30 d’ag. 2011

Imatges que ja no ens commouen i el festival Visa pour l'Image

El País Semanal nº 1.822 del 28 d'agost de 2011

Escuro la darrera setmana de vacances llegint el dominical El País Semanal tombada a l’hamaca del jardí sota l’ombra d’un pi, un dels petits plaers que es poden assaborir a l’estiu. Fullejant-lo, arribo a la secció La Imagen, on cada setmana, el prolífic novel·lista i periodista Juan José Millás comenta una fotografia. No és ni molt menys un anàlisi tècnic de la imatge, sinó un comentari crític carregat d’ironia, acidesa i un punt d’humor sobre l’instant i els personatges que en ella s’hi representen. La imatge d’aquesta setmana, però, no dóna peu a gaires bromes. A la foto, un grup d’homes es disputa una bossa d’arròs. La imatge de Riccardo Gangale, de l’agència AP, està presa a Kenya des de dalt del camió d'ajuda humanitària que reparteix aliments, una perspectiva que Millás considera que “ja no ens commou”, per haver-la vist desenes de vegades. A mi, en canvi, em pertorba el suficient com per sentir-me de sobte incòmoda en el meu seient privilegiat.

És bona o dolenta aquesta foto?, es pregunta el periodista. La conclusió de Millás és que Gangale “no ha sabut contar les coses d’una altra manera, o sigui, que el primer que se li ha acudit al fotògraf és pujar al camió, que ve a ser el mateix que pujar-se al carro”. I afegeix: “De la mateixa manera que hi ha frases fetes que escoltem com qui sent ploure, hi ha fotografies que potser veiem però no mirem”. “Aquesta és una d’elles”, sentencia.

Millás té raó. Aquesta foto l’hem vista desenes de vegades. És una més de tantes imatges de crisis de fam a l’Àfrica, d’acord. Però afirmar que ja no ens commou és posar de manifest la inconsciència, indiferència i insensibilitat d’una societat abstreta en els seus propis dilemes. Les imatges captades des dels camions de les ONG que reparteixen aliments permeten fotografiar de front les múltiples i desesperades cares de la fam, perspectiva que malgrat que a Millás li sembli anodina, és molt més rotunda i contundent que l’oposada, és a dir, la dels voluntaris repartint els aliments fotografiats des de baix.

Però tot i que ens pugui semblar que aquesta foto ja l’hem vista abans, els fotògrafs han de deixar de fer-la? Han de buscar maneres més enginyoses, originals i, fins i tot, estètiques, de mostrar la realitat més cruel per a captar la nostra atenció i mirada? Per mi, la resposta és clara. És necessari que els fotògrafs continuïn fotografiant la fam per recordar-nos que continua existint, encara que no hi hagi maneres més originals i estètiques de mostrar-la. Perquè hi ha gent que ara mateix, a Somàlia, en ple segle XXI, continua morint de gana. Ens commoguin o no, imatges com la de dalt són necessàries per a donar fe i testimoni de les atrocitats del món. Necessitem veure per a conèixer i canviar les coses, encara que les múltiples cares de la fam, la guerra i la violència ja les haguem vist de sobres.

Ahir 29 d’agost va començar una nova edició del Visa pour l’Image, el festival de fotoperiodisme més compromés i important del món que des de fa 22 anys se celebra a Perpinyà. És probable que entre els treballs fotogràfics s’hi mostrin (ho desconec perquè encara no he mirat el programa. Estic de vacances!) reportatges sobre la catàstrofe de Fukushima. Tots tenim encara ben vives a la retina les imatges del terratrèmol d’Haití i el tsunami de Banda Aceh, però estic segura que les imatges del Japó ens ajudaran a reflexionar sobre coses tan rellevants com el perill nuclear o la fragilitat humana i mediambiental davant els despropòsits de la nostra superba civilització, encara que s'assemblin a les fotos d'anteriors desastres.

A tots els que creieu que la fotografia és “aquella tènue llum que modestament ens ajudarà a canviar les coses” (Eugene Smith dixit), espero trobar-vos a Perpinyà. Si hi aneu el darrer cap de setmana del festival, allí m’hi trobareu.

16 comentaris:

  1. La clave está ahí, en fotografiar al hambre de cara o de espaldas. Me gusta Millás pero me apenó que saliera de sus letras algo tan banal.

    ResponElimina
  2. Certament penso que aquestes fotos "s'han de fer"...siguin cruels o no, ens mostren una realitat, una realitat que de vegades no sabem o no volem veure, una realitat que els nostres fills i el jovent cal que coneguin...
    No podem donar l'esquena a aquests problemes, ni molts altres que te Africa. A mi em va impactar molt la mainada, amb pilons de mosques bevent del seu llagrimall...amb una tristor profunda, interior i l'any passat vaig viure un episodi que encara em va "marcar" mes...mentre esperàvem un transbordador per travessar un riu, vaig estar escoltant com una nena de uns 9-10 anys li anava repetint a un infant de un any la manera de demanar caritat als turistes....
    Ni aquell nena va poder triar el seu futur, ni aquest infant ho podrà fer...una llàstima, però a la vegada una realitat, una realitat que cal conèixer, encara que desprès li donem l'esquena...
    Fa un any aproximadament, li vaig dedicar una entrada al bloc a aquesta mainada.
    http://www.peresoler.net/2010/06/que-deu-pensar.html
    Jo penso que la fotografia es un gran mitja per fer canviar moltes coses, o al menys a provar-ho.
    M'agrada l'entrada i NO m'agrada la critica de Millás!

    ResponElimina
  3. El mundo va mal y algunos ayudan a mejorarlo, con sus acciones, palabras o fotos. Creo que retratar lo injusto, indigno e injustificable ayuda a que los mandatarios mundiales se sonrojen y se muevan un poco.
    María Rosa, te han despertado un poco bruscamente en tus vacaciones, espero que vuelvas a encontrar un reposo sereno antes de volver al trabajo.

    ResponElimina
  4. Hola. A mi em sembla que és evident que els fotògrafs han de continuar retratant, denunciant, etc,... no deixen de ser els nostres ulls en moltes ocasions..., però no penso pas que el tal Millàs digui el contrari, no ? Ara bé, posats a retratar la misèria, sincerament, no sé si el gran angular tant a prop és una opció elegant. Per mi, no, i diré més, m'intriga en moltes ocasions tenir el dubte de què empeny una persona a anar a fotografiar un conflicte: tothom és politkovskaya (en el sentit d'implicació) ? No ho crec pas. No pel simple fet de ser allà i fer fotos algú és ja incriticable penso jo... Ai, no sé, espero haver-me explicat perquè si no puc haver quedat una mica ranci :-) suposo que tracto d'explicar una vaga sensació que tinc en ocasions que veig fotos de conflicte que intueixo que el fotògraf ha fet buscant el màxim impacte visual...banalment.

    ResponElimina
  5. Salgado va fer un registre tan ampli d'aquets tipus de situacions (veure el seu llibre Africa); va crear tants arquetips que és difícil no viure un deja vu amb fotos africanes.
    Jo estic llegint el teu article també des d'un lloc privilegiat en circumstàncies privilegiades.
    Ja fa anys que lal meva dona i jo donem una part significativa dels nostres ingressos a Metges Sense Fronteres. Aprofito l'avinentesa per convidar a que doneu diners per al desastre de la banya d'Àfrica. Només és un gest però permet observar aquestes fotos amb un altre sentiment.

    ResponElimina
  6. Que interessant la reflexió a la que ens convides una vagada més!
    "ja no ens commou per haver-la vist desenes de vegades...". Impressionant!
    Sense pensar gaire he tingut la sensació de que qualsevol foto que intentem fer ja l'hem vist desenes de vegades. Segur! A priori una foto és allò que posem davant de l'objectiu de la nostra càmera quan fem clic. En els temps que correm de boom fotogràfic, ostres, és tant i tant difícil fer alguna cosa veritablement nova! Aquí ja no entro en el tema dels diguem-ne “universos fantàstics” creats amb Photoshop (això és un altra tema!). Com apuntes però, el més ferotge és que una cosa ja no ens commogui perquè l'hem vist desenes de vegades!!! Que ens està passant? Estem emmalaltint potser?. Deixem a la simple percepció el grau d'afectació dels grans problemes humans, deixant que el seny, el sentit comú (el senderi que deia la meva àvia) brilli plenament per la seva absència? És cert que estem a l'era de la imatge i no seré jo (com a fotògrafa) qui vagi en contra per raons òbvies. Però no podem deixar que el papanatisme superficial al que ens pot portar la cultura de la imatge entesa des de la seva dimensió més frívola i epidèrmica ens faci oblidar allò pel que han lluitat tantes persones durant tant i tant de temps... els drets bàsics de les persones. La foto de Gangale és un foto molt bona? Si!!! en majúscules! És original? potser no tant com hagués estat fa uns anys. Commou? aquí és on volia arribar: No hem de confondre el missatger amb el missatge. Si!!! Commou!!!! i ho ha de fer sempre!!! La foto és el missatger. El que commou, i molt, és la fam, la necessitat... i que ningú s'enganyi amb fal•làcies de societat occidental decadent. Una fotografia com la que ens proposes i en el context en que apareix no té una finalitat en si mateixa. És un mitjà!
    I commou molt! I si no ho fa... tenim un problema!
    Fantàstica entrada Rosa Ma.

    ResponElimina
  7. El comentario de Millás me sorprende... o tal vez no. Como decimos en la profesión "que fácil es opinar con el culo caliente" .
    LA foto de Riccardo me parece brutal y decir que el fotógrafo no ha sabido hacer nada más que subirse a un camión es una clara muestra de no saber de lo que se habla. Es lamentable.
    Evidentemente que es un encuadre que hemos visto repetido en numerosas ocasiones pero.. ¿Existe el punto de vista que no se halla repetido muchas veces?
    Disculpar el tono de este comentario pero la opinión de Millás me ha recordado el mayor de los problemas que existe en las redacciones: Todo el mundo opina de fotografía sin tener la más mínima idea y otros cuando opinan intentan ser originales, como es el caso.
    En fin.

    ResponElimina
  8. Si este comentario de Millas sobre una foto aparece en el pais podria tomarse como un aviso pero por que no se puede comentar sobre una fotografia a millas le ha llamado la atencion la mano en primer plano a mi me llamo la atencion la foto de morenatti de los indignados en la plaza cataluña que hace el fotografo entre las piernas de los mossos que estan repartiendo palo tal vez son fotos para fotografos los granos de arroz y si hubiese llevado en la mano un anillo con una inscripcion o un sello nos podriamos entretener en intentar leerlo de alguna manera con internet la fotografia ha perdido su inocencia.

    ResponElimina
  9. É sempre oportuno mostrar a realidade, sem máscaras nem rodeios.

    ResponElimina
  10. Totalment d'acord amb David Airob. Amb l'article d'opinió no només queda evident que Millas no té ni papa de fotografia sinó que és capaç de fer una anàlisi amb la superficialitat més absoluta.

    Al igual que en fotografia és molt difícil aportar punts de vista novedosos i fugir dels tòpics, també ho es quan s'escriu. Però en aquest cas no és que Millas hagi caigut en el tòpic sinó en la banalitat, que es pitjor.

    ResponElimina
  11. Arribo des del Facebook de l'Araceli... i signo tot el que ella ha escrit fil per randa així com també el que han escrit l'Ercanito, l'Airob i la majoria. Tanta banalitat ens està fent emmalaltí.

    ResponElimina
  12. Una cosa és estar a peu de canó i una altra és estar davant de la pantalla de l'ordinador. És clar que tothom pot dir la seva, però el que està allí, el que si s'escapa una òstia la para amb la cara, o potser encara pitjor, mereix més respecte perque mostra més implicació que el que no belluga el cul de l'escriptori. El senyor Millàs que vagi on reparteixen menjar, que miri a la cara als que pateixen gana i després que digui el que volgui dels que fan la seva feina. Els bars estan plens de gent que diuen que ho arreglarien tot i després no belluguen un dit, el senyor Millàs deu ser un d'ells.

    ResponElimina
  13. M'ha agradat llegir la teva reflexió doncs és un tema que genera molts dubtes.
    Estic totalment d'acord amb el comentari de l'Araceli.

    ResponElimina
  14. No creo para nada que Millas sea banal la foto es muy buena pero podria ser la foto de un tumulto en un campo de futbol o en algun sitio parecido y seguro que para escribir el articulo a mas de uno le paso lo mismo con la foto los fotografos estan tan metidos en su papel de victimas que si la crisis que si el video que si las editoriales las fotos estan para ilustrar como en este caso en particular un articulo no se como se lo habra tomado el fotografo autor de la foto pero verlo desde otra perspectiva tal vez como dice Millas debiera haberse bajado del carro y haber fotografiado en tierra ya que solo se ven manos y unos granos de arroz que podrian ser cualquier otra cosa ni un saco en el aire ni un tazon para recogerlo salvo algo que lleva uno en la mano arriba nadie lleva tazones primero porque son hombres y van a recoger sacos de 50 kilos mas o menos pero podria ser gentes que tratan de escapar de un tumulto interpretar suele ser muy peligroso en internet en web donde el dueño de casa como en el caso de la pagina de david airob y una foto sobre afganistan poner en duda o ver otra cosa es complicado te cae la del pulpo los fotografos se han convertido en unas especies de robin hood llevo viendo fotos desde finales de los 60 o comienzos de los 70 y estamos en el 2010 y se siguen muriendo de hambre donde esta el poder de la fotografia que lo tiene pero no tanto esta fotografia podria ser tambien un intento de subirse a un camion que escapa ya que los soldados enemigos llegan al poblado y el de la mano intenta que alguien le ayude para subirse al camion que seguro que el fotografo despues de tomar la fotografia lo engancho y lo salvo el resto fueron muertos o mutilados minutos despues podria se tambien esta la historia mas o menos.

    ResponElimina
  15. és una foto espectacle, potser banal, potser superficial, però poca cosa més. és una mica groller plantar la càmera davant d'una situació d'aquesta mena, què coi pensa aquesta gent? no ens estem passant una mica? els hi sagnem la terra i ara ens en fotem i els hi fotem la dignitat. aquí es veu no la denúncia, si no el fotògraf voltor i rapinyaire, potser massa desesperat cercant "la foto".

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!