta d'una fotografia pura, que segueix la tradició de la fotografia parisenca de postguerra i la fotografia de carrer americana dels anys 60, feta de moments senzills immortalitzats per aquest fotògraf tan sensible al vincle que uneix secretament les persones amb el paisatge.

El resultat d'aquest treball excepcional (una selecció d'unes 2.000 diapositives d'un total de 20.000) és una obra molt poètica, on cada imatge és com una estrofa en una col·lecció de poemes visuals. I és que el Rafa Badia, a més de fer fotos, també escriu poesia. “Els meus poemes són molt fotogràfics i les meves fotografies, molt poètiques", assegura. No és estrany, doncs, que estigui a punt de publicar un llibre amb 80 de les seves fotos acompanyades de 80 poemes escrits per ell mateix que es titularà, com no podia ser d'una altra manera, 'A Barcelona'.

5 de març 2009

Què dimonis és un editor gràfic

Fa uns dies vaig assistir a una conferència sobre canvi climàtic al Col·legi de Periodistes de Barcelona. Un dels ponents era un amic meu periodista a qui no veia des de feia molts anys. Entre els assistents hi havia també un antic company de facultat al qual li havia perdut la pista. Ens vam saludar i, quan em va preguntar a què em dedicava, li vaig contestar: “Sóc editora gràfica”. “Així, doncs, et vas desviar cap el camp del disseny gràfic, no?”, em va contestar. Vaig haver d'aclarir-li que no, que jo de disseny gràfic no en tinc ni idea i que el meu treball es centra en la fotografia. Acabada la conferència, el meu amic ponent i jo ens vam saludar i, al cap d'una estona, em va fer la temuda pregunteta: “Editora gràfica?”. Cara de sorpresa i estranyesa. “I què és una editora gràfica?”. Aquesta anècdota recent, que es repeteix una i una altra vegada, il·lustra com és de desconeguda aquesta professió, fins i tot pels periodistes i companys dels mitjans de comunicació. Possiblement el concepte d'editor gràfic no ajudi gaire a entendre de què es tracta, ja que dóna peu a errors i confusions. El Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, proposa un altre nom molt més clar, el d'editor d'imatges. La meva opinió és que també seria adient parlar d'editor de fotos o fotoeditor, a la manera dels mitjans de comunicació nord-americans que tenen la figura del photoeditor.

L'editor gràfic, editor d'imatges o fotoeditor és, en teoria, el responsable dels continguts visuals d'un projecte visual (diari, revista, llibre, audiovisual...), que vetlla per a que el treball del fotògraf tingui la millor rellevància i transcendència. Seria l'equivalent al comissari d'una exposició. Tot i així, per a que això fos possible, l'editor gràfic hauria de tenir la categoria d'un director d'art o equivalent per tal de tenir llibertat d'acció i decisió. En la pràctica, però, l'editor gràfic és qui tradueix i interpreta les fotos del fotògraf, i ofereix aquest treball al director d'art.

En el meu cas, com a editora gràfica de la revista Descobrir Catalunya, la meva feina consisteix en tenir i ampliar una bona agenda de fotògrafs, encarregar-los els reportatges fotogràfics de la revista segons les seves especialitats i els nostres interessos, gestionar els encàrrecs, cercar altres imatges en arxius, bancs d'imatges, editorials..., organitzar les fotos i seleccionar-les, i participar en la construcció del discurs fotogràfic de la revista (reportatges i altres seccions) en estreta col·laboració amb el director d'art. Al final, però, les darreres decisions sobre els continguts visuals de la publicació estan repartides entre el director, el director d'art i l'editor gràfic.

En definitiva, l'editor gràfic és aquell professional que, amb un criteri clar construït a partir d'una bona cultura visual, és capaç de contar històries de manera estètica i efectiva. Per fer això, cal haver vist moltes fotos. I com diu el Pepe Baeza, “una bona edició pot salvar un treball fotogràfic mediocre, però una mala edició por enfonsar el millor reportatge”.

8 de gen. 2009

Un gener replet de fotografia (1)


Un cop acabades les festes nadalenques, el mes de gener es presenta ple de bones notícies fotogràfiques. La primera i millor ha estat sens dubte l'alliberament del fotògraf José Manuel Cendón i el seu company Colin Freeman, després de 39 dies de segrest a Somàlia. Si voleu saber com va anar tot, podeu llegir l'article que va publicar El Periódico el 4 de gener.

A banda, però, d'aquesta bona notícia, n'hi ha d'altres igualment interessants. Una d'elles és la inauguració de la novena edició del festival Fotoencuentros 2009, que se celebra a Cartagena i Múrcia fins el 3 de març, una excel·lent excusa per fer una escapadeta de cap de setmana a la comunitat murciana. Coordinat pel fotògraf Paco Salinas, el festival exposa l’obra d’un total de 16 fotògrafs, alguns tan reconeguts com Chema Madoz i Toni Catany. El tema central del festival d'enguany és el dels objectes que estimem i necessitem, i que ens fan la vida més fàcil o ens la compliquen: objectes útils-inútils, necessaris-innecessaris, productius-contaminants, agradables-desagradables... Tot això amb l'únic objectiu de generar cultura visual i convidar el públic a reflexionar, criticar, debatre i, sobre tot, gaudir de l’art fotogràfic.

La mostra es completa amb tot un seguit d’activitats programades: conferències i taules rodones, projeccions audiovisuals, tallers impartits per grans fotògrafs, un cicle de cinema relacionat amb la fotografia i una fotomarató. Trobaràs més informació sobre el festival a Fotoencuentros 2009.
I a Barcelona, la Galeria Hartmann inaugura el proper 14 de gener una exposició temàtica anomenada 'Crisis, What Crisis?', que recull el treball de vuit artistes seleccionats per un jurat format pels fotògrafs Colita, Leopoldo Pomés i Paco Elvira, l’actor Gabino Diego (gran col·leccionista d’obres fotogràfiques) i Brauli Teixidó. A la mostra s’hi poden contemplar les dones “Estupendes” d’Ariadna Arnés; “La Nau” de la pobresa extrema d’Ivan Alonso; “El mirall de la Metròpolis” de Cristóbal García; els “Reflexos” de Jordi Azategui; la mirada irònica sobre la situació financera actual a “Cry, Crisis”, de David del Val; “La Platja” de Lluís Artús, “Les Neveres” obertes de Rosa Feliu i els “Punts Suspensius” que planteja l’obra de José Manuel Alorda.

A dalt, foto del cartell de Fotoencuentros 2009, "Rusia. Territori d'Altai', de Jonas Bendiksen (Magnum Photos/Contacto).

Veure alguna d’aquestes exposicions és una bona manera de començar l’any, no creus?

23 de des. 2008

L'any 2008, en fotos

Quan arriben aquestes dates, molts mitjans de comunicació publiquen o emeten recopilacions de notícies i imatges del que ha estat l’any que s’acaba. La versió digital del diari The Boston Globe n’ha publicat una molt interessant de fotografies de les principals agències de notícies (Reuters, AP, Getty, AFP). Una col·lecció que mostra una porció del que ha estat la vida al nostre món al llarg dels darrers 12 mesos. Les fotos es poden veure repartides en tres entrades. En total, 120 imatges de grans fotògrafs (José Manuel Cendón –el fotògraf segrestat a Somàlia–, Paula Bronstein, Emilio Morenatti...) que mostren la paradoxa d’un món on el caos, la bellesa, el drama i l’esperança conviuen. Aquí en teniu una petita mostra.

A la primera foto, de Sigit Pamungkas (Reuters), hi apareixen un grup de dones musulmanes que assisteixen a les pregàries del primer dia de Ramadan, a la mesquita de Surabaya, a l’est de Java (Indonèsia) el passat 31 d’agost. A la segona, també de Reuters, dos estudiants s’entrenen a l’Escola d’Arts Marcials Xuecheng de Zaozhuang, a la província xinesa de Shandong l’11 de juny passat. Espero que passeu una bona estona. Ah! I bon Nadal a tots.

2 de des. 2008

La premsa es mobilitza per l'alliberament del fotoperiodista José Manuel Cendón


El blog Periodistas en Guerra, on hi col·laboren fotògrafs tan coneguts com Javier Bauluz i Gervasio Sánchez, acaba de penjar una carta demanant a les autoritats espanyoles, a l’agència AFP i el Daily Telegraph (diari pel qual treballava Cendón en el moment del segrest) que s’impliquin i treballin diligentment en l’alliberament del company segrestat. Tothom que ho vulgui pot signar la carta.

Una altra entitat, la Fundació Photographic Social Vision, també informa a través de la seva pàgina web que totes les persones que vulguin expressar el seu suport a José Manuel Cendón ho poden fer deixant una nota o missatge en el llibre que trobaran al CCCB, a l’exposició World Press Photo (organitzada per Photographic Social Vision).

Altres mitjans aprofiten l’avinentesa per dirigir la seva atenció als fotoperiodistes en general. És el cas de El Periódico de Catalunya. Diumenge passat va dedicar la portada del Quadern del Diumenge al tema “Centauros del fotoperiodismo”, on la periodista, fotògrafa i amiga Mònica Tudela deixa patent la importància de la feina dels que cada dia es juguen la vida fotografiant la realitat de les persones que viuen en els llocs més oblidats i durs del planeta.
Des d’aquí aprofito per lloar la tasca d’aquests professionals que prefereixen estar del costat dels que pateixen que dels que s'estan forrant, compromesos en denunciar tanta violència i tants abusos. Veritables esperits lliures que creuen en la informació i en el coneixement de la veritat, i que assumeixen la responsabilitat d’un periodisme que defensa els drets humans per a tothom.