28 de juny 2011

Dues fotos per a una portada del 'Descobrir'


Feia alguns mesos que no us mostrava el making of d’una portada del Descobrir, així que aquí teniu el de la darrera que ara mateix ja és al quiosc.

Com he explicat en posts anteriors, una de les coses més difícils de triar de qualsevol publicació és la foto de portada. En el cas del Descobrir, la majoria de les vegades pensem i planifiquem amb antelació aquesta imatge, tenint en compte que ha de respondre conceptualment a la tesi que plantegem en el reportatge central de la revista. No sempre és fàcil tirar endavant una idea preconcebuda, tal i com ja vam veure amb la foto de la portada del Vallespir, però en el darrer número, les coses han anat rodades.

En aquesta ocasió, ens hem desplaçat al Lluçanès, un paradís rural situat al cor de Catalunya on la vida encara es pot assaborir a poc a poc, al qual li hem dedicat les 50 pàgines del dossier central. Per il·lustrar la portada, volíem una imatge que evoqués calma i tranquil·litat, i se’ns va acudir que mostrar uns ciclistes recorrent en bicicleta els camins que voregen els incomptables camps de conreu de la comarca seria una bona idea. Per això li vam demanar al Joan Sales, director de la Burricleta (empresa del Lluçanès que lloga bicicletes elèctriques equipades amb alforges que recorden a les que duien els rucs), que ens deixés un parell de burricletes. El Joan s’hi va mostrar tan encantat que, fins i tot, es va oferir a fer de model i sortir a la foto com si fos un ciclista.

Així que, a l'igual que havíem fet amb les portades de Barcelona, el Vallespir i les Garrigues, el 24 de maig a primera hora, l’Òscar Rodbag (l'autor de l'excel·lent reportatge fotogràfic de tot el dossier central del Lluçanès), el Nil Solà (director d'art del Descobrir i excel·lent il·lustrador) i jo vam agafar el cotxe i ens en vam anar cap a Perafita, al bell mig de la comarca. Allí ens esperaven, a més del Joan Sales, el fotògraf Francesc Mas (que des de petit estiueja al Lluçanès i que molt amablement es va oferir a fer-nos de guia); el Pere Garet, propietari d'una explotació agrícola i ramadera protagonista d'un dels nostres articles, i l'Enric Pla, artista del ferro que també surt a les pàgines d'aquest número. Tots es van oferir a acompanyar-nos a trobar el millor lloc des d’on fer la foto de la nostra portada.

En arribar, el primer que vam fer va ser decidir quins llocs aniríem a veure. El Joan Sales (a la imatge, de cara) va portar el seu pick up carregat amb dues burricletes. L'acompanyava la Theresa Hansen, una companya de feina, que també faria de ciclista per a nosaltres. Foto: Maria Rosa Vila.

El Francesc Mas (centre) ens va guiar per tota la comarca buscant els millors enclavaments possibles. Aquí mostra al Nil i a l'Òscar les vistes des del santuari de la Mare de Déu dels Munts. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar i el Nil valoren una possible localització a la finca del Colomer, a Alpens. Foto: Maria Rosa Vila.

Durant tot el matí vam recórrer bona part del territori buscant possibles localitzacions. Les possibilitats eren múltiples, ja que el Lluçanès té uns paisatges magnífics, farcits de camps de conreus, turons amables i pobles preciosos. Com que el sol estava massa alt i projectava ombres molt dures, no vam poder prendre cap bona imatge i vam decidir esperar-nos a la tarda, quan la llum fos més càlida i vellutada. Al migdia, però, ja teníem clar que després de dinar faríem les fotos als dos llocs que millor funcionaven per la nostra portada: els camps de la finca del Colomer, a Alpens, i el santuari de la Mare de Déu dels Munts.

A les 5 de la tarda, doncs, ens vam dirigir cap a la primera localització.

L'Òscar i el Nil trien el tram del camí on s'hauran de col·locar els ciclistes. Gràcies al Pere Garet, els propietaris del Colomer ens van autoritzar a fer les fotos dins la seva finca. Foto: Maria Rosa Vila.

A més de transportar les burricletes, el pick up va resultar molt útil com a plataforma des de la qual prendre algunes imatges. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar comença a disparar les primeres fotos, sota l'atenta mirada del Nil. En aquell moment, la llum estava preciosa! Foto: Maria Rosa Vila.

Damunt el pick up, l'Òscar tenia una bona perspectiva dels ciclistes i del camí envoltat de blat. Foto: Maria Rosa Vila.

Una i una altra vegada, el Joan i la Theresa pedalegen amunt i avall seguint les instruccions de l'Òscar i el Nil. Foto: Maria Rosa Vila.

Inesperadament, el sol desapareix darrera uns núvols i l'Òscar es veu obligat a muntar el flaix i mesurar de nou la llum amb el fotòmetre. Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar prepara el flaix i indica al Francesc Mas on ha de dirigir-ne la llum. A més de guia, el Francesc va exercir de solvent assistent de fotografia. Foto: Maria Rosa Vila.

El Pere Garet i la seva família no es van voler perdre cap detall de la sessió fotogràfica. Foto: Maria Rosa Vila.

Per fi, el sol torna a brillar! L'Òscar decideix canviar de perspectiva i fer algunes fotos des de l'altra banda del camí. Foto: Maria Rosa Vila.

El Nil i l'Òscar comproven a través de la pantalla de la càmera com estan quedant les imatges. Foto: Maria Rosa Vila.

Unes preses més, i la primera sessió de fotos ja s'haurà acabat. Fotos: Maria Rosa Vila.

Quan vam finalitzar aquesta primera tongada d'imatges, ràpidament vam recollir tot el material i vam sortir corrents cap a la segona localització, el santuari de la Mare de Déu dels Munts. El sol no trigaria a pondre's i calia donar-se pressa!

A banda i banda del santuari, s'hi poden veure unes vistes impressionants del Pedraforca i el Puigmal. Fotos: Maria Rosa Vila.

El Francesc Mas ajuda a l'Òscar Rodbag a muntar el flaix de nou. Foto: Maria Rosa Vila.

Una altra vegada, el Joan Sales, la Theresa Hansen i les burricletes es col·loquen davant l'objectiu. L'Òscar té la intenció de fotografiar-los mentre contemplen la posta de sol. Mentrestant, el Francesc subjecta el flaix. Foto: Maria Rosa Vila.

Per a la nostra sorpresa, el sol s'està ponent just darrera el Pedraforca. No ens ho podem creure! Foto: Maria Rosa Vila.

L'Òscar utilitza un filtre degradat gris per enfosquir una mica el cel, que està massa encès i podria sortir cremat. Foto: Maria Rosa Vila.

Seguint les indicacions de l'Òscar, el Nil sosté un reflector que projecta la llum del sol sobre la parella, mentre el flaix els il·lumina lateralment. Foto: Maria Rosa Vila.

Els minuts esperant a que el sol es pongui darrere les muntanyes es fan eterns... Foto: Maria Rosa Vila.

Quan el sol està pràcticament darrera el Pedraforca, l'Òscar prem l'obturador de la càmera una i una altra vegada per aconseguir l'esperada foto. Foto: Maria Rosa Vila.

En acabar la sessió, el Joan i la Theresa no poden resistir la temptació de veure com han quedat les darreres imatges. Tots estem emocionadíssims. La posta de sol ha estat espectacular! Foto: Maria Rosa Vila.

Després de passar tot un dia cercant una bona imatge per a la nostra portada, al final n'havíem aconseguit dues! Des del meu punt de vista, ambdues són magnífiques i reflecteixen molt bé allò que volíem destacar: que el Lluçanès és un refugi de pau on el rellotge natural marca el ritme de les hores. Al final, però, només una imatge podia ser la foto de portada. Endevineu quina?



L'altra, la de la posta de sol que ens va enamorar a tots, l'hem utilitzada per obrir a doble pàgina el dossier central, gràcies a que l'Òscar també va fer unes quantes imatges horitzontals. Crec que ha quedat espectacular, oi? A vosaltres què us sembla?



Des d'aquí, vull donar les gràcies al Francesc Mas per la seva inestimable ajuda com a assistent i guia; al Pere Garet i l'Enric Pla per la seva generositat, i al Joan Sales i la Theresa Hansen,  per la seva paciència i amabilitat. Gràcies a ells, el Lluçanès ens ha enamorat!

D'esquerra a dreta, el Nil Solà, l'Òscar Rodbag, el Francesc Mas, l'Enric Pla i el Pere Garet. Foto: Maria Rosa Vila.

19 de juny 2011

"No tenim pressupost", una frase de moda


Els mitjans digitals ja no són els únics que demanen fotos gratis. Tampoc les editorials i alguns diaris que pretenen que els fotògrafs els regalin les fotos dels reportatges. Ni les entitats públiques o privades que organitzen concursos de fotografia amb l’ànim de fer-se amb un banc d’imatges gratuït amb el qual cobrir les seves necessitats publicitàries i de màrqueting. La idea que les imatges no costen res i que, per tant, no cal destinar-hi un pressupost en cap projecte o acció, s’escampa per tot arreu com una taca d’oli i arriba fins i tot a l'administració. Un parell d’exemples són suficients per adonar-nos-en.

Recentment, a un fotògraf freelance, un diari li ha encarregat un reportatge sobre el dia a dia d’uns funcionaris de l'administració pública. Per a fer-lo, el fotògraf ha comptat amb la col·laboració i les màximes facilitats de tota l’organització.

Una vegada que el fotògraf estava sobre el terreny, una periodista del gabinet de premsa de l’organisme li va demanar molt amablement si podia cedir-los les fotos, no només les que publicaria al diari, sinó totes les del reportatge, per a usos institucionals (calendaris, publicacions internes, web, etc). Quan el fotògraf li va preguntar quines eren les condicions econòmiques, la periodista li va respondre amb una de les frases que estan més de moda: “no tenim pressupost”. El fotògraf, de bona fe i en compensació per les facilitats que li havien proporcionat, es va comprometre a cedir-los només algunes imatges gratuïtament, amb la condició que no en fessin ús abans de la publicació del reportatge i que sempre n’indiquessin el nom de l’autor. Això últim va sorprendre molt la periodista, ja que, segons ella, no acostumaven a signar les fotos que utilitzaven.

L’altre cas, una mica més extrem, és el d’un fotògraf a qui li vaig encarregar que fes unes fotos de diverses sales d’un museu municipal per a un reportatge del Descobrir. Quan va anar-hi, els del museu li van dir que només li deixarien fer les fotos si després els cedia gratuïtament les imatges. Ni tan sols es van molestar en utilitzar l’excusa de la manca de pressupost. Directament li van deixar clar que havia de cedir-los les imatges si volia fer les fotos. Com que el fotògraf s’hi va negar, al final vam haver de buscar una alternativa i publicar unes altres imatges en el reportatge del Descobrir.

Quines conclusions podem extreure d’ambdós casos? Personalment, crec que la cessió gratuïta sempre va en contra dels interessos de la professió. Tot i que en el primer exemple el fotògraf ja ha cobrat la seva feina per part del mitjà, no hauria d’haver regalat els drets de reproducció de les imatges a terceres parts. Favors com aquests promouen que les institucions i empreses s’habituïn a demanar-los i, per tant, no devem ajudar-los a que s’acostumin. Entre regalar i no regalar, la decisió del segon fotògraf em sembla, doncs, la més encertada. Tot i així, en situacions com aquestes, abans de dir “no” seria comprensible oferir un descompte sobre les nostres tarifes a qui ens demani fotos i "arreglar-los" el preu, de la mateixa manera que altres professionals fan preus d’amic en compromisos molt puntuals.

En lloc de respectar escrupulosament els drets d’autor (inclosos els econòmics), moltes vegades l’administració és la primera que busca apoderar-se gratuïtament d’uns drets que no són seus. Ho hem vist moltes vegades en molts concursos de fotografia. Malaurament, els fotògrafs no tenim una SGAE que ens protegeixi o defensi. Per tant, som nosaltres mateixos els que hem de vetllar pels nostres interessos i “educar” a empreses i institucions en el valor i respecte a la propietat intel·lectual. No fer-ho és abonar el terreny de la devaluació de les imatges, el menyspreu i la gratuïtat.

9 de juny 2011

Txernòbil, vist amb els ulls d’Igor Kostin, el fotoperiodista que va documentar heròicament el desastre nuclear

Ara que l’energia nuclear torna a ser motiu de debat a causa de l’accident de Fukushima, s'acaben de complir 25 anys de la catàstrofe de la central de Txernòbil. Aprofitant l’efemèride, l'editorial Efadós acaba d’editar el llibre Txernòbil. Confessions d'un reporter, d'Igor Kostin, un fotògraf de l’agència de premsa Nóvosti que des del primer dia es va exposar a la radioactivitat per a mostrar a la humanitat el desastre nuclear. Va ser el fotògraf que va aconseguir capturar la instantània que donaria la volta al món, l'única prova patent de l'estat en què va quedar la central de Txernòbil el mateix dia de l’explosió. Unes hores després del sinistre i gairebé sense protecció, va sobrevolar en helicòpter el reactor rebentat que no parava de fumejar, i el va fotografiar. Les altes radiacions van velar totes les imatges menys una, l'única que va “sobreviure” d'aquell rodet, una foto esfereïdora i granulosa a causa de la radioactivitat.

Aquesta és la primera i única imatge que hi ha del dia de l'explosió del quart reactor de la central de Txernòbil. Com es pot comprovar, la imatge està granulada a causa de les altes radiacions. Tal i com relata l'Igor Kostin al seu llibre, la resta de fotografies que hi havia al rodet van sortir negres.

Sorprès per la magnitud de la tragèdia i el silenci de les autoritats, Igor Kostin va decidir testimoniar les conseqüències de la catàstrofe. Durant vint anys, va viatjar regularment a Ucraïna ignorant les més que probables seqüeles a les continues exposicions radioactives, i es va mimetitzar amb els liquidadors, viatjant als pobles situats al voltant de la central, vestint-se amb vestits de plom, pujant a helicòpters, camions i tancs per arribar a llocs on estava prohibit anar-hi... Tot això per a documentar la realitat que va viure Txernòbil, plena d’experiències personals punyents: herois obligats a ser-ho a la força, gent que va morir o que portarà sempre endins la creu del mal, liquidadors als quals se’ls va encomanar la descomunal tasca de neutralitzar les emanacions radioactives, descontaminar la zona, construir el sarcòfag del reactor, retirar-ne les restes...; gent obligada a desplaçar-se que va viure la destrucció del seu medi natural; gent que ho va perdre tot... Fins i tot, gent que es va negar a marxar i va optar per una vida assilvestrada dins l’univers de la contaminació, lluny de la civilització.

Alguns liquidadors fotografiats per Igor Kostin es desplacen en autobús cap a la central protegits només amb màscares i monos de cotó.

En aquesta altra foto de Kostin, dos liquidadors amb respiradors que anomenaven "morros de porc", vestits per protegir-se d'una guerra química però no contra les radiacions, mesuren amb comptadors arcaics els nivells de radiació d'un camp, dins la zona prohibida de 30 quilòmetres, amb l'objectiu d'estudiar les mutacions genètiques de les plantes.

Retrat de l'Igor Kostin, a qui el Washington Post va anomenar "l'home llegendari", testimoni capital de la catàstrofe de Txernòbil.

Per no oblidar les dimensions i conseqüències d’accidents tan terribles com els de Txernòbil i Fukushima, cal veure el llibre de l'Igor Kostin. A més de representar un homenatge a les víctimes i als herois, les paraules i imatges de Kostin ens fan comprendre que la dimensió temporal d'una catàstrofe nuclear sobrepassa qualsevol escala humana; ens adverteixen que la recerca insaciable d’energia en nom d’un consum desenfrenat només ens porta a la perdició, i que la seguretat de la humanitat i la protecció del medi ambient haurien de ser prioritats d’importància planetària.

El llibre està editat en català en dues versions: amb tapes dures o enquadernació rústica. La primera costa 30€ i la segona, 18’05. El podeu comprar aquí.

Un darrer apunt: malgrat haver estat exposat a dosis de radiació altíssimes i patir-ne les conseqûències, afortunadament el 27 de desembre passat Igor Kostin va complir 74 anys.

L'Igor Kostin sosté a la mà un llibre on apareix una imatge seva d'una de les seves freqüents hospitalitzacions. Foto: Vaclav Vasku.

6 de juny 2011

'Descobrir Catalunya' i GrisArt organitzen el primer Curs de Fotografia de Fauna

Crec que no exagero gaire si dic que el Descobrir és ara mateix un referent fotogràfic al nostre país, apreciat com un exemple de professionalitat, sensibilitat i estima cap a la fotografia, en el qual hi col·laboren alguns dels fotògrafs més reconeguts.

És per això que la nostra passió per la bona fotografia ens porta a organitzar el Primer Curs de Fotografia de Fauna, juntament amb l’escola GrisArt de Barcelona i un dels nostres millors fotògrafs i col·laborador habitual de la revista, el Jordi Bas.

El curs està dividit en tres sessions (dotze hores, en total) i està previst que comenci la primera setmana de juliol. Les classes estan dedicades a la fotografia de fauna, una de les especialitats del Jordi Bas. Els alumnes tindran l’oportunitat d’adquirir-ne els principals coneixements, a més de repassar aspectes de la legislació i el codi ètic de la fotografia de natura, i l’edició amb Photoshop, sempre amb casos pràctics. El programa inclou una sortida naturalística amb el fotògraf.

Estic convençuda que el Jordi Bas, amb una trajectòria professional i docent avalada per nombrosos premis (com el Foto Nikon 2009 o el Pica d’Estats pel mític reportatge sobre la brama del cérvol publicat al Descobrir), convertirà el curs en tota una experiència, posant a l'abast dels assistents els seus amplis coneixements, la tècnica i les seves innombrables vivències.

La inscripció és oberta i les places, limitades a quinze persones. El curs s’impartirà a l’escola GrisArt de Barcelona el divendres 1 de juliol, de 17.15 a 20.45 h; dissabte, 2 de juliol, de 9 a 14 h i el divendres 8 de juliol, de 17.15 a 20.45 h. El preu és de 190 euros.

Qui sap si després del curs vosaltres també us podreu convertir en uns fotògrafs Descobrir!