Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris copyright. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris copyright. Mostrar tots els missatges

4 de març 2012

Plantar cara als contractes editorials abusius


Els grups editorials Hearts Magazines (Elle, Fotogramas, Ana Rosa, 10 minutos...) i RBA (El mueble, Lecturas, National Geographic, El Jueves...) han demanat als fotògrafs que hi col·laboren que signin un contracte mitjançant el qual cedeixen a les dues editores tots els drets econòmics de les seves imatges sense cap contrapartida econòmica. En el cas de Hearst, a més, l'obligació de signar el contracte va acompanyada d'una baixada de tarifes considerable.

Tant Hearst com RBA pretenen apoderar-se d'aquesta manera de les imatges dels fotògrafs col·laboradors per a poder reutilitzar-les tantes vegades com vulguin en totes les seves publicacions sense haver de tornar a pagar per elles i adquirint-ne l’exclussivitat dels drets, la qual cosa significa que les empreses podran vendre les imatges a terceres parts sense cap compensació econòmica pel fotògraf. Aquesta situació, lluny de ser excepcional, s’està generalitzant a casa nostra, com ja vam veure en el cas de G+J (editors de revistes com Cosmopolitan, Marie Claire, Mia i Muy Interesante, entre d'altres), que també van demanar als seus fotògrafs col·laboradors que signessin un contracte de renúncia dels seus drets d’autor.

Per si algú encara no és prou conscient de la gravetat d'aquests contractes editorials, recordem que tots els fotògrafs, siguin professionals o no, tenen en exclusiva, pel sol fet de ser autors de les seves fotos, una sèrie de drets de caràcter moral i econòmic. Els drets morals defineixen el respecte de la seva autoria sobre l’obra i, per tant, el deure de qualsevol editorial a fer-hi constar sempre el seu nom i que no es modifiqui l'obra sense el seu consentiment. Els drets morals són irrenunciables i intransferibles, i han de ser sempre respectats.

Pel que fa als drets econòmics, el fotògraf pot cedir-los, vendre'ls o adjudicar-los a altres parts, però sempre per escrit sense que això signifiqui que perd els drets morals. És a dir, cap editorial pot publicar ni reproduir en mitjans de difusió massiva imatges sense demanar-ne autorització expressa a l’autor i sense que aquest percebi els drets econòmics que estableixi.

Per tant, amb contractes com els presentats per Hearst, RBA i G+J als seus col·laboradors, no només s’abusa econòmicament del fotògraf (ja que no existeix una remuneració proporcional als usos cedits), sinó que aquest perd tots els drets i el control sobre on i com s’utilitzen les seves imatges.

Davant aquesta realitat, només hi ha una solució possible: plantar cara a les editorials de manera col·lectiva i no signar mai aquests contractes abusius i esclavistes. Signant aquests contractes editorials, se signa la sentència de mort de la professió. És important tenir present que les editorials necessiten els seus col·laboradors tant com aquests a les editorials, de manera que només actuant de forma col·lectiva els fotògrafs podran generar la suficient força per aconseguir contractes dignes. Això pot fer-se per mitjans no formals, donant a conèixer els abusos a través dels blocs i les xarxes socials, dues eines molt poderoses que tenim a l'abast.

Al Descobrir fa temps vam passar per un procés similar. La direcció de l’empresa va enviar una proposta de contracte als fotògrafs col·laboradors de la revista i aquests van decidir fer un front comú per pactar-ne les condicions. Finalment, l’acord va ser possible i beneficiós per ambdues parts, i avui en dia el Descobrir pot vanagloriar-se de ser una de les publicacions de més qualitat de tot el quiosc i de tenir una relació excel·lent amb els seus col·laboradors. A tots ens convé que així sigui. Fotògrafs i editores es necessiten mútuament perquè no tot es troba al Flickr ni es pot comprar a agències de microstock. La bona fotografia professional és avui tan o més necessària que mai. Només amb bona voluntat i diàleg és possible aconseguir acords profitosos per tots. Aquest és el camí.

Als fotògrafs que els preocupa que l’editor assigni el treball al següent col·laborador de la llista, els diria que és molt important no cedir a les pressions perquè si el sou del fotògraf es redueix encara més, tot el sector es veurà perjudicat, devaluant-se la fotografia i afectant finalment a la qualitat dels mitjans i les imatges.

Si les condicions d’un contracte no us semblen justes o hi teniu dubtes, el millor és buscar assessorament i unir-se a altres fotògrafs per a cercar-ne el suport, fomentar-ne la concienciació i exigir contractes més justos. Al grup Stop Cláusulas Abusivas a los Fotógrafos n'hi trobareu més de 5.000 ben conscienciats.

A les nostres mans està aturar els abusos. I si algú no ho té clar, potser hauria de plantejar-se canviar de professió.

24 de jul. 2011

Com frenar l'epidèmia dels concursos de fotografia amb clàusulas abusives

Autor: Olivier Laurent / British Journal of Photography.

Una de les competències més deslleials que tenen els fotògrafs professionals d’aquest país són els concursos de fotografia amb clàusules abusives. Per què representen una competència deslleial? Doncs perquè moltes empreses, institucions públiques i privades o mitjans de comunicació han descobert que muntant un concurs de fotografia poden aconseguir un banc d’imatges baratíssim (el cost d’uns premis ridículs) amb el qual cobrir les seves necessitats de continguts, màrqueting o publicitat, amb la qual cosa ja no els cal encarregar a cap fotògraf professional cap treball fotogràfic. El fenomen, lluny de minvar, no para de créixer i multiplicar-se i té signes de convertir-se en una epidémia en tota regla, cosa que posa en perill la salut de la fotografia professional.

L’últim en encomanar-se del virus dels concursos abusius és ni més ni menys que el diari El País, un dels mitjans de referència que, sorprenentment, acaba de muntar un certamen fotogràfic pel seu suplement de viatges El Viajero. Una simple ullada a les seves bases ens alerta d’una clàusula absolutament inacceptable amb la qual el diari s’apodera dels drets de totes les imatges presentades a concurs per fer amb elles el que vulguin a cost cero. Us recordo que en els concursos de fotografia, qualsevol ús que no sigui la divulgació del concurs, hauria de ser pactat amb el fotògraf i remunerat.

Tal i com estan les coses, i mentre no trobem una vacuna per lliurar-nos del virus (la creació per part de l’administració d’un Registre Oficial de Concursos podria ser una bona solució), l’única sortida que tenim els professionals que ens dediquem a la fotografia és advertir a tots els fotògrafs i aficionats de les conseqüències negatives de participar en un concurs amb clàusules abusives, la principal i més greu, la pèrdua de tots els drets econòmics de les imatges presentades a concurs en benefici dels organitzadors. Com fer-ho? A la Asociación Española de Fotógrafos de Naturaleza (AEFONA) ho tenen clar i han muntat una comissió que estudia les bases dels concursos de fotografia de natura per a comunicar tan als fotògrafs com als organitzadors les possibles clàusules abusives o inadequades. Els concursos que compleixen amb unes normes dignes pels fotògrafs són acreditats mitjançant un logotip que l’associació ha creat que serveix de certificació de qualitat. Segons el Joan Manel Puig, el coordinador de la Comissió de Concursos, “d’aquesta manera ens sumem a les iniciatives ja existents que han anat sorgint a Internet, Facebook... etc, tractant de donar a aquesta causa un perfil més corporatiu i una posició més sòlida per defensar els nostres drets”. No seria possible que totes les agrupacions fotogràfiques, sindicats de fotògrafs i periodisme i escoles de fotografia copiessin la iniciativa o es coordinessin per a crear un distintiu amb el qual legitimar els concursos amb bases dignes? Tan difícil és?

Tal i com assegura el Joan Manel Puig, les xarxes socials i els blocs s’han convertit en eines molt poderoses per lluitar contra els concursos abusadors. Ho vam comprovar amb la Tercera Marató Fotogràfica de la FNAC de 2010. Gràcies a la denúncia que vam fer en uns quants blocs i a l’efecte eco que es va produir simultàniament tant a Facebook com a Twitter, el jurat del concurs format pels fotògrafs Iñaki Relanzon, Paco Elvira i Valentín Samá va dimitir en cadena i el concurs no va tenir la participació esperada. Per tant, a través dels blocs i les xarxes socials podem denunciar els abusos i, en conseqüència, exercir la pressió adequada per a que les entitats organitzadores reflexionin i corregeixin les bases dels concursos.

Això és el que ha fet el reconegut fotògraf Tino Soriano a través de Facebook: ha enviat una carta de queixa al diari El País exigint-los la rectificació de les bases del concurs de El Viajero. També des de Facebook s’ha programat una protesta a Twitter el proper dilluns 25 de juliol, de 8 a 14 hores. Tots els que hi tingueu un compte obert podeu escriure el següent twitt en el vostre perfil:

Las bases del concurso Memorias de un Verano de @ElViajero_Pais son totalmente abusivas. Se recomienda no participar #noconmisfotos

Podeu copiar-ho al vostre compte o bé retwittejar-ho cada hora. Serà una manera d’aconseguir que la nostra denúncia es converteixi en trending topic, o tema d’interès del moment, i d'exercir la pressió mediàtica necessària per a que els organitzadors del concurs ens escoltin i rectifiquin.

Vull recordar a tothom que, segons la Llei de la Propietat Intel.lectual, tots els fotògrafs, siguin professionals o no, tenim en exclusiva, pel sol fet de ser els autors de la nostra obra, una sèrie de drets de caràcter econòmic i moral sobre aquesta. El virus dels concursos de fotografia abusius intenta arrencar-nos-els. A les nostres mans està aturar aquesta epidèmia.

3 de jul. 2011

VEGAP, una entitat sense ànim de lucre al servei dels fotògrafs


Fa una setmana, el reconegut fotògraf de National Geographic Tino Soriano, va crear un grup al Facebook titulat 'Stop Cláusulas Abusivas a los Fotógrafos', amb l’objectiu de denunciar, donar a conèixer i compartir els principals abusos i dificultats amb que es troben els fotògrafs professionals. En pocs dies, el grup ha generat un intens debat al voltant dels problemes que travessen la professió, en el qual s’ha comentat reiteradament la necessitat de crear una organització que protegeixi i empari els drets i l’obra dels fotògrafs. Aquesta entitat, però, ja existeix, s’anomena VEGAP i és ben coneguda (i temuda) per les editorials i mitjans de comunicació, ja que és una societat que protegeix amb molt zel els interessos dels creadors visuals que hi estan subscrits.

La VEGAP és una entitat sense ànim de lucre creada el 1990 pel Ministeri de Cultura per a protegir i gestionar els drets de propietat intel·lectual dels autors visuals, entre els quals s’hi troben els fotògrafs, “fotoperiodistes inclosos”, segons m'ha explicat l’Anna Gallego, del departament de llicències de VEGAP.

L’entitat gestiona de forma col·lectiva els drets econòmics de les obres que es reutilitzen, en el cas dels fotògrafs, de les fotos que formen part del seu arxiu. Per tant, els encàrrecs i les primeres reproduccions, l’autor els negocia directament amb el client (aquí la VEGAP no té cap competència), però un cop publicades les imatges per primera vegada, l’entitat pot gestionar-ne les reutilitzacions.

Per a que la VEGAP gestioni els drets patrimonials de les imatges d’un fotògraf, prèviament cal que se'n faci soci. Qualsevol fotògraf, tingui l’especialitat que tingui, pot fer-se’n. El paraigua de la VEGAP és gran i acull a tothom. Nomès cal sol·licitar-ne l’admissió, signar un contracte i pagar-hi una única quota d’adhesió de 60€. La permanència a l’entitat no implica cap altre pagament, ja que es tracta d’una organització sense ànim de lucre. VEGAP gestiona els drets patrimonials que reconeix la Llei de la Propietat Intel·lectual a favor dels creadors visuals mitjançant la formalització d'un contracte d'adhesió amb el soci, que pot ser de tres tipus:

  • El fotògraf cedeix a l’entitat la gestió dels drets de totes les seves fotos d’arxiu i les que vagi produint.
  • El fotògraf cedeix totes les obres, exceptuant-ne les que ell designi.
  • El fotògraf nomès cedeix els drets d’unes fotos concretes.


Què significa cedir la gestió dels drets de les imatges a la VEGAP? Doncs que quan un client (editorial, mitjà de comunicació, etc.) vol fer ús d’una o varies imatges d’un fotògraf soci, l’entitat fa de mitjancera i s’encarrega d’autoritzar-ne la publicació, aplicar-hi unes tarifes de cessió dels drets (segons els usos de les imatges) i cobrar-les. Fins i tot, si les imatges han estat “robades” i publicades sense consentiment a qualsevol mitjà (incloent-hi Internet), la VEGAP té la capacitat legal de perseguir els infractors. Com diu l’Anna Gallego, del departament de llicències de VEGAP, “signar un contracte amb un client, negociar els preus de les imatges... són gestions feixugues que és millor que negociï l’entitat, ja que tenim la força de la gestió col·lectiva”. Actualment, VEGAP representa a l'estat espanyol els drets d'autor de més de 57.000 creadors visuals (molts d'ells consagrats), xifra que creix diàriament per la constant adhesió de nous socis en més de trenta-nou societats d'autor de tot el món amb les quals VEGAP té subscrits contractes de representació recíproca.

Un altre aspecte important a tenir en compte a l’hora de fer-se’n soci és que les tarifes que la VEGAP aplica per a la utilització de les obres han estat acordades de manera col·lectiva pels membres de l'entitat. Els imports que s’han establert són idèntics per a tots els autors en funció dels usos, tractant-los per igual d'acord amb allò que exigeix la Llei de la Propietat Intel·lectual.

Tot i que VEGAP també gestiona un extens banc d’imatges, no cal que els fotògrafs que se’n facin socis transfereixin físicament totes les seves fotos a l’entitat. En el cas que un client (editorial, mitjà de comunicació o empresa) demani a un soci de VEGAP unes imatges per a publicar, el fotògraf els les pot facilitar directament, però comunicant-ho immediatament a la VEGAP per a que s’encarreguin de la gestió econòmica dels drets. Periòdicament, l’entitat liquidarà a l’autor tots els drets que li ha gestionat i només li descomptarà les despeses d’administració que s’hagin produït.

Arribats a aquest punt, quines avantatges té fer-se soci de VEGAP, doncs? La principal és que pertànyer a una entitat que agrupa a més de 57.000 creadors visuals dóna una força que no té un fotògraf sol. Quantes vegades ens hem queixat de la manca d’unió i consens del col·lectiu fotogràfic? De la poca força que els fotògrafs poden exercir de manera individual davant un mitjà? De la nul·la capacitat de reacció davant la vulneració dels drets de propietat intel·lectual? VEGAP permet als autors superar aquestes dificultats, organitzar-se, rebre suport, i garantir i gestionar els seus drets d'una forma eficaç i gratuïta.

Tot i així, crec que, tal i com estan les coses, fer-se soci de VEGAP pot tenir efectes adversos en aquests moments de crisi, com, per exemple, que una editorial prefereixi publicar imatges d’un fotògraf que no en sigui soci per tal de negociar amb ell directament les condicions de la col·laboració i apretar-lo per aconseguir preus més baixos, una situació que s’evitaria si la gran majoria de professionals estiguessin sota el paraigua de la VEGAP.

5 de set. 2010

La pugna pels drets d’autor de les imatges entre fotògrafs i mitjans té solució?

Autor: Olivier Laurent / British Journal of Photography.

La prestigiosa revista Nikon Pro, publicació dirigida a fotògrafs professionals clients de Nikon, acaba de publicar en el seu darrer número un contundent article sobre com algunes editorials i empreses tracten d’obligar els fotògrafs a renunciar als seus drets d’autor, i què fer-ne al respecte. Sota el títol “El gran dilema: de qui és aleshores el copyright?”, l’article desvetlla com, cada cop més, les editorials i companyies volen que els fotògrafs freelance signin contractes que els atorguin més i més drets sobre les imatges que encarreguen per poder reutilitzar-les sense haver de tornar a pagar per elles o adquirint-ne l’exclussivitat dels drets, la qual cosa significaria que l’empresa podria vendre les imatges a terceres parts sense cap compensació econòmica pel fotògraf.

L'article de Nikon Pro.

Aquesta situació, segons la revista, lluny de ser excepcional, s’està generalitzant no només a casa nostra, sinó a països com la Gran Bretanya, on l’editorial Bauer, una de les més grans d’Europa, està fent signar als fotògrafs col·laboradors un contracte de renúncia a qualsevol dret d’autor. Recordem que el copyright és el dret a reproduir qualsevol imatge o texte. En el cas de les imatges, el fotògraf n’és el propietari, a menys que estigui contractat com a treballador en una editorial o companyia (en aquest cas, el propietari del copyright seria l’empresari). El copyright es pot cedir, vendre o adjudicar a altres parts, però sempre cal fer-ho per escrit sense que això signifiqui que el fotògraf perdi els drets morals sobre la integritat de l’obra o sobre la correcta identificació de la imatge amb el nom de l’autor.

L’article de Nikon Pro (una publicació guardonada amb multitud de premis que es distribueix tres cops l’any -primavera, estiu i hivern- en anglès, francès, espanyol, italià i alemany a 27 països), qualifica l’actual situació de “preocupant”, ja que en molts dels contractes no només s’abusa econòmicament del fotògraf sinó que aquest perd tot el control sobre on i com s’utilitzen les seves imatges.

Davant aquesta realitat, Nikon Pro recomana defensar-se i aboga perquè els fotògrafs ho facin de manera col·lectiva a través dels sindicats:
“És important tenir present que les editorials necessiten els seus col·laboradors tant com aquests a les editorials -assegura l’article-, de manera que només actuant de forma col·lectiva podran els fotògrafs generar la suficient força per aconseguir millors condicions. Això pot fer-se per mitjans no formals o a través dels sindicats, que ja van demostrar en el passat la seva vàlua a l’hora d’exercir pressió sobre els empresaris, pel que unir-se a un (sindicat) pot resultar beneficiós i afavorir el canvi”.
En aquest sentit, la revista explica l’exemple del National Union of Journalists, sindicat del Regne Unit, que va impedir que un diari britànic introduís un contracte mitjançant el qual s’apropiava de tots els drets de les imatges realitzades pels seus fotògrafs freelance.
“Als fotògrafs els preocupa que l’editor assigni el treball a la següent persona de la llista -assegura l’article-. No obstant, els sindicats sostenen que és molt important no cedir a les pressions”. I afegeix: “Si el sou del fotògraf es redueix encara més, tot el sector es veurà perjudicat, devaluant la fotografia i afectant finalment a la qualitat de les imatges”.
Per tant, si les condicions d’un contracte no us semblen justes o hi teniu dubtes, el millor, segons Nikon Pro, és “buscar assessorament i unir-se a altres fotògrafs per a cercar-ne el suport, fomentar-ne la concienciació o exigir contractes més justos”.

Finalment, la revista també adverteix de les condicions abusives de molts concursos de fotografia que estableixen que les imatges podran utilitzar-se en un context diferent al del concurs, amb finalitats publicitàries sense cap tipus de compensació econòmica.

Que una revista corporativa d’una marca de càmeres professionals es faci ressó d’una situació que perjudica seriosament els interessos de la professió em sembla encomiable. No crec que difonent aquesta problemàtica aconsegueixin vendre més càmeres, però si crec que parlant d’ella, Nikon està ajudant a la fotografia professional a la seva supervivència. Chapeau! Tot i així, crec que l’article de Nikon Pro s’oblida d’una cosa important: no fa cap referència ni analitza quines són les causes que provoquen que tots els mitjans i editorials vulguin apropiar-se ara dels drets d’autor de les imatges. I això també hauria de tenir-se en compte a l’hora d’entendre el que està passant i de buscar-hi solucions.

I el que està succeint, de manera molt sintètica, és que la situació de crisi econòmica actual està perjudicant seriosament el món editorial: les vendes al quiosc han baixat en picat i els ingressos publicitaris de la premsa han caigut com mai no havia passat. Per si això no fos poc, l’accelerat desenvolupament de les tecnologies de la informació i el canvi d’hàbits dels lectors fa que els mitjans es vegin obligats a transformar les seves estructures decimonòniques per tal d’adaptar-s’hi i convertir-se en mitjans multicanal (internet, ipad...) si volen sobreviure en un nou model econòmic ple d’incògnites, on ningún no sap encara amb certesa com guanyar diners amb la digitalització. Tot plegat, una difícil equació que exigeix als mitjans abaratir costos (la mare de tots els ous) per poder fer front a les noves inversions, l’increment de continguts i la reducció de guanys. En aquest context és on aparèixen els contractes i les tensions pels drets d’autor, ja que els mitjans necessiten aquestes imatges per a poder omplir de continguts visuals els nous productes i canals d’informació.

Al Descobrir estem en aquest procés. Fa uns mesos, la direcció de l’empresa va enviar una proposta de contracte als fotògrafs col·laboradors de la revista, i aquests van decidir fer pinya per pactar-ne les condicions. A hores d’ara, encara estem negociant-les, però crec que l’acord és a prop i que serà beneficiós per ambdues parts. A tots ens convé que així sigui. Com diu l’article de Nikon Pro, fotògrafs i editores es necessiten mútuament perquè no tot es troba al Flickr ni es pot comprar a agències de microstock. Per tant, la fotografia professional és avui tan o més necessària que mai. Només amb bona voluntat i diàleg és possible aconseguir acords profitosos per tots. Aquest és el camí.