Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cultura de la gratuïtat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cultura de la gratuïtat. Mostrar tots els missatges

19 de juny 2011

"No tenim pressupost", una frase de moda


Els mitjans digitals ja no són els únics que demanen fotos gratis. Tampoc les editorials i alguns diaris que pretenen que els fotògrafs els regalin les fotos dels reportatges. Ni les entitats públiques o privades que organitzen concursos de fotografia amb l’ànim de fer-se amb un banc d’imatges gratuït amb el qual cobrir les seves necessitats publicitàries i de màrqueting. La idea que les imatges no costen res i que, per tant, no cal destinar-hi un pressupost en cap projecte o acció, s’escampa per tot arreu com una taca d’oli i arriba fins i tot a l'administració. Un parell d’exemples són suficients per adonar-nos-en.

Recentment, a un fotògraf freelance, un diari li ha encarregat un reportatge sobre el dia a dia d’uns funcionaris de l'administració pública. Per a fer-lo, el fotògraf ha comptat amb la col·laboració i les màximes facilitats de tota l’organització.

Una vegada que el fotògraf estava sobre el terreny, una periodista del gabinet de premsa de l’organisme li va demanar molt amablement si podia cedir-los les fotos, no només les que publicaria al diari, sinó totes les del reportatge, per a usos institucionals (calendaris, publicacions internes, web, etc). Quan el fotògraf li va preguntar quines eren les condicions econòmiques, la periodista li va respondre amb una de les frases que estan més de moda: “no tenim pressupost”. El fotògraf, de bona fe i en compensació per les facilitats que li havien proporcionat, es va comprometre a cedir-los només algunes imatges gratuïtament, amb la condició que no en fessin ús abans de la publicació del reportatge i que sempre n’indiquessin el nom de l’autor. Això últim va sorprendre molt la periodista, ja que, segons ella, no acostumaven a signar les fotos que utilitzaven.

L’altre cas, una mica més extrem, és el d’un fotògraf a qui li vaig encarregar que fes unes fotos de diverses sales d’un museu municipal per a un reportatge del Descobrir. Quan va anar-hi, els del museu li van dir que només li deixarien fer les fotos si després els cedia gratuïtament les imatges. Ni tan sols es van molestar en utilitzar l’excusa de la manca de pressupost. Directament li van deixar clar que havia de cedir-los les imatges si volia fer les fotos. Com que el fotògraf s’hi va negar, al final vam haver de buscar una alternativa i publicar unes altres imatges en el reportatge del Descobrir.

Quines conclusions podem extreure d’ambdós casos? Personalment, crec que la cessió gratuïta sempre va en contra dels interessos de la professió. Tot i que en el primer exemple el fotògraf ja ha cobrat la seva feina per part del mitjà, no hauria d’haver regalat els drets de reproducció de les imatges a terceres parts. Favors com aquests promouen que les institucions i empreses s’habituïn a demanar-los i, per tant, no devem ajudar-los a que s’acostumin. Entre regalar i no regalar, la decisió del segon fotògraf em sembla, doncs, la més encertada. Tot i així, en situacions com aquestes, abans de dir “no” seria comprensible oferir un descompte sobre les nostres tarifes a qui ens demani fotos i "arreglar-los" el preu, de la mateixa manera que altres professionals fan preus d’amic en compromisos molt puntuals.

En lloc de respectar escrupulosament els drets d’autor (inclosos els econòmics), moltes vegades l’administració és la primera que busca apoderar-se gratuïtament d’uns drets que no són seus. Ho hem vist moltes vegades en molts concursos de fotografia. Malaurament, els fotògrafs no tenim una SGAE que ens protegeixi o defensi. Per tant, som nosaltres mateixos els que hem de vetllar pels nostres interessos i “educar” a empreses i institucions en el valor i respecte a la propietat intel·lectual. No fer-ho és abonar el terreny de la devaluació de les imatges, el menyspreu i la gratuïtat.