Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Galeria Valid Foto. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Galeria Valid Foto. Mostrar tots els missatges

24 de gen. 2011

Tots els secrets de les edicions limitades

Si ho recordeu, a l’anterior entrada vam veure que per vendre obra gràfica, un fotògraf té dues possibilitats: o fer sèries limitades de les imatges que vulgui vendre, o no posar-hi cap límit i fer tantes còpies com vulgui. En ambdós casos, cada opció té els seus pros i contres.

Doncs bé, si després de valorar ambdues opcions, el fotògraf tria finalment fer una edició limitada d’una imatge, decidir el nombre de còpies que tindrà la sèrie és el pas següent, determinat per una sèrie de factors. Un dels més importants és calcular com de bé es vendran, ja que no és convenient fer més impressions del compte.

Molts fotògrafs fan edicions de diferents mides d’una mateixa foto (grans, mitjanes i petites). Segons Fernando Peracho, director de la galeria Valid Foto, una de les més importants de Barcelona especialitzada en fotografia, “hi ha fotògrafs que estableixen una edició i la reparteixen independentment de la mida, i altres que estableixen edicions concretes per a cada grandària”. En general, "com més gran sigui la mida, menor serà l'edició", apunta Peracho.

Com tantes coses en la vida, doncs, la mida importa, ja que una impressió gran costarà més diners produir-la i per tant serà necessari que tingui un preu més elevat. “Sol ser així. Són mecanismes acceptats pel mercat: elevar el preu com més gran sigui la mida i al mateix temps disminuir la sèrie”, assegura Peracho. Una possibilitat que deurien valorar prudentment els fotògrafs emergents i desconeguts, ja que podrien tenir seriosos problemes per vendre una impressió enorme, encara que aquest no és l'únic element en joc.

Còpia de Chema Madoz titulada Naipe, en gelatina de plata d'una edició limitada de 15 còpies de l'any 1999, signada a llàpis per l'autor. Les mides de la imatge són de 15.2 cms x 11.8 cms. El preu, 2.000€ a PicassoMio.

El preu, per descomptat, és un altre factor important a tenir en compte, ja que influeix en la velocitat a la qual una edició es ven o s'estanca. Segons Fernando Peracho, per decidir els preus d'una edició, el galerista i el fotògraf han d’arribar a un acord, sobre tot quan el fotògraf inicia una relació amb una galeria. “Altres vegades, però, el preu ja ve donat per la presència del fotògraf al circuit artístic”, assegura. Per contra, baixar el preu d’una sèrie quan ja s’han venut unes còpies és “el pitjor desastre per a un fotògraf”, assegura Peracho.

Per tant, el millor és fixar un preu conservador per a una primera edició. Si s’està venent molt bé, es pot anar augmentant progressivament, sempre i quan la demanda aguanti el preu. “El més coherent és establir el preu respecte a la demanda, el que els americans anomenen step-editions: preus en ascens a mesura que s'esgota l'edició”, indica Peracho.

Per desgràcia, els preus no sempre reflecteixen la quantitat de temps que el fotògraf ha invertit ni les dificultats que ha tingut per obtenir una imatge. Segons Peracho, es poden tenir en consideració aquests aspectes “però no són el principal motiu a l'hora d'establir un preu”, assegura.

A banda de les còpies seriades, Fernando Peracho assegura que bastants fotògrafs venen també les “proves d’artista", és a dir, les proves que es realitzen per ajustar els paràmetres de color fins aconseguir la còpia final. Segons Peracho, “tenen un preu inferior a les còpies d'edició limitada i moltes vegades es produeixen associades a l'edició, ja que són còpies que normalment es reserva el fotògraf per a ell”. Alguns fotògrafs aprofiten i creen diverses versions no numerades d’aquestes proves per vendre-les quan l'edició limitada s'esgota.

Tenint en compte que les fotografies són infinitament reproduïbles, com pot estar segur un comprador o col·leccionista que la còpia que està adquirint pertany a una edició limitada? Segons Peracho, els compradors d’una còpia han de poder confiar en la paraula del fotògraf i de la galeria si les edicions limitades són realment això, limitades. “El galerista ha d'oferir garanties de què el producte que ofereix complirà tots els requisits”, afirma Peracho. Per això, “s'estenen documents i certificats d'autenticitat, on totes les característiques de l'obra venuda estan contemplades”.

Còpia realitzada per Albert Watson titulada Road to Nowhere, Las Vegas, de l'any 2001, d'una sèrie de 10. Impressió a raig de tinta damunt paper (qualitat sense especificar) de 101 x 183 cms. El preu, 10.500€. A la venda a Photographers Limited Editions.
Còpia realitzada per l'Andoni Canela d'una sèrie limitada sobre 100 del volcà Ol Doinyo Lengai de Tanzània, en paper Hannemulhe de diverses mides. Els preus van des de els 90€ de la mida 17 x 25 cms. als 600€ de la mida més gran de 73 x 110 cms. Cada còpia porta un certificat d'autenticitat signat per l'autor on s'indiquen el títol de l'obra, autor, edició tècnica, mides, autentificació, nom del comprador, número de la còpia i data de la compra. De venda a la web de l'Andoni Canela.

Per tant, és aconsellable que els fotògrafs que tenen a la venda o han venut una sèrie limitada, no facin còpies addicionals, fins i tot pels seus amics i familiars, a excepció de les que necessitin per muntar una exposició o per a construir un arxiu del seu treball. Si no, perdrien tota la confiança dels compradors i col·leccionistes.

No obstant, és acceptable crear una nova còpia per a un comprador si la que ja havia adquirit s'ha descolorit o danyat amb el pas del temps. “Estàs venent un objecte de molt valor i si no hi ha un mal ús per part del comprador, es realitza una nova còpia, es cobra la nova producció i es destrueix la deteriorada”, afirma Peracho. A la nova imatge se li dóna el mateix número que l'anterior per ocupar el seu lloc en l'edició.

Per últim, un darrer aspecte a tenir en compte és el seguiment acurat que cal fer de les còpies limitades que s’han venut. És important que els fotògrafs portin un registre exacte i rigorós de les còpies que han fet amb totes les dades possibles. Només així evitaran errors, recels i suspicàcies, i que la integritat de l'edició limitada es posi en dubte.

Al Fernando Peracho, moltíssimes gràcies de nou per col·laborar en aquest article.

20 de gen. 2011

Vendre fotografia en edicions limitades o il·limitades?

El fotògraf Peter Lik és l'autor d'aquesta imatge titulada One, que recentment ha venut per un milió de dòlars a un col·leccionista anònim. Lik només n'ha editat una còpia.

Quan un fotògraf vol vendre com a obra gràfica còpies impreses o fotogràfiques de les seves imatges, ja sigui de forma particular o a través d’una galeria, una de les primeres decisions que ha de prendre és si en farà una sèrie limitada o no. Fer edicions limitades és una pràctica habitual en la fotografia artística. Però, quantes còpies? A quina mida? A quin preu?

Doncs bé, no hi ha cap regla escrita que ens ajudi a decidir el nombre de còpies d’una edició limitada, ni cap guia del que es pot cobrar per elles. “Així com en escultura es consideren originals totes les reproduccions d’una obra fins a 7 exemplars, i en gravat els galeristes i col·leccionistes francesos accepten de bon grat les edicions fins a 32 exemplars, en fotografia hi ha moltes excepcions”, diu Fernando Peracho, director de Valid Foto, una de les galeries de fotografia més importants de Barcelona. “En fotografia ens trobem amb edicions molt limitades, edicions mitjanes i edicions enormes. Fins i tot, moltes vegades hi ha peces úniques i altres que no limiten la seva edició”, afegeix.

La galeria Valid Foto de Barcelona, que dirigeix Fernando Peracho. Foto: Maria Rosa Vila.

Què fer, doncs? Edició limitada o il·limitada? Fernando Peracho vol deixar clar el concepte d’il·limitat: “És una mica confús, i més quan parlem de fotografia com a d'obra d'art, ja que pot semblar que vagin a existir milers de còpies iguals. Establir un paral.lelisme entre il·limitat = infinit, és molt erroni”. Tot i així, Peracho té algunes reserves sobre si les còpies fotogràfiques s'han de limitar. “Amb els gravats és lògic, ja que la qualitat de les plaques, després de 100 impressions, no seria la mateixa i, per tant, les darreres còpies haurien de ser rebutjades”. Però si un fotògraf té una bona foto, per què posar-li límits? Segons Peracho, “ni Henri Cartier-Bresson o Ansel Adams van limitar mai les seves còpies."

Tot i així, si es crea una edició oberta d’una foto, sense seriar, es córre el risc que la gent cregui que el que està comprant no és un objecte especial. Per això, molts fotògrafs i galeristes creuen que la creació d'una edició limitada és una manera d'assignar-li a una fotografia la categoria tradicional d’obra irremplaçable i única. No es tracta de vendre una imatge, sinó de vendre un objecte d’art.

Caldrà, doncs, que el fotògraf, assessorat o no pel galerista (si és que en té) valori què li convé més (si limitar o no les còpies de la imatge que vulgui vendre) i quina estratègia seguir en un futur. En general, els fotògrafs emergents i desconeguts preferiran vendre al principi la seva obra sense limitacions, mentre que als més reconeguts probablement els convindrà limitar el nombre de còpies a editar. En qualsevol cas, si finalment un fotògraf tria fer-ne una edició limitada, decidir el nombre de còpies serà el pas següent. Però d'això ja en parlaré en la propera entrada...

Vull donar-li les gràcies al Fernando Peracho, director de la galeria Valid Foto de Barcelona, per contestar totes les meves preguntes. Sense ell, aquest article no hauria estat possible. Gràcies Fernando!

13 de des. 2010

És ètic que el fotoperiodisme entri a les galeries d'art?

Fa unes setmanes, la galeria Valid Foto celebrava el seu primer aniversari exhibint una part del seu fons fotogràfic. Entre les 54 obres exposades d'autors tan dispars com Ariadna Arnés, Colita, Xavier Miserachs, Humberto Ribas, Leopoldo Pomés, Penti Sammallathi, Gilbert Garcin, August Sander i Mark Selinger (entre d’altres), i havia una foto de la Nina Berman guanyadora del primer premi del World Press Photo 2007 en la categoria de retrats. La imatge mostrava el retrat d'un marine nord-americà terriblement desfigurat a causa d’un atac suïcida a l’Iraq, al costat de la seva jove i bonica esposa (amb cara de circumstàncies) el dia del seu casament (a l'esquerra).

Mitja hora abans de la inauguració de l'exposició, el Paco Elvira (el primer en arribar-hi) em va presentar al Brauli Teixidó, propietari de la galeria juntament amb el Fernando Peracho, i ambdós em van preguntar (el Paco i el Brauli) què opinava sobre el fet que una galeria comercial exhibís una foto com aquella. Teixidó sostenia que la història de l’art està plena de pintures truculentes, morboses i violentes com les que mostren amb tota crueltat i detall el martiri dels sants catòlics. Quina diferència hi ha, doncs -es preguntava-, entre una pintura d’una batalla i una fotografia d’un conflicte bèl·lic? Per què si algú vol adquirir una fotografia d’un esdeveniment actual, per cruel o terrible que sigui, no ha de poder comprar-la? Col·leccionista o no, segons Teixidó, la compra d’una imatge d’aquestes característiques es tan legítima com la d’una foto de paisatge, per posar un exemple.

La foto de la Nina Berman que s'ha exhibit aquests dies a la galeria Valid Foto de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Està clar que el fotoperiodisme està buscant canals alternatius a la premsa, donat que aquesta ha cedit l’espai que li havia destinat a altres continguts més barats i menys qüestionats per la publicitat, els vaig respondre. I els circuits artístics són una clara possibilitat per a difondre les realitats polítiques actuals i de compromís social. Recordo que fa dos anys, l’artista colombià Fernando Botero va exposar algunes obres de la seva famosa sèrie sobre Abu Ghraib a la galeria d’art The Meridian Gallery de San Francisco, en una exposició col·lectiva anomenada “Art of democracy: War and Empire” que tenia com a tema l'estat de la democràcia als Estats Units i l'ocupació militar permanent a l'Iraq i l'Afganistan. Si en lloc de pintures haguessin estat fotos, hi hauria hagut alguna diferència?

Fernando Botero, Abu Ghraib 50, 2005.

Honestament opino que el fotoperiodisme pot complir el seu paper de testimoni i memòria per transformar el món, també des de les sales d'exposicions i els museus. Des de sempre, l’art ha estat una eina de transmissió d’un missatge, una utopia o un diagnòstic, i per tant, pot ser un circuit plenament legítim per a difondre el fotoperiodisme, tot i que menys massiu. Això significa, doncs, que tota fotografia documental té cabuda en una galeria d’art? (no oblidem que una galeria no és un museu encara que comparteixi amb ells algunes funcions, sinó un negoci de compravenda d’obres d’art).

Sense coincidir de ple en allò que un dia el director del Visa pour l’Image, Jean François Leroy, va comentar en una classe magistral, respecte a que comerciar imatges de la misèria del món és una obscenitat i qui les compra, un pervertit, sincerament li vaig confesar a Brauli Teixidor que se’m fa difícil imaginar les 4 insofribles fotos de la lapidació d’un home a Somàlia que podíem veure aquest any a l’exposició del World Press Photo 2010 penjades a la seva galeria i els arguments o motius que algú podria tenir per comprar-les.

Foto guanyadora del segon premi World Press Photo 2010 de la categoria de sèries, de Farah Abdi Warsameh per The Associated Press.