Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Photoespaña. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Photoespaña. Mostrar tots els missatges

25 de juny 2010

La fotografia actual als Encuentros PhotoEspaña 2010: globalització, art i trivialitat

Després de les reflexions al voltant de la fotografia espanyola del segle XX, la tercera jornada dels Encuentros PhotoEspaña 2010 va estar dedicada a la fotografia més actual. Tres destacats experts, Christian Caujolle, Rafael Doctor i Joan Fontcuberta, es van centrar a analitzar-ne l'estat i els reptes més propers.

Caujolle, fundador de l'agència Vu, comissari d'exposicions i escriptor, és de l'opinió que avui en dia, amb la globalització, el territori on un artista ha de difondre la seva obra és el món sencer, tot i que és molt difícil que un fotògraf pugui donar-se a conèixer a l'exterior si les institucions no li donen suport. L'excepció, segons Caujolle, seria Joan Fontcuberta, un cas exemplar que va tenir molt clar des d'un principi que per a existir havia que donar-se a conèixer internacionalment.

Christian Caujolle, al costat d'Alejandro Castellote, que durant unes hores va exercir de mestre de cerimònies en els Encuentros.

Com que els Encuentros tenien per títol "Fotografia española: el estado de la cuestión", Caujolle va llançar una sèrie de preguntes a l'auditori: quin sentit té avui parlar de la identitat nacional quan els fotògrafs o artistes es mouen pel món i es traslladen a viure i a treballar d'un lloc a un altre? És legítim que algú digui que situa el seu treball en el context i la tradició del seu país? Quin sentit té definir-se com a fotògraf espanyol? Com s'ha de presentar la fotografia espanyola a nivell de màrqueting? És important que Joan Fontcuberta sigui espanyol per crear i existir en un mercat internacional?

Per a Caujolle, aquesta manera de situar-se respecte a una obra precedent tindrà sentit o no en funció de si l'obra del fotògraf es correspon o no amb la tradició espanyola. Però per a saber-ho cal tenir una base històrica que sigui un referent que ens ajudi a valorar la creació contemporània. El problema, segons Caujolle, és que encara no s'ha dut a terme una recuperació historiogràfica de la fotografia espanyola durant el franquisme que ens ajudi a tenir uns referents i, per tant, encara és la nostra assignatura pendent.

Per sort, en opinió de Caujolle, la situació de la fotografia a Espanya ha canviat moltíssim. PhotoEspaña n'és un exemple: "és el millor festival del món", va assegurar, "de la mateixa manera que ParisPhoto és la millor fira". Segons el comissari, el panorama ha millorat moltíssim, però estem en un moment de transició. El mercat de la premsa ha desaparegut, però per als fotògrafs documentals el mercat de l'art tot just ha començat a obrir-se. Els fotògrafs han de definir bé el seu treball per a poder existir i decidir a quins territoris es dirigeixen. El mercat principal continua sent els Estats Units, l'europeu i els perifèrics (l'Índia, Xina, Brasil i alguns països de Llatinoamèrica). Si els artistes no tenen en compte el fet que hi ha zones emergents a Àsia i Amèrica Llatina, probablement estan perdent l'oportunitat de participar en la creació d'una fotografia europea (millor que no pas espanyola). "Hauríem de saber si som capaços d'elaborar projectes de llibres, exposicions i festivals en els quals puguin aparèixer artistes, de manera legítima, que siguin del nostre país, però amb obres que tinguin un valor universal. Hauríem de ser capaços de fer que la fotografia espanyola tingui el seu lloc", va sentenciar.

En aquest sentit, Caujolle aposta per les exposicions com a forma principal per a difondre l'obra fotogràfica perquè "cada vegada més hi ha més públic jove per a les exposicions de fotografia. El llibre, en canvi, suposa un cost per a l'espectador, excepte si les publicacions reben suport de les institucions per fer grans tirades que permetin que un públic massiu les pugui comprar. Cal donar prioritat a les exposicions perquè arribin a un públic important", va assegurar. També les fires i les biennals són importants, tal i com va demostrar la difusió de l'obra de la Cristina Garcia Rodero després de participar a la biennal de Venècia de 2001.

Un altre dels fenomens que s'estan produint actualment, segons Caujolle, és la proliferació dels tallers de fotografia. "Els workshops s'han convertit en el nou bussiness dels fotoperiodistes, un cop ha desaparegut el mercat de la premsa", va afirmar, tot afegint-hi: "Els tallers mai m'han convençut". Per això va explicar que està implicat en un nou projecte que anomena "intersecció", que consisteix en promoure l'intercanvi d'experiències i coneixements entre fotògrafs europeus i asiàtics, ja que és partidari de compartir idees i treballs.

Caujolle va destacar que actualment, totes les galeries d'art s'han adaptat a la realitat i mostren fotografia. "Han hagut de passar més de 160 anys perquè la fotografia es respecti i galeristes i crítics que abans no en tenien ni idea, n'aprenguessin", va rematar.

Per la seva banda, el director del Museu d'Art Contemporani de Castella i Lleó, Rafael Doctor, va afirmar en la seva ponència que gràcies a la fotografia, l'art s'ha enriquit. "La fotografia dialoga amb un munt de gèneres perquè no vol ser purista. És un espai molt ric que pot créixer i que ja no s'entén com un objecte", va assegurar.

Rafael Doctor va oferir una conferència plena d'arguments sobre els millors fotògrafs del moment.


En un intent de definir el concepte de postmodernitat, Doctor va afirmar que "és la contradicció entre diversos punts de vista, l'espai on tot és possible". Segons Doctor, tot es pot veure des de qualsevol perspectiva, tot està estructurat en capes i cadascuna té la seva raó de ser.

Des d'aquest punt de vista, Doctor va donar un llistat dels 10 fotògrafs principals de la primera dècada del segle XXI, tot comentant abans: "Cada vegada hi ha menys dones treballant com a artistes. Això em dol".

Segons Doctor, els fotògrafs més rellevants de l'actualitat són:

Pierre Gonnord: els seus retrats tenen tots els aspectes constructius dels retrats del barroc i són hipercomunicatius.
Retrat realitzat per Pierre Gonnord.

Ricky Dávila: barreja el retrat amb el reportatge en una recerca constant de la dignitat humana. La seva web és magnífica.
Foto: Ricky Dávila.

Carmela Garcia: el seu treball té un cert aspecte romàntic.
Foto del projecte 'Sisterland', de Carmela Garcia.

Sergio Belinchón: investiga sobre el paisatge i s'inventa constantment. Té unes referències que no oculta i per això és molt sincer. El seu treball "Atacama" és un dels millors que s'ha fet mai sobre paisatge.
Imatge del projecte 'Atacama', de Sergio Belinchón.

Bleda i Rosa: el premi nacional de fotografia que els van concedir al 2008  marca un abans i un després a la seva obra. Els va donar un impuls moral per continuar amb el seu treball de reflexió sobre la història i el temps a través de la imatge.
Díptic de Bleda i Rosa corresponent al seu projecte 'Campos de Batalla'. Les imatges corresponen al paratge on hi havia el campament de Peña-Redonda, Numància, any 133 a. JC.

Ángel Marcos: a nivell formal, el seu reportatge sobre la Xina és el millor que s'ha fet en els darrers anys.
Imatge del projecte sobre Xina de l'Àngel Marcos.

Carles Congost: un dels artistes millor representats a les col·leccions de diferents museus.
Una de les imatges del projecte 'Two empires' de Carles Congost.

Jordi Bernardó: essencial per entendre el paisatge a nivell mundial.
Foto de Jordi Bernardó.

Xavier Ribas: ha desenvolupat un treball similar al que fan Bleda i Rosa, però als afores de Barcelona.
Foto de Xavier Ribas del projecte 'Sundays BCN'.

Juan Manuel Ballester: artista procedent de la pintura però ara gran fotògraf.
Juan Manuel Ballester, davant una de les seves imatges.

Doctor va remarcar que ara que existeixen nous espais (Flickr, Facebook, webs ...) i noves maneres de difondre l'obra fotogràfica, tot està per canviar i per fer-se. "Però això no ho faran ni les institucions ni les estructures de poder, sinó els mateixos fotògrafs, els que estan per sota", va advertir. I va confessar: "Jo no necessito anar a veure moltes exposicions perquè puc veure molts treballs per Internet", en clara al·lusió al que havia comentat Caujolle respecte a la preferència de les exposicions com a forma per a difondre l'obra fotogràfica.

Per últim, la conferència de Joan Fontcuberta va ser una de les que va rebre més aplaudiments. Va començar fent referència a les preguntes que sobre identitat nacional havia llançat Christian Caujolle. Per Fontcuberta, la pregunta hauria de ser si en l'era de la globalització té sentit parlar de creació artística i fotogràfica en relació amb el color del passaport. Per a Fontcuberta, està claríssim: avui les arrels identitàries han de ser el món sencer.

Joan Fontcuberta, durant la seva conferència.

A l'igual que Caujolle, Fontcuberta també va remarcar que a Espanya manca una història de la fotografia complerta. Per a il·lustrar-ho, Fontcuberta va donar unes quantes dades: des de 1976, només s'han publicat a Espanya 129 tesis doctorals amb la paraula "fotografia" al títol, el 0'090% del total de les tesis publicades. Aquestes dades són com un termòmetre, unes dades fidedignes que demostren de què pateix la història de la fotografia espanyola. "Hem fet arqueologia de la història, però no interpretació", afirmava un Fontcuberta inspirat. Per això, queda molt per fer i els futurs historiadors professionals tenen el repte d'interpretar la història en base a una metodologia objectivable, no subjectiva.

Segons Fontcuberta, estem assistint a una revolució d'efectes incalculables que ens fa pensar en l'era dels dinosaures que van desaparèixer. La fotografia pateix un sisme conseqüència dels canvis tecnològics que han afectat a les nostres vides d'una forma tan intensa que els conceptes que coneixíem abans s'han metamorfosat. La fotografia s'ha dissolt. El que era fonamentalment fotogràfic ha mutat. La memòria i la veritat s'allunyen dels usos fotogràfics. "La substitució de la realitat per les imatges ja és un fet", afirma Fontcuberta. Vivim en una iconosfera, en un món d'imatges que han substituït la realitat, i la nostra percepció la tenim a través de pantalles intermèdies. És el magma que compon la nostra atmosfera. La creació, per tant, només pot ser amb imatges i la nostra resposta ha de ser en funció d'aquestes imatges. I va posar-hi un exemple: té sentit fer una foto d'una posta de sol a Madrid, per exemple, si quan posem a Flickr "posta de sol a Madrid" sortiran més de set milions de fotos iguals?

Fontcuberta va destacar com alguns artistes fan un reciclatge d'imatges procedents d'Internet per a construir una nova obra. Són fotos sense qualitat, trivials, però que convenientment agrupades ens fan semblar un discurs intel·ligent. "L'acumulació acaba per compondre o fer semblar un projecte", va assegurar. D'aquí que el títol de la seva conferència fos "Por una fotografía sin calidad". És una fotografia que cedeix la qualitat a la idea, al concepte, per sacsejar l'espectador amb aquesta pobresa. La perfecció i l'obsessió pels elements que tradicionalment han preocupat a la fotografia s'han deixat de banda en favor de l'ús de les imatges, del sentit que vulguem donar a les fotos.

Dues pàgines de la revista Useful Photography, editada per Erik Kessels. 

Per a il·lustrar-ho, Fontcuberta va posar-hi uns quants exemples d'artistes que fan un "reciclatge" d'imatges procedents de Flickr. El més destacat, el cas d'Erik Kessels, un artista que publica una revista que es titula Useful Photography, sense text ni periodicitat, només fotografies. Són fotos, per exemple, d'objectes que es venen a Ebay, que en la seva estranyesa componen un catàleg increïble. O imatges de gent desapareguda, de molt mala qualitat. En ambdós casos, l'acumulació de fotos d'un mateix tema acaba per compondre un projecte. Són trivials, però agrupades ens fan semblar un discurs intel ligent.

Arribats a aquest punt, Fontcuberta va mostrar el seu nou projecte titulat 'A través del espejo', que encaixa perfectament en aquesta línia de reciclatge d'imatges procedents d'Internet que ja havia utilitzat en un anterior projecte anomenat 'Googlegramas'. A través del espejo és una selecció de 360 autoretrats anònims realitzats davant el mirall capturats per Fontcuberta a Internet, que ha batejat amb el nom de "reflectogrames", i que responen a tot tipus de motivacions. La projecció de les imatges a una pantalla gran de l'auditori va ser un cop d'efecte sorprenent perquè estava farcida d'autoretrats de gent anònima en tot tipus de situacions, moltes eròtiques i pornogràfiques. La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig reconèixer l'autoretrat que el blocaire Hugo Solo, un dels habituals comentaristes d'Enfocant, té penjat en un dels seus blocs (en una actitud molt moderada, tot cal dir-ho).

"Avui tothom s'ha fet fotos davant d'un mirall", assegurava Fontcuberta, convençut que totes les persones que omplíem l'auditori del Ministerio de Cultura en aquells moments ens havíem autoretratat davant el mirall en alguna ocasió. Segons Fontcuberta, l'important d'aquestes fotografies sense sentit és l'acte de fer la imatge i enviar-la, no tant el contingut. És un ús nou de la fotografia destinat a la celebració, al compartir, per fer-nos feliços.

"Què hi ha darrere d'aquestes imatges?", es preguntava Fontcuberta. "Moltes coses. Per començar, un gest d'agitació. Avui trenquem les barreres entre el que és públic i privat. És un acte revolucionari que trenca amb tot l'establert. És una fotografia errant que vagareja i que té errors, perquè en l'error està l'avenç. Aquests errors són un repertori estètic d'avantguarda, no la repetició de models anteriors", afirmava. "Tot i que segurament aquestes fotos no tindran èxit a les galeries... encara", va pronosticar. I per rematar: "Cada vegada hi ha menys consciència d'autor i més de prescriptor. L'autor no és important. L'ecosistema està canviant".

Si voleu participar en el projecte A través del espejo de Joan Fontcuberta, podeu enviar-li els vostres autoretrats a l'adreça mirror@fontcuberta.com

21 de juny 2010

La fotografia a Espanya de 1920 a 1990: el que va ser i el que podia haver estat


Com ja vaig avançar a l'anterior post, els Encuentros de PhotoEspaña d'enguany duien per títol "Fotografía española: el estado de la cuestión" i tenien com objectiu reflexionar i analitzar el panorama fotogràfic espanyol des de 1920 fins avui. Per això, les conferències es van organitzar seguint un ordre cronològic.

Sintetitzant molt, tots els especialistes van coincidir en assenyalar que des de 1920 fins 1990, la fotografia espanyola s'ha caracteritzat per una absència d'estructures i una manca de suport d'institucions i museus. Juan Manuel Bonet, exdirector del Centre d'Art Reina Sofia, va remarcar que entre 1920 i 1950 no existien llibres de vanguardia com el de Brassai sobre Paris que documentessin el creixement de ciutats com Barcelona o Madrid, o que donessin una visió moderna del que eren aquells anys. Tampoc hi havia exposicions ni museus amb obra gràfica. Només existien algunes revistes com Nueva Visión o D'aci i d'allà.

Juan Manuel Bonet va dedicar la seva conferència a analitzar la fotografia espanyola de la primera meitat del segle XX.

Després va arribar la guerra civil i, amb ella la fotografia moderna, documental i narrativa d'Agustí Centelles (que utilitzava el llenguatge de la vanguardia soviètica) i de fotògrafs estrangers com Robert Capa i David Seymour, que van cobrir el conflicte bèlic.

Fotografía d'Agustí Centelles, que va treballar al bàndol republicà i la seva significació política el va obligar a l'exili a França el 1939.

Segons Bonet, durant el franquisme va coexistir una fotografia que no tenia res a veure amb les vanguàrdies amb una altra de gent amb una visió més moderna com la de Joaquim Gomis, Francesc Català Roca, Joan Colom o Xavier Miserachs. La responsable de gestió i investigació del Fondo Fotográfico Universidad de Navarra, Asunción Domeño, experta en l'obra del fotògraf José Ortiz Echagüe, el va posar com exemple d'aquesta fotografia franquista èpica i pictorialista centrada en temes populars, retrats racials i enèrgics, i tradició.

Fotografia de José Ortiz Echagüe

Els anys 60 van ser, en paraules d'un altre dels conferenciants, Manuel Santos, un dels períodes més brillants de la fotografia a Espanya, tot i que no hi havia cap infraestructura de difusió d'aquells treballs fotogràfics. El títol de la conferència de Manuel Santos era tot un plany per aquells temps: "El que va ser i el que podia haver estat", si comparem la fotografia espanyola amb la de França o Estats Units.

La Núria Gras fa una foto del Manuel Santos durant la seva conferència.

Segons Santos, hi va haver alguns fotògrafs que van ser profetes incompresos i que es van avançar a la seva època: Manuel Falces, Koldo Chamorro, Ramon Masats, Ricard Terré, Carlos Pérez Siquier. Van començar a editar llibres i a signar les seves fotos. També van començar a crear-se agrupacions fotogràfiques i col·lectius com La Palangana, a Madrid, i el Grupo Afal, a Almeria, fundat per Pérez Siquier i que va aglutinar els fotògrafs més inquiets del país. Aquest grup editava la revista Afal i amb els Anuaris Afal va fer un pas de gegant per difondre l'obra d'aquests fotògrafs a l'estranger.

Laura Terré, presidenta del Centre de Fotografia Documental de Barcelona i filla de Ricard Terré, es va emocionar quan va parlar de l'obra del seu pare recentment desaparegut.

Un altre dels conferenciants, Alejandro Castellote, ex-director artístic de PhotoEspaña, va voler destacar que els anys 80 i 90 són els més importants de la fotografia espanyola, determinats sobre tot pel context polític i social. La mort de Franco marca un abans i un després. Hi havia una voluntat de pertànyer a Europa, de deixar de ser una excepció, d'esborrar l'Espanya màgica i oculta. En paraules de Castellote, Espanya era una "identidad vergonzante". Comença, doncs, una etapa d'efervescència eufòrica (la famosa movida madrilenya), amb moltes propostes creatives i una nòmina d'autors de gran personalitat: Cristina Garcia Rodero, Manel Esclusa, Alberto Garcia-Alix, Juan Manuel Castro Prieto...

Alejandro Castellote, durant la seva intervenció.

Segons Castellote, als 80, Barcelona és l'epicentre de la fotografia. Molts fotògrafs es converteixen en gestors culturals organitzadors d'esdeveniments i festivals que fan allò que no fa cap institució ni museu, ja que les institucions artístiques i culturals segueixen menyspreant la fotografia. La premsa tampoc li fa gaire cas, tot i que els fotògrafs estan emplaçats a il·lustrar la transformació de la societat espanyola i la consolidació de la democràcia. En paraules de Castellote "tot estava per fer i són els mateixos fotògrafs els que es posen les piles". Tot i així, Castellote va afirmar que els fotògrafs espanyols han estat sempre massa pendents de l'exterior, del que es feia a altres països, i que per això han perdut l'oportunitat d'inventar-se, de crear una fotografia espanyola genuïna i amb personalitat pròpia.

Alejandro Castellote va ser el primer comissari de PhotoEspaña. Aquí el veiem amb l'Alberto Anaut, director de La Fábrica (dreta).

Durant els 90 es va inaugurar el Centre d'Art Reina Sofia, el museu d'art contemporani més important del país. Tot i així, no va ser fins el 2000 que van dedicar-hi una sola exposició a un fotògraf viu (Ortiz Echagüe) i una altra a un fotògraf mort. Segons Alberto Anaut, director de La Fábrica i de PhotoEspaña, durant tot 1997, a Madrid es van inaugurar sis exposicions de fotografia. Ara, en un sol dia s'hi poden veure 300. També al 1994 es van crear els primers Premis Nacionals de Fotografia, dotats econòmicament amb una quantitat bastant més baixa que els d'Arts Plàstiques. Per arrodonir-ho, a finals dels 90 neix el festival PhotoEspaña amb les reticències d'alguns que creien que era una involució, una tornada a l'aïllament de la fotografia, just en el moment en què aquesta s'estava obrint al món de l'art i a ser reconeguda com a tal.

El Chema Madoz, premi nacional de fotografia de l'any 2000, va ser un dels ponents de les jornades.

Segons Castellote, la creació d'un Centre Nacional de Fotografia hauria ajudat a que la fotografia espanyola estigués a l'alçada d'altres països. També hauria evitat la destrucció de molts arxius fotogràfics que en molts casos han acabat a les escombraries. Segons Castellote, "si s'hagués creat un Centre Nacional de Fotografia, potser s'hauria pogut evitar aquest desastre". Però l'aspiració de molts fotògrafs de crear un centre d'aquestes característiques xoca amb la naturalesa fragmentada de l'estat de les autonomies. Avui en dia, però, n'existeixen ja 3 o 4, el darrer creat recentment a Catalunya: el Centre de la Imatge, al palau de la Virreina.

Tant Castellote com Bonet van sostenir que actualment la fotografia s'està desplaçant a la perifèria i que hi ha un moviment de col·lectius fotogràfics força similar al que es va produir als anys 60, per la necessitat d'unir-se per sobreviure i poder tirar endavant nous projectes.

Següent post: La fotografia actual als Encuentros PhotoEspaña 2010: globalització, art i trivialitat

19 de juny 2010

Encuentros PhotoEspaña 2010: tres dies de reflexió apassionant sobre la fotografia espanyola

Juan Manuel Castro Prieto, gran fotògraf i positivador de l'obra de Cristina Garcia Rodero i Chema Madoz, durant els Encuentros PhotoEspaña 2010.

Fa exactament 10 dies que la pesada i gegantina màquina de PhotoEspaña, "el millor festival de fotografia del món" en paraules dels comissaris Alejandro Castellote i Christian Caujolle, ha començat a rodar. I ho ha fet celebrant a Madrid unes jornades dedicades a reflexionar i analitzar el panorama fotogràfic espanyol. Sota el títol "Fotografía española: el estado de la cuestión", un total de 33 conferències i presentacions han servit per prendre-li el pols a la fotografia actual tenint com a referent 100 anys de la història de la fotografia a Espanya, des del 1920 fins el 2010.

Com totes les coses que munta La Fábrica, els Encuentros han estat un èxit total. Segons l'Alberto Anaut, l'ànima de PhotoEspaña, el poder de convocatòria va ser tan gran que la quota d'inscripcions es va completar en només tres dies.

Aspecte de l'Auditori del Ministerio de Cultura durant una de les jornades dels Encuentros.

El dia de la inauguració, la Mònica Tudela, gran amiga, fotògrafa i periodista, i jo vam arribar a l'Auditori del Ministerio de Cultura amb mitja hora d'antelació i ja hi havia una llarga cua al carrer. Tot i així, vam aconseguir seure a segona filera (la primera estava reservada als ponents) per poder fer-hi fotos i prendre notes sense perdre detall.

Mònica Tudela, a la dreta, i jo, a l'Auditori del Ministerio de Cultura de Madrid.

Les jornades van ser una desfilada d'estrelles, una oportunitat única de veure i escoltar les figures més rellevants de la fotografia espanyola, des de llegendes vives com Ramon Masats i Leopoldo Pomés...

Tres genis en una sola foto: Oriol Maspons (assegut), Ramon Masats (al centre) i Leopoldo Pomés.

...a premis nacionals de fotografia com Chema Madoz, Cristina Garcia Rodero i Bleda i Rosa...

Cristina Garcia Rodero va provocar una gran ovació al final de la seva intervenció.

...passant per figures actuals com Txema Salvans, Ricky Dàvila i Isabel Muñoz, i joves fotògrafs emergents.

Ricky Dàvila, al costat de l'Alberto Anaut, el director de PhotoEspaña.

També va ser l'oportunitat de conèixer de primera mà les tesis i opinions de teòrics i experts reconeguts com Juan Manuel Bonet, Manuel Santos, Alejandro Castellote, Christian Caujolle, Rafael Doctor i Joan Fontcuberta.

Joan Fontcuberta també va recollir grans aplaudiments al final de la seva intervenció.

I de coincidir amb amics com el Manel Úbeda i la Núria Gras, amb qui vam tenir el plaer de compartir taula i tertúlia al voltant de la fotografia.

Manel Úbeda, director de les escoles de fotografia IDEP, conversa amb la Cristina Garcia Rodero uns minuts abans que la fotògrafa comencés la seva presentació.

Les xerrades estaven dividides en conferències i presentacions. Les primeres anaven intercalades amb les segones i es van centrar a analitzar els diferents períodes en què es divideix la història de la fotografia espanyola (anys 20-30 del segle XX, guerra civil, postguerra, anys 60 a 80 i anys 80 fins a l'actualitat). En canvi, les presentacions anaven encaminades a mostrar l'obra i les característiques del treball dels fotògrafs més representatius de cada període. Algunes presentacions van ser magnífiques, com les de Txema Salvans, que va mostrar el seu darrer treball sobre la prostitució a la C-31 que va realitzar camuflat de topògraf, amb fotos d'enquadraments formals, colors desaturats i gran format, un projecte segurament pensat pel mercat de les galeries d'art...

Txema Salvans va divertir el públic de l'auditori amb les seves anècdotes.

...Ramon Masats, que en una presentació molt amena i divertida va mostrar el seu treball en color més desconegut...

Ramon Masats conversa amb l'Alberto Anaut uns minuts abans de començar la seva ponència.

...i Chema Madoz, que va posar en evidència les connexions, coincidències i similituds del seu treball amb el d'artistes d'altres temps com Joan Brossa, Mona Hatoum i el pintor René Magritte.

La conferència de Chema Madoz va ser molt il·lustrativa.

D'altres presentacions, en canvi, van resultar avorrides i amb discursos carents d'interès. És el cas d'alguns fotògrafs novells i emergents com Marta Soul o Matias Costa, o el dels consagrats Bleda i Rosa, que van aconseguir avorrir al públic amb els plantejaments teòrics de la seva obra, una reflexió sobre els conceptes d'història i temps que intenta justificar intel·lectualment una obra amb pretensions documentals basada en la trista i monòtona repetició i que sense el discurs teòric no es sostindria per si mateixa.

Maria Bleda i José Maria Rosa, premis nacionals de fotografia 2008, al costa d'Alberto Anaut.

Si alguna cosa hauria de criticar d'aquestes jornades, però, és l'apretat programa que no va deixar espai a cap debat ni discussió amb el públic, cosa que hauria enriquit molt les jornades. Probablement si en lloc de 33 exposicions n'haguessin fet la meitat, hauria hagut més temps i entre tots, públic i conferenciants, els temes s'haurien pogut tractar amb més profunditat.

Els fills i nets de Francesc Català Roca i Pere Català Pic reflexionen sobre l'obra del seu pare i avi al costat de l'Alberto Anaut (dreta).

Després d'escoltar 33 ponents durant tres jornades de 10 hores seguides cadascuna (excepte la primera, que va durar 14 hores, des de les 10 del matí fins a les 12 de la nit), és impossible resumir en un post tot el que s'hi va parlar. Per això, en els propers dies intentaré donar-vos una pinzellada del que em va semblar més interessant, repartit en un parell de posts. Per tant,... continuarà!

13 de febr. 2010

El premi de fotografia documental que tots els fotògrafs desitjarien ja és aquí


Hi ha premis i Premis amb majúscules. I aquest és dels segons, d'aquells en els que val la pena participar-hi, sigui com sigui.

La revista OjodePez i el festival de fotografia PHotoEspaña s'han aliat, per tercer any consecutiu, per dur a terme un premi que, segons l'organització, serà objecte de desig de tots els fotògrafs documentals del món mundial. La revista i el festival volen anar més enllà en la seva defensa de la millor fotografia documental i per això organitzen conjuntament el Premi PHE OjodePez de Valores Humanos 2010. Al concurs poden participar-hi fotògrafs de qualsevol nacionalitat o edat que hagin realitzat un reportatge de fotografia documental en què destaquin valors humans com la solidaritat, l'ètica, l'esforç o la justícia.

Els fotògrafs que vulguin participar-hi han de presentar entre 15 i 20 imatges abans de l'1 de maig. Les fotografies no poden haver estat publicades en conjunt prèviament, ni formar part d'un llibre, ni haver estat premiades col.lectivament amb anterioritat.

L'organització del premi vol que la participació sigui assequible a tothom i per això no cal ingressar-hi cap tarifa d'inscripció ni gastar-se ni cinc cèntims en còpies ni enviaments. Per enviar-hi les fotos, s'ha habilitat una FTP per a que tots els participants hi pengin els seus reportatges fàcilment des del seu ordinador.

Un jurat internacional de prestigi seleccionarà el millor treball, que rebrà un premi de 6.000 euros, així com un conjunt de 9 finalistes. Tant el reportatge guanyador com els finalistes seran publicats al número especial que OjodePez dedica des de fa dos anys al premi i que surt al setembre. Hi ha la possibilitat que també s'organitzi una exposició itinerant amb els 10 reportatges, que la passada edició va acollir la Fnac i va recórrer diferents ciutats d'Espanya i Portugal al llarg d'un any.


En l'edició anterior es van presentar més de 620 reportatges procedents de 50 països, i el que va resultar guanyador va ser Odd Days / Dies estranys, de la fotògrafa italiana Simona Ghizzoni, un corprenedor reportatge sobre el llarg i difícil camí cap a la recuperació d'algunes dones afectades per la bulímia i l'anorèxia.

El jurat de l'edició 2009 va estar compost per Anne Tellgren, conservadora del Moderna Museet d'Estocolm; Joanna Milter, editora de fotografia de The New York Times Magazine; Rod Siemmons, director de The Museum of Contemporary Photography, del Columbia College de Chicago; Sérgio Mah, comissari general de PHotoEspaña, i Arianna Rinaldo i Frank Kalero en representació de OjodePez.

La inscripció la podeu realitzar a la web de OjodePez. Allà hi trobareu tota la informació necessària per donar-vos d'alta i fer el vostre enviament correctament. Un cop completat el formulari online i realitzat l'enviament de les imatges, rebreu la confirmació electrònica amb un número de registre, i ja només us quedarà esperar que el jurat es decideixi. Així de senzill.

Per últim, una cosa molt important: la participació en aquest premi comporta la cessió dels drets de les fotos només dels guanyadors i no de la resta de participants, com passa en altres concursos. Els fotògrafs guanyadors cediran els drets exclusivament per a la publicació i difusió de les imatges premiades i finalistes, així com per a l'ús promocional del mateix premi en futures edicions, a més de la reproducció gratuïta de les seves imatges en mitjans de comunicació massiva amb l'únic objectiu de difondre els resultats del premi.

El guanyador i els finalistes es donaran a conèixer al juny a la gala d'entrega de premis de PHotoEspaña, així com al número de setembre de la revista i al web www.ojodepez.org.

Sort a tots els valents i valentes!

5 de febr. 2010

Els principals editors gràfics debaten sobre la fotografia a la premsa i internet


La setmana passada vaig assistir a Madrid a una trobada d'editors gràfics excepcional, no només per la categoria dels professionals que hi participaven sinó per lo insòlit de la reunió, ja que no és habitual que els editors gràfics s'apleguin per a parlar específicament de la seva feina. La trobada estava organitzada per PhotoEspaña com a cloenda del seu projecte Trasatlántica, un fòrum de fotografia i arts visuals dedicat a l'Amèrica Llatina. L'objectiu era que els editors gràfics poguessin compartir les seves experiències professionals i reflexionar sobre el paper actual de la fotografia en els mitjans de comunicació. Hi van participar com a ponents tres editors gràfics llatinoamericans:

Dani Yakō, del diari Clarín de Buenos Aires...

Ulisses Castellanos, del diari Excelsior, de Mèxic...

Carla Romero, del diari Folha de São Paulo, de Brasil.

I tres editors gràfics de l'estat espanyol:

Pepe Baeza, del Magazine de La Vanguardia...

Ángel Casaña, d'El Mundo...

I Marisa Flórez, d'El País.

Els debats es van succeir al matí i a la tarda i van donar molt de si. Seria molt llarg explicar fil per randa tot el que es va comentar, però intentaré fer-vos un resum del que em va semblar més interessant:
  • Tots els ponents van coincidir en què la crisi de la premsa és anterior a la crisi econòmica, provocada per una pèrdua progressiva de lectors i de publicitat, i un deteriorament de la cultura documental i del fotoreportatge. Aquesta crisi afecta directament l'edició gràfica dels mitjans i els continguts visuals.
  • Amb la crisi, s''ha produït una caiguda del paper i de l'espai destinat a la fotografia. Per tant, en aquest context, internet seria el canal ideal per a donar totes les fotos que no surten al paper. Però hi ha un problema: els drets d'imatge del fotògraf. Segons tots els editors gràfics de la reunió, els drets haurien de ser els mateixos tant a internet com al paper.
  • Tot i així, les imatges ja no provenen estrictament dels fotògrafs professionals i les agències, sinó que també s'obtenen a través d'internet, de concursos i d'aficionats a la fotografia. Els editors gràfics han d'adoptar, per tant, una nova funció: la de comprovar i verificar l'origen i autenticitat de les fotos, i l'absència de manipulacions. Cal pensar sempre en el dret del lector a conèixer les fonts.
  • Tot i que els fotògrafs professionals se senten amenaçats perquè tothom fa fotos, els editors gràfics afirmen que no tot s'hi val. L'anomenat periodisme ciutadà difícilment penetrarà als grans mitjans i substituirà la feina dels professionals, per la dificultat que suposa verificar i contrastar les imatges i informacions, i perquè sempre cal dir d'on ve una foto.
  • Davant la importància cada cop més gran d'internet com a canal de referència, els fotògrafs i els mitjans estan obligats a evolucionar. L'aposta és la fotografia combinada amb so i vídeo, tal i com ja estan fent alguns mitjans de referència com MediaStorm, The New York Times i El Mundo, per exemple. El nou format és un camí de llum i esperança pels fotògrafs documentalistes.
  • Cal defensar la fotografia com una forma de transmissió de valors i coneixement. Per tant, la ideologia ha d'estar implícita en els rols del fotògraf i l'editor gràfic, ja que la fotografia i la premsa tenen una funció pública.

A la foto, Carla Romero i Dani Yakō, durant la trobada d'editors gràfics celebrada a la Casa d'América de Madrid

  • Davant les múltiples possibilitats que ofereixen les eines digitals de retoc, els editors gràfics dels grans mitjans defensen que les fotos destinades a les pàgines d'informació només tinguin una correcció de nivells, segons recomana el codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya o el protocol de protecció de continguts de Reuters. En canvi, tots coincideixen en afirmar que caldria advertir als lectors quan les imatges que es publiquen als suplements estan retocades.
  • A la reunió també hi va haver un espai per a la autocrítica: els editors gràfics haurien de pensar si estan prou preparats per fer aquesta feina. Hi ha massa autodidactisme i poca cultura visual. Potser si els editors gràfics estiguessin més ben formats professionalment podrien adquirir més quota de poder a les redaccions i les coses respecte a la fotografia anirien d'una altra manera. Hi ha una mena de sostre de vidre pels responsables de la imatge i un menyspreu de molts periodistes i dissenyadors cap a la tasca de l'editor gràfic. Això probablement canviaria si hi haguessin uns estudis específics per a formar a futurs editors gràfics, cosa que actualment no existeix.
  • Per últim, el Pepe Baeza, l'editor gràfic del Magazine, va comentar a mode il·lustratiu que el Wall Street Journal ha publicat recentment un llistat amb les 200 millors i pitjors professions als Estats Units el 2009 sota cinc criteris (medi ambient, ingressos, perspectives d'ocupació, exigències físiques i estrès) segons un estudi recentment publicat per CareerCast.com. S'entèn que les millors són les que tenen els primers números i les pitjors, els darrers. Doncs bé, la professió de fotoperiodista ocupa el 189, ben al final de la llista, entre la de carnisser i bomber.

Per acabar, us deixo amb un parell de frases que es van pronunciar a la trobada, perquè veieu la qualitat humana dels editors gràfics que van participar-hi:

"És importantíssim treure de les tenebres als fotògrafs i posar-los a la mateixa altura que els periodistes", Ulises Castellanos.

"L'editor gràfic cal que sigui l'advocat dels fotògrafs. Ens sentim més pròxims a ells que a la resta. Cal ajudar sobre tot als freelance i els col·lectius", Pepe Baeza.

Podeu veure un vídeo de la trobada a la web de la Casa d'América de Madrid. Si teniu dues hores i mitja per veure'l, val la pena.

3 de jul. 2009

La Fàbrica aterra a Barcelona amb una galeria, llibreria i restaurant

La Fàbrica, l'empresa de gestió cultural fundada a Madrid el 1994 coneguda per organitzar el certamen PhotoEspaña, editar revistes de culte com 'Matador' i la col·lecció de llibres de fotografia Photobolsillo, ha obert una seu a Barcelona, al carrer Tapioles 53, que acull una galeria de fotografia, una llibreria i la societat gastronòmica Tapioles 53.

En una antiga fàbrica de paraigües del Poble Sec convenientment rehabilitada, La Fàbrica ha arribat a Barcelona amb ganes de revolucionar el panorama artístic de la ciutat i convertir-se en una referència pels amants de la fotografia. Per començar, proposen un estil trencador de galeria, llibreria i restaurant, tot en un, on fer presentacions de llibres, inauguracions d'exposicions i trobades amb fotògrafs.

La llibreria conté tot el fons bibliogràfic de La Fàbrica Editorial, inclosos els populars Photobolsillos (12'50€), que s'hi poden trobar en un antic moble metàl·lic de carter, a la sala central. A l'altell es poden adquirir títols d'editorials internacionals de fotografia i art com Steidl, Phaidon i Trolley Books. I també les revistes que edita La Fàbrica, com la de viatges Room (5 euros) i l'emblemàtica Matador (60€).

A banda, la galeria organitza exposicions de fotografia documental com la que es pot veure aquests dies fins el 31 de juliol, “La seda trencada”, de Juan Manuel Castro Prieto, un fotògraf que, a més, està considerat per molts el millor copista actual. Ell és qui realitza les còpies de les fotos de Chema Madoz, Cristina Garcia Rodero o Gervasio Sánchez, per exemple. En aquest treball fotogràfic, Castro Prieto ha volgut captar el pas del temps mitjançant unes fotos que ha realitzat en un pis de Madrid, on es conserva un dels conjunts més importants de pintura espanyola del segle XIX.

Un altre dels atractius del nou espai és que s'hi poden comprar fotografies emmarcades a un preu de 90€, firmades pels autors, ideals per a col·leccionistes o per fer-hi un regal. I per últim, gaudir d'un esmorzar, dinar o sopar envoltat de llibres i fotos en el cafè-restaurant regentat per una australiana, la Sarah Stothart.

13 de maig 2009

Les conseqüències de la crisi a través de les fotos de Dorothea Lange

Dorothea Lange és una de les fotoperiodistes més destacades i influents de la història gràcies a les seves fotografies sobre la Gran Depressió als Estats Units. A ella li devem algunes de les imatges més icòniques del segle XX, com la foto d'una mare immigrant amb els seus fills recolzats a les espatlles amagant les cares i un bebé a la falda, un dels símbols del crac del 29.

Ara que la història es repeteix per culpa d'una nova crisi econòmica, el Museo Colecciones ICO de Madrid exposa "Dorothea Lange. Els Anys decisius", una mostra organitzada per PhotoEspaña que ofereix prop de 140 fotografies d'una etapa fonamental en la carrera de Lange, entre 1930 i 1940, període en què va documentar els projectes de la "Farm Security Administration", retratant la situació difícil per la qual travessava el seu país. L'exposició documenta una època dura de la història americana a través de fotografies d'una gran bellesa, on les persones són les grans protagonistes. Lange sabia emmarcar els personatges enmig de les masses, utilitzant els recursos de la Nova Visió per aconseguir imatges potents, moltes d'elles de gran bellesa plàstica, més enllà del seu caràcter documental.

L'exposició estarà oberta al públic des de el 4 de juny fins al 26 de juliol fins el 26 de juliol, al carrer Zorrilla, número 3 de Madrid. Una bona oportunitat per gaudir i reflexionar.

25 de nov. 2008

Xina i Mèxic sota la mirada d'un descobriment

Roc Herms ha aconseguit ser dues vegades finalista en l’apartat Descubrimientos del Festival Photoespaña, amb dues propostes ben originals. Al 2007, va presentar-hi el seu projecte The Sleeping Giant (El gegant adormit), una sèrie de fotos de xinesos dormint a qualsevol hora del dia i a qualsevol lloc, com a metàfora d’allò que va dir l’emperador Napoleó fa més de 200 anys: “A la Xina hi dorm un gegant. Deixe’m-lo que dormi, perquè quan desperti tremolarà el món”.


En el segon projecte, anomenat El opio del pueblo i presentat el 2008, Herms retrata un Mèxic on la religió catòlica surt dels temples, es popularitza i esdevé producte de consum, una mena de pop art religiós omnipresent que ho inunda tot. En ambdós casos, Herms sap estar alerta per captar els instants decisius i treure profit de la seva experiència com a dissenyador gràfic. Les seves fotos destaquen pel joc intel·ligent entre un grafisme potent (només cal donar una ullada a la seva secció de favorits dins la seva web), colors saturats i l’enginy d’encaixar l’acció amb qualsevol text que aparegui a la foto.