Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arxiu fotogràfic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arxiu fotogràfic. Mostrar tots els missatges

30 de maig 2011

La preservació dels arxius fotogràfics digitals, un autèntic maldecap

L'arxiu Centelles consta de més de 10.000 imatges.

Llegia ahir en un article de la Laura Terré publicat a la web de La Vanguardia, la seva preocupació per la preservació dels arxius fotogràfics d'autors privats, arran l'anomenat cas Centelles. Entre moltes altres qüestions, Terré advocava per trobar una fórmula que garanteixi la durabilitat material dels arxius. I posava com a exemple la conservació de l'arxiu Bettmann, que l'agència de fotografia Corbis, creada pel Bill Gates, va adquirir i dipositar en un magatzem a 67 metres sota terra en una antiga mina de Pennsylvania, per tal de conservar els 17 milions d'originals (entre negatius i paper) a temperatures sota zero, sense humitat, al resguard de terratrèmols, huracans, tornados, vàndals, explosions nuclears i l'erosió del temps. Segons Terré, "el cas de l'arxiu Bettmann és un bon exemple de com més enllà de l'explotació d'un arxiu hi ha un valor intrínsec de les peces materials que justifica la seva conservació a llarg termini, ja sigui per desconfiança dels mètodes digitals per preservar la memòria, ja sigui per voluntat d'atresorar el seu valor material".
'Dinar a la part alta d'un gratacels' és una de les fotos que pertanyen a l'arxiu Bettmann. Va ser presa per Charles Ebbets el 29 de setembre de 1932 a Nova York. La imatge correspon a la construcció del complex del Rockefeller Center, en concret l'edifici de General Electric, d'un total de 70 plantes. A la foto, els obrers seuen al pis 69.


La inquietud de Terré m'ha fet recordar una conversa que vaig mantenir fa unes setmanes amb el Tino Soriano sobre la seva preocupació per la pervivència futura del seu arxiu digital. Com tants altres fotògrafs, el Tino es veu obligat constantment a destinar una gran quantitat de temps i energia en duplicar totes les seves fotos (fins a tres còpies de seguretat, si no recordo malament) en discos durs externs. No obstant això, és conscient que aquesta tècnica de conservació no serà efectiva per molt temps, ja que els dispositius d'emmagatzematge actuals no garanteixen la preservació dels arxius més enllà de 10 o 20 anys. Com a conseqüència de l'imparable avenç tecnològic, quedaran obsolets, probablement igual que els formats, aplicacions i ordinadors actuals, als quals cal sumar la incompatibilitat dels nous sistemes amb els antics. Qui no té a casa algun disquet o floppy de 3'5 polzades que cap ordinador pot llegir ja? O els caducs zips de Iomega?

Un disquet de 3'5 polzades.

El gran repte, doncs, és com no perdre les nostres imatges emmagatzemades durant anys, com aconseguir que sobrevisquin al pas del temps. Per això, és imprescindible mantenir constantment actualitzat el nostre arxiu digital sigui quin sigui el format, programari, ordinador o sistema que es va utilitzar per a la seva creació. No actualitzar-lo constantment és sinònim segur de destrucció.

No obstant, i a diferència dels arxius fotogràfics analògics com el de Centelles o Bettman que estan en mans d’institucions o corporacions, en el cas dels arxius digitals no crec que cap entitat pública o privada pugui assumir la preservació material de futures col·leccions a causa de la descomunal quantitat d'imatges que es produeixen cada dia i els elevats i imprevisibles costos tant de manteniment com de migració als nous suports.

Així doncs, la gran incògnita és: com preservarem aquest patrimoni immaterial? I el que és més important, com preservarem la nostra memòria històrica, fotogràfica i col.lectiva? O és que la memòria i la veritat s'han allunyat dels usos fotogràfics, com afirma Joan Fontcuberta? Algun responsable cultural hi ha pensat?

27 de febr. 2010

Com mantenir viu l'arxiu de diapositives


Amb la crisi econòmica colpejant els mitjans de comunicació, tota l'atenció de les empreses periodístiques està fixada a realitzar fortes i ràpides retallades de despeses per a enfrontar-se a la recessió. Una de les mesures que hem aplicat a Descobrir Catalunya i que afecta directament els fotògrafs és la de rebutjar el material fotogràfic analògic d'arxiu. No som els únics. Fins fa uns mesos, si li demanava fotos d'arxiu a un fotògraf i aquest m'enviava diverses fundes de plàstic plenes de diapositives per a que fes la meva tria, no hi havia cap problema. Podia fer la meva edició i demanar a l'empresa fotomecànica que treballa amb nosaltres que m'escanegessin les diapos triades. Però la digitalització de les diapositives comporta uns costos importants que totes les empreses intenten estalviar-se i ara els editors gràfics ens veiem obligats a prescindir de bona part de l'arxiu de molts fotògrafs.

Davant aquesta situació, no queda un altre remei que els fotògrafs que han arribat al món de la fotografia digital amb centenars o milers de diapositives i negatius, valorin si val la pena escanejar pel seu compte una part o tota del seu arxiu fotogràfic per seguir treient-li profit. Per què? A banda que el seu arxiu no estarà immòbil, podran tenir un "resguard digital" del mateix, passar pel Photoshop algun treball antic, o simplement completar la seva pàgina web personal.

Per aconseguir fitxers de qualitat, bàsicament hi ha dues opcions:
  • Comprar un escàner d'alta gama i el programari de procés necessari, aprendre a usar-los, i emprar el temps lliure per a escanejar les diapositives. Cal tenir un ordinador d'alt rendiment, a més d'un bon nombre de CD's, DVD's o discs durs per emmagatzemar de forma segura el nou arxiu fotogràfic digitalitzat.
  • Utilitzar un servei d'escanejat professional.
Malauradament, totes dues opcions costen diners. Per això, abans de decidir-se per una o altre, caldria tenir present algunes altres qüestions:
  • Per a escanejar un arxiu de diapositives es requereix temps. Es poden trigar setmanes, mesos i fins i tot anys en escanejar totes les diapositives en estones lliures.
  • Escanejar no és un procés divertit, sinó una tasca tediosa i monòtona.
  • Escanejar no és tan fàcil com sembla. Gairebé cada imatge que surt de l'escàner requereix una correcció de color, de densitat i de nitidesa.
  • Un escàner barat produeix resultats insuficients.
Pel que costa un escàner bo, el programari i tot l'equip necessari per a processar i emmagatzemar digitalment el nou arxiu fotogràfic, crec que surt més a compte encarregar a una empresa especialitzada l'escaneig de l'arxiu de diapositives. Cal demanar pressupostos i comparar-los abans de decidir-se i veure si es pot fer la digitalització tota alhora o per fases.

Així, no perdreu un temps preciós que podreu dedicar-lo a la producció de fotos i generar nous ingressos que us comenpensin de la despesa.

27 de gen. 2010

Sàpiens homenatja el fotògraf Agustí Centelles i regala 4 fotos seves

La prestigiosa revista d’història Sàpiens, en el seu número de febrer, dedica tot un dossier central a un dels pioners del fotoperiodisme modern, el fotògraf Agustí Centelles, i regala quatre fotografies inèdites seves reproduïdes en format gran.

Aprofitant la polèmica pel trasllat del seu impressionant llegat a l’Arxiu de Salamanca (que Centelles va mantenir ocult durant 32 anys en unes golfes d’una casa de Carcassona on havia viscut durant l’exili), la revista fa un repàs a la seva biografia i analitza el valor tècnic, periodístic i documental de l’obra de Centelles.

A més de l’excel·lent article central de les periodistes Sònia Casas i Clàudia Pujol, en el dossier hi trobareu cinc articles més, cadascún amb l’opinió d’experts que tots coneixeu.




En el primer, la Teresa Farré, periodista i professora de la URV, desvetlla alguns secrets al voltant de la foto més famosa de Centelles, la dels guàrdies d’assalt al carrer Diputació de Barcelona parapetats rere uns cavalls morts...


En el següent, el Pepe Baeza, editor gràfic del Magazine de La Vanguardia reflexiona sobre l’empatia de Centelles que, a diferència de Robert Capa, compartia el destí dels qui retratava...



En el tercer article, la fotògrafa Colita, una de les professionals més veteranes i emblemàtiques del país, explica precisament perquè li agrada més l’obra de Centelles que la de Capa...



El Paco Elvira, fotògraf i professor de la UAB i la UPF, argumenta en el quart article perquè el treball de Centelles és l’essència del fotoperiodisme i ho exemplifica amb la foto dels guàrdies d’assalt a la plaça de Sant Jaume...



Per últim, la Sandra Balsells, fotoperiodista i professora a la URL, analitza les fotos de Centelles de la guerra civil a partir de la imatge de la dona amb el rostre desencaixat davant el marit mort.



El dossier sobre Centelles es completa amb una entrevista als fills del fotògraf, on expliquen perquè han venut l’arxiu del seu pare al Ministeri de Cultura, i una entrevista al director general del Patrimoni Cultural de la Generalitat, que dóna la seva versió de per què no van arribar a un acord amb els germans Centelles.

Si us interessa la vida d’aquest mestre del fotoperiodisme, no us perdeu aquest mes la revista Sàpiens, un número que val la pena guardar amb els millors llibres de fotografia. El trobareu a tots els quioscos.

9 de jul. 2009

La importància de tenir un bon arxiu fotogràfic

A la revista Descobrir Catalunya, la majoria de reportatges fotogràfics que hi publiquem són inèdits perquè els encarreguem als fotògrafs que col·laboren amb nosaltres. Aquesta és una característica que ens diferencia de la competència. Publiquem fotos que han estat fetes expressament per a nosaltres perquè ens agrada apostar per la qualitat, pel treball d’autor i per fer que cada reportatge tingui la mirada de cada fotògraf.

Tot i així, algunes de les fotos que publiquem també són d’arxiu. Avui parlaré precisament d’aquestes. Són poques i normalment serveixen per il·lustrar seccions fixes de la revista. Imatges sorprenents, fotos de natura i fauna, etc, etc., cada mes em toca recórrer a la meva agenda de fotògrafs i demanar-los per email que mirin en els seus arxius si tenen, per exemple, una foto d’un eclipsi de lluna, de la muntanya del Canigó vista des de Marsella, o d’una granota en perill d’extinció.

Amb això voldria remarcar la importància que hauria de tenir per a un fotògraf freelance el anar creant, ampliant i millorant el seu propi arxiu fotogràfic. De la bona organització i gestió de les seves fotos poden dependre bona part dels seus futurs ingressos econòmics. Fa uns mesos, el fotògraf Ramon Manent, especialitzat en la fotografia d’obres d’art i patrimoni i amb un arxiu de més de 300.000 imatges que cada dia creix, em va dir: “Tu, que t’entrevistes amb tants fotògrafs joves que comencen i venen a veure’t, anima’ls a que es construeixin un bon arxiu, perquè amb els anys, si saben treure-li profit, podran viure d'ell”. I crec que té raó. I més ara, que tantes revistes publiquen fotos d’arxiu!

Quan un editor gràfic busca una foto concreta, normalment la demana a aquell fotògraf que creu que pot tenir-la. És en aquest moment quan el fotògraf ha de remenar el seu arxiu fotogràfic amb diligència per localitzar la foto. La rapidesa és una virtut que els editors gràfics valorem de manera especial perquè normalment sempre tenim molta pressa. Per això cal que el fotògraf tingui un arxiu de fotos ben organitzat, datat i identificat amb les dades de localització dels llocs fotografiats. Una bona manera d’organitzar el material fotogràfic és utilitzant un programa de creació de bases de dades tipus Filemaker que permeti indexar les fotos per paraules clau, fer recerques i ordenacions ràpides i obtenir llistats en format pdf de les fotos que cerquem com si fossin fulls de contacte. Així quan, per exemple, un editor gràfic ens demani fotos de boscos a la tardor, introduint les paraules clau “boscos” i “tardor” obtindrem un llistat pdf amb les imatges que ens interessen i amb les dades de localització corresponents que podrem enviar a l’editor gràfic.

A més, totes les fotos haurien de tenir ben emplenades les metadades (la file info de Photoshop) per a que puguin ésser consultades en qualsevol moment.

Així, les possibilitats de veure publicada una foto es multipliquen.

27 de nov. 2008

La rescatadora del patrimoni oblidat


La Consol Bancells és una fotògrafa, historiadora de l’art i documentalista especialitzada en la investigació de les arts decoratives aplicades a l’arquitectura. A partir del seu treball de recerca rigorós i exhaustiu arreu dels Països Catalans, Bancells retrata barreteries, herbolaris, hotels i restaurants modernistes, pastisseries, botigues de queviures, de joguines... I tot luxe de detalls: làmpares, timbres, espieres, balances, màquines enregistradores, vitralls... Tot un inventari fotogràfic que Bancells ha publicat en un bon grapat de llibres recopilatoris, on mostra les millors botigues històriques, el modernisme més interessant de l’Eixample barceloní, o les farmàcies més antigues del país. Una manera de rescatar de l’oblit el nostre patrimoni cultural i denunciar la destrucció d’un llegat de gran valor.

19 de nov. 2008

L’arxiu fotogràfic de Life, al Google

Google posa a l’abast d’un clic l’impressionant llegat fotogràfic de la mítica revista Life. Més de 10 milions d’imatges conformen un dels arxius fotogràfics més grans de la premsa nord-americana, que conté fotos de mestres de la fotografia tan importants com Robert Capa, Alfred Eisenstaedt , i Eugene Smith.

De moment, un 20% d’aquestes imatges, la majoria mai vistes, han estat recentment escanejades, digitalitzades i penjades al Google. Durant els propers mesos, s'hi afegirà la resta de l’arxiu, amb imatges que van des del 1750 fins avui.

Life va ser pionera en l’ús de la fotografia i el naixement del fotoperiodisme. Els seus fotògrafs viatjaren arreu per construir la crònica d’un món en constant evolució i retratar qualsevol aspecte de la condició humana. Per això, donar una mirada a l’arxiu de Life és fer un passeig per la història gràfica del món.

15 de nov. 2008

Les fotos perdudes d'Hiroshima

Quan pensem en Hiroshima i la segona guerra mundial, el que ens ve a la ment és la imatge del núvol atòmic en forma de fong elevant-se cap al cel. No en tenim cap altre al cap perquè apenes ens n'han arribat. Durant més de 60 anys, els Estats Units van impedir la difusió de cap imatge sobre els efectes devastadors de la bomba, per evitar l'impacte en les conciències dels ciutadans nord-americans. Com a resultat, Hiroshima ha esdevingut, tal i com va escriure la novel·lista Mary McCarthy el 1946, "el gran forat de la història de la humanitat".
Fa vuit anys, algú va trobar en una maleta 701 fotos en blanc i negre de les conseqüències d'aquesta primera bomba. Es desconeix qui les va fer, però són un impressionant testimoni que omple el forat de la nostra memòria històrica. Aquí teniu algunes fotos i l'article en anglès que explica la troballa: Hiroshima: The Lost Photographs