30 de maig 2011

La preservació dels arxius fotogràfics digitals, un autèntic maldecap

L'arxiu Centelles consta de més de 10.000 imatges.

Llegia ahir en un article de la Laura Terré publicat a la web de La Vanguardia, la seva preocupació per la preservació dels arxius fotogràfics d'autors privats, arran l'anomenat cas Centelles. Entre moltes altres qüestions, Terré advocava per trobar una fórmula que garanteixi la durabilitat material dels arxius. I posava com a exemple la conservació de l'arxiu Bettmann, que l'agència de fotografia Corbis, creada pel Bill Gates, va adquirir i dipositar en un magatzem a 67 metres sota terra en una antiga mina de Pennsylvania, per tal de conservar els 17 milions d'originals (entre negatius i paper) a temperatures sota zero, sense humitat, al resguard de terratrèmols, huracans, tornados, vàndals, explosions nuclears i l'erosió del temps. Segons Terré, "el cas de l'arxiu Bettmann és un bon exemple de com més enllà de l'explotació d'un arxiu hi ha un valor intrínsec de les peces materials que justifica la seva conservació a llarg termini, ja sigui per desconfiança dels mètodes digitals per preservar la memòria, ja sigui per voluntat d'atresorar el seu valor material".
'Dinar a la part alta d'un gratacels' és una de les fotos que pertanyen a l'arxiu Bettmann. Va ser presa per Charles Ebbets el 29 de setembre de 1932 a Nova York. La imatge correspon a la construcció del complex del Rockefeller Center, en concret l'edifici de General Electric, d'un total de 70 plantes. A la foto, els obrers seuen al pis 69.


La inquietud de Terré m'ha fet recordar una conversa que vaig mantenir fa unes setmanes amb el Tino Soriano sobre la seva preocupació per la pervivència futura del seu arxiu digital. Com tants altres fotògrafs, el Tino es veu obligat constantment a destinar una gran quantitat de temps i energia en duplicar totes les seves fotos (fins a tres còpies de seguretat, si no recordo malament) en discos durs externs. No obstant això, és conscient que aquesta tècnica de conservació no serà efectiva per molt temps, ja que els dispositius d'emmagatzematge actuals no garanteixen la preservació dels arxius més enllà de 10 o 20 anys. Com a conseqüència de l'imparable avenç tecnològic, quedaran obsolets, probablement igual que els formats, aplicacions i ordinadors actuals, als quals cal sumar la incompatibilitat dels nous sistemes amb els antics. Qui no té a casa algun disquet o floppy de 3'5 polzades que cap ordinador pot llegir ja? O els caducs zips de Iomega?

Un disquet de 3'5 polzades.

El gran repte, doncs, és com no perdre les nostres imatges emmagatzemades durant anys, com aconseguir que sobrevisquin al pas del temps. Per això, és imprescindible mantenir constantment actualitzat el nostre arxiu digital sigui quin sigui el format, programari, ordinador o sistema que es va utilitzar per a la seva creació. No actualitzar-lo constantment és sinònim segur de destrucció.

No obstant, i a diferència dels arxius fotogràfics analògics com el de Centelles o Bettman que estan en mans d’institucions o corporacions, en el cas dels arxius digitals no crec que cap entitat pública o privada pugui assumir la preservació material de futures col·leccions a causa de la descomunal quantitat d'imatges que es produeixen cada dia i els elevats i imprevisibles costos tant de manteniment com de migració als nous suports.

Així doncs, la gran incògnita és: com preservarem aquest patrimoni immaterial? I el que és més important, com preservarem la nostra memòria històrica, fotogràfica i col.lectiva? O és que la memòria i la veritat s'han allunyat dels usos fotogràfics, com afirma Joan Fontcuberta? Algun responsable cultural hi ha pensat?

22 de maig 2011

Els fotògrafs també estem indignats?

Foto: Gustau Nacarino (Reuters)

Aquest post és per expressar la meva admiració i total suport a totes les persones conscienciades amb les llibertats civils que abanderen l’onada de protestes que recorre aquests dies les principals ciutats de l'Estat demanant un canvi radical. Divendres i dissabte vaig ser a la cassolada de la plaça Catalunya de Barcelona i vaig compartir amb milers de ciutadans el desig d’una societat nova que prioritzi les persones per damunt els interessos econòmics i polítics.

Malauradament, els fotògrafs no som aliens a tot aquest malestar, sinó que tenim motius més que suficients per estar indignats, dir “ja n'hi ha prou” i demanar canvis. Aquí van unes quantes raons, algunes de les quals ja he comentat en anteriors entrades d’aquest bloc:

  • Molts fotògrafs integrats a les plantilles dels grans diaris han estat despatxats o, en el millor dels casos, han vist desaparèixer una nòmina segura i s’han vist forçats a seguir treballant pel mateix mitjà com a freelances a tant la peça. En molts casos, ara no tenen més remei que alternar la fotografia amb altres feines per a poder arribar a final de mes.
  • Empreses editorials i de comunicació obliguen als fotògrafs a signar contractes de col·laboració amb clàusules absolutament abusives amb les quals s'apoderen dels drets d'autor de les imatges per a poder usar-les tantes vegades com vulguin per omplir de continguts visuals nous productes i canals d’informació.
  • Molts mitjans han baixat les tarifes dels reportatges i imatges a menys de la meitat, amb la qual cosa els fotògrafs es veuen obligats a treballar molt més per guanyar el mateix que abans.
  • En molts mitjans de comunicació s’està instal·lant la cultura de la gratuïtat propiciada per l’oferta massiva d’imatges a través d’Internet, cosa que perjudica greument la fotografia professional i la qualitat visual de les imatges dels mitjans. El pitjor és que no sols els mitjans digitals demanen fotos de franc, sinó que també alguns mitjans impresos s’han apuntat a la moda de cercar fotos gratis.
  • La gran majoria dels concursos de fotografia segueixen ignorant els drets d’autor dels fotògrafs i intentant apoderar-se dels drets d'explotació de les imatges, ignorant o saltant-se a la torera l'estipulat per la Llei de la Propietat Intel·lectual. Sense anar més lluny, aquesta passada setmana vaig rebre una invitació per ser jurat d'un concurs de fotografia que té una clàusula per la qual l’organització fa seus els drets d'explotació de les fotografies presentades a concurs, guanyadores i no guanyadores. Òbviament, he declinat la invitació amb l'argument que el concurs perjudica seriosament la salut de la fotografia professional. El curiós del cas és que tan aquest com la majoria de concursos abusius estan organitzats per institucions i organismes públics amb la intenció de cobrir les seves necessitats de màrqueting a un preu ridícul. O sigui, que la administració, que hauria de ser absolutament escrupolosa en el compliment de la llei i la defensa dels drets dels autors, és la que comet més atropellaments.
  • Moltes publicacions decideixen prescindir de la figura de l’editor gràfic per a estalviar-se un sou i deleguen la qüestió de les imatges en el director d'art o dissenyador, en el millor dels casos. En els pitjors, les funcions de l'editor gràfic les adquireixen els redactors o fins i tot el becari. Les conseqüències són que els editors gràfics ara mateix són una espècie en perill d’extinció i la qualitat visual de moltes publicacions ha caigut en picat.


Davant aquest panorama tan trist i desolador, no creieu que hi ha prou raons per estar indignats???

Si és així, més val que anem pensant, pel nostre propi bé, si com a col·lectiu no hauríem de sortir també al carrer, no només per testimoniar la irritació dels altres, sinó per manifestar i fotografiar la nostra.

15 de maig 2011

El potencial artístic de la fotografia mòbil

Atrapada en el temps. Foto: Maria Rosa Vila.


Fa uns mesos vaig canviar de mòbil i em vaig comprar un HTC Desire que porta incorporada una càmera de 5 megapíxels. Gairebé de manera instintiva i a tot hora, vaig començar a jugar amb ella fent fotos a casa, a la feina o bé per Barcelona. I estic descobrint que el mòbil és una bona alternativa a les càmeres compactes, les "lomo" o les ja gairebé desaparegudes Polaroid, ja que permet experimentar amb la llum, la composició, l'atzar i, sobre tot, el sentit estètic d'una manera senzilla i sense gaires artificis.

Un dia de pluja des de la finestra del menjador de la feina. Foto: Maria Rosa Vila.

Tot i les limitacions tècniques i de resolució, hi ha tres avantatges bàsics del mòbil respecte a una càmera. El primer, n’és la lleugeresa. A l’igual que l’Iphone, el meu HTC pesa només 135 grams amb la bateria, 330 grams menys que la nova i desitjada Fujifilm FinePix X100, o 365 menys que la compacta Canon Powershot G12, per posar-hi un parell d’exemples.


Un altre, n’és la immediatesa. La càmera no la portes sempre a sobre, el mòbil sí. Si veus alguna cosa que t'agrada, agafes el mòbil, enfoques i la captures sense pensar-hi gaire ni fer grans preparatius. Hi ha imatges que només succeeixen una vegada i aquí el sentit de l'oportunitat, l’olfacte, l’empenta, però sobre tot, la rapidesa en són la clau.

Aparador del carrer Canuda de Barcelona. Foto Maria Rosa Vila.
Carrer Canuda de Barcelona. Foto Maria Rosa Vila.

Un darrer advantatge n’és la discreció. El mòbil intimida poc i em permet passar moltes vegades desapercebuda i apropar-me a la gent sense que s’adonin, ja que no disposa de zoom òptic. Com que té una funció per eliminar el soroll del dispar quan prems l’obturador, fer fotos "robades" (és a dir, preses sense el consentiment de les persones fotografiades) és fàcil. Per això, el mòbil és una eina ideal per a practicar la fotografia de carrer o street photography, ja que permet fer composicions espontànies trobades a l'atzar, inesperades i impredictibles.

Passeig de Gràcia de Barcelona. Foto: Maria Rosa Vila.

Però la fotografia de carrer no és l’únic gènere fotogràfic en què el mòbil pot demostrar tot el seu potencial artístic, social o documental. Quatre fotògrafs reunits per la Sala EFTI de Madrid mostren fins el 29 de maig la seva obra de gran format presa íntegrament amb la càmera del mòbil:

Spring, de Carlein van der Beek.

L’holandesa Carlein van der Beek ha utilitzat el mòbil per indagar en el món femení des d’un punt de vista pictòric, barrejant la tècnica mixta amb les fotos...

Have a sit, de Matt Burrows.

El fotògraf Matt Burrows, americà establert a Michigan, va redescobrir la fotografia gràcies al seu smartphone. Inspirant-se en l'obra de William Eggleston, va començar a capturar objectes quotidians i escenes familiars, creant unes composicions plenes de color de significat inesperat...

Instant notes, de Stefano Giogli.

La regió italiana d'Umbria és l'escenari perfecte per a les imatges de Stefano Giogli, a través de les quals els actes, els objectes i la gent que conformen la seva rutina diària es transformen en fotografies construïdes magistralment. Les fotos pertanyen al projecte "Instant notes", en el qual Giogli utilitza el seu smartphone com a quadern de notes visual i l’aplicació Hipstamatic per a donar-li una gran intenció estètica...

The Shadows, de Jordi V. Pou.

Per últim, el treball del fotògraf de Lleida Jordi V. Pou, en blanc i negre, titulat "Kokovoko", deu el seu nom a l’illa citada per Herman Melville a Moby Dick i simbolitza un viatge de tornada des de llocs llunyans.

Així que ja sabeu per qué cada vegada hi ha més persones que quan s'obliden el mòbil han de tornar corrents a buscar-lo!

7 de maig 2011

Prop d'Osama Bin Laden, però lluny de la notícia

La Mònica Tudela (al centre), el Pau Miranda i jo, en un carrer d'Islamabad el passat mes de març.

Quan la meva amiga Mònica Tudela i jo ens vam plantejar viatjar a Pakistan fa poc més d'un mes, teníem diversos objectius: el primer, visitar al nostre col·lega Pau Miranda, aleshores corresponsal dels diaris Ara i Público a Islamabad i que ara mateix és un dels corresponsals d'Efe a Nova Delhi; aproximar-nos a la realitat dels periodistes que viuen i treballen en una zona conflictiva, ja siguin redactors o reporters gràfics; conèixer una realitat diametralment oposada a la nostra, i acumular noves experiències vitals (professionals, no, ja que estàvem de vacances).

Aquí la Mònica i l'Agus Morales, corresponsal d'Efe a Pakistant, sopant al restaurant del French Club situat dins l'enclau diplomàtic d'Islamabad. Foto: Maria Rosa Vila.

Com ja vaig explicar en un post anterior, la Mònica i jo vam recórrer part del Punjab, d'Islamabad a Lahore, permanentment observades i, el més curiós, fotografiades, a causa de la nostra doble condició de dones i occidentals. També vam viure de prop dos atemptats terribles amb desenes de morts, d'aquells que aquí de seguida ocupen les portades dels telenotícies, però dels que nosaltres ens vam assabentar per la premsa local i per les notícies que ens facilitaven el Pau i els seus col·legues. Encara que no puc negar que la possibilitat que es produís un atemptat davant dels nostres nassos ens generava certa inquietud, al final la quotidianitat t'acaba engolint i acabes pensant que res dolent et pot passar.

El que mai vam arribar a imaginar, però, és que a pocs quilòmetres d'on ens trobàvem, a la ciutat residencial de Abbottabad, a 60 quilòmetres d'Islamabad, hi havia amagat l'home més buscat del món, en una enorme residència de murs alts no gaire diferents dels que vam poder veure a l'enclavament diplomàtic de la capital pakistanesa on tenen seu totes les ambaixades.

Com a periodistes, no sé que hauria passat si la mort a trets d'Osama Bin Laden ens hagués enxampat a la Mònica i a mi encara al país, ni què hauríem fet en aquells moments, tenint en compte que vam entrar al Pakistan obviant que érem precisament periodistes. Sí sé, però, que els companys que segueixen allí van haver de mobilitzar-se incrèduls fins Abbottabad per intentar informar d'un assumpte que al final, com tants d'altres, està absolutament controlat i vetat pel poder. De nou, el mur de l'hermetisme va provocar que el periodisme "de veritat" (?) s'hagués de fer a milers de quilòmetres de distància, a les redaccions, qüestionant el degoteig de dades facilitades pels EUA i les seves contradiccions, amb la falsa foto del cadàver de Bin Laden inclosa i infinitat d'interrogants que s'havien de resoldre en un consell de redacció, ja que sobre el terreny era impossible.

Per això m'ha commogut el testimoni de l'Agus Morales, el corresponsal d'Efe a Pakistan, que en lloc de erigir-se en el reporter de la pel·lícula i en testimoni d'excepció d'un “moment històric” (segons les seves paraules), reconeix en el seu interessant bloc les dificultats amb què es van topar ell i altres periodistes (entre ells, el fotògraf Diego Ibarra) per a poder informar o millor dit, no informar, de les poques dades que van recollir de la captura d'Osama Bin Laden al lloc dels fets. "Va ser com anar a l'Ajuntament del Prat a cobrir un ple municipal. Cap mèrit, només el de ser-hi", afirma l'Agus.

El fotògraf Diego Ibarra (corresponsal també d'Intereconomia i segon per la dreta) també viu a Islamabad i ens va convidar a sopar a casa seva unes creps de xampinyons amb roquefort glorioses. Aquí el veiem amb l'Agus Morales, el Pau Miranda i la Mònica Tudela. Foto: Maria Rosa Vila.

Celebro la modèstia de l'Agus Morales i la seva habilitat per fer-nos meditar que la història, ja sigui a Líbia, Fukushima o Pakistan, moltes vegades no s'escriu ni es veu on passa, sinó que es construeix, dissenya i distribueix a moltíssima distància amb una única veu i sense testimonis presencials. Les grans notícies ja no es couen sobre el terreny. Perquè davant la metralleta d'un enèrgic soldat pakistaní de mirada inquisitiva, els periodistes no tenen un altre opció que renunciar als seus principis, a la seva llibertat i al dret d'informar.

Tot i així, Agus, tú i els teus companys heu de seguir al peu del canó, per si de cas. Perquè les traves no han d'asfixiar la necessitat d'informar. Encara que només sigui per descriure els carrers que porten a la residència-fortalesa de Bin Laden des d'un setge policial a centenars de metres de distància.

1 de maig 2011

Vivian Maier ja té la seva pàgina web oficial


Només tenia un bloc, però ara la Vivian Maier, la nanny que ha captivat el món amb les seves fotografies i que va morir al 2009 sense mostrar mai a ningú cap de les seves imatges deixant-ne més de 30.000 per revelar, ja té la web que es mereix.

El seu descobridor, el John Maloof, ha creat una pàgina on s'hi poden contemplar algunes de les obres que la Vivian va produir en secret i que mai ningú no havia vist. També conèixer millor qui era aquesta singular mainadera i llegir les últimes investigacions en profunditat que s’estan duent a terme al voltant de la seva vida i obra. O encarregar-hi per 69’50$ (uns 47€), el primer llibre de Vivian Maier que la coneguda editorial novaiorquesa PowerHouse publicarà aquesta tardor.

Les imatges de l’extraordinari llegat de la Vivian que es poden contemplar a la web (en blanc i negre, però també en color), estan agrupades en portfolis sobre Nova York...


...Chicago...,


...els viatges que la Vivian va realitzar...


autoretrats...


...i moltes altres imatges sense identificar.


Un treball que constitueix el llegat físic d'una passió intensa per documentar magistralment el batec de la vida als carrers, la singularitat de l’urbanisme nord-americà i moltes de les coses que li van cridar l'atenció del món que es va trobar.


A banda de la seva obra gràfica, la web també permet conèixer una mica millor com va ser la vida d'aquesta fotògrafa enigmàtica i veure-hi algunes fotos curioses, com la del lavabo on assecava els negatius, la seva col·lecció de càmeres, la muntanya de rodets que va deixar sense revelar o els articles de premsa que guardava.


Actualment, el cos del treball fotogràfic de Vivian Maier, que abarca des de la dècada de 1950 fins a la de 1990, està essent arxivat i catalogat. El John Maloof, l’home que ha consagrat la seva vida a cuidar i difondre el llegat de la Vivian després que al 2007 comprés casualment per 400 dòlars un bagul ple de negatius que havia quedat abandonat en un magatzem, és qui ha recopilat la major part dels arxius de Maier que estaven dispersos en mans dels diferents compradors que van assistir a la subhasta.

La Col·lecció Maloof és impressionant. Consta de més de 100.000 negatius, més de 3.000 gravats, centenars de rodets sense revelar, pel·lícules casolanes, cintes d'àudio amb entrevistes, etc. etc. Ara, amb el 90% del seu arxiu reconstruït, podem considerar que la Vivian Maier és una de les fotògrafes amb més talent del món i una de les responsables del creixent interès per la “street photography”.

Per cert, us recordo que des d'avui ja es poden adquirir les entrades a la conferència que John Maloof donarà sobre la Vivian i l'enigma que l’envolta el divendres 1 de juliol, a les 19 hores, al London Street Photography Festival 2011. Tal i com us vaig comentar en un post anterior, el festival serà el primer escenari europeu on es podrà contemplar l'obra de la Vivian.