31 d’ag. 2011

El festival GETXOPHOTO 2011 proposa mirar de front la vellesa en la seva 5ª edició

Foto: Peter Granser

Setembre arrenca amb la inauguració demà dijous de la 5ª edició del GETXOPHOTO 2011, un festival de fotografia documental que se celebra a Getxo (localitat guipuzcoana a 14 km de Bilbao i a només 5 hores en cotxe de Barcelona) que, després de cinc anys, es consolida com un dels esdeveniments fotogràfics anuals més importants.

Aquest any, el festival proposa mirar de front la vellesa. En aquests temps en què la joventut és el valor suprem i vivim d’esquenes a la gent gran, moltes vegades menystenim com viuen, estimen, es diverteixen, emmalalteixen o, fins i tot, moren els nostres avis. Els organitzadors del festival, però, volen demostrar que fer-se gran no és ni bo ni dolent, sinó simplement inevitable. Per això, Frank Kalero, comissari del Festival, a més de fundador de la revista OjodePez i director del Photo Meeting de Barcelona, ​​ha reunit a Getxo l'obra d'una vintena d'autors al voltant de la vellesa (entre els quals destaquen fotògrafs tan reconeguts com Michael Ackerman, Peter Granser i Ricky Dávila) i s'ha fixat com a objectiu mostrar les diverses facetes d'aquest període vital universal, donant visibilitat a algunes de les diverses experiències que tenen lloc en aquesta etapa de maduresa.

La gairebé vintena de treballs seleccionats per Kalero són molt variats i aborden la senectut des de molt diferents perspectives, encara que centrant-se en la tercera edat de l'estat del benestar. Convé recordar, però, que una gran part del planeta segueix immersa en una economia de subsistència, en la qual no existeixen ni jubilació, ni balls de saló, però on, paradoxalment, s'envelleix amb més dignitat.

Les exhibicions estaran exposades del 1 al 30 de setembre, principalment en l'eix que va des de la platja de Ereaga al Port Vell d'Algorta. La part alta de Getxo acollirà les exposicions en sales. Les activitats principals tindran lloc durant el primer cap de setmana del festival, de l'1 al 4 de setembre. Una de les més atractives és la visita guiada especial que recorre gairebé totes les exposicions a càrrec de Frank Kalero, comissari d'aquesta edició, acompanyat d'alguns dels fotògrafs convidats que comentaran la seva obra in situ.

La inauguració de demà dijous 1 de setembre comptarà amb la presència de Naomi Harris, autora de l'impactant reportatge sobre els swingers (intercanvis de parelles) als EUA; Steve Schofield, que ha retratat el món dels aficionats a la ciència ficció; el col.lectiu berlinès Mentalgassi i les seves intervencions urbanes; Andreas Meichsner amb les seves imatges sobre les vacances organitzades, i el català Txema Salvans amb un treball sobre l'oci als afores dels centres urbans. Finalment, la inauguració es tancarà amb una entrevista a Martin Parr.

Us deixo el vídeo del deliciós espot que l'agència Contrapunt de Barcelona ha realitzat per GETXOPHOTO. L’han titulat Res a perdre i l'ha dirigit la Laura Mañá, la directora de pel·lícules tan interessants com Morir en San Hilario. L’espot anima a aprofitar la vellesa per viure i fer el que un vol realment. Tenint en compte que tard o d'hora tots hi arribarem, val la pena que li donem una ullada per anar-hi pensant.


30 d’ag. 2011

Imatges que ja no ens commouen i el festival Visa pour l'Image

El País Semanal nº 1.822 del 28 d'agost de 2011

Escuro la darrera setmana de vacances llegint el dominical El País Semanal tombada a l’hamaca del jardí sota l’ombra d’un pi, un dels petits plaers que es poden assaborir a l’estiu. Fullejant-lo, arribo a la secció La Imagen, on cada setmana, el prolífic novel·lista i periodista Juan José Millás comenta una fotografia. No és ni molt menys un anàlisi tècnic de la imatge, sinó un comentari crític carregat d’ironia, acidesa i un punt d’humor sobre l’instant i els personatges que en ella s’hi representen. La imatge d’aquesta setmana, però, no dóna peu a gaires bromes. A la foto, un grup d’homes es disputa una bossa d’arròs. La imatge de Riccardo Gangale, de l’agència AP, està presa a Kenya des de dalt del camió d'ajuda humanitària que reparteix aliments, una perspectiva que Millás considera que “ja no ens commou”, per haver-la vist desenes de vegades. A mi, en canvi, em pertorba el suficient com per sentir-me de sobte incòmoda en el meu seient privilegiat.

És bona o dolenta aquesta foto?, es pregunta el periodista. La conclusió de Millás és que Gangale “no ha sabut contar les coses d’una altra manera, o sigui, que el primer que se li ha acudit al fotògraf és pujar al camió, que ve a ser el mateix que pujar-se al carro”. I afegeix: “De la mateixa manera que hi ha frases fetes que escoltem com qui sent ploure, hi ha fotografies que potser veiem però no mirem”. “Aquesta és una d’elles”, sentencia.

Millás té raó. Aquesta foto l’hem vista desenes de vegades. És una més de tantes imatges de crisis de fam a l’Àfrica, d’acord. Però afirmar que ja no ens commou és posar de manifest la inconsciència, indiferència i insensibilitat d’una societat abstreta en els seus propis dilemes. Les imatges captades des dels camions de les ONG que reparteixen aliments permeten fotografiar de front les múltiples i desesperades cares de la fam, perspectiva que malgrat que a Millás li sembli anodina, és molt més rotunda i contundent que l’oposada, és a dir, la dels voluntaris repartint els aliments fotografiats des de baix.

Però tot i que ens pugui semblar que aquesta foto ja l’hem vista abans, els fotògrafs han de deixar de fer-la? Han de buscar maneres més enginyoses, originals i, fins i tot, estètiques, de mostrar la realitat més cruel per a captar la nostra atenció i mirada? Per mi, la resposta és clara. És necessari que els fotògrafs continuïn fotografiant la fam per recordar-nos que continua existint, encara que no hi hagi maneres més originals i estètiques de mostrar-la. Perquè hi ha gent que ara mateix, a Somàlia, en ple segle XXI, continua morint de gana. Ens commoguin o no, imatges com la de dalt són necessàries per a donar fe i testimoni de les atrocitats del món. Necessitem veure per a conèixer i canviar les coses, encara que les múltiples cares de la fam, la guerra i la violència ja les haguem vist de sobres.

Ahir 29 d’agost va començar una nova edició del Visa pour l’Image, el festival de fotoperiodisme més compromés i important del món que des de fa 22 anys se celebra a Perpinyà. És probable que entre els treballs fotogràfics s’hi mostrin (ho desconec perquè encara no he mirat el programa. Estic de vacances!) reportatges sobre la catàstrofe de Fukushima. Tots tenim encara ben vives a la retina les imatges del terratrèmol d’Haití i el tsunami de Banda Aceh, però estic segura que les imatges del Japó ens ajudaran a reflexionar sobre coses tan rellevants com el perill nuclear o la fragilitat humana i mediambiental davant els despropòsits de la nostra superba civilització, encara que s'assemblin a les fotos d'anteriors desastres.

A tots els que creieu que la fotografia és “aquella tènue llum que modestament ens ajudarà a canviar les coses” (Eugene Smith dixit), espero trobar-vos a Perpinyà. Si hi aneu el darrer cap de setmana del festival, allí m’hi trobareu.