12 de febr. 2012

Samuel Aranda, World Press Foto 2011: la plasmació del dolor per damunt l'originalitat

© Samuel Aranda.

Acabo de llegir a Facebook alguns comentaris crítics amb la foto de Samuel Aranda, guanyadora del World Press Photo 2011 atorgat ahir, que m'han fet bullir la sang i impulsat a escriure la primera entrada d'Enfocant dels darrers quatre mesos.

Alguns titllen la imatge de tòpica, previsible, de simple iconografia cristiana... Fins i tot de burgesa (?). Altres consideren que no està a l'altura d'altres Madones sofrents premiades anteriorment. I als que opinem que és una imatge valuosa ens consideren uns ignorants.

Opinar sobre una imatge documental en funció únicament de paràmetres artístics, buscant l'originalitat de l'obra per damunt de qualsevol altre criteri, és totalment erroni. El fotoperiodisme, per molt que hagi entrat ja a les galeries, no és art, és informació. Els arguments artístics haurien, en tot cas, de considerar-se secundaris. Sempre serà més important la plasmació del patiment humà que l'estètica o originalitat d'una foto, el fons que la forma.

Estic convençuda que l'esteticisme despista de les desgràcies del món. Ja ho he defensat en alguna altra ocasió. Davant d'una imatge bonica, la gent es fixa abans en què bona que és la foto que en l'horror que mostra. Hem de demanar als fotoperiodistes que prenguin imatges diferents, originals i boniques d'un conflicte pel simple fet que "això ja ho hem vist abans"? Els mitjans de comunicació han d'evitar donar les mateixes fotos encara que els conflictes siguin diferents? Els concursos han d'evitar premiar-les? Definitivament, no.>

Els posats de celebritats que omplen les pàgines dels dominicals sempre són els mateixos, les fotos de rodes de premsa, encaixades de mans, mítings polítics... Ningú no es queixa del fotoperiodisme de corbata que veiem cada dia en totes les pàgines dels diaris. Per què hem de demanar als fotoperiodistes que realitzin fotos diferents quan es tracta de desgràcies i conflictes?

La guerra no és un lloc on fer fotos originals i artístiques. La guerra és un horror, el més vergonyós de l'ésser humà. Treballar fent fotos en un conflicte i relacionar-se amb el dolor dels altres és molt dur, i el Samuel Aranda ha sabut acostar-se a aquest dolor amb respecte i compassió. Per això ha guanyat el World Press Photo 2011, per transmetre el dolor magistralment, sense artificis. Encara que ja l'hàgim vist altres vegades, tantes vegades.

35 comentaris:

  1. No t’amoïnis que, si d’un país han de sortir comentaris negatius, aquest serà l’Espanya de sempre. Per sort també dona gust palpar l’alegria dels companys que sincerament s’alegren de l’èxit d’en Samuel. I que, tot sigui dit, s’ho ha guanyat a pols. A veure quans arriscarien la seva vida per guanyar quatre euros mal comptats, vivint tres mesos en un país com Iemen, on segrestar occidentals està a l’ordre del dia.

    ResponElimina
  2. Criticar és el gran esport nacional i internacional (sobretot últimament des del país vehí). Jo trobo molt ben encertada la selecció de la guanyadora del WPP 11. Felicitats Samuel.

    ResponElimina
  3. En hi ha que diran fins i tot que no ha escollit prou bé el objectiu i que la exposició no és del tot correcte. En fi la fotografia ens serveix al final per expressar moltes coses i molt diferents, però cal emmarcar cada una de elles en el calaix que li correspon, i en aquest cas n'és el fotoperiodisme. Totalment d'acord amb el raonament del post i amb els comentaris anteriors.

    ResponElimina
  4. D'entrada perdó per no parlar Català. Pero es que me gustaría opinar sobre los comentarios que aparecen en el Facebook. Tristemente en el face puede opinar cualquiera y crear una polémica intencionada o no, pero el caso es que estoy con Tino, es España tenemos la particularidad de portera que te dice que no quiere contarte nada de la vecina del quinto pero acaba contándote con pelos y señales su mala vida. El caso es que no sé porqué motivo y razón en este país nos gusta joder al de al lado para así pensar que nuestra vida es mucho mejor. A mí especialmente la foto de Samuel me parece buenísima, pero si no fuese así solo por el hecho de que un español ha ganado el premio de fotografía más importante del mundo me alegraría. Creo que hay ciertas personas si mantuviesen la boca cerrada nos iría a todos mejor.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tienes que pedir perdón, Javier. Faltaría más. Esta es tu casa :)
      Mil gracias por tu comentario y bienvenido.

      Elimina
  5. El que passa, i sobretot en el Facebook (que es una mena de safareig glocal), és que aquí tothom sap de tot, hi ha massa "especialista" sense criteri que no té ni la més remota idea del que diu, sempre descontextualitza i generalitza i es creu que tot surt per art i màgia sense cap mena d'esforç (el futbol és un clar exemple sense transcendència sobre aquest tipus d'actituds). A això, se'n diu en català "xerrameca" o en anglès és bullshit (merda de toro). Gent que no diuen res i emboliquen el discurs públic, si és que n'hi ha, sobre el tema, ja que els que sovint són especialistes de debò no hi participen.

    Un dels primers grans "fotoperiodistes" sobre conflictes bèl·lics va ser Goya (mireu, per exemple els Fusilamientos del 3 de mayo). Les seves imatges són informatives, com totes les que fan els fotoperiodistes i surten als diaris, és després que s'ha buscat la part estètica. Encare que una cosa no treu l'altre, poden ser estètiques o emotives i alhora ser informatives. Mireu que en fa de temps que se'n fan d'imatges de guerra!!!

    Felicito al Samuel Aranda pel premi i admiro l'esforç que deu haver dedicat per aconseguir-lo. Esforç de tota una carrera com diu en Tino Soriano.

    ResponElimina
  6. Yo creo que la imagen ganadora es la típica que, cuantas más veces la miras, más cosas te cuenta y más sensaciones te transmite. Desde luego, en su forma, es una imagen sencilla, pero personalmente estoy harta de ver, cada vez más, trabajos tan centrados en la forma que se olvidan del contenido. Como periodistas cuya herramienta es la cámara tenemos la obligación de contar historias con nuestras imágenes. Para hacer poesía gráfica sin contenido hay otros foros más adecuados.
    Además, nunca llueve a gusto de todos, ni en la fotografía ni en ninguna otra disciplina. Y decir que esa imagen no merecía ganar es desacreditar a un buen puñado de profesionales con grandes trayectorias que han pasado días viendo miles de imágenes.
    Es una imagen muy potente. ¡Enhorabuena, Samu!

    ResponElimina
  7. La imatge demostra el que vol dir informació i fotografia alhora, ajuntar diversos sentiments en una imatge, horror i pietat i ames informa dels horrors que vol dir una guerra. Ho trobo increible, crec que coses aixi fan que valgui la pena fer fotografia. Si els que no ho enten es una llastima... Magnific per Samuel!!!

    ResponElimina
  8. Als fotoperiodistes se'ls pot demanar originalitat, però poc més es pot demanar a aquesta foto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se'ls pot demanar originalitat en els temes, en els enfocaments, en les històries que conten però la foto que ha fet el Samuel no s'ha de fer perquè ja n'hem vist de similars en altres ocasions? O li hem de donar un enfocament més artístic perquè sigui original? Jo crec que no. L'originalitat si, però no sempre, no en tot.

      Elimina
    2. Jo la trobo, des del punt de vista estètic, gairebé perfecta, difícil de millorar. Que se'n hagit fet de similars no li treu mèrit.

      Elimina
  9. Envidia, mucha envidia corre estos días por la red. He leído muchas cosas buenas de Samuel, felicitando su trabajo y su trayectoria pero también he notado muchos silencios, demasiados y Samuel no se lo merece.

    Quisiera felicitar públicamente en este comentario a alguien que siempre creyó en él. No ahora que ha ganado el WPP sino desde hace años. Alguien que lo animó y ayudó en su camino de ilusiones, periodismo y fotografía, alguien que apostó siempre por sus trabajos.
    Intentaré decirlo lo más alto posible porqué esa persona, desde ese silencio tímido y prudente que lo caracteriza, merece todo nuestro reconocimiento, ¿su nombre? PEPE BAEZA.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pepe siempre ha sido un editor gráfico extraordinario, no sólo por su compromiso con el fotoperiodismo más crítico, sino también por su empatía y apoyo a los fotógrafos más combativos. Lo terrible es que la prensa de este país no apuesta ni por una edición gráfica de calidad, ni por fotógrafos como Samuel, ni por la fotografía como documento de denuncia, ni por unos contenidos dignos. Así, no es extraño que los buenos fotógrafos y los buenos reportajes se publiquen afuera. Esta misma semana, sin ir más lejos, hemos visto también como el New York Times publicaba el video multimedia 'El Genocidio Silenciado de las mujeres' en Guatemala realizado por Ofelia de Pablo y Javier Zurita, un trabajo que aquí nadie no ha querido.
      Ya lo dijiste bien el otro día en el Col·legi de Periodistes de Barcelona: con esta prensa miope y de pandereta, lo mejor es que nos busquemos la vida en el exterior. Aquí ya no hay nada que hacer.

      Elimina
  10. Con tu permiso, adjunto lo que al respecto de la conversación en el caralibro sobre esta gran imágen escribí sobre tus comentarios:

    "Estoy de acuerdo contigo María Rosa, pues la labor fundamental de un fotoperiodista es fotografiar lo que cree importante hacer llegar y ser visto por otros. Pero la estética también es importante, como en todo, y, sin obsesionarse ni convertirla en el leif motiv del trabajo, es importante porque cada profesional tiene su visión, su manera personal, íntima de querer capturar ese instante que quiere compartir con el resto, y eso, el encuadre, la utilización de la luz, todo lo que en ese instante fugaz sea diferente será parte gracias a su aportación como fotógrafo y a otras en parte fortuito -supongo que en tales circunstancias tan complicadas a veces con tener la cámara preparada con ciertos parámetros según el momento y encuadrar ya es muchísimo-.

    Etica y estética no siempre tienen que estar separadas y no deberíamos mezclar esto con el término "arte". La definición de arte sigue dando para muchas conversaciones y diatribas. Puede algo doloroso o duro de ver ser arte?, yo opino que sí, y lo es actualmente. ¿Puede haber arte en el dolor y el sufrimiento humano?, nunca, no, a mi parecer, pero sí en su plasmación a través de la mirada de otro qu nos quiera hacer partícipes de ello de una manera personal y suya.

    Por ello: distingamos arte y fotoperiodismo siempre, pero no nos neguemos rotundamente a que el arte pueda utilizar la fotografía -aunque el tema sea "duro" de ver- para sus propios fines.

    Otra cosa es ciertos fotógrafo/artistas/autores que juegan en ambas orillas y no acaban de definir lo que pretenden, creando cierta confusión en el público al ver mezcladas belleza y misería, exponiendo en galerias y a la vez en semanarios el mismo trabajo. Y no cito nombres."

    Sigo suscribiendo lo escrito. Decimos más o menos lo mismo pero en el apartado sobre ética+estética es donde no llegamos aun cierto acuerdo, me parece.

    Un saludo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fernando, honestamente opino que el fotoperiodismo puede cumplir su papel de testigo y memoria para transformar el mundo también desde las salas de exposiciones y los museos. Desde siempre, el arte ha sido una herramienta de transmisión de un mensaje, una utopía o un diagnóstico, y por tanto, puede ser un circuito plenamente legítimo para difundir el fotoperiodismo, aunque menos masivo. Sobre ello ya escribí en un anterior post: http://enfocant.blogspot.com/2010/12/es-legitim-que-les-galeries-dart.html

      Sin embargo, aquí de lo que se trata es de saber si una foto que muestra el sufrimiento, la pena y el consuelo de una madre a su hijo, por el mero hecho de haber visto otras muchas fotografías que cuentan lo mismo, debemos exigirle que sea original y artística porque si no pierde fuerza y sentido. Yo no lo creo.

      Elimina
    2. Si l'art fos el que suggereixes, potser sí, però en parlar d'art com es fa en aquest contradictori món com "entrar en el circuit i el mercat artístic" no crec que el fotoperiodisme hagi de fer-ho.

      Tu mateixa li atorgues el paper de testimoni i memòria, això és incompatible, creo jo, amb el que s'entén avui dia com "l'art actual", la llei de l'oferta i la demanda sobre les creacions, subjectes a modes, especulación i convertides les obres en mers objectes mercantils de l'estètica. Sí, tu i jo -i moltíssima gent més , per sort- sabem que l'art és una altra cosa i no això però el risc que escomet qualsevol treball fotoperiodístic en entrar en aquest món és el de perdre el seu missatge, la seva càrrega de realitat mostrada, la seva força, la seva primera finalitat.

      Per això, parlava que no és el mateix que l'art utilitzi la fotografia com una eina més, que em sembla normal i legítim i que un professional del fotoperiodisme promocioni el seu treball com a obres d'art. Ho sento, però penso que no és el mateix.

      En tot la resta que comenteu estic basicamente d'acord. En concret en la imágen hi ha, cert, alguns "clixés estètics" que alberguem tots ja en el nostre imaginari col·lectiu a causa de la nostra educació visual i cultural occidental. Però això no fa dolenta la imágen, de cap manera. Quan mirem una imágen subconscientemente busquem relacions amb unes altres ja conegudes, això està estudiat, com un procés propi del nostre cervell que tira dels recursos que té i maneja.

      I el que comenta Jesús G. Pastor és un aportació que em sembla molt bona sobre la repetició de certs rols femenins "passius" en imagenes efectuades en zones de conflicte quan és obvi que pot haver-hi dones d'un altre tipus allà. O no. Perquè, potser, tristament, veiem repetides escenes de dolor, d'ajuda, de desemparament perquè en molts llocs és així, són les protagonistes de la guerra amagada, la que viu sotmesa doblement pel propi conflicte i per la seva condició de dona.

      És solament una anotació, un pensament que em sorgeix doncs no he estat mai en una guerra ni en una zona de conflicte bèl·lic. Com diu encertadament Alfons, en "l'estupidesa humana" per excel·lència.

      No havia llegit aquella entrada María Rosa, ho sento. M'agrada molt aquest blog, perquè prenc molt llegint comentaris d'uns altres.

      Una salutació.

      Elimina
    3. I que consti que segueixo afirmant que la *imágen de Samuel m'agrada encara que sigui una escena "clixé" en el nostre imaginari, explica una història i aquestes dues persones són de carn i os i no de cartró pedra, dins d'un horror personal i col·lectiu, que sofreixen.

      No coneixia a aquest fotoperiodiste i el que estic veient d'ell aquests dias em sembla molt bo.

      I la seva labor, com la d'altres, importantíssima per combatre la desinformació i ocultació d'altres realitats al món per part del poder -crideu-li econòmic, polític, financer, m'és igual que són primers germans-, el mateix poder que fa que després els costi col·locar el seu treballs aquí. Curiós no?.

      Subscric plenament el que va comentar per la xarxa Gervasio Sánchez referent a Samuel i altres joves fotoperiodistes freelance que caminen per aquí barallant per fer el que volen fer i de la manera que poden.

      Enhorabona a Samuel Aranda, en aquest cas, i a la resta.

      Elimina
  11. No he leido estas críticas que mencionas, pero yo no quiero perder el tiempo leyendolas ni escucharlas. El fotoperiodismo es un genéro periodísticoy, como tal no busca el arte ni la estética, aunque a veces se puede conseguir, la estética.Samuel y otros fotoperiodistas nos cuentan con su mirada lo que algunas personas no quieren ver ni saber.Samuel, como muchos que luchan por llegar, ha llegado y, se lo merece.Bravo

    ResponElimina
  12. Recordo que fa més de 30 anys vaig fer una assignatura, es deia "Lectura de la imagen". El professor era molt bó.
    Ens va ensenyar que es podia estar 15, 20 , 30 minuts navegant per una imatge, analitzant-la, esmicolant-la, sentint-la.
    Aquesta foto, com les darreres guanyadores, plasma excel·lentment l'estupidesa de la guerra però plasma també quelcom molt necessari: el patiment de les víctimes. I quelcom encara molt més bell i més necessari: l'heroic paper de les dones àrabs en particular i de la dona en general. Davant la estupidesa i brutalitat neolítica dels homes guerrers hi ha l'immens amor, sacrifici, valor, de tanta vidua, tanta germana, tanta mare...Què hi ha més autèntic i més oposat a la guerra que l'amor, que l'amor femení en particular?
    De tot això i més em parla aquesta foto i aquest merescudíssim premi. Felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord amb tu, Osselin. Moltes gràcies pel teu raonament.

      Elimina
  13. Roser Vilallonga13/2/12 2:34

    L'enveja sempre és molt mala consellera.... la foto parla per si mateixa i tot el demés són excuses de mal pagador.
    Encara que dia sí i dia també volen ferir-lo de mort, el fotoperiodisme és viu i ben viu! Celebrem-ho!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, Roser, el fotoperiodisme està ben viu. La que està tocada de mort és la premsa d'aquest país.

      Elimina
  14. vaya por delante mi alegria por ver esta nueva entrada en tu blog. Y mi felicitación para Samuel, que en cierta manera representa el reconocimiento al trabajo de los fotoperiodistas de este país donde la prensa impresa es tan cutre (con alguna honrosa excepción), y al servicio absoluto de los anunciantes. La independencia y la investigación (el periodismo, vamos) ya no forma parte de su decálogo. De pena.
    Un abrazo y adelante!

    ResponElimina
  15. Es una evidencia que la estética del horror existe. No se puede decir que sea belleza para todos, pues la belleza es algo relativo, pero si se puede hablar de estética. En mi opinión la imagen de Samuel Aranda no es bella, pero es perfecta pues su cometido lo cumple al 100%. Y eso es lo que se premia, el cometido, la función y sobre todo un trabajo enorme. Se podría decir que se premia al fotógrafo y no a su "foto", en cierto modo. Un concurso como el WPP, con más de 100.000 imágenes no es fácil de manejar. Decir que una imagen es la mejor de entre 100.000 es difícil pero no imposible. Por eso hay que valorar otras cosas que no solamente encuadre, composición o mensaje (factores estos mil veces repetidos). Ahí es donde entra el autor creo yo. Una dedicación como la de Samuel ya es suficiente para que este sea premiado. Muchos hemos estado delante del horror y hemos intentado captarlo con una cierta estética, es obvio. Y es legítimo. Voy a ser claro: si haces una foto con mucho mensaje pero muy mala (en documentalismo-fotoperiodismo) te la comes con patatas. Si la haces muy buena y con mensaje, ganas premios y se publica, con todo lo que ello conlleva: beneficios para el autor y beneficios para el mensaje que este trasmite. ¿NO es lo que pretende el fotógrafo?. Pues no hay más que hablar.
    Samuel, una vez más: FELICIDADES, te lo mereces, tú y esa mujer que sostiene la estupidez humana en sus brazos.

    ResponElimina
  16. "El Samuel Aranda ha sabut acostar-se a aquest dolor amb respecte i compassió"... cap dubte al respecte, una imatge brutal, un gran treball, molta dedicació personal, molt talent... Enhorabona pel post, i pel blog que segueixo fa un temps ja...
    Potser un dels problemes d'aquest premi (no d'aquesta edició, ni del Samuel, del premi) i que curiosament no és el que els voltors habituals critiquen del treball del Samuel, és la dinàmica simplificadora de molts mitjans (dels nacionals millor ni parlar), la manera d'acostar-nos a la situació de la dona tant l'any passat com aquest...
    Sembla que no es vulguin mostrar les milers de dones lluitadores i sí les 'mares', 'tendres', les que tenen cura de la resta... o bé les dones víctimes, les dones maltractades...
    Osselin, atenció, no nego que també existeixen, i que no s'han d'amagar de les informacions... però la realitat és polièdrica i sembla que el missatge de fons sigui, mireu, dones, què segura que és Europa, que demòcrates i respectuosos amb les llibertats i els drets som aquí... i què poc a la resta del món... mireu quin ha de ser el paper de la dona, o víctima o mare...
    Però... i les dones que als països àrabs han estat actrius de canvi, protagonistes no-passives? No mereixen també reconeixement i visibilitat? I això no és responsabilitat dels fotoperiodistes, ni del Samuel, que de ben segur té moltes i molt bones imatges que mostren (amb estètica inclosa) aquest aspecte de la realitat...
    Samuel es mereix tot el reconeixement, sense lletra petita. I qui el critica, hauria d'explicar quin model de fotoperiodisme vol, si és que en vol cap, és clar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per sort, son moltes les fotos preses de dones en acció, de dones en lluita, també àrabs.
      Potser tens raó que aquest imatge abunda en l'estereotip maternal de la dona i que una foto d'una dona en lluita hauria estat més representativa d'un paper més actiu de la dona.
      Potser no cal caure en l'estereotip fàcil del guerrer i la infermera però estadisticament el que existeix més ara als llocs en conflicte es la dona que pateix i que no por fer gaire cosa per prendre part activa.
      La teva reflexió és molt encertada, aguda i interessant però no crec que en aquest cas World Press hagi actuat mogut per estereotips. Sigui o no el seu paper més correcte hi ha molta dona ( i molts nenes i molts avis i molts mutilats...) que només pot que patir en silenci, sense cap més opció.
      T'agraeixo molt el teu punt de vista. M'has fet pensar força.

      Elimina
    2. Sí, Osselin, tens raó en que hi ha una majoria com comentes... El problema de les estadístiques és que invisibilitzen sempre les minories... i a vegades també les majories fins que tot esclata...
      Però estem d'acord en l'essència, en l'admiració del treball del Samuel que, per sobre de debats, mostra compassió envers el dolor i el patiment de les víctimes, siguin quines siguin...
      Seguim!

      Elimina
  17. Una opinión más, sin que suponga una crítica de la foto:

    http://jmcolberg.com/weblog/2012/02/the_problem_with_western_press_photo/

    Critica más a los editores gráficos, a los medios y a las agencias. Y desde mi punto de vista muy acertada (aunque por aquí haya algún editor que sigo frecuentemente y que no quiero que vea como una crítica personal sino como una llamada de atención a los medios en general).

    A mi me parece que la foto de Samuel es muy buena, magnifica y no entro en si esta u otra debe haber ganado. Mi enhorabuena a Samuel desde aquí. Yo si reconozco tener envidia (sana) por haber hecho una foto así. Critico el sistema que hace que los medios muestren una imagen distorsionada de la realidad en los países árabes/musulmanes o de Oriente Medio. Que muestren lo que los medios por interés (o por desconocimiento) o un editor gráfico desde un despacho pueda mostrar que en muchos casos no coincide con una imagen real ni aproximada sino que coincide que no lo que nosotros, "occidentalitos" de a pie, "queremos" ver. Se que alguno me criticará por esto que digo y por aprovechar la foto de Samuel para generar debate pero me parece que el articulo de Colberg dá en el centro de la diana. De verdad son necesarios tantos fotógrafos occidentales en países no occidentales? No existen fotógrafos locales que generalmente pueden tener una visión más cercana y que entienden mucho mejor la realidad de un país por encima de los estereotipos de un niqab, un chador o un burka?

    Que pensais?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ay, el eurocentrismo... y cómo nos (me) cuesta renunciar a viajar a países "lejanos" para "verlos"...
      Creo que el debate que apuntas es, más que interesante, necesario.
      Y coincido también en que es una lástima que sólo cuando gana "uno de los nuestros" se intente abrir... y, por encima de todo, que algunos eviten debates necesarios y se centren en criticar un trabajo que, per se, es impecable...

      Elimina
    2. Creo que hay centenares de freelance europeos que se juegan el tipo por esas guerras del planeta.
      Si analizamos las guerras como un lugar de trabajo (parece frío pero vaya...es verdad)
      pues tienen derecho a ir a ese espacio laboral todos los fotógrafos mundiales.
      Con respecto a si la visión de los hechos sería más o menos acertada realizada por autóctonos, pues yo creo que la visión de alguien no implicado afectivamente en el conflicto en teoría debería ser más objetiva.
      Aunque eso de la objetividad es muy relativo porque podría darse el caso de que el fotógrafo realice la foto pensando en las preferencias ideológicas o estéticas de los dos o tres editores gráficos qeu pueden comprársela, lo que no dejaría de ser una autocensura conceptual y ayudaría finalmente y aquí coincido con Jesús a difundir uan determinada forma de de ver sea una american way o una european way of seeing.
      Digo yo, vaya. No dejo de ser un aficionado en la distancia.

      Elimina
    3. Sobre esto que comentáis hay documental/propuesta artística bastante interesante que creó cierta polémica y debate en la expo de Antifotoperiodismo en el 2010 en el palau de la Virreina que si no tuvísteis oportunidad de ver lo hagáis -seguro que anda por la red-. Episode III: Enjoy Poverty (2009)", del artista Renzo Martens.

      Habla de beneficiarse profesionalmente con el conflicto y desgracia de otros, o de impedir que fotografos del lugar puedan hacer el trabajo de estos occidentales, o del papel de las ong en el tema de su propia imágen, de estos fotoperiodistas europeros o norteamericanos que van hasta allí para dar "su" versión o las de las agencias que les contratan, el autor intenta -de manera un tanto cínica, cruel y perversa ami entender- convencer a un humilde fotógrafo social de allá para ofrecer su trabajo y sus imagenes a ongs y agencias que operan in situ con el resultado que os podéis imaginar tal y como funciona éste mundo.

      Lo dicho, interesante y polémico docu-recreación artística sobre si a la pobreza se le puede sacar beneficio por ambos lados y no solo por uno, según el artista.

      Elimina
  18. A mi la foto m'agrada. Des del primer moment i cada vegada més. Tant....que penso que....que no desitjaria que ens passés com la famosa foto del petó de París després de la guerra.
    Enhorabona al Samuel.

    ResponElimina
  19. Las obras de teatro tienen su critica el cine la literatura pero ojo con la fotografia a mi la foto no me dice nada no se si es un preso si en un drogadicto si es el despertar de un san fermin ni la luz ni los guantes blancos etc etc.

    ResponElimina
  20. Enhorabona Samuel. Crec que ja està tot dit i que la fotografia s'ho mereix. Moltes felicitats !!!!

    ResponElimina
  21. La crítica fora de les teves fronteres és acollida normalment amb entusiasme, la crítica de portes cap endins és normalment ignorada. Per això de no veure imatges sobre les protestes del 15m que tanta foto espectacular va donar. O sobre editors gràfics que parlen molt en llibres sobre anàlisi de fotoperiodisme i després no volen saber res de treballs crítics amb la realitat de la seva pròpia ciutat.
    La foto del Samuel és perfecta.

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!