Quan la meva amiga
Mònica Tudela i jo vam decidir viatjar a Pakistan, estàvem segures que hi trobaríem molts i bons motius a fotografiar. Però el que no ens imaginàvem pas és que ella i jo ens convertiríem en un objectiu fotogràfic amb majúscules. Crec que no exagero si dic que tots els pakistanesos amb els que ens vam creuar que duien un telèfon mòbil amb càmera a la mà ens van fer una foto. O vàries! A aquestes alçades, la nostra imatge deu estar emmagatzemada en desenes de mòbils o circulant per la xarxa en pàgines del Facebook escrites en urdú. O sigui, que sense pretendre-ho ni imaginar-ho, vam passar de ser les “fotografiadores” a les fotografiades.
Des que vam aterrar a Pakistan, tots els ulls es van posar sobre nosaltres. Sense parpellejar. Literalment. Mirades bocabadades, penetrants, insistents, curioses, quasi infantils, de gent que no està acostumada a veure a dues dones soles, i menys occidentals. Ja en el vol que ens va portar a Islamabad, vam comprovar que érem les úniques passatgeres estrangeres en un avió atestat de pakistanesos. Més tard, en totes les ciutats que vam visitar no ens vam creuar amb cap turista occidental. Per tant, no és d'estranyar que per a aquella gent, descobrir a dues dones occidentals passejant pels seus carrers els devia resultar tan sorprenent i extraordinari com veure a dos extraterrestres, de manera que molts tingueren la necessitat d'immortalitzar el moment amb les seves càmeres. Uns ho feien de manera discreta, des de lluny, fent veure que enfocaven un altre cosa, però intentant incloure'ns hàbilment en l'enquadrament de la foto. Si en aquell moment la Mònica o jo ens movíem abans que premessin l'obturador, ells immediatament ho feien també per no perdre l'oportunitat de tenir una imatge nostra. Varies vegades ho vam provar i no fallava. Si nosaltres ens movíem, ells també.
Altres, més agosarats, s'acostaven tímidament de dos en dos i ens ho demanaven directament.
“Can we take you a picture?” o
“picture, picture!” eren les fórmules que més utilitzaven. Si assentíem, ràpidament es col·locaven al nostre costat per fer-se la foto, primer un i després l'altre. Aviat ens vam adonar, però, que aturar-nos perquè ens fotografiessin comportava immediatament que una llarga cua de gent s'animés a demanar-nos-ho també, amb la qual cosa la Mònica i jo podíem passar-nos una bona estona posant com si fóssim l'Angelina Jolie i la Gwyneth Paltrow envoltades d'un eixam de fans. Vaja, que poc va faltar perquè ens demanessin autògrafs!
Per descomptat, ambdues vam aprofitar per fotografiar a molta gent que es va voler fer una foto amb nosaltres, de tal manera que alternàvem els nostres papers respectius de fotògraf a fotografiat i viceversa, en una simbiosi enriquidora on la fotografia es va convertir en el nexe d'unió i intercanvi entre els pakistanesos i nosaltres.
Si us ve de gust, podeu veure algunes fotos del nostre viatge a Pakistan al
Flickr de la Mònica Tudela o a
l'àlbum que he penjat a Picasa.
