20 d’abr. 2011

Fotògrafs de Magnum inicien una gira com autèntiques estrelles de rock


Ja fa uns anys que Magnum va deixar de ser una agència de fotografia a l’ús per a convertir-se en una marca multi-plataforma destinada a donar suport i lluentor a les carreres dels seus fotògrafs. I així segueixen, explotant al màxim el concepte de celebritat.

Ara, decidits a anar una mica més enllà, han muntat una estratègia insòlita. Si els músics es passen el dia viatjant en furgo i fent bolos per guanyar-se la vida, per què no els fotògrafs?, s’han preguntat. I dit i fet! Cinc “estrelles” de Magnum -l’Alec Soth, la Susan Meiselas, el Jim Goldberg, el Mikhael Subotzky i el Christopher Anderson- acompanyats d’una escriptora (la Ginger Strand), creuaran els Estats Units en autobús des de San Antonio (Texas) fins a Oakland (Califòrnia), amb l’objectiu de documentar fotogràficament la ruta i vendre les imatges als seus seguidors i aficionats. Com si d’una gira dels U2 es tractés, han batejat el tour amb el nom de Postcards from America, el primer d’una sèrie de viatges que realitzaran per tot el país.

Segons Magnum, l’objectiu de la gira (que ells qualifiquen d’experiment) és, a més de documentar fotogràficament el trajecte, implicar en el projecte als aficionats i seguidors, i mantenir un contacte estret amb el públic. En el fons, però, no busquen una altra cosa que treure el màxim profit a la condició d’estrelles dels seus fotògrafs (que tan bons resultats els està reportant amb els caríssims workshops que organitzen per tot arreu), a través de la venda online d’obres produïdes a partir de les imatges que Meiselas i companyia vagin generant al llarg del viatge. A saber: targetes postals, al “mòdic” preu de 125$ el paquet de 5; l’edició limitada de 500 llibres signats pels autors, a 250$ cadascún, i l’edició de 25 portfolis de cada fotògraf a 3.000$ la peça.

El fet que Magnum, una icona del fotoperiodisme, organitzi una gira com aquesta és un signe inequívoc de la crisi que travessa el periodisme gràfic i de com aquest busca desesperadament noves fórmules per a sobreviure. L'estratègia de Magnum encaixa més en el concepte d'una acció artística o performance que no pas en un projecte fotoperiodístic. Però ja fa temps que els límits entre el periodisme i l’art s’han dissolt per seguir mantenint el negoci sigui com sigui. Tot i així, us imagineu el Henri Cartier-Bresson recorrent l’oest americà com si fos el Bruce Springsteen?

Amb tot, si els de Magnum aconsegueixen connectar amb el públic i vendre llibres i obra gràfica, benvinguda sigui la idea!

12 comentaris:

  1. Molt interessant la reflexió. Està clar que aquesta iniciativa, com bé apuntes, confirma que estem en temps de canvi de segle i que tots plegats hem, de buscar el nostre paper en la nova societat que s'està gestant, no sense sofriment social. També pels cracks de Màgnum.

    ResponElimina
  2. Com m'agradaría unir-me a aquest tour!

    ResponElimina
  3. Creo que magnum esta fini no olvidar que ha vendido parte de su archivo a dell KAPUT tiene sentido hoy ser de magnum tal vez en los 60 o 70.

    ResponElimina
  4. Yo me conformo con el tour que hago los domingos por el kiosko para pillar el coleccionable Magnum de El Pais. Creo haber leido en otro post que tú ya lo hiciste :-)

    ResponElimina
  5. Como dice Araceli, son tiempos de cambio y habrá que seguir atentamente estas iniciativas para ver hacia donde nos llevan o que van a mostrar, en definitiva, a las nuevas generaciones de fotógrafos documentales.
    Muy interesante, María Rosa. Un abrazo!!

    ResponElimina
  6. Parece que el camino de los fotógrafos que ya lo son es hacer otra cosa que fotografías. Ya lo vemos en la inflación de cursos y masters por doquier. Es la primera señal del cambio de oficio que se impone. Al tiempo.

    ResponElimina
  7. De ben segur, que farán feina.
    La comparació del Mestre HCB amb el Boss Bruce, es impagable -;).
    Com sempre, moltes grácies per aquesta interessant entrada, Maria Rosa.

    ResponElimina
  8. Els podríem convidar a fer la següent "tourner" per aquests indrets.

    ResponElimina
  9. Crec que és una fugida cap endavant... La fotografia periodistica clàssica està en una profunda crisi que nomès deixa fora als grans mestres... Les agències d´aquest tipus es venen a pes, fins i tot Corbis havia dit que cremaria tones de negatius de l´antiga agència Gamma (no sé si realment ho acabarà fent)... I com a cirereta del pastís es poden veure unes magnifiques imatges d´en Miserachs a Flickr.
    Mals temps per aquest tipus de fotografia

    Ernest

    ResponElimina
  10. Magnum ja fa temps que, de fet, va deixar de ser una cooperativa de fotorreporters. Ara és, tal com indiques, una empresa de creació/gestió/difusió cultural.
    Va al pel que treguis a col.lació en Bruce Springsteen: al mercat de la música, la caiguda de vendes de CDs ha obligat a "reinventar se" el negoci mitjansant una política activa d´actuacions en directe..que fa que el nivell "real" de la qualitat dels músics, bregats a la carretera, estigui pujant com la escuma.
    Però, crec, que no és "extrapolable" als fotógrafs: quin xou anar de bolos, oi? Dubto moltissim que es puguin fer bones fotos si ets a la vegada observador i actor d´una cosa.
    I mira que m´agrada la feina del Alex Soc i la Susan Meiselas...
    Ah, i això que explica el Ernest de la crema de negatius de Gamma per banda de Corbis em sona, llisa i clarament, a "1984" d´Orwell o "Fahrenheit 451" d´en Ray Bradbury. Que xungo!

    ResponElimina
  11. Ooops... l`agència a que em refereixo a sobre es Sygma i no Gamma... M´he equivocat de lletra...

    Ernest

    ResponElimina
  12. Curiosa l'estratègia de l'agència Magnum... o no tant, tenint en compte el panorama actual.
    M'ha agradat descobrir el teu blog =]

    ResponElimina

Moltes gràcies pel teu comentari!