Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris World Press Photo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris World Press Photo. Mostrar tots els missatges

12 de febr. 2012

Samuel Aranda, World Press Foto 2011: la plasmació del dolor per damunt l'originalitat

© Samuel Aranda.

Acabo de llegir a Facebook alguns comentaris crítics amb la foto de Samuel Aranda, guanyadora del World Press Photo 2011 atorgat ahir, que m'han fet bullir la sang i impulsat a escriure la primera entrada d'Enfocant dels darrers quatre mesos.

Alguns titllen la imatge de tòpica, previsible, de simple iconografia cristiana... Fins i tot de burgesa (?). Altres consideren que no està a l'altura d'altres Madones sofrents premiades anteriorment. I als que opinem que és una imatge valuosa ens consideren uns ignorants.

Opinar sobre una imatge documental en funció únicament de paràmetres artístics, buscant l'originalitat de l'obra per damunt de qualsevol altre criteri, és totalment erroni. El fotoperiodisme, per molt que hagi entrat ja a les galeries, no és art, és informació. Els arguments artístics haurien, en tot cas, de considerar-se secundaris. Sempre serà més important la plasmació del patiment humà que l'estètica o originalitat d'una foto, el fons que la forma.

Estic convençuda que l'esteticisme despista de les desgràcies del món. Ja ho he defensat en alguna altra ocasió. Davant d'una imatge bonica, la gent es fixa abans en què bona que és la foto que en l'horror que mostra. Hem de demanar als fotoperiodistes que prenguin imatges diferents, originals i boniques d'un conflicte pel simple fet que "això ja ho hem vist abans"? Els mitjans de comunicació han d'evitar donar les mateixes fotos encara que els conflictes siguin diferents? Els concursos han d'evitar premiar-les? Definitivament, no.>

Els posats de celebritats que omplen les pàgines dels dominicals sempre són els mateixos, les fotos de rodes de premsa, encaixades de mans, mítings polítics... Ningú no es queixa del fotoperiodisme de corbata que veiem cada dia en totes les pàgines dels diaris. Per què hem de demanar als fotoperiodistes que realitzin fotos diferents quan es tracta de desgràcies i conflictes?

La guerra no és un lloc on fer fotos originals i artístiques. La guerra és un horror, el més vergonyós de l'ésser humà. Treballar fent fotos en un conflicte i relacionar-se amb el dolor dels altres és molt dur, i el Samuel Aranda ha sabut acostar-se a aquest dolor amb respecte i compassió. Per això ha guanyat el World Press Photo 2011, per transmetre el dolor magistralment, sense artificis. Encara que ja l'hàgim vist altres vegades, tantes vegades.

13 de des. 2010

És ètic que el fotoperiodisme entri a les galeries d'art?

Fa unes setmanes, la galeria Valid Foto celebrava el seu primer aniversari exhibint una part del seu fons fotogràfic. Entre les 54 obres exposades d'autors tan dispars com Ariadna Arnés, Colita, Xavier Miserachs, Humberto Ribas, Leopoldo Pomés, Penti Sammallathi, Gilbert Garcin, August Sander i Mark Selinger (entre d’altres), i havia una foto de la Nina Berman guanyadora del primer premi del World Press Photo 2007 en la categoria de retrats. La imatge mostrava el retrat d'un marine nord-americà terriblement desfigurat a causa d’un atac suïcida a l’Iraq, al costat de la seva jove i bonica esposa (amb cara de circumstàncies) el dia del seu casament (a l'esquerra).

Mitja hora abans de la inauguració de l'exposició, el Paco Elvira (el primer en arribar-hi) em va presentar al Brauli Teixidó, propietari de la galeria juntament amb el Fernando Peracho, i ambdós em van preguntar (el Paco i el Brauli) què opinava sobre el fet que una galeria comercial exhibís una foto com aquella. Teixidó sostenia que la història de l’art està plena de pintures truculentes, morboses i violentes com les que mostren amb tota crueltat i detall el martiri dels sants catòlics. Quina diferència hi ha, doncs -es preguntava-, entre una pintura d’una batalla i una fotografia d’un conflicte bèl·lic? Per què si algú vol adquirir una fotografia d’un esdeveniment actual, per cruel o terrible que sigui, no ha de poder comprar-la? Col·leccionista o no, segons Teixidó, la compra d’una imatge d’aquestes característiques es tan legítima com la d’una foto de paisatge, per posar un exemple.

La foto de la Nina Berman que s'ha exhibit aquests dies a la galeria Valid Foto de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Està clar que el fotoperiodisme està buscant canals alternatius a la premsa, donat que aquesta ha cedit l’espai que li havia destinat a altres continguts més barats i menys qüestionats per la publicitat, els vaig respondre. I els circuits artístics són una clara possibilitat per a difondre les realitats polítiques actuals i de compromís social. Recordo que fa dos anys, l’artista colombià Fernando Botero va exposar algunes obres de la seva famosa sèrie sobre Abu Ghraib a la galeria d’art The Meridian Gallery de San Francisco, en una exposició col·lectiva anomenada “Art of democracy: War and Empire” que tenia com a tema l'estat de la democràcia als Estats Units i l'ocupació militar permanent a l'Iraq i l'Afganistan. Si en lloc de pintures haguessin estat fotos, hi hauria hagut alguna diferència?

Fernando Botero, Abu Ghraib 50, 2005.

Honestament opino que el fotoperiodisme pot complir el seu paper de testimoni i memòria per transformar el món, també des de les sales d'exposicions i els museus. Des de sempre, l’art ha estat una eina de transmissió d’un missatge, una utopia o un diagnòstic, i per tant, pot ser un circuit plenament legítim per a difondre el fotoperiodisme, tot i que menys massiu. Això significa, doncs, que tota fotografia documental té cabuda en una galeria d’art? (no oblidem que una galeria no és un museu encara que comparteixi amb ells algunes funcions, sinó un negoci de compravenda d’obres d’art).

Sense coincidir de ple en allò que un dia el director del Visa pour l’Image, Jean François Leroy, va comentar en una classe magistral, respecte a que comerciar imatges de la misèria del món és una obscenitat i qui les compra, un pervertit, sincerament li vaig confesar a Brauli Teixidor que se’m fa difícil imaginar les 4 insofribles fotos de la lapidació d’un home a Somàlia que podíem veure aquest any a l’exposició del World Press Photo 2010 penjades a la seva galeria i els arguments o motius que algú podria tenir per comprar-les.

Foto guanyadora del segon premi World Press Photo 2010 de la categoria de sèries, de Farah Abdi Warsameh per The Associated Press.

16 de febr. 2010

World Press Photo 2010: el valor estètic d'una imatge per damunt del valor informatiu?

Foto: Pietro Masturzo

Enguany, el premi World Press Photo l'ha guanyat una instantània sobre les protestes de l'oposició a l'Iran realitzada pel fotògraf freelance italià Pietro Masturzo. En ella, unes dones criden consignes contra el règim d'Ahmadinejad en un terrat de Teheran. La imatge forma part d'un reportatge més ampli titulat "Roofs of Teheran", molt pictòric, amb fotos trepidades i llums bellíssimes. Fotos que estèticament tenen el misteri dels quadres d'Edward Hopper, que fugen del que és evident i conviden a reflexionar.

Premiar una foto de les protestes a l'Iran sense que surtin pals, trets i sang és, si més no, controvertit. No és la primera vegada, però, que el WPF aposta per imatges poc òbvies i dramàtiques. La imatge de Masturzo és preciosa des del punt de vista estètic (encara que m'agradaria veure-la sense el retoc de Photoshop), però hi ha altres fotos més informatives que en la meva opinió reflecteixen millor el que ha passat a l'Iran, com aquesta foto d'Olivier Laban-Mattei, guanyadora del segon premi en la categoria d'Spot News.

Foto: Olivier Laban-Mattei

La foto de Masturzo és maca, però informa poc. Cal saber de què va la història per entendre-la, encara que el seu reportatge complet em sembla perfectament vàlid. Així doncs, la concessió del premi a una foto poc descriptiva i molt estètica planteja de nou el debat que afecta el fotoperiodisme des de fa uns anys: si el valor estètic d'una imatge documental pot tenir el mateix pes que el d'una altra amb més valor informatiu. Probablement la foto premiada de Masturzo no sigui més que un símptoma de com estan canviant les coses en el fotoperiodisme.

Llegia ahir al diari El País un article amb l'opinió del meu admirat Juan Manuel Navia, en què elogiava la foto premiada en contra de fotos de denúncia més evidents. En un dels paràgrafs deia: "Imagino que aquesta imatge (la de Masturzo) aixecarà polseguera entre l'exèrcit de fotògrafs que, taxidermistes del dolor, entenen que el camí per a mostrar el sofriment humà és la 'dramatització' de la pròpia imatge, carregada d'unes formes aparentment atrevides i d'un contingut prou obvi com per a moure el sentimentalisme més simple de l'espectador. Però altres creiem que hi ha més camins, i que potser cal menys denúncia i més reflexió, en definitiva: més veritable fotografia i menys propaganda".

Em sap greu discrepar, però no crec que la foto de Masturzo estigui exempta de dramatització. Darrera d'ella hi ha un evident treball de retoc digital, en què el fotògraf ha intensificat el vinyetejat de la presa per remarcar-hi el dramatisme i accentuar l'atenció sobre les dones del terrat, més propi de la fotografia artística que del fotoperiodisme. Pensar que fotografies subtils com aquesta tenen més valor que les fotografies que documenten sense cap mena de recurs estètic uns determinats fets, crec que és un error. El treball de Walter Astrada, premiat també en la categoria de reportatge, és menys vàlid per ser 'evident''?

Foto: Walter Astrada

Crec que Navia s'ha deixat enlluernar, mai millor dit, per la llum del treball de Masturzo, molt semblant a la seva pròpia. És incomprensible, sinó, que no valori com es mereix el treball d'altres fotoperiodistes que ens transmeten la incòmoda i evident crueltat de certs conflictes.

15 de febr. 2009

Un World Press Photo a les mans

Foto de Mattia Insolera, guanyadora del World Press Photo 2008 en la categoria Foto Vida Quotidiana. El registre de la casa d'una família desnonada, d'Anthony Suau, és la Foto de l'Any del World Press Photo 2008.

Una de les coses que ha de fer habitualment un editor gràfic a la seva feina és atendre els fotògrafs que s'apropen a la redacció buscant una oportunitat de col·laborar-hi. Personalment, aquesta és una de les tasques que més gaudeixo. M'agrada dedicar-los un temps i deixar-los que m'expliquin qui són, què els agrada fotografiar, quins projectes tenen... que m'ensenyin les seves fotos, els seus reportatges... Per a mi és tot un privilegi conèixer una gent tan especial (la majoria de fotògrafs ho són) i una oportunitat única de veure treballs magnífics. Com el que un dia em va portar el fotògraf italià Mattia Insolera, que acaba d'assolir el segon premi del prestigiós concurs World Press Photo 2008 en la categoria de Foto de la Vida Quotidiana, per una imatge que il·lustrava el reportatge Dos pares del suplement Dominical d'El Periódico.

Fa uns mesos, Mattia Insolera va venir a la redacció de Descobrir Catalunya. Em va ensenyar un treball sobre gais a Barcelona que em va entusiasmar i, com en altres ocasions he hagut de fer amb altres fotògrafs, li vaig recomanar que visités les redaccions dels dominicals més coneguts per intentar vendre'l, doncs malauradament a la meva revista no hi tenen cabuda aquest tipus d'històries. Vaig tenir el World Press Photo a les mans! Només per això ja estic feliç i satisfeta. La foto guanyadora pertany al reportatge dels gais que Insolera em va portar. Mostra a Stassa, una nena adoptada per una parella gai, observant un dels seus progenitors mentre aquest es vesteix en el bany poc abans de casar-se. El reportatge recull la història d'una parella d'homosexuals que va decidir abandonar Estats Units i instal·lar-se a Barcelona amb la seva filla, després que un tribunal de Califòrnia invalidés el seu matrimoni tot just quan portaven sis mesos casats.

I ja que parlem de quin ha estat el segon premi, no estaria bé deixar de comentar que el fotògraf nord-americà Anthony Suau ha estat proclamat guanyador del World Press Photo 2008 en la categoria Foto de l'Any per una instantània en blanc i negre d'un agent armat que a l'estat d'Ohio registra la casa d'una família desnonada. La presidenta del jurat, Mary Anne Golon, va comentar que "la majoria dels membres del jurat han considerat la imatge aterridora, perquè sembla una foto de guerra, però es tracta de gent que simplement no ha pogut pagar les seves factures, han estat desnonats i per això estan sent atacats".

2 de des. 2008

La premsa es mobilitza per l'alliberament del fotoperiodista José Manuel Cendón


El blog Periodistas en Guerra, on hi col·laboren fotògrafs tan coneguts com Javier Bauluz i Gervasio Sánchez, acaba de penjar una carta demanant a les autoritats espanyoles, a l’agència AFP i el Daily Telegraph (diari pel qual treballava Cendón en el moment del segrest) que s’impliquin i treballin diligentment en l’alliberament del company segrestat. Tothom que ho vulgui pot signar la carta.

Una altra entitat, la Fundació Photographic Social Vision, també informa a través de la seva pàgina web que totes les persones que vulguin expressar el seu suport a José Manuel Cendón ho poden fer deixant una nota o missatge en el llibre que trobaran al CCCB, a l’exposició World Press Photo (organitzada per Photographic Social Vision).

Altres mitjans aprofiten l’avinentesa per dirigir la seva atenció als fotoperiodistes en general. És el cas de El Periódico de Catalunya. Diumenge passat va dedicar la portada del Quadern del Diumenge al tema “Centauros del fotoperiodismo”, on la periodista, fotògrafa i amiga Mònica Tudela deixa patent la importància de la feina dels que cada dia es juguen la vida fotografiant la realitat de les persones que viuen en els llocs més oblidats i durs del planeta.
Des d’aquí aprofito per lloar la tasca d’aquests professionals que prefereixen estar del costat dels que pateixen que dels que s'estan forrant, compromesos en denunciar tanta violència i tants abusos. Veritables esperits lliures que creuen en la informació i en el coneixement de la veritat, i que assumeixen la responsabilitat d’un periodisme que defensa els drets humans per a tothom.

19 de nov. 2008

Premi a una fotògrafa compromesa


Aprofito que s’acaba d’inaugurar l’exposició del World Press Photo al CCCB de Barcelona per comentar l’obra d’una de les guanyadores d’enguany.

La Lorena Ros (Barcelona, 1975) és una jove fotògrafa catalana que per tercera vegada ha estat premiada pel jurat del World Press Photo. Ja en el 2004 va rebre una menció d'honor pel seu impactant reportatge sobre el tràfic de dones nigerianes cap a Europa. En aquella ocasió, Ros documentava com centenars de dones són forçades, mitjançant un ritual de vudú que se’ls practica abans d’abandonar Nigèria, a treballar en la prostitució per pagar un deute de fins 50.000 dòlars.

En el seu darrer projecte Silent Witness (Testimoni mud), Ros continua amb el seu compromís de mostrar la realitat social: recupera la història d’homes i dones que durant la infantesa van patir abusos sexuals; els retrata en el seu entorn quotidià i torna als llocs on es va produir la seva experiència. En ambdós casos, Ros utilitza un llenguatge narratiu rigorós, despullat de pictorialismes i esteticismes, que ens enfronta amb una realitat dura i terrible. Un cop de puny a les nostres consciències!

15 de nov. 2008

Arriba el World Press Photo a BCN

La fundació Photographic Social Vision organitza per quart any consecutiu l'exposició World Press Photo a Barcelona. Del 18 de novembre al 14 de desembre. Inauguració: 18/11/2008, 19:30 CCCB (c/ Montalegre, 5. 08001 BCN) Entrada gratuïta