Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisis. Mostrar tots els missatges

27 de març 2012

Fotonature 2012, National Geographic, los editores gráficos, el último mohicano y el plus de calidad

Todos los ponentes del Fotonature 2012 al completo: empezando por arriba a la izquierda, Rafa Pérez, Javier Selva, Siqui Sánchez, Manel Soria, Tino Soriano, Todd James, Jane Menyawi, Rafael López-Monné y Hugo Rodríguez. Foto: Maria Rosa Vila.

Uno de los grandes alicientes que tienen los festivales y eventos fotográficos similares es el de que cualquiera puede acceder a los ponentes, charlar con ellos y hacerles preguntas. El Fotonature de La Palma no ha sido una excepción, sino todo lo contrario. Durante su celebración este fin de semana pasado -en el que hubo llenazo, qué bien-, los asistentes tuvimos la oportunidad de codearnos con ellos. Cierto es que, en mi caso, he podido hablar con todos durante los seis días que he pasado en La Palma ya que me enchufaron (una de las pocas ventajas de ser la editora gráfica del Descobrir, debo reconocerlo). Como a la mayoría les conozco desde hace años, Tino Soriano y Anna Oliver -directores del Fotonature- tuvieron la amabilidad de integrarme en el grupo de ponentes para que pudiera estar con ellos todo el tiempo. Por eso, desde aquí, quiero expresarles mi más sincero agradecimiento.

Además de Rafa Pérez (El Fotógrafo Viajero), Hugo Rodríguez, Manel Soria (Frikosal), Rafael López-Monné y Javier Selva, el Fotonature de este año trajo directamente de Estados Unidos a dos editores gráficos de National Geographic, Jane Menyawi y Todd James, que resultaron ser dos personas de lo más cercanas y accesibles. Teniendo en cuenta que una a veces se siente como el último mohicano de la edición gráfica de este país, os podéis imaginar las ganas que tenía de intercambiar impresiones con colegas que trabajan en una de las publicaciones más prestigiosas del mundo y uno de los referentes del Descobrir.

Las intervenciones de Jane Menyawi y Todd James necesitaron de la colaboración de un traductor. Foto: Maria Rosa Vila.

Y claro, cuando empezamos a hablar, las comparaciones fueron inevitables y odiosas. Sólo para empezar diré que actualmente y a pesar de la crisis, en National Geographic trabajan 10 editores gráficos. ¡10! Además, todos tienen un ayudante que comparten de dos en dos. O sea, que en total son 5 ayudantes para 10 editores.

En cuanto a los reportajes, los del National siguen haciendo las cosas a lo grande. Se preparan con dos años de antelación y se realizan en 8 semanas aproximadamente. Pero si el editor gráfico considera que el fotógrafo tiene que volver a hacer más fotos para concluir su reportaje, pues vuelve a enviarle, no importa si es a Shanghai, el Polo Norte o Afganistán, por citar tres ejemplos que Jane y Todd mostraron en sus respectivas ponencias.

Editan un total de 50.000 fotos por reportaje (¿os imagináis la cantidad de tiempo que tienen que invertir los editores mirando, seleccionando y descartando entre 50.000 fotos?) y trabajan codo a codo con el director de arte en el diseño de las páginas y en la elaboración del discurso visual (menos mal que en esto último, en el Descobrir lo hacemos igual), por lo que su papel en la redacción es de suma importancia, ya que tienen un gran peso en las decisiones editoriales.

Al igual que los anteriores ponentes, Todd James contestó algunas preguntas después de su ponencia. Foto: Maria Rosa Vila.

Y todo eso, ¿por qué, con qué objetivo? Todd me lo dijo muy claro: "Pues para lograr la excelencia en los contenidos y ofrecer a los lectores la máxima calidad", algo que hoy en día muy pocas editoriales y publicaciones entienden. En un mundo en el que los editores gráficos nos hemos convertido en una "especie en vías de extinción", en palabras de Todd, National Geographic se resiste a prescindir de ellos para garantizar el plus de calidad de sus reportajes e imágenes. ¿Es eso rentable? Parece que si. Pese a la ligera caída en el quiosco en Estados Unidos y el fracaso de la web, según reconoció Todd, las ediciones internacionales de National Geographic han aumentado las ventas y han sumado 100.000 nuevos suscriptores a la versión para Ipad, cifra que prevén que se incremente en 100.000 más en los próximos meses. Lo cual certifica que la calidad es la mejor arma para que una publicación sobreviva al tsunami de la crisis. ¿Se enterarán de una vez las editoriales y los medios de este país?

A Tino y a Anna, enhorabuena por el éxito de la tercera edición del Fotonature. Doy fe de que es un evento fotográfico de primera, que espero que dure muchos años. Y a los amigos de La Palma, gracias por todo y un fuerte abrazo. Este post lo he redactado en castellano en atención a vosotros.

30 d’ag. 2011

Imatges que ja no ens commouen i el festival Visa pour l'Image

El País Semanal nº 1.822 del 28 d'agost de 2011

Escuro la darrera setmana de vacances llegint el dominical El País Semanal tombada a l’hamaca del jardí sota l’ombra d’un pi, un dels petits plaers que es poden assaborir a l’estiu. Fullejant-lo, arribo a la secció La Imagen, on cada setmana, el prolífic novel·lista i periodista Juan José Millás comenta una fotografia. No és ni molt menys un anàlisi tècnic de la imatge, sinó un comentari crític carregat d’ironia, acidesa i un punt d’humor sobre l’instant i els personatges que en ella s’hi representen. La imatge d’aquesta setmana, però, no dóna peu a gaires bromes. A la foto, un grup d’homes es disputa una bossa d’arròs. La imatge de Riccardo Gangale, de l’agència AP, està presa a Kenya des de dalt del camió d'ajuda humanitària que reparteix aliments, una perspectiva que Millás considera que “ja no ens commou”, per haver-la vist desenes de vegades. A mi, en canvi, em pertorba el suficient com per sentir-me de sobte incòmoda en el meu seient privilegiat.

És bona o dolenta aquesta foto?, es pregunta el periodista. La conclusió de Millás és que Gangale “no ha sabut contar les coses d’una altra manera, o sigui, que el primer que se li ha acudit al fotògraf és pujar al camió, que ve a ser el mateix que pujar-se al carro”. I afegeix: “De la mateixa manera que hi ha frases fetes que escoltem com qui sent ploure, hi ha fotografies que potser veiem però no mirem”. “Aquesta és una d’elles”, sentencia.

Millás té raó. Aquesta foto l’hem vista desenes de vegades. És una més de tantes imatges de crisis de fam a l’Àfrica, d’acord. Però afirmar que ja no ens commou és posar de manifest la inconsciència, indiferència i insensibilitat d’una societat abstreta en els seus propis dilemes. Les imatges captades des dels camions de les ONG que reparteixen aliments permeten fotografiar de front les múltiples i desesperades cares de la fam, perspectiva que malgrat que a Millás li sembli anodina, és molt més rotunda i contundent que l’oposada, és a dir, la dels voluntaris repartint els aliments fotografiats des de baix.

Però tot i que ens pugui semblar que aquesta foto ja l’hem vista abans, els fotògrafs han de deixar de fer-la? Han de buscar maneres més enginyoses, originals i, fins i tot, estètiques, de mostrar la realitat més cruel per a captar la nostra atenció i mirada? Per mi, la resposta és clara. És necessari que els fotògrafs continuïn fotografiant la fam per recordar-nos que continua existint, encara que no hi hagi maneres més originals i estètiques de mostrar-la. Perquè hi ha gent que ara mateix, a Somàlia, en ple segle XXI, continua morint de gana. Ens commoguin o no, imatges com la de dalt són necessàries per a donar fe i testimoni de les atrocitats del món. Necessitem veure per a conèixer i canviar les coses, encara que les múltiples cares de la fam, la guerra i la violència ja les haguem vist de sobres.

Ahir 29 d’agost va començar una nova edició del Visa pour l’Image, el festival de fotoperiodisme més compromés i important del món que des de fa 22 anys se celebra a Perpinyà. És probable que entre els treballs fotogràfics s’hi mostrin (ho desconec perquè encara no he mirat el programa. Estic de vacances!) reportatges sobre la catàstrofe de Fukushima. Tots tenim encara ben vives a la retina les imatges del terratrèmol d’Haití i el tsunami de Banda Aceh, però estic segura que les imatges del Japó ens ajudaran a reflexionar sobre coses tan rellevants com el perill nuclear o la fragilitat humana i mediambiental davant els despropòsits de la nostra superba civilització, encara que s'assemblin a les fotos d'anteriors desastres.

A tots els que creieu que la fotografia és “aquella tènue llum que modestament ens ajudarà a canviar les coses” (Eugene Smith dixit), espero trobar-vos a Perpinyà. Si hi aneu el darrer cap de setmana del festival, allí m’hi trobareu.

22 de maig 2011

Els fotògrafs també estem indignats?

Foto: Gustau Nacarino (Reuters)

Aquest post és per expressar la meva admiració i total suport a totes les persones conscienciades amb les llibertats civils que abanderen l’onada de protestes que recorre aquests dies les principals ciutats de l'Estat demanant un canvi radical. Divendres i dissabte vaig ser a la cassolada de la plaça Catalunya de Barcelona i vaig compartir amb milers de ciutadans el desig d’una societat nova que prioritzi les persones per damunt els interessos econòmics i polítics.

Malauradament, els fotògrafs no som aliens a tot aquest malestar, sinó que tenim motius més que suficients per estar indignats, dir “ja n'hi ha prou” i demanar canvis. Aquí van unes quantes raons, algunes de les quals ja he comentat en anteriors entrades d’aquest bloc:

  • Molts fotògrafs integrats a les plantilles dels grans diaris han estat despatxats o, en el millor dels casos, han vist desaparèixer una nòmina segura i s’han vist forçats a seguir treballant pel mateix mitjà com a freelances a tant la peça. En molts casos, ara no tenen més remei que alternar la fotografia amb altres feines per a poder arribar a final de mes.
  • Empreses editorials i de comunicació obliguen als fotògrafs a signar contractes de col·laboració amb clàusules absolutament abusives amb les quals s'apoderen dels drets d'autor de les imatges per a poder usar-les tantes vegades com vulguin per omplir de continguts visuals nous productes i canals d’informació.
  • Molts mitjans han baixat les tarifes dels reportatges i imatges a menys de la meitat, amb la qual cosa els fotògrafs es veuen obligats a treballar molt més per guanyar el mateix que abans.
  • En molts mitjans de comunicació s’està instal·lant la cultura de la gratuïtat propiciada per l’oferta massiva d’imatges a través d’Internet, cosa que perjudica greument la fotografia professional i la qualitat visual de les imatges dels mitjans. El pitjor és que no sols els mitjans digitals demanen fotos de franc, sinó que també alguns mitjans impresos s’han apuntat a la moda de cercar fotos gratis.
  • La gran majoria dels concursos de fotografia segueixen ignorant els drets d’autor dels fotògrafs i intentant apoderar-se dels drets d'explotació de les imatges, ignorant o saltant-se a la torera l'estipulat per la Llei de la Propietat Intel·lectual. Sense anar més lluny, aquesta passada setmana vaig rebre una invitació per ser jurat d'un concurs de fotografia que té una clàusula per la qual l’organització fa seus els drets d'explotació de les fotografies presentades a concurs, guanyadores i no guanyadores. Òbviament, he declinat la invitació amb l'argument que el concurs perjudica seriosament la salut de la fotografia professional. El curiós del cas és que tan aquest com la majoria de concursos abusius estan organitzats per institucions i organismes públics amb la intenció de cobrir les seves necessitats de màrqueting a un preu ridícul. O sigui, que la administració, que hauria de ser absolutament escrupolosa en el compliment de la llei i la defensa dels drets dels autors, és la que comet més atropellaments.
  • Moltes publicacions decideixen prescindir de la figura de l’editor gràfic per a estalviar-se un sou i deleguen la qüestió de les imatges en el director d'art o dissenyador, en el millor dels casos. En els pitjors, les funcions de l'editor gràfic les adquireixen els redactors o fins i tot el becari. Les conseqüències són que els editors gràfics ara mateix són una espècie en perill d’extinció i la qualitat visual de moltes publicacions ha caigut en picat.


Davant aquest panorama tan trist i desolador, no creieu que hi ha prou raons per estar indignats???

Si és així, més val que anem pensant, pel nostre propi bé, si com a col·lectiu no hauríem de sortir també al carrer, no només per testimoniar la irritació dels altres, sinó per manifestar i fotografiar la nostra.

20 d’abr. 2011

Fotògrafs de Magnum inicien una gira com autèntiques estrelles de rock


Ja fa uns anys que Magnum va deixar de ser una agència de fotografia a l’ús per a convertir-se en una marca multi-plataforma destinada a donar suport i lluentor a les carreres dels seus fotògrafs. I així segueixen, explotant al màxim el concepte de celebritat.

Ara, decidits a anar una mica més enllà, han muntat una estratègia insòlita. Si els músics es passen el dia viatjant en furgo i fent bolos per guanyar-se la vida, per què no els fotògrafs?, s’han preguntat. I dit i fet! Cinc “estrelles” de Magnum -l’Alec Soth, la Susan Meiselas, el Jim Goldberg, el Mikhael Subotzky i el Christopher Anderson- acompanyats d’una escriptora (la Ginger Strand), creuaran els Estats Units en autobús des de San Antonio (Texas) fins a Oakland (Califòrnia), amb l’objectiu de documentar fotogràficament la ruta i vendre les imatges als seus seguidors i aficionats. Com si d’una gira dels U2 es tractés, han batejat el tour amb el nom de Postcards from America, el primer d’una sèrie de viatges que realitzaran per tot el país.

Segons Magnum, l’objectiu de la gira (que ells qualifiquen d’experiment) és, a més de documentar fotogràficament el trajecte, implicar en el projecte als aficionats i seguidors, i mantenir un contacte estret amb el públic. En el fons, però, no busquen una altra cosa que treure el màxim profit a la condició d’estrelles dels seus fotògrafs (que tan bons resultats els està reportant amb els caríssims workshops que organitzen per tot arreu), a través de la venda online d’obres produïdes a partir de les imatges que Meiselas i companyia vagin generant al llarg del viatge. A saber: targetes postals, al “mòdic” preu de 125$ el paquet de 5; l’edició limitada de 500 llibres signats pels autors, a 250$ cadascún, i l’edició de 25 portfolis de cada fotògraf a 3.000$ la peça.

El fet que Magnum, una icona del fotoperiodisme, organitzi una gira com aquesta és un signe inequívoc de la crisi que travessa el periodisme gràfic i de com aquest busca desesperadament noves fórmules per a sobreviure. L'estratègia de Magnum encaixa més en el concepte d'una acció artística o performance que no pas en un projecte fotoperiodístic. Però ja fa temps que els límits entre el periodisme i l’art s’han dissolt per seguir mantenint el negoci sigui com sigui. Tot i així, us imagineu el Henri Cartier-Bresson recorrent l’oest americà com si fos el Bruce Springsteen?

Amb tot, si els de Magnum aconsegueixen connectar amb el públic i vendre llibres i obra gràfica, benvinguda sigui la idea!

10 d’oct. 2010

'Crowdfunding', una nova fórmula per finançar projectes fotogràfics

Tots sabem que el mercat editorial i el de la premsa estan en crisi i que costa moltíssim trobar diners per tirar endavant nous projectes fotogràfics. Així que quan el fotògraf holandès Rob Hornstra i l’escriptor i director de cinema Arnold van Bruggen van voler embarcar-se en un projecte de cinc anys, van haver d’utilitzar la imaginació per buscar una font de finançament alternativa que els possibilités tirar-lo endavant.

El 2014, els Jocs Olímpics d'Hivern tindran lloc a Sochi, Rússia, una petita ciutat perduda entre les muntanyes del Caucas i el Mar Negre, a prop de Txerkèssia, Ossètia del Nord i Txetxènia, i només a 20 milles d'Abkhàzia, una altra zona de conflicte. Als voltants de Sochi encara hi ha pobles sense gas ni electricitat, que viuen com en el segle XIX. S'espera que els Jocs Olímpics d'Hivern transformin la ciutat i tota la regió, i milers de persones ja estan treballant en la construcció dels estadis i hotels necessaris per a l’esdeveniment.


Veure el mapa més gran

Rob Hornstra i Arnold van Bruggen van voler documentar aquests canvis fins el 2014, però es van trobar amb el greu i habitual problema que cap diari o revista holandesos no tenien pressupost per costejar un projecte d’aquesta envergadura. Aleshores van decidir apostar per una iniciativa de finançament popular o crowdfunding, i van llançar The Sochi Project.

El crowdfunding és un sistema que permet finançar un projecte amb les aportacions de totes les persones que vulguin donar-li suport. És una manera de costejar projectes a travès d’Internet, al marge dels grans mitjans de comunicació: els promotors de la idea conviden a la gent a que facin una donació per finançar el projecte a canvi d’alguns beneficis.

El crowdfunding no és nou, sinó que les indústries del cinema i la música l’han utilitzat en algunes ocasions. Permet a qualsevol persona esdevenir, per exemple, un micro-productor de cinema i aparèixer com a tal als crèdits d’una pel·lícula. El film El Cosmonauta n’és un exemple.

Hornstra i van Bruggen han adaptat la fórmula crowdfunding al seu The Sochi Project, i ja porten recaptats més de 28.000€. Els càlculs econòmics que han realitzat són els següents: volen viatjar a la regió de Sochi almenys dues vegades l'any (durant un mes cada una) fins el 2014. Han calculat que cada viatge els costarà uns 15.000€. D'aquesta quantitat, al voltant del 20% el destinaran a despeses de viatge; un 20% més, a despeses d'allotjament i manutenció; un 20%, a costos materials; un altre 20%, en un assistent/traductor, i el darrer 20%, al disseny del lloc web i els costos relacionats amb el projecte. L’objectiu és aconseguir 30.000€ anuals. Ja han rebut 340 donacions i des que van iniciar el projecte ja han recaptat uns 28.000€. De moment, pel 2011 ja n'han aconseguit 7.871. En tot aquest procés, les xarxes socials han estat les seves grans aliades.

Hornstra i van Bruggen tener clar que la gent no dóna res si no obté alguna cosa a canvi. Per això han creat tres categories de donants: els que només inverteixen 10€ adquireixen la condició de Bronze; els que donen més de 100€ obtenen l'estatus de Plata, mentre que una donació de 1.000€ dóna entrada al cercle d'Or.

Tots els donants tenen dret a accedir a una secció reservada de la web on els autors publiquen periòdicament informació actualitzada sobre Sochi. També poden accedir a sèries de fotos exclusives, entrevistes, vídeos amb making-offs i arxius originals en brut de fotografies de Hornstra.

Els membres de la categoria Plata poden assistir a una sèrie d'exposicions, lectures i presentacions de forma gratuïta, així com rebre les publicacions exclusives que cada any The Sochi Project produeix. Per últim, els donants d'Or aconsegueixen una capsa especial per a col.leccionistes amb cinc fotos originals, i poden reunir-se amb els dos autors.

De moment, sembla que aquesta fórmula alternativa de finançament està funcionant prou bé i que The Sochi Project és avui dia una realitat. Tan de bo, tal i com afirmen els autors a la seva web, els permeti seguir lluitant perquè el periodisme independent i el documentalisme segueixin existint. Qui sap si el crowdfunding acabarà convertint-se en la solució màgica que tots buscàvem per tirar endavant molts altres projectes fotogràfics.

5 de set. 2010

La pugna pels drets d’autor de les imatges entre fotògrafs i mitjans té solució?

Autor: Olivier Laurent / British Journal of Photography.

La prestigiosa revista Nikon Pro, publicació dirigida a fotògrafs professionals clients de Nikon, acaba de publicar en el seu darrer número un contundent article sobre com algunes editorials i empreses tracten d’obligar els fotògrafs a renunciar als seus drets d’autor, i què fer-ne al respecte. Sota el títol “El gran dilema: de qui és aleshores el copyright?”, l’article desvetlla com, cada cop més, les editorials i companyies volen que els fotògrafs freelance signin contractes que els atorguin més i més drets sobre les imatges que encarreguen per poder reutilitzar-les sense haver de tornar a pagar per elles o adquirint-ne l’exclussivitat dels drets, la qual cosa significaria que l’empresa podria vendre les imatges a terceres parts sense cap compensació econòmica pel fotògraf.

L'article de Nikon Pro.

Aquesta situació, segons la revista, lluny de ser excepcional, s’està generalitzant no només a casa nostra, sinó a països com la Gran Bretanya, on l’editorial Bauer, una de les més grans d’Europa, està fent signar als fotògrafs col·laboradors un contracte de renúncia a qualsevol dret d’autor. Recordem que el copyright és el dret a reproduir qualsevol imatge o texte. En el cas de les imatges, el fotògraf n’és el propietari, a menys que estigui contractat com a treballador en una editorial o companyia (en aquest cas, el propietari del copyright seria l’empresari). El copyright es pot cedir, vendre o adjudicar a altres parts, però sempre cal fer-ho per escrit sense que això signifiqui que el fotògraf perdi els drets morals sobre la integritat de l’obra o sobre la correcta identificació de la imatge amb el nom de l’autor.

L’article de Nikon Pro (una publicació guardonada amb multitud de premis que es distribueix tres cops l’any -primavera, estiu i hivern- en anglès, francès, espanyol, italià i alemany a 27 països), qualifica l’actual situació de “preocupant”, ja que en molts dels contractes no només s’abusa econòmicament del fotògraf sinó que aquest perd tot el control sobre on i com s’utilitzen les seves imatges.

Davant aquesta realitat, Nikon Pro recomana defensar-se i aboga perquè els fotògrafs ho facin de manera col·lectiva a través dels sindicats:
“És important tenir present que les editorials necessiten els seus col·laboradors tant com aquests a les editorials -assegura l’article-, de manera que només actuant de forma col·lectiva podran els fotògrafs generar la suficient força per aconseguir millors condicions. Això pot fer-se per mitjans no formals o a través dels sindicats, que ja van demostrar en el passat la seva vàlua a l’hora d’exercir pressió sobre els empresaris, pel que unir-se a un (sindicat) pot resultar beneficiós i afavorir el canvi”.
En aquest sentit, la revista explica l’exemple del National Union of Journalists, sindicat del Regne Unit, que va impedir que un diari britànic introduís un contracte mitjançant el qual s’apropiava de tots els drets de les imatges realitzades pels seus fotògrafs freelance.
“Als fotògrafs els preocupa que l’editor assigni el treball a la següent persona de la llista -assegura l’article-. No obstant, els sindicats sostenen que és molt important no cedir a les pressions”. I afegeix: “Si el sou del fotògraf es redueix encara més, tot el sector es veurà perjudicat, devaluant la fotografia i afectant finalment a la qualitat de les imatges”.
Per tant, si les condicions d’un contracte no us semblen justes o hi teniu dubtes, el millor, segons Nikon Pro, és “buscar assessorament i unir-se a altres fotògrafs per a cercar-ne el suport, fomentar-ne la concienciació o exigir contractes més justos”.

Finalment, la revista també adverteix de les condicions abusives de molts concursos de fotografia que estableixen que les imatges podran utilitzar-se en un context diferent al del concurs, amb finalitats publicitàries sense cap tipus de compensació econòmica.

Que una revista corporativa d’una marca de càmeres professionals es faci ressó d’una situació que perjudica seriosament els interessos de la professió em sembla encomiable. No crec que difonent aquesta problemàtica aconsegueixin vendre més càmeres, però si crec que parlant d’ella, Nikon està ajudant a la fotografia professional a la seva supervivència. Chapeau! Tot i així, crec que l’article de Nikon Pro s’oblida d’una cosa important: no fa cap referència ni analitza quines són les causes que provoquen que tots els mitjans i editorials vulguin apropiar-se ara dels drets d’autor de les imatges. I això també hauria de tenir-se en compte a l’hora d’entendre el que està passant i de buscar-hi solucions.

I el que està succeint, de manera molt sintètica, és que la situació de crisi econòmica actual està perjudicant seriosament el món editorial: les vendes al quiosc han baixat en picat i els ingressos publicitaris de la premsa han caigut com mai no havia passat. Per si això no fos poc, l’accelerat desenvolupament de les tecnologies de la informació i el canvi d’hàbits dels lectors fa que els mitjans es vegin obligats a transformar les seves estructures decimonòniques per tal d’adaptar-s’hi i convertir-se en mitjans multicanal (internet, ipad...) si volen sobreviure en un nou model econòmic ple d’incògnites, on ningún no sap encara amb certesa com guanyar diners amb la digitalització. Tot plegat, una difícil equació que exigeix als mitjans abaratir costos (la mare de tots els ous) per poder fer front a les noves inversions, l’increment de continguts i la reducció de guanys. En aquest context és on aparèixen els contractes i les tensions pels drets d’autor, ja que els mitjans necessiten aquestes imatges per a poder omplir de continguts visuals els nous productes i canals d’informació.

Al Descobrir estem en aquest procés. Fa uns mesos, la direcció de l’empresa va enviar una proposta de contracte als fotògrafs col·laboradors de la revista, i aquests van decidir fer pinya per pactar-ne les condicions. A hores d’ara, encara estem negociant-les, però crec que l’acord és a prop i que serà beneficiós per ambdues parts. A tots ens convé que així sigui. Com diu l’article de Nikon Pro, fotògrafs i editores es necessiten mútuament perquè no tot es troba al Flickr ni es pot comprar a agències de microstock. Per tant, la fotografia professional és avui tan o més necessària que mai. Només amb bona voluntat i diàleg és possible aconseguir acords profitosos per tots. Aquest és el camí.

24 de gen. 2010

La manipulació d'imatges i la manca de rigor informatiu


Aquesta composició que he trobat a EatLiver em serveix per il·lustrar els efectes de la manipulació d'imatges que en teoria tots els mitjans de comunicació rebutgen, però de la qual periòdicament ens n'assabentem gràcies a algun lector perspicaç que ho denuncia (això em fa pensar en quantes vegades ens deuen d'haver colat imatges que tots donàvem per bones i que realment no ho eren).

Doncs, bé, els dos reenquadraments de la imatge original (al centre) ens proporcionen dos supòsits totalment oposats que podrien utilitzar-se per a comunicar missatges absolutament diferents. Tot i que els formats de les dues imatges resultants són bastant forçats, crec que il·lustren molt bé com és de fàcil tergiversar el significat d'una foto. Si una simple retallada pot canviar per complert el significat d'una imatge, imagineu el que es pot arribar a fer avui en dia amb les actuals eines de retoc.

No tinc constància que les imatges retallades de dalt s'hagin arribat a publicar mai a cap mitjà, però tots recordem alguns casos famosos de manipulació fotogràfica, com quan Stalin va voler esborrar els seus enemics polítics de les imatges fotogràfiques fent tot tipus de fotomuntatges...



...o el que va publicar el diari El País el 9 d'abril de 2005, on per obra i gràcia del Photoshop, la germana de Miguel Ángel Blanco apareixia al costat del capgròs de l'Ángel Acebes...



...o el de les columnes de fum a Beirut...



... o el del soldat a Bàssora.







La possibilitat d'alterar la imatge fotogràfica és tan antiga com la fotografia mateixa. Les tècniques de copiar, de doble exposició, de reenquadrament i de revelat han estat utilitzades des de sempre per alterar el contingut de les fotos i fer desaparèixer d'elles a personatges indesitjables, induir a interpretacions diferents del succés fotografiat i en fi, manipular el document fotogràfic i la seva percepció.

Els orígens d'aquests fotomuntatges hauríem de buscar-los en qui ostenta el poder polític i econòmic, en el periodisme de gabinet i en el predomini de l'estètica sobre l'ètica. El fotoperiodisme, però, com qualsevol altra activitat humana, està subjecte a l'ètica. De la mateixa manera que els psicòlegs no han de difondre el que els expliquen els seus pacients ni els capellans el que escolten en el confessionari, el fotoperiodisme no ha de manipular maliciosament cap imatge. Qui ho fa, a més d'alterar la veritat, enganya els lectors, tergiversa la voluntat dels autors i atempta contra el compromís de veracitat dels diaris.

Des de diferents àmbits s'han proposat mesures que intenten salvaguardar la credibilitat dels mitjans per superar l'"era de la sospita". Hi ha qui aposta per codis deontològics que a manera d'autocensura restringeixin les possibilitats de manipulació de la imatge; altres proposen sortides més imaginatives, com per exemple, posar data a les fotos abans i després de la manipulació, no amb l'ànim d'evitar-la sinó amb la intenció que el lector sempre pugui saber si aquella és una foto original o no.

Sigui quina sigui la solució adoptada, l'únic que fa és encobrir un debat molt més profund sobre la sumissió dels mitjans de comunicación davant els poders econòmics i polítics, que incideix directament en els continguts informatius, on la manipulació i la desinformació és converteixen en pràctica habitual.

En les circumstàncies actuals, on la credibilitat dels mitjans informatius és una vegada i una altra posada en dubte, on el periodisme d'investigació i la pràctica tradicional de contrastar les informacions i les fonts són sovint inexistents, la tergiversació de la realitat a través de la fotografia no és sinó un granet de sorra més en aquest desert de rigor informatiu.

4 de des. 2009

Un nou model de premsa és possible?

Alguna cosa s’està movent.

Estic subscrita a unes quantes newsletter relacionades amb els mitjans de comunicació, i raro és el dia que no llegeixo notícies que tinguin a veure amb noves estratègies de la premsa per a sortir de la crisi. Aquests són alguns exemples del que he pogut llegir aquesta setmana:



  • També l’agència EFE intenta fer alguna cosa per frenar la crisi i acaba de llançar Attributor, una eina informàtica contra el conegut "copia i enganxa" a la xarxa per evitar la pirateria de continguts. Attributor permetrà als clients d'EFE (els diaris i la resta de mitjans de comunicació), fer un seguiment a Internet de la informació que generen i lluitar de manera eficient contra la còpia no autoritzada. Segons l'agència, els continguts piratejats suposen milions d'euros de pèrdues en ingressos pels productors de continguts.
  • Per últim, Apple ha desenvolupat una tecnologia per obligar els usuaris a veure la publicitat. La companyia ha patentat un dispositiu que no només desplega anuncis sinó que, a més, força l'espectador a prestar-hi atenció. Ho aconsegueix, per exemple, congelant la imatge fins que l'usuari fa clic a un botó o respon a una pregunta. Els seus creadors sostenen que permetrà que els consumidors (o sigui, els lectors) llegeixin els diaris de forma gratuïta a canvi d'acceptar utilitzar aquest programa de publicitat forçosa.

Aquestes notícies són l'evidència de la crisi sense precedents que travessen els diaris, conseqüència del suïcidi massiu que la premsa va cometre quan va decidir que el contingut que costava tants diners de produir havia de ser gratuït a Internet. La caiguda del negoci ha estat tan vertiginosa, que ara els diaris busquen desesperadament solucions com les comentades a dalt que reverteixin aquesta situació, en un intent d'evitar el que ha passat amb la indústria musical.

Però el cobrament i la publicitat són les úniques vies per salvar el periodisme? La premsa "només" necessita trobar un nou model econòmic per a sortir de la crisi?

Crec que és de calaix que el periodisme ha de cobrar pels continguts originals si vol sobreviure. No crec que cap organització periodística aconsegueixi fer-ho com una entitat independent i rendible només amb la publicitat. Però també crec que els periòdics convincents són més necessaris que mai, i només tindran viabilitat comercial si generen continguts originals, atractius, inèdits i en profunditat. Voler cobrar per la mateixa notícia que ofereixen tots té poques possibilitats d'èxit, tan a Internet com al paper. El que té valor no és la notícia que dóna tothom, sinó els continguts millors i diferents. Amb les eines i les estratègies de sempre crec que els diaris tradicionals estan condemnats a la desaparició. Per tant, cal reinventar l'acostament als lectors a través de productes inèdits, atractius i de qualitat.

Això que per mi és tan evident, sembla que de moment només ho tenen clar uns pocs editors. Murdoch ja ho està fent i està veient com la subscripció a The Wall Street Journal si funciona, un mitjà amb continguts excel·lents.

També els editors del nou diari portugués "i" han apostat per un canvi d'estratègia partint de la idea que els lectors ja estan ben informats a través d'altres mitjans i saben molt bé què està passant. Per tant, la gent ja no està interessada en les seccions tradicionals que componen un diari, sinó que el que els interessa és que algú els organitzi la informació. Segons els editors de "i", en el model de premsa actual els periodistes han d'emplenar les seccions, com la de política, tot i que no hi hagi res que interessi al lector. El diari “i” aposta per canviar aquest model i estructurar el periòdic en quatre seccions grans que responen a quatre conceptes diferents: pensar, saber, entendre i sentir. També li donen molta importància al disseny, als continguts originals i ben treballats... i a la fotografia de qualitat! El resultat? En tres mesos, la difusió del diari ha passat d'11.000 a 16.000 exemplars.

A algú li queden dubtes de quin és el camí per sobreviure? A mi no.

31 de jul. 2009

Sense imatges

"Els nostres metges van als llocs on els fotògrafs no hi són.
El que hauries d'estar veient és una imatge d'un metge de MSF a Somàlia, traient la metralla de la cara d'un nen de cinc anys. Però no hi havia cap fotògraf allà. Això és perquè molta de la gent que més desesperadament necessita ajuda mèdica es troba en llocs oblidats pels mitjans de comunicació. Països on guerres civils, desastres naturals i malalties han matat a milers de persones. Però només perquè les càmeres no hi arribin no vol dir que nosaltres no hi arribem. I amb el teu ajut, els nostres metges i infermeres poden salvar vides en els llocs més abandonats. Si us plau visita www.msf.org.uk/ per donar el teu suport".


Mai la manca d'una imatge ha estat tan il·lustrativa de quina és la situació actual de la premsa en general i del fotoperiodisme en particular. L'anunci de Metges Sense Fronteres (el pots veure més gran clicant aquí) posa en evidència, una vegada més, que l'època daurada del fotoperiodisme, dels grans reportatges i d'un grapat d'agències cèlebres enviant fotògrafs als punts més conflictius del món podria estar arribant a la seva fi. La situació de l'agència francesa Gamma, que acaba de declarar suspensió de pagaments, n'és una bona mostra.

Fundada el 1966 per Raymond Depardon y Gilles Caron, Gamma es va fer famosa documentant esdeveniments com el Maig del 68 i la guerra del Vietnam. Gràcies a una generació daurada de fotoperiodistes francesos, les seves imatges van ser guardonades i publicades en revistes com 'Paris Match' i en diaris de tot el món. Actualment tenia 55 empleats, 14 dels quals eren fotògrafs.
Ara, la direcció de Gamma ha decidit mantenir només les seccions que tenen pocs costos i generen diners, com la de producció i venda de fotos de celebritats, i oblidar-se dels conflictes que passen al món. Amb la competència d'Internet, les cadenes de televisió desafiant als mitjans gràfics tradicionals i uns diaris dirigits per professionals del màrqueting enlloc de periodistes, Gamma intenta adaptar-se a les demandes del nou model empresarial de la premsa.

El més trist és que la profunda crisi d'identitat gràfica dels diaris, en particular en la seva relació amb la fotografia, no només posa en perill el fotoperiodisme com a professió, sinó també l'existència mateixa -i el sentit- de la premsa impresa, a la que ara per ara li preocupa més el comerç que el contingut del que publica. El més inacceptable és que els ciutadans haguem de pagar 1,10 euros per trobar a la portada de qualsevol diari la imatge dels culs de Carla Bruni i Letizia Ortiz que ja vam veure el dia anterior a les notícies de la televisió. En certa manera és una estafa. Com hem arribat a això?

I després s'estranyen que la gent no compri diaris...

1 de juny 2009

Jean François Leroy: "Els fotoperiodistes no poden sobreviure a l'hecatombe de la premsa"

El director de Visa pour l'Image afirma: "Ens trobem en una època de transició i haurem de trobar altres maneres de difondre les fotografies. És urgent dissenyar les bases d’un nou model econòmic que permeti als fotògrafs seguir produint".

Foto: John McDermott

És el fotògraf de premsa una espècie en perill d'extinció? Si internet multiplica la projecció del seu treball, per què l'infravalora? Anem cap a un model de fotoperiodisme multimèdia cada vegada més precari? El director de Visa pour l'Imatge Jean François Leroy, en una entrevista realitzada pels periodistes Caroline Laurent i Lucas Menget, membres del seu equip, analitza aquestes i d'altres questions que amenacen el present i el futur del periodisme gràfic. I ho fa des d'aquesta prestigiosa talaia que suposa el festival de Perpinyà.

Des del Visa pour l’Image de l'any passat, els diaris Los Angeles Times i el Chicago Tribune han fet fallida; el Boston Globe córre el perill de tancar d’aquí a poc... La premsa no ha passat mai per tan mal moment. Creu que els fotògrafs de premsa encara poden sobreviure a aquesta hecatombe? 
La meva resposta és rotunda: no. En dir això, no pretenc ser el guardià d’un parc de dinosaures, i Visa pour l’Image no serà el seu cementiri. Però aquesta és la realitat. Pel que estic veient mentre preparo l’edició 2009 del Visa, estem tenint moltes dificultats a l’hora de trobar temes per omplir les nostres sis vetllades de projecció i muntar trenta exposicions. Resulta trist. No ens havia passat mai en els vint-i-un anys d’existència del festival.  

Si els fotógrafs ja no poden viure de la premsa, de quines solucions disposen per seguir dedicant-se decentment a la seva professió? 
Potser dedicar-se a l’edició. Està molt bé i resulta gratificant. Però quan aconsegueixen publicar un llibre, si venen 3.000 exemplars ja és molt i no els aporta gran cosa. Una altra sortida són les exposicions. També estan molt bé. Però no els hi aporten gaire tampoc. Hauran d’inventar-se noves maneres de difondre la seva obra. Divulgar-la està molt bé, però també han de poder viure de la seva professió!

Creu que la divulgació de les obres a internet podria ser una solució? 
No, tal i com estan les coses. Hem de recordar que internet no aporta res a aquests autors. Em sap greu però internet, de moment, no representa un model econòmic que substitueixi la premsa com a modus vivendi dels fotògrafs. És una realitat. L’any passat, quan vam celebrar el vintè aniversari de Visa pour l’Image, vam rebre una quarantena de peticions de gent que volia publicar fotos projectades o exposades a Perpinyà. Però sempre de manera gratuïta! Ens diuen que l’economia de la premsa va passant del format paper a la web. El problema és que això succeeix sense cap benefici per als productors d’imatges. 

Podem dir que la producció multimèdia està de moda? 
Sí. Está molt de moda, tothom vol fer multimèdia. “Ja que fas fotos, fes-me també un vídeo, uns testimonis i posa’m una mica de so, que això quedarà molt bé a la web”. Però el fet que un fotògraf faci multimèdia, no significa que aconsegueixi el finançament per poder seguir produint. I aquí és on rau el veritable problema. 

No creu que Visa pour l’Image hauria de ser precursor i conseller en aquest nou àmbit i definir un marc amb regles sobre l‘explotació i difusió del fotoperiodisme a internet?
Això forma part d’un debat sobre el que s’ha de reflexionar. Per això tenim el projecte de crear un premi al millor documental web a Visa pour l’Image, amb la col·laboració de France 24. Això sí, no per posar catorze fotos en un diaporama amb les Quatre Estacions de Vivaldi de fons fas multimèdia. Per tant, també en aquest àmbit queda molt per innovar. 

Segons vostè, quines són les condicions indispensables per fer un bon documental web?
Exactament les mateixes que per fer un bon reportatge fotogràfic en format paper. És a dir, la recerca de la qualitat i l’exigència respecte al fons i la forma. Necessites unes bones fotos, un bon vídeo, unes bones entrevistes i, sobretot, tenir un propòsit. No és suficient oferir una dimensió o un embolcall multimèdia amb so, vídeo i comentaris. Si el teu propòsit és nul en el seu origen, el teu reportatge al final serà nul. Rebo multimèdia cada dia, arxius on em posen dotze fotos seguides sense cap ni peus, amb música de fons creada per a l’ocasió. O amb comentaris convencionals buits de contingut. Això no té cap interès ni cap sentit!

Vol dir això que Visa pour l’Image intentarà definir les bases del treball periodístic difós a l’àmbit multimèdia?
Aquesta ha estat sempre la intenció bàsica del nostre festival. Sempre hem afirmat, i seguirem fent-ho, que el fons és sempre més important que la forma. I és clar que sí, Visa pour l’Image hauria de ser un espai on s’imposessin noves normes respecte a internet. És un repte molt interessant! 

Creu que amb tota aquesta lluita per aconseguir el millor acord al preu més baix, especialment a internet, s’està incrementant la precarietat laboral dels fotògrafs? 
Li explicaré una història recent sobre un jove fotògraf que participa en un concurs de fotografia. Guanya un premi, i una agència de publicitat es posa en contacte amb ell i li diu: “La seva foto premiada és exactament allò que busquem per al nostre client, es correspon amb els colors, amb la identitat corporativa, etc. Li comprem per 9.500 euros.” El jove fotògraf respon: “Deixi’m fer un parell de trucades abans de decidir-me…” Òbviament, per 9.500 euros tothom li va dir que la vengués. Torna a trucar a l’agència de publicitat al dia següent, on li diuen: “Hem canviat de parer.” Demana explicacions i, de fet, el que havia succeït era el següent: el jove fotògraf havia posat les seves fotos en una agència lliure de drets i d’accés lliure. Mentre reflexionava sobre si acceptar l'oferta, en menys de 24 hores, l’agència de publicitat havia localitzat la famosa foto a internet i... se l’havia descarregat per 1 euro! El pobre noi havia perdut 9.499 euros. Doncs jo li dic: “Ho tens merescut. Et penses que posant les teves fotos en una web gratuïta et trucaran de National Geographic i Geo dient-te: “És vostè genial, l’enviem a Borneo a fer un reportatge de 15 pàgines i la portada”? La resposta és “no, les teves fotos se les estan descarregant per 1 euro”.

Aquest dèficit de bons temes de fotoperiodisme que vostè troba a faltar aquest any, és tan sols atribuïble als diaris? 
Fa deu anys, un fotògraf que marxava a iniciativa pròpia trobava sempre un diari on publicar, si aconseguia un bon reportatge. Avui dia, això ja no és així. Actualment, s’ha de tenir molta empenta per llençar-se sol a l’aventura, sense el suport d’un diari i fer un reportatge a fons. Encara que et comprin el reportatge després. Les tarifes s’han dividit per 4 en deu anys.

Un fotògraf molt jove arriba demà al seu despatx i li diu : “Vull dedicar-me a la fotografia". Quins consells li donaria?
A priori, intentaria orientar-lo cap a una altra cosa… Aquesta professió s’ha tornat molt complicada. Però alhora, quan descobreixo obres com la de Massimo Berruti al Pakistan, em quedo bocabadat. Clàssic, eficaç, fort… No té ni 30 anys, però té una maduresa visual impressionant. És just el tipus de fotògraf a qui Visa pour l’Image desitja donar suport! Així que: Munem Wasif l’any passat, Berruti actualment... Encara tinc motius per creure i tenir fe!

Aleshores, ja no hi ha informació possible? En tot cas, no a través de la fotografia. Tots som conscients que la premsa que hem estimat i defensat ja no existeix. Ens trobem en una època de transició i haurem de trobar altres maneres de difondre les fotografies. I és urgent dissenyar les bases d’un nou model econòmic que permeti als fotògrafs seguir produint. Malauradament, ja hem passat a una altra fase, perquè considero que els diaris ja mai tornaran a mans dels periodistes.

18 de maig 2009

Visa pour l'Image, l'últim reducte del fotoperiodisme?

El festival de fotoperiodisme Visa pour l'Image de Perpinyà ja escalfa motors. En un ambient de preocupació per la situació de la premsa en general i del fotoperiodisme en particular, dijous passat es va presentar a la Delegació de Perpinyà a Barcelona la programació de la 21ena. edició, que enguany es celebrarà del 29 d'agost al 13 de setembre. La primera setmana, però, està reservada, com sempre, només als professionals.

El festival d'enguany s'emmarca dins d'un any negre pel fotoperiodisme, un moment crític on convergeixen una crisi financera galopant i una complexa i multifactorial crisi dels diaris que ja fa uns anys que es veia venir però que tot i així ens ha agafat desprevinguts, provocant dràstiques reduccions de plantilla i el tancament de rotatius centenaris. Fa només uns dies, el Rocky Mountain News de Denver, fundat el 1859 i guardonat amb uns quants premis Pulitzer, acaba de tancar a només 55 dies del seu 150è. aniversari; Los Angeles Times i el Chicago Tribune han fet fallida, i aquí els diaris La Vanguardia i El Periódico estan duent a terme dolorosos expedients de regulació d'ocupació.

La situació actual del fotoperiodisme a les redaccions és, per tant, complicadíssima. Si tenim en compte que la majoria de diaris pertanyen a grups mediàtics dirigits per potents grups empresarials i financers que únicament es regeixen per interessos de rendibilitat màxima, no és estrany que les plantilles de fotògrafs s'estiguin reduint a la mínima expressió. La majoria de diaris prefereixen pagar a determinades agències de fotografia un preu rodó que inclogui els drets de reproducció de totes les fotos que el diari necessiti. Un abonament anual a AP (Associated Press), per exemple, costa uns 15.000 euros. Evidentment, és molt més barat que enviar a uns quants fotògrafs a cobrir diferents esdeveniments i conflictes.

Per tant, prácticament ja no s'encarreguen reportatges fotogràfics i se'n compren ben pocs. Segons el director de Visa pour l'Image i expert en fotoperiodisme contemporani Jean François Leroy, més del 75% dels fotorreportatges actuals els compren només les ONG. No és estrany, doncs, que tots els diaris s'assemblin tant, que tots donin pràcticament les mateixes fotos, totes convencionals... justament en un moment en què tenim accés a infinitat d'imatges. Quina gran paradoxa! La informació ha passat de cobrir-se a il·lustrar-se, la qual cosa amaga un greu problema de concepte, ja que les fotos en lloc d'informar només compleixen una funció il·lustrativa.

Recordo que en el màster d'edició gràfica que vaig realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona fa tres anys, Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine de La Vanguardia, ens comentava que amb els anys s'ha anat imposant als diaris un model periodístic relativament estàndard que ha renunciat a la seva essència i la seva responsabilitat social per la pressió de la publicitat i la maximització de la rendibilitat. En aquest context, qui pot seguir produint un tema de debò, en profunditat, prenent-se temps per quedar-se en un lloc, observar, treballar per comprendre... En definitiva, ser pe-rio-dis-ta?, es pregunta el director de Visa pour l'image. Qui informarà amb tot el rigor i profunditat sobre els conflictes, catàstrofes, situacions d'injustícia, de vulneració dels drets humans que es produeixen en el món? Serà Perpinyà l'últim refugi dels fotoperiodistes? Leroy creu que ben al contrari, el Visa pour l'image ha de servir per demostrar que, malgrat les adversitats, segueix existint una producció de qualitat. “Seguirem lluitant amb aquells que volen seguir creient en el periodisme de qualitat. Més que un desig, és un jurament!”.