19 de febr. 2012

Photographic Social Vision porta al CCCB quatre exposicions del festival Visa pour l'Image


Els que conegueu a la Sílvia Omedes sabreu que és una de les persones que més es desviu perquè en aquest país s'obrin nous canals de difusió per a la fotografia documental, ara que la premsa ja no dóna pràcticament cabuda a cap reportatge fotoperiodístic. Al capdavant de Photographic Social Vision, fundació privada sense ànim de lucre que des de fa deu anys destaca com a plataforma de suport al fotoperiodisme, la Sílvia és la artífex de què a Barcelona puguem veure des de fa set anys l'exposició del World Press Photo (superant afortunadament totes les adversitats econòmiques) i de que el treball de fotògrafs com Daniel Beltrà, guanyador del darrer Veolia Wildlife Photografer of the Year, arribi al gran públic.

Doncs bé, ara la nova fita de la Sílvia i l'equip de Photographic Social Vision és portar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)una part del Visa pour l'Image, el festival de fotoperiodisme més prestigiós del món que se celebra anualment a Perpinyà i que, juntament amb el World Press Photo, és un dels referents més importants de la fotografia internacional. Perquè us en feu una idea, només en l’última edició, va congregar més de 225.000 visitants, 3.000 professionals i 8.000 escolars.

Ara, per primera vegada en la història del festival, una selecció del Visa surt del seu espai habitual i arriba a Barcelona. Sota el títol 'Més Fotoperiodisme. Visa pour l´Image a Barcelona', el CCCB exposarà quatre mostres triades expressament del que s’ha viscut en tres continents al llarg del 2011:

  • El tsunami que va devastar l’est de l’illa del Japó al març. Una mirada col∙lectiva publicada per la revista Days Japan.
  • Les revolucions àrabs iniciades al febrer des d’Egipte fins al Iemen passant per Tunísia i Bahrain, captades per l’ull de Yuri Kozyrev (Agència NOOR).
  • Un sorprenent i colorista reportatge de Shaul Schwarz (Getty Images) sobre la narcocultura com a retrat de la societat que conviu amb i gràcies al narcotràfic a Mèxic.
  • I l'emotiu reportatge sobre la vida quotidiana d’una dona mutilada que lluita per sobreviure al camp en la Uganda postbèl∙lica. Un treball commovedor de Martina Bacigalupo (Agència VU’).

Quatre exposicions que permetran accedir i contemplar reportatges fets en profunditat, i apreciar la tasca de fotògrafs compromesos en documentar de manera sensible i veraç el nostre món. En aquest vídeo podeu veure'n una petita mostra del que es podrà contemplar al CCCB. Us asseguro que les 4 exposicions són de les millors que es podien veure el passat setembre a Perpinyà.

Sens dubte, l'arribada del Visa a Barcelona és una gran notícia que necessita de la nostra complicitat perquè la mostra sigui un èxit de públic. Seria magnífic que en uns anys Barcelona es convertís en la segona seu del festival i capital de la fotografia, “la tènue llum que modestament ens ajudarà a canviar les coses”.

'Més Fotoperiodisme. Visa pour l´Image' s'inaugura al CCCB el 29 de febrer a les 7 de la tarda i estarà oberta al públic de l'1 de març al 28 de maig.

12 de febr. 2012

Samuel Aranda, World Press Foto 2011: la plasmació del dolor per damunt l'originalitat

© Samuel Aranda.

Acabo de llegir a Facebook alguns comentaris crítics amb la foto de Samuel Aranda, guanyadora del World Press Photo 2011 atorgat ahir, que m'han fet bullir la sang i impulsat a escriure la primera entrada d'Enfocant dels darrers quatre mesos.

Alguns titllen la imatge de tòpica, previsible, de simple iconografia cristiana... Fins i tot de burgesa (?). Altres consideren que no està a l'altura d'altres Madones sofrents premiades anteriorment. I als que opinem que és una imatge valuosa ens consideren uns ignorants.

Opinar sobre una imatge documental en funció únicament de paràmetres artístics, buscant l'originalitat de l'obra per damunt de qualsevol altre criteri, és totalment erroni. El fotoperiodisme, per molt que hagi entrat ja a les galeries, no és art, és informació. Els arguments artístics haurien, en tot cas, de considerar-se secundaris. Sempre serà més important la plasmació del patiment humà que l'estètica o originalitat d'una foto, el fons que la forma.

Estic convençuda que l'esteticisme despista de les desgràcies del món. Ja ho he defensat en alguna altra ocasió. Davant d'una imatge bonica, la gent es fixa abans en què bona que és la foto que en l'horror que mostra. Hem de demanar als fotoperiodistes que prenguin imatges diferents, originals i boniques d'un conflicte pel simple fet que "això ja ho hem vist abans"? Els mitjans de comunicació han d'evitar donar les mateixes fotos encara que els conflictes siguin diferents? Els concursos han d'evitar premiar-les? Definitivament, no.>

Els posats de celebritats que omplen les pàgines dels dominicals sempre són els mateixos, les fotos de rodes de premsa, encaixades de mans, mítings polítics... Ningú no es queixa del fotoperiodisme de corbata que veiem cada dia en totes les pàgines dels diaris. Per què hem de demanar als fotoperiodistes que realitzin fotos diferents quan es tracta de desgràcies i conflictes?

La guerra no és un lloc on fer fotos originals i artístiques. La guerra és un horror, el més vergonyós de l'ésser humà. Treballar fent fotos en un conflicte i relacionar-se amb el dolor dels altres és molt dur, i el Samuel Aranda ha sabut acostar-se a aquest dolor amb respecte i compassió. Per això ha guanyat el World Press Photo 2011, per transmetre el dolor magistralment, sense artificis. Encara que ja l'hàgim vist altres vegades, tantes vegades.